dimarts, de juliol 24, 2018

La síndrome espanyola

Les economies dels països occidentals estan en perill de sucumbir a la "síndrome espanyola", això és, a la síndrome dels rendistes.


Al segle XVI Espanya va rebre enormes fluxos de plata i or de les seves conquestes del Nou Món. Podria haver utilitzat aquesta enorme riquesa per esdevenir la principal potència industrial d'Europa. En canvi, tots aquests diners fluir a través de la seva economia com l'aigua a través d'un colador. L'aristocràcia espanyola dels terratinents va monopolitzar l'entrada de metalls preciosos i els va gastar en articles de luxe, en adquisició de terres, en guerres de conquesta i donant préstecs. La noblesa va esprémer la renda de la població rural i va afogar a impostos a la població urbana d’una manera tan exagerada que va imposar la pobresa general a la població, i no va proporcionar l'educació, la ciència i la tecnologia que començaven a florir als regnes del nord d'Europa, més democràtics i menys afogats per la seva aristocràcia terratinent. El que des de llavors es diu "síndrome espanyola" va esdevenir una lliçó del que s'ha d'evitar. Va inspirar als economistes a definir les diverses formes en què la riquesa rendista (i les polítiques impositives i bèl·liques a les que donava suport) bloquejaven el progrés i conduïen al declivi i la caiguda de les nacions.

Durant els dies de glòria del "segle d'or" d'Espanya (1525-1625), el lideratge del govern espanyol estava totalment dominat per les classes rendistes no productives: l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa. Els líders d'Espanya es van oposar a tots els esforços per reduir costos. Els impostos es van triplicar entre 1556 i 1577. Les despeses van augmentar encara més de pressa. El 1600, l'interès en el deute nacional va arribar al 40% del pressupost. Espanya es va haver de declarar en fallida i mai més es va recuperar. Tot i les enormes entrades d'or i plata, Espanya es va convertir en el país més endeutat d'Europa, amb la seva càrrega impositiva dedicada completament a pagar als rendistes, el que impedia el desenvolupament d'un mercat intern i la creació d'una classe d'artesans i comerciants, que van ser la base del desenvolupament d'altres països europeus.

Avui dia, els polítics neoliberals que governen la major part del món occidental tendeixen a un favoritisme fiscal similar al de l'Espanya del segle XVI: traslladen la càrrega tributària a la feina i als consumidors, retallen la infraestructura pública i la despesa social, i posen als rendistes (avui són els financers) a càrrec dels governs. La principal diferència respecte a l'Espanya del segle XVI és que l'interès del sector financer ha reemplaçat a la renda que es pagava als nobles i terratinents de llavors. La teoria neoliberal posa les seves mires en el creixement de la renda nacional i el PIB, que aparentment pot ser infinit, però que es basa en la creació de deute i en polítiques d'auto-enriquiment de les elits més riques. No es vol parlar dels ingressos dels rendistes com a ingressos no productius. Els financers d'ara són tan paràsits com ho van ser l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa a l'Espanya de fa 500 anys. Tampoc es vol discutir si aquestes polítiques poden portar al declivi i a la caiguda de les nacions.

La principal distinció entre la manera de dominar el món d'avui i el de l'Espanya del segle XVI és que ara la guerra és en gran part financera, no militar. La terra, els recursos naturals, la infraestructura pública i les corporacions industrials s'adquireixen mitjançant el préstec de diners. El cost d'aquesta dominació és tan gran com la guerra militar oberta: els propietaris paguen la seva renda neta com interès als bancs que atorguen crèdit hipotecari perquè adquireixin la propietat, els inversors corporatius també paguen el seu flux d'efectiu com interessos als bonistes que financen les seves adquisicions. Fins i tot els ingressos fiscals estan destinats cada vegada més a pagar als creditors (sovint estrangers, com en l'època medieval), i no per invertir en infraestructures, pagar pensions o gastar per a la recuperació econòmica i el benestar social.

La monopolització actual de l'opulència per part d'una classe rendista que evita els impostos i la regulació pública (ja que compren el control del govern) és el mateix problema que va tenir l'Espanya del segle XVI. Alguns economistes intenten comprendre com les economies modernes s'han anat polaritzant i s'han tornat menys productives. La seva conclusió és que la recerca de rendes absorbeix cada vegada més els ingressos del flux de despesa de l'economia, fent-la improductiva i augmentant el percentatge de pobres. És el que va passar a l'Espanya del "segle d'or" i el que està passant avui en dia a les economies occidentals: l'economia de rendes (financera) ofega l'economia productiva. Ara, tal com va passar a l'Espanya de fa 500 anys, les economies occidentals van cap al precipici.

diumenge, de juliol 22, 2018

El vano i l’Espanya dels balcons i les banderes


El Partit Popular va presentar dos candidats a presidir-lo: la senyora del vano i el senyor dels balcons i les banderes. Va guanyar el darrer. La senyora del vano no va triomfar perquè li va faltar arrencar-se per “soleares”.

El senyor que vol representar als espanyols dels balcons i les banderes té un somriure enganxat a la cara, un somriure artificial, de posa assajada una i mil vegades. En això no és gens diferent de l’Albert Rivera, d’en Pedro Sánchez o d’en Pablo Iglesias, gent de discursos sense fons on tot és forma. Té unes quantes idees fixes: quan governi crearà oficialment Tabàrnia, tindrà mà dura amb els independentistes, defensarà la família i tornarà a la llei de l’avortament dels anys 80 i baixarà els impostos. Una mica massa retrògrad, tot això que proposa, per ser un xicot jove.

Quina llàstima que el que diuen que és el partit polític més important d’Espanya (800.000 afiliats, diuen, tot i que només van votar uns 60.000) no hagi pogut presentar algun candidat sòlid. Serà perquè quan hi ha algú que destaca, el fan fora ràpidament perquè no faci ombra als que només saben viure de la política.

Podrà governar algun dia aquest xicot? Vist el que fa el seu homònim de Partit Socialista, agafant avions oficials per anar a concerts, és possible que sí. Recordem que l’Alfonso Guerra va començar el seu declivi quan va fer anar un avió oficial a recollir-lo a l’aeroport de Faro, a l’Algarve portuguès, per estalviar-se els embotellaments que hi havia per tornar a Espanya.

I és que tots són iguals. No tenen no ofici ni benefici, però quan tenen poder, se’n aprofiten, sense donar-se compte de què el personal, cada vegada més cremat, ja no accepta aquests abusos.

I queda l’altre tema del cap de setmana: la retirada de la Marta Pascal. Una desgràcia. Ho deixarem per una altre ocasió.

dilluns, de juliol 02, 2018

Els problemes d’una economia “low cost”

Dèiem en una altre entrada que les polítiques dels successius governs espanyols havien dirigit el país cap a una economia amb molts llocs de treball que requerien una qualificació baixa, el que implica que els sous d'aquests llocs de treball siguin també baixos. A la zona euro, és a dir, en el conjunt dels 19 països que tenen l'euro com a moneda oficial, el percentatge d'ocupats amb nivells de formació baixos (fins al primer cicle de secundària o el segon cicle de formació bàsica) és del 20 %, mentre que a Espanya és del 34%.

Intentarem quantificar el que signifiquen els sous baixos per als comptes publiques. Per a això analitzarem el que una persona amb un sou baix rep de l'estat del benestar que paguem amb impostos, és a dir, educació, sanitat i dependència, i com contribueix a finançar-lo. Deixarem per a una altra ocasió el tema de les pensions.

Considerem un treballador que guanya 14.000 euros bruts a l'any (1.000 euros bruts al mes per 14 pagues). Amb aquests ingressos, no paga impost de la renda, i el seu impost principal és l'IVA. L'IVA representa, a Espanya, un 12% de la renda disponible. Quan es jubili, aquest treballador tindrà una pensió d'uns 850 euros al mes, amb 14 pagues, que tampoc tributaran per IRPF, però sí per IVA. Si treballa durant 42 anys i es jubila als 67, cobrarà la seva pensió durant 16 anys (l'esperança de vida mitjana a Espanya és de 83 anys). Al llarg de la seva vida haurà ingressat 780.000 euros, i, per tant, hi haurà pagat uns 95.000 euros d'impostos.

Quant ha estat el cost per a l'estat d'aquest treballador? Anirà a l'escola pública durant 11 anys, entre els 6 i els 16, amb un cost d'uns 60.000 euros (un alumne de primària costa 4.700 euros a l'any, i un de secundària, 6.500). Tindrà problemes de salut, anirà al centre d'atenció primària i l'hospital, tindrà malalties cròniques al fer-se gran, i utilitzarà els serveis d'ajuda a la dependència, i viurà fins als 83 anys. La sanitat publica costa uns 1.500 euros a l'any per persona, de manera que un ciutadà mitjà hi haurà tingut un cost en sanitat d'uns 125.000 euros al llarg de la seva vida. Sumant-al cost de l'educació, aquest treballador mileurista haurà costat a l'estat uns 185.000 euros, el doble dels impostos que haurà pagat.

Si el treballador, en comptes de ser mileurista, cobra el salari mínim, costa el mateix en educació, sanitat i dependència, però, en tenir un sou menor, pagarà menys impostos, uns 60.000 euros al llarg de la seva vida, aproximadament una tercera part del que rep. És a dir, des del punt de vista dels comptes públics, un mileurista és un mal negoci. Una persona que cobri el salari mínim és un negoci encara pitjor.

A partir de quin sou una persona equilibra el que paga en impostos amb el que rep de l'estat en educació, sanitat i dependència? Fent els mateixos càlculs i les mateixes hipòtesis que anteriorment, trobem que aquest equilibri se situa en 18.000 euros bruts anuals aproximadament, gairebé 1.300 euros per 14 pagues, ja que, amb aquest sou, a més de tributar per l'IVA, també es tributa pel IRP. Ingressarà, durant la seva vida, entre sous i pensions, al voltant d'un milió d'euros, dels quals tributarà 120.000 en concepte d'IVA i 60.000 per IRPF.

És a dir, qualsevol ocupació amb un sou inferior a 18.000 euros bruts anuals està generant dèficit en els comptes de l'estat del benestar. Els països del nostre entorn poden compensar el dèficit creat per un 20% de llocs de treball de baixa qualificació, però a Espanya, amb un 35% d'aquests llocs de treball, no és d'estranyar que tinguem un dels majors dèficits dels comptes públics de l'eurozona .

Per disminuir aquest dèficit, els governs de dretes donen com a solució retallar les prestacions i els governs d'esquerres creuen que cal augmentar els impostos. Tant uns com els altres ofereixen solucions equivocades. L'única possibilitat de mantenir el nostre estat del benestar consisteix en que hi hagi molts més llocs de treball que requereixin una qualificació mitjana, com en la majoria dels països del nostre entorn. No és fàcil ni ràpid aconseguir-ho, però cal treballar en aquest sentit.

El turisme és un exemple d'aquesta política equivocada. Donem molta importància al nombre de turistes que arriben al nostre país, ens sentim orgullosos de ser el segon país que rep més turistes del món, i estem convençuts que és bo per a l'economia, ja que el turisme representa més del 10% del nostre producte interior brut i crea molta ocupació. Però el turisme tal com està concebut a Espanya és un turisme barat, que ofereix llocs de treball amb una baixa qualificació i amb sous de misèria. Amb aquests sous, com més turistes vinguin, més gran serà el desequilibri dels comptes públics. I no baixarem l'atur, ja que aquests llocs de treball de baixa qualificació estan ocupats, cada vegada més, per emigrants, menys exigents que els treballadors espanyols.