Enfonsament de la terra al Japó

Llegim al butlletí de l’Agència Meteorològica japonesa:

Degut al terratrèmol la costa del Pacífic de Tohoku s’ha enfonsat d’uns 40 cm la costa del Pacífic de la regió de Tohoku i a la part nord de la regió de Kanto. El risc d’inundacions en aquestes regions ha augmentat considerablement.

Per tant, cal prestar especial atenció al nivell de la marea i per preparar-se per les inundacions en aquestes regions, especialment durant la marea de primavera, quan el nivell de marea es més important que l'habitual.

JMA (Japan Meteorologic Agency) alertarà a les regions on el nivell del terra s’ha enfonsat.

S'ha de prestar especial atenció a la nivell de la marea al voltant de les marees de primavera (fins a finals d'abril):

del 18 al 26 de març
del 1 al 11 d’abril
del 16 al 24 d’abril

Amb el canvi climàtic, l’augment del nivell del mar trigarà, al ritme actual de 3 mm/any, 130 anys per augmentar els 40 cm que el terratrèmol ha fet baixar en un moment, a aquesta regió del Japó.

Al gràfic es pot veure aquesta diferència de 40 cm entre el nivell real de la marea i el calculat si la terra no s'hagués enfonsat (marea astronòmica)

El manteniment de les instal•lacions municipals

Aprofitant que aquest blog sembla que darrerament serveix perquè alguns hi manifestin els comentaris que haurien de fer a un altre (el de la Neus Serra), comentaré el que diu un d’aquests comentaris sobre l’estat lamentable d’una instal•lació municipal, concretament el pavelló del carrer Tarragona, el pavelló vell.

L’estat d’aquest pavelló és només un exemple de l’estat en que es troben algunes instal•lacions municipals. I tot per falta de manteniment. Una de les manifestacions d’ignorància més corrents entre els gestors municipals, és la de pensar que les noves instal•lacions no necessiten cap manteniment. De manera que es van construint, aquí i allà, edificis, passos a nivell, piscines, ascensors, etc., que són molt interessants per inaugurar-los, que sembla que donen vots, però ningú pensa a consignar als pressupostos municipals el cost del seu manteniment (del seu manteniment correcte, no d’un manteniment a mínims). I, com que s’han de reduir les despeses corrents, però les de personal no es poden tocar (un ERE municipal faria perdre molts vots), es redueixen les despeses de compra de bens i serveis, que és on s’hauria de comptabilitzar el manteniment, tant el de les noves instal•lacions com de les antigues. Resultat: es retallen les partides dedicades al manteniment.

Ni es verifica l’estat estructural dels edificis més perillosos (els pavellons, entre altres, ja que tenen un vol important i una estructura més aviat lleugera, i sofreixen molt amb les inclemències del temps), ni es reparen les goteres, ni es pot assegurar que les instal•lacions elèctriques compleixin les normes. Fer tot això costa car, i és hora d’estalviar, de retallar. Fins que un dia hi haurà una desgràcia.

Si una instal•lació no es pot mantenir, s’ha de tancar. Si s’han de retallar les despeses, s’ha de fer sense posar en perill la seguretat dels usuaris.

Les fotos del pavelló vell que s’han publicat són un exemple de com s’entén el manteniment a Malgrat. I no només a Malgrat.

Ara que s'acosten les eleccions locals, seria bo que cada candidat ens fes saber quina serà la seva política de manteniment d’instal·lacions municipals.

La pista esta plena de rajoles trencades i desnivells, que molesta a la gent de Hoquei com al Patinatge. Després hi ha goteres que formen unes basses on no es pot patinar. I algun dia se'ns caurà el sostre! (Foto i comentari al Facebook)

Els comptes municipals de l’any 2010

L’ajuntament ha publicat l’estat de comptes al 31 de desembre de l’any 2010. Els drets reconeguts d’ingressos han sigut de 26,89 milions d’euros, dels que 4,96 són deguts a préstecs. Les obligacions reconegudes de despeses són de 23,71 milions d’euros, dels que 7,56 es corresponen a inversions.

Pel que fa a les despeses, les autoritzades són molt més importants que els drets reconeguts, ja que arriben a 27,93 milions d’euros, dels que 11,25 són degudes a inversions.

Si comparem els ingressos, sense comptar els préstecs, amb les despeses (drets reconeguts), sense comptar les despeses financeres, podrem veure el dèficit/superàvit de cada exercici. Podem veure que el dèficit de l’exercici 2010 ha sigut de 0,88 milions d’euros. El dèficit de l’any 2009 va ser de gairebé 4 milions d’euros. El dèficit acumulat dels darrers tres anys és de més de 5,5 milions d’euros.

Examinarem més endavant amb detall els comptes de l’any 2010, però d’entrada podem dir que el dèficit va augmentant de manera alarmant i que, si tenim en compte les despeses ja autoritzades però no comptabilitzades al 31 de desembre del 2010, que eren de més de 4 milions, el marge de maniobra del proper govern municipal, sigui el que sigui, serà més aviat petit.

Malgrat 1911 – Derivació de l’aigua de la Tordera i un atemptat

La Vanguardia del diumenge 5 de març de l’any 1911 publicava dues notícies:

- una visita al govern civil del president de la Defensa Hidràulica de la Conca de la Tordera, quatre diputats a Corts i alcaldes, regidors presidents dels sindicats i propietaris, per oposar-se al projecte de derivació de les aigües de la Tordera, projecte promogut pel senyor Ramon Matas i Rodés l’any 1910 per traslladar aquestes aigües a Barcelona. Aquest projecte va presentar molta polèmica durant l’any 1911.

- la segona notícia es refereix a un atemptat, per sort sense víctimes, al domicili del director de del Mines de Ferro de Can Palomeres. Les pèrdues materials varen ser de 250 pessetes.

Una bona notícia: el fons de Fèlix Cardona a Malgrat

Llegim que l’ajuntament de Malgrat ha arribat a un acord amb la família de l’explorador malgratenc Fèlix Cardona per adquirir el seu fons, que serà exposat a Malgrat, un cop classificat.

Sóc perfectament incapaç d’estimar si el preu que ha pagat l’ajuntament (300.000 euros) per l’adquisició és o no exagerat, tenint en compte els temps que corren, ja que és difícil fer-ne una avaluació quan no es coneix el seu contingut més que pel que diuen les cròniques (documents en paper, quaderns de viatge i llibretes de butxaca; prop de 3.000 fotografies, moltes numerades amb una descripció de la mà de Fèlix Cardona; Plànols, mapes i croquis; discos i gravacions seves, 16 rotlles amb pel•lícules de 16 mm i 35 mm; la seva biblioteca personal; objectes indígenes, i equips de topografia i de fotografia), però sí que puc dir que penso que és una molt bona notícia per Malgrat.

Segons diu el diari El Punt, aquest cost ha estat subvencionat per la Diputació.

Finalment, el viatge tan criticat que alguns membres de l’ajuntament varen fer fa tres anys a Veneçuela, on es trobava aquest llegat, ha tingut una justificació i un final feliç. Ara queda un treball d’inventari del que s’acaba d’adquirir, i organitzar una exposició per donar-lo a conèixer, i trobar un lloc per una exposició permanent. Però el primer i principal pas ja està fet.

Felicitacions a l’alcaldessa i als que han col•laborat amb ella perquè aquest fons es pugui conservar a Malgrat, vila natal de l’explorador.

A 110 km/h, quant s’estalvia?

Les xifres que va presentar el ministre de l’Interior, el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, eren que, baixant els límits de velocitat a les autopistes i autovies s’estalviaria prop del 15 % de combustible amb un cotxe de gasolina, i del 11 % amb els cotxes dièsel. Després hi ha hagut una polèmica, però no he pogut saber si tenien raó els que deien que s’estalviava molt o els que afirmaves que l’estalvi era insignificant (com el RACC, que afirma que només s’estalviarà un 1 o un 2 %).

Teòricament, el càlcul és complicat de fer. De manera que el millor és fer una prova. I aquesta prova l’he feta amb el meu cotxe, un Mégane dièsel, a l’autopista que va d’Alacant a Benissa, amb un total de 69 km. Vaig fer l’anada i la tornada dues vegades: la primera, limitant-me a 120 km/h, la segona, a 110 km/h. La prova, doncs, és sobre un total de 138 km. Els recorreguts es van fer sense posar l’aire condicionat, amb els llums apagats i amb les finestres tancades.

La primera vegada vaig fer una mitjana de 114 km/h, i vaig consumir 5,2 litres als 100 km. La segona vegada la mitjana va ser de 104 km/h, i el consum de 4,8 litres als 100 km. Aquests consums són els que va donar l’ordinador del cotxe.

De manera que amb un cotxe dièsel, la baixada de la limitació de 120 a 110 km/h representaria un estalvi, segons aquest petit experiment, d’aproximadament un 8 %.

Es clar que això no vol dir que el RACC no tingui raó, ja que:
- la majoria dels recorreguts es fan fora de les autovies i autopistes,
- una part significativa dels que es fan per aquestes autovies i autopistes es fan a velocitats poc importants, degut als embussos,
- molta gent no respectava la limitació de 120 km/h, de manera que és molt probable que tampoc respectin la nova.

En tots aquests casos no hi haurà cap estalvi de benzina. L'estalvi total serà doncs, en percentatge, molt més petit que el corresponent al de l'experiment.

Si de veritat volem estalviar benzina, podem seguir els consells del professor Franz de Copenhague.

Xarxes intel•ligents

Ara que l'espanyolet mitjà, guiat pel seu govern, acaba de descobrir que cal estalviar energia, que és cada vegada més cara, pot ser un bon moment per parlar de les xarxes intel•ligents. Les xarxes intel•ligents són aquesta cosa que tots els partits polítics diuen en els seus programes que van a proposar, però que poca gent sap en què consisteixen i menys encara per a què serveixen.

Com a primera providència, a l'usuari li instal•len un comptador intel•ligent. Aquest comptador consisteix en un aparell que no només mesura el consum d'electricitat, sinó que també comprèn la cadena de subministrament d'energia, des de la planta d'energia fins al consumidor, mitjançant una comunicació a través de la xarxa elèctrica. S’ha d’introduir una nova tarifa elèctrica que permeti als clients amb un comptador intel•ligent pagar tarifes variables a diferents moments del dia. L'electricitat serà més barata, per exemple, a la nit o al matí, i més cara en els moments de màxima demanda. Els clients que programin els seus aparells en conseqüència haurien d’acabar amb una factura més econòmica (un exemple de comptador una mica intel•ligent el tenim en els que permeten tenir la tarifa nocturna). Amb aquests comptadors intel•ligents es pot veure la quantitat d'energia que es consumeix i en quin moment del dia s'ha consumit, i d’aquesta manera el client és capaç de programar aquest consum per reduir al màxim la factura. Per això és necessari que la companyia elèctrica informi dels horaris de les diferents tarifes, que podrien variar en funció de la càrrega del sistema elèctric.

En general el consum d'energia va en augment, les energies renovables més fluctuants s'integren a la xarxa i les xarxes són cada vegada més vetustes. No hi ha més alternativa que la modernització de les xarxes existents i fer-les més intel•ligents.

Les companyies elèctriques també poden beneficiar-se de les xarxes intel•ligents. Al desviar una part del consum fora del moment de màxima demanda, poden estalviar molts diners ja que no han de comprar tanta potència pic, que és la més cara. La xarxa elèctrica també es beneficia utilitzant la infraestructura de les xarxes intel•ligents, ja que pot gestionar de manera intel•ligent la demanda i l'oferta perquè els talls siguin menys probables. D'altra banda, les companyies no necessiten enviar els seus empleats per connectar i desconnectar l'energia elèctrica a un habitatge, o per procedir a la lectura del comptador. La inversió feta par instal•lar els comptadors intel•ligents podria ser amortitzada en 12 anys. És realment una situació en la que tots hi guanyen.

També hi guanya el fabricant d'equips. En el període de cinc anys des de 2010 fins al 2014, el sector mundial de xarxes intel•ligents, que inclou les línies d'energia intel•ligent i la tecnologia de transformadors i sensors, serà un mercat mundial de 100.000 milions d'euros.

Però no tot són avantatges. Quan la xarxa de comunicació intel•ligent es comenci a embussar amb les dades de consum en temps real anant i venint, algú haurà d'establir noves connexions de banda ampla i actualitzar la xarxa de transmissió de dades. Per als consumidors aquestes inversions podrien donar lloc a factures més altes. El que es estalviï en el consum d'energia, es podria haver de pagar en forma de tarifes més altes de la xarxa de transmissió.

Els organismes de protecció al consumidor i altres estan preocupats per la gran quantitat d'informació que les llars es veuran obligats a compartir amb els serveis públics. En la majoria de països encara hi ha molta incertesa sobre com aquestes dades hauran de ser regulades i com es pot protegir la privacitat dels consumidors.

Els crítics també estan preocupats que una xarxa intel•ligent pugui desembocar en mandats mediambientals que interfereixin amb la llibertat d'elecció del consumidor. Per exemple, les persones poden ser més o menys obligades a rentar la roba a les 3 del matí o enfrontar-se a tarifes energètiques dissuasives. Però això dependrà de l'estructura del consum de cadascú: en zones fredes amb calefacció elèctrica, la calefacció i l'aigua calenta representen el 80% del consum elèctric de la llar, mentre que rentadora i rentavaixelles només en representen un 8%. Amb una xarxa intel•ligent, aquest tipus de consumidors pot reduir la seva factura sense passar fred ni deixar de tenir aigua calenta.

D'altra banda, en el futur, les xarxes intel•ligents podran posar en marxa automàticament als electrodomèstics intel•ligents, així com gestionar la càrrega dels automòbils elèctrics, per minimitzar l’import de la factura. Pels que tinguin panells solars fotovoltaics a la teulada, la xarxa intel•ligent els permetrà de vendre aquesta electricitat quan el preu sigui elevat i utilitzar-la quan el preu sigui més baix.

Quatre entrevistes

El diari El Punt acaba de publicar quatre entrevistes, una a cada candidata a l’alcaldia. Es tracta d’entrevistes no massa llargues, però que permeten començar a entrar en el projecte de poble que té cada candidata.

Si comencem per la candidata del PP, la senyora Ana Vega, l’entrevista sembla confirmar que el PP no té cap projecte de poble, ja que no en diu res.

Seguint per ordre de dates de publicació, la senyora Neus Serra, candidata de CiU, ens explica el seu projecte: “Sobretot tenir un model de poble que permeti situar Malgrat en el mapa. No es tracta només d'invertir en infraestructures, sinó de fer-ho en projectes a curt i llarg termini. El govern pot haver resolt en part la mancança d'obres pendents de fa anys, com ara la piscina coberta o el camp de futbol, però no ha donat resposta al futur de la població. El contacte amb les persones i com resoldre les seves necessitats és vital i creiem que s'ha descuidat.” No sembla pas massa clar, i esperarem que el detalli en el seu programa, bé que voler donar resposta al futur de la població sigui una idea molt interessant.

La candidata d’ERC, la senyora Obdúlia Cuatrecases, respon a la pregunta de quins problemes s’han de resoldre a Malgrat: “La mobilitat n'és un de gran. Entrar a Malgrat és fàcil, però sortir-ne no ho és tant. També cal dinamitzar el comerç i plantejar un programa d'actuacions sense grans infraestructures, però molt vinculat al servei de les persones.” El problema de la mobilitat és important, així com la dinamització del comerç. Esperem les seves propostes concretes sobre aquests temes.

Last, but not least, El Punt ha publicat l’entrevista a l’alcaldessa actual i candidata pel PSC, la senyora Conxita Campoy. Diu l’alcaldessa que “en aquests anys hem fet molta feina per anar dibuixant un model de poble”, i a la pregunta de si no ha pogut enllestir aquest model al cap de vint anys, respon: “No. Segurament m'hi hauria d'estar tota la vida per aconseguir-ho, i potser ni així. S'han fet grans passos, però encara queden coses a fer. L'administració és lenta, fan falta molts diners i sovint has de saber aprofitar les oportunitats per tirar endavant els projectes.” Pel que fa als projectes que té, ens explica: “El Teatre Auditori, per prudència i davant la situació actual de crisi, s'ha ajornat. No hem renunciat a tenir-lo, però haurem d'esperar millors temps. Resoldre la mobilitat també és una assignatura pendent, i tirar endavant la ciutat sanitària a l'entrada de Malgrat. Malgrat està força ben cobert pel que fa a infraestructures. Els propers anys s'ha d'intensificar el treball amb les persones, sobretot gent gran i gent jove, amb l'economia local, i amb les ajudes de feina.”

En resum, aquestes entrevistes són un bon aperitiu a l’espera dels programes de cadascú.

El que sembla clar és que Malgrat té un problema de mobilitat, i que les grans inversions s’han acabat, no per falta de ganes, sinó per falta de numerari. Per això tothom parla de treballar amb, o al servei, o de resoldre les necessitats de les persones. Fàcil de dir, difícil de concretar. Ah, i la dinamització de l’economia i del comerç també sembla estar a l’ordre del dia, fins i tot al dels que fins ara no se n’han preocupat massa. La ciutat sanitària que es vol construir a l’entrada del poble serà també, objecte de debat.

I l’ARE? Doncs res de res. (Menys mal)

Entrevista a Ana Vega
Entrevista a Neus Serra
Entrevista a Obdúlia Cuatrecases
Entrevista a Conxita Campoy

Assaigs de nous transgènics a Espanya

Espanya acull el 42% dels assaigs experimentals a l'aire lliure amb cultius modificats genèticament, segons la informació publicada pel Centre Comú de Recerca de la Comissió Europea (JRC).

Fins ara, no s'havia fet pública la seva localització, tot i els greus riscos que suposen aquests cultius. Ara podem tenir accés a aquesta informació, en virtut del lliure accés a la informació ambiental, ratificat en el cas dels experiments amb transgènics a l'aire lliure per una recent sentència del Tribunal Europeu de Justícia. Podem veure aquesta localització a la figura: alguns d'aquests assaigs es fan a Catalunya.

Els assaigs amb transgènics a l'aire lliure presenten molts riscos, ja que la seva seguretat no ha estat ni tan sols avaluada. Són organismes modificats genèticament, nous éssers vius, dels que gairebé no es té informació, i que s'estan alliberant el medi ambient:

- Poden contaminar altres cultius propers, ja que no hi ha manera de controlar el vent o les abelles, que dispersen el pol•len a grans distàncies.

- Poden deixar restes a terra. Encara que després d'aquests experiments s'exigeix la destrucció de les plantes obtingudes, no hi ha pràcticament control. Documents de la Comissió Nacional de Bioseguretat mostren que sovint les empreses no es comprometen a destruir-les, ni tampoc informen de com es realitza el trasllat de les mostres.

De la majoria dels transgènics no s'han avaluat els seus possibles efectes per a la salut, tant per ingestió com per possibles efectes directes als veïns. D'alguns, amb danys demostrats sobre la salut, s'ha continuat el seu cultiu experimental en gairebé un centenar de parcel•les a Espanya el 2008 (*), i s'ha seguit experimentant els 2009 i 2010.

Durant els últims anys hi ha hagut diverses alertes alimentàries per transgènics experimentals que han contaminat aliments. Un dels casos més greus és el de l'arròs transgènic LL601 de Bayer. L'empresa va experimentar amb aquest arròs entre els anys 1998 i 2001 als EUA Però el 2006, cinc anys després, aquest arròs transgènic, no autoritzat per a consum humà o animal en cap país, va aparèixer en els supermercats de tot el món. Quan Bayer va haver de justificar l'origen d'aquesta contaminació, va al•legar que només podia ser explicat com "un acte de Déu".

Aquest cas ens mostra el greu risc que suposa l'experimentació amb transgènics a l'aire lliure. Un cop s'allibera un transgènic al medi ambient, és impossible de contenir. I a més les multinacionals no tenen cap interès en fer-ho, ja que per exemple, arran d'aquest incident, Bayer va aconseguir l'aprovació del seu arròs en diversos països. Aquesta multinacional està afrontant ara les demandes per danys i perjudicis dels arrossers nord-americans.

Quins són els interessos ocults que fan que Espanya sigui sent un terreny propici per assaigs potencialment perillosos? No serà que ens prenen per conillets d’Indies? I tutti contenti.


(*) 93 municipis han acollit assaigs a l’aire lliure d’un blat de moro transgènic que danya la fertilitat de les rates

A Espanya s'han cultivat només l’any 2008, 98 camps experimentals amb un blat de moro transgènic els danys sobre la salut han estat recentment demostrats. 93 municipis de tot el país han acollit assaigs a l'aire lliure amb aquest transgènic, el que planteja greus riscos de contaminació. A Espanya aquest blat de moro (conegut com NK603 x MON810) ha estat conreat de manera experimental a l'aire lliure des de 2004 per part de les empreses Monsanto, Pioneer i Limagrain Ibèrica, en més de cent camps experimentals de Catalunya, Extremadura, Madrid, Galícia, Navarra , Castella i Lleó, Castella la Manxa, Aragó i Andalusia. Un total acumulat de gairebé mig milió de metres quadrats cultivats amb aquest transgènic durant els últims anys, amb el risc que planteja de contaminació d'altres camps de blat de moro.

Malgrat 1911 – Notícies diverses

La Vanguardia del dilluns 20 de febrer del 1911 publicava unes notícies sobre Malgrat:

- Subscripció per socórrer les famílies de les víctimes dels temporals
- Inauguració d’un cine, el Cinematógrafo Moderno.
- Celebració de solemnes funcions religioses pels carnavals. No es varen celebrar balls de màscares.
- Contractació de tamborí, flabiol i sac de gemecs per amenitzar les sardanes i els contrapassos


El gran temporal del 31 de gener

El 31 de gener de l’any 1911, un gran temporal de mar va afectar de manera devastadora la costa catalana i valenciana. Concretament fou el 31 de gener de 1911, i va costar la vida a un centenar de pescadors i nombroses destrosses arreu de la franja litoral.

Després de diversos dies seguits de bonança, el dia 31 es va llevar de nou amb el mar encalmat i el cel entre serè i poc ennuvolat, per la qual cosa els pescadors van sortir com cada dia a fer la seva feina. A mig matí, però, una massa nuvolosa molt compacta va començar a endinsar-se des llevant cap a ponent i va fer encendre els llums d’alarma, però la velocitat a la qual el front es desplaçava era massa ràpida per a que les barques que es trobaven mar endins poguessin retornar a la costa.

El vent va començar a bufar fort, primer de gregal i després de llevant i xaloc, la mar es va embravir ràpidament i, segons les cròniques de l’època, les onades varen superar els 8 m d’altura al port de Barcelona. Les conseqüències varen ser desastroses pels pescadors, molts dels quals no van ser capaços de tornar a port i, fins i tot, vaixells de gran tonatge varen naufragar a prop de la costa.

No he trobat detalls de les destrosses que el temporal va fer a Malgrat ni si hi va haver víctimes.

Cretinisme a Catalunya

Sempre havia pensat que l’únic lloc d’Espanya on hi havia hagut cretinisme a principis del segle XX va ser a les Hurdes, degut a la pobresa d’aquella zona i al seu isolament. I ho creia arran del viatge que el rei Alfons XIII havia fet a aquella comarca l’any 1922, tan ben relatat pel Dr. Marañón. La seva lectura, ja fa molts anys, em va impressionar.

Deu fer quaranta anys vaig anar a les Hurdes per primera vegada. Hi vaig anar per comprar carbó vegetal, que produien a bon preu, ja que el senyor Garnica, que més tard va ser president del Banc Espanyol de Crèdit, feia arrencar les alzines per plantar blat. Hi vaig anar per La Alberca, i vaig baixar per una carretera de terra, amb una forta pendent i amb molts giravolts. Encara no entenc que no em matés a aquella baixada, ja que plovia i el cotxe relliscava de mala manera. Però ja se sap que la joventut pot amb tot, o gairebé. Vaig dormir un parell o tres de dies a Pinofanqueado, a casa del senyor Nicomedes Domínguez, home de confiança del mandamàs, ja que no hi havia hotels. Dues coses em van impactar: la claredat del cel nocturn i l’enraonar del senyor Nicomedes i de la seva família, un castellà arcaic però molt agradable d’escoltar. No quedaven rastres d’aquella misèria descrita pel Dr. Marañón, però sí encara del culte al señorito (en aquest cas D. Pablo Garnica).

El cretinisme és una forma de deficiència congènita de la tiroides, el que provoca un retràs del creixement físic i mental. De vegades el cretí té l’estatura d’un nen, encara que sigui gran, té una pronunciació defectuosa i la pell com de cera.

Amb el que jo no comptava era que a Catalunya, al final del XIX i a principis del XX també hi havia almenys una comarca que podríem comparar amb les Hurdes: la Vall de Boí. En efecte, el pintor Isidre Nonell, arran d’una estada a la Vall de Boí l’any 1896 hi va descobrir una comunitat d’individus afectats per una malaltia que provocava greus afectacions mentals i físiques, el cretinisme, que va reflectar en una excepcional sèrie de pintures sobre els cretins, dels que la figura n’és un exemple. Com les Hurdes, la Vall de Boí era una comarca pobre i isolada. Me’n acabo d’assabentar mirant un programa de la tele on parlaven del centenari de la mort del pintor.

Energia nuclear: el sentit comú

Sembla que els diferents partits importants al Congrés has arribat a un acord per poder prolongar la vida de les centrals nuclears més enllà de quaranta anys, sempre i quan el Consell de Seguretat Nuclear dictamini que no hi ha perill si segueixen funcionant. Finalment, sembla que ha imperat el sentit comú. Una cosa és oposar-se a la construcció de noves centrals nuclears, i una altra molt diferent és la de, per motius no sé si ideològics, teològics o dogmàtics, no aprofitar la gran quantitat d’energia barata que aquestes centrals podran, molt probablement, produir, encara que tinguin més de quaranta anys de vida. I una electricitat barata és productivitat, aquesta propietat que tant trobem a faltar.

Sóc dels que pensen que l’energia nuclear no és una qüestió de ser de dretes ni d’esquerres. Per molts, això no és gens evident, i consideren que la gent d’esquerres té com a una de les seves senyes d’identitat l’oposició a l’energia nuclear. El president del govern central era un d’aquests. Però la realitat econòmica fa canviar els més recalcitrants, i això és el que li ha passat al pobre senyor.

Queden deu anys perquè la primera central en faci quaranta. Deu anys, en política i en economia, són una eternitat, però penso que la majoria dels polítics, amb la crisi econòmica que tenim al damunt, hauran après a sumar i a restar, de manera que aquest acord sembla fet per durar almenys fins llavors.

Gasolina o petroli?

Ara que hi ha hagut un episodi anticiclònic llarg, hem pogut veure com les principals ciutats lluïen una boina groguenca, fruit de la contaminació ambiental, produïda majoritàriament per la circulació de vehicles a motor. Ni els vehicles de gasolina ni els dièsel són especialment respectuosos del medi ambient. Però hi ha hagut un impuls creixent per promoure l'ús dels vehicles dièsel com el motor menys perjudicial, ja que té unes emissions de CO2 més petites. Això té la seva lògica, ja que el CO2 és un dels gasos d'efecte hivernacle que impulsen el canvi climàtic.

Però si tenim en compte els resultats relatius a la qualitat de l'aire local no queda tant clar que els motors diesel contaminin menys que els de gasolina. La qualitat de l'aire en moltes ciutats, no és deguda al CO2, que és un gas transparent, sinó a altres contaminants, més perillosos que el CO2 si ens referim a la salut dels que els respiren.

Si prenem una mitjana de tots els vehicles de gasolina i tots els cotxes dièsel a la venda avui el cotxe de benzina produeix una mitjana de 215 g/km de CO2, mentre que el dièsel produeix una mitjana de només 170 g/km de CO2.

Però dins de cada classe, les diferències són sovint molt menys clares, com és el cas dels vehicles de la gasolina i dièsel disponibles amb nivells d’emissió de CO2 més baixos:

Diesel - Citroen C1 1,4HDi/Toyota Aygo 1,4 D-4D → 109 g /km de CO2
Gasolina - Peugeot 107 1,0/Toyota Aygo 1,0 VVT-i/Citroen C1 1,0i → 109 g /km de CO2

Veiem que no hi ha diferència en les emissions de CO2, però les altres emissions són molt diferents:

 

 
Tot i utilitzar un modern motor dièsel molt net, els dièsel produeixen 24 vegades més òxids de nitrogen que les versions de gasolina, i produeix partícules, cosa que la gasolina no fa. En canvi, els motors de gasolina produeixen el doble de monòxid de carboni que els diesel.

Un cotxe híbrid té encara més avantatges, com podem veure en la comparació següent, on els cotxes híbrids, tot i tenir una potència superior a la desa de gasolina o diesel, emeten el mateix CO2, els mateixos òxids de nitrogen i de partícules en suspensió que els de gasolina, i el mateix monòxid de carboni que els Diesel:

 

 
Es a dir, que un motor diesel produeix 24 veces més òxids de nitrogen que un motor de gasolina, que gairebé no n’emet gens, i partícules en suspensió, que tampoc emet un motor de gasolina. Però els impostos afavoreixen el diesel, i la publicitat només parla de les emissions de CO2, impulsant la compra dels cotxes amb motor diesel. Ens inciten a salvar el planeta, però en canvi ens fan córrer el risc d’ofegar-nos quan anem a Barcelona una temporada sense vent ni pluja.

Podem concloure que és important ser conscients de que hem de trobar un equilibri entre la lluita contra l'escalfament global i els problemes locals de qualitat de l'aire.


Nota

Anomenem òxids de nitrogen un grup de compostos químics gasosos molt reactius (també es fa servir la forma abreviada NOx). Els més importants són l’òxid nítric (NO) i l’òxid nitrós (NO2).

Tenen efectes nocius sobre la respiració i el sistema respiratori. Exposicions prolongades al NO2 poden disminuir els nivells de la funció pulmonar I augmenten el risc de patir símptomes respiratoris, especialment en persones asmàtiques i nens, que són més vulnerables al tenir una freqüència respiratòria més gran que la dels adults.

En determinades condicions ambientals tenen un efecte indirecte sobre la salut, ja que contribueixen a formar partícules d’origen fotoquímic. Aquestes partícules, sobretot les més fines, poden provocar malalties respiratòries i cardiovasculars. Quan hi ha contaminació fotoquímica (com és el cas del smog) es poden provocar efectes immediats sobre el sistema respiratori de moltes persones sensibles.

La Directiva Europea 1990/30/CE, transposada a Espanya pel Real Decret 1073/2002, fixa, a partir de l’any 2010, les concentracions màximes de NO2:

Valor límit horari (període d’una hora) = 200 μg/metre cúbic. Aquest valor límit es podrà sobrepassar 18 vegades l’any com a màxim.
Valor límit anual (període d’un any) = 40 μg/metre cúbic

El model de poble

Es nota que d’aquí a cent dies hi haurà eleccions municipals. Uns i altres es mouen, parlen, escriuen. Esperem que aviat ens presentin els seus programes electorals per governar un poble en període de crisi. El que jo espero és que, en aquest programa electoral, ens presentin el model de poble que tenen al cap.

Què és un model de poble? Ni més ni menys que la presentació de com voldrien que fos l’evolució del poble. Aquesta evolució té diferents aspectes. Un d’ells és l’aspecte urbanístic. Volem un poble amb 25.000 habitants, completament enformigonat i amb una densitat de construcció aclaparant, o bé volem un poble que ja no creixi més, i apostem per una remodelació dels espais creant petits espais verds allà on es pugui? Coneixem l’opció de l’equip que governa actualment, però no coneixem encara l’opció dels altres candidats.

Un altre aspecte és l’econòmic. Des de l’ajuntament es pot influir en l’economia del poble, intentant que s’instal•lin empreses al municipi, buscant-les i creant les condicions per fer atractiva aquesta instal•lació. L’equip de govern actual no ha treballat massa aquesta qüestió. Ho faran els candidats? I com?

El turisme és també un factor econòmic important. Es pot fer la destinació Malgrat més atractiva? Quines són les propostes de cadascú? Estan d’acord els candidats amb la creació de la societat mixta que s’ha creat?

Actualment el comerç està en plena crisi, i no només per la crisi econòmica general. No és gens evident que la “peatonalització” del centre no hi hagi contribuït. Es urgent que des de l’ajuntament s’estudiï el problema del comerç si no volem acabar sent un poble dormitori (cosa que Malgrat és cada dia més).

Darrerament s’han fet moltes obres, però l’aspecte general del poble és clarament millorable: falta de manteniment i pintades aquí i allà. Quina és la proposta per millorar aquests aspectes, que farien un poble més atractiu i més agradable per viure-hi?

També tenim el problema de la circulació. Malgrat, com la majoria de pobles, no està fet pel tràfic automòbil. Però el que sembla evident és que la solució que s’ha donat a aquest problema no és prou bona. Quines són les propostes dels uns i dels altres, si és que en tenen?

I podríem anar seguint, ja que un model de poble té molts aspectes diferents. Esperem que, aquesta vegada, puguem triar entre diferents models de poble, que siguin clarament explicats per cada candidat.

Egipte, Tunísia i el canvi climàtic

Els últims mesos venim assistint a una pujada constant dels preus dels cereals. Blat de moro, arròs, blat ... tots en constant ascens. Si a la crisi alimentària del 2007 una bona part de la culpa va ser deguda a l'especulació i als biocombustibles, en aquesta nova crisi tota aquesta pujada es deguda a factors de producció, ja que des de fa mesos els principals productors van anunciar retallades de la producció pels problemes climatològics sorgits en èpoques clau de la producció.

Per alguns, la causa de les revolucions de Tunísia i d'Egipte ha estat aquest augment del preu dels aliments, que aquest hivern ha superat un nivell que ha desbordat la tradicional solidaritat familiar de la cultura àrab, per cert la única xarxa de seguretat d'aquests països.

En els gràfics es pot veure que els preus dels aliments (que publica cada mes la FAO), un cop descomptada l’inflació, havies estat relativament estables des de l’any 1991 (quan va començar aquesta estadística) fins els anys 2007 – 2008 (primera crisi alimentària) i tornen a augmentar els anys 2010 – 2011 (segona crisi alimentària)

Durant l'anterior crisi alimentària, els anys 2007-2008, es van ajuntar diferents factors que van originar una crisi d'enorme importància. D'una banda es van ajuntar collites deficitàries per sequeres i inundacions, un augment de la demanda dels països asiàtics, un augment del preu del petroli i dels fertilitzants, una forta especulació, i l'augment de la dedicació de la producció del blat de moro per als biocombustibles.

En canvi, a la crisi actual, el preu del petroli no ha arribat al nivell de l’any 2008, els augments de preu han anat majoritàriament als països productors (per ara hi ha hagut poca especulació), i els productors de biocombustibles han gairebé abandonat la producció a partir de productes alimentaris (massa cars i poc rendibles). Queden, doncs, com causes principals de l’actual augment dels preus les collites deficitàries per sequeres i inundacions, un augment de la demanda dels països asiàtics

Climatològicament parlant, l'any passat ha estat molt dolent, amb el seu corresponent impacte sobre les collites. Els incendis de Rússia es van carregar al voltant del 40% de la collita de blat (passant de 62 milions de tones les dues darreres campanyes a només 45). Hi ha hagut sequeres desacostumades a Ucraïna i Argentina, proveïdor mundial de soja. Precipitacions fora del que és normal han destrossat la collita de blat del Canadà. Les inundacions al Pakistan han afectat també als cereals i el sucre. I a Austràlia, on el que és considerat el major desastre natural de la seva història ha fet malbé bona part de la seva collita de blat (no ha baixat massa la producció, però hi ha molt blat de qualitat defectuosa). I Egipte és el primer importador mundial de blat.

En el gràfic podem veure com el consum anual de grans va augmentant any rere any, i que, amb l’excepció de l’arròs, tant la producció de blat com la de blat de moro han sigut deficitàries a la darrera campanya.

Tots aquests desastres, que per ara seguim anomenant naturals, estan passant amb un increment de la temperatura mitjana de la Terra de poc menys d’un grau. Les preguntes que ens podem fer són:

- Aquests desastres han augmentat amb l’augment de la temperatura o han sigut normals des de sempre?


- Si han augmentat amb la temperatura, què passarà si la temperatura segueix augmentant?

Es difícil de dir, però a primera vista, i a l’espera d’estudis estadístics fiables, sembla que la freqüència dels desastres climatològics estigui augmentant. Si es demostra que és així, les revoltes de Tunísia i d’Egipte serien les primeres conseqüències polítiques importants del canvi climàtic.

Índex de preus FAO  
Dades sobre produccions i consums

Gas no convencional a Catalunya

El desenvolupament espectacular de gas no convencional als Estats Units, ha portat a aquest país a reemplaçar Rússia com el primer productor de gas del món de l'any 2009. Això podria passar també a Europa? En teoria, sí: les reserves hi són. De moment, però, hi ha factors que frenen el desenvolupament de gas no convencional a Europa: la densitat de població relativament alta, la manca de coneixements tècnics i d'una indústria de serveis amb experiència, uns costos d'exploració i de producció possiblement massa elevats, i les incerteses del marc regulador i de política del medi ambient. Com a resultat, els experts només esperen un creixement marginal de gas no convencional a Europa en la pròxima dècada. Però, a partir del 2020, Europa pot arribar a experimentar la seva pròpia revolució de gas no convencional.

Molts dels pesos pesats de la indústria de gas no convencional es van reunir a Amsterdam el passat mes de juny per discutir el futur del gas no convencional a Europa. Aquest gas no convencional s’anomena “shale gas” o gas de pissarra o d’esquist (aquest nom es dóna per extensió, però hi ha altres tipus de gas no convencional, que es detallen al final). L’explotació d’aquests jaciments als Estat Units ha donat resultats espectaculars: no només és el primer productor mundial, sinó que compta amb reserves de més de 100 anys. Com que disposaven de la tecnologia adequada, el preu d’aquest gas els és més econòmic que el del gas d’importació.

A Europa no sembla pas que hi hagi manca de recursos de gas no convencional. Tant la Comissió Europea com l'Agència Internacional d'Energia estimen el total de les reserves recuperables a Europa entre 33 i 38 bilions de metres cúbics, dels quals 12 són de “tight gas”, 15 de “shale gas” i 8 de “coalbed methane gas”. Es tracta d'una quantitat important, en teoria suficient per satisfer la demanda europea durant 60 anys.

Encara que Polònia i els Estats Bàltics semblen ser les regions més prometedores, a gairebé pertot arreu d'Europa hi ha perspectives de desenvolupament de gas no convencional, entre les que s’hi troba una bona part de Catalunya. En altres paraules, molts països europeus tenen l'oportunitat d'augmentar significativament la seva producció nacional de gas. Cosa que pot canviar radicalment la visió del nostre futur econòmic.

El "Tight Gas", és un gas natural entrampat en sorres gresoses de baixa porositat i en dipòsits carbonatats.
El "Shale Gas" és un gas natural que es troba en dipòsits d’esquist o de pissarra de baixa permeabilitat.
El "Coalbed Methane Gas" és un gas natural produït a l'activitat d'extracció de carbó.

Article a European Energy Review

L’augment sense fi de les despeses sanitàries

A França li diuen “le trou de la Sécu”, o el forat de la Seguretat Social, augmenta cada any, i el van tapant, més malament que ve, posant nous impostos al personal i als beneficis financers. A Catalunya, el pressupost de despeses sanitàries també té la mateixa tendència, i augmenta any rere any. Des de l’any 1991, en que el pressupost era de 2.277 milions d’euros, fins a l’any 2010, on el pressupost va ser de 9.548 milions d’euros, el pressupost s’ha multiplicat per més de quatre.

Però aquestes xifres brutes no volen pas dir gran cosa. Les hem de corregir amb la inflació i amb el número d’habitants de Catalunya. La inflació de l’any 2010, respecte de l’any 1991, va ser del 74 %, i el nombre d’habitants va passar dels 6,06 milions de l’any 1991, als 7,51 de l’any 2010. El que ens dóna unes despeses per habitant, en euros constants, de 655 € l’any 1991 i de 1.271 l’any 2010. Gairebé el doble, i segueixen augmentant.

Aquest augment anual en euros constants per habitant va ser en promig de 23 € per any durant 11 anys (del 1991 al 2002) i s’ha accelerat a 45 € des del 2002 fins al 2010.

Probablement sigui aquesta l’amenaça més important que té el que anomenem estat del benestar. Els comptes són els que són, i s’haurà de fer el que sigui necessari per no augmentar aquestes despeses. Serà complicat, ja que la tendència a l’augment és general per tot arreu: la gent és cada cop més exigent amb la salut, i els nous aparells d’anàlisi i de diagnosi són cada vegada més cars. Amb unes despeses sanitàries que representen, l’any 2010, prop del 40 % del pressupost de la Generalitat, si continuen creixent com ho han fet els darrers anys, correm el risc d’una suspensió de pagaments de la institució.

O bé aquestes despeses es poden controlar, o bé s’hauran d’augmentar els ingressos. O amb el copagament o amb un augment dels impostos.

Es clar que hi haurà qui dirà que si l’espoli fiscal fos com l’alemany, podríem anar tirant de la rifeta uns quants anys més. Però, per ara, això no deixa de ser una utopia. I amb utopies no resoldrem el problema.

Malgrat 1911 – Neix una revista

A la Vanguardia del dilluns 30 de gener del 1911 es dóna la notícia de l’aparició d’una nova revista, de nom Sindical, òrgan dels sindicats agrícoles de Lloret, Blanes i Malgrat.

Si ara vivim una crisi, fa cent anys es vivia la crisi del suro, que era un dels temes tractats en el primer número de Sindical.

Malgrat 1911 – Crida per anar a la mili

A la Vanguardia del dimecres 25 de gener d’ara fa cent anys, es publicava una crida per que uns quants nois s’incorporessin a la mili, entre els quals es trobava un noi de Malgrat, en Pere Saura i Aymerich.

No és estrany que els nois de l’època tinguessin por d’anar a la mili, ja que hi havia guerra al nord del Marroc, guerra que causava moltes baixes entre els soldats espanyols. A causa d’aquesta guerra i de les seves conseqüències humanes va esclatar, l’any 1909, la setmana tràgica, de la que ja hem anat veient la part corresponent a Malgrat.

Nota: com a curiositat ortogràfica, podem veure que, ara fa cent anys, en castellà, la preposició a s'accentuava.

La desembocadura de la Tordera, qui t’ha vist i qui et veu?

Interessant i important l’entrada al blog La Natura a la Baixa Tordera, sobre el treball que s’ha fet i que s’està fent, per part de la propietat de Càmping La Tordera S.L., l'associació Orchis, Naturalistes de La Selva i l'Alt Maresme, tota la gent que ha col•laborat aportant el seu treball desinteressat i les Regidories de Medi Ambient de Malgrat i Blanes, s’està transformant la desembocadura de la Tordera, i s’està transformant per bé.

Felicitats a tots els protagonistes.

Però també val la pena meditar sobre els comentaris que fa l’autor del blog sobre les actuacions de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), així com entendre la finalitat dels treballs que s’estan duent a cap.

Un excel•lent exemple d’actuació de la societat civil que dóna una mica d'optimisme sobre el futur.

La temperatura global de l'any 2010, segons la NOAA

La temperatura global de l'any 2010, segons les dades de la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), ha estat de 14,52 º C, temperatura idèntica a la de l'any 2005, i lleugerament superior a la del 1998, en què va ser de 14,50 º C. Aquestes diferències de temperatura no són significatives.

Tant l’any 1998 com l’any 2010 han tingut un episodi El Niño molt fort. Quan El Niño és molt fort, les temperatures globals augmenten.

Molts comentaristes han estimat que el fet que l’any 2010 hagi sigut un dels anys més càlids des de que es tenen mesures fiables (des de l’any 1880 aproximadament) com una prova irrefutable de que l’escalfament global continua a tota velocitat. Però si agafem les dades mensuals de temperatura global, també facilitades per la NOAA, dels darrers deu anys, podem veure que la temperatura de la darrera dècada s’ha mantingut constant, com ho indica la dreta de regressió del gràfic (aquestes dades, per treure les variacions estacionals, es donen en anomalies, és a dir, en diferències de cada temperatura mensual amb la temperatura mensual mitjana dels anys 1901 a 2000 corresponents al mes en qüestió)

De manera que, malgrat que 2001 ha estat un dels anys més càlids que es recorden, des de fa deu anys l’escalfament global sembla que s’hagi encallat. En efecte, de l'equació d'aquesta dreta de regrassió deduim que, durant aquesta darrera dècada, l'escalfament ha estat de 0,13 ºC per segle (!)

Malgrat 1911 – notícies variades

La Vanguardia del dijous 19 de gener de l’any 1911, ara fa 100 anys, publicava unes notícies sobre Malgrat: ens parla del cens, d’un casament, de les bones perspectives del mercat de bestiar (hi havia 300 animals), de lo bé que va anar la fira d’hivern i de lo contents que estaven els botiguers malgratencs (no com avui), i s’anuncia la publicació del primer número del periòdic mensual Sindical.

Parlant del mercat de bestiar, direm que aquest mercat havia tingut molta importància fins a finals del segle XIX, desapareixent més tard. L’any 1911, sent alcalde en Juli Cardona, es va reactivar. El mercat de bestiar estava ubicat a l’esplanada sota la pujada del Castell, coneguda en aquell temps com la plaça dels Porcs (Pocrchs, amb l’ortografia de l’època), i el de grans a la plaça Major (avui Anselm Clavé).

Pressupost municipal 2011 – Despeses

Com que ja hem parlat de les inversions pressupostades pel 2011, avui examinarem les despeses sense comptar les inversions. Aquestes despeses són de 16,39 milions d’euros, amb una petita disminució respecte del pressupost de l’any 2010, que era de 16,62 milions. Tenint en compte la rebaixa dels sous del personal, imposada pel govern central, i les despeses de l'empresa pública Malgrat Turisme, S.A., el pressupost de 2011 no sembla pas ser un pressupost gaire auster, que és el que convindria en època de vaques magres.

L’empresa Malgrat Turisme, S.L.

A aquestes despeses s’hi hauria d’afegir les despeses de l’empresa municipal Malgrat Turisme, S.L., que són (arrodonint les xifres) de 129.000 euros de personal i 259.000 euros de compra de bens corrents i serveis, és a dir, un total de 458.000 euros, tenint uns ingressos de 84.000 euros.

Aquestes despeses de la societat Malgrat Turisme no estan incloses en les xifres d’aquest comentari.


Despeses de personal

Les despeses de personal representen, seguretat social inclosa, 7,77 milions, per 8,04 de l’any anterior, un 3,4 % menys. Aquesta reducció és més petita que el retall dels sous del 5 %. L’explicació es troba en que augmenta el personal de l’ajuntament, que passa de 211 a 215 (+ 1,9 %).

Direm que les assignacions als regidors passen dels 362.500 € pressupostats pel 2010 als 302.000 € pressupostats per aquest any (seguretat social inclosa), una disminució del 16,7 %, el que és molt meritori si, de veritat, s’arriba a complir. Sense tenir en compte la seguretat social, es passa de 277.500 € a 227.000 € (- 18,2 %)

Despeses de compra de bens corrents i serveis

Tampoc en aquest apartat es veu gaire tendència a l’estalvi, ja que, encara que poc, les despeses augmenten, passant dels 6,86 milions pressupostats pel 2010 als 7,12 pressupostats pel 2011.

La següent taula presenta el resum de les despeses principals, comparades amb les del pressupost de l’any anterior. Es una mica llarga, però permet de veure que hi ha 52.000 euros d’arrendaments de locals, que el lloguer dels cotxes de seguretat ciutadana costa 72.000 euros, que les dietes del personal costen més de 100.000 euros, que el servei de recaptació (treball que no fa l’ajuntament) té un cost de 340.000 euros, que la neteja viària costa 765.000 euros i la de les diverses dependències municipals, 417.000, i tota una sèrie de dades interessants.

Comparant les despeses pressupostades l’any 2011 amb les de l’any 2010, hi trobem dues diferències importants: augment del cost de l’electricitat, que augmenten de 55.000 €, i disminució important de les despeses diverses (activitats culturals i esportives i divers), que baixen de 150.000 €. També hi ha una curiositat malsana: les dietes d’assistència a òrgans de govern augmenten de 24.000 €.

 
Transferències corrents

Tenen un augment significatiu respecte dels anys anteriors. Només l’any 2007 havien sigut tan elevades. En tenim el resum a la taula següent, on podem observar que són la còpia conforme al pressupost del 2010, menys pel que fa al menjador escolar, notablement superior aquest any, i que explica la diferència.

Despeses i passius financers

El deute estimat a finals de l’any 2010 és de 16,5 milions d’euros, i es preveu reduir-lo a 15,5 milions a finals del 2011.

Les despeses per interessos es preveuen inferiors a les de l’any passat, però això podrà variar segons l’evolució dels tipus de l’euribor.

Comentaris

- El pressupost de despeses és un pressupost de continuïtat, sense idees per acomodar-lo als ingressos, que seran previsiblement inferiors als pressupostats. Podríem dir, fora d’algunes excepcions, s’ha copiat el pressupost de l’any anterior pel que fa a les despeses que no són de personal ni financeres.

- A senyalar l’augment de personal.

- L’empresa Malgrat Turisme, S.L., té unes despeses importants. Es d’esperar que aquesta empresa pugui donar uns bons avantatges al turisme local, per poder-ne treure una rendibilitat pel conjunt de l’economia local.

- La gestió d’aquest pressupost no serà senzilla, i és possible que s’hagin de fer retalls a les despeses previstes, tant de personal, com de transferències corrents, com de compres de bens i serveis. Esperant que les despeses financeres no augmentin. Si no es fa així, sempre quedarà el recurs de no reduir el deute d’un milió d’euros com pressupostat.

L’augment del preu de l’electricitat - El dèficit de tarifa

En els albors del segle XXI, el Govern que aleshores presidia la Nació va prendre una mesura dirigida a millorar la competitivitat de les empreses espanyoles, a contenir la inflació per complir amb els paràmetres exigits per la incorporació a la Moneda Única, i també, per què no dir-ho, amb un clar rerefons electoralista: congelar les tarifes de venda de l'electricitat als consumidors durant uns anys. Una política molt poc afortunada, des del punt de vista econòmic, feta pels que ara mateix diuen que tenen la solució a la crisi que estem patint, sigui dit de passada.

Però no tota la culpa de la bola generada pel dèficit tarifari s’ha de donar als personatges que ens governaven abans del 2004. El gràfic mostra l’evolució d’aquest dèficit, i veiem que era relativament feble quan governava el PP. Des de que el PSOE va arribar al poder, aquest dèficit ha crescut de manera molt important. Per què?

Vegem on es genera aquest dèficit. De manera genèrica, els components del preu final de l’electricitat pels consumidors serien els tres que apareixen en la següent figura: tarifa d’accés (fixada pel govern), cost de l’energia i marge de comercialització.

La tarifa d’accés

Si agafem el BOE del 31.12.2009 hi trobarem l’ordre del Ministeri d’Indústria nº ITC/3519/2009, on es detallen els costos regulats i els ingressos esperats per l’any 2010 de la part de la tarifa d’accés. Els costos esperats per l’any 2010 representen 15.907 milions d’euros, desglossats com a la taula següent, mentre que els ingressos esperats és de 12.907 milions. El dèficit de tarifa que s’esperava pel 2010 era, doncs, de 3.000 milions d’euros. En realitat, sembla que serà molt superior (s’apunta a uns 5.500 milions).

El cost per kWh de la tarifa d’accés, tenint en compte un consum d’energia de l’ordre dels 250 milions de kWh és d’uns 65 cèntims d’euro.

Aquesta tarifa d’accés, anomenada també ATR (acceso de terceros a la red), ha evolucionat com es pot veure a la figura. Clarament es veu que la part que més augmenta és la de les primes al Règim Especial, que fonamentalment són les primes a les renovables.

Conclusió

Tenint en compte que el cost de l’energia elèctrica i el marge de comercialització no generen dèficit, ja que el seu preu ve donat a les subhastes trimestrals, tot el dèficit ve generat per la tarifa d’accés.

Si observem:

- que quan governava el PP gairebé no hi havia dèficit de tarifa,
- que el dèficit comença amb el govern del PSOE,
- que el PSOE va desenvolupar de manera perfectament caòtica les energies renovables,
- que el cost de les primes a les renovables és del mateix ordre que el dèficit de tarifa

podriem deduir que una bona part d’aquest dèficit , sinó tot, es degut a les primes a les energies renovables.

Però no és tan senzill com això. Veurem en una altre entrada els arguments dels partidaris de les energies renovables per afirmar que aquesta conclusió no és correcta.

Malgrat a l’any 1961

Els que ja tenim una certa edat sabem que tindrem menys futur que passat. Per això, quan es canvia d’any, més que alegria, el que sentim és nostàlgia.

I és una certa nostàlgia la que he sentit al mirar aquesta fotografia de Malgrat de l’any 1961, ara fa cinquanta anys (en realitat, és del mes de març del 1961). Però no pas nostàlgia pels temps passats, sinó de pensar el que s’hauria pogut fer durant aquest mig segle en que s’han anat urbanitzant importants superfícies tant cap a Pineda, com cap a Blanes, com cap a la muntanya. I no s’ha urbanitzat cap al mar, no per falta de voluntat, sinó per raons òbvies.

Durant el darrer període de la dictadura hi va haver una primera vaga d’urbanització, que va ser el fruit d’una especulació salvatge. Joves com érem, i optimistes, pensàvem que quan arribés la democràcia les coses millorarien, i que el sentit comú tindria més força que els especuladors. Després de dos o tres anys d’esperança en que fos així, els especuladors varen tornar a guanyar, i ara tenim el que tenim. I, segons sembla, a més, ens diuen que els hi hem de donar les gràcies...

Però no era d’això del que volia parlar. Mirant la foto, m’ha cridat l’atenció, entre altres, la ubicació del cementiri, ben a fora del poble, i la barrera natural que representava la riera en direcció a Pineda.

Pel que fa a la riera, podem recordar que, des de l’any 1914, quan es va inaugurar el pont del carrer de Passada, fins l’any 1962, en que ho va ser el del carrer de Sant Esteve, només hi havia un pas pels vehicles que volien travessar-la, el del pont del carrer de Passada. Al carrer Fonlladosa hi havia una passarel•la de fusta, i al carrer de Riera, una altra de ciment, només pròpies pels vianants i les bicicletes. Eren altres temps, que a alguns ens agrada recordar. Sobre tot per Cap d'Any.

Bon Any!