El “mite” de l’onze de setembre

Fa un cert temps vaig parlar de mites: del mite del caporal Fradera, del mite del dos de maig i del mite de l’onze de setembre. Vaig dir, i continuo dient, que els mites no m’agraden gens. Des de llavors he intentat aprofundir en aquest darrer, el de l'onze de setembre, i no he trobat res que em faci canviar d’opinió. Per tant, per celebrar la Diada, i no tenint pas massa ganes de treballar, reprodueixo (més o menys) el que ja vaig publicar el 23 de juliol de l’any passat sobre aquest tema.

La manera com ens volen fer creure el que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. I, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser una de les terres més pobres d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa important. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, des del 1680, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, pel que he pogut llegir, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

He de dir que es parla molt de la traïció anglesa, de la pèrdua de llibertats, del valor dels patriotes catalans, però es parla poc, i no és fàcil accedir-hi, dels Furs anul•lats pel Decret de Nova Planta. I se’n parla poc, perquè si se’n parlés, molta gent veuria que eren uns Furs antiquats, complicadíssims, majoritàriament destinats a salvaguardar els privilegis de la noblesa (de la gran i de la petita) i que impedien el desenvolupament econòmic de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra (a qui també es varen abolir els Furs) varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Penso que l’onze de setembre, al menys tal com molts ens el volen explicar, és un altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

Afegir que tot això que acabo d'escriure no prejutja res sobre el meu eventual vot a una eventual votació sobre la independència de Catalunya.