dimecres, de gener 30, 2019

L’interès pel que passa a Veneçuela

Quan llegim el diari, escoltem la ràdio, mirem la tele o ens fiquem a les xarxes socials, Veneçuela surt sempre. Hi ha un interès inusitat pel que està passant en aquell país. Aquí a Espanya, tractem els assumptes de Veneçuela com si fossin nostres, les declaracions dels líders polítics com Casado, Rivera i Sánchez ho demostren. Als Estats Units i a Europa, el que interessa és que el règim del president Maduro (aquell que parla amb els ocells i que viatja al futur) sigui substituït el més ràpidament possible per una “democràcia” que sigui del seu gust.

Perquè Veneçuela interessa tant? Serà perquè hi ha hiperinflació, o serà per pal·liar la catàstrofe humana deguda a la falta de productes essencials? Si fos així, seria una bona notícia que la comunitat internacional es preocupés dels problemes dels estats on pateix la població. Però, desgraciadament, les causes d’aquest interès són ben diferents.

A Espanya, l’interès dels senyors Casado i Rivera són clars: volen destruir Podem. Podem està a favor del règim bolivarià i, si aquest cau, també caurà Podem. Sánchez s’ha afegit a aquesta posició. Res a veure amb el sofriment del poble veneçolà, només tristes raons de política interna.


Resulta que Veneçuela, segons les darreres estimacions de British Petroleum és, des de fa pocs anys, el país del món amb més reserves provades de petroli. Les reserves provades són aquelles quantitats de petroli que, mitjançant l'anàlisi de dades geològiques i d'enginyeria, es poden estimar, amb un alt grau de confiança, que es poden recuperar comercialment a partir d'una data determinada de les reserves conegudes i en les condicions econòmiques actuals.

Atès que les reserves provades inclouen el petroli recuperable en condicions econòmiques actuals, sense que les reserves totals varïin, hi pot haver grans augments de les reserves provades quan l'explotació esdevé econòmica. D'aquesta manera, les reserves provades de Canadà van augmentar sobtadament el 2003, quan les sorres petrlíferes d'Alberta es van considerar econòmicament viables. De la mateixa manera, les provades reserves de Veneçuela van saltar a la fi dels anys 2000 quan el petroli pesat de l'Orinoco va ser considerat econòmic, tal com ho podem veure al gràfic. A partir d’aquest moment, l’interès de les grans potències per controlar el que passava a Veneçuela va augmentar sensiblement.


Doncs bé, degut al boicot financer al que els estats Units i Europa han anat sotmetent a Veneçuela, aquest país s’ha anat girant cap a la Xina i cap a Rússia. Això vol dir que, ara per ara, aquests dos països tenen un avantatge important per poder controlar els 303 milers de milions de barrils de petroli que es podrien treure de Veneçuela. El consum diari de petroli a tot el món és de 98 milions de barrils diaris, i les reserves mundials provades són de 1.697 milers de milions de barrils (el que vol dir que amb les reserves provades avui dia hi ha petroli per 47 anys, al consum actual, i que Veneçuela té el 18 % del total d’aquestes reserves). I que aquestes reserves puguin estar controlades per russos i xinesos és quelcom que ni els Estats Units ni la Unió Europea poden permetre.

Per aquestes raons, és molt difícil que el futur de Veneçuela pugui estar, com hauria de ser, en mans dels veneçolans. Podríem afirmar que el preu de Veneçuela és de 303.000 milions de barrils de petroli. I d’això en diem democràcia.

Lluitant contra l’impossible


Fa un parell de dies, al blog La Natura a la Baixa Tordera s’hi publicava aquesta fotografia del delta de la Tordera, a la zona de Malgrat, on es pot veure l’evolució de la costa durant els darrers deu anys.

El canvi és evident: la distància de la carretera a l’aigua ha disminuït de manera important. I això malgrat la gran quantitat de diners que cada any es gasta el ministeri per impedir aquest retrocés de la costa. Diners que, ja ho hem dit moltes vegades, van directament a les escombraries.

Com pot ser que persones raonablement intel·ligents insisteixin, temporada rere temporada, en demanar actuacions sobre aquesta platja quan tothom sap que seran inútils? L’única explicació que hi trobo és que els diners que es gasten són d’una altre administració, no són diners del pressupost del municipi. I, políticament, és molt rendible poder dir al ciutadà que s’han obtingut subvencions milionàries de Madrid (si no fos així, ja s’encarregaria l’oposició de denunciar que, quan ells manaven, sí que obtenien aquestes subvencions).

Els diners que cada any es tiren a les escombraries són diners, recordem-ho, dels nostres impostos. I també hauríem de recordar que la causa del retrocés de la costa al delta de la Tordera és ben coneguda: ve de l’alteració dels espais de la zona de la Tordera, que han fet que aquest riu no porti la sorra necessària per regenerar les platges. Mentre això no es resolgui, que no es resoldrà mai, ja que tocaria massa interessos particulars, les nostres autoritats locals seguiran demanant subvencions milionàries al ministeri, que les seguirà donant, amb el resultat que podem contemplar a les imatges.

I encara hi ha gent que pensa que l’espècie humana és intel·ligent!

dilluns, de gener 28, 2019

La temperatura global de l'any 2018

Els valors de la temperatura global anual mesures per satèl·lit es publiquen per la Universitat d'Alabama a Huntsville (UAH) i per Remote Sensing Systems (RSS), una companyia privada fundada l'any 1974, i que explota les dades dels satèl·lits de la NASA.

La sèrie de temperatures mesura per satèl·lits no és totalment homogènia, ja que es construeix a partir d'una sèrie de satèl·lits amb instrumentació similar però no idèntica. Els sensors es deterioren amb el temps, i les correccions són necessàries per a la deriva del satèl·lit i la modificació (decadència) de la seva òrbita.

Els satèl·lits no mesuren directament la temperatura. Mesuren les radiacions en diverses bandes de longitud d'ona, que després han de convertir-se matemàticament per obtenir mesures indirectes de la temperatura. Els perfils de temperatura resultants depenen dels detalls dels mètodes que s'utilitzen per obtenir temperatures de les radiacions. Com a resultat, s'han calculat diferents conjunts de dades de temperatura segons qui ha analitzat les dades de satèl·lit.

Dades d'UAH

Les anomalies es calculen respecte del període que va de 1981 fins a 2010. L'anomalia de l'any 2018 ha estat de + 0,23 °C. La tendència des que es tenen dades (des de l'any 1979) és d'un augment de 0,127 °C/dècada.


Dades d'RSS

El període per al càlcul d'anomalies va de l'any 1979 fins al 1998. L'anomalia de l'any 2018 ha estat de + 0,51 °C, i la tendència des de l'any 1979 és d'un augment de 0,197 °C/dècada.


Comparatiu entre les dues mesures

Si calculem les anomalies d'una manera homogènia, per exemple, respecte a la base 1981 - 2010, l'anomalia de RSS per a l'any 2018 passa a ser de + 0,38 °C, és a dir, superior en 0,15 °C a l'anomalia observada per UAH.



Als gràfics podem veure com les anomalies publicades per RSS són inferiors a les d'UAH en el període 1979 - 2000. En aquest període les mesures de RSS són, de mitjana, 0,05 °C inferiors a les d'UAH. Mentre que a partir de l'any 2000 les mesures de RSS són superiors a les d'UAH: de l'any 2003 fins a l'any 2018 la diferència ha estat de 0,12 °C. Aquesta diferència s'ha vist accentuada des de l'última revisió de les dades efectuada per RSS al juny del 2017. Abans d'aquesta data, la diferència entre la tendència de les dades de temperatura d'UAH i RSS eren molt petites.

En aquest moment segueix la polèmica entre les dues entitats, ja que la diferència entre les dues tendències és tan important que, d'una part, l'augment de les temperatures és relativament poc important (UAH), mentre que d'altra part, si RSS té raó, l'augment de temperatures és molt significatiu i, a llarg termini, perillós.

divendres, de gener 18, 2019

Malgrat 1919 - Temporals

La Vanguardia del dilluns 6 de gener de fa cent anys publicava que, degut al temporal, el llagut Enriqueta havia sigut destrossat a Malgrat.


Dos dies més tard, el dimecres 8 de gener, publicava l’odissea de la balandra malgratenca Paquito a Palamós, també degut al temporal de mar.



Demografia i pensions



Dins de l'ambient pessimista que ens ha deixat la recent crisi econòmica, una de les preocupacions dels espanyols és la sostenibilitat de les pensions públiques. Aquesta sostenibilitat està lligada a la demografia i a l'evolució de l'economia. Aquesta preocupació és del grat dels financers i dels especuladors, que creuen que si pensem que les pensions públiques són insostenibles, tindran l'oportunitat de col·locar entre els seus clients plans de pensions privats, el que els permetria fer-se amb una part cada vegada més gran del pastís de l'estalvi.

Les previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) indiquen un estancament de la població espanyola en els propers 30 anys, així com el seu envelliment. D'aquesta previsió es dedueix, de forma gairebé matemàtica, que hi haurà menys persones en edat de treballar i més en edat de jubilació. Com que les cotitzacions dels treballadors són les que paguen les pensions dels jubilats, el sistema de pensions col·lapsarà de manera irremeiable. Ja actualment la despesa anual en pensions és més grossa que les entrades anuals de les cotitzacions.

Les previsions de l'INE es basen en les xifres dels últims anys: l'índex de fecunditat, que l'any 2017 va ser de 1,36 fills per dona, es mantindrà baix en l'any 2050, amb 1,40, mentre que el mínim necessari per a una taxa de reposició de la població és de 2,1 fills per dona. D'altra banda, l'INE preveu una entrada d'immigrants relativament baixa, de l'ordre dels 100.000 nous immigrants per any. Amb aquestes dades, l'INE anticipa una contracció de la població en edat de treballar de 7 milions de persones. Amb aquestes dades, és evident el col·lapse de les pensions públiques.

No és la primera vegada que les anàlisis catastrofistes derivats d'una lectura lineal de les estadístiques demogràfiques prediuen el col·lapse del sistema públic de pensions. No fa tant de temps, als anys 90 del segle passat, també durant una crisi econòmica, es va arribar a posar una data per a aquesta hecatombe. L'error d'aquests malastrucs va ser majúscul, ja que a l'any 2011, el sistema públic de pensions no només no hi havia col·lapsat, sinó que havia generat un superàvit de 67.000 milions d'euros, l'anomenada guardiola de la Seguretat Social.

Per què aquestes previsions catastrofistes van fallar tan estrepitosament? Senzillament, perquè van ser fetes extrapolant les dades de la situació del moment: l'INE no realitza previsions, sinó que fa "projeccions". Les previsions demogràfiques han d'integrar no només la taxa de natalitat del moment, sinó que també, si volen ser fiables, han d'integrar variables econòmiques i socials. Exemple d'això és l'acció dels governs sobre l'índex de natalitat a França, que se situa entre 1,9 i 2,0 des de fa 20 anys, o a Alemanya, que tenia un índex de natalitat de 1,25 fills per dona en els anys 90, i el va augmentar a 1,60 en 2016.

L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que és l'organisme encarregat d'analitzar la viabilitat de les finances públiques, ha publicat fa pocs mesos un estudi demogràfic que difereix substancialment del de l'INE, titulat "Previsions Demogràfiques: una visió integrada". Es basa en un augment de la natalitat, estimulat per les polítiques públiques (aquest organisme estima que es pot arribar a un índex de fecunditat d'1,8 a 2 fills per dona en l'any 2050) i en un flux net d'immigrants anuals en el període 2018 - 2050 de 250.000, sempre que l'economia espanyola es revitalitzi, ja que la immigració és un fenomen demogràfic clarament condicionat pels factors econòmics, inclosos els de curt termini. Amb l'avantatge que els immigrants solen tenir una taxa de natalitat superior a la de la població autòctona. Això sí, el pes dels immigrants en la població espanyola passaria del 9,8% l'any 2017 al 12% en el 2033 i al 15% el 2050.

Si les previsions de la AIREF es compleixen, la població espanyola no disminuiria ni quedaria estancada, sinó que augmentaria fins a situar-se entre 50 i 60 milions l'any 2050, i la població en edat de treballar es mantindria estable entre 29 i 32 milions. Dins d'aquesta població en edat de treballar, la AIREF preveu un augment de la taxa d'activitat, que a Espanya és actualment del 64,7%, mentre que a la zona euro és del 71%. La combinació d'una estabilitat en la població en edat de treballar i un augment de la taxa d'activitat permetrà un augment del nombre de cotitzants, contràriament al que es dedueix de les previsions de l'INE.

Amb aquestes previsions de la AIREF, el dèficit de la Seguretat Social es podria mantenir en límits tolerables, pel que caldria restar dramatisme a la situació actual. Certament, continuarà la pressió de la despesa en pensions (jubilats amb una paga major i més anys d'esperança de vida, que requeriran més recursos del sistema sanitari públic), que es compensaria amb un augment de la població activa, que generarà més cotitzacions. La reforma del sistema continuarà sent necessària, però la seva viabilitat no estaria en qüestió.

No serà fàcil aconseguir-ho, però no és impossible: per això cal estimular l'economia productiva en detriment de l'especulativa, augmentar l'índex de fecunditat i permetre un augment de la immigració. En aquest sentit, els partits polítics que s'oposen a l'entrada d'immigrants, i als quals se'ls omple la boca dient que defensen als espanyols, en realitat són els enterradors del seu futur.

dimarts, de gener 15, 2019

El gel de l'Antàrtida es fon cada vegada més de pressa, augmentant el risc d'un augment del nivell del mar

S'acaba de publicar l'article "Four decades of Antarctic Ice Sheet mass balanç from 1979-2017", en el qual els autors informen d’un augment de sis vegades de la pèrdua anual de massa de gel de l'Antàrtida entre 1979 i 2017.

Els resultats d'aquest estudi són que, entre 1979 i 1990, l'Antàrtida va perdre una mitjana de 40 ± 9 milers de milions de tones de massa de gel per any. Entre 1989 i 2000, aquesta quantitat va ser de 50 ± 14 milers de milions de tones anuals. Entre 1999 i 2009, aquesta quantitat va augmentar a 166 ± 18 milers de milions de tones. Finalment, entre 2009 i 2017, aquesta quantitat augment fins 252 ± 27 milions de tones per any sis vegades més.

Tradicionalment, es considerava que el costat occidental de l'Antàrtida era la font més important d'aigua que anava de l'Antàrtida als oceans. Però aquest estudi mostra que un vast quart de l'Antàrtida oriental s'està convertint en una font molt important d'aigua que va als oceans. En el període 2009 - 2017, aquesta pèrdua massiva de gel va ser dominada pels sectors de la mar d'Amundsen / Bellingshausen, a Antàrtida de l'oest (159 ± 8 milers de milions de tones per any), terra de Wilkes, a Antàrtida de l'est ( 51 ± 13 milers de milions de tones per any), i península de l'oest i del nord-est (42 ± 5 milers de milions de tones per any).

Les dades es van calcular analitzant fotografies aèries d'alta resolució preses per l'Operació IceBridge de la NASA, les dades d'interferometria de radar per satèl·lit de múltiples agències espacials i la sèrie d'imatges que el satèl·lit Landsat està realitzant actualment.

En els últims 40 anys, la contribució de l'Antàrtida a l'augment global del nivell del mar ha estat només 14 ± 2 mm des de 1979 fins avui. Però a mesura que el clima s'escalfa més de pressa, la massa de gel que perd el continent antàrtic augmenta ràpidament, el que fa témer que l'augment global del nivell del mar pugui arribar als 4 metres en l'espai d'un segle.