el meu gos i jo

Les temperatures de l’any 2011

2012-01-30T18:05:00.001+01:00

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) acaba de publicar les dades globals de temperatura de l’any 2011.

La temperatura mitjana global de l’any ha sigut de 14,41 ºC (la mitjana del període de referència 1901-2000 és de 13,9 ºC). La temperatura de l’any 2011 ha sigut la desena més elevada de les registrades des de l’any 1880. Ha baixat respecte de la de l’any 2010, que amb 14,54 ºC va ser una de les més altes. L’explicació és que l’any 2010 hi va haver un fenomen El Niño, mentre que a l’any 2011 el fenomen va ser La Niña.

Podem observar que la tendència dels darrers onze anys, del 2001 al 2011, és negativa, mentre que durant els trenta anys anteriors, del 1970 al 2000, la tendència va ser positiva, amb un augment de 0,16 ºC/dècada. Aquesta “parada” de l’escalfament global durant els darrers anys és aprofitada pels escèptics del canvi climàtic per dir que no hi ha una correlació clara entre l’augment de la concentració del CO2 a l’atmosfera amb l’augment de temperatura, ja que durant els onze darrers anys la concentració de CO2 ha passat de 371 a 392 ppm (parts per milió) sense augment de temperatura.

Els que creuen en l’escalfament global degut a l’augment de gasos d’efecte hivernacle, en canvi, pensen que ja que els darrers onze anys han sigut els més càlids des de que es tenen registres, ningú no pot dir que no hi ha escalfament global.

Si emprem un mètode estadístic per veure si la “parada” de l’escalfament global és significativa, podem veure que els darrers onze anys es troben dintre de la tendència dels 30 anys anteriors, emmarcada per dues vegades la desviació tipus: això vol dir que la “parada” dels anys 2001-2011 no és estadísticament significativa, i que la temperatura dels darrers onze anys es troba dintre de la tendència dels trenta anys anteriors.

Dades NOAA de temperatures

La prevenció municipal dels riscs

2012-01-29T19:10:00.000+01:00

Ara fa tres anys parlàvem de l’accident de l’edifici de Sant Boi que es va enfonsar i va causar la mort de quatre criatures. No sé si l’ajuntament de Sant Boi ha tingut o tindrà una responsabilitat penal, però si que té una responsabilitat moral. Tampoc sé si l’alcalde de Sant Boi pot dormir tranquil.

Ja fa tres anys que dèiem que un ajuntament ha de fer una revisió periòdica dels seus edificis, ja que els edificis tenen una vida, es mouen, envelleixen, sobretot els edificis com els pavellons esportius, que, tenint volades importants, sofreixen més les accions del vent i del moviment dels terrenys. El que no faci aquestes revisions i, un cop fetes, no faci les accions corresponents per portar l’edifici a un estat segur, no sé si tindrà una responsabilitat penal, però si que la tindrà moral, si passa alguna desgràcia.

El pavelló vell de Malgrat fa anys que es troba en un estat de perill pels usuaris. Presenta problemes estructurals (no és segur en cas d’una ventada) i d’evacuació, a més del mal estat de la teulada i de certes instal•lacions. Això no és nou, i fa temps que tothom ho sap. S’ha deixat passar el temps i s’ha deixat que el pavelló es seguís utilitzant i es seguís degradant, amb coneixement de causa per part dels responsables municipals. No han après res del que va passar a Sant Boi.

Potser ara que hi ha alarma social (i no precisament a causa d’una alerta donada per qui l’hauria d’haver donada) es prendran decisions. Preguem perquè, mentrestant, no hi hagi cap desgràcia.

Això si, ara reclamen que la Generalitat inclogui 2 milions d’euros als pressupostos d’aquest any pel teatre auditori (o com s’anomeni). Hi ha qui només té capacitat per pensar en fer obres noves, moltes vegades sense utilitat demostrada, però no es vol donar compte que les obres necessiten un manteniment, i que el manteniment d’aquestes obres també és responsabilitat municipal.

Hauríem de fer una acció solidària per recaptar fons per finançar un curset de prevenció de riscs per l’equip de govern municipal, que han demostrat una lleugeresa culpable.

La independència d’Escòcia

2012-01-25T19:23:00.000+01:00

Llegeixo a La Vanguardia que, segons publica el diari britànic The Independent, Espanya ha advertit al govern de Sa Graciosa Majestat que vetarà l’entrada d’Escòcia a la Unió Europea si es declara independent.

Si és veritat que Espanya pot vetar l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea, això voldria dir que, per entrar a la Unió, encara que sigui la d’un país que ja hi és, si canvia fonamentalment d’estatus, no ho podrà fer de manera automàtica. “Encara que Alex Salmond (el primer ministre escocès), insisteix que Escòcia podria unir-se a la UE després de votar "sí" a un referèndum, els experts sostenen que la seva afiliació no es faria automàticament”, diu The Independent.

I torno a un dubte que ja he expressat fa temps: quan es pregunta si es vol una Catalunya independent, dins de la Unió Europea, no s’estarà enganyant al possible votant?

Malgrat 1962 - Inauguració de la carretera Malgrat - Tordera

2012-01-20T19:56:00.002+01:00

El 20 de gener del 1962, avui fa cinquanta anys, s’inaugurava el tram de carretera entre Malgrat i Tordera, tal com es pot llegir a La Vanguardia del 4 de febrer del mateix any.

Les ciutats "slow"

2012-01-20T18:31:00.000+01:00

He trobat magnífica la Contra d’avui de La Vanguardia, on entrevisten el senyor Pier Gorgio Olivetti, director del moviment Ciutat Slow (Ciutat Lenta). És un tema que ja fa temps que m’interessa, i que ja he tractat fa cinc anys, el mes de gener del 2007, ben abans de que la crisi econòmica comencés i que la bombolla immobiliària fes figa.

La ciutat “slow” està dissenyada pensant en el benestar i la qualitat de vida de tots els ciutadans. És exactament el contrari del model especulatiu de ciutat, que té com objectiu augmentar el patrimoni d’alguns a curt terme i sacrifica racionalitat per benefici.

A Malgrat, i no solament a Malgrat, s’ha optat per fer un poble basat en el model especulatiu, i així ens va. Ha arribat la crisi econòmica, s’ha acabat la bombolla immobiliària i ens trobem com ens trobem. Haver escollit aquesta opció és, naturalment, responsabilitat de les autoritats locals, que han apostat clarament, des de fa anys, per un urbanisme de molt poca qualitat, que ha contribuït ben poc a millorar la qualitat de vida dels malgratencs. Però, no solament les autoritats locals són responsables d’aquest desastre urbanístic, sinó que la majoria de la població hi estava d’acord.

Ara en paguem les conseqüències. Un poble mort, amb un comerç en plena davallada, amb molt poca gent circulant pels carrers, amb un atur important. Ens donem compte que ens hem equivocat de model?

Si el poble ha de canviar, ho haurà de fer empès per la gent, i conduit per les autoritats locals. Es tracta de repensar el model de poble. Ja sabem quin és el model de poble de la coalició governant. No sabem quin és el model de poble dels partits de l’oposició. Seria interessant que reflexionessin i fessin propostes concretes sobre com canviar el poble per fer-lo més amable.

L’actual conflicte entre una bona part dels veïns dels carrers Llibertat i St. Elm amb el govern municipal, sobre el projecte de remodelació d’aquests dos carrers és un exemple clar d’un urbanisme imposat des de dalt (i que han de pagar els de baix). En un model de poble on la qualitat de vida és un concepte important, una remodelació d’aquest tipus no s’hauria de fer mai contra dels veïns.

Acabarem amb la darrera frase de la Contra d’avui: “Les ciutats slow creen ocupació acostant-se al territori; es recuperen oficis artesans, botiguers, manuals, propers, i es revaloritzen els habitatges i les botigues de cada carrer, i quan canvia l'actitud millora la qualitat de vida de tots.”

Sabem que la direcció que hem agafat fins ara ens ha conduit a un cul de sac, sense sortida. Per què no podríem provar a canviar de direcció?

L’economia de les autonomies

2012-01-16T19:52:00.002+01:00

L’INE (Instituto Nacional de Estadística) acaba de publicar les estadístiques econòmiques de cada una de les autonomies que constitueixen l’estat. Els anys presentats són 2008, 2009 i 2010. Hi podem donar una ullada.

Començarem pel Producte Interior Brut (PIB), que l’INE presenta amb base 2008. Per comparar-lo d’una manera comprensible, mirarem el PIB en euros per habitant, que hem calculat dividint el PIB total de cada autonomia pel seu número d’habitants. Observarem que la crisi es fa palesa amb la baixada de l’any 2009 respecte al 2008. El País Basc, la Comunitat de Madrid i Navarra tenen el PIB per habitant més elevat, seguits de Catalunya i Aragó. Els més baixos són Extremadura, Andalusia i Castella La Manxa.

És interessant observar que a Madrid, contràriament a la majoria de les altres comunitats, el PIB per habitant ha disminuït també l’any 2010.

Restant els impostos del PIB , ens queda el Valor Afegit Brut (VAB), que ens permet de veure el percentatge que representen les diverses activitats a la producció de riquesa de cada autonomia. Hem agafat, de les nou activitats en que es descompon el VAB, tres que són significatives: indústria i energia, construcció i administració pública.

Pel que fa a la indústria i energia, destaquen Navarra, País Basc i la Rioja. Catalunya queda dins de la mitjana. Madrid, Balears i Canàries tenen un percentatge molt més petit, l’una per la capitalitat, les altres dues per la insularitat i el turisme.

Si mirem la construcció, la crisi es veu clarament, ja que per tot arreu el percentatge ha disminuït de manera important. Catalunya i Madrid es troben entre les comunitats que han tingut i tenen un percentatge de construcció menys important.

Pel que fa a les administracions públiques ( que inclouen, a més de l’administració pròpiament dita, la defensa, la seguretat social obligatòria, l’educació, i les activitats sanitàries i de serveis socials), les diferències són descomunals. Aquesta activitat té un pes del 15 % a Catalunya i del 28 % a Extremadura. A Catalunya és on té menys pes.

Finalment, compararem les remuneracions dels assalariats. L’INE dóna la remuneració total anual dels assalariats i el seu número. Fent una senzilla divisió trobem la remuneració mitjana anual per cada assalariat. Observarem que, malgrat la crisi, les remuneracions de l’any 2009 són, en promig, un 4,5 % superiors a les del 2008. El 2010, sempre en promig, es mantenen constants, però augmenten a algunes comunitats i disminueixen a altres.

La remuneració més important la tenen al País Basc, seguit de Madrid i de Navarra. Segueixen Catalunya i Aragó. A l’Aragó és on més ha augmentat la remuneració de l’any 2010, un 2,5 %.

INE base – Comptabilitat regional d’Espanya base 2008

Tapem-nos, que ve el fred

2012-01-13T19:50:00.002+01:00

Diuen que el fred arriba d’aquí un parell de dies, i que les temperatures baixaran de 10 ºC. La grip començarà a atacar i les defuncions augmentaran.

Avui ens posem pessimistes i mirem les xifres de defuncions mensuals a Espanya, de l’Institut Nacional d’Estadística (que no té encara les dades dels anys 2010 i 2011). Podem observar que el mes de gener és especialment mortífer. El pitjor del període 2000-2009 va ser el de l’any 2005, any en que l’hivern va ser molt fred.

Encara que la calor excessiva també mata: només hem de recordar la canícula de l’estiu del 2003.

Per si algú pensa que això només passa a les Espanyes, l’Inescat ens dona el retrat del que passa a Catalunya, que és gairebé el mateix: un gener del 2005 molt mortífer i un agost del 2003 amb les conseqüències de la canícula.

La paritat de l’euro

2012-01-09T19:37:00.002+01:00

Fa uns dies als diaris hi havia un titular alarmant dient que l’euro s’estimbava, ja que el tipus de canvi havia baixat fins a valer 1,27 dòlars. Quan veiem l’històric del canvi de l’euro amb el dòlar des de la creació de l’euro l’any 1999, ens adonem que el seu valor ha fluctuat des de una mica més de 0,8 dòlars fi, a valer gairebé 1,6 dòlars. El valor mitjà històric de l’euro ha sigut de 1,20 dòlars.

El fet que l’euro hagi baixat de valer 1,40 dòlars l’any passat a valer-ne 1,27 és una conseqüència de la mala situació de l’economia europea, però ens pot permetre exportar més, ja que els nostres productes seran més econòmics pels compradors de fora da la zona euro, amb l’inconvenient de que les importacions augmentaran de preu, i les de petroli també. Això vol dir que importarem menys i que la substitució del petroli per altres fonts d’energia serà més rendible, de manera que podrem anar avançant en aquest aspecte tant important pel futur.

També augmentarà l’inflació, de manera que ens serà més senzill el tornar els deutes.

Aquesta “estimbada” de l’euro, ni és estimbada ni, per ara, alarmant. Més aviat podria ser una bona cosa. Hi ha qui opina que el millor canvi per nosaltres es situaria a 1,18. Encara tenim marge.

Malgrat 1962 – Tres nous hotels inaugurats durant l’any 1961

2012-01-04T20:04:00.001+01:00

La Vanguardia del dimarts 2 de gener de l’any 1962, ara fa cinquanta anys, es feia eco del començament del boom turístic, indicant que, durant l’any anterior, a Malgrat s’havien inaugurat 3 hotels (i 34 a Calella!)

Quan ens pensàvem que érem rics

2012-01-03T20:13:00.000+01:00

Hi va haver una època en què Espanya i els espanyols ens pensàvem que érem rics. Llavors vam començar a gastar el que no teníem, tant l'administració com el ciutadà tas. L'administració va gastar en coses perfectament prescindibles, el ciutadà va gastar en hipoteques. I, quan ha arribat el moment de pagar, les butxaques estan buits. Llegint el diari podem veure alguns exemples de despeses poc afortunades de l'administració.

Necessita Espanya 68 caces d'atac Eurofighter, 27 avions de transport A-400 M, 235 carros de combat Lleopard, 4 submarins S-80, 4 fragates F-100, 24 helicòpters d'atac Tigre, 45 helicòpters de transport NH-90? I, sobretot, pot pagar-los? El cost total d'aquest material de guerra és de gairebé 24.000 milions d'euros (cost que al final, s'estima que serà entre 32 i 36.000 milions, incloent les revisions de preu i els interessos, ja que el pagament es va diferir), dels que Defensa n’ha pagat fins ara una mica menys de 5.000. L'ex secretari d'estat de Defensa, Constantino Méndez, va afirmar fa tres mesos que "no hauríem d'haver adquirit sistemes d'armes que no utilitzarem, per escenaris de confrontació que no existeixen i, el que és més greu, amb uns diners que no teníem llavors ni tenim ara ". La broma ens costarà uns 2.500 milions d'euros anuals fins l'any 2030 (El País – 12.08.2011 i 11.10.2011)

S'estima que es portaven gastats 45.000 milions d'euros a finals de l’any 2010 en trens d'alta velocitat (AVE) i que, si es segueix endavant amb els projectes actuals, la factura podria arribar a ser del doble. La majoria d'aquestes línies no són rendibles ni econòmica ni socialment. Si no hagués sigut una idea del senyor Aznar, podríem esperar que el nou govern pararia aquest despropòsit. Llegíem al número especial de El Mundo de desembre del 2010: “s’estima que el 2011 els gairebé 4 milions de viatgers que arribaran a Valencia amb l’AVE gastaran 237 milions d’euros”. En realitat, el número de passatgers que han fat el trajecte Madrid – València o València – Madrid amb l’AVE durant el seu primer any de funcionament ha sigut de 2,085 milions. El total de passatgers que han fet algun trajecte pel corredor complet (Alacant, Castelló, Conca, Albacete) ha sigut de 3,5 milions (El País – 15.12.2011)

La línia 9 del metro de Barcelona es va pressupostar el 2002 per 2.600 milions d'euros. Al mes d'abril de 2011, es va reestimar el seu cost en 6.900 milions. El desembre de 2011, aquesta xifra ha passat a 16.000 milions. Els contractes que va signar l'anterior govern tripartit de la Generalitat amb les empreses que gestionen el projecte són draconians, de manera que anul•lar la continuació de l'obra surt tant o més car que prosseguir-la. “Ens tenen agafats per tots cantons”, ha afirmat el conseller Recoder. (La Vanguardia – 27.11.2011)

Canal 9, la televisió de la Comunitat Valenciana, té una plantilla de 1.800 treballadors, més que Antena 3, Telecinco i la Sexta junts, i un deute de 1.200 milions d'euros. Té el pitjor índex d'audiència entre els grans canals autonòmics, juntament amb Telemadrid. La despesa en nòmines representa el 85% del pressupost. Hi ha molta gent que ocupa oficis que ja no existeixen. (El País – 04.11.2011)

Amb la companyia propietària intervinguda pel jutjat, 500 milions d’euros invertits i un deute estimat en 319 milions, l’aeroport de Ciudad Real no té avions. Encara que no s’hi han invertit diners públics, la Caixa Castella La Manxa, que va haver de ser intervinguda per l’estat, hi va invertir més de 100 milions de manera directa, i de manera indirecta donant desenes de crèdits a inversos particulars, contribuint al forat financer de la Caixa. Forat que va haver de pagar el FROB abans de trobar-li un comprador. (El País – 29.10.2011)

El 2001 es va col•locar la primera pedra a la muntanya Gaiás, per construir la Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostel•la, una idea grandiosa de Manuel Fraga. S'anaven a aixecar sis edificis, l'obra costaria 108 milions d'euros i estaria acabada en tres anys. Avui ja van invertits més de 400 milions i només s'han construït quatre edificis. Únicament en el manteniment dels edificis es gastaran 4.500.000 l'any. Si s'anul•la la conclusió del Centre d'Art Internacional i, sobretot, del Teatre de l'Òpera, que estava concebut com la gran insígnia del projecte, caldria indemnitzar les constructores amb uns 20 milions. A qui se li ocorre construir una biblioteca més gran que la Biblioteca Nacional de Berlín per a albergar llibres en gallec o sobre Galícia? Al dia d'avui, ningú sap la utilització que es donarà a aquesta Ciutat de la Cultura. (El País – 12.11.2011)

L’estadi olímpic de Sevilla es va construir pensant en els Jocs Olímpics del 2004, que varen anar a Atenes. S’hi van invertir 120 milions d’euros i té una capacitat per 60.000 espectadors. Ni el Sevilla ni el Betis el volen utilitzar pels seus partits de futbol. Ara mateix, és una obra que no serveix per res. (El País – 01.11.2011)

El port exterior de la Corunya, que es va començar a construir el 2005, costarà 755 milions d'euros (el doble del que estava pressupostat), als que s’han d’afegir-hi 200 milions més que exigeix la refineria de Repsol pel trasllat de les seves instal•lacions petrolieres, situades al port actual del centre de la ciutat. Molts experts creuen que l'obra és un malbaratament perquè el nou dic es troba només a uns 20 quilòmetres del flamant port exterior de Ferrol, acabat de construir. Alguns tècnics, a més, indiquen que a causa de l'agitació de les aigües, aquest port romandrà inoperatiu un nombre indeterminat de dies l'any. Gran part del seu cost s'havia de finançar amb la requalificació de terrenys del port actual, però la punxada de la bombolla del totxo ha fet que ho hagi de pagar l'Estat, és a dir, els nostres impostos. (El País – 19.11.2011)

Castelló: un aeroport sense avions

A més de l’aeroport de Ciudad Real, s’han construït més aeroports perfectament inútils, com el de Lleida (100 milions) i el de Castelló (150 milions). El de Lleida no arriba als 100.000 viatgers anuals, i està situat molt a la vora del d’Osca (40 milions d’euros), inaugurat l’any 2006, i que va tenir 15 passatgers el passat juliol. Aena no facilita una informació intel•ligible sobre la rendibilitat dels diferents aeroports, ja que no vol reconèixer que en sobren més da meitat: Dels 47 aeroports públics, de la xarxa d'Aena, 26 estan a la corda fluixa perquè són deficitaris, no tenen una demanda suficient i amb freqüència es troben a menys de 130 quilòmetres d'una altra terminal. (La Vanguardia – 23.08.2011 i 04.09.2011)

Els governs del PP varen adjudicar al sector privat les radials de Madrid, l'eix aeroport de Barajas i les autopistes Madrid-Toledo i les d'Alacant-Cartagena i Cartagena-Vera, amb previsions de trànsit massa optimistes. Les empreses afectades (Abertis, Acciona, ACS, Ferrovial, FCC, OHL, Itínere) clamen a través de les associacions del sector per una solució al baixíssim d’aquestes autopistes. Algunes amb prou feines arriben al 10% del trànsit mitjà en autopistes. Hisenda es debat entre una solució dolenta (haver de computar en dèficit centenars de milions si accepta crear un compte de compensació) i una que encara és pitjor (assumir entre 4.000 i 5.000 milions de deute de les concessions si aquestes fan fallida) (El País – 31.10.2010)

I així podríem seguir amb més i més exemples.

Conclusió: malbaratament = retallades + pujada d’impostos

El preu de l’electricitat del primer trimestre del 2012

2012-01-02T18:58:00.002+01:00

Els resultats de la 17ª subhasta TUR (Tarifa d’Últim Recurs) pel primer trimestre del 2012 són

Els preus d'aquesta subhasta representen una baixada del 8,6% respecte als de l'anterior del 27 de setembre, per la qual cosa, en teoria, el preu que paguem per l'electricitat hauria de baixar l'1 de gener. Però, tenint en compte que en la subhasta anterior el preu no va augmentar tot i que el de la subhasta ho havia fet en un 9% (el govern va preferir baixar l'altra part de la component del preu, per no alarmar el personal, a tot i que amb això es augmentava considerablement el dèficit de tarifa), el govern tampoc ha modificat el preu del kWh aquesta vegada.

Per centrar-nos amb algunes dades: el cost d'accés de l'any 2011 que preveu l'Ordre ITC/3353/2010 era de 16.571 milions d'euros, dels quals 6.019 corresponien a primes per al règim especial (fonamentalment energies renovables). El consum previst era de 255.075 GWh i la tarifa d'accés mitjana de 0,511 € / kWh, el que suposa una recaptació prevista de 13.036 milions d'euros, a la qual s'han d'afegir altres ingressos (energia reactiva, excessos de potència, etc.) Per un valor de 528 milions d'euros. El dèficit previst per a l'any 2011 era, doncs, de 16.571 - 13.036-528 = 3.047 milions d'euros.

La previsió de la CNE (Comissió Nacional de l'Energia) de setembre de 2011, és d'un cost d'accés per a l'any 2011 de 16.985 milions d'euros, dels quals 6.602 corresponen a les primes del règim especial. El consum anual previst es redueix a 250.789 GWh, i la recaptació prevista és de 12.651 milions d'euros (corresponent a una tarifa de peatge de 0,504 € / kWh, que ha baixat a causa de la baixada del tercer trimestre), a la qual cal d'afegir altres ingressos per un valor de 528 milions d'euros. El dèficit previst és de 16.985 - 12.561 - 528 = 3.772 milions d'euros, un 24% superior a l'inicial.

És a dir, per equilibrar els comptes de la tarifa d'accés caldria apujar-la a 16.985.000/250.789 = 67,7 € / MWh = 0,677 € / kWh, un augment de més del 30%. I encara més si es vol anar compensant el dèficit acumulat, que ja superava els 22.000 milions d'euros a finals de l’any 2010.

Recordem que l'objectiu del Govern, fixat per normativa, era que per l’any 2011 el dèficit no superés els 3.000 milions, l'any 2012 no hauria de superar els 1.500 milions i es deixés de generar dèficit al 2013.

Però aquesta tarifa d’accés no és la mateixa per tothom, ja que depèn de la tensió (voltatge) de l’electricitat que consumim. Les darreres dades disponibles corresponen a les del mes de maig del 2011, i es poden trobar al darrer butlletí mensual de la Comissió Nacional de l’Energia, corresponent al mes de setembre del 2011. Hi podem veure que, per una tarifa d’accés mitjana al mes de maig de 4,86 + 0,75 = 5,61 cèntims d’euro per kWh, podíem pagar des de 0,59 + 0,15 = 0,74 fins a 9,59 + 1,12 = 10,71 cèntims d’euro per kWh.

En resum, podem estar segurs que el preu de l'electricitat augmentarà durant l'any 2011. La seva "congelació" per aquest primer trimestre no és més que un miratge.

Ocupació pública a Espanya

2011-12-30T19:18:00.001+01:00

Molt interessant l’estudi que acaba de publicar la Cambra de Comerç de Barcelona sobre l’evolució de l’ocupació pública a Espanya, i que reprodueixo, ja que no és massa larg. Llegint-lo tenim una idea més ajustada del perquè s'han de fer retallades a la funció pública.

Al llarg del període expansiu 2000-2007, el nombre d’empleats en l’aparell del conjunt de les administracions públiques a Espanya ha augmentat el 27%, el creixement més elevat dels països membres de la UE-27 juntament amb el de Grècia, però molt en línia amb l’augment registrat en el sector privat.

En canvi, Espanya és l’únic gran país europeu on l’ocupació al sector de les administracions públiques ha crescut durant el període de crisi econòmica 2008-2011 (12,3% acumulat en dos anys i mig). Per contra, al conjunt de la UE ha caigut el -1,8%, a França el -5,8% i a Alemanya el -0,2%. Fins i tot les economies endeutades del sud d’Europa com Itàlia, Grècia i Portugal, han reduït aquesta ocupació els darrers anys, com es pot veure al gràfic següent, que inclou l’administració pública, la seguretat social i les forces armades, però que no inclou sanitat, educació i serveis socials públics.

En termes absoluts, el nombre d’ocupats a l’aparell administratiu del sector públic espanyol ha augmentat en gairebé 460.000 persones al llarg de la darrera dècada, passant de 966.000 persones el 2000 a 1.425.750 el 2011, dels quals 156.000 llocs de treball s’han creat a partir del 2008.

Mentrestant, l’ocupació a la resta de sectors econòmics ha registrat un fort ajustament durant la crisi, especialment a Espanya, on ha caigut el 12% acumulat entre el 2008 i el primer semestre de 2011, com ho podem veure al gràfic següent.

Una altra magnitud de gran rellevància per analitzar la dimensió de les administracions públiques i on també es poden observar àmplies diferències en les trajectòries que han seguit els països a Europa, és la despesa de personal del conjunt del sector públic (inclòs la sanitat, l’educació i els altres serveis socials). Per fer una anàlisi comparativa per països es divideix la massa salarial d’aquest col·lectiu pel nombre d’habitants de cada país.

A Espanya, el cost que representa l’ocupació pública ha registrat un creixement nominal del 68,5% durant la darrera dècada, passant dels 1.600 euros per habitant l’any 2000 a 2.700 euros el 2010, amb una diferència positiva de més de 320 euros en relació al cost que suporta un ciutadà alemany. Aquest augment és sensiblement superior al registrat per la majoria de països europeus (Alemanya, França, Itàlia i Portugal), que no han sobrepassat el 30% acumulat.

Descomptant l’evolució de la inflació, la variació real del cost per habitant a Espanya ha estat del 35%, mentre que a Europa dels 27 l’augment ha quedat per sota del 13%, i a Alemanya ha estat negativa en línia amb la moderació dels salaris reals al sector privat.

Conclusió

La dimensió del conjunt de les administracions públiques espanyoles ha experimentat un accelerat creixement durant la darrera dècada i ni el context de crisi econòmica ni la necessitat obligada de reduir el dèficit públic han frenat la tendència ascendent. Tot i que la dimensió de l’aparell administratiu públic encara és inferior al d’Alemanya o França, el fort augment del seu cost de personal no és justificable sinó va acompanyat d’una major productivitat.

La Cambra manifesta la necessitat de que l’aparell administratiu, que no és prestador final d’un servei, freni la inèrcia ascendent i, a més, procuri guanyar eficiència perquè contribueix directa i indirectament a augmentar la productivitat del conjunt de l’economia, pública i privada. Només així s’evitarà el risc de que en el futur augmenti la pressió fiscal que suporten treballadors i empreses per finançar una administració pública sobredimensionada i relativament poc eficient.

Malgrat 1911 – Escàndol a la via pública

2011-12-29T17:47:00.002+01:00

La Vanguardia del dimecres 29 de desembre del 1911, avui fa cent anys, publicava la denúncia dels mossos d’esquadra de Pineda a quatre veïns de Malgrat per escàndol a la via pública.

PIB i Valor Afegit Brut a Malgrat

2011-12-22T19:26:00.002+01:00

Seguim mirant les dades publicades per l’Idescat sobre l’economia dels municipis. Com dèiem ahir, aquesta estadística només arriba fins l’any 2008.

Comencem pel Producte Interior Brut. Veiem en la taula següent que el PIB per habitant s’ha estancat des de 2001, mentre que el de Catalunya ha anat creixent. Malgrat no ha seguit el progrés econòmic de Catalunya: si l’any 2001 el PIB per habitant de Malgrat era el 97 % del de Catalunya, l’any 2006 només era el 73 %, i l’any 2008 no arribava al 72 %.

Mirant l’evolució del Valor Afegit Brut, veiem que l’any 2001 la indústria representava un terç del VAB, la construcció un 12 % i els serveis un 55 %. El pes de la indústria es redueix a una mica més del 10 % els anys 2006 i 2008, el pes de la construcció augmenta gairebé fins al 20 %, i el dels serveis passa a ser de més dels dos terços. L’estancament econòmic de Malgrat segueix la disminució del pes de la indústria i l’augment del pes de la construcció i dels serveis.

Hem dit des de fa temps que l’aposta per la construcció i el turisme, en detriment de la indústria, no ha sigut una bona aposta per Malgrat. Aquí en tenim la prova xifrada, i això abans de la crisi (probablement ara encara sigui pitjor). El fet de no treballar per atreure indústries al poble ha donat com a resultat aquest estancament econòmic. Esperem que serveixi de lliçó pel futur.

PIB i Renda Familiar Disponible Bruta a Catalunya, al Maresme i a Malgrat

2011-12-21T18:54:00.000+01:00

El passat 19 de desembre, l’Idescat va publicar el Producte Interior Brut (PIB) i la Renda Familiar Disponible Bruta (RFDB) de Catalunya per comarca i per municipi de més de 5.000 habitants. El problema és que les dades corresponen a l’any 2008. Ens podem preguntar a qui poden ser útils per la seva gestió unes dades de fa tres anys. Com qui diu, d’abans de la crisi.

Però bé, mirem què donen de si aquestes dades. Començarem pel PIB. A Catalunya, el PIB a preus de mercat d’acord amb la base comptable del 2000 (així s’anomenen les xifres que dóna l’Indescat) va ser de 215.181 milions d’euros, el que representa un PIB per càpita de 29.000 d’euros per habitant. La comarca amb més PIB per habitant va ser la Ribera de l’Ebre, amb 57.500 euros per habitant. El Maresme, amb un PIB de 8.807 milions d’euros, va tenir un modest PIB per càpita de 20.800 euros. Malgrat es va trobar a la mitjana del Maresme, també amb 20.800 euros per habitant.

Si passem a la RFDB, el Maresme tenia una situació millor, ja que, per habitant, era de 17.700 euros, per una mitjana de Catalunya de 16.900 euros. Probablement la millor posició del Maresme en aquesta estadística que en la del PIB és deguda a que molta gent treballa fora de la comarca, probablement al Barcelonès. A Malgrat, però, aquesta renda per habitant va ser de les més baixes del Maresme, de 14.900 euros.

Segurament ara aquestes xifres són molt diferents, probablement pitjors. Però ens poden fer veure que el Maresme s’ha de posar les piles. Ha deixat de ser una societat industrial i agrícola per convertir-se en una societat de serveis, com el turisme, però de serveis amb poc valor afegit, ja que el turisme és, per dir-ho d’alguna manera, de batalla.

A la vista de la pobra situació del Maresme pel que fa a la creació de riquesa, fa uns dies es va inaugurar la delegació Maresme - Barcelona Nord de la Pimec, és a dir, la delegació de la patronal de les pimes i els autònoms de Catalunya al Maresme i el Barcelonès nord, situada a l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró. L'acte va comptar amb la presència de nombroses autoritats de la comarca com el vicepresident del Consell Comarcal del Maresme, Diego Sánchez; l’alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor; l’alcalde de Santa Susanna, Joan Campolier; l’alcaldessa de Sant Pol de Mar, Montserrat Garrido; l’alcaldessa de Sant Iscle de Vallalta, Núria Sans; l’alcaldessa de Calella, Monserrat Candini; l’alcalde de Caldes d’Estrac, Joaquim Arnó. Segons es pot deduir de la ressenya de Maresme360 sobre aquest acte, l’alcaldessa de Malgrat no hi era.

Malgrat 1961 – Col•locació de l’estàtua de Sant Nicolau

2011-12-19T17:33:00.003+01:00

El 19 de desembre del 1961, avui fa cinquanta anys, es va col·locar la imatge de Sant Nicolau a la fornícula de la façana de l’església parroquial. Aquesta imatge, de 2,20 metres d’alçada i d’un pes d’uns 700 kg, és obra de l’escultor blanenc Jaume Coll i Puig, que tenia 24 anys en aquell moment. Del mateix escultor és el bust de Marià Cubí, situat a la plaça del mateix nom, inaugurada l’any 1956.

La presidència danesa de la Unió Europea

2011-12-18T18:46:00.000+01:00

La nova primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt

El fet de que Dinamarca es faci càrrec de la Presidència de la Unió Europea el proper primer de gener, substituint a Polònia, donarà, sens dubte, un impuls a les polítiques d'energia "verda" a la U.E., que des de Varsòvia no s'han vist com una prioritat, però que de ben segur si ho seran per a Copenhaguen.

El nou govern de centre esquerra danès ja ha indicat que promourà el Full de Ruta Climàtica 2050 que va publicar la Comissió a principis d'aquest any i el Full de Ruta de l'Energia 2050, que s'acaba de publicar el 13 de desembre. També ha dit que promourà l'adopció de la Directiva d'Eficiència Energètica de la UE, i que tractarà de trobar la manera de limitar la quantitat de quotes d'emissions de CO2 en el Sistema de Comerç d'Emissions Europeu (ETS), per ajudar a impulsar el preu del CO2. Per descomptat, amb el danès Connie Hedegaard com a Comissari del Clima, Dinamarca ja té una figura verda amb poder a Brussel•les.

Però hi ha molt més que això. Quan es tracta d'energia verda i de polítiques climàtiques, els danesos també tracten de predicar amb l'exemple. El mes passat, el Govern danès va presentar un pla d'energia, "La nostra Energia del Futur", que posarà a Dinamarca en el que pot anomenar com una carrera radical cap a la descarbonització.

El govern ha declarat que vol eliminar tot l'ús de combustibles fòssils per a l'any 2050. Això és revolucionari, si es té en compte que els combustibles fòssils van subministrar el 79% del consum brut d'energia a Dinamarca l'any passat. I que vol fer-ho sense energia nuclear i sense captura i emmagatzematge de carboni (CCS).

Com? Això és certament una pregunta molt interessant a la qual la resta d'Europa espera veure quina serà la resposta danesa. En aquest sentit, Dinamarca pot ser considerada com un camp de proves fascinant per les polítiques de descarbonització d'àmbit europeu. Molt breument, el pla de Copenhaguen consisteix a ampliar l'ús de l'energia eòlica (passar del 22 % actual de la producció total d'electricitat a ni més ni menys de 50 % el 2020), així com l'ús de la biomassa, i amb una forta inversió en xarxes intel•ligents, en mobilitat elèctrica i en més interconnexions amb països veïns.

Aquest pla planteja algunes preguntes interessants, com ara:

- Pot fer front el sistema elèctric a un percentatge tan elevat d'energia eòlica?
- Quin serà el seu efecte sobre el sistema elèctric europeu, ja que pràcticament tots els països veïns de Dinamarca també estan tractant d'ampliar considerablement la seva capacitat d'energia eòlica?
- Pot ser produïda la biomassa de manera "sostenible" i rendible, tenint en compte les grans quantitats que seran necessàries?
- Amb quina rapidesa s'implementaran les xarxes intel•ligents i els vehicles elèctrics i quins seran els seus efectes en el sistema elèctric?
- Poden crear els danesos les innovacions tecnològiques que la revolució verda necessitarà per ser econòmicament sostenible?

Aquestes són preguntes que els danesos tot just s’estan començant a fer. Per a ells el més important sembla haver estat establir els objectius primer i preocupar-se després. Tampoc semblen estar molt preocupats pels costos de tot això. Almenys, encara no.

En resum, ens espera un semestre de presidència danesa molt interessant des del punt de vista de l'energia.

Per més informació: Danes decline oil, gas, coal and nuclear, publicat a European Energy Review del 12 de desembre.

La trista imatge de la crisi

2011-12-13T19:22:00.000+01:00

L’evolució de l’atur a Malgrat, tal com es pot veure al gràfic, dóna una trista imatge de la crisi. Abans del 2008, el nombre de malgratencs inscrits a l’atur era d’una mica més de 600 a l’estiu i d’uns 1000 a l’hivern, amb un promig d’uus 800. A partir del 2009, a l’estiu el nombre de malgratencs inscrits a l’atur és d’uns 1.400, xifra que passa a 1.800 durant els mesos d’hivern. El promig s’ha multiplicat per dos.

Observem que, entre estiu i hivern la diferència és la mateixa, abans i després de la crisi, unes 400 persones. L’augment de l’atur ha sigut d’unes 800 persones.

Podia Malgrat tenir unes xifres menys dramàtiques? Difícil de dir. Però si des de l’Ajuntament s’hagués apostat fa anys per crear una petita estructura amb la finalitat de buscar indústries que s’instal•lessin al poble, probablement s’haurien pogut reduir. Però l’aposta que s’ha fet des de fa més de dues dècades ha estat la de la requalificació per afavorir la construcció. S’ha apostat per la construcció i el turisme. El resultat el tenim a la vista. És el que té apostar-ho tot a una sola carta: quan les coses van malament, l’embull es desfà. I menys mal que el turisme segueix contractant al període d’estiu les 400 persones que contractava abans de la crisi.

Si fes més de vint anys que jo fos la primera autoritat civil d’aquest poble, tindria, a la vista d’aquestes xifres, una sensació de fracàs.

Dades: Ministeri de Treball

La variació del clima europeu i l'imperi romà

2011-12-10T18:43:00.001+01:00

L'arqueòloga Carole Crumley va realitzar un estudi molt interessant de la relació entre clima i cultura al nord-oest d'Europa, on va identificar els tres principals règims climàtics: oceànic, continental i mediterrani. El conjunt de climes oceànic i continental s'anomena clima temperat, en contraposició al clima mediterrani, que és un clima semiàrid. Cada règim produeix diferents patrons climàtics a Europa:

Estiu
Clima continental: càlid i humit, majoria de la pluja a l'estiu
Clima oceànic: fresc, humit
Clima mediterrani: calent, sec

Hivern
Clima continental: fred, sec
Clima oceànic: temperat, humit al principi i sec al final
Clima mediterrani: temperat, humit, majoria de pluja a l'hivern

Les fronteres entre aquests tres climes no són constants, i el seu desplaçament cap endavant i cap enrere és causat principalment per les posicions canviants dels corrents d’aire anomenats jet, i que volten la terra més o menys allunyats dels pols. Aquestes fronteres reben el nom d’ecotons.

Els ecotons representen una zona de transició entre sistemes ecològics adjacents i, en general, indiquen canvis sobtats. La posició del ecotò actual que separa els règims climàtics mediterrani i continental a Europa es pot veure clarament a l'extrem sud del Massís Central de França, on la vegetació canvia en uns pocs metres, passant de la flora mediterrània a la de la zona temperada. En el corredor Roine-Saona, el canvi de les teulades i de les pràctiques culinàries produeix la forta sensació de passar del sud al centre d'Europa.

La posició, l'amplada i la permanència de l’ecotò en les diferents èpoques es poden estudiar mitjançant la palinologia (estudi del pol•len i de les espores), la paleoetnobotànica (estudi de les interaccions antigues entre l'home i les espècies vegetals) i altres estudis paleoclimatòlogs. Crumley va demostrar que els ecotons europeus poden emigrar a distàncies importants. De fet, en els dos últims mil•lennis, l’ecotò que separava els règims climàtics mediterrani i continental va emigrar cap al nord i cap al sud des de 36º N al llarg de la costa septentrional d'Àfrica fins a 48º N al llarg de les costes del Mar del Nord i del Mar Bàltic al nord-oest d'Europa: una distància de gairebé 1.000 km, com es pot veure a la figura, copiada del llibre El llarg estiu, i treta de la publicació de Crumley.

Segons la reconstrucció feta per Crumley de la història climàtica d'Europa, des de 1200 fins 500 a.C., hi va haver un llarg període fred amb hiverns particularment severs. L’ecotò que separava el règim climàtic continental del mediterrani es localitzava molt cap al sud, al nord d'Àfrica. Hi va haver un període de notable variabilitat climàtica quan la regió va estar dominada alternativament pels règims oceànic i continental. Com a resposta, la cultura celta va desenvolupar pràctiques per maximitzar la producció agrícola en condicions alternades oceàniques i continentals, i per minimitzar el risc a causa de la variabilitat climàtica.

En arribar l'any 300 a.C., l’ecotò s'havia desplaçat molt cap al nord, possiblement fins al nord de la Borgonya, on es va mantenir fins a prop de 300 d.C., període conegut com l'òptim climàtic romà. Aquest canvi va portar un clima mediterrani a la major part de l'Europa occidental, amb estius càlids i secs i hiverns humits. L'assentament i l'ús de la terra romana eren marcadament diferents dels cèltics, perquè eren apropiats per a un clima mediterrani. El sistema agrícola romà exigia una producció extensiva d'unes poques collites, afavoria grans poblacions urbanes, i era apropiat per a un règim climàtic semiàrid. En canvi, no tenia la versatilitat d'una agricultura d'espais múltiples i d’una ramaderia com la dels celtes, que era un sistema molt més apropiat per a períodes de clima incert.

Aproximadament a partir de l'any 300 i fins a prop de l'any 500 d.C., l’ecotò es va anar retraient progressivament cap al sud. Entre 500 i 900 d.C., l’ecotò es va estabilitzar molt cap al sud, tan lluny, de fet, que el Nil es va cobrir de neu l'any 829. Una altra vegada es va tornar a situar aproximadament al llarg de la costa del nord d'Àfrica.

Durant el primer mil•lenni abans de Crist, pobles celtes van ocupar la meitat septentrional de l'extensió de l’ecotò mediterrani-continental. Al sud dels celtes, al llarg del litoral septentrional de la Mediterrània, vivien grecs, etruscs i romans. Al voltant del segle V a.C., durant un període en què l’ecotò es localitzava cap al sud, els celtes van fer avançar els seus assentaments a Itàlia i Grècia, arribant a posar setge a Roma i a incendiar la ciutat l'any 391 a.C. Cap a l'any 300 a.C., quan l’ecotó es va desviar sobtadament cap al nord, les coses van canviar de manera espectacular. Roma va dominar les rutes marítimes que abans dominaven els grecs i va convertir en província la franja meridional dels estats cèltics a França. Cap a finals del segle I a.C., Roma havia conquistat tota la regió de la Mediterrània i de l'Europa occidental, fins al Rin, aproximadament la localització nord de l’ecotò.

L'extensió i la durada de la Pax Romana a Europa van ser enormement facilitades per unes condicions climàtiques que van afavorir l'organització econòmica, social i política romana, en contrast amb la celta. El tipus romà d'assentament i ús de la terra no només era marcadament diferent de la dels celtes, sinó que era especialment apropiat per al clima mediterrani de l'Europa del seu temps.

L'ús que els romans donaven a l'espai, la seva agricultura i horticultura, les seves relacions entre les classes, i les seves formes de govern, associat tot això als ecosistemes mediterranis, es van anar desplaçant cap al nord juntament amb les seves legions, seguint el desplaçament de l’ecotò.

Quan, al segle V d.C. la retracció de l’ecotò es va fer palpable i el clima continental va passar a dominar la major part d'Europa, l'imperi europeu de Roma va decaure, les seves legions van retrocedir cap al sud i les cultures del nord van avançar cap al sud. Els pictes i els escocesos van traspassar la muralla d'Adriano a Britània a la fi del segle IV. Cap a principis del segle V, els visigots van envair Roma i, cap a finals d'aquest mateix segle, l'any 476, un cap germànic anomenat Odoacre va deposar l'últim emperador romà, el jove de 15 anys Ròmul Augústul.

Cal fer notar l'estreta associació entre l'avanç del poder militar, polític, econòmic i, sobretot, agrícola de Roma i l'avanç d'un règim climàtic mediterrani per Europa Occidental. També cal notar la retirada del poder romà juntament amb la retirada del clima mediterrani cap al sud. Sens dubte molts factors van exercir un paper important per la creació, el manteniment i la caiguda de l'imperi romà. El clima és, certament, un d'aquests factors.

Bibliografia
Les grans sequeres maies. Aigua, vida i mort - Richardson B. Hill
El llarg estiu - Brian Fagan
Regional Dynamics. Burgundia Landscapes in the Historical Perspective - Carole Crumley i William Marquandt

L’efecte Fukushima al World Energy Outlook 2011

2011-12-08T19:47:00.001+01:00

Tornem a la publicació del World Energy Outlook 2011, ara per parar-nos per veure què diu sobre l’energia nuclear.

Sobre el nostre futur energètic plana ara mateix una gran incertesa, i és el que els governs de tot el món poden prendre decisions sobre l'energia nuclear després de la crisi de Fukushima, al Japó. A l'Escenari de Noves Polítiques, de que ja hem parlat, se suposa que l'energia nuclear segueix creixent amb força, sobre la base que la majoria dels països amb ambiciosos programes d'energia nuclear continuaran amb els seus plans, amb pocs canvis. Aquests països inclouen Xina, Índia i Corea del Sud. Aquest creixement previst, entre 2010 i 2030, és d’un 50 % aproximadament, com es pot veure a la figura.

Però i si aquests governs canvien d'idea i disminueixen radicalment o eliminen l'energia nuclear? de la AIE examina els impactes d'una reducció a la meitat, respecte de l'Escenari de Noves Polítiques, de la component nuclear del subministrament d'energia global. En aquest cas, en comptes de passar d’una potència actual d’uns 400 Gw (gigawatts; 1 GW = 1000 megawatts; 1000 MW és, aproximadament, la potència d’un reactor nuclear modern) als més de 600 GW previstos pel 2030, la potència nuclear es reduiria dels 400 GW actuals a uns 340 MW per l’any 2030.

Les conseqüències són alarmants. Les energies renovables podrien omplir la bretxa fins a cert punt, però el carbó i el gas natural serien els guanyadors principals. Hi hauria tres efectes desafortunats d'un futur amb menys energia nuclear:

- seria dolent per l'economia de la producció d'energia,
- seria dolent per a la seguretat energètica i
- seria dolent per al canvi climàtic.

La demanda de carbó augmentaria fins al doble de les exportacions actuals d'Austràlia. La demanda mundial de gas augmentaria en dos terços de les actuals exportacions de Rússia. Les emissions anuals de diòxid de carboni augmentarien en al voltant d'una gigatona (1.000 milions de tones), el que equival a les emissions actuals de França i Alemanya junts.

Maria van der Hoeven, Directora Executiva de la IEA respon, quan se li pregunta què opina sobre les possibilitats de reemplaçar centrals d'energia nuclear per centrals d'energia renovable, que tenen una producció intermitent: “Tot govern té el dret de decidir el seu mix energètic. Però si algú decideix eliminar l'energia nuclear s'ha de fer algunes preguntes. I una de les preguntes és com cobrir la manca d'energia. Hem de ser honestos amb la gent. Si volem eliminar l'energia nuclear, quant costa? Com gestionarem les energies renovables? Com podem preveure la fiabilitat del sistema? Què farem pel que fa a la seguretat energètica? No és només una qüestió de l'eliminació nuclear. És molt més complicat que això”.

Cadascú pot tenir la seva opinió sobre l’energia nuclear. Però eliminar-la o disminuir-la presenta inconvenients importants. Hi hauríem de pensar.

Malgrat 1961 – El tren atropella una dona

2011-12-07T16:59:00.001+01:00

La Vanguardia del dimecres 6 de desembre de l’any 1961 donava la notícia de l’atropellament d’una dona pel tren, prop de l’estació.

El dilema de la moneda única

2011-12-06T19:50:00.001+01:00

Cada dia que passa les coses es precipiten més de pressa. Parlo d’economia. Parlo de l’euro i dels que el fem servir, en el nostre cas, per obra i gràcia del senyor Aznar López.

Tenim davant nostre dues possibilitats: o signem el nou tractat europeu, del que ningú coneix la lletra petita, que és la important, o sortim de l’euro. Hi ha una tercera possibilitat, que l’euro desaparegui.

Els del partit guanyador a les darreres eleccions, per unanimitat, volen que Espanya sigui un dels membres de l’Europa que surti del nou tractat. Ho volen per orgull, ja que pensen i diuen que Espanya és una gran nació. El mateix pensava el senyor Aznar López i ja veiem on ens ha portat aquest pensament. Dir d’entrada que signarem el nou tractat sense conèixer-lo és una irresponsabilitat, ja que ens impedeix portar-hi qualsevol modificació. Siguem lúcids, amb el nou tractat haurem de pagar uns impostos molt més importants que els que paguem ara, de manera que tindrem austeritat per molts anys. I no diguem que, abans d’apujar els impostos s’hauria de lluitar contra el frau fiscal: aquesta és una lluita molt llarga, aquest país té el frau fiscal molt arrelat, i hem de tenir resultats ara mateix.

L’altre alternativa és sortir de l’euro. Seria catastròfic pels nostres estalvis, ja que es preveu que es devaluïn al menys un 40 %. I això si en sortim ordenadament, que si no, encara serà pitjor. Passaríem uns anys molt dolents, però potser ens en sortiríem menys malament.

La zona euro té unes economies massa diferents per tenir una moneda comuna. Per molt que els representants espanyols a la propera cimera (i a les que vindran) s’escarrassin a dir que Espanya és un país complidor, tothom sap que no ho som ni ho podem ser. Al menys per ara, i durant molts anys.

Es clar que sempre podem esperar un miracle, com el que esperava el conseller Baltasar de la Moreneta.

Amaiur

2011-12-02T18:06:00.001+01:00

A les darreres eleccions generals, Amaiur ha tingut un molt bon resultat al País Basc. Això ha suscitat tota una sèrie de comentaris aquí i allà, sobre si ja tenim o no ETA al Congrés dels Diputats.

A mi, aquesta comentaris no m’interessen ni gaire ni gens. El que m’interessa és que el senyor Iñaki Antigüedad, un dels líders d’Amaiur, és geòleg i professor d’hidrogeologia a la Universitat del País Basc. El que m’interessa és saber si, amb un líder geòleg, Amaiur impulsarà l’explotació del shale gas (gas de pissarra) que s’ha descobert a Àlaba, tal com fan als Estats Units que, amb aquestes explotacions, ja són el primer productormundial de gas, o si s’hi oposarà, com ha fet el Parlament francès amb el gas que s’ha descobert a França.

Un geòleg pot entendre perfectament els avantatges i els inconvenients d’una explotació d’aquest tipus. I si aquest geòleg és professor, ho pot explicar a la població de manera comprensible.

I és que a mi, sobretot en temps de crisi, m’interessen més les coses de menjar que les discussions polítiques com la que s’està fent sobre Amaiur, ETA i tutti quanti, que considero perfectament inútils. Rectifico: serveixen perquè molts periodistes que opinen sobre tot puguin menjar calent.

World Energy Outlook 2011

2011-12-01T18:44:00.001+01:00

S’acaba de publicar el World Energy Outlook 2011, editat per l'Agència Internacional de l'Energia (IEA). Hi llegim que, en un món amb moltes incerteses, hi ha una certesa: la demanda d'energia seguirà creixent de manera robusta, ja que la població mundial va augmentant i va creixent l'aspiració dels països en desenvolupament d'assolir el nivell de vida occidental. La gran pregunta és si aquesta demanda podrà ser satisfeta de manera segura, sostenible i a un preu assequible.

A més, quan les nacions s'estan preparant per a la propera ronda sobre el clima a Durban, cada vegada sembla menys clar que els legisladors estiguin posant el món en una trajectòria que limiti l'escalfament global a 2º C. El missatge de la IEA és clar: o actuem ara, o estarem abocats a un futur energètic altament carbonitzat, que serà insegur i ineficient.

El World Energy Outlook 2008 presentava tres escenaris:

- El de referència, en el qual es seguia com fins ara, i en el que les emissions de CO2 arribaven a més de 40.000 milions de tones l'any 2030.

- L'escenari 550, en què les emissions de CO2 es limiten a 33.000 milions de tones a partir de 2020, i que, es calcula, limitaran la concentració de CO2 a 550 ppm.

- L'escenari 450, en el qual es calcula que es limitarà la concentració de CO2 a 450 ppm, conseqüent amb un 50% de probabilitat de limitar l'augment de la temperatura global respecte de l'era preindustrial a 2º C, i que necessita que les emissions de CO2 es redueixin a partir del 2020 per assolir els 26.000 milions de tones el 2030.

La reducció d'emissions entre els tres escenaris, com es veu a la figura, s'obté per la captació i emmagatzemament del CO2 (CCS - Carbon Capture and Storage), per l'augment de l'energia nuclear, de l'energia renovable i dels biocarburants, i per l'augment de l'eficiència energètica.

Com en anys anteriors, la IEA presenta el 2011 tres escenaris entre 2010 i 2035. L'escenari 550 ha estat substituït per l'escenari anomenat Noves Polítiques, en el qual es fa la hipòtesi de que els compromisos més recents en matèria de política energètica s'aplicaran de manera prudent, encara que no vinguin avalats, ara mateix, per mesures fermes.

Tot i la incertesa regnant sobre les perspectives de creixement econòmic a curt termini, a l'Escenari de Noves Polítiques la demanda d'energia global registra una forta alça i augmenta un terç de 2010 a 2035. Assumint un augment de la població mundial d'1.700 milions de persones i un creixement mitjà anual de l'economia mundial del 3,5% pel període, s'obté una demanda sense precedents de serveis d'energia i mobilitat. L'adopció d'una taxa de creixement del PIB mundial a curt termini inferior a la utilitzada a aquesta publicació només generaria una diferència marginal en les tendències a llarg termini.

Els països no pertanyents a la OCDE determinaran cada vegada més la dinàmica dels mercats energètics. El 90% de l'augment de la població, el 70% de l'increment del producte econòmic i el 90% de l'alça de la demanda d'energia de 2010-2035 seran atribuïbles als països no pertanyents a l'OCDE. Xina consolidarà la seva posició de màxim consumidor mundial d'energia: el 2035, utilitzarà aproximadament un 70% d'energia més que els Estats Units, el segon consumidor mundial, tot i que, per a aquesta data, el consum d'energia per càpita a la Xina representarà encara menys de la meitat del dels Estats Units. Els índexs de creixement del consum d'energia a l'Índia, Indonèsia, Brasil i Orient Mitjà seran fins i tot més ràpids que a la Xina.

Serà necessària una inversió mundial de 38 bilions USD (USD de 2010) en infraestructura energètica durant el període 2011-2035. Gairebé dos terços de la inversió total es realitzaran en països no pertanyents a l'OCDE. El petroli i el gas conjuntament acapararan prop de 20 bilions USD del total, perquè tant la necessitat d'inversió en exploració-producció com el cost inherent augmentaran a mitjà i llarg termini per a aquestes dues fonts d'energia. La major part de la inversió restant es destinarà al sector elèctric, i d'aquesta un 40 % es dedicarà a les xarxes de transmissió i distribució.

L'era dels combustibles fòssils dista molt d'haver acabat, però la preponderància d'aquests disminuirà. Si bé augmentarà la demanda de tots els combustibles, la proporció dels combustibles fòssils en el consum mundial d'energia primària descendirà lleugerament, del 81 % el 2010 al 75% el 2035, el gas natural serà l'únic combustible fòssil que augmenti la seva presència en la combinació energètica mundial en el període que va fins a 2035. En el sector elèctric, les tecnologies basades en energies renovables, encapçalades per l'energia hidroelèctrica i la eòlica, representaran la meitat de la nova capacitat que s'instal•li per respondre a la demanda creixent. La producció d'energia nuclear també haurà de créixer.

Anirem comentant aquest important informe de la IEA, ja que el problema de l’energia, acoblat al del canvi climàtic, és un dels reptes més importants que té la humanitat ara mateix. Començarem, en una propera entrada, per l'energia nuclear.

Malgrat 1911 – Denúncia per escàndol

2011-12-01T18:16:00.001+01:00

El dimecres 29 de novembre de 1911, La Vanguardia publicava la denúncia a quatre veïns de Malgrat per haver provocat un escàndol a altes hores de la nit.

La neteja de la riera: una pregunta pel ple de demà

2011-11-30T18:51:00.001+01:00

La Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) alerta de que, degut a la falta de pressupost de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), aquest any no s’han netejat les rieres. En posa com a exemple les de Mataró, Malgrat, Santa Susanna, Arenys de Mar, Premià de Mar o Vilassar de Mar, rieres en les que el seu mal esta de neteja augmenta el risc d’inundacions importants.

Llegim a Tot Mataró que l’ACA reivindica que, entre els anys 2006 i 2010 ha invertit més de 2,1 milions d'euros en el manteniment i conservació de rieres del Maresme, que s'han materialitzat en prop de 200 actuacions. Fonts de l'ACA, però, reconeixen que aquestes son feines "complexes" perquè "hi ha molts quilòmetres de rieres a mantenir" i que davant la situació pressupostària de la Generalitat ara s'actuarà de manera més "selectiva" perquè, recorden, "el pressupost no és il•limitat". En aquest context, l'ACA afirma que s'estan buscant diverses formules de col•laboració amb els Ajuntaments per tal que es puguin fer determinades actuacions de conservació de les rieres. Prèviament, s'està estudiant quines rieres i quines actuacions són prioritàries i que li suposarà a cada administració fer aquests treballs.

Fins ara l'ACA s'encarregava de retirar les canyes i la vegetació que obstaculitza el pas de l'aigua, mentre que era feina de cada Ajuntament retirar els residus d'origen humà que apareixen amb les rierades. Aquest 2011, però, l'Agència Catalana de l'Aigua tampoc s'ha pogut encarregar d'aquestes tasques, segons fonts de l'ens públic.

Alguns ajuntaments ja s’encarreguen de netejar les rieres. L’Ajuntament de Malgrat s’ha compromès a netejar la part recentment enformigonada de Can Feliciano. Per la seguretat del poble, s’haurà d’encarregar de netejar la resta dels trams.

L’ajuntament de Mataró s’ha encarregat aquesta setmana de netejar les seves rieres. Un cop finalitzats els treballs demanarà a l'ACA que n'assumeixi el cost. L'Ajuntament calcula que seran prop de 25.000 euros els diners que es destinaran a la neteja de la riera. Segons l'ACA, el pagament d'aquests diners no està garantit perquè ja no hi ha pressupost pel 2011 i serà en funció del pressupost que s'aprovi pel 2012 i de quines siguin les prioritats de l'ACA que es destinaran els diners a una o altra actuació, continua dient Tot Mataró.

Vet aquí una pregunta pel ple de demà: què pensa fer l’Ajuntament davant la nova situació provocada per la manca de pressupost de l’ACA?

Malgrat 1961 – Condecoració a una mestra

2011-11-24T17:45:00.001+01:00

La Vanguardia del dijous 23 de novembre de l’any 1961, ara fa cinquanta anys, informava que s’havia condecorat amb la Creu d’Alfons X en Savi a la mestra directora de l’escola de nenes de Malgrat, la senyora Josefina Gisbert i Piñol. Segur que hi ha molta gent que la recorda.

La Voz de Malgrat del mes de gener de l’any 1962 obria la primera pàgina amb una entrevista a la mestra condecorada.

Plou

2011-11-23T19:59:00.001+01:00

Des de fa un mes, del 23 d’octubre al 22 de novembre, ha plogut molt. Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, el total caigut durant aquests 31 dies ha sigut de 499,7 litres per metre quadrat.

La variació natural de les temperatures

2011-11-23T19:23:00.001+01:00

Si prenem les dades de les temperatures dels testimonis dels cilindres de gel (ice cores) de l'estació antàrtica de Vostok dels darrers 400.000 anys, observem que hi ha hagut quatre glaciacions des de llavors. Actualment ens trobem en un període interglacial. Els anteriors períodes interglacials van ser fa aproximadament 125.000 anys, 280.000 anys, 325.000 anys i 415.000 anys. Tots ells van ser més calorosos que l'actual, com es pot veure a la figura. La durada típica d'un període glacial ha estat de 100.000 anys aproximadament, mentre que els períodes interglacials han durat entre 10.000 i 15.000 anys.

Si ara detallem les temperatures de l'actual període interglacial, que va començar fa uns 13.000 anys, prenent les temperatures dels testimonis dels cilindres gel de Grenlàndia (Gisp 2), observem al final del Dryass recent, que va acabar cap el 8.200 a.C., un període fred que va durar 400 anys, de 6600-6200 aC , l'escalfament anomenat minoic, l’escalfament anomenat romà, el període càlid de l'edat mitjana i la Petita Edat del Gel. Tenint en compte l'escalfament des de l'any 1900 (últim any amb dades disponibles de Gisp 2), que hem representat com a línia de punts, les temperatures dels gels de Grenlàndia han estat més elevades que les actuals en diversos moments del període interglacial en el qual ens trobem.

Totes aquestes variacions de temperatura, tant les de les glaciacions com les de l’actual cicle interglacial (més o menys fins l’any 1.900 d.C.) les podem considerar com variacions naturals.

Sabem que les temperatures de Grenlàndia no representen totalment les temperatures globals. No obstant això, llevat de l'excepció de l'Antàrtida i de les zones que l'envolten, que tenen moltes vegades una tendència oposada per variacions del període interglacial, les temperatures de Grenlàndia central tendeixen a reflectir la temperatura global de la resta del planeta.

És interessant observar que, durant els últims 4.000 anys, la tendència de la temperatura de Grenlàndia representa clarament una disminució, el que podria ser l'indici de l'arribada d'una nova glaciació. Hem indicat en blau la recta de regressió d'aquestes temperatures entre els anys 2.000 a.C. i 1.900 d.C.

També és interessant observar que, en aquests últims 4.000 anys, s'ha produït un escalfament cada aproximadament 1.000 anys. Ara fa uns mil anys del darrer, l’escalfament medieval. D'aquí que molts escèptics sobre la influència antropogènica de l'escalfament global afirmin que ens trobem en el següent cicle d'escalfament, ja que l'últim es va produir a principis de l'anterior mil•lenni. A la vista d'aquestes dades, no és impensable que hi hagi una part natural i una altra antropogènica en l'actual escalfament global.

Malgrat 1911 – Eleccions municipals

2011-11-20T20:13:00.001+01:00

La Vanguardia del dimarts 14 de novembre de l’any 1911 publicava una ressenya sobre el resultat de les eleccions municipals de Malgrat.

Apunts d’un dia que, diuen, és de reflexió

2011-11-19T19:51:00.001+01:00

Aznar López, l’euro i els problemes actuals

Molt interessant l’article d’ahir d’Enric Juliana a La Vanguàrdia, on ens explica com en Josep Maria Aznar ens va ficar a l’euro, desoint les sàvies paraules del llavors primer ministre italià, Romano Prodi. En copio un tros:

“La dialèctica Espanya-Itàlia serà molt important en els pròxims mesos. Ja ho va ser en els noranta quan ambdós països es preparaven per formar part de la moneda comuna. Llavors Espanya va marcar el ritme. En una de les seves jugades audaces i imperatives, Aznar va posar al govern de centreesquerra italià als peus dels cavalls. El 1997, tres dies després d'una cimera bilateral a València, el president espanyol va fer una explosiva confidència al diari Financial Times: "Romano Prodi m'ha demanat que Itàlia i Espanya retardin de comú acord el seu ingrés en l'euro i jo li he dit que no. Espanya estarà a punt ". Prodi va haver de desmentir-lo i intensificar la seva política d'austeritat (que aviat li passaria factura). Davant l’orgullosa accelerada espanyola, Portugal i Grècia tampoc volien quedar enrere, i els sectors de la CDU alemanya que consideraven la possibilitat d'implantar l'euro en dues fases consecutives van haver de canviar d'estratègia. Si Espanya complia (gràcies als ingressos derivats de les privatitzacions i als primers efectes euforitzants de l'economia turboinmobiliaria), Itàlia no podia quedar fora, encara que el seu deute públic -110% del PIB- sobrepassés amb escreix el llindar de Maastricht. Helmutt Kohl va mirar els números i va dir: “Endavant”. No està de més recordar-ho en aquesta hora infausta”.

El senyor Aznar López, el que avui ens vol donar lliçons de tot, va fer el que en castellà es diu un “órdago a la grande”, va voler posar la política per sobre de l’economia, i ara l’economia es pren la revenja. Els mercats aprofiten les esquerdes de la construcció de l'euro per lucrar-se. Esquerdes de disseny (no hi ha un banc central que sigui l’últim recurs del deute públic) i esquerdes degudes a què es va admetre a països econòmicament no preparats (Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal). I ho paguem tots (millor dit, gairebé tots, menys els alemanys) en forma d'interessos elevats del deute, el que equival a retallades cada vegada més grans.

Déu vulgui que no hàgim de pagar un preu massa elevat per la jugada del senyor Aznar López.

L’espantada de la Chaconeta

Diuen que el principal capital d’un polític és la seva credibilitat. La ministra Chacón, quan va ser-ho d’Habitatge, no fa fer res de destacable, sinó subvencionar els lloguers de la gent jove. Però la política de donar subvencions és la més fàcil. Com a ministra de Defensa, el seu paper ha estat discret: no ha desentonat. Però ni ha explicat com cal l’immens deute que la compra d’armament perfectament inútil, al dir dels propis militars, que es va comprar durant el mandat del PP, ni ha trobat cap solució per finançar-lo. Reconec, però, que el problema és complicat.

De manera que tenia, fins ahir, una idea sobre la Chaconeta que no era pas massa negativa. Però la seva espantada d’ahir, al debat de TV 8 amb periodistes que podien preguntar, m’ha deixat l’impressió de que és una política poc fiable. Donaran totes les raons que vulguin per justificar que no hi podia anar, però el que quedarà, almenys per a mi, d’aquesta incompareixença és que no té confiança en ella mateixa. I això, per un polític, és mortal de necessitat.

Eleccions a Alacant

Evidentment, no es pot votar un partit que presenta el senyor Trillo com a número ú per la circumscripció alacantina, tenint en compte l’historial d’aquest senyor. Es igualment evident que no es pot votar un partit que presenta a la senyora Leyre Pajín com a número ú, tenint en compte la capacitat intel•lectual d’aquesta senyora. De manera que haurem de votar Compromís.

La moció contra les retallades

2011-11-14T19:12:00.001+01:00

La moció contra les retallades del Departament de Salut al Nord del Maresme, aprovada al ple del 20 d’octubre, afirma, entre altres coses, que “el tancament de les urgències de nit als centres de Canet, Sant Pol, Tordera, Malgrat, Tossa i Lloret, així com la disminució de quiròfans, ambulàncies i especialitzacions en la zona, portaran a Hospitals com el de Calella ha absorbir el volum de serveis que abans es repartien els centres que ara tenen previsió de tancament, fet que estem convençuts pot arribar a col•lapsar els serveis”. (Per cert, si no m’equivoco, la a abans d’absorbir hauria d’anar sense h. Mestre redactor, hauríem de cuidar l’ortografia)

Aquesta afirmació, aquest convenciment del redactor de la moció i dels que l’han recolzat amb els seus vots, mereixen ser quantificats amb dades experimentals, ja que és molt senzill dir que un està convençut d’una cosa i no comprovar si és veritat. He de dir que desconfio dels “convenciments” dels polítics, que moltes vegades s’han revelat inexactes.

Sembla, per les primeres notícies que podem llegir, que els canvis a les urgències no han afectat, per ara, els hospitals. Al menys, així ho diu un article publicat a El Punt justament ahir.

Com que el tema és important, i com que encara no ha passat prou temps per poder dir si les afirmacions de la moció són o no exactes, intentarem anar llegint tots els articles que es publiquin sobre aquest tema.

Però les primeres dades són les que són.

Malgrat 1911 – Es carrega per primera vegada un vaixell amb mineral de ferro

2011-11-12T15:50:00.001+01:00

La plataforma de la pilona, on hi treballaven uns vuit homes. Quan arribaven les vagonetes, les treien del cable i les situaven sobre un rail penjat, des d’on les buidaven tot basculant-les.

Un vapor amarrat a la pilona és carregat de material.

El 12 de novembre de l’any 2011, avui fa cent anys, es va noliejar per primer cop un vaixell gros, denominat Cardènia, amb mineral de les mines de Can Palomeres, utilitzant les instal•lacions de la pilona.

Font: Les Mines de Can Palomeres, editat per l’Ajuntament l’any 1988, del que són autors Ferran Cardona, Josep Cuenca i F. Xavier Samarra, i prologat per Joaquim Colomé.

Els comptes del l’ajuntament al 30 de setembre

2011-11-10T19:33:00.001+01:00

D’un pressupost d’ingressos anual de 17,47 milions d’euros, els drets reconeguts al 30 de setembre són de 15,69 milions, és a dir, un 96 %.

La desviació més important es troba a les transferències de capital, pressupostades en 400.100 euros, que, al 30 de setembre, tenen uns drets reconeguts de 996.954 euros. L’explicació és que no s’havien pressupostat les transferències pel fons Cardons (300.000 euros), pel fons estatal per a la ocupació i la sostenibilitat total (490.000 euros) ni per la rehabilitació de la torre Bombai (154.000 euros). En aquest apartat, falta per rebre la subvenció per la rehabilitació del barri del Castell, pressupostada en 400.000 euros, i més tard, repressupostada a 754.000.

Les despeses compromeses al 30 de setembre són de 19,21 milions d’euros, per un pressupost de 17,22.

Si ens fixem en les despeses corrents, el grau d’execució de les despeses de personal és d’un 72 %, correcte per un tercer trimestre, i el de la compra de bens i serveis és d’un 94 %, el que podria indicar que es tancarà l’any amb un dèficit, encara que hi ha moltes despeses importants compromeses per tor l’any, com poden ser els contractes de neteja i el de recollida de residus urbans, de manera que el dèficit no serà, si n’hi ha un, massa important.

Les inversions reals són molt més importants que les pressupostades. Les inversions pressupostades no arribaven al milió d’euros, pressupost que més endavant es va portar a 12,5 milions (!). Les despeses compromeses al 30 de setembre són de 5,3 milions segons el resum de l’ajuntament, i de 4,8 quan prenem el detall línea per línea, diferència que deu tenir una explicació, però que un servidor no la troba.

Malgrat 1911 – Notícies variades

2011-11-08T18:56:00.001+01:00

La Vanguardia del dijous 9 de setembre del 1911 publicava una sèrie de notícies, que van des de la visita pastoral del bisbe, a una renúncia del càrrec de notari, al contracte d’enllumenat públic, a les reformes del cementiri, a una visita d’inspecció de les escoles i a l’adjudicació del servei de cotxes funeraris.

Perquè no votaré el Partit Popular

2011-11-08T18:38:00.004+01:00

1 – perquè el PP ha tancat els repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià i, més concretament, el de la Carrasqueta, a Alacant.

2 – perquè el PP ha demostrat al País Valencià una gran ineficàcia de gestió dels serveis fonamentals, mentre ha malbaratat molts recursos organitzant curses de cotxes, de velers, etc.

3 – perquè el PP al País Valencià està lluny de ser un exemple de gent honesta (hi ha actuacions judicials en curs tant a València com a Alacant)

4 – perquè el PP va organitzar, no fa pas tant de temps, un boicot als productes catalans, va portar el nou estatut al Constitucional i vol impedir la immersió educativa en català. En resum, perquè el PP treballa perquè el català desaparegui o sigui minoritari, ja que sap que si ho aconseguís Catalunya deixaria d’existir com a nació, que és el que pretenen.

5 – perquè el PP es pensa que el ciutadà és tonto, ja que repeteix dia si i dia també que, ja que fa 15 anys varen treure Espanya de la crisi, ara ho podran tornar a fer. Com si les circumstàncies fossin les mateixes, i com si no tinguessin cap responsabilitat en la formació de la bombolla immobiliària.

6 – perquè, després d’anys d’afirmar que, si governen, faran el transvasament de l’Ebre cap al sud, quan arriba l’hora de la veritat, ni en parlen, demostrant que han estat enganyant els seus votants del País Valencià.

7 – perquè el seu programa electoral afirma que promouran la reducció de la intensitat de l’utilització del petroli com a font d’energia primària en el transport, però no ens expliquen com.

8 – perquè, desprès d’haver llegit les propostes econòmiques del seu programa, no he entès què pensen fer concretament.

9 – perquè encara no sabem qui seria el seu ministre d’economia, en cas de que guanyessin les eleccions.

El referèndum grec

2011-11-06T19:02:00.001+01:00

Contràriament a l’opinió corrent, penso que el referèndum grec, tant si es preguntava als grecs si volien seguir tenint l’euro com moneda, com si se’ls preguntava sobre el segon pla de rescat, era una molt bona decisió. La raó és molt senzilla: no són els grecs els qui ens han portat a la crisi actual de la zona euro, sinó els polítics que es reuneixen tan sovint a les cimeres europees.

M’explico. Fa gairebé dos anys que la Unió Europea maltracta el poble grec, imposant-li unes retallades que aquí no ens podem ni imaginar, a canvi d’una ajuda que, ja ho hem dit aquí un parell de vegades, l’economia grega no podrà pagar mai. Fa gairebé dos anys que la Unió Europea sap que s’ha de perdonar la major part del deute grec, però tant els alemanys com els francesos han anat retardant aquest anunci per perjudicar el menys possible els seus bancs.

Quan els caps d’estat i de govern europeus van decidir, per raons polítiques, admetre Gràcia a la zona euro, ho van fer tenint sobre la taula un document dels tècnics de la Comissió on s’explicava, negre sobre blanc, perquè Grècia no podia formar part d’aquest club. I, recordem, l’ex president Aznar, el que tot ho sap, formava part d’aquests polítics que es van passar per l’arc del triomf l’informe dels tècnics. De manera que, quan es diu que Grècia va enganyar els altres estats de la Unió, és dir una mitja veritat: els estats de la Unió es van deixar enganyar voluntàriament.

Per altra part, és evident que una unió monetària no pot funcionar sense una política econòmica comuna, el que vol dir una pèrdua notable de la independència dels diferents països que la conformin. Doncs bé, no tenim cap política econòmica comuna, el que no diu massa bé dels polítics que, des de fa una quinzena d’anys, ens governen i governen Europa.

Dir que la Unió Europea no es pot fer càrrec de la fallida d’una economia com la grega, que no representa ni el 4 % de l’economia de la Unió, és demostrar que, o bé Europa està molt malament, o bé la Unió, senzillament, no existeix.

Rellegia l’altre dia els escrits de l’ex ministre d’Economia senyor Boyer, de fa més de deu anys, on exposava les raons per les que Espanya no havia de formar part de l’euro. I reconec que tenia raó. Espanya no hauria d’haver format part de l’euro ja que l’economia espanyola té una productivitat molt baixa, que només es pot corregir amb devaluacions. Durant els anys del crèdit barat, l’economia espanyola ha anat bé, però s’ha dedicat a construir centenars de milers d’habitatges que no feien cap falta (i els grans empresaris que ara demanen que es baixin els sous, llavors demanaven més liberalització del sòl, per continuar construint, el que demostra la seva visió de la jugada), en comptes de reforçar el teixit industrial, que demanava una mà d’obra més qualificada. De manera que, quan la situació ha canviat, hem corregit la manca de productivitat amb atur. Atur que, si ho mirem bé, no és pas massa elevat, si tenim en compte que, durant aquests anys de bonança artificial, han entrat gairebé set milions d’immigrants, la major part sense ofici ni benefici.

Tornant a Grècia, si volem detalls de com la Unió està maltractant el poble grec, podem llegir l’article que publica avui La Vanguardia, signat per Alexis Mavrommatis(*). Al llegir-lo, podrem esbrinar el futur que ens espera si no es prenen les mesures que s’han de prendre, i que tots sabem quines són: que la Unió sigui realment una Unió, que es creïn els eurobons, que hi hagi una política econòmica única i que el Banc Central no tingui com a únic mandat el control de la inflació.

Decididament, el referèndum grec era una molt bona idea. Probablement hauria fet, fos quin fos el resultat, que els polítics europeus actuals, tan mediocres ells i elles, actuessin d’una vegada. Ja que dir que la democràcia és enemiga de l’economia, com han dit molts, és una solemne tonteria. El que de veritat és enemic de l’economia és la ineficàcia dels polítics.

(*) Poden vostès imaginar-se el que significa despertar-se un dia de final de mes i donar-se compte de que el sou se l’hi ha reduït a la meitat? De fet, amb els nous impostos i hipoteques, hi ha molts grecs que no reben més de deu euros mensuals nets. S’imaginen el que és anar a l’hospital i que el metge li digui que vagi a la farmàcia a comprar les medicines, ja que l’hospital no les pot proporcionar degut a les retallades pressupostàries? Es poden figurar el que significa que milers de llars estiguin sense electricitat perquè no poden pagar el rebut, que els nens estudiïn sense llibres als col•legis, o que quan demanessin ajuda al policia, la resposta fos que ho sentien molt, però que no tenien suficient gasolina per fer el desplaçament? Doncs això és el que està passant a un país de la Unió Europea.

El deute de l’ACA

2011-11-02T11:50:00.000+01:00

Diu el diari que s’ha decidit parar la dessaladora de Blanes per reduir les despeses de l’ACA, que té un deute molt important, de 1.495 milions d’euros, segons els pressupostos de la Generalitat de l’any 2011. Si hi afegim el deute de Aigües Ter-Llobregat, que és de 735 milions, ens trobem amb un deute total de 2.230 milions dels dos principals organismes de gestió de l’aigua a Catalunya.

Del deute de l’ACA, aquest any 2011 en vencen 211 milions, que, ara par ara, amb la crisi dels mercats financers, no s’han pogut refinançar, el que està portant l’Agència Catalana de l’Aigua a una situació límit. I l’any que ve hi ha un venciment de 290 milions, que previsiblement tampoc es podran refinançar. En resum, l’ACA està en fallida tàcnica.

La solució que s’ha trobat per reduir l’hemorràgia és la de reduir les despeses. Segons llegim al diari: “es retallen un 17% les despeses d’explotació i manteniment de les plantes depuradores d’aigües residuals dels rius (que totalitzaran 455 instal•lacions el 2012). Es retallen un 54% els costos de les anàlisis i el control de les aigües. (“L’activitat es farà amb la mateixa intensitat però amb recursos propis”, diu l’Agència). Amés, els programes de protecció del medi marí litoral es redueixen un 93%. I la tisora passarà per més del 65% de les partides dels programes de recuperació ecològica de rius i aqüífers (delimitació d’espais inundables, implantació de cabals ecològics als rius, recuperació de reserves subterrànies contaminades... fins i tot per l’abocament de purins). A més, el 2012 les actuacions per combatre els danys per avingudes i inundacions “seran els mínims”. I no hi haurà repoblació de les lleres amb boscos de ribera”.

A més, es redueix l’ús de les dessalinitzadores, per estalviar despeses energètiques i de manteniment. Entre ells, la de Blanes, que dessala aigua per Blanes, Malgrat, Pineda, Santa Susanna, Calella, Palafolls,Tossa i Lloret, on el subministrament ha estat substituït per aigua de pous, uns recursos que tradicionalment han estat de pitjor qualitat. L’extracció de l’aigua dels pous té un consum de 1 kWh per metre cúbic, mentre que la dessaladora en consumeix 3,5.

La gestió de l’ACA és un exemple més de com s’han tractat els afers al nostre país. S’han fet moltes obres amb quartos que no es tenien, pensant que ja les pagaria el que vingués més tard, i sense mirar si es podrien pagar les despeses de funcionament de les noves instal•lacions. I que no se’ns digui que l’endeutament de l’ACA ve de la sequera de fa quatre anys, ja que l’augment de l’endeutament ha estat continu. I que no es doni la culpa exclusivament al tripartit, ja que els governs anteriors havien fet la mateixa política (construeixi avui, que dóna vots, i pagui demà).

En tenim un exemple clar a Malgrat, on una visita al carrer Nicaràgua va permetre torçar el braç al llavors director de l’ACA, que s’oposava al cobriment de la riera del carrer del Carme al carrer de Passada, ja que no aportava res (ans al contrari) a la hidràulica de la riera. La política al servei del malbaratament.

I, parlant de la riera, si volem mantenir la llera neta, probablement serà l’ajuntament qui se n’haurà de fer càrrec, tant a la zona de can Feliciano (que ja està pactat així) com a la resta, on, fins ara, l’ACA n’era la responsable, ja que serà difícil que tingui els recursos per continuar prestant aquest servei. Per cert, haurà previst l’ajuntament com netejar la part coberta de la riera, que té una alçada inferior a la de la majoria d’enginys industrials utilitzats normalment?

A la riera hi falta, per ser operacional, que es facin les obres de la desembocadura. Malgrat les promeses electorals del sentor Sánchez Llibre, tenint en compte la situació de fallida tècnica en que es troba l’ACA, serà complicat que es dugui a terme.

7.000.000.000

2011-11-01T19:09:00.003+01:00

Ja som 7.000 milions de persones habitant el planeta. Encara recordo quan vaig llegir la notícia de que eren 3.000 milions, a principis dels anys seixanta, i em va semblar que érem molts. Probablement ja, llavors, massa.

El problema de l’augment tant important de personal és que, si tots volen viure com més o menys anem vivint ara mateix a Europa, no hi haurà prou recursos per tots. El que vol dir que haurem de modificar la manera com vivim si no volem tenir un problema irresoluble.

El problema dels aliments és resoluble, sempre i quan hi hagi una nova revolució agrícola. També el problema de l’energia, ja que tenim prou energia solar per tothom, el que resoldria també el problema de l’aigua, dessalant la del mar (encara que, per falta de numerari, s’hagi de tancar la dessaladora de Blanes). Haurem de reciclar, ja que el que faltaran seran les matèries primes. I haurem de viure d’una manera més senzilla, si volem que n’hi hagi per tots.

Però no ens hem de desesperar. Per cada persona diuen que hi ha un milió de formigues. Totes les formigues del planeta pesen tant o més que totes les persones juntes. I sembla que, per ara, no tenen problema per anar cruspint cada dia. Només hem de fer com fan elles. O, en tot cas, menjar-nos-les, que tenen moltes proteïnes. Diuen que, fregides, són molt bones.

La frase del senyor Peces Barba

2011-10-29T18:07:00.000+02:00

"Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes. Quizá nos hubiera ido mejor". Pel que he pogut llegir, aquesta és la frase del senyor Peces Barba que ha encès les ires de molts comentaristes i polítics d’aquest país.

Personalment, ni em sento agreujat per aquestes paraules ni penso que siguin cap insult per Catalunya o pels catalans. Per diverses raons. Una d’elles, perquè el propi autor de la frase diu que és mig en broma. Una altre, perquè soc dels que, cada vegada que rellegeixo la història d’aquell temps, també em faig la pregunta de si no hauria estat millor que Catalunya s’hagués independitzat d’Espanya, és a dir, em faig la mateixa pregunta que el senyor Peces Barba, encara que des de l’altra banda. La diferència és que jo crec que als catalans no ens hagués anat tant bé com ens ha anat quedant-nos a Espanya, almenys pel que fa a la nostra identitat com a país, ja que ara mateix seriem quatre, o sis, o vuit departaments francesos, en una república eminentment centralista.

Trobo la resposta que s’ha donat a aquest comentari molt exagerada, sobretot la del senyor Tardà, que una vegada més ha demostrat ser un impresentable. Per cert, m’ha fet gràcia la indignació de la senyora Rahola, que confon lúdic amb lúcid, quan escriu: “Por ejemplo, Andalucía ha demostrado un sentido del humor grandioso, tanto que su Parlamento acaba de reprobar al bueno de Duran i Lleida por decir las mismas verdades que afirman los andaluces más lúdicos, como por ejemplo que los PER son una vergüenza para los jornaleros, condenados a no tener otra oportunidad que depender de la limosna del político de turno”.

Mirar-se contínuament el melic i indignar-se per res no han sigut mai signes d’intel•ligència. I és que, en el fons, som com criatures.

La mare de totes les crisis?

2011-10-28T20:08:00.001+02:00

Estem vivint una etapa que la majoria d’experts no acaba d’entendre, on no funciona cap recepta macroeconòmica. La crisi actual podria ser una crisi del sistema o, per dir-ho com en Sadam Hussein, la mare de totes les crisis.

Als anys setanta, la gent d’esquerres afirmava que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos de les colònies (o de les antigues colònies). De manera que el dia que aquests països decidissin que els seus recursos eren seus, i ens els fessin pagar a un preu raonable, el benestar occidental s’acabaria.

Però comencem pel començament. Tot va començar fa uns 250 anys a Anglaterra amb la revolució industrial, conseqüència de la invenció de la màquina de vapor i del consum massiu de carbó (i més tard de petroli), que va permetre que la humanitat utilitzés una força mecànica monumental, que va impulsar la fabricació de molts més objectes que el que permetia fer una activitat manual. Això va incrementar l’activitat creativa, amb la creació de nous aparells, que ens han anat fent la vida més senzilla.

Al principi, es pensava que la maquinària destruiria llocs de treball, de manera que hi va haver molta oposició a la industrialització. Però es varen anar creant nous mercats i nous sectors productius que anaven substituint els antics, de manera que, per cada lloc de treball destruït, se’n creaven més en sectors emergents. La roda anava girant, i ho feia cada vegada més de pressa.

Quan va començar la revolució industrial, la majoria de la població es dedicava a l’agricultura. De mica en mica, durant dos-cents anys, la indústria va agafar el relleu, i, més recentment, ara fa cinquanta anys, són els serveis els que paguen la majoria dels sous a les nostres societats.

Va ser als anys vint quan va començar la segona part d’aquesta història, quan es va descobrir que un crèdit abundant podia accelerar el creixement econòmic, teoritzat, entre altres, per l’economista Keynes. En aquell temps, el deute d’un país no superava el 150 % del producte interior brut (deute públic i privat, de les empreses i del sistema financer). Al crèdit abundant li va seguir una enorme bombolla financera, que només es va poder resoldre amb la segona guerra mundial.

Al acabar aquesta guerra, els països occidentals disposaven d’una quantitat gairebé il•limitada de recursos naturals i energètics a un preu gairebé gratuït, i es podia contaminar el planeta ja que es pensava que la contaminació no tenia cap importància ni cap cost econòmic, el que va permetre un desenvolupament del nivell de vida espectacular. Com a conseqüència, el deute dels països occidentals més importants ha arribat a ser d’un 400 % del PIB, el que vol dir que hem gaudit d’un benestar que hauran de pagar els nostres fills i els nostres nets.

Però ara fa més de vint anys que va caure el mur de Berlín, i els països dominats per l’antiga URSS també volien millorar el seu nivell de vida. I els famosos BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud), també s’han apuntat al carro. I tot això en un planeta on els recursos són limitats, on els recursos naturals i energètics ja no són gratuïts, i on els costos de la contaminació ja són evidents.

De manera que la roda, sense haver-se parat del tot, s’ha frenat una mica, ja que ha d’arrossegar molta més gent amb la mateixa energia. I ens trobem amb una crisi important. Les causes que fins ara han fet créixer l’economia s’estan esgotant, i no veiem noves fonts de treball que substitueixin les que van desapareixent. Estem endeutats i som cada vegada més vells.

Els xinesos basen la millora del seu nivell de vida en el nostre consum. Consum que ens financen ells mateixos, ja que nosaltres no el podem pagar. I així anem augmentant el nostre deute. Fins quan? Perquè si no comprem als xinesos i altres països emergents, encara que ho contaminin tot, la roda acabarà per parar-se completament, i el castell de cartes econòmic i financer es desplomarà, i anirem tots a fer punyetes. I si seguim consumint al mateix ritme que fins ara, sense analitzar el problemes de fons, accelerarem l’esgotament dels recursos i la destrucció mediambiental.

La solució? La moderació. I començar a estudiar com podrem modificar un model econòmic esgotat per trobar-ne un altre més racional, més estable i més humà. La gent d’esquerres dels anys setanta tenien raó. Hem perdut més de quaranta anys fent l’ase.

La pluja del dia 24

2011-10-26T18:51:00.002+02:00

Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, la pluja va començar sobre les onze de la nit del dia 23. El total de pluja caiguda en 24 hores va ser de 142,4 litres per metre quadrat, des de les onze de la nit del 23 fins a les onze de la nit del 24.

La pluja més important es va registrar en el tram horari que va des de les tres fins a les quatre de la matinada del dia 24, en que es varen registrar gairebé 58 litres per metre quadrat durant una hora.

Un segon episodi de pluja va caure a la tarda i al vespre, des de les quatre fins a les deu, amb un total d’uns 53 litres per metre quadrat.

No vols la MAT? Doncs en tindràs 47

2011-10-20T19:21:00.001+02:00

El mes de juny del 2009, els líders de la Unió Europea y del G8 varen anunciar l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle de l’any 2050 al menys el 80 % en relació amb les emissions de l’any 1990. El mes d’octubre del 2009, el Consell europeu ve fixar l’objectiu per Europa i altres economies avançades de reduir per l’any 2050 les emissions entre el 80 i el 95 % en relació amb les del 1990. La Fundació Europea del Clima (ECF) va començar un estudi per establir què s’havia de fer per aconseguir aquest objectiu, i les implicacions que això tindria per la indústria europea, particularment pel sector elèctric. El resultat és l’estudi Roadmap 2050: a practical guide to a prosperous, low-carbon Europe, publicat el mes d’abril del 2010, una discussió de la viabilitat i dels reptes de dur a terme l’objectiu d’una reducció del 80 % a Europa, incloent els imperatius polítics urgents pels propers cinc anys.

No discutirem aquí el contingut del document, que és molt extens per resumir-lo en una sola entrada. Ho anirem fent a mesura que en tindrem ocasió, ja que és un document molt interessant, i que esbossa el nostre futur com a europeus. Parlarem avui només d’un tema que ens afecta: el transport d’electricitat.

Diu el document que fa falta interconnectar les xarxes elèctriques dels diferents països, com a condició essencial per reduir les emissions de diòxid de carboni, creant una superxarxa europea. Les xarxes nacionals s’hauran de connectar per permetre que l’oferta i la demanda d’energia elèctrica es puguin estendre per tota Europa, obtenint una eficiència màxima i un emmagatzematge mínim d’energia.

El sol domina el sud d’Europa durant l’estiu, i el vent domina el nord durant l’hivern. Per primera vegada s’ha fet un mapa de la demanda d’electricitat, dividint Europa en nou regions, i es troba que combinant les corbes de demanda regionals es redueix la volatilitat, ja que l’energia elèctrica es fa servir de manera diferent segons cada regió.

En termes de necessitats concretes de connexions interregionals, el document fa referència en particular a una connexió de 47 GW (giga watts) entre França i Espanya. Aquesta serà la interconnexió més important de tota Europa, i és necessària perquè Espanya serà el primer proveïdor europeu d’energia elèctrica. Però hi ha un problema important, ja que han fet falta vint anys perquè Espanya i França es posessin d’acord per construir una única línia elèctrica de connexió, la famosa MAT (molt alta tensió), que té una capacitat que no arriba a 1 GW, i encara duren les discussions i les oposicions dels veïns de la MAT, que no volen torres metàl•liques per la línia, sinó que la volen enterrada, solució que és molt més cara. Però hi ha un altre inconvenient: si bé França està d’acord amb la MAT, ja que li pot facilitar l’exportació d’electricitat cap a Espanya, una connexió molt més important li podria costar una pèrdua de la part de mercat molt considerable.

De manera que, segons aquest estudi de la Unió Europea, el nostre futur és brillant, ja que serem el primer productor europeu d’electricitat, però haurem de permetre la construcció 47 MATs. No es pot tenir tot en aquest món.

Per cert, fa pocs dies es va inaugurar la tercera fase de la central solar Andasol, a la serra de Guadix, un primer pas per convertir-nos en exportadors massius d’electricitat.

Malgrat 1911 - Permís per les mines de ferro

2011-10-19T18:32:00.002+02:00

El dijous, 19 d’octubre del 1911, ara fa cent anys, la Vanguardia publicava, a la seva secció de notícies marítimes, el permís de la comandància de marina de Mataró per ampliar la zona per càrrega i descàrrega de minerals.

Els inconvenients hidràulics del cobriment de les rieres

2011-10-18T20:01:00.006+02:00

El projecte de cobriment de la riera al tram de can Feliciano consisteix en cobrir un calaix de formigó de 7,0 metres d’amplada per 2,65 metres d’alçada. Aquesta secció és superior a la del tram següent, que va fins al carrer del Carme, que té una secció de 7,0 metres d’amplada per 2,30 metres d’alçada.

La fórmula de Manning per calcular el cabal que pot absorbir un canal és:

V = velocitat de l’aigua en metres per segon

n = coeficient de rugositat de Manning
R = radi hidràulic en metres
S = pendent en centímetres per metre

Per calcular el radi hidràulic hem d’agafar la superfície “mullada” de la llera i l’hem de dividir pel perímetre “mullat”.

En el cas d’un caixó tancat de 7,0 × 2,3 metres, la superfície mullada, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 × 2,3 = 16,1 metres quadrats, mentre que el perímetre mullat serà, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 + 7,0 + 2,3 + 2,3 = 18,6 metres. El radi hidràulic serà, doncs, de 16,1/18,6 = 0,866 metres.

En el cas del mateix caixó, però obert, la superfície mullada, quan la riera vagi plena, serà la mateixa que si el caixó és tancat, és a dir, 16,1 metres quadrats, mentre que el perímetre mullat serà, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 + 2,3 + 2,3 = 11,6 metres, ja que, no havent-hi sostre, el perímetre mullat és només el fons i les dues parets . El radi hidràulic serà, doncs, de 16,1/11,6 = 1,388 metres.

Un radi hidràulic més important permet una velocitat de l’aigua més important i, com a conseqüència, un cabal més important.

El coeficient de rugositat de Manning, per un caixó de formigó amb acabat ordinari és de 0,018.

La pendent de la riera en el tram del carrer de Passada al carrer del Carme és de 0,66 %.

Aplicant la fórmula de Manning al caixó tancat trobem que, quan la riera vagi plena, la velocitat de l’aigua serà de 4,1 metres per segon. Multiplicant aquesta velocitat per la superfície “mullada”, que és de 16,1 metres quadrats, trobem un cabal màxim de 66 metres cúbics per segon. En canvi, amb la riera sense tapar, quan vagi plena, la velocitat de l’aigua serà de 5,6 metres per segon, velocitat que, multiplicada per la superfície mullada (que és la mateixa que la de la riera tapada), ens dona un cabal màxim de 90 metres cúbics per segon.

De manera que, pel fet de tapar la riera, hem perdut una capacitat de desguàs molt important, ja que hem passat de 90 a 66 metres cúbics per segon.

Això té una explicació física relativament senzilla. Quan una riera baixa plena, la superfície de l’aigua no és plana, sinó que és molt irregular, tant en el sentit de l’avançament de l’aigua com en el sentit de l’amplada de la riera. En una riera tapada, a partir d’un cert moment, les parts més elevades del corrent, que solen estar al centre de la riera, d’aigua toquen la “tapadora”, i es frenen, disminuint la seva velocitat, raó per la que disminueix el cabal d’una riera tapada.

Algú dirà que això no té cap importància, ja que el cabal que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha calculat que, per un període de retorn de 100 anys, el cabal màxim que haurà d’evacuar la riera és de 61 metres cúbics per segon. Fent els càlculs que hem fet abans, però a l’inrevés, trobem que l’alçada de l’aigua serà de 1,75 metres, quedant 55 centímetres de resguard (distància de l’aigua al sostre del caixó). Aquesta xifra coincideix, a 5 centímetres de diferència, amb la que es troba a la memòria del projecte de cobriment de la riera a la zona de can Feliciano.

El cabal calculat per l’ACA és el següent:

Les pluges màximes diàries surten d’un document del Ministeri de Foment de l’any 1999, que l’ACA té la intenció d’actualitzar, però que no ho ha fet. Aquestes pluges màximes s’han de prendre amb agulles d’embastar, ja que la seva fiabilitat és dubtosa, pel que val més tenir sempre un coeficient de seguretat.

Par calcular el cabal que la riera de Palafolls haurà d’engolir en cas d’una pluja de les característiques assenyalades, s’ha de conèixer la superfície de la conca, que, en el nostre cas, és de 7,56 kilòmetres quadrats, la seva composició i la seva orografia.

Es poden considerar tres casos diferents segons les condicions d’humitat antecedents al dia de pluja màxima: són del tipus III, és a dir, humit ja que ha plogut durant els cinc dies precedents a la tempesta que origina la inundació i donen un total superior a 28 mm. Per a unes condicions d’humitat tipus II (mitjà) i I (sec), els cabals són menors perquè la quantitat de precipitació caiguda durant els cinc dies precedents és inferior i, per tant, el sòl es troba menys saturat d’aigua, la seva capacitat d’infiltració d’aigua de la pluja és major i, consegüentment, disminueix el cabal que arriba a la riera.

Els càlculs de l’ACA s’han fet segurament segons el tipus I. Però, si fem els mateixos càlculs suposant que ha plogut abans de la tempesta, segons les condicions del tipus III, el cabal augmenta considerablement, segons l’estudi Risc d’inundacions als municipis veïns al Parc del Montnegre i el Corredor, que s’ha fet seguint les Recomanacions Tècniques de l’ACA, i que dóna uns resultats molt diferents, el que ens ensenya que els càlculs hidràulics no són gaire precisos, pel que és prudent guardar-se un marge de seguretat:

El més probable és que, en cas d’una gran tempesta, ni ens trobem en les condicions del tipus I ni en les del tipus III, sinó en un punt entre aquests dos. De manera que, si haguéssim volgut tenir un mínim de prudència, no hauríem tapat la riera, ja que els càlculs hidràulics són de poca precisió i els reultats de l'ACA es corresponen a una situació d’humitat del terreny molt optimista.

Malgrat 1961 – Esquela

2011-10-18T18:20:00.001+02:00

El dimecres 18 d’octubre del 1961 la Vanguardia publicava l’esquela d’en Salvador, que va morir d’accident als 16 anys, causant una gran commoció al poble.

Malgrat 1961 – Construcció d’habitatges de renda limitada

2011-10-13T17:44:00.002+02:00

El dijous 12 d’octubre del 1961, ara fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava l’anunci del concurs per les obres de construcció d’habitatges de renda limitada al carrer de Girona.

S’Abanell i el turisme

2011-10-11T18:29:00.003+02:00

Fa temps que no parlem de s’Abanell, una de les desgràcies mediambientals més importants que tenim a la vora de casa. S’hi enterren diners, però a hores d’ara la meitat de la platja ja no té sorra, només roques, i algunes agències turístiques han amenaçat de no tornar l’any vinent si no millora la façana marítima. El diari El Punt ha publicat fa poc un article sobre les queixes del sector turístic blanenc sobre aquest tema.

Tot això és conseqüència de deixar edificar en una zona que tothom sabia, o hauria d’haver sabut, que era del domini del mar. Reprodueixo una part d’un escrit de l’Enric Roca publicat al diari de Girona a principis de l’any 2009, comentant els efectes de la famosa llevantada de Sant Esteve del 2008:

La llevantada de Sant Esteve ha vingut a confirmar algunes de les conseqüències que es produeixen inevitablement quan els elements es desfermen i la naturalesa vol recuperar el que sempre ha estat seu: la primera és que, en el litoral català s’ha construït molt i malament. Com que s’ha volgut edificar a primera línia de mar, els passejos s’han hagut de bastir sobre la mateixa sorra de les platges. El resultat és manifest i comprovat. Cada vegada que hi ha un llevant la platja de s’Abanell, a Blanes, desapareix i s’ha de regenerar amb diners públics.

Avui, amb la crisi econòmica que ens asfixia, serà difícil que es pugui seguir gastant milions d’euros per tornar a regenerar temporada rere temporada aquesta platja, i perquè es pugui reconstruir, temporada rere temporada, el passeig. Els turistes vindran cada cop menys, la indústria turística, creada on no s’hauria d’haver creat, anirà desapareixent, arruïnant molts negocis. I tot per una història d’especulació urbanística que no té res a envejar a l’especulació financera que, diuen alguns, ha causat la crisi.

Si encara fóssim suficientment intel•ligents per aprendre la lliçó... Però estic totalment segur que ningú vol treure cap ensenyament del que està passant a s’Abanell, que és, ni més ni menys, el que havia de passar.

Més blat de moro transgènic

2011-10-04T18:50:00.001+02:00

Segons acaba de publicar el Ministeri d’Agricultura (actualment conegut amb el pompós nom de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, MARM), la superfície cultivada a Espanya de blat de moro transgènic aquest any bat tots els rècords. Després de dos anys de disminució d’aquesta superfície, el bot que hi ha hagut l’any 2011 és important.

L’Aragó, amb 41.360 hectàrees, és on més ha augmentat el cultiu de blat de moro transgènic.

Catalunya, amb 29.632 hectàrees, de les que 25.294 es troben a la província de Lleida, és la segona de la llista.

L’avantatge del blat de moro transgènic és que té una proteïna tòxica mortal pels insectes i els nematodes, de manera que està a cobert de plagues. Però ja s’ha descobert que, als Estats Units, i més concretament a l’estat de Iowa, els cucs que es mengen les arrels del blat de moro han desenvolupat resistència al verí que conté el blat de moro transgènic.

De manera que l’avantatge d’aquest cultiu és possible que desaparegui, que la única cosa que faci sigui la d’afavorir l’expansió dels cucs resistents, que continuaran atipant-se de la planta, mentre nosaltres continuarem ingerint la proteïna tòxica.

Per això, Monsanto i Dow Chemical han esta desenvolupant un nou blat de moro transgènic, anomenat SmartStax, que pot suportar l’acció d’alguns herbicides, malalties i insectes. Aquest nou blat de moro acabarà substituint el clàssic Bt, que és el que majoritàriament s’ha estat plantant aquí. Però no ens equivoquem: no trigarà massa a desenvolupar-se la resistència dels insectes a aquest nou producte.

Mentrestant, els polítics mirant cap una altra banda. Com sempre.

El preu de l’electricitat del quart trimestre

2011-09-27T18:39:00.001+02:00

Avui mateix s’ha celebrat la subhasta d’electricitat pel quart trimestre del 2011. S’han subhastat 3.600 MWh de base, i el preu resultant de la subhasta d’aquests MWh ha sigut de 5,799 cèntims d’euro per kWh.

Tenint en compte que a la darrera subhasta, celebrada el passat 28 de juny, i corresponent al tercer trimestre, el preu resultant va ser de 5,320 cèntims d’euro per kWh, l’augment del preu del quart trimestre sobre el del tercer és del 9 per cent.

Al preu resultant de la subhasta, per obtenir el preu de la tarifa d’últim recurs, que és la més corrent pels particulars, se l’hi ha d’afegir la tarifa d’accés, fixada pel govern, i que representa un 50 % aproximadament del total de la tarifa (actualment, aquesta tarifa d'accés costa, pels usuaris de la tarifa d'últim recurs, 5,5479 cèntims d'euro per kWh). Encara que aquesta tarifa d’accés és molt deficitària, el més probable és que el govern no l’augmenti. De manera que podem esperar un augment de la tarifa, en percentatge, de la meitat de l’augment corresponent a la subhasta, és a dir, un 4,5 %.

Afegit el 2 d’octubre:

Finalment, el govern ha decidit no apujar el preu de l’electricitat, de manera que disminuirà el preu de la tarifa d’accés. Amb aquesta decisió, el dèficit de tarifa, que actualment és d’uns 20.000 milions d’euros, seguirà augmentant. Una manera com una altre de fugir d’estudi i deixar el mort al pròxim govern. Dit d’una altre manera, el govern continua amb una política irresponsable.

El terrorisme d’ETA

2011-09-26T19:53:00.003+02:00

No he tractat mai el tema del terrorisme basc perquè penso que és un tema molt complex de que és difícil opinar si no es té un coneixement suficient de la societat basca. Però ahir el diari El País va publicar una entrevista al senyor Brian Currin, un professional amb una gran experiència internacional de mediació de conflictes, i que ha començat a intervenir en el problema basc, a petició de l’esquerra abertzale, que em va agradar. D’aquesta entrevista en trec dues idees bàsiques:

La primera, que a Espanya, el conflicte basc és utilitzat pels dos principals partits per guanyar vots, o perquè l’altre en perdi. Si haguessin fet com en el cas d’Irlanda del Nord, on el partit laborista i el partit conservador es varen posar d’acord per adoptar una posició comuna en públic sobre el tema, discutint les seves diferències en privat, el problema basc ja faria temps que s’hauria solucionat.

La segona, que la posició de que la única alternativa és aniquilar ETA i obtenir la seva rendició incondicional no és viable, encara que avui el govern espanyol tingui a ETA clarament molt a la defensiva. No es pot mantenir un control policial a cada casa del País Basc. Aniran apareixent persones disposades a empunyar les armes, i el conflicte durarà anys i panys fins que no s’arribi a un pacte polític. L’opció policial no és sostenible a llarg termini.

El PSOE, quan estava a l’oposició, no havia criticat mai, o ho havia fet molt rarament, la política antiterrorista del govern popular. Quan el PP ha estat oposició, mai ha deixat de fer-ho, i continuen encara avui mateix amb aquesta comèdia del cas Faisán. Que el PSOE no ha facilitat les coses, ignorant el PP quan ha negociat amb ETA, és veritat, però que el principal causant de que s’airegin en públic les diferències entre els dos partits és el PP, que quan toca aquest tema (i no solament aquest) sembla tenir la testosterona a flor de pell.

Es el mateix PP qui exigeix la rendició incondicional d’ETA. Si els dirigents del Partit Popular fossin capaços de pensar, veurien clarament que, si estiguessin disposats a fer algunes concessions, el problema del terrorisme d’ETA es podria acabar. Però el que no volen ni han volgut és que el terrorisme s’acabés durant la legislatura socialista, no fos cas que els socialistes se n’aprofitessin a les urnes.

I després s’atreviran a donar-nos lliçons de patriotisme, quan la única cosa que els interessa és mantenir viu el conflicte basc (això si, amb el menor número possible de víctimes) per obtenir vots. Com també els interessa adoptar posicions contra la singularitat catalana, i el manteniment del català en particular, per la mateixa raó.

Pensar que és aquesta gent que tot ho veuen blanc o negre, que són incapaços de demostrar una mica de pragmatisme per trobar solucions als problemes, la que molt probablement ens governarà dintre d’uns mesos posa els cabells de punta.

El crèdit de les entitats financeres espanyoles

2011-09-24T20:10:00.000+02:00

Una de les gràfiques que m’ha impressionat els darrers dies és la que dóna l’evolució del crèdit de les entitats financeres espanyoles, publicat pel Banc d’Espanya. Hi podem veure, en tot el seu esplendor, la bombolla que ens ha dut a la situació actual. A finals de juliol d’aquest any, aquest crèdit era de 1,797 bilions d’euros, més petit que el màxim de finals del 2008, que va arribar als 1,90 bilions.

Es impressionant veure com, des de l’any 1994, al final de la crisi anterior, en que el crèdit no va augmentar, fins al 2008, és a dir, durant 14 anys, el crèdit concedit per les entitats financeres augmentava cada cop més de pressa. Des de fa dos anys i mig, el crèdit ha disminuït.

A més, la morositat actual és del 6,9 %. Això vol dir que, les entitats financeres estan gairebé segures de no cobrar 125.000 milions d’euros, milers de milions, però, que hauran de tornar als seus prestataris (els mercats). Els crèdits que per ara són solvents retornen a les entitats financeres uns 60.000 milions d’euros anuals en concepte d’interessos, i probablement menys en concepte de devolució del préstec. Amb aquestes xifres, no és estrany que els prestataris externs no vulguin continuar prestant diners als bancs espanyols, sinó que, més aviat, els hi demanin que els tornin el més ràpidament possible el deute.

De manera que els bancs i les caixes es veuen en la absoluta impossibilitat de donar nou crèdit. Amb prou feines poden reestructurar els crèdits actuals. I una economia sense crèdits nous no funciona. De la mateixa manera que quan el crèdit augmentava més del 10 % cada any es tractava clarament d’una bombolla que un govern amb gent mitjanament qualificada haurien d’haver intentat aturar, però que inflava artificialment l’activitat econòmica, quan el crèdit disminueix l’activitat recula i l’atur augmenta.

El govern que ara està a punt d’acabar el seu període no va ser capaç de desinflar la bombolla, ni ha estat capaç, gens ajudat per la conjuntura internacional, de mantenir un creixement suficient del crèdit per crear noves activitats. El nou govern previsiblement del PP, ens explica que la seva prioritat serà que el crèdit torni a fluir. El que no ens explica és com ho farà, donada la situació actual. I si no ens ho explica vol dir que no ho sap, pel que els resultats que podem esperar no són gens diferents que els obtinguts pel govern actual.

Butlletí del Banc d'Espanya de juliol 2011
Dades històriques del Banc d'Espanya

Malgrat 1911 – Tres retalls de La Vanguardia

2011-09-21T19:21:00.001+02:00

La Vanguardia del dimarts 19 de setembre de l’any 1911 publicava l’autorització pel trasllat de l’escola de nens al carrer Blanch, números 4 i 6. L’Ajuntament havia llogat a la senyora Maria Arigós i Sanllehí les cases del carrer Blanch números 6 i 8 per a ús com escola de nens. La casa del número 8 era pel domicili del professor. Almenys desde l'any 1884 hi havia una escola al número 4 del carrer Blanch.

La del dimecres 20, publicava un anunci de J. Cañadas, de Malgrat, que volia comprar una escopeta.

Finalment, el dijous 21, es donaven dues notícies: la constitució del comitè local del partit conservador i la trista mort d’un jove de 18 anys, sord i mut, atropellat per un tren.

Urgències nocturnes

2011-09-21T19:06:00.000+02:00

La polèmica de la setmana és la de si es tanca o no es tanca el servei d’urgències nocturnes a Malgrat. Uns diuen que s’ha de tancar perquè no n’hi ha gaires, i, per tant, mantenir aquest servei té una rendibilitat econòmica i social més aviat magra, incompatible amb la realitat econòmica que estem patint, i els altres diuen que això no és un argument que es pugui prendre en consideració, i que els ho posaran difícil per dur a terme aquest tancament. Tot això està molt bé, però si no ens informen de la quantitat d’urgències nocturnes ateses, els contribuents no podrem donar la nostra opinió.

Aprofitant que acaba de sortir la memòria 2010 de la Corporació de Salut del Maresme i de la Selva, el contribuent, sempre optimista sobre la transparència de les institucions, l’ha consultat, esperant trobar-hi les dades que ens permetin de veure la quantitat d’urgències nocturnes a Malgrat. Però no hi ha res sobre aquest tema.

De manera que el contribuent optimista ha agafat la memòria de la mateixa Corporació corresponent a l’any 2009 on, almenys, hi ha trobat les dades següents:

No ens diu res sobre les urgències nocturnes, però ens dóna dades sobre les urgències totals ateses. Resulta que els feliços habitants de Malgrat i Palafolls han anat, en promig, més d’una vegada a urgències durant l’any 2008 i una mica menys l’any 2009. Quantes vegades hi ha anat l’any 2010? Misteris de la ciència, o més ben dit, poques ganes de que el personal tingui accés a aquestes dades per part de l’amic Carles Manté, president de la Corporació. Només sabem que pel total de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, el nombre d’urgències ateses per habitant ha estat de 0,55 durant l’any 2009, i de 0,50 l’any 2010.

De manera que ens quedem sense saber quantes urgències es tracten durant l’horari que es pretén suprimir, però si sabem que Malgrat i a Palafolls són uns grans clients del servei d’urgències. El que podem endevinar és si també són uns grans clients de les urgències nocturnes. Potser algun dia ho sabrem.

Visca la transparència de les institucions que paguem amb els nostres impostos.

La carallada de la modificació de la Constitució

2011-09-19T20:05:00.002+02:00

D’entrada, dir que el problema econòmic que tenen els amics grecs era perfectament previsible, ja que el pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional varen parir ara fa any i mig era, i és, perfectament inviable. Sense falsa modèstia, és el que ja vaig dir fa un any i mig. De manera que si no es fa el que s’ha de fer (mutualitzar el deute grec, o almenys una part important) a Grècia hi haurà una revolució, que no es pot saber com acabarà, però que podem estar segurs de que acabarà malament.

Molts operadors dels anomenats mercats estan fent el que poden per accelerar la fallida grega, ja que han venut la seva cartera de bons greca però han conservat l’assegurança contra la fallida, de manera que, quan aquesta arribi, hi guanyaran per partida doble. Amb el problema afegit que ningú sap la quantitat de bons assegurats que tenen aquests operadors.

El problema és que nosaltres anem pel mateix camí que els nostres amics grecs. Ningú amb dos dits de front pot pensar que els compromisos que els governs i l’oposició han admès per reduir les despeses públiques podran sobreviure a un període llarg d’estancament de l’economia, amb les seves seqüeles d’un atur molt important i d’una gran insatisfacció social.

L’economia d’un país mereix la confiança dels seus creditors si es compleix, almenys, una d’aquestes dues condicions: el país té un deute poc important, o bé el país té els recursos necessaris per desenvolupar-se i així poder pagar el que deu. Espanya té un deute (públic i privat) dels més elevats del món desenvolupat, i un potencial de desenvolupament relativament pobre.

Tal com estan les coses ara mateix, trobo que la modificació de la Constitució (amb referèndum o sense) és un perfecte exemple d’una acció feta per gent que no saben on van. No serveix per res per una senzilla raó: ningú sap el que vol dir el nou article 135 diu que ni l’estat ni les comunitats autònomes podran tenir un dèficit estructural que superi els marges establerts, etc. El problema és que cap economista sap calcular el dèficit estructural. I posar com a límit una cosa que no es pot quantificar és absurd. No és estrany que els anomenats mercats (els que ens deixen els calés) no n’hagin fet cap cas.

Probablement jo no hi toco gaire, però em sembla que els polítics que han redactat i aprovat aquesta modificació de la Constitució hi toquen encara menys que jo.

Mentre els polítics van perdent el temps amb les seves carallades, el tipus d’interès dels bons espanyols va augmentant. Espanya no pot pagar el seu deute al 5 i escaig per cent si la seva economia no creix o si la seva inflació és inferior a aquest 5 %. I si la inflació augmentés, els interessos que els mercats demanarien creixerien encara més.

A Europa hi ha molts interessos diferents. Però si no es mutualitza una part important dels deutes dels estats i no s’anomena un ministre d’economia per la zona euro, amb la conseqüent pèrdua d’independència dels països, el que hem vist fins ara no serà res comparat amb el que veurem. I molt probablement no trigarem gaire a veure-ho.

Eslògans i ensenyament

2011-09-19T19:14:00.001+02:00

Una de les característiques del temps que ens ha tocat viure és que sovint parlem amb eslògans. És a dir, amb idees senzilles, però impactants. Que és l’equivalent a raonar amb idees poc estructurades.

Dic això perquè m’ha interpel•lat l’eslògan dels ensenyants que protesten aquí i allà per les retallades que els governs fan als pressupostos d’educació. Diuen els ensenyants a les seves pancartes: “L’educació no és una despesa, és una inversió”. Un cop afirmada la primera premissa, en dedueixen la conclusió, que no és més que la de dir que, ja que l’educació és una inversió, no s’ha de retallar. El pitjor d’aquest raonament és que, pel que sembla, la majoria dels ensenyants creuen que és un raonament correcte.

Anem per parts: que l’educació sigui una inversió, és discutible. Però suposem que ho sigui. Podem preguntar-nos si es tracta d’una inversió rendible. La resposta que donaria un esperit primari és evidentment, que sí. És realment així? Una inversió només és rendible sempre i quan els seus resultats siguin superiors al seu cost, i podem dubtar-ne quan a Espanya i a Catalunya tenim una de les taxes d’abandó escolar més importants de la Unió Europea, i quan els professors universitaris es queixen de que molts alumnes que entren a la universitat no saben interpretar un text quan el llegeixen ni, encara menys, fer una redacció correcta.

Quan s’inverteix, sigui en educació o en qualsevol altre cosa, s’ha de mirar si aquesta inversió és rendible. Però també s’ha de mirar si es poden assolir els mateixos resultats amb una inversió més econòmica. I moltes vegades la resposta és que si. De manera que no sempre un augment del cost d’una inversió augmentarà els seus resultats. I, viceversa, no sempre una disminució del cost d’una inversió disminueix els seus resultats.

Personalment, penso que la qualitat de l’ensenyament actual és tan dolenta que les retallades actuals difícilment la podran empitjorar. Però el que em preocupa més és que la majoria dels ensenyants d’aquest país tinguin creguin com un dogma de fe que qualsevol retallada al pressupost d’educació disminuirà forçosament la qualitat de l’ensenyament. Amb gent així, que creuen més en els eslògans primaris que en raonaments més elaborats, difícilment la qualitat de l’ensenyament, amb o sense retallades, podrà millorar.

Jo no tinc, és evident, la solució al problema de la qualitat de l’ensenyament ni al del seu finançament. Però si penso que la primera cosa a fer és la de modificar la manera com els ensenyants accedeixen a tenir una plaça “en propietat”. No n’hi ha prou amb tenir un títol que acrediti que es tenen uns coneixements, si després no es disposa de la pedagogia necessària per transmetre’ls als alumnes. Llegia avui un escrit al diari on la seva autora afirmava que els ensenyants de la privada són pitjors que els de la pública, ja que són els que no han pogut aprovar les oposicions. Personalment, tinc la impressió contrària. No perquè qui hagi aprovat una oposició sigui pitjor, sinó perquè, al no tenir la “plaça en propietat”, l’ensenyant privat ha de demostrar cada dia que els seus resultats són correctes si no vol veure com li assenyalen la porta de sortida.

Però aquest problema del funcionariat i de les seves “places en propietat” és un altre problema, que ni uns ni altres s’atreviran a tocar. Per això cada vegada estic més convençut que la menys dolenta de les solucions per anar millorant la qualitat de l’ensenyament i fer més rendible aquesta inversió és anar augmentant el percentatge de l’escola concertada. Encara que els dels raonaments primaris em titllin de neoliberal.

L’augment de la concentració de metà

2011-09-15T19:25:00.001+02:00

La concentració de metà a l’atmosfera, de fórmula CH4, després d’uns deu anys d’estabilitat, està augmentant des de fa tres anys. Està augmentant de 0,007 ppm (parts per milió) cada any, el que sembla molt poc, però hem de recordar que l’efecte hivernacle del metà és 60 vegades més potent que el del CO2, si pensem a 10 anys vista, i 25 vegades si pensem a 100 anys vista. Això és degut a que el temps que triga el metà perquè en desaparegui el 50 % és de 8,7 ± 1,3 anys. Però aquest augment preocupa als científica.

La concentració de metà es mesura des de l’any 1984, any en el que la seva concentració era de 1,63 ppm. Aquesta concentració va anar augmentant fins l’any 2000, arribant a 1,79 ppm. La mitjana de l’any 2010 va ser de 1,82 ppm. Es pensa que l’augment d’abans de l’any 2000 va ser degut a les enormes pèrdues de gas de la indústria russa de gas i petroli, a causa de la degradació de les instal•lacions industrials russes quan la URSS va col•lapsar. A partir de l’any 1991, amb la privatització de la indústria russa, es varen dedicar grans quantitats de diners per modernitzar la indústria del gas, reduint les pèrdues.

Durant el període d’estabilitat de la concentració de metà, la quantitat de metà emès a l’atmosfera va ser d’uns 580 milions de tones anuals, quantitat equivalent a la de la destrucció del metà atmosfèric per reacció química amb el radical OH. Un augment de 0,007 ppm per any significa que, des de fa tres anys, s’estan emetent a l’atmosfera uns 20 milions de tones anuals més.

Per ara no hi ha cap explicació convincent de l’actual augment de la concentració de metà. Però hi ha qui es comença a alarmar. Molts científics pensen que les grans quantitats de metà acumulades des de fa centenars d’anys a les regions àrtiques, sota el permafrost gelat, poden ser una bomba de rellotgeria per l’escalfament global: si el permafrost es comença a descongelar, el metà es podria alliberar a l’atmosfera, causant una acceleració important de l’augment de temperatures.

Llegint l’article A slipping Giant?, publicat a Nature fa un parell d’anys, podrem fer-nos una idea d’aquesta amenaça del metà. D’una banda, a l’any 2007 es va descobrir que la concentració de metà a l’aigua del Oceà Àrtic era de dues a deu vegades superior a les mostres d’anys anterior. D’altra banda, a l’any 2008 es varen descobrir anells de gas atrapats dins del gel, i plomalls de metà borbollejant cap a la superfície del mar en una àrea de centenars de quilòmetres quadrats d’aigües poc profundes de la plataforma continental siberiana.

Es pensa que a aquesta plataforma continental siberiana es troben 1.400.000 milions de tones de metà en forma d’hidrats, més o menys el doble de tot el carboni contingut en tots els arbres, arbusts i herbes del planeta. Si només s’alliberés un u per cent d’aquesta quantitat a l’atmosfera durant els propers cinquanta anys, es produiria un escalfament molt brusc del planeta.

Però els científics encara estan més preocupats per la possible descongelació del permafrost de les regions àrtiques. El permafrost de l’hemisferi nord conté uns 950.000 milions de tones de carboni. Aquesta descongelació sembla més probable que l’alliberament de grans quantitats de metà de la plataforma continental. Però s’ha descobert, al nord-oest del Canadà, un permafrost que té una antiguitat de 700.000 anys, el que vol dir que ha romàs estable a temperatures superiors a les que tenim actualment. La conclusió és que sabem molt poca cosa de l’estabilitat del permafrost.

Actualment, molts científics estan treballant per contestar a dues preguntes bàsiques: quina quantitat de metà podria alliberar-se a l’atmosfera degut a l’escalfament actual, i quan. Tot el que sabem és que tenim una bomba de rellotgeria que podria explotar a qualsevol moment. Però ni sabem si la bomba explotarà, ni quina seria la seva potència si ho fes, ni quan ho faria. Com gairebé sempre pel que fa a les previsions sobre l’escalfament global, tenim més preguntes que respostes.

Dades de la concentració de metà

Una vergonya

2011-09-13T17:51:00.001+02:00

Un any més, una pobre bèstia, un brau de nom Afligido, ha sigut torturada amb llances fins que ha mort després d’una llarga agonia, a Tordesillas. Un any més, una munió de bàrbars han gaudit amb el dolor d’un animal. I n’estan orgullosos. El gamarús que ha matat l’animal aquest any, un tal Oscar, anomenat el Zamorano, ha declarat sentir-se com en Cristiano Ronaldo, després de la seva “gesta”: tota una declaració de la ignorància que tant abunda per terres de secà.

Tot això en una festa declarada per les autoritats castellanes com d’interès cultural. De la cultura carpetovetònica, segurament.

Una vegada més, un any més, he sentit vergonya de tenir passaport espanyol.

Malgrat 1961 – Dues notícies del mes d’agost

2011-09-08T18:43:00.001+02:00

El 18 d’agost del 1961, La Vnguardia publicava que s’havia multat amb 2.000 pessetes un establiment hoteler de Malgrat per no comunicar l’entrada d’estrangers a l’autoritat, i el 22 d’agost, la defunció d’un malgratenc per una infecció tetànica.

Malgrat 1911 – Donació a l’hospital i als pobres de Malgrat

2011-09-08T18:41:00.002+02:00

La Vanguardia del divendres 8 de setembre del 1911, ara fa cent anys, dóna compte de la donació feta a l’hospital per la senyora Cèlia Hernández, vídua d’en Josep Sarrà i Valldejuli, que fou fill de Malgrat, de 4.000 i 2.000 pesos d’or per l’hospital i pels pobres de Malgrat, respectivament.

L’ensenyament en català i el PP

2011-09-07T19:21:00.000+02:00

Portada de Cavall Fort del mes d’octubre del 1970

Un cop més, des d’un tribunal de justícia es vol començar a desmuntar l’ensenyament en català. Una vella història, tan vella com la democràcia al nostre país. Un cop més, el PP n’és un dels principals actors, no en va la Sra. Sánchez Camacho va demanar oficialment que l’ensenyament del seu fill fos en castellà. I les seves freqüents i verborreiques intervencions a Intereconomía mostren clarament que aquesta senyora vol que Catalunya sigui una regió més d’Espanya.

No entraré a argumentar el que ja s’ha dit moltes vegades: que el sistema actual permet un coneixement molt correcte del català i del castellà als alumnes, cosa que és essencial perquè les persones tinguin igualtat d’oportunitats, al menys per accedir a un lloc de funcionari, ja que un noi educat en castellà tindrà, sense cap dubte, un nivell insuficient de català. I com que un funcionari ha d’atendre tant en català com en castellà, serà discriminat, ja que no tindrà els coneixements necessaris.

Estem davant un problema important, un problema de supervivència de Catalunya com a entitat singular. Sóc de l’opinió que Catalunya deixarà d’existir com a nació si el català desapareix o és molt minoritari. I el PP, ja se sap, no vol que Catalunya sigui una nació, de manera que la seva oposició a la immersió és perfectament coherent. I, a més, és una posició inamovible.

De manera que CiU pactarà els pressupostos del 2012 amb un partit que vol que Catalunya desaparegui com a nació, i que, per aconseguir-ho, ataquen l’ensenyament en català. Doncs bé, encara que estiguem en plena crisi, jo no pactaria res amb aquesta gent. I, si no pogués aprovar els pressupostos del l’any que ve, convocaria noves eleccions.

Ja sé que això és senzill de dir darrera d’un ordinador i sense cap responsabilitat de govern, sobretot en temps de crisi. I que aprovar una nova rebaixa dels pressupostos sense el PP no seria gens fàcil. Però si el govern i els partits catalanistes no donen, de veritat, un cop de puny sobre la taula, el PP (i el PSOE, no l’oblidem) seguiran intentant destruir la nostra singularitat. L’únic idioma que entenen és el de la por, i, per fer por, els partits catalanistes han de remar en la mateixa direcció, no amb paraules, sinó amb fets.

Per aquesta mateixa raó considero que el pacte actualment vigent a l’ajuntament de Malgrat és indigne, de la mateixa manera que ho va ser el quasi pacte que amb el PP van estar a punt de signar CiU i ERC.

L'escalfament climàtic actual comparat amb l'històric

2011-09-04T19:16:00.000+02:00

Craig Loehle va publicar l'any 2007 el seu conegut article A 2000-year global temperature reconstruction based on non-treering proxies. Amb les seves dades podem fer el següent gràfic, en el qual podem veure perfectament el període càlid medieval i la petita edat del gel. Les dades anuals són la mitjana de 30 anys, centrats en l'any. Aquest gràfic ens permet apreciar els canvis de temperatura que podem considerar naturals durant els darrers 2.000 anys, que correspondrien a ± 0,6 º C.

Hem afegit a aquest gràfic les temperatures globals mesures, segons la NOAA, també agafant una mitjana de 30 anys. Hem fet coincidir el millor possible les anomalies dels dos estudis en els anys comuns. Podem veure que la temperatura actual no és superior a la assolida durant el període càlid medieval, ja que el valor corresponent a l'any 2010 (en què només hem fet mitjana dels 15 anys anteriors, com és obvi) no arriba a + 0,5 º C.

La variació climàtica actual té una part natural o està causada exclusivament pels gasos d'efecte hivernacle? A la vista d'aquest gràfic, la resposta no és evident. Però podem afirmar que les variacions naturals del clima no s'han d'infravalorar.

Dades Loehle

El cost del petroli per l’economia espanyola

2011-09-01T19:44:00.002+02:00

Que l’economia espanyola anava malament quan anava “bé” es pot demostrar mirant el gràfic: quan anava bé, el dèficit comercial anual es situava entre els 80 i els 100.000 milions d’euros (és a dir, més a menys un 10 % del Producte Interior Brut), el que explica que el país estigui ara mateix endeutat fins al coll.

Si ens fixem ara en el dèficit comercial generat només pels productes energètics, veurem que tant quan l’economia anava “bé” com un cop la crisi ha arribat, és d’uns 30 a 40.000 milions d’euros anuals, i la compra de petroli cru costa sobre uns 20.000 milions d’euros anuals. Quan l’economia anava bé, aquest dèficit comercial degut a l’energia representava el 35 % del dèficit comercial total, i les compres de petroli cru, entre el 20 i el 25 %. Ambdós percentatges ja eren elevats. Però, des de que la crisi ha arribat, degut a una disminució a la meitat del dèficit comercial, aquests dos percentatges s’han multiplicat per dos: l’any passat, el saldo de l’energia va ser del 66 % del total del dèficit comercial, i el del petroli, el 44 %. Això és degut a que, encara que s’hagi consumit menys energia que quan tot anava “bé”, el cost de l’energia importada ha augmentat. I continuarà augmentant durant uns quants anys.

De manera que, si ens en volem sortir, hem de reduir la nostra dependència energètica i hem de rebaixar la nostra dependència del petroli.

Malgrat 1911 – Regates per la Festa Major

2011-08-25T20:01:00.001+02:00

Ara fa cent anys, durant la Festa Major es va celebrar una regata de “caros”, segons diu La Vanguardia del divendres 18 d’agost del 1.911. Va guanyar el caro patronejat per En Cinto Turró. Sembla exagerat que fessin el recorregut de 4.000 metres en només sis minuts, tal com diu la ressenya...

El “caro”, segons el diccionari, és una embarcació menor de pesca, amb el buc en forma de U i amb escues, sense pal, coberta ni corredor, propulsada a rem i sense buguera ni embornals. Té quatre bancs per als remers i la roda, que sobresurt força per la proa, acabada amb un cap de mort. L'eslora sol ésser compresa entre els sis i els vuit metres.

El Pla d’Acció d’Estalvi Energètic 2011-2020

2011-08-20T19:23:00.002+02:00

Dèiem l’altre dia que la dependència espanyola del petroli, que ara mateix es troba en el 48 %, haurà de baixar de manera notable si volem tenir una mínima possibilitat de recuperació de l’economia, el que és el mateix que dir de disminuir l’atur.

Doncs bé, el Ministeri d’Indústria acaba de publicar a principis d’agost un document que no ha tingut la difusió que es mereix, el Pla d’Acció d’Estalvi i Eficiència Energètica 2011-2010, que preveu anar disminuint la dependència espanyola del petroli, que passaria del 48 % l’any 2008 al 27 % l’any 2020, segons es pot veure a la figura.

Però el valor econòmic de l'energia d’un país també té altres paràmetres importants. Un d’ells és la intensitat energètica primària, és a dir, la quantitat d’energia que fa falta per cada milió d’euros del PIB. En aquest aspecte, Espanya és un país amb molt poca eficiència energètica, ja que és de 170 tep per milió d’euros del PIB (base 2000), mentre que la mitjana de la UE 15 era de 158 l’any 2007 i anava disminuint.

Un altre aspecte de la qualitat econòmica de l’energia d’un país és la seva dependència de l’exterior, que a Espanya és del 74 %, per una mitjana de la UE 27 del 53 %. Aquestes xifres estan molt lligades al consum de petroli, de manera que hi trobem, entre els països més dependents, els cinc PIIGS, més Bèlgica.

Afegirem que el consum d’energia primària a Espanya es distribueix de la manera següent (dades de l’any 2010), el que ens pot donar pistes d'on s'ha d'estalviar energia:

Transport = 39,2 %
Indústria = 30,2 %
Residencial = 17,0 %
Serveis = 9,9 %
Agricultura = 3,7 %

Si al pla d’acció del que estem parlant arriba a bon port, no hi ha cap dubte que l’any 2020 serem una nació més fiable pels que ens deixen els quartos (és a dir, pels mercats) que el que som avui dia, ja que, havent disminuït les nostres flaqueses energètiques, tindrem més possibilitats de poder-nos desenvolupar i, per tant, de tornar els nostres deutes.

Un altre dia parlarem de les principals accions que proposa aquest Pla d’Acció, i discutirem si són, o no, creïbles.

Nota - Tep = tona equivalent de petroli, unitat d’energia que equival a 11.630 kWh.

Els comptes municipals del primer semestre

2011-08-14T20:07:00.004+02:00

Els ingressos municipals del primer semestre de l’any eren de 14,6 milions d’euros (expressats en drets reconeguts nets) i de 6,0 milions de recaptació líquida, per un pressupost de 17,5 milions.

Pel que fa a les despeses, les obligacions reconegudes al 30 de juny, eren de 10,0 milions d’euros, per un pressupost de 17,2 milions. D’aquestes despeses, la compra de bens corrents i serveis només era de 2,8 milions, per 6,9 milions pressupostats, és a dir, un 41 %, entre altres perquè les obligacions reconegudes de la recollida de residus urbans només eren de 0,65 milions, per un pressupost de 1,8.

En canvi, les obligacions reconegudes de les inversions reals eren, a finals de juny, de 2,7 milions, quan el pressupost per 2011 era de 733.000 euros. Què ha passat? Doncs que el pressupost s’ha actualitzat, i ha passat dels citats 733.000 euros a la xifra colossal pels temps que corren de 12,6 milions. La llista de les inversions pressupostades i actualitzades és la següent:

Podem veure que la riera, les millores urbanes i el barri del Castell han vist les seves partides multiplicades, i que s’hi ha afegit un reguitzell de noves actuacions que no es varen preveure quan es varen fer els pressupostos de l’any 2011.

Sense entrar a fons en si aquestes noves inversions són viables financerament (que sembla clar que no ho són, tenint en compte l’estat financer de l’ajuntament a finals d’any), penso que, si quan jo treballava hagués presentat un pressupost d’inversions per 0,7 milions, i poc temps després l’hagués multiplicat per 17, m’haurien senyalat ràpidament la porta de sortida de l’empresa, ja que una previsió pressupostària tan mal feta només vol dir que els responsables no tenen la més mínima idea del que duen entre les mans. I, quan es tracta dels diners dels altres, es pot considerar com un abús de confiança. Es clar que podran dir que moltes de les partides del nou pressupost no es faran aquest any, com pot ser el cas de l’equipament sociocultural, per exemple. Però llavors, perquè les posen? Misteris de la burocràcia municipal. I després demanen més quartos, quan es mostren incapaços de fer unes previsions mínimament encertades sobre un tema tan senzill de preveure com són les noves inversions.

Malgrat 1961 – Programa de la Festa Major i inauguració del Pavelló

2011-08-11T19:18:00.002+02:00

El programa de la Festa Major de fa cinquanta anys va ser el següent:

Els balls es varen celebrar al Pavelló, llavors nou de trinca (es va inaugurar el 12 d’agost del 1961), del que l’amic Farré en va fer un dibuix, que es va publicar a la Voz de Malgrat.

La Pubilla va ser la Marta Maynou.

El consum de petroli i el cost del deute

2011-08-09T17:38:00.002+02:00

Primer va ser Grècia, després Irlanda i, finalment, Portugal. Em refereixo, evidentment, a l’ordre dels països europeus que han hagut de ser rescatats. El cost del deute d’aquests països segueix el mateix ordre: primer, Grècia, després Irlanda i, finalment, Portugal. Dues altres nacions europees tenen un cost del deute molt alt, Espanya i Itàlia. L’explicació que ens donen és molt senzilla: aquests països no inspiren confiança.

Si mirem la dependència del petroli dels països de la Unió Europea, veurem que a Grècia un 58 % de l’energia consumida ve del petroli, a Irlanda, un 55 %, a Portugal, també un 55 %, a Espanya, un 48 % i a Itàlia, un 46 %. La mitjana de la dependència del petroli dels països de la Unió Europea és d’un 37 % (article del professor Marzo a El País).

L’ordre de dependència del petroli i del cost del deute coincideix. Casualitat?

Si els països no inspiren confiança és perquè estan molt endeutats. Però un deute, convenientment arreglat (interessos no massa alts, terminis suficientment llargs) es pot arribar a pagar, sempre que l’economia real del país funcioni mitjanament bé. Però quan es depèn massa del petroli, i el petroli s’ha d’importar, genera uns dèficits comercials que, si el petroli continua a uns preus elevats, és difícil, sinó impossible, de poder pagar.

Com a remei a la crisi del cost del deute se’ns proposa reduir els sous i les pensions, retallar les despeses públiques, flexibilitzar les condicions de treball. Tot això és necessari, però no és suficient. Mentre no baixem la nostra dependència del petroli, no ens en podrem sortir. Però cap partit polític considera que aquesta acció sigui també prioritària. De manera que la dependència del petroli a Espanya va baixant, però massa lentament perquè tingui un efecte suficientment ràpid sobre la confiança que el país genera.

L'AVE Madrid - Lisboa i la competitivitat

2011-07-25T18:24:00.001+02:00

El govern socialista portuguès de José Sócrates es va comprometre, en les dues últimes cimeres bilaterals celebrades amb el govern espanyol, a realitzar el tram portuguès de l'AVE Madrid - Lisboa. El nou govern conservador ha suspès el projecte. Diuen, perquè la decisió sigui més fàcil d'assumir per al govern espanyol, que l'han suspès per reavaluar-lo.

Un periodista d'El País pregunta al nou ministre d'Economia portuguès, Santos Pereira, si no és irresponsable anunciar aquesta suspensió. Contesta el ministre: "El que és irresponsable és fer un projecte amb premisses totalment fora de la realitat. Això és no tenir respecte pels diners dels contribuents".

Segueix preguntant el periodista: "Però, no creu el ministre que és necessari un AVE entre Lisboa i Madrid?". La resposta és clara: "Crec que és molt important que Portugal i Espanya s'entestin en un projecte que és fonamental per als dos països, i que és la construcció d'una línia transfonterera de mercaderies d'ample mixt cap a Europa".

"Però el govern espanyol és un gran defensor de l'alta velocitat", insisteix el periodista. "Està bé", contesta concisament Santos Pereira, "la meva posició també és molt clara. Sóc un defensor d'una línia de mercaderies que faci les nostres exportacions més competitives".

Són dues formes d'encarar la crisi. Una, l'espanyola, a base d'inversions multimilionàries en alta velocitat que no tenen rendibilitat econòmica ni social. L'altra, la del nou govern portuguès, buscant la competitivitat dels seus productes. Una, l'espanyola, la del malbaratament, una altra, la portuguesa, la recerca de la millora de la productivitat.

Llàstima per als portuguesos que, per poder transportar les seves mercaderies cap a Europa d'una manera més econòmica, necessitin imperativament d'un acord amb el govern espanyol, que no està per la feina, ja que dedica tot el que té (i el que no té) , en projectes d'alta velocitat amb "premisses totalment fora de la realitat". Si no fos per aquest petit detall, amb les idees del nou ministre lusità d'Economia, Portugal podria sortir de la crisi abans que nosaltres.

Desertec – Un gran projecte europeu

2011-07-24T19:35:00.002+02:00

Durant sis hores, els deserts reben més energia del sol que la que la humanitat consumeix en un any

Els que varen llegir ahir El País, hauran pogut veure un article del ministre d’exteriors alemany sobre l’energia, on declara que el seu país aposta clarament per Desetec. Però, què recoi és Desertec?

Quan el president Kennedy va anunciar el pla de posar un home a la Lluna, no hi ha cap dubte que va aconseguir dinamitzar els Estats Units. Ara que la Unió Europea es troba en una situació caòtica i que l’ideal d’una Europa Unida està cada vegada més lluny, el menys ara per ara, potser un projecte important podria dinamitzar la Unió. Desertec bé podria ser un projecte d’aquest tipus.

Desertec és un projecte de construcció d’enormes plantes d’energia solar al desert del Sàhara, que podrien ajudar a resoldre el problema energètic europeu. Però Desertec és més que això: es tracta d’un pla integral per desenvolupar recursos d’energia renovable a l’Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà (l’anomenada regió MENA - the Middle East and North Africa), primer per les seves necessitats domèstiques i, a més, per exportar energia a Europa. Es a dir, Desertec podria integrar a diferents nivells la Unió Europea amb Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, un projecte polític i econòmic d’una gran envergadura.

El mes de març de l’any 2009, la Fundació Desertec va presentar el seu concepte com una resposta al problema energètic europeu, basant-se en que la meitat de les necessitats energètiques mundials de l’any 2050 s’obtindrien mitjançant energies renovables, produïdes sobretot en plantes d’energia solar tèrmica instal•lades a les regions desèrtiques.

El mes de juliol del 2009, un consorci industrial dominat per empreses alemanyes, la anomenada Iniciativa Industrial Desertec (Dii) es va unir per estudiar la viabilitat tècnica del concepte Desertec a l’Àfrica del Nord. També hi ha empreses franceses i espanyoles que han unit els seus recursos per aquest mateix propòsit. A llarg termini, la Unió Europea, especialment Alemanya, tenen la intenció de satisfer una part important de les seves necessitats energètiques d’electricitat a partir de fonts renovables, i la importació d’energia de les zones veïnes, assolellades, com és el cas de la regió del Magreb, és particularment atractiva.

Projectes com la granja eòlica de 200 MW El Zayt al Mar Roig, o els projectes solars de 500 MW d’Abengoa Solar (accionista de Dii) a Ain Ben Mathar (Marroc), demostren que les primeres instal•lacions de fonts renovables al desert estaran aviat disponibles per les xarxes elèctriques locals, i una part d’aquest energia podria ser enviada a la Unió Europea, ja que les línies transmediterrànies de corrent contínua d’alta tensió ja comencen a existir, i aquesta xarxa s’ampliarà aviat pel consorci Medgrid (Xarxa Mediterrània), dominat per França.

Malgrat aquestes infraestructures en curs, Desertec és, ara per ara, molt lluny de ser un concepte operatiu, ja que els requisits tècnics necessaris i, sobretot, les condicions generals polítiques i econòmiques encara no s’acompleixen. Anem per parts.

Desafiaments tècnics

Només el 3 % de l’anergia produïda a la Unió Europea es comercialitza a través dels diferents països, majoritàriament a les zones localment veïnes de les fronteres. De manera que els mercats d’electricitat europeus segueixen sent nacionals. Si es vol avançar en el concepte Desertec, els mercats nacionals d’electricitat s’hauran d’obrir i s’hauran d’harmonitzar. Però per fer aquesta harmonització fa falta una infraestructura que encara no existeix, ja que el comerç transfonterer d’electricitat necessita una xarxa intel•ligent europea que pugui rebre i transportar quantitats molt fluctuants d’electricitat renovable produïda per milers de plantes. També farien falta moltes subestacions amb mòduls inversors per convertir l’energia alterna en contínua, i una adequada capacitat d’emmagatzemament d’energia elèctrica (centrals de bombeig, recàrregues de vehicles elèctrics, fàbriques de gas, etc.)

No serà senzill fer tot això. A Alemanya, per exemple, falten 3.600 km de noves línies elèctriques, però en els darrers cinc anys, només se n’han construït 90, degut a la pressió popular (ningú les vol a prop). A Catalunya, només hem de veure els problemes que hi ha per construir la línia de molt alta tensió amb França.

Un altre problema és el finançament de totes les infraestructures que s’han de fer. La previsió actual (sense Desertec) és que els països de la UE hauran d’invertir 4 bilions d’euros en infraestructures per l’expansió del sector elèctric durant els propers deu anys. Les estimacions de Desertec són de 400.000 milions, que es venen a sumar als anteriors. I tenint en compte que les inversions de Desertec s’han de fer fora de la UE, serà necessària una cobertura a llarg termini del risc que correran les empreses inversores.

Problemes polítics i econòmics

Quin tipus de risc financer implica Desertec, i com es pot reduir al mínim? Primerament hi ha el marc polític de la regió MENA, que és un risc que no es pot determinar amb certesa, almenys en un futur pròxim. D’altra banda, es poden aplicar els costos d’operació i manteniment de les grans plantes d’energia solar tèrmica de Mojave (Nevada), de Califòrnia o d’Almeria, a regions que tenen condicions ambientals tan extremes com el Sàhara? Les plantes actualment en construcció donaran una indicació d’aquests costos en un termini relativament curt, però es trigarà molt a saber com responen les plantes al pas del temps. De manera que Desertec no pot, ni podrà durant uns quants anys, establir una política de preus de l’electricitat.

Una altre qüestió: és recomanable un fort nivell de dependència energètica d’una regió que s’ha caracteritzat històricament per règims autoritaris? Fins ara, no hi ha hagut massa problemes amb el petroli i la construcció i el manteniment dels oleoductes que venen d’aquesta regió, però el treball de molts anys de durada per construir les línies elèctriques requereix compromisos a llarg termini amb règims d’una estabilitat poc fiable.

Conclusió

A la vista dels problemes i dels riscs que hem descrit, ens hem de preguntar si es necessari continuar impulsant Desertec. D’una banda, el Consell d’Energia Renovable Europeu pensa que serà possible generar, l’any 2030, el 65 % de l’electricitat de la UE a partir de fonts renovables situades al territori de la Unió, i el 100 % l’any 2050. D’una altra, el govern alemany creu que l’any 2050 es duplicarà l’eficiència energètica del país respecte de l’any 1990, amb la conseqüent disminució de les necessitats. Si és així, per què necessitem l’electricitat del desert?

La resposta positiva a aquesta qüestió està basada en una implicació de la Unió Europea en un projecte de reconstrucció econòmica i política de la regió MENA, de manera que el sector energètic podria servir per organitzar una dependència mútua dels països de les dues ribes de la Mediterrània. Des d’aquesta perspectiva, Desertec es pot convertir en la clau del projecte d’una política integral de veïnatge i d’una tasca de planificació a nivell europeu que abasta totes les àrees de la societat. El moment no pot ser millor, ja que l’agitació a l’Àfrica del Nord està obrint la possibilitat de crear formes innovadores de cooperació. I això malgrat que la inversió en el bon govern i el desenvolupament de les institucions polítiques té un efecte important en l’estabilització d’un país només quan una generació sencera hi ha crescut, com diu amb molta claredat el Banc Mundial en el seu darrer Informe de Desenvolupament Mundial “Conflicte, Seguretat i Desenvolupament”.

Desertec és un concepte poc conegut pels europeus (hi ha molts altres problemes urgents), però és vital decidir aviat si es duu o no a terme. I aquesta decisió, positiva o negativa, hauria de ser ben explicada als europeus i decidida per ells.

Malgrat 1911 – El projecte de desviament de les aigües de la Tordera

2011-07-23T19:23:00.001+02:00

El dilluns 24 de juliol de l’any 1911, la Vanguardia publicava un llarg article sobre un acte de protesta molt important que va tenir lloc a Blanes el dia 23, avui fa cent anys, contra el desviament de les aigües de la Tordera cap a Barcelona. En aquest acte hi figuraven personalitats importants, com en Joaquim Ruyra i els diputats senyors Ventosa i Clavell, i Sagnier. Per Malgrat hi havia un representant del sindicat agrícola, el reverend Vilà.

Després de visitar la fàbrica de xampany de Blanes, el míting es va celebrar al cine Fortuny, situat al Passeig Marítim. Entre altres coses, es va dir que el sindicat agrícola de Malgrat havia rebut una carta del ministre de Foment, el senyor Rafael Gasset, que deia que per poder fer el transvasament s’havia de modificar, abans, la legislació de l’aigua.

El pacte que no va poder ser

2011-07-22T19:14:00.001+02:00

Candidatura d''ICV-EUiA-E a les eleccions municipals de 2011

Molt interessant el resum de les negociacions de les que va ser testimoni ICV-EUiA-E (cada vegada compliquen més el nom d’aquest partit, o coalició, o el que sigui) per formar govern municipal. La veritat és que, amb els resultats electorals, la cosa no era gens senzilla.

D’entrada, dir que penso que és un bon exercici anar prenent apunts a cada reunió i el fer públiques les negociacions a les que s’assisteix.

Es confirma que hi havia un acord previ entre CiU, ERC i PP, encara que el contingut d’aquest acord, que parcialment ens desvela el representant d’ ICV-EUiA-E, sembla fer objecte d’una polèmica, ja que des de CiU ens diuen que ni la Sra Ana Vega anava de tercera tinent d’alcalde ni es parlava del càrrec de confiança que acostuma a acompanyar aquesta bona dona. Es difícil d'endevinar qui diu la veritat, si CiU o ICV-EUiA-E.

Sembla lògic que ICV-EUiA-E no vulgui pactar amb el PP. Però, per què no amb CiU? Per les retallades i per la política nacional, diuen. Suposem que quan parlen de política nacional es deuen referir al suport de CiU a la modificació de les pensions, però no ho expliciten. Seria bo que ens fessin un argumentari una mica més detallat del seu no a CiU (sobretot que a altres municipis si que hi ha hagut pactes d’aquest tipus).

Interessant el que diu sobre que l’alcaldessa estava disposada, el 31 de maig, a dimitir per facilitar un pacte d’esquerres (PSC + ERC + ICV-EUiA-E). Serà veritat? Si ho fos, em sembla una novetat important. Però, si de veritat l’alcaldessa estava disposada a dimitir, per què no ho va comunicar directament a ERC, en comptes de fer-ho per mitjà de terceres persones?

Finalment, el que l’escrit no aclareix (com és natural), és perquè el PP va sortir finalment del pacte amb CiU i ERC. Serà per imposició de la superioritat, o serà únicament a causa del càrrec de confiança, que segons CiU no estava inclòs al pacte? Ja sé que és demanar la lluna en un cove, però penso que el PP ho hauria d’aclarir.

De manera que tinc una bona opinió de l’escrit de ICV-EUiA-E sobre les negociacions, encara que només sigui pel fet d'haver-lo publicat. Si tothom fos tan obert, tots hi acabaríem guanyant. Encara que hi hagi afirmacions que, pel que diuen els altres protagonistes, semblin dubtoses. I encara que no contesti al seu títol, és a dir, perquè el pacte no va poder ser.

El pacte de govern

2011-07-16T18:31:00.002+02:00

Llegim al Malgrat Confidencial els dotze punts que configuren l’acord de govern municipal entre PSC i PP:

1. Estudi per a ubicar la regidoria d’Inserció Laboral a l’antiga caserna de policia.

2. Creació d’un Viver d’Empreses.

3. Donar continuïtat al servei d’Aula Oberta.

4. Potenciació de serveis de platges com passarel•les, dutxes, lavabos,... així com reforçar-ne la vigilància i millorar l’accessibilitat.

5. Creació de l’Oficina d’Atenció al Ciutadà.

6. Potenciació de les competicions esportives com a oferta de promoció turística.

7. Noves zones d’aparcament.

8. Donar continuïtat al desenvolupament de la Llei de Barris.

9. Arranjament de la desembocadura de la riera de Palafolls.

10. Construcció de dues rotondes a l’avinguda de la Costa Brava amb l’objectiu de millorar-ne la seguretat.

11. Elaboració d’un estudi que permeti la millora, modificació o reubicació de l’antic Pavelló Municipal d’Esports.

12. Millora de l’avinguda del Carme i dels carrers Carme, Llibertat i Sant Elm.

Doncs molt bé. Quedem a l’espera d’un pla d’acció més detallat de cadascun dels dotze punts, esperant que no sigui una llista improvisada, i que es tinguin idees clares de com abordar cada un dels punts, especialment on crear noves zones d’aparcament que siguin útils per accedir a les diferents zones del poble, de com es crea un viver d’empreses eficaç, de qui finançarà l’arranjament de la desembocadura de la riera o de què s’ha de fer amb l’antic Pavelló.

Coneixent el contingut de l’acord, el malgratenc disposa d’una eina per fiscalitzar el treball de l’equip de govern de l’ajuntament. Intentarem, periòdicament, fer un resum de com s’avança en l’acompliment de l’acord PSC – PP.

(He intentat buscar el text de l'acord a la web municipal i no l'he trobat, no sé si perque no l'han publicat o perque no he estat capaç de buscar-lo bé)

La sorra de les platges

2011-07-15T17:52:00.001+02:00

Les platges de Santa Susanna tenen problemes, ja que el darrer temporal de llevant ha deixat un desnivell molt pronunciat i s’ha endut la meitat de la platja de les dunes, deixant a la vista les conduccions de l’estació de bombeig de les aigües residuals. Ni l’ACA ni Costes preveuen cap actuació per arreglar la platja per aquest estiu. Es més, Costes ha decidit eliminar el servei del vaixell draga que feia anys que anava reomplint les platges de sorra, ja que el seu cost és de més de 2 milions d’euros anuals.

Això si, l’ACA està a l’espera de conèixer els resultats d'un estudi de dinàmica litoral de tot el Maresme que s'està realitzant a la zona i que determinarà les accions que cal dur a terme en un futur per garantir l'estabilitat de les platges de la comarca. Una excusa com una altre per dir finament que no hi ha calés per recuperar les platges que es vagin perdent pels temporals, i que el senyor alcalde de Santa Susanna s’esperi assegut.

Ja que a Santa Susanna, per més que el seu alcalde (el mateix que va portar el municipi a tenir el deute per habitant més important de Catalunya) digui que un municipi tant turístic no es pot permetre oferir una imatge com l’actual als seus visitants, no hi haurà cap solució més o menys provisional en temps d’austeritat màxima. El que podria fer el senyor Campolier és el que va fer amb tant bons resultats el conseller Baltasar quan a Catalunya hi havia la gran sequera: anar a Montserrat a demanar a la Moreneta que el proper temporal de ponent torni la sorra a la platja.

La pregunta que jo em faig és la següent: per què si la falta de sorra a les platges de Santa Susanna perjudica la indústria del turisme, hauríem de ser els contribuents els que paguéssim la solució, i no els que es beneficien econòmicament d’aquestes platges? La mateixa pregunta la podria fer per les pèrdues cròniques de sorra de S’Abanell, a Blanes.

¿Augmenta la crisi energètica global?

2011-07-04T20:05:00.001+02:00

Quin és el denominador comú entre la Primavera Àrab, el desastre de Fukushima i les sequeres que hem vist per tot el món? Hi ha qui opina que aquest denominador comú és un futur molt negre pel que fa a l'energia.

Heus aquí un fet simple: l'economia mundial està estructurada de manera que un estancament en la producció d'energia no és una opció acceptable. Per tal de seguir satisfent les necessitats de les grans potències industrials com Estats Units, juntament amb la set voraç d'energia de les potències emergents com la Xina, l'energia mundial haurà d'augmentar considerablement cada any.

És contra aquest teló de fons que tres esdeveniments decisius de 2011 estan canviant la manera com és probable que visquem en aquest planeta en un futur no gaire llunyà.

El primer i el més transcendental dels xocs energètics de l'any ha estat la sèrie d'esdeveniments precipitats per les revoltes de Tunísia i Egipte i la consegüent "primavera àrab" a l'Orient Mitjà. Ni Tunísia ni Egipte són, de fet, importants productors de petroli, però l'ona de xoc política desencadenada per aquestes insurreccions s'ha estès a altres països de la regió que sí que són productors de petroli, com Líbia, Oman i l'Aràbia Saudita. Per ara, els dirigents saudites i Oman semblen mantenir un control estricte sobre les protestes, però la producció de Líbia, d'uns 1,7 milions de barrils per dia, s'ha reduït a gairebé zero.

Segons totes les projeccions de la producció mundial de petroli, Aràbia Saudita i altres estats del Golf Pèrsic hauran de subministrar una part cada vegada més gran de la producció mundial total de petroli, ja que la producció d’altres regions clau disminueix. L'assoliment d'aquest augment de producció és essencial, però no passarà a menys que els governants dels països productors inverteixin sumes colossals en el desenvolupament de noves reserves de petroli, especialment els crus pesats, "petroli difícil", varietat que requereix d'una infraestructura molt més costosa que la de les actuals reserves de "petroli fàcil". És a dir, per satisfer les futures necessitats mundials de petroli cal basar-se en la voluntat d'Aràbia per invertir centenars de milers de milions de dòlars per explotar les seves reserves de petroli pesat. Però ara, davant les perspectives d'una revolta de la joventut àrab a l'estil egipci, els dirigents saudites semblen decidits a utilitzar la seva important riquesa en l'ocupació, la generació de programes d'obres públiques i armament, i no en noves instal•lacions de "petroli difícil". I el mateix es pot dir en gran mesura dels altres estats petroliers monàrquics del Golf Pèrsic.

En termes dels mercats energètics, el segon esdeveniment important de 2011 va tenir lloc l’11 de març, quan un terratrèmol i un tsunami d'intensitat inesperada impactar el Japó. Es va destruir una part important de la infraestructura energètica del nord del Japó, incloent refineries, instal•lacions portuàries, oleoductes, centrals elèctriques i línies de transmissió. A més, es van destruir quatre reactors nuclears en Fukushima, el que suposa una pèrdua permanent de 6.800 megawatts de capacitat de generació elèctrica.

Això, al seu torn, ha forçat al Japó a augmentar les seves importacions de petroli, carbó i gas natural, sumant-se a la pressió sobre els subministraments mundials. Amb Fukushima i altres centrals nuclears fora de joc, els analistes del sector calculen que les importacions de petroli japonès podrien augmentar fins a 238.000 barrils per dia, i les importacions de gas natural en 1,2 milions de peus cúbics per dia (en la seva majoria en forma de gas natural liquat, o GNL).

El desastre de Fukushima, i la consegüent revelació de defectes de disseny i fallades de manteniment a la planta, ha tingut un efecte dòmino, fent que les autoritats d'energia d'altres països cancel•lin els plans per a construir noves centrals nuclears o per allargar la vida útil de les ja existents. El primer en fer-ho va ser Alemanya: el 14 de març, la cancellera Angela Merkel va tancar dues de les plantes més antigues i va suspendre els plans per estendre la vida d'altres 15 centrals. El 30 de maig, el seu govern va decidir la suspensió permanent. Arran de protestes antinuclears i d'un revés electoral, va prometre tancar totes les centrals nuclears existents el 2022, cosa que, creuen els experts, es traduirà en un augment del consum de combustibles fòssils.

Xina també va actuar amb rapidesa, a l'anunciar el 16 de març que deixaria d'atorgar permisos per a la construcció de nous reactors tot esperant una revisió dels procediments de seguretat, encara que no va descartar del tot aquestes inversions. Altres països, com l'Índia i els Estats Units, van dur a terme revisions dels procediments de seguretat dels reactors, posant en situació de risc ambiciosos plans nuclears. Després, el 25 de maig, el govern suís va anunciar que anava a abandonar els plans per construir tres noves plantes d'energia nuclear, que havia decidit abandonar gradualment l'energia nuclear, i el tancament de l'última de les seves plantes en 2034, unint-se a la llista de països que semblen haver abandonat l'energia nuclear per sempre.

La tercera novetat important del 2011 que fa l'energia, ha estat una sèrie de persistents sequeres en moltes zones del planeta. En general, l'efecte més immediat i dramàtic de la perllongada sequera és una reducció en la producció de grans, el que té com a conseqüència uns preus dels aliments cada vegada més alts i genera problemes socials. Una intensa sequera durant l'any passat a Austràlia, Xina, Rússia i algunes parts de l'Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Estats Units, i més recentment el nord d'Europa, ha contribuït a l'actual rècord de preu dels aliments (i això, a seu torn, ha estat un factor clau en els disturbis polítics que corren pel nord d'Àfrica, l'est d'Àfrica, i Orient Mitjà). No obstant això, la sequera també té un efecte sobre l'energia, ja que comporta una disminució de la producció de les plantes d'energia hidroelèctrica, tal com està passant en diverses regions afectades per la sequera.

Aquesta és, de lluny, la amenaça més important per a la generació d'electricitat que hi ha a la Xina, que està patint una de les seves pitjors sequeres. Els nivells de pluja de gener a abril a la conca del Yangtzé, el riu més llarg i més important econòmicament de la Xina, han estat un 40% inferiors a la mitjana dels últims 50 anys, cosa que ha donat com a resultat una disminució significativa de la producció d'energia hidroelèctrica i una greu escassetat d'electricitat en gran part del centre de la Xina.

Els xinesos s'estan cremant més carbó per generar electricitat, però les mines nacionals ja no satisfan les necessitats del país, de manera que la Xina s'ha convertit en el primer importador mundial de carbó. L'augment de la demanda, combinat amb un subministrament insuficient, ha provocat una alça en els preus del carbó, i sense poder tenir un augment comparable de les tarifes d'electricitat (establertes pel govern), moltes empreses de serveis públics de la Xina racionen l’energia en lloc de comprar carbó més car i operar amb pèrdues. En resposta, les indústries estan augmentant la seva dependència dels generadors d'emergència amb motors dièsel, el que al seu torn augmenta la demanda xinesa de petroli importat, posant encara més pressió sobre els preus internacionals dels combustibles.

D'aquesta manera entrem al juliol, amb disturbis a l'Orient Mitjà, un panorama pessimista per a l'energia nuclear, i una severa escassetat d'electricitat a la Xina (i possiblement en altres llocs). Les solucions immediates són més carbó (amb explotacions cada vegada més invasives i contaminants, i més generació de CO2), i més petroli i gas d'esquist (Shale oil i Shale gas), el que implica milers de pous, cadascun dels quals pot desencadenar un desastre ambiental. De manera que les expectatives de satisfer un subministrament d'energia cada vegada més gran per satisfer la demanda dels propers anys estan destinades a no poder-se realitzar. En el seu lloc s'ha de preveure una escassetat recurrent, un augment de preus, i un creixent descontentament de la població.

Si no abandonem la creença que el creixement il•limitat és un dret inalienable i si no fem l'esforç i la inversió necessaris perquè les energies renovables siguin un substitut significatiu, és probable que el futur que ens espera sigui molt negre.

La CEOE, la genètica i l’educació

2011-07-02T17:21:00.001+02:00

L’altre dia, la CEOE va presentar un estudi americà que assegura que l’herència genètica “té una importància en el rendiment escolar dels fills equivalent o una mica superior a la de l’origen socioeconòmic”. També consideren que, un cop assolit un cert nivell de despesa pública, l’augment de la inversió té efectes nuls per l’educació dels alumnes.

Ràpidament, els progressistes de sempre es varen esquinçar les vestidures, ja que aquesta afirmació és contrària a l’igualitarisme oficialment regnant a l’educació des de que el socialisme, fa més de vint anys, va imposar que l’ensenyament s’havia de fer sense deixar ningú enrere, amb les conseqüències que això ha portat pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, disminuint el nivell mitjà. Aquest igualitarisme està basat en que les diferències de rendiment escolar dels alumnes són deguts a una injustícia social, que s’ha de corregir.

De manera que dir que la genètica també té importància és com enviar un torpede a la línia de flotació del papanatisme oficial, tant del gust del lobby dels ensenyants.

Jo no sé si l’informe de la CEOE, basat en estudis sobre el nivell escolar assolit pels fills biològics i adoptius d’una mateixa família (els fills biològics tenen un rendiment més semblant al dels seus pares que els fills adoptats), té una base científica suficient. Però si que sé que, segons la meva experiència, hi ha alumnes amb més o menys facilitat per aprendre, i no sempre els alumnes amb més facilitat són d’un origen socioeconòmic millor que els que en tenen menys.

Si parlem de la despesa per alumne, el gràfic demostra que no sempre l’augment d’aquesta despesa va relacionada amb la millora de l’educació. Itàlia i els Estats Units gasten molt més que Espanya, amb resultats pitjors, mentre que Finlàndia, el millor país en resultats, no és, ni de lluny, el que més gasta. De manera que, més que la quantitat destinada a l’ensenyament, el que importa és la manera com s’ensenya. I a Espanya, amb uns mestres que tenen la plaça en propietat, siguin bons o dolents, és impossible que l’ensenyament sigui mitjanament eficaç.

El problema és que, amb un ensenyament de baix nivell, sortir de la crisi serà molt complicat. I, com deia el ministre d’educació francès Allègre, moure el mamut de l’ensenyament és missió gairebé impossible. De manera, que sortir de la crisi serà gairebé impossible (parlo no d'una sortida momentània, sinó d'una sortida definitiva)

Malgrat 1961 – Condemna a 30 anys per un assassinat

2011-07-01T17:15:00.000+02:00

El dijous 29 de juny de l’any 1961, ara fa 50 anys, La Vanguardia publicava que el tribunal de la secció primera de l’Audiència Provincial condemnava a l’autor de l’assassinat d’un noi de Malgrat a 30 anys de presó. Aquest assassinat va ocórrer dos anys abans, el 24 de juliol de l’any 1959.

El comerç d'emissions de CO2 experimenta una brusca caiguda

2011-06-27T17:31:00.002+02:00

Ja hem parlat de les raons per les quals el comerç d'emissions de la Unió Europea és molt probable que sigui un fracàs, tot i que és el sistema estrella de la Unió per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La raó bàsica d'aquest previsible fracàs és que el valor dels drets d'emissió és molt probable que cotitzin a la baixa, la qual cosa redueix considerablement el seu efecte motivador per reduir les emissions.

Doncs bé, dijous i divendres de la setmana passada hi va haver una forta caiguda del preu dels drets, que han passat de valer 16,80 € / t el 30 de maig a valer 13,01 el 23 de juny i 12,07 el 24.

En el primer gràfic podem apreciar l'evolució d'aquest preu des del 1 de gener de 2008 fins divendres passat, i en el segon, per apreciar millor l'evolució dels dos últims anys, des del 1 de gener de 2010 fins divendres passat.

Podem observar que aquests drets, que valien entre 20 i 25 euros per tona l'any 2008, fins al mes d'octubre, s'han desplomat fins situar-se en valors entre 12 i 16 euros per tona a partir de llavors.

Dades diàries del preus dels drets d’emissió

Malgrat 1911 – El projecte de transvasament de les aigües de la Tordera a Barcelona

2011-06-24T17:18:00.000+02:00

El dimecres 21 de juny de l’any 1911, ara fa cent anys, la Vanguardia feia part de la reunió a Malgrat de les forces vives de comarca, que protestaven pel fet que es volguessin transvasar les aigües de la Tordera cap a Barcelona.

Malgrat 1961 – Comença la vista per jutjar un assassinat

2011-06-24T17:10:00.001+02:00

El divendres 23 de juny de l’any 1961, ara fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava que havia començat la vista per jutjar l’assassinat d’un noi de 13 anys, de Malgrat, assassinat que es va cometre un parell d’anys abans, el 24 de juliol del 1959.

El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (i 3)

2011-06-21T17:45:00.002+02:00

Hem dedicat dues entrades a comentar el sistema de Comerç d’Emissions europeu, que és el principal instrument del que s’ha dotat la Unió Europea per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2. Aquest sistema no pot funcionar correctament, per les raons que ja hem indicat. Aquesta nova entrada és la conclusió.

Fase III (2013 - 2020): la manca de coherència soscava encara més el comerç d'emissions

Aquesta anàlisi no només indica que no hi ha una base per a un incentiu de preu fort i estable del comerç d'emissions, sinó que, encara més important, mostra que la política europea d'emissions de carboni no té coherència interna. L'excedent, després de tot no és una conseqüència de circumstàncies imprevistes, sinó el resultat directe dels elements que s'han introduït deliberadament en el sistema, com la Regla de bancarització dels drets d'emissió, la Directiva d'Enllaç i la Reserva per a Nous Participants, que són opcions essencialment polítiques.

Per desgràcia, els elements que soscaven l'eficàcia d'aquest règim no es limiten a la segona fase del comerç d'emissions. Per exemple, també s'ha creat una RNP (Reserva per a Nous Participants) per a la tercera fase (2013-2020). Tot i que encara és massa aviat per dir si hi haurà o no drets d'emissió sobrants en aquesta reserva d’aquí a l'any 2020, la Comissió Europea ja ha reservat 300 milions de drets com un mitjà per finançar projectes relacionats amb les tecnologies energètiques innovadores i la captura i emmagatzematge de carboni (CAC). Per tant, la Comissió Europea torna a alleujar la pressió sobre les empreses cobertes pel règim posant en circulació encara més drets d'emissió per a finançar altres projectes. Tot i que el suport per al desenvolupament de tecnologies com la CAC és una necessitat per assolir metes de reducció d'emissions a llarg termini, la font de finançament (drets d'emissions), soscava un cop més el comerç d'emissions. Atès que cal una gran demanda de drets d'emissió per estimular les inversions, un continu excés d'oferta fins a l'any 2020 és una possibilitat real. Amb això al cap, el nivell actual de preus de 15 euros per tona de CO2 podria ser considerat elevat, fins i tot dins d'alguns anys.

Perquè una simple reducció del límit no és la solució

La manera de resoldre aquest problema de grans excedents sembla senzilla: reduir el nombre de drets d'emissió expedits. Actualment la Comissió Europea té previst reduir el nombre de drets d'emissió expedits a la fase 3 de 500 a 800 milions per corregir els efectes de la recessió econòmica recent. Aquesta mesura podria augmentar la probabilitat d'arribar a la meta de reducció d'emissions. Però, per si sola, una reducció de drets d'emissió serà segurament ineficaç, perquè no soluciona cap de les debilitats del comerç d'emissions. Segueix present la vulnerabilitat als vaivens de la demanda, a la Directiva d'Enllaç i la RNP (Reserva per a Nous Participants).

Les mesures polítiques s’haurien per tant, abans que res, de centrar en l'eliminació de les debilitats del comerç d'emissions. La coherència política és la clau: eliminar la Directiva d'Enllaç, deixar d'utilitzar la RNP com a instrument financer i eliminar els drets que queden a la reserva. Un acord que inclogués aquests elements constituiria un gran pas endavant. Per desgràcia, un acord de llarg abast com aquest és difícil d'assolir atès el nombre de parts presents a la taula de negociació.

Perquè els subsidis per a l'energia eòlica són una mala idea

Però encara hi ha un altre problema. Fins i tot si assumim que les parts arribin a un acord i facin el que cal resoldre algunes de les principals debilitats del sistema actual, no es podrà dir que el règim de comerç d'emissions és un mètode eficaç i eficient per aconseguir la meta de reducció de emissions europees.

El mercat del carboni només funcionarà de manera eficient (és a dir, assolir l'objectiu de reducció d’emissions al menor cost possible) si el preu de les emissions de carboni és raonablement estable, perquè les empreses puguin planificar les seves inversions en conseqüència. Això només passarà si els responsables polítics s'abstenen d'interferir en el mercat i limitin les seves accions a proporcionar un entorn polític estable i coherent. En aquest cas un règim de comerç d'emissions podria funcionar.

En realitat, en els últims cinc anys hem vist un preu del carboni inestable i impredictible. En efecte, el mercat d'emissions de carboni no és un mercat real, en els quals les forces del mercat determinen els resultats. Els responsables polítics interfereixen constantment i tracten de dirigir el mercat. Si interferir significa que s'han resolt les deficiències, seria una bona cosa. El problema és que, en la pràctica, aquesta interferència és sovint igual a qualsevol gestió de crisi (per exemple, la reparació dels danys de la recessió) o proporcionant substituts del mercat (per exemple mitjançant la subvenció de certes formes d'energia renovable).

Aquest últim tipus d'interferència sovint passa desapercebuda perquè la interferència amb el règim de comerç d'emissions és indirecta. Per exemple, els governs proposen contínuament nous esquemes i subsidis per estimular l'ús de fonts d'energia renovables i altres fonts amb baixa emissió de carboni. Aquestes subvencions afavoreixen el negoci de les empreses involucrades. Com a resultat, poden invertir, per exemple, en l'energia eòlica a alta mar abans del que haurien fet sense subvencions. El problema és, però, que ja existeix un pla que té per objecte proporcionar el mateix incentiu per a la indústria: el comerç d'emissions. Si els responsables polítics prenguessin les mesures necessàries per millorar el funcionament del comerç d'emissions, l'augment dels preus del carboni faria que amb el temps el parc eòlic marí fos econòmicament viable per si mateix. Un subsidi no seria necessari i es podria estalviar diners dels contribuents.

L'argument, però, va encara més lluny. Les empreses que inverteixen en energia eòlica a alta mar amb l'ajuda d'una subvenció ho fan abans del que haurien de fer, amb el consegüent estalvi de drets d'emissió que d'altra manera s'usarien per cobrir les emissions. Aquests subsidis, per aquest motiu, es poden vendre al mercat per a ús d'altres empreses. Les empreses que compren els drets d'emissió en excés poden ajornar les seves pròpies inversions. Com a resultat, les polítiques que acceleren l'esforç de reducció de carboni en un país, en realitat redueixen la pressió sobre les empreses en altres estats membres del comerç d'emissions. En conjunt, la subvenció no afegeix res a la reducció de l'esforç en general, però no és més que un substitut costós per a les reduccions que s'haurien produït de totes maneres.

El subsidi per a l'energia eòlica és només un exemple de com les polítiques a nivell local o nacional (o fins i tot europees) actuen com a substitut del comerç d'emissions, amb l'efecte de soscavar el preu dels drets i l'eficiència del sistema . Les normes sobre les emissions, les regulacions, els impostos i qualsevol altra mesura destinada a "accelerar" els esforços de reducció de les indústries cobertes pel règim tindrien un efecte similar.

Els responsables polítics tenen fins a cert punt raó quan insisteixen en la necessitat d'altres incentius. El comerç d'emissions no està proporcionant el tipus d'incentiu fort i estable que cal esperar-ne, així que és comprensible que busquin altres mètodes. Mentre el comerç d'emissions continuï en vigor, però, els responsables polítics haurien d'abandonar el treball per lliure, abstenir-se d'introduir altres incentius i centrar-se en la coherència del comerç d'emissions perquè aquest sigui una arma eficaç i eficient en la lluita contra les emissions de carboni.

L'alternativa és l'abolició del comerç d'emissions en el seu conjunt i canviar-lo per un altre pla d'incentius. Un exemple d'un pla d'incentius que podria eludir tots els problemes esmentats seria un impost progressiu sobre les emissions de carboni. Encara que el govern no tindria cap control directe sobre els nivells d'emissió, i un impost se suposa que és menys eficient que un mecanisme de mercat, proporcionaria l'estabilitat, la seguretat i el mecanisme perquè els preus de les emissions de carboni augmentin. Com a resultat, es crearia un al•licient per posar en marxa les inversions necessàries per aconseguir l'objectiu de reducció previst per a 2020. Els sistemes de control ja estan en marxa i els drets que ja s'han emès no haurien de perdre el seu valor o funció. El més important, però, és que “l’excedent de drets” es convertiria en una cosa del passat. Els governs han de triar: o bé permetre que el mercat faci la seva feina, o introduir un impost que no tingui control sobre els nivells d'emissió. Però interferir en el mercat amb projectes i mesures que soscaven el preu del CO2, no és viable en cap cas.

Per desgràcia, aquesta és la manera de treballar de la Unió Europea, no només pel que fa al comerç d’emissions, sinó també a molts altres aspectes. Els que hem cregut que Europa seria capaç de treballar més seriosament que els estats nacionals comencem a estar decebuts de la manera com Europa està funcionant.

Energia i autonomies

2011-06-17T18:08:00.002+02:00

Ara que tothom parla dels enrenous dels indignats, aquí parlarem de les coses de menjar: en el nostre cas, de l’energia produïda i consumida a Espanya per autonomies.

El Ministeri d’Indústria permetrà que els preus de l’electricitat puguin ser diferents a cada autonomia, segons es pot llegir a l’esborrador remès a la CNE (Comissió Nacional d’Energia). En aquest esborrador s’obre la possibilitat de que les autonomies puguin establir impostos que es repercuteixin als ciutadans.

Com que les autonomies són les que gestionen tot el procés administratiu del règim especial (fotovoltaica, eòlica, etc.), i que l’energia del règim especial és la que més augmentarà d’aquí al 2020, i tenen competències sobre el desenvolupament de les xarxes intel•ligents, aquesta diferenciació de preus per comunitats pot ajudar a establir un model energètic més racional a Espanya.

En la taula següent es pot veure la producció i el consum de cada comunitat autònoma, corresponent a l’any 2009. Es destaca l’enorme forat negre que representa la comunitat de Madrid, que importa una quantitat enorme d’energia. Això és també un impost que es paga des de la perifèria, per permetre el desenvolupament madrileny. Es estrany que ningú ho hagi qüestionat, malgrat la descentralització que hi ha hagut a Espanya aquests darrers trenta anys.

Destacarem, també, el gran percentatge d’energia nuclear que alimenta el consum català, aproximadament un 40 %.

Mapa de les centrals espanyoles

El PP i l’anergia nuclear

2011-06-15T18:03:00.004+02:00

La fundació FAES, que representa la ideologia del Partit Popular, partit que, segons totes les previsions, governarà a Espanya d’aquí a pocs mesos, acaba de publicar Propostes per una estratègia energètica nacional, que seran, molt probablement, represes pel proper govern. Fa 35 propostes, de les que reproduïm les 6 concernents a l’energia nuclear. De manera que tothom sabrà de quin mal haurem de morir. A no ser que es faci com a Itàlia.

Les sis propostes són (en la llengua original, no fos cas que a la traducció es perdés algun matís):

9. Revocar el cierre de la central nuclear de Santa María de Garoña.

10. Asegurar el alargamiento de la vida de las centrales nucleares actualmente en operación con carácter ordinario hasta los sesenta años mientras cumplan con las estrictas condiciones de seguridad establecidas y supervisadas por el Consejo de Seguridad Nuclear.

11. Encargar al Consejo de Seguridad Nuclear el estudio de las condiciones en las que las centrales nucleares en operación podrán alargar su vida operativa más allá de los sesenta años en función de criterios aceptados en otros países y siempre con la garantía de las condiciones de seguridad de operación de las instalaciones.

12. Iniciar un plan de selección de emplazamientos para nuevas centrales nucleares, empezando por los más adecuados dentro de los existentes, que serán adjudicados preferiblemente mediante concurso público.

13. Adecuar la capacidad y la normativa reguladora del Consejo de Seguridad Nuclear con objeto de que esté en condiciones de resolver de forma eficaz y sin retrasos injustificables los procesos de licencia de nuevas centrales.

14. Garantizar un marco jurídico seguro para que la construcción y explotación de centrales nucleares, así como de cualquier otro tipo de instalación de generación de energía pueda llevarse a cabo durante toda su vida económica, sin más causas de suspensión que las relativas a su seguridad o el incumplimiento grave de la legislación vigente.

Malgrat 1961 – Festa de Sant Joan i Sant Pau

2011-06-15T17:19:00.002+02:00

Ja que sembla que s’ha instaurat el costum de no celebrar la festa de Sant Joan i Sant Pau, recordarem com es va celebrar l’any 1961, ara fa cinquanta anys, segona la ressenya de la Voz de Malgrat.

Com que a la corporació municipal sembla que hi ha gent que no té una idea clara d’aquesta festa, reproduïm les tres pàgines que mossèn Fèlix Paradeda li dedica a la seva obra La Vila de Malgrat i sos contorns. Amb la convicció, però, que no els interessarà gens ni mica, encara que la festa votiva els concerneixi personalment.

Els “indignats” i la formació del nou ajuntament

2011-06-13T17:33:00.001+02:00

L’alcaldessa va demanar a les desenes d'“indignats” que l'esperaven a la porta del centre cultural que no es generalitzi i discerneixin segons la feina feta. De manera que, implícitament, l’alcaldessa diu que la seva gestió a l’ajuntament respon plenament a la democràcia real.

Doncs, miri vostè, no és exactament així. I no és exactament així ja que a l’anterior legislatura va obtenir una majoria absoluta amb un pacte amb el PP, del que la única cosa publicitada va ser l’exigència de la regidora del PP de tenir un càrrec de confiança. Es a dir, una cosa molt similar al que podríem anomenar com a nepotisme.

A més, la gestió de la regidora del PP, a càrrec de la regidoria d’inserció laboral, no es pot qualificar de brillant, com es dedueix llegint el capítol 1.2.4.3 Activitats inserció laboral, del document Memòria Compte General 2010, publicat per l’ajuntament, i comptant els llocs de treball realment “insertats”.

Doncs bé, no solament es renova el pacte amb el PP, sinó que es renova amb una posició de l’alcaldessa molt menys sòlida que a la legislatura anterior, i corre el rumor que la mateixa regidora tindrà la mateixa regidoria. La conclusió lògica és que la inserció laboral és una de les preocupacions menors de l’equip de govern, ja que la tornen a confiar a una persona notòriament poc competent en aquesta qüestió.

Per altra banda, també s’ha dit que el pacte de govern entre els dos partits PSC i PP encara no s’ha enllestit, i que s’enllestirà desprès de l’elecció de l’alcalde. Xocant.

No és estrany, doncs, que els “indignats” no vegin clar el que passa a l’ajuntament. I els que no estem indignats, tampoc. Ja que la manera com s’ha constituït el nou govern municipal respon més a una continuïtat en el poder que a una voluntat de gestió eficaç en aquests temps de crisi. No s’han agafat els millors, sinó els que facilitaran que continuïn manant els mateixos. Tot molt legal, això sí.

Per això els “indignats” demanen un canvi de la llei electoral, de manera que els pactes es facin, obligatòriament, abans de l’elecció, potser amb una segona volta si no hi ha majoria absoluta. De manera que l’elector pugui saber a qui vota realment.

Un llibre per llegir

2011-06-12T18:57:00.002+02:00

Lester Russel Brown, autor de molts llibres sobre el medi ambient, als seus 77 anys, llança una nova i potser definitiva alerta amb "The World in the Edge", on adverteix sobre els signes cada vegada més preocupants de col•lapse econòmic i ecològic: "Cap civilització anterior ha sobreviscut a la destrucció de seus recursos naturals. Tampoc sobreviurà la nostra ", diu.

"El meu instint em diu que la tempesta perfecta o l'última recessió pot succeir en qualsevol moment. I el detonant pot ser una crisi alimentària sense precedents, causada per una combinació d'onades de calor i de manca d'aigua. Fins ara havíem obviat els efectes del canvi climàtic sobre la necessitat d'alimentar a gairebé 7.000 milions d'humans. I la veritat és que ens estem acostant al límit abans del que pensàvem ".

Però els signes no són gens encoratjadors, reconeix. Des de principis d'any, com un riu invisible per sota de les catàstrofes naturals i de les revolucions polítiques, s'està larvat una crisi global pel preu i la carestia dels aliments. En països com l'Índia i Algèria han esclatat protestes socials. La falta d'aigua potable i per a la irrigació és ja urgent en països com Iemen i Aràbia Saudita. Xina i Corea del Sud estan estenent entre tant els seus tentacles pel Nil, a la recerca de terrenys cultivables per al seu propi gra.

"El canvi climàtic és una amenaça per a la seguretat alimentària, com va quedar demostrat durant l'última sequera a Rússia", adverteix Brown. "El clima extrem pot forçar a cada vegada més països a tancar l'aixeta de la exportacions per poder alimentar a les seves pròpies poblacions".

No estic segur que totes aquestes desgràcies siguin degudes només al canvi climàtic, sinó també a l'augment de la població i l'explotació dels recursos naturals. Sigui com sigui, The World in the Edge és un llibre de lectura obligada per qui s'interessi per aquests temes.

Es pot descarregar el llibre The World in the Edge aquí.

Democràcia real, ja

2011-06-11T16:57:00.001+02:00

Els acampats a les places de les ciutats espanyoles, els que demanen una democràcia real, ens estan dient el que tots sabem, però que passem molt sovint per alt: que el poder polític està anquilosat i és inoperant. Està anquilosat des de fa temps perquè els partits polítics només fan el que decideixen quatre persones al seu despatx, des del que manegen el partit amb mà de ferro. Ja se sap, el que es mou no surt a la foto. De manera que si hi ha algú amb idees pròpies, se l'aparta.

Però, des que va començar la crisi, el poder polític és, a més, inoperant, perquè no té cap poder sobre la realitat econòmica, ja que aquest poder el tenen els mercats. Triem, en la nostra democràcia, a persones que no tenen el poder real.

Ningú ens va obligar a endeutar-nos fins el melic per comprar un pis que no podíem pagar, ni ningú va obligar als promotors immobiliaris a construir pisos que després no han pogut vendre, ni ningú va obligar els bancs i les caixes a donar crèdits que ara no poden cobrar, bancs i caixes molts dels quals estan avui en una posició complicada, de la qual alguns no podran sortir. A l'endeutar-nos d'aquesta manera, el que vam fer va ser donar el poder econòmic als mercats.

Com a conseqüència, els governs, tant se val que siguin municipals, autonòmics o central, només poden atendre el dia a dia, deixant les grans decisions als mercats i a París i Berlín, que són els que veritablement ens governen: uns perquè volen cobrar els seus deutes , altres perquè volen protegir els seus bancs, que són els que ens han deixat bona part dels diners. Com que el país està tan endeutat, ens obliguen a disminuir les despeses públiques, per poder destinar més recursos a pagar els interessos del deute i a tornar el principal. El resultat és una disminució de l'activitat econòmica, amb la conseqüència que gairebé la meitat dels joves estan a l'atur, dels que els que més valen tindran el recurs a l'emigració, i la resta s'haurà de conformar, si ho troba, amb un treball mal pagat. L'altra conseqüència és que la classe mitjana s'ha empobrit i continuarà empobrint-se, raó per la qual han esborrat, fa uns dies, del mapa polític al partit socialista. I, seguint la mateixa lògica, esborraran del mapa polític, d'aquí a pocs anys, al partit popular, ja que per moltes promeses que faci, qui continuarà decidint la nostra política econòmica seran els mercats, París i Berlín.

Demanar en aquest moment una democràcia real sembla un somni impossible. Mentre no haguem reduït el nostre deute, els polítics que triem, siguin quins siguin, no podran actuar seguint el mandat dels votants (això seria una democràcia real) sinó el mandat dels nostres creditors. Nosaltres ens ho hem buscat. I aquest nosaltres inclou a molts dels que es autoanomenen "indignats".

Immigració i estat de benestar

2011-06-10T17:07:00.005+02:00

Quantes vegades hem escoltat a alguns partits i ciutadans valorar la immigració com una cosa negativa per als nacionals, amb argumentacions com la pèrdua de llocs de treball, la utilització massiva de la sanitat o de l’escola i com una presència que fa declinar l'estat de benestar?

Doncs bé, un estudi d'Obra Social La Caixa acaba d’avaluar el fenomen migratori a Espanya. I sembla, després d'un minuciós anàlisi de les dades extretes, que les contribucions fetes per les seves cotitzacions i els seus impostos superen fins en tres vegades els costos dels serveis de què disposen. Així doncs, els immigrants residents contribueixen més a l'estat del benestar del que perceben.

Dit amb les dades de l'informe, mentre que la immigració representa avui el 12,2 % de la població d'Espanya, és a dir, més de 5,7 milions de persones, i encara que la crisi tendeix a anar rebaixant aquesta xifra, el 50 % del superàvit de les finances públiques en els anys de major creixement econòmic va ser degut al seu esforç, ja que molts van cobrir llocs que abans estaven vacants. En canvi, menys de l,1 % dels perceptors actuals de pensions són estrangers, i la seva despesa en sanitat i en serveis socials equival al 5,0 % i al 6,8 % de total, respectivament. I, si parlem de l'escolarització dels fills, haurem de valorar el seu cost en perspectiva, i contemplar aquesta educació com nous recursos humans que proporcionaran el recanvi generacional.

Per valorar objectivament aquests bons resultats per al conjunt de la població, hem de tenir en compte que la majoria dels nostres immigrants es troben encara en la seva etapa de vida productiva. Una situació que seguirà mantenint-se durant les dues pròximes dècades.

De tot això es dedueix que molts tòpics negatius no són més que opinions basades en la desinformació o en interessos poc confessables, que tracten de manipular la veritable importància de la població estrangera per a la nostra economia i per a la nostra societat. De manera que sembla, a la lectura d’aquest treball, que queda demostrat que el moviment migratori ofereix un balanç positiu per a la nostra societat.

El que no vol dir que no hi hagi problemes i abusos puntuals, que cal perseguir.

Les mobilitzacions a l’educació i a la sanitat

2011-06-07T18:32:00.004+02:00

Des de que el govern de la Generalitat ha anunciat que hi haurà menys medis pels dos departaments més importants, el d’educació i el de salut, els professionals d’ambdós departaments s’han manifestat i es continuen manifestant contra aquestes retallades.

Els pressupostos de l’any 2010 de la Generalitat preveien unes despeses corrents de 5.317,4 milions per l’educació i de 9.624,4 per la salut. Són, de lluny, els departaments amb més pressupost. En temps de reducció d’ingressos, és lògic que aquests dos departaments hagin de gastar menys. Però els professionals de l’educació i de la salut no ho entenen així, ja que es pensen que la seva tasca es excessivament important per què algú s’atreveixi a qüestionar-la. Estan acostumats a gastar la “pólvora del rei”, i no comprenen que quan hi ha menys “pólvora”, les despeses s’han de reduir. Però els dos casos són diferents.

Pel que fa a la salut, es diu que el sistema de salut espanyol (i, com a conseqüència, el català) és dels millors del món. Un, que ha fet sevir el sistema espanyol i el que hi ha al nord dels Pirineus, pensa que no és ben bé així. Si hagués d’escollir, triaria, sense cap dubte, el sistema francès, on pots escollir metge i on la medecina privada no existeix (en realitat, existeix, però està regulada, té uns preus fixats per la seguretat social, i si la fas servir, la seguretat social et torna el que t’hauria costat si haguessis anat a un metge de la seguretat social, que no és gaire diferent del que et cobra el privat). A més, la majoria de la gent té mútues que complementen les prestacions de la seguretat social. Aquí, els mateixos professionals de la medecina tiren pedres sobre la seva teulada, ja que molts dels metges privats cobren el que volen i no et donen factura (d’això se’n diu economia submergida). Un col•lectiu on hi ha un nombre significatiu d’individus que es permeten pràctiques d’aquest estil ho té molt malament per justificar les seves revindicacions. Potser si els metges privats declaressin tot el que guanyen, els ingressos de la Generalitat no serien tan insuficients per poder mantenir les despeses de salut. I, a més, ara protesten perquè quan es retiren els metges de la seguretat social, si volen exercir com a privats els hi treuen la pensió, ni més ni menys com a l’altre gent.

Si parlem ara de l’educació, trobo que en un país on el fracàs escolar és el més elevat dels països del nostre entorn, els professionals de l’educació deuen tenir una part de responsabilitat sobre aquest fracàs. De manera que, a més de manifestar-se i protestar per les retallades, potser haurien de fer propostes per millorar l’educació. També trobo que un sistema com és el d’oposicions per accedir a l’ensenyament és poc eficaç, i pot explicar el fracàs escolar: molts es presenten a les oposicions per tenir un lloc de treball segur, sense que es pugui avaluar com seran com mestres al llarg de la seva vida professional. De manera que la quantitat de mestres bons és la que és, i la qualitat de l’ensenyament, que és directament dependent de la qualitat dels mestres, també.

Hem de respectar i respectem les mobilitzacions d’ambdós col•lectius, però potser serien més creïbles si, al mateix temps, uns fent propostes per millorar la qualitat de la seva prestació i els altres per disminuir el frau fiscal d’alguns dels seus membres.

El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (2)

2011-06-06T17:53:00.002+02:00

Dèiem l’altre dia que el comerç d’emissions de carboni (o de CO2) de la Unió Europea seria un fracàs ja que hi havia un excés d’oferta de drets d’emissió, el que causava que aquests drets fossin relativament econòmics i, per tant, poc eficaços a l’hora de motivar a disminuir les emissions. Veurem ara les causes d’aquest excés.

Les causes de l'excés d'oferta

La raó de l'excés d'oferta en el mercat és que el disseny del comerç d’emissions de la Unió Europea inclou una sèrie de regulacions (llacunes jurídiques) que permeten una acumulació gradual dels drets a través del temps. Es poden identificar tres fonts principals d'excés d'oferta:

1. "Bancarització" dels drets d'emissió

A partir de l'inici de la Fase II l’any 2008, a les empreses se'ls va permetre dipositar en una espècie de banc el seu excés de drets d'emissió. Abans d'aquest moment, durant la Fase I (2005-2007), els drets només podien ser utilitzats per compensar les emissions d'un any específic i després perdien la seva funció i el seu valor. La nova norma implica que l'excés de drets d'emissió sobre la demanda immediata pugui traslladar-se a exercicis futurs i, per tant, mantenen el seu valor amb el temps. Aquest canvi va augmentar la possibilitat de negociar els drets d'emissió, però també va significar que les emissions ja no es limiten al nombre de drets d'emissió expedits en un any determinat.

Això significa que mentre que en el passat la Comissió Europea podria establir els nivells anuals d'emissió amb els quals s'arribaria gradualment a la meta final desitjada, ara només pot controlar el nombre total de drets d'emissió expedits durant el període de 13 anys de les fases II i III (2008 -2020). Com a resultat d'aquesta regla, la reducció de les emissions d'avui pot incrementar el nivell d'emissions de demà. Això fa que el sistema sigui vulnerable als xocs de demanda sobtada. La recent recessió econòmica n’és un clar exemple. El nivell d'emissions en el marc dels drets d'emissió de la Unió Europea es va reduir en més del 11% l’any 2009 i, com a conseqüència, les empreses van acumular al voltant de 250 milions de drets d’aquell any. Durant la totalitat de la Fase II, a causa de la recessió, s'espera que s'afegeixin uns 700 milions de drets als excedents. (Mulder i Bos, 2010)

Amb la disposició de la "bancarització" dels drets en vigor, el comerç d'emissions continuarà sent vulnerable en el futur als vaivens de la demanda, eliminant la capacitat dels responsables polítics per a poder dirigir el nivell d'emissions el 2020 cap a un nivell específic.

2. La Directiva d'Enllaç

Una altra important font d'excés d'oferta és la Directiva d'Enllaç. La Directiva d'Enllaç permet a les empreses importar drets addicionals al règim de comerç d'emissions europeu. Aquests drets provenen de dos programes en el marc del Protocol de Kyoto: el Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN) i Aplicació Conjunta (AC). Les empreses poden utilitzar aquests drets d'emissió per compensar les seves emissions per sobre dels drets d'emissió que ja han estat concedits en el sistema europeu. La directiva permet a les empreses a augmentar un màxim de 13,3% el nombre de drets d'emissió del sistema europeu.

El 2009 es va utilitzar al voltant d'un terç del potencial de la Directiva d'Enllaç. Això va donar lloc a un extra de 82 milions de drets d'emissió que van entrar en comerç d'emissions de la Unió Europea aquell any, afegint aproximadament un 4% al límit previst inicialment. Com que aquest límit de drets d'emissió previst inicialment disminuirà a partir de 2013, i com els programes del MDN i la AC es desenvolupen cada cop més, és probable que el recurs a la Directiva d'Enllaç creixi amb el temps, encara que la Comissió Europea tingui previst prohibir l'ús de drets d'emissió de determinats programes específics.

3. Les sobres de la Reserva per a Nous participants.

La Reserva per a Nous participants (RNP) és la tercera font important de l'excés d'oferta. Com el seu nom indica, els drets d'emissió de la RNP es reserven per als nous participants al comerç d'emissions de la Unió Europea. Per exemple, si es construeix una nova central elèctrica, la RNP assigna els drets d'emissió a aquesta instal•lació.

Es reserva al cinc per cent del límit de la previsió total per a nous participants. Si hi ha drets d'emissió sobrants a la RNP al final de la Fase II, els estats membres són lliures de vendre'ls en el mercat. Com que aquests drets no seran coberts per emissions, no faran més que alleujar la pressió sobre els titulars que estiguin en condicions de comprar.

S'espera que quedi un considerable nombre de drets d'emissió en el RNP a finals de 2012. Les estimacions van des dels 180 als 360 milions de drets d'emissió, depenent de les accions individuals dels estats membres i del nombre de nous participants en els pròxims dos anys. Si els estats membres decidissin la retirada del seu superàvit en lloc de vendre aquests drets en el mercat, el problema deixaria d'existir. Però aquests excedents són una font fàcil de diners en efectiu per als governs amb els que podrien finançar altres projectes. Amb un preu de mercat de 15 euros per cada dret d'emissió, un excés de 180 milions de drets proporcionaria als governs nacionals un total d'ingressos de 2.700 milions d'euros. El resultat és que els governs nacionals tenen un incentiu per no actuar en interès del règim del comerç d’emissions, venent tots els drets que quedin a la reserva.

En una propera entrada acabarem de concloure aquesta exposició sobre el comerç europeu d’emissions, amb un parell d’exemples d’altres decisions incoherents.

Malgrat 1911 – Notícies

2011-06-06T17:46:00.002+02:00

El dimecres 7 de juny de l’any 1911 La Vanguardia publicava una ressenya de Malgrat, datada del 4 de juny, amb tres notícies d’actualitat: un funeral, una funció religiosa i un accident a les mines de ferro.

Pactes municipals

2011-06-05T18:26:00.001+02:00

Ara fa una setmana de les eleccions i encara no tenim clar qui governarà Malgrat. Examinem, com qui examina un problema de matemàtiques, què pot passar.

D’entrada, només hi ha dos pactes a dos que poden assegurar una majoria absoluta: PSC + CiU, que sumarien 11 regidors, i PSC i ERC, que en sumarien 9. Recordem que 9 és majoria absoluta.

1 - PSC + CiU – difícil, ja que, si bé el PSC ha baixat de 8 a 6 i CiU ha pujat de 3 a 5, lògicament, l’alcaldia correspondria al PSC, que ha estat més votat. No em sembla que CiU se’n acontentés (i faria bé). Les baralles serien freqüents, l’equilibri molt inestable.

2 - PSC + ERC – suposo que donaria un cert poder a ERC, però, al meu modest entendre, a canvi d’enterrar aquesta formació per les properes eleccions municipals. M’imagino malament una convivència entre la defensora del cobriment de la riera i una actora significada del moviment Salvem la Riera. Encara que coses més estranyes s’han vist.

3 - PSC + PP, amb recolzaments puntuals d’ICV-EUiA – podria ser, ja que no crec que ICV-EUiA entri a formar part d’un equip de govern on hi hagi el PP. Però, per raons personals i altres interessos podrien donar recolzament puntual a un govern en minoria. Amb l’inconvenient per ICV-EUiA que hauria de desempatar molt sovint els 8 vots PSC + PP dels 8 de CiU + ERC, de manera que se li veuria el llautó molt ràpidament.

4 - CiU + ERC + ICV-EUiA – poc probable, ja que el regidor d’aquest darrer partit no vol fer, segons ha declarat, la pinça a la formació més votada, el que es compren per les raons que hem assenyalat fa un moment.

5 - CiU + ERC – no disposant de majoria absoluta, suposo que seria un equip de govern més inestable que el format per PSC + PP.

6 - CiU + ERC + PP – personalment, el veig molt complicat.

S’admeten apostes. Jo apostaria pel 3 en primer lloc i pel 2 després. Però haig de dir que mai he guanyat res a les apostes.

El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (1)

2011-06-03T19:12:00.001+02:00

Emissions de CO2 per país

La Unió Europea fa un gran esforç per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2, a l’atmosfera. Aquest esforç no és gratuït, però, és eficaç?

Des que el Comerç d'Emissions de la Unió Europea va entrar en vigor el primer de gener de 2005, s'ha vist envoltat d'incertesa. Encara que el sistema està pensat per ser l'arma més poderosa de l'esforç per reduir les emissions de carboni a Europa, s'han mantingut els dubtes sobre la seva eficàcia i viabilitat. En teoria, "el comerç d'emissions ha de permetre que la Unió Europea arribi al seu objectiu de reducció d'emissions sota el Protocol de Kyoto, a un cost inferior al 0,1% del PIB, bastant menor del que seria si es actués d'una altra manera", segons la Comissió Europea. (2008). En la pràctica, l'eficiència i l'eficàcia del comerç d'emissions continuen sent molt qüestionables.

La Comissió Europea proposa reduir les emissions de carboni "nacionals" en un 20% el 2020 respecte al 1990. El comerç d'emissions és el vaixell insígnia en els esforços de la Unió Europea per assolir aquest objectiu. El programa cobreix tots els sectors amb les emissions de carboni procedents de fonts puntuals importants, com energia elèctrica, acer, ferro, petroli i gas. Les fonts mòbils d'emissions (per exemple, el sector del transport) encara no estan inclosos en el comerç d'emissions.

El fet que el comerç d'emissions es centri en fonts d'emissions de carboni que siguin importants, immòbils i concentrades, no és casual. La reducció de les emissions d'unes poques plantes d'energia és més fàcil que la reducció de les emissions de milions de cotxes. Atès que les fonts fixes grans estan totes cobertes pel comerç d'emissions, s'aplica a aquests sectors un objectiu de reducció més estricte que als sectors fora del règim de comerç d'emissions. En efecte, s'espera que els sectors inclosos en el comerç d'emissions europeu redueixin les seves emissions en un 21% entre 2005 i 2020, mentre que es projecta que els sectors al marge del règim redueixin les seves emissions en només un 10%. Juntes, les reduccions són suficients per assolir l'objectiu del 20% el 2020.

L'èmfasi en els sectors coberts pel règim de comerç d’emissions subratlla el seu paper clau: si l'objectiu de reducció del 21% no es compleix, la consecució dels objectius globals de reducció serà gairebé impossible, perquè requeriria una reducció més forta en els sectors on la reducció d'emissions és ja més difícil o més costosa d'aconseguir. Per tant, assolir la meta del comerç d'emissions és crucial.

Per què la fixació d'un límit d'emissions i un comerç d'emissions se suposa que és eficaç i eficient? ...

Sota aquest règim, es distribueixen drets d'emissió a totes les instal•lacions incloses en el règim. Un dret d'emissió proporciona al propietari el dret a emetre una tona de CO2 a l'atmosfera. Com que el nombre de drets d'emissió expedits en un any es pot establir a un nivell específic, es pot suposar que el règim és un mitjà eficaç per reduir les emissions. El nivell d'emissions, després de tot, ve limitat pel nombre de drets d'emissió expedits. Si les empreses no compren drets d'emissió quan excedeixen els límits d'emissió, incorreran en una elevada multa. La multa que s'estableix està molt per sobre del preu real de mercat de drets d'emissió, de manera que no val la pena fer trampa.

Al reduir progressivament el nombre de drets d'emissió expedits per arribar al nivell desitjat, la Unió Europea ha de ser capaç d'assolir els seus objectius de reducció per al 2020. Les empreses hauran de comprar drets d'emissió si no redueixen prou les seves emissions, o hauran d'invertir en tecnologies de baixes emissions de carboni per poder reduir-les. Se suposa que aquest és el mecanisme més eficient per reduir les emissions, ja que les forces del mercat asseguraran que les empreses amb la tecnologia de menor cost disponible seran les primeres en invertir. Així, l'objectiu de reducció d'emissions es realitzarà al menor cost possible.

Si això és així, llavors per què, com hem indicat anteriorment, segueix el dubte sobre l'eficiència i l'eficàcia del comerç d’emissions de la Unió Europea?

... I per què el comerç d’emissions de la Unió Europea no ho és?

La resposta és que hi ha una gran diferència entre com el sistema va ser dissenyat en teoria i com funciona en la pràctica. El disseny actual del comerç d'emissions de la Unió Europea no té res a veure amb el règim de comerç d’emissions estilitzat, eficaç i eficient descrit anteriorment. Amb 30 governs nacionals, les diferents indústries i grups de pressió involucrats en l'esquema, el disseny real del comerç d'emissions de la Unió Europea és el resultat d'un compromís entre totes les parts interessades. Aquest compromís ha portat a un disseny amb diversos errors que soscaven l'eficàcia i l'eficiència del sistema. De fet, sota el règim actual del règim és poc probable que serveixi per incentivar inversions substancials en tecnologies de baixes emissions de carboni d'aquí a l'any 2020. Un estudi recent de la Universitat holandesa de Groningen i de la consultoria tecnològica TNO (Mulder i Bos, 2010) mostra que la probabilitat d'assolir l'objectiu comunitari de reducció d’emissions de CO2 és molt baixa.

Les inversions només tindran lloc si els drets d'emissió són escassos o si s'espera que siguin escassos en el futur pròxim. En cas contrari no hi ha cap incentiu per invertir en tecnologia de reducció d'emissions. No obstant això, el comerç d'emissions de la Unió Europea pateix d'un excés d'oferta general de drets d'emissió. Segons l'estudi esmentat s'espera que, de mitjana, s'incorporin a la Fase III del comerç d'emissions de la Unió Europea, que comença el 2013, un total de 1.400 milions de drets. L'excés de 1.400 milions de drets s'ha anat construint al llarg de la segona fase del règim (2008-2012) i és equivalent a aproximadament el 70% de la demanda europea de drets d'emissió el 2009. Per posar-lo en una altra perspectiva: l'excedent seria suficient per cobrir la demanda holandesa de drets d'emissió per un total de 16 anys. Com a resultat, els drets d’emissió no són escassos, el que minimitza la pressió sobre les empreses per reduir les seves emissions i pressiona a la baixa el preu de l'emissió de carboni.

A partir de 2013, el nombre de drets d'emissió es reduirà en un 1,7 % anualment. Però, això no implica que el mercat passi d'un superàvit anual d'un dèficit anual immediatament. Encara que el superàvit anual es reduirà, de mitjana, s'espera que el mercat romangui amb un excés d'oferta fins a l'any 2020. Com a resultat del continu excés d'oferta, s'espera un creixement de l'excedent total de 1.400 milions de drets a finals de 2012 fins els 2.100 milions l’any 2020.

Per no allargar massa aquesta entrada, deixarem per una propera les causes d’aquest excés d’oferta de drets d’emissió.

Malgrat 1911 – El transvasament de l’aigua de la Tordera

2011-06-02T18:51:00.001+02:00

A l’edició de La Vanguardia del dimecres 31 de maig de l’any 1911 es comenta la reunió de l’assemblea general de socis de l’associació Defensa Hidràulica de la Tordera, que s’oposava al transvasament de l’aigua d’aquest riu per alimentar Barcelona.

L’activitat d’aquesta associació serà constant al llarg de l’any 1911.

Passejant tranquil•lament

2011-06-01T19:45:00.003+02:00

Em passejava l’altre dia pel carrer del Carme, per contemplar la remodelació del barri antic, quan vaig quedar sorprès el veure l’espècie de test ovoïdal, tallat obliquament, amb la gespa situada en un pla inclinat, en un equilibri que em va semblar inestable, que es troba abans d’arribar a l’edifici de l’ajuntament.

La gespa era verda a la part superior, i groga a la inferior, el que indicava una certa sequedat, potser per falta de cura, o bé perquè el disseny del test no dóna per a més. Fou una llàstima que no portés la màquina de retratar.

La pregunta és, desídia en el manteniment o error de disseny? Si la resposta fos la primera, que és possiblement el més probable, em sembla una mica fort que falli el manteniment d’una obra acabada d’estrenar, justament al costat de la Casa Gran. Serà que els responsables estan massa enfeinats en pactar, que no veuen el mal efecte de la gespa seca?

Tornados i augment de la temperatura

2011-05-26T19:49:00.003+02:00

Després del tornado catastròfic de Joplin, Missouri, s'ha tornat a dir que aquesta catàstrofe és deguda al canvi climàtic.

En les figures posem, d'una banda, les temperatures de març a agost als Estats Units (els 48 estats contigus), des de l'any 1950 al 2010, que han anat en augment.

D'altra banda, els tornados de força 3 a 5, en canvi, tenen una tendència descendent.

A la vista d'aquests gràfics, es fa difícil afirmar que l'augment de tornados forts als Estats Units té una relació amb l'augment de les temperatures.

Els tornados es classifiquen en sis tipus:

Per saber més dels tornados

Resultats de les eleccions

2011-05-22T22:30:00.001+02:00

A hores d’ara, amb el 100 % escrutat, els resultats de les eleccions a Malgrat, segons la web del ministeri, són:

Algú deia que no s’havia de parlar de pactes? D’aquí a pocs dies podrem veure qui, de veritat, pacta amb qui. Pot ser divertit.

Una manera de fer que la població faci seu un projecte

2011-05-22T19:37:00.001+02:00

Llegeixo avui a La Vanguardia que el jutjat contenciós administratiu nº 1 de Lleida ha manat enderrocar 25 aerogeneradors de 80 metres d’alçada cada un, situats a la serralada del Tallat, entre Lleida i Tarragona, inaugurats pel conseller Baltasar al febrer del 2008. Aquests 25 aerogeneradors formen part d’una central eòlica de 60. Sembla que l’ajuntament de Vallbona, quan va donar la llicència, l’any 2006, no els havia previst al pla urbanístic general.

Ni entro ni surto sobre aquesta decisió del tribunal, que serà apel•lada tant per l’ajuntament de Vallbona com per la Generalitat, sinó que m’agradaria fer una reflexió sobre la manera de procedir si es vol que la població faci seu un projecte d’aquesta envergadura, que pot fer variar el paisatge o el medi ambient durant molts anys.

En primer lloc, un projecte necessita un “ambaixador” creïble per tirar-lo endavant. En segon lloc, cal involucrar a tots els que estan afectats per ella. En tercer lloc, cal donar a la gent una participació real en el projecte, de manera que puguin participar dels seus beneficis. En quart lloc, podria ser una bona idea per fer simulacions realistes modelitzades del projecte per a mostrar a la gent el que realment es trobaran, i fins i tot se’ls hauria de permetre fer canvis al projecte si no els agrada el que veuen.

Notem que es demana un “ambaixador” creïble, el que, de vegades, no és fàcil d’obtenir, sobretot quan la posició del que mana és molt tancada.

Això no s’aplica només a les instal•lacions energètiques. Per si algú no ha entès el sentit d’aquest escrit, també s’hauria d’aplicar al cobriment de rieres, a la remodelació de barris més o menys antics, etc. Demana el seu temps, però evita molts problemes posteriors.

Malgrat 1911 – dues notícies del mes de maig

2011-05-19T19:35:00.001+02:00

El dissabte 6 de maig de l’any 1911, La Vanguardia publicava que un veí de Malgrat havia esta denunciat per pasturatge abusiu a Tordera.

El divendres 12 de maig del mateix any, La Vanguardia informa a la secció de la Delegació d'Hisenda, que el senyor Timoteo R. Barreche ha sigut anomenat administrador a Malgrat.

Les eleccions de diumenge

2011-05-19T18:34:00.001+02:00

A unes eleccions municipals d’un poble com Malgrat, a l’hora de votar es té més en compte el candidat que les sigles amb les que es presenta. Això no vol dir que les sigles siguin neutres, però tenen una importància relativa.

Hi ha molts tipus de candidat: els que es pensen que són els únics que poden fer una feina ben feta, els qui es pensen que són vitalicis, els que es presenten per poder menjar calent tres cops al dia, els que estan preparats, els que no ho estan, els que volen assegurar el seu futur o el d’algun membre de la seva família, els que tenen por de perdre el lloc que ocupen ja que no sabrien on guanyar-se la vida, etc., etc. En un poble de la dimensió de Malgrat no és gaire difícil que cadascú classifiqui els candidats segons el tipus al que correspon. Es d’esperar que votaran, almenys en part, en funció d’aquesta valoració.

També s’hauria de votar en funció del programa de cada candidat. Per això, els candidats haurien d’explicar al votant el que pensen fer, presentant una llista amb les seves propostes per cada un dels apartats de l’acció municipal. Per exemple, en qüestions d’urbanisme, de serveis socials, d’esports, de medi ambient, de joventut, de cultura, de creació de llocs de treball, de formació, de sanitat, d’impuls de la indústria, del comerç, de l’agricultura i del turisme, de circulació, de seguretat ciutadana, de la riera, etc. Es una feina pesada i difícil, però que s’ha de fer si es vol informar del que es pretén.

Cap candidat ha presentat una llista com aquesta, de manera que el votant s’haurà de refiar de les paraules que sent aquí i allà. Molts fan cada dia una nova proposta, que al que mira les coses de lluny li sembla improvisada. No es veu massa planificació en cap candidatura, encara que totes proposen ocupar-se de les persones.

Venen nous temps per la gestió municipal. Temps en que s’haurà de gestionar el poble amb molts menys recursos econòmics que fins ara. Gestionar un ajuntament mai és senzill, però sempre és més complicat si escassegen els recursos econòmics.

Personalment, crec que, de les candidatures que es presenten a les eleccions del proper diumenge, només n’hi ha dues que són prou sòlides per poder fer front al nou repte: una que té l’experiència de més de vint anys de gestió, i una altre que té també una certa experiència municipal, i que sembla preparada per dirigir convenientment l’ajuntament els propers quatre anys. De manera que, segons el meu criteri, entre el PSC i CiU s’hauria de jugar la partida per tenir una gestió correcta dels assumptes municipals de Malgrat. Més del mateix o renovació, cadascuna amb els seus avantatges i inconvenients. Les altres candidatures, amb perdó, em semblen més fluixes.