Remodelació del nucli antic: dubtes raonables

El 21 de maig, la junta de govern local ha decidit aprovar inicialment el projecte executiu de remodelació urbana del nucli antic, redactat pels serveis tècnics municipals, amb un pressupost per coneixement de l’administració de 2.230.558,40 euros, i ha sotmès aquest projecte a informació pública durant trenta dies.

Arran de les informacions publicades sobre aquest projecte, que segurament no he entès del tot, m’ha quedat algun dubte. He consultat el butlletí informatiu nº 15 i retalls de premsa que s’han publicat sobre aquest tema, així com el vídeo de presentació.

Circulació

La primera cosa que no acabo d’entendre és com quedarà el carrer de Passada. Segons es desprèn de tot el que s’ha publicat, un tros d’aquest carrer quedarà tancat a la circulació de vehicles. Si és així, es talla l’anella interior de circumval•lació. La pregunta és doncs: si un tros del carrer de Passada queda únicament pels vianants, com es circularà a Malgrat? Com quedarà el famós Pla de Circulació del 1998?

Finançament: les contribucions especials

L’altre dubte que tinc és si l’aprovació d’aquest projecte és legal. M’explico: el finançament d’aquest projecte té tres components, els fons europeus, el propi ajuntament i els veïns afectats per les obres, que hauran de pagar unes contribucions especials. I el problema és que encara no es sap quina serà la quantia d’aquestes contribucions especials, ja que no es coneix quines seran les subvencions que es podran obtenir dels fons europeus.

I aquí és on trobo que hi pot haver un problema legal. Si admetem que un ajuntament pot aprovar la imposició de contribucions especials, no podem admetre que un projecte s’aprovi, i implícitament s’aprovin al mateix temps unes contribucions especials de les que no es coneix la importància. Com es poden aprovar uns impostos sense saber-ne la quantia? L’ordenança fiscal que les regula diu, en efecte que “el acuerdo relativo a la realización de una obra o al establecimiento o ampliación de un servicio que tenga que pagarse mediante contribuciones especiales, no se podrá ejecutar hasta que no se haya aprobado la ordenación concreta de éstas”. Per tant, el projecte no es podrà aprovar definitivament mentre no s’hagin definit exactament aquestes contribucions especials. I, probablement, un cop conegudes aquests contribucions, s'haurà de començar un altre període d'informació pública, de manera que els afectats puguin presentar les al.legacions corresponents.

Pel que fa a la filosofia d’aquestes contribucions especials, la llei general tributària les defineix com “los tributos cuyo hecho imponible consiste en la obtención por el obligado tributario de un beneficio o de un aumento de valor de sus bienes como consecuencia de la realización de obras públicas o del establecimiento o ampliación de servicios públicos”. La pregunta que em faig és la següent: la remodelació del nucli antic porta un benefici o augmenta el valor de les cases? I, si augmenta el valor de les cases, però el que hi habita no la ven, com es realitza aquest augment de valor? Es fa pagar un impost sobre un hipotètic guany si algun dia es vol vendre. Trobo, i és una opinió personal, que les contribucions especials són el que més s’assembla a un robatori legal.

Una qüestió de perspectiva

Com que tothom està molt angoixat amb això de l’escalfament global del planeta, presento aquí un gràfic que pot contribuir a calmar una mica els esperits: representa l’evolució de la temperatura mitjana global des de l’any 1960 fins ara, mes a mes.

La temperatura mitjana global varia entre uns 12ºC el mes de gener i uns 16ºC el mes de juliol. Això és així ja que a l’hemisferi nord hi ha un 60 % de mar i un 40 % de terra, mentre que a l’hemisferi sud hi ha un 81 % de mar i només un 19 % de terra, el que vol dir que els canvis de temperatura estacionals són més importants a l’hemisferi nord que al sud.

En aquest gràfic es relativitza molt tot això de l’escalfament global. Convé mirar-lo una estoneta per, després, respirar una mica més tranquils (cliqueu sobre el gràfic si el voleu veure ampliat). Aquest gràfic ens dóna una perspectiva diferent dels gràfics anuals que, treballant-hi una mica la escala, es poden presentar recalcant un augment important de la temperatura mitjana global.

Es clar que, en publicar un gràfic que relativitza això de l’escalfament global, els socialistes em compararan amb un caçador d’homosexuals o amb un capellà carca ...

Les dades han estat calculades pel NCDC (National Climatic Data Center), i es poden trobar aquí.

Malgrat 1909 – Esquela

Avui fa cent anys, el 22 de maig de l’any 1909 es publicava una esquela a la Vanguardia en la que s’anunciava el traspàs d’en Francesc Pla i Buñol, natural de Malgrat i resident a Barcelona. Uns dies més tard, es notificava, en una altre esquela, la data del funeral, que s’havia de celebrar al monestir barceloní de Sant Pere de les Puelles.

Qui era aquest senyor? Realment, no he pogut trobar gairebé res sobre la seva vida. Només que va ser nomenat com a jurat pels caps de família, que havia d’actuar durant el darrer quadrimestre de l’any 1905 al Institut, a Barcelona. Però no tinc cap dubte que, donada la importància de les esqueles publicades, havia de ser un senyor d’una certa notorietat. Probablement era el propietari de l’edifici del carrer Passada, 13, actualment catalogat. En efecte, a la fitxa nº 16 del Catàleg del Pla d’Ordenació Urbanística corresponent a aquest edifici hi trobem:

En data 12/7/1885 és concedida llicència d’obres a Francesc Pla Buñol per a “Modificacion oberturas i elevarlas al nivel de la casa que contiguo posee en la misma calle”. (mestre d’obres José Riera). I en data 31/7/1885 demana per aixecar el 2º pis.

En data 15/9/1892 és concedida llicència d’obres a Francesc de Sales Pla Buñol per fer una porta d’entrada al jardí, al carrer Passada núm. 11 (mestre d’obres Jaime Viscarri).

Però una cosa sembla clara a la vista de les dues esqueles: el senyor Francesc estava orgullós de ser fill de Malgrat.

L’Index d’Oscil•lació de l’Atlàntic Nord (NAO)

La complexa interacció entre l’atmosfera i el mar és un factor fonamental del clima europeu. En l’Atlàntic Nord i en una vasta regió europea hi ha un gradient de pressió que canvia constantment i que és molt determinant pel clima del nord. De la mateixa manera que l’oscil•lació del sud del Pacífic, de la que forma part el fenomen del Niño, és responsable de moltes característiques del clima del Pacífic tropical (i que, moltes vegades, té una influència notable sobre el clima molt més enllà d’aquesta regió).

L’oscil•lació de l’Atlàntic nord és un moviment de vaivé de la pressió atmosfèrica, que quan és alta a les Açores és baixa a Islàndia, i viceversa.

Aquest índex és molt significatiu del clima de l’hivern a Europa, però molt menys del de l’estiu, raó par la que s’acostuma a estudiar-lo durant els mesos de desembre a març de manera independentment a la resta de l’any. Un índex hivernal elevat indica una baixa pressió molt pronunciada a Islàndia i una alta pressió també molt pronunciada a les Açores i a prop de les costes de Portugal, mentre que un índex hivernal baix, en canvi, significa que les diferències de pressió entre ambdues zones són menys pronunciades.

Quan l’índex és elevat (positiu), hi ha un anticicló potent a les Açores i una forta borrasca a Islàndia. La diferència de pressió antre ambdues zones augmenta, el que afavoreix els vents de l’oceà cap a Europa, augmenta les tempestes a l’oceà nord, plou molt al nord d’Europa i hi ha sequera al sud europeu. Els hiverns són relativament temperats i humits a l’Europa del nord, i freds i seca al Canadà i a Groenlandia.

Quan l’índex és baix (negatiu), l’anticicló de les Açores és feble i la borrasca a Islàndia també. La diferència de pressió entre les dues zones disminueix, i té com a resultat menys tempestes a l’Atlàntic, i que els fronts passin més cap al sud, el que porta aire humit cap a la Mediterrània i aire fred al nord d’Europa, mentre que Groenlandia té un hivern més temperat.

Des de 1965 fins a l990 s’observa una tendència creixent de l’índex hivernal de la NAO, correlacionada amb una tendència a l’escalfament a Europa i Siberia. Per contra, el canvi de tendència de l'index hivernal des de 1990 es relaciona probablement amb la tendència al refredament en els últims anys.

Ara bé, quina és la causa i quin és l’efecte: la temperatura varia perquè es modifica l’índex o és al revés? Difícil de dir, ja que avui dia no es sap explicar a què és deguda la variació de l’índex NAO.

Malgrat 1909 – petició de millora de pensió de jubilació

A la Vanguardia del dissabte 15 de maig de l’any 1909 hi podem trobar una noticia dins del concepte de “Instrucción Pública”, en el que una mestra de Malgrat, la senyora Rosa Suñer, demana que se li millori la quantitat que rep en concepte de jubilació.

No sabem si la seva petició va ser atesa, però podem esperar que ho fos, i que la senyora Rosa hagués gaudit de la seva pensió millorada durant molts anys.

Universitat i canvi de model econòmic

Ara que el senyor president del govern central s’acaba de treure del barret un nou conillet en forma de canvi del model econòmic actual per fer-ne un de sostenible (que ni ell mateix sap què vol dir), pot ser interessant rellegir la contra de la Vanguardia d’ahir. S’hi entrevista a l’expresident de la Universitat de Califòrnia.

Si es vol canviar el model econòmic, només hi ha algú que no ho ha de fer, i aquest és el govern. Qui ha de canviar el model econòmic són els empresaris, els treballadors i els consumidors. Però per canviar de model econòmic s’han de posar moltes bases, i una d’elles és canviar la universitat. I aquí és on l’entrevista de la contra d’ahir esdevé interessant.

Si els Estats Units són una potència econòmica mundial i ho continuaran sent durant encara molta anys és, entre altres, perquè tenen un sistema universitari eficaç. Quins són els seus principis?

- Exigeix poc als estudiants i t’ho donaran. Exigeix molt als estudiants i t’ho donaran. Però, per poder exigir molt als estudiants, els professors han de ser molt exigents amb ells mateixos. Una universitat on els professors siguin funcionaris fomenta la ganduleria del professorat i, com a conseqüència, la poca exigència als alumnes. El que no vol dir que tots els funcionaris siguin ganduls, sinó que no es poden fer fora del sistema els que ho siguin.

- La universitat no pot ser un departament més de l’administració de l’estat. Així podrà fitxar, substituir o destituir els professors segons la seva competència.

- La universitat no ha dependre econòmicament de l’estat, o, al menys, no de manera important. S’ha de finançar majoritàriament amb donacions, taxes de matrícules, col•laboracions amb empreses, etc. Però per obtenir donacions faria falta estimular fiscalment el mecenatge, cosa que estem molt lluny de tenir a Catalunya i a Espanya, de manera que molts ciutadans podrien pagar una part important dels seus impostos amb donatius a la universitat.

- Els antics alumnes de la universitat també han d’ajudar al seu finançament i proporcionar mitjans per donar experiència als nous estudiants.

- Una universitat d’aquest tipus no renunciarà als bons estudiants, que tinguin el talent i les ganes de treballar necessaris.

- L’objectiu de la universitat ha de ser que tots els que hi hagin estudiat siguin capaços de trobar o de crear una empresa on puguin convertir el seu talent i el seu esforç en riquesa per la comunitat.

Es a dir, una universitat completament al revés de les que tenim ara mateix a Espanya i a Catalunya. Si el senyor president del govern central dediqués el seu esforç a fer canvis d’aquest tipus en lloc d’inventar models econòmics irreals, faria un treball més útil. Si es passés de la universitat pública a una universitat independent, s'ajudaria a crear un model econòmic més eficaç. Però és ben sabut que un canvi d’aquest tipus és totalment contrari a la seva ideologia i a la del seu partit.

Per cert, a la mateixa entrevista hi ha un comentari que em sembla molt interessant sobre un altre tema, el de les quotes. Diu l’entrevistat: “les quotes en un govern o en una selecció em semblen injustes: primer pels que aparenten beneficiar-se’n, perquè projecten dubtes sobre la seva capacitat real i danyen la seva autoestima. La millor arma contra la desigualtat és l’exigència acompanyada dels mitjans per complir-la”. Al revés de tot el que fan els nostres governants.

Governants a qui anem votant com si fóssim xais. O potser és que ja ens hem acostumat a que el papa estat s’ocupi de resoldre els nostres problemes. Es per això que sóc pessimista sobre la nostra capacitat per sortir del forat on ens hem ficat nosaltres mateixos. En aquest sentit, llegir una entrevista com la que acabo de comentar és vivificador. Encara que sense cap esperança que a casa nostra es faci quelcom de semblant.

El refredament del planeta

No heu llegit malament el títol. Parlo de la gran por que, acompanyada de la primera crisi del petroli, corria pel món l’any 1975.

Fa 34 anys, el 28 abril 1975 la revista americana Newsweek informava:

Hi ha signes amenaçadors de que els patrons del temps de la Terra han començat a canviar dramàticament i que aquests canvis poden conduir a una decadència dràstica de la producció de menjar - amb implicacions polítiques serioses per gairebé totes les nacions. La caiguda de la producció alimentària podria començar bastant aviat, potser només d’aquí a deu anys. Les regions destinades de sentir més el seu impacte són les terres de producció de blat del Canadà i l’U.S.S.R. al nord, juntament amb un número de àrees tropicals marginalment autosuficients - parts de l’Índia, Pakistan, Bangla Desh, Indoxina i Indonèsia - on l’estació dels cultius és dependent a les pluges portades per el monsó.

Les evidències que suporten aquestes prediccions ja s’han començat a acumular tan massivament que els meteoròlegs tenen pressa per comprendre’l. A l’Anglaterra, els pagesos han vist la seva temporada de cultiu es reduïa de més de dues setmanes des de 1950, amb un resultant sobre tot d’una pèrdua de producció de gra calculada en unes 100,000 tones anuals. Durant el mateix temps, la temperatura mitjana al voltant de l’equador ha augmentat d’una fracció de grau - una fracció que en algunes àrees pot significar sequera i desolació. El darrer abril, amb l’aparició més devastadora d’huracans mai enregistrada, 148 ciclons han matat més de 300 persones i causat cinc-cents milions de dòlars de perjudicis a tretze estats dels EUA.

Tendència: Pels científics, aquests incidents aparentment diferents representen els signes d’uns canvis fonamentals en el temps. El fet central és que després de tres quarts de segle de condicions extraordinàriament suaus, el clima de la terra sembla refredar-se. Els meteoròlegs discrepen sobre la causa i extensió de la tendència del refredament, així com sobre el seu impacte específic en les condicions local. Però són gairebé unànimes en la previsió de que aquesta tendència reduirà la productivitat agrícola pel que fa a la resta del segle. Si el canvi climàtic és tan profund com alguns dels més pessimistes temen, la fam que en resultaria podria ser catastròfica. "Un canvi climàtic important forçaria a fer ajustaments econòmics i socials a escala mundial," adverteix un informe recent de l’Acadèmia Nacional de Ciències, "perquè els patrons globals de població i producció alimentària que han evolucionat és implícitament dependents del clima actual."

Una enquesta completada últim any per Dr. Murray Mitchell del National Oceanic and Atmosphere Administration revela una caiguda de mig grau en les temperatures mitjanes de la terra de l’hemisferi nord entre 1945 i 1968. Segons George Kukla de l’Universitat de Colúmbia, fotos de satèl•lit van indicar un augment sobtat i important de la coberta de neu de l’hemisferi nord a l’hivern 1971-72. I un estudi sortit el darrer mes per dos científics del NOAA senyala que la quantitat de radiació solar que ha assolit la terra als estats continentals dels EUA va disminuir del 1,3 per cent entre 1964 i 1972.

Pel profà, els canvis relativament petits de la temperatura i de la radiació solar poden ser lleugerament desorientadors. Reid Bryson, de la Universitat de Wisconsin indica que la temperatura mitjana de la Terra durant les Edats de Gel grans era només d’uns 7 graus més baixa que durant les seves eres més calentes - i que la baixada actual de temperatures que el planeta ha experimentat és ja d’un sisè del camí cap a la mitjana de l’Edat del Gel. Altres consideració el refredament com a tornada a les condicions de la "Petita Edat del Gel", amb hiverns molt rigorosos que es varen fer presents portats a la major part d’Europa i America del Nord entre 1600 i 1900 - anys en que el Tàmesi es congelava tan sòlidament que els habitants de Londres rostien bous sobre el gel i quan vaixells trencaglaços van navegar cap al sud pel riu Hudson gairebé fins a la ciutat de Nova York.

Només que el que causa l’aparició de les grans i de les petites edats del gel segueix sent un misteri. "El nostre coneixement dels mecanismes de canvi climàtic és com a mínim tan fragmentari com les nostres dades," admet l’informe de l'Acadèmia Nacional de Ciències. "No només les qüestions científiques bàsiques estan en gran part sense resposta, sinó que en molts casos encara no en sabem prou per plantejar les qüestions clau."

Extrems: els Meteoròlegs pensen que poden preveure els resultats a curt terme del retorn al que era normal a l'últim segle. Comencen per anotar la lleugera caiguda de les temperatures per tot arreu que produeixen molts centres de pressió a l’alta atmosfera. Aquests trenquen el flux suau dels vents de l’oest sobre les àrees temperades. L’aire estancat produït d'aquesta manera causa un augment de les condicions extremes del temps local, com sequeres, inundacions, períodes secs duradors, llargues gelades, monsons retardats i fins i tot augments de temperatura local - tots els quals tenen un impacte directe en els subministraments alimentaris.

"El sistema mundial de producció alimentaria," adverteix el Dr. James D. McQuigg del NOAA Centre per la Valoració Climàtica i Mediambiental, "és molt més sensible a la variable del temps que ho era fins i tot fa només cinc anys." A més, el creixement de la població mundial i la creació de fronteres nacionals noves fan impossible pels pobles afamats emigrar dels seus camps devastats, com ho van fer durant els passats períodes de fam.

Els especialistes en climatologia són pessimistes sobre que els dirigents polítics facin qualsevol acció positiva per compensar pel canvi climàtic, o fins i tot per contrarestar els seus efectes. Admeten que algunes de les solucions més espectaculars proposades, com fondre el gel de l’Artic cobrint-lo amb sutge negre o desviant els rius àrtics, podria crear problemes de lluny més importants que els que voldrien solucionar. Però els científics veuen pocs signes de que els governants da cap nació estiguin preparats per prendre mesures senzilles com la d’emmagatzemar menjar o d’introduir les variables d’incertesa climàtica a les projeccions econòmiques dels subministraments alimentaris futurs. Quan més llarg sigui el retard dels planificadors, més difícil ho tindran per fer front al canvi climàtic una vegada que els resultats esdevinguin una sinistra realitat.

GRÀFIC: Mapa, ÀREES DE LA TERRA AFECTADA PER CANVI CLIMÀTIC, Fenga & Freyer

I és que el planeta, de vagades es refreda i de vegades s’escalfa. I els científics en treuen molt aviat conclusions, que alguns aprofiten per fer por al personal i, si poden, per treure’n un profit econòmic.

Comptes municipals de l’any 2008 (1) – les inversions

Com cada any, l’ajuntament de Malgrat ha publicat els comptes de l’any passat, en aquest cas, de l’any 2008. Com cada any, les comentarem, començant per les inversions.

El pressupost inicial d’inversions per l’any 2008 era de 9,73 milions d’euros, i les realitzacions han estat de 3,87 milions. El percentatge de realització ha estat, doncs del 39,8 %, el més baix dels cinc darrers anys.

Les inversions més importants han estat les següents:

- Adquisició de finques = 424.800 euros, per 1 milió pressupostat.

- Pas a nivell Abat Oliba = 1.263.908 euros, per 1.365.000 euros pressupostats.

- Urbanització Passeig de Llevant = 391.783 euros (aquesta inversió no estava pressupostada inicialment)

- Caserna = 609.022 euros, per 1,5 milions pressupostats.

Altres inversions pressupostades no s’han realitzat, o tot just s’han començat:

- Equipament socio cultural = 1.200.000 euros pressupostats, 0 euros gastats.

- Urbanització avinguda Colom = 1.000.000 euros pressupostats, 55.712 euros gastats.

- Pla integral barri del Castell = 1.000.000 euros pressupostats, 65.793 euros gastats.


Durant l’any 2008 s’ha continuat el que ja era habitual els anys anteriors: una baixa realització de les inversions pressupostades. Habitualment això vol dir que la planificació no és el fort dels que han fet el pressupost.


Nota: a l’edició de l’ajuntament dels comptes municipals de l’any 2008 hi ha un error de 159.183,20 euros quan es fa la suma de les inversions. Com que hi falta la despesa feta a la rehabilitació de les escoles públiques, he suposat que aquests euros es corresponen a aquest càrrec, ja que el seu total és coherent amb les despeses habituals.

La campanya dels socialistes

Una altre vegada tornen els socialistes catalans amb la campanya electoral de la por, amb el seu secretari, en Josep Zaragoza, presentant una foto amb cinc dirigents de dretes: L’Ansar, en Bush, en Berlusconi, en Chirac i en Kaczynski. Ells tenen la culpa de la crisi econòmica que estem patint, ens diu el senyor secretari del PSC.

I un, en la seva infinita ignorància, pensa que el senyor secretari del PSC li està prenent el pèl. Perquè dir a aquestes altures que el senyor Bush té la culpa de la crisi financera que ha estat a l’origen de la crisi econòmica i de l’atur que tenim aquí és, com a mínim, un disbarat. Si algú té la culpa de la crisi financera no és el senyor Bush, ni el senyor Reagan, ni la senyora Thatcher, sinó el senyor Clinton. En efecte, aquest president, l’any 1999, va derogar la Glass-Steagal Act de 1933, que era un dels pilars del nou pacte social del president Roosevelt, pel que es varen separar els bancs comercials dels bancs d’inversió.

“L’eliminació de barreres pels serveis financers permetrà a les companyies americanes competir millor dins de l’economia global”, va afirmar l’amic Clinton quan va derogar aquesta regulació. I quan els bancs d’inversió van ser lliures, varen provocar la disbauxa financera que es troba a l’origen de la crisi actual.

I, pel que fa a l’Ansar, és més culpable ell que l’actual president del govern central de la crisi espanyola? Es veritat que el model econòmic que va impulsar per sortir de la crisi del 1993 (que era una crisi socialista) ha portat a la bombolla del rajol. Però, no varen governar els socialistes durant quatre anys i estaven molt satisfets de com anava l’economia i del model del rajol i de l'especulació?

Només de veure la campanya electoral amb la que el PSC ens obsequia, arribo a la conclusió que la gent d’aquest partit ens prenen per més rucs del que som, raó per la qual no els penso votar.

Optimisme

Per fi, quan hi ha tantes notícies pessimistes, una notícia que convida a l’optimisme: CiU, ERC i PSC han arribat a un acord sobre la llei d’educació.

Sembla que aquest acord va ser proposat per l’Artur Mas al president Montilla, que el va acceptar, per tal de fer una llei tant important com aquesta amb una visió de llarg recorregut, és a dir, que no es canviés cada vegada que hi hagués una alternança en el govern. Té mèrit la proposta de l’Artur Mas, i té mèrit la seva acceptació per part del president, que sabia que algun dels partits del seu govern probablement no acceptaria la llei que sortís d’aquest acord, com així ha estat. Ambdós han tingut una visió d’estat, més enllà de les disputes de campanar. I mèrit té també ERC al haver recolzat aquest acord i al haver-hi aportat la seva visió sobre el tema.

Sense haver tingut temps de llegir amb deteniment la proposta a la que els tres partits han arribat, em sento optimista pel que fa al seu contingut, ja que:

- els sindicats d’ensenyants, que són la part més immobilista del “mamut”, no hi estan d’acord, el que vol dir que es tracta d’un projecte de llei que aporta novetats, probablement positives.

- els ex comunistes passats a ecologistes no hi estan d’acord, el que vol dir que es tracta d’un projecte de llei que no és extremista ni utòpic.

- ni el PP ni Ciutadans hi estan d’acord, el que vol dir que, en aquest projecte de llei, l’ensenyament de la llengua catalana es tracta correctament.

Les vegueries s’acosten

Aviat el Tribunal Constitucional dirà si el nou Estatut és o no conforme a la Constitució. Un cop aquest alt tribunal hagi parlat, s’haurà d’anar posant en pràctica el que diu l’Estatut. I en el seus articles 90 i 91 ens defineix la vegueria com la divisió territorial adoptada per la Generalitat pera l’organització territorial dels seus serveis, i ens diu que serà una llei del Parlament català la que crearà, modificarà i suprimirà les vegueries. Això vol dir que, perquè la Generalitat s’organitzi d’acord amb el nou Estatut, no trigarem gaire a veure com s’implanten les vegueries. Probablement s’implantin després de les eleccions municipals del 2011. Ara mateix, l’executiu català està treballant sobre la nova llei de governs locals, el nou marc jurídic que definirà les vegueries i el seu funcionament. Segurament, les vegueries tindran els mateixos recursos i el mateix funcionament que les actuals diputacions. El seu paper serà, doncs, important.

Quan el senyor Pugcercós era conseller de Governació i Administracions Públiques va presentar un projecte amb set vegueries: Alt Pirineu, Girona, Catalunya Central, Ponent, Barcelona, Tarragona i Terres de l’Ebre, deixant, però, la possibilitat de crear-ne dues més: Penedès i Alt Ter. El Maresme estava inclòs dins de la vegueria de Barcelona. Es a dir, que no tot estava clar.

Al juliol del 2008, el comitè territorial del PSC va aprovar aquesta divisió en set vegueries.

Ni el senyor Puigcercós, en el seu paper de conseller de Governació i Administracions Públiques, ni el PSC, no van voler tenir en compte l’informe Roca, elaborat a finals del 2000, que preveia la rectificació d’alguns límits comarcals i la creació de noves comarques, antre les que hi havia la Selva Marítima, segregada de la Selva i del Maresme, es crearia al voltant de Blanes, i inclouria Pineda, Lloret, Malgrat, Calella, Tordera, Hostalric, Massanes, Fogars de Tordera, Sant Feliu de Boixalleu, Palafolls, Santa Susanna i Tossa.

Pel que fa a les vegueries, l’informe Roca en proposava sis: Girona, Catalunya Central, Ponent, Barcelona, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. La comarca de la Selva Marítima estaria a la vegueria de Girona.

Quin és el principal inconvenient d’aquesta divisió administrativa proposada a l’informe Roca? Doncs que canvia els límits provincials, i aquest canvi s’ha de fer, segons diu l’Estatut, “d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució”. I què diu aquest article? Doncs bé, diu que “qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts generals mitjançant una llei orgànica”. Res que no es pugui fer, però que és una complicació. Potser per aquesta raó el senyor Puigcercós i el PSC, per estalviar-se feina, no varen canviar, en el seu projecte, els límits provincials.

I perquè l’ajuntament de Malgrat sembla refractari a pronunciar-se sobre aquest tema? Doncs probablement per dues raons (a més de la disciplina pròpia de qui pertany més al PSC que a Malgrat):

1) perquè a la consulta de l’any 1987 sobre les modificacions comarcals varen manifestar la seva conformitat a pertànyer al Maresme, i ara no volen contradir-se.

2) perquè ara mateix el govern municipal es troba molt còmode amb la diputació de Barcelona, que és i serà governada per socialistes, i que els aconsella en la seva política d’anar suburbialitzant el poble, el que, segons pensen, els assegura el vot socialista per sècula seculorum. Si la nova diputació fos la de Girona, on el govern no és segur que sigui socialista, els estudis urbanístics que farien serien d’una altre mena.

Cada dia queda menys per la implantació de les vegueries, un parell d’anys. Si volem que hi hagi un canvi i volem pertànyer a Girona, ens hem d’espavilar. El fet és que encara no hi ha cap projecte de modificació de la llei actual sobre la taula. Es a dir, tot és encara possible.

La millora de l’evolució de l’atur: veritat o mentida?

S’acaba d’anunciar que durant el mes d’abril l’atur ha augmentat “només” de 39.748 persones. Si comparem aquest augment amb el dels mesos anteriors (des de l’agost del 2008 al març d’enguany, l’augment mitjà ha estat de més de 147.000 persones cada mes), podem veure que hi ha una baixada significativa.

Però, això vol dir que l’economia va menys malament?

Si hem de fer cas al vicepresident tercer del govern central, el senyor Manuel Chaves, que va declarar que, a la segona quinzena d’abril els efectes del pla d’inversió dels municipis era tot un èxit, ja que ja s’havien creat 215.959 llocs de treball, hem de ser més aviat pessimistes sobre l’evolució econòmica general. En efecte, si fem una senzilla suma, veurem que l’economia “real”, és a dir, la que no està subvencionada pel pla d’inversions municipals, ha expulsat cap a l’atur 215.959 + 39.748 = 255.437 persones, moltes més que la mitjana dels vuit mesos anteriors.

Ara bé, també podria ser que el pla d’obres dels ajuntaments no hagi generat tants llocs de treball com deia el senyor Chaves. Aquest pla, d’un cost de 8.000 milions d’euros, havia de donar feina a entre 300.000 i 400.000 persones. Però, com ja hem dit en un post anterior, molts ajuntaments, per fer-se els macos, probablement hauran exagerat el nombre de llocs de treball que han creat.

Es a dir, que aquí hi ha una contradicció: o l’economia va molt pitjor del que indica l’atur del mes d’abril, o les expectatives del pla d’obres municipals no s’estan complint. Esperem que algú, els propers dies, ho expliqui, si pot.

Malgrat 1909 – eleccions municipals

Avui fa cent anys, el 5 de maig del 1909, La Vanguardia publicava els resultats de les eleccions municipals a Malgrat. Com a conseqüència, va ser elegit nou alcalde en Juli Cardona i Girons, que va substituir a en Fèlix Cardona i Paradeda, que era alcalde des del primer de gener del 1906.

Malgrat 1959 – Per estiuejar

Durant els mesos de maig i de juny d’ara fa cinquanta anys es varen publicar diferents anuncis a La Vanguardia oferint lloguers de pisos, torres, etc, per estiuejar. També es venia una caseta de bany. Un pis per 7.500 pts (uns 45 euros), una torre per 22.000 pts (uns 130 euros), la caseta de bany per 3.500 pts (uns 20 euros). Per cert, si la caseta us interessa, truqueu al telèfon nº 13.

I és que fa cinquanta anys, per telefonar s’havia de passar per la centraleta que estava a la Via del Caudillo, ara carrer de Mar, on et posaven amb el número que volies.

Tant pels preus com pel servei telefònic, podem dir que era un altre temps.

Un préstec pel Centre Cultural

Fa tres anys se’ns anunciava al Butlletí Municipal el projecte d’un Centre Cultural, “un edifici gran, modern i funcional, que donarà cabuda a un auditori per a 430 persones, un hotel d’entitats, sales de conferències i un aparcament subterrani amb 202 places”. Aquest Centre Cultural s’havia de construir davant del camp municipal de futbol (el vell, no el que s’està construint), i s’havia de crear un “immens espai públic de prop de 9.000 metres quadrats”. El cost del projecte s’estimava en 15 milions d’euros.

Des de llavors, no s’havia tingut cap notícia del projecte que, per la seva envergadura i el seu cost, semblava dormir el somni dels justos. Alguna partida als pressupostos de cada any (2.125.000 euros l’any 2007, 1.200.000 euros l’any 2008, res pel 2009), però, almenys per l’any 2007, el darrer del que s’han publicat els comptes, no hi ha hagut cap despesa real.

Fins que, fa uns dies, esmorzem amb la concessió d’un préstec de 6 milions d’euros, del Ministeri d’Indústria, que també s’ocupa del turisme, per la construcció d’un equipament sòcio-cultural a Malgrat. Aquest préstec es basa en un real decret d’Iniciativa de Modernització de Destinacions Turístics Madurs d’aquest ministeri. Es tracta d’un préstec bonificat, és a dir, a un interès reduït.

Ara bé, què és una destinació turística madura? Doncs bé, la que tingui almenys tres d’aquestes característiques:

a) Sobrecàrrega urbanística i ambiental.
b) Sobreexplotació de recursos.
c) Obsolescència dels seus equipaments turístics.
d) Escassa inversió del sector turístic privat.
e) Oferta i demanda turística estabilitzada o decreixent.

Quines són les almenys tres característiques del turisme malgratenc que fan que siguem un destí turístic? Probablement Malgrat les compleix totes. I és que el nostre turisme no és només madur, sinó que és estacional i de baix preu. I la sobrecàrrega urbanística i ambiental del poble és molt important, gràcies a la política urbanística d’aquests darrers anys.

El termini màxim per acabar l’obra finançada és de quatre anys. Això vol dir que, molt probablement, aviat tindrem notícies del Centre Cultural, al que, si no es modifica el projecte a la baixa, encara li faltaran uns quants milions d’euros de finançament, que no sabem d’on es podran treure.

Però, encara suposant que es trobin, i, amb la crisi, sembla que la “generositat” de les administracions està desbordada (amb els nostres quartos, no ho oblidem), queda per veure la sostenibilitat econòmica d’una inversió d’aquesta mena i d’aquesta envergadura per un poble com el nostre. Es a dir, abans de llançar-se a fer una despesa tant important esperem que, tal com es va dir quan es va presentar, res es farà abans de tenir una idea clara i realista de les despeses de funcionament que tindrà aquest centre cultural. Despeses que podrien no ser assumibles pel pressupost municipal.

Es clar que sempre queda la possibilitat de que, i no seria la primera vegada, es recorregués, parcial o totalment, a la iniciativa privada.

El dia del treball

Arribats al primer de maig, i amb la crisi econòmica a sobre, és gairebé obligat el fer un comentari socioeconòmic sobre el que passa. La pregunta que ens podem fer és perquè l’economia espanyola (i la catalana) necessita més creixement que altres economies veïnes per crear llocs de treball, i quan el creixement és negatiu, en destrueix més. Com que sé que si dic que és degut a la baixa productivitat que hi ha a Espanya (i a Catalunya), algú dirà que la única cosa que vull és dir que els treballadors són uns ganduls, ho diré d’una altra manera: quan una empresa espanyola (o catalana) tanca, destrueix deu llocs de treball i para una màquina, i quan una empresa alemanya para, destrueix tres llocs de treball i para dues màquines. Així de senzill.

La mateixa explicació ens val per explicar que els sous siguin més baixos a Espanya que a França, o a Alemanya, o a Itàlia, o al Regne Unit: perquè aquí tenim una economia amb una molt baixa productivitat. O bé, perquè ningú se’ns enfadi, perquè a Espanya (i a Catalunya) per crear una riquesa x fan falta deu persones i una màquina, mentre que als països citats creen la mateixa riquesa amb tres persones i dues màquines, el que vol dir que poden pagar uns sous més elevats.

Per tant, si volem tenir una economia que generi menys atur en èpoques de crisi, hem d’augmentar la productivitat al nostre país. Per això s’ha de mecanitzar el treball, però això vol dir que les persones sense cap formació professional quedaran excloses del mercat de treball, i que s’hauran de formar. Per això s’ha de facilitar el transport de mercaderies als mercats, tant nacional com d’exportació, però el ferrocarril de mercaderies espanyol (i català) és pràcticament inexistent. Per això fa falta una energia elèctrica barata, però ens dediquem a subvencionar energies cares amb el pretext que són sostenibles, encarint el preu de l’energia elèctrica per a les indústries. I podria anar seguint.

Res d’això sembla d’actualitat. El govern i els sindicats no ens parlen d’augmentar la productivitat, sinó d’augmentar el dèficit de l’estat fent obra pública, dèficit que ningú ens diu que haurem de pagar entre tots.

Del que he estat observant des dels molts anys que fa que arrossego la meva carcassa pel món, puc afirmar que, dels països veïns, a França i a Espanya és on hi ha els sindicats més roïns; a Espanya perquè provenen, encara que ho neguin, directament del sindicat vertical, del que han heretat les estructures i la manera de pensar, i a França, perquè tenen una estructura anquilosada i aturada a la segona meitat dels anys quaranta, just després de la segona guerra mundial. Tant a França com a Espanya, els sindicats representen un fre per la modernització de l’economia, contràriament al que passa a Alemanya, on els sindicats han impulsat aquesta modernització. Per tant, són un fre a les millores socials i econòmiques dels treballadors. Són un fre a la creació de llocs de treball.

Segons el principi de l’acció i de la reacció, on hi ha uns sindicats roïns hi ha una patronal roïna. I això és el que passa a Espanya i a França, països on les organitzacions patronals no saben presentar iniciatives per modernitzar l’economia ni les saben discutir. Al contrari del que passa a Alemanya, que té un sistema econòmic avançat i, a la vegada, flexible. La única preocupació de la patronal espanyola, davant aquesta crisi, i pel que fa a la negociació sindical, és la de crear un nou contracte de treball, com si això tingués, ara mateix, alguna importància.

Si a això hi unim un govern immobilista i dogmàtic (el dogmatisme del president del govern sobre l’energia elèctrica és ben conegut), amb idees fixes, i que les úniques pors que té són les de perdre unes eleccions o que els sindicats declarin una vaga general, tenim totes les paperetes perquè ens toqui la grossa. Amb un ministre de treball que diuen que era un bon alcalde, però que per això mateix és l’exemple clar de la vigència del principi de Peter, un cop ha estat nomenat ministre, i que es manifesta amb els sindicats, però que és incapaç de presentar una sola iniciativa valenta, ho acabem d’arreglar.

Solucions? Només en veig una: un govern de concentració nacional, amb el PSOE, el PP, CiU i el PNB, presidit per un membre d’un d’aquests dos darrers, amb una missió de dos o tres anys, únicament per ajudar a sortir de la crisi econòmica en la que ens trobem. Difícil? Sí. Impossible? No. O almenys aquesta és la meva opinió. Només un govern d’aquest tipus podria prendre les mesures que seran necessàries (i impopulars).