Cap a una contracció de l’economia

Quan es duu a terme l'extracció d'un mineral, normalment s'extreu primer la part més fàcil (i més barata). Després d'extreure la part més productiva, el cost de l'extracció augmenta gradualment. Aquest procés es descriu com a "rendiments decreixents". Generalment, es necessita més energia per extreure minerals de menor qualitat.

L'economia ara està tenint cada vegada més rendiments decreixents. Tot tipus de recursos es veuen afectats, inclosos els combustibles fòssils, l'urani, l'aigua dolça, el coure, el liti, el titani i molts altres minerals. Fins i tot la producció d’aliments es veu afectada per aquests rendiments decreixents: cada vegada és més car produir els aliments per una població que no para d’augmentar.

El problema bàsic és que l'augment de la població té lloc mentre que els recursos més fàcils d'extreure s'esgoten. Aquest tipus de problema ha estat extremadament comú al llarg de la història.

La manera exacta com es desenvolupa aquest problema varia segons les especificitats de cada situació. Els nivells creixents de deute i l'augment de la disparitat salarial són símptomes comuns abans del col·lapse. Els governs es tornen vulnerables i són enderrocats des de dins. Les epidèmies tendeixen a propagar-se fàcilment perquè l'alta disparitat salarial condueix a una mala nutrició per a molts treballadors amb sous baixos. La societat ja no té la capacitat de donar suport a alguns dels programes que abans podia mantenir.

Hi ha molts indicis que l'economia mundial està arribant a un punt d'inflexió a causa de l'augment de la població i la disminució dels rendiments respecte a l'extracció de recursos. Per exemple:

1. Els nivells de deute són molt alts a molts països. Un nivell de deute creixent es pot utilitzar temporalment per fer avançar una economia sense un subministrament energètic adequat, ja que indirectament proporciona als treballadors i a les empreses més ingressos disponibles. Aquests ingressos es poden utilitzar per solucionar la manca de productes energètics econòmics de diverses maneres:

- Pot permetre als consumidors pagar un preu més alt pels productes energètics existents, si els fons addicionals tornen als clients en forma d'ingressos més alts o impostos més baixos.

- Pot permetre a les empreses trobar maneres més eficients d'utilitzar els recursos, com ara augmentar el comerç internacional o construir vehicles més eficients.

- Pot permetre el desenvolupament de nous productes energètics, com ara la generació d'energia nuclear i l'electricitat eòlica i solar.

El problema és que aquests nous enfocaments tendeixen a trobar-se amb colls d'ampolla. Per exemple, el subministrament de petroli està tant limitat que el nivell actual de comerç internacional ja no sembla factible. A més, l'energia eòlica i solar no substitueixen directament el petroli. L'electricitat basada en aerogeneradors i panells solars pot provocar apagades. A més, la disminució dels rendiments respecte al petroli i altres recursos tendeix a empitjorar amb el temps, cosa que fa que calguin cada cop més solucions alternatives.

Si en algun moment l'extracció esdevé més restringida i les solucions alternatives no proporcionen un alleujament adequat, el deute afegit conduirà a la inflació en lloc del creixement econòmic esperat. Una inflació més alta és el problema amb què moltes economies avançades han estat lluitant recentment. Això indica que el món ha arribat als límits del creixement.

2. A causa dels baixos preus del petroli, les empreses estan decidint reduir les noves inversions en l'extracció de petroli de l'esquist i, probablement, en altres tipus d’extracció.

Els preus del petroli pugen i baixen; no pugen sense parar. Van pujar després que la producció de petroli dels EUA arribés als seus primers límits el 1970, però això es va solucionar augmentant la producció de petroli en altres llocs. Els preus van pujar en el període 2003-2008 i després van baixar temporalment a causa de la recessió. Van tornar a un nivell més alt entre el 2011 i el 2013, però s'han estabilitzat en un nivell més baix des de llavors.

Un factor en la disminució dels preus des del 2013 ha estat la producció de petroli d'esquist dels EUA, que augmenta l'oferta mundial de petroli. Un altre factor ha estat la creixent disparitat salarial, ja que els treballadors dels països rics han començat a competir indirectament amb els treballadors dels països amb salaris baixos per molts tipus de llocs de treball. Els treballadors amb salaris baixos no es poden permetre cotxes, motocicletes o vacances molt lluny de casa, i aquest problema d'assequibilitat està frenant la demanda de petroli.

La producció de petroli d'esquist dels EUA corre el perill de col·lapsar durant els propers anys perquè els preus són baixos, cosa que fa que les noves inversions no siguin rendibles per a molts productors. El preu recent disponible per al petroli dels EUA és de només uns 62 dòlars per barril.

3. La producció mundial de carbó per càpita ha disminuït des del 2014. 

Un problema recent han estat els baixos preus.

Els costos de transport són un factor important en el preu de lliurament del carbó. La reducció de la producció de carbó és, almenys en part, el resultat de l'extracció de mines de carbó properes als centres de població i l'alt cost de transportar el carbó des de mines més llunyanes. Els preus actuals del carbó no semblen ser prou alts per adaptar-se als costos més elevats relacionats amb la disminució dels rendiments.

Conclusió

El món té un problema enorme. Tal com està organitzada actualment l'economia mundial, depèn en gran mesura tant del petroli com del carbó. El petroli s'utilitza molt en l'agricultura i en el transport de tota mena (cotxes, camions, trens, avions i vaixells). El carbó s'utilitza especialment en la fabricació d'acer i formigó, i en el refinament de metalls. No tenim substituts directes del carbó i el petroli per a aquests usos. L'energia eòlica i solar són molt deficients en aquest aspecte.

Donada la infraestructura actual del món, una reducció de la disponibilitat tant de petroli cru com de carbó comportarà retallades en la producció de molts tipus de béns i serveis a tot el món. Per tant, podem esperar que el PIB es contragui, potser durant un llarg període, fins que es puguin desenvolupar solucions alternatives per a les nostres dificultats. Els aerogeneradors i els panells solars actuals no poden resoldre el problema per moltes raons, una de les quals és el fet que la producció i el transport d'aquests dispositius depenen del subministrament de carbó i petroli.

Per tant, sense un petroli i un carbó suficients per satisfer les necessitats de la creixent població mundial, l'economia mundial es veurà obligada a contraure's gradualment:

- Es pot esperar que el nivell de vida en general disminueixi durant la propera dècada.

- Els governs seran especialment vulnerables a aquesta disminució del nivell de vida.

- D'aquí a deu anys, les universitats i els centres d'educació superior matricularan molts menys estudiants.

- En una economia en contracció, els impagaments del deute es convertiran en un problema creixent.

- A mesura que augmenten els impagaments del deute, els bancs tendeixen a fer fallida. Això pot conduir a hiperinflació o deflació.

- Podem esperar més aranzels i més conflictes entre països.

- Hi haurà cada vegada més “prestatges buits” a mesura que passi el temps. 

La gran apagada

Encara no fa un any que escrivíem sobre la possibilitat d’un apagada del sistema elèctric a algun país, que podria ser també de tot un continent. A la península ibèrica, ens deien, aquesta possibilitat no existeix, ja que, d’una part, és gairebé una illa des del punt de vista de la xarxa elèctrica, ja la capacitat de la seva connexió amb l’exterior (França en el nostre cas) és molt limitada, el que fa que si una sobrecàrrega o algun problema vingués de l’exterior, ens afectaria molt poc, ja que la connexió es podria tallar molt fàcilment. D’altre part, la capacitat de producció és molt superior al consum, de manera que sempre hi hauria energia disponible per fer front a un augment no previst del consum.

Doncs bé, ja sabem què és una apagada general. L’hem sofert en les nostres pròpies carns. S’ha demostrat que estem gairebé en una illa des del punt de vista de la xarxa elèctrica, però en sentit contrari al que ens explicaven: la nostra apagada ha tingut poca influència de l’altre costat. Només el sud de França s’ha vist afectat, i no pas massa temps. Els francesos han desconnectat la connexió elèctrica amb Espanya (en aquell moment  uns 1.000 MW, una part mínima del consum francès) i l’han compensat ràpidament.

Ara mateix no sabem exactament què va passar, però aquest era el panorama en aquell moment: 

- Durant la nit, es generaven entre 5 i 7.000 MW d’energia eòlica, 3.000 MW de nuclear, 4.000 de centrals de cicle combinat, 1.500 MW de cogeneració, 6.000 MW d'hidràulica i poca cosa més.

- Quan es va fer de dia, la generació d’energia eòlica va baixar fins als 3.000MW, la nuclear va seguir igual, la fotovoltaica es va posar en marxa poc a poc, fins arribar als 18.000 MW, mentre que les centrals de cicle combinat van baixar a 1.600 MW i la hidràulica a 3.000 MW, potser per no malgastar l’aigua dels embassaments. La cogeneració es va mantenir més o menys igual. Per reduir les emissions de CO2 i el preu de l’energia, es va donar prioritat a la fotovoltaica, que entra en el mix al preu a 0€. 

Fent això es va reduir la estabilitat de la xarxa. Les energies clàssiques fan l’electricitat a partir d’alternadors de gran potència, que tenen molta inèrcia i que, per aquesta raó, mantenen molt fàcilment tant la freqüència con la fase de l’electricitat que produeixen. Com que són alternadors síncrons, s’adapten molt bé a les petites variacions de freqüència que hi pugui haver, el que dona una gran estabilitat al sistema.

 

Que totes les centrals donin exactament la mateixa freqüència és molt important. Si no es podrien produir harmònics que podrien donar sobretensions molt importants si entren en ressonància (tots recordem el cas d’una tropa travessant un pont tot marcant el pas, que pot esfondrar el pont si el ritme del pas entra en ressonància amb el pont). A Europa l’electricitat té una freqüència de 50 cicles per segon. Quan aquesta freqüència es desvia en 0,2 cicles per segon, s’ha d’actuar ràpidament. Si es produeix un desequilibri entre la generació i la demanda, la freqüència varia, i algunes centrals, sobretot les fotovoltaiques i les eòliques, poden accionar els seus sistemes de desconnexió, agreujant el problema i provocant una desconnexió rere l’altre.

No sabem concretament el que va passar, però la xarxa elèctrica mostrava signes d'inestabilitat des de com a mínim les 12:00. Cap a les 12:22 la xarxa ja va estar a prop de caure. En el moment de la caiguda, a les 12.33, es produeix una separació en freqüència d'aproximadament 0.15 Hz. Tot això sembla confirmar que la causa va ser la poca estabilitat de la xarxa deguda a la generació tan important d’electricitat renovable que, el passat dia 28 d’abril, no va aguantar un desequilibri entre la generació i la demanda, que va provocar una variació de freqüència massa important.

El problema de fons és la integració de grans volums de generació renovable a la xarxa d'alta tensió sense acompanyar-los dels necessaris sistemes d'estabilització de la corrent. És un tema ben conegut. Si no s’instal·len el perill seguirà. El problema és que costa molts diners equipar les instal·lacions, i això les fa menys rendibles. apuest problema ja fa anys que es coneix. Si, des del bon principi, s’hagués obligat a les renovables a instal·lar aquests sistemes d’estabilització, probablement els parcs eòlics i fotovoltaics no hagueren crescut com bolets.