Teníem una pregunta per contestar: per què els inversors internacionals estan preocupats? Bàsicament, perquè tenen dos dubtes sobre Espanya:
- la situació real de les institucions financeres
- la situació fiscal real de les administracions públiques
Sent veritat que, a principis de la crisi, les institucions financeres espanyoles semblaven sòlides, ja que havien sigut prudents amb els productes financers contaminats per les hipoteques subprime, i havien fet les provisions previstes pel Banc d’Espanya (més conservadores que les de molts altres bancs centrals), ara els inversors no entenen com és que, vista la dimensió del boom immobiliari espanyol, i la quantitat d’actius dels bancs i de les caixes relacionats directament amb la construcció, les institucions financeres espanyoles no tinguin més problemes que els que ja són coneguts. Els tests d’estrès d’aquest estiu no acaben de convèncer, de manera que els inversors internacionals no saben si tornaran a veure tot el diner que han prestat. Abans d’ahir, el bans suís UBS assenyalava que els bancs i caixes espanyols necessitaven un finançament d’entre 70.000 i 120.000 milions d’euros per cobrir els seus actius problemàtics i per elevar fins al 10 % el seu core capital (recursos propis de primera categoria).
També estan preocupats els inversors per l’estructura del finançament dels bancs i caixes espanyols, que descansa significativament en els mercats majoristes, quan seria molt millor que disposessin de fonts de finançament més estables, com dipòsits i deute a llarg termini.
Ens podem preguntar per què aquests dubtes sobre els bancs i les caixes es transformen en una augment de la prima de risc pel Tresor Públic, ja que el deute de l’estat, comparat amb el de molts altres països, és més aviat modest. Doncs perquè els inversors internacionals pensen que si es produïssin pèrdues privades als bancs i caixes, s’acabarien socialitzant. Es a dir, que si una caixa es trobés en una situació delicada, l’estat acabaria assumint aquestes pèrdues, i això tindria un impacte important sobre el pressupost públic.
Però no només pesa sobre els comptes públics la sospita de que acabaran assumint les possibles pèrdues de les entitats financeres privades, sinó que hi ha dubtes seriosos sobre quina és la veritable situació fiscal de les diferents administracions, sobre tot de les autonòmiques i de les municipals. Sense anar més lluny, podíem llegir ahir al diari que CiU ja disposa de dades que porten a la conclusió que els deutes de la Generalitat són molt superiors a les que ve reconeixent el departament d’Economia. I aquestes notícies també les llegeixen els inversors.
Un altre element important de preocupació és el problema que les pensions causaran d’aquí a pocs anys en els pressupostos de l’estat.
Però l’element essencial de preocupació pels inversors és la possibilitat de que l’economia espanyola no creixi, o creixi molt poc, durant els propers anys, el que portaria les finances públiques a una situació límit. I l’economia espanyola tindrà moltes dificultats per créixer ja que tenim un mercat de treball molt poc eficient, una productivitat molt baixa, un sistema educatiu que és un fracàs, unes estructures de recerca i d’innovació pèssimes. A més, com que la nostra economia inspira poca confiança, hem de pagar més interessos pels nostres deutes, el que disminueix els recursos que podríem dedicar a la millora de l’economia: el peix que es mossega la cua.
En resum, hem demanat crèdits pensant que això era xauxa, ens hem endeutat fins el coll, amb aquest diner prestat hem finançat una part de l’estat del benestar, i ara, quan hem de tornar els diners i no podem, i que hem de retallar l’estat de benestar que, en part, hem construït sobre fum, diem que la culpa la tenen els mercats, que són uns especuladors. Ens queda molt per patir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada