dilluns, de juliol 08, 2019

Aturada de les centrals elèctriques de carbó

Les centrals elèctriques de carbó estan alentint la seva producció, i algunes estan aturades. Una de les principals causes d'aquesta situació és la forta pujada que estan experimentant els preus dels drets d'emissió de CO2 a l'atmosfera, és a dir, el que paguen les centrals elèctriques de gas i carbó per poder emetre CO2. Però, com funcionen aquests drets d'emissió a Europa i per què estan pujant?

Les emissions de carboni de les centrals elèctriques i industrials estan limitades i gestionades pel règim de comerç de drets d'emissió de la Unió Europea (UE), que opera als 28 països comunitaris i a Islàndia, Liechtenstein i Noruega. En total, engloba 11.000 instal·lacions de gran consum d'energia (a més de companyies aèries) i cobreix al voltant del 45% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de la UE.

El sistema estableix un límit màxim a la quantitat total de determinats gasos d'efecte hivernacle que poden emetre les instal·lacions previstes en el règim. Sobre la base del límit establert, les empreses afectades reben (si emeten menys CO2 del que tenen assignat) o compren (si emeten més CO2 del que tenen assignat) drets d'emissió, amb els que poden comerciar en funció de les seves necessitats. Al final de cada any, les empreses han de lliurar suficients drets per cobrir les seves emissions ja que, en cas contrari, se'ls imposen fortes sancions.


Aquest règim va arrencar fa una dècada, amb l'objectiu d'anar reduint el límit d'emissions permeses perquè el seu cost anés augmentant, i d'aquesta manera, fomentar la inversió en energies netes. Fins ara, el mecanisme no ha funcionat, ja que el preu per contaminar era molt baix. En efecte, l'any 2008 el seu preu va ser, de mitjana, a 22 € per tona de CO2 emesa, un preu que es va considerar adequat per fomentar la inversió en energies netes. De l'any 2009 al 2011, el preu mitjà va baixar als 13 € / tona, i del 2012 al 2017 es va mantenir en 6 € / tona. Amb aquest preu, les empreses elèctriques preferien pagar a invertir en energies menys contaminants.

No obstant això, a partir de 2018 la situació comença a donar un gir, entre altres coses a causa de la reducció dels drets d'emissions, en el marc dels compromisos globals i europeus en la lluita contra el canvi climàtic. En 2018, el preu mitjà va ser de 16 € / tona i, en el que va de l'any 2019, ha pujat fins als 25 € / tona al mes de juny. Els especialistes estimen que aquest preu pot arribar als 35 o 40 euros per tona de CO2 emesa a l'atmosfera a finals de l'any 2020. Amb aquest preu, les actuals centrals tèrmiques de carbó serien, molt probablement, inviables econòmicament.

Aquest increment del cost de les emissions de CO2 tindrà com a conseqüència la transició del carbó al gas (que emet menys CO2 per kWh produït) a Alemanya, Itàlia, Països Baixos i Espanya, que són les nacions de l'Europa Occidental amb més centrals tèrmiques de carbó, i fomentarà una major aposta per les renovables.

Es complirà l'objectiu de disminuir les emissions de CO2 a l'atmosfera, però serà a canvi del tancament de moltes instal·lacions actuals i, com a conseqüència, de la ruïna de les comarques on s'ubiquen aquestes instal·lacions. Mai s'obté res a canvi de res.

Vaya yo caliente...

Després de l’allau de retrets que durant 48 hores han llançat dirigents d’ERC als seus socis de Govern per haver pactat amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, JxCat ha passat al contraatac. I ho ha fet per mitjà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, el primer membre de l’Executiu català que es pronuncia públicament sobre la guerra oberta entre els dos partits. Calvet va respondre a les pressions dels republicans, que exigeixen a JxCat que trenqui l’acord amb els socialistes, i els va desafiar a posar a sobre la taula, avui mateix, una proposta en ferm per desfer tots els pactes locals i supramunicipals amb formacions no sobiranistes.

Calvet va remarcar que els republicans també han facilitat governs del PSC, com ara a Platja d’Aro, on ERC “va regalar” l’alcaldia als socialistes catalans.”

Això és el que diu La Vanguardia d’avui. Si ho analitzem, ERC protesta perquè JxCat (els ex convergents, per entendre’ns) ha pactat amb els socialistes per repartir-se els càrrecs a la Diputació de Barcelona. Recordem que a la Diputació de Barcelona es mouen molt quartos, i els partits professionalitzats han d’alimentar moltes boques.

Si els socialistes van recolzar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i si durant la campanya electoral uns i altres deien que als del 155 ni aigua, es fa complicat d’entendre que tant els ex convergents com els republicans hagin pactat, aquí o allà, amb ells. Fins ara, però, ni uns ni altres en feien un casus belli. Fins que ha arribat el tema de la Diputació de Barcelona.

Els que no som polítics, els que no som res més que ciutadans que paguen els seus impostos, mirem aquesta picabaralla sense entendre-hi res. O potser no. Potser ho hem acabat d’entendre tot. A aquesta colla no els interessa una Catalunya independent (si no, no pactarien amb qui va recolzar el 155), només els interessa asseure’s on hi hagi un bon sou, on hi hagi calers a prop, en definitiva, on s’estigui calentet, que l’hivern pot ser molt llarg. Tota la resta, tururú.

dissabte, de juny 15, 2019

Alcalde de tots

Bé, ja s'ha constituït el nou consistori. Cada grup ha tingut l'oportunitat de dir la seva, amb més o menys gracia, amb més o menys encert.

El que m'ha cridat l'atenció han estat les afirmacions de la fins ara alcaldessa dient que havia sigut l'alcaldessa de tots els malgratencs, i la del nou alcalde prometent que seria l'alcalde de tots els malgratencs. Em sembla que també han afegit que ho han sigut, d'una part, i que ho seran, de l'altre, de totes les malgratenques.

Em fa gracia aquesta manera de parlar. Quan algú afirma que ha governat o que governarà per tots (i per totes) en realitat diu que ha fet o farà quelcom d'impossible. Ja que és perfectament impossible, en una societat complexa, governar per tothom. Sempre hi haurà persones afavorides amb les decisions que es prenguin, i persones perjudicades. I, quan prenen aquestes decisions, ja saben (o haurien de saber) a qui afavoreixen i a qui perjudiquen. Més d'una vegada, les decisions s'han pres precisament per afavorir als que són de la nostra corda o per perjudicar als que no ho són.

Quan sento, i cada vegada ho sento més sovint, que s'ha governat o es governarà per tothom, penso que qui ho diu, bé no sap el que diu, o bé ens pren el pel. Es el que els francesos anomenen "langue de bois", dir frases que sonen bé, però buides. Desconfiem tant dels polítics perquè no saben mesurar les seves paraules, diuen que volen agradar a tothom quan saben perfectament que no és així, però la realitat és que hi ha moltes coses que ja no ens empassem. No sé si se n'han donat compte.

dijous, de juny 13, 2019

El final de la civilització?

S'ha publicat fa unes setmanes, a petició del senat australià, l'estudi "Existential climate-related security risk: A scenario approach". Dins d'aquest estudi, s'hi inclou un escenari del que probablement succeirà fins l'any 2050, és a dir, durant els propers 30 anys.

2020-2030: els legisladors i els responsables polítics no actuen sobre l'evidència de que el que afirma l'Acord de París, que diu que les emissions d'efecte hivernacle causades per l'home a nivell mundial no arribaran el seu punt màxim fins al 2030, ens conduirà almenys a un escalfament de 3 °C. La posada en marxa d'una mobilització global d'emergència de mà d'obra i recursos pro-clima i per construir una economia de zero emissions i accelerar una reducció de carboni per tenir una possibilitat realista de mantenir l'escalfament molt per sota de 2 °C  s’ignora educadament. En 2030 els nivells de diòxid de carboni hauran arribat 437 parts per milió, el que no té precedents en els últims 20 milions d'anys, i l'escalfament arribarà als 1.6 °C.

2030-2050: les emissions arriben al seu punt màxim en 2030 i comencen a disminuir de manera relativament important, amb una reducció del 80% en la intensitat d'energia de combustibles fòssils per 2100 en comparació de la intensitat d'energia de 2010. Això porta a un escalfament de 2.4 °C per al 2050, d'acord amb l'escenari "de referència". No obstant això, es produeixen uns altres 0,6 °C d'escalfament, el que porta el total a 3 °C per 2050, a causa de l'activació d'una sèrie de retroalimentacions del cicle del carboni i d'uns nivells més alts de l'albedo del gel i de la retroalimentació de núvols que el que suposen els models actuals. [Cal assenyalar que això queda lluny de ser un escenari extrem: l'escalfament de baixa probabilitat i alt impacte (5% de probabilitat) pot superar els 3,5 o 4 °C per al 2050]

2050: Hi ha una àmplia acceptació científica que els punts d'inflexió del sistema de la capa de gel de l'Antàrtida Occidental i un estiu àrtic lliure de gel marí succeiran molt abans de l'escalfament de 1.5 °C, per a la capa de gel de Groenlàndia molt abans dels 2 °C, i per la pèrdua generalitzada de permafrost i la sequera i mort a gran escala de l'Amazones als 2,5 °C d'escalfament. Al 2050 s'haurà arribat a l'escenari de la "Terra hivernacle", i la Terra s'estarà encaminant cap a un escalfament d'un altre grau o potser una mica més, especialment perquè les emissions humanes de gasos d'efecte hivernacle encara seran importants a l'any 2050.

Si bé els nivells de la mar hauran augmentat 0,5 metres per al 2050, l'augment pot ser de 2 a 3 metres per 2100, i es pot suposar, per anàlegs històrics, que els mars poden finalment pujar més de 25 metres.

El 35% de la superfície terrestre global, i el 55% de la població mundial, estaran subjectes a més de 20 dies a l'any de condicions de calor letal, més enllà del llindar de la supervivència humana.

La desestabilització del corrent de raig (Jet Stream) haurà afectat significativament la intensitat i la distribució geogràfica dels monsons d'Àsia i Àfrica occidental i, juntament amb una important desacceleració del Corrent del Golf, afectarà els sistemes de suport de vida a Europa. Amèrica del Nord patirà extrems climàtics devastadors, inclosos incendis forestals, onades de calor, sequeres i inundacions. Els monsons d'estiu a la Xina ja no es produiran, i el flux d'aigua als grans rius d'Àsia es veurà severament reduït per la pèrdua de més d'un terç de la capa de gel de l'Himàlaia. La pèrdua glacial arriba al 70% en els Andes, i les precipitacions a Mèxic i Amèrica Central es redueixen a la meitat. Les condicions climàtiques de El Niño es faran semi permanents.

La aridificació arribarà a més del 30% de la superfície terrestre del món. La desertificació serà severa al sud d'Àfrica, el sud de la Mediterrània, a l'oest d'Àsia, a l'Orient Mitjà, a l'interior d'Austràlia i al sud-oest dels Estats Units.

Els impactes sobre la població seran:

Diversos ecosistemes col·lapsaran, entre ells els sistemes d'esculls de coral, la selva amazònica i l'Àrtic. Algunes nacions i regions més pobres, que no tenen la capacitat de proporcionar ambients refredats artificialment per les seves poblacions, es tornaran inviables.

Les condicions de calor mortal persistiran durant més de 100 dies a l'any a Àfrica occidental, Amèrica del Sud tropical, Orient Mitjà i Àsia sud-oriental, el que contribuirà al fet que més de 1000 milions de persones hauran de desplaçar-de la zona tropical. La disponibilitat d'aigua disminuirà considerablement en les regions més afectades en latituds més baixes (tròpics secs i subtròpics), afectant prop de 2000 milions de persones a tot el món. L'agricultura es tornarà inviable als subtròpics secs.

La majoria de les regions del món veuran una caiguda significativa en la producció d'aliments i un nombre creixent de fenòmens meteorològics extrems, incloses onades de calor, inundacions i tempestes. La producció d'aliments serà insuficient per alimentar la població mundial i els preus dels aliments es dispararan, com a conseqüència d'una disminució d'un cinquè en els rendiments dels cultius, una disminució en el contingut nutricional dels cultius d'aliments, una disminució catastròfica en les poblacions d'insectes, desertificació, falta de monsons, escassetat crònica d'aigua i temperatures massa altes per poder ser habitades en importants regions productores d'aliments.

Els trams més baixos dels deltes dels rius d'importància agrícola com el Mekong, el Ganges i el Nil estaran inundats, i sectors importants d'algunes de les ciutats més poblades del món, com Chennai, Mumbai, Jakarta, Guangzhou, Tianjin, Hong Kong, Ho Chi Minh Ciutat, Xangai, Lagos, Bangkok i Manila, estaran abandonades. Algunes illes petites s'hauran tornat inhabitables. El 10% de Bangla Desh estarà inundat, desplaçant a 15 milions de persones.

Fins i tot amb un escalfament de només 2 °C és possible que més de 1000 milions de persones hagin de ser reubicades i, en els pitjors escenaris, l'escala de destrucció està més enllà de la nostra capacitat de modelitzar-la, però hi ha una alta probabilitat que la civilització humana arribi a la seva fi.

Davant tot això, els petits problemes que ocupen els nostres polítics fan riure.

dimarts, de juny 04, 2019

La comèdia postelectoral

Quan passats dos quarts d’una de la matinada del dilluns 27 de maig una dirigent malgratenca de Convergència (perdó, de JxC) expressava que “vistos els resultats a Malgrat caldrà pensar molt bé cada pas”, la cosa ja feia olor de cremat.

Després, exactament ahir, el comunicat d’aquesta formació dient que les negociacions s’havien trencat i que difícilment es podria repetir l’acord de govern entre els quatre partits que havien format govern els darrers dos anys, ens confirmava que era molt probable que els convergents contribuirien, per activa o per passiva, a donar l’alcaldia el senyor Mercader, del PSC. Les raons? Ni idea. Com sempre, els comunicats són essencialment ambigus, poc concrets.

La frase del comunicat de JxC: “Com a partit clarament independentista la nostra primera opció sempre ha estat reeditar el quatripartit, però com a grup municipal no podem oblidar que el nostre projecte és de poble i cal que els nostres esforços s’orientin prioritàriament a desenvolupar el nostre projecte per Malgrat” és perfectament inintel·ligible pels cervells normals. Quines parts del projecte convergent no es podien realitzar amb el quatripartit? Segurament són moltes i molt importants, però si no s’especifiquen, els lectors ens quedem “in albis”.

De manera que, sense explicacions convincents, no ens queda més remei que jugar a esbrinar per què la posició dels convergents segurament contribuirà a que, a Malgrat, hi hagi un alcalde del PSC. A Calella, Junts per Catalunya i PSC reediten el pacte que torna a donar l'alcaldia a Monserrat Candini, figura important de JxC. A Malgrat, JxC sembla que vol donar l'alcaldia al PSC. Casualitat o causalitat? Canvi de cromos? No ho sabem ni, probablement, ho sabrem mai. Una escena més de la comèdia postelectoral.

diumenge, de juny 02, 2019

Cada vegada pitjor



El govern de la Generalitat va iniciar un camí cap a la insignificança ja fa anys, durant la presidència del senyor Mas. Primer, poc a poc, després, cada vegada més de pressa, fins arribar al moment actual, on el daltabaix és evident. Evident pels que quan miren, procuren veure el què passa. Potser menys evident pel que, quan miren, no volen veure res que no els interessi.

L’altre dia, a la seva intervenció a la reunió anual que el Cercle d’Economia celebra a Sitges, el President Torra va fer, al meu parer, un ridícul espantós. Va afirmar que el trasllat de seus empresarials després del referèndum del 1 d’octubre del 2017 havia tingut poc impacte sobre l’economia catalana (“va ser més nominal que real, en mantenir-se aquí les seus operatives”, va dir) i va repetir la teoria que hi van ser les pressions de les institucions de l’Estat per forçar les principals empreses catalanes a traslladar la seu social fora de Catalunya les que són a l’origen d’aquest trasllat (oblidant que institucions com la Caixa van demanar al govern central un canvi de la normativa per poder fugir més ràpidament de Catalunya)

Que el senyor Torra és un xicot que només veu el que vol veure, és evident. Pensar que ens creurem que el trasllat de seus no té cap importància per l’economia catalana és tractar-nos de poc informats. I canviar la realitat de que les empreses van marxar més per protegir els seus interessos que per imposicions de no se sap ben bé qui, per molt que ho repeteixi, només convencerà als ja convençuts que, com ell, tenen idees fixes.

Llegim avui al diari el problema de les universitats catalanes. “Amb uns pressupostos prorrogats per part de la Generalitat els tres últims exercicis, el finançament públic de les universitats amb prou feines s’ha mogut. El sistema universitari català ha passat de rebre 900 milions d’euros en el seu conjunt el 2011 als 700 milions actuals. Reduir les hores de neteja, deixar per a temps millors la pintura de les aules, la reparació de les esquerdes dels edificis més antics, la modernització dels laboratoris, l’adquisició de noves tecnologies... Aquestes són algunes de les decisions que les universitats catalanes es veuen forçades a prendre per poder seguir endavant A les despeses habituals ara s’hi ha d’afegir l’augment del salari del personal (un 2,2% el 2019), aprovat pels polítics i que ha de sortir de les seves pròpies arques.”

El govern de la Generalitat, preocupat únicament per assolir la independència de Catalunya, el que està fent és treballar perquè el futur dels catalans sigui cada vegada més negre. Un país on la universitat (recordem, tan ben atesa pel conseller Mas Collell, que era perfectament conscient de la seva importància) es deixa caure a trossos és un país que no té futur.

Anem cada vegada més malament. Tres anys amb un pressupost prorrogat, i ningú dimiteix. Ens diuen que tot això passa perquè estem en un moment excepcional, amb exiliats i presos polítics. Si ho diuen, serà així. Però això també passa perquè tenim uns dirigents perfectament incapaços. Estan enfonsant el país davant els nostres nassos i encara volen que els hi donem les gràcies.

dimarts, de maig 28, 2019

Un problema important

Ara que s’han acabat les campanyes electorals, potser algú hauria de posar calma al galliner polític i pensar en els problemes importants que tenim plantejats.

L'any 1972 es va publicar el primer estudi important sobre els límits del creixement. Aquesta publicació va ser molt discutida, però posteriors estudis, amb moltes més dades i, sobretot, amb més capacitat de modelització, han anat confirmant que les previsions fetes hi ha 47 anys no tenien res d'absurdes.

Un exemple el trobem a l’article Revisiting the Limits to Growth After Peak Oil, publicat fa deu anys, l’any 2009, que reprèn el gràfic publicat l'any 1972, posant-li les dates en que cada una de les previsions podria succeir. Si aquest gràfic modificat s’acosta a la veritat, el problema més important i més immediat que es presenta a la humanitat és el problema de la disminució dels recursos, sobretot dels recursos energètics, previst pels propers anys. Si la disponibilitat dels recursos energètics disminueix, tota l’economia mundial col·lapsarà. La darrera crisi econòmica que hem viscut serà una broma comparat amb el que ens espera.


Sense entrar en detalls, una de les figures que presenta l’article citat és prou expressiva: al disminuir els recursos (línia blava)

·         Els aliments per càpita (línia lila) disminuiran de manera molt important.

·         Els serveis per càpita (línia carbassa) s’enfonsaran.

·         La producció industrial (línia blau gris) baixarà molt.

·         La pol·lució (línia blau verd) continuarà augmentant, per disminuir molt al baixar la producció industrial.

·         La població mundial (línia marró clar) augmentarà fins l’any 2050, després disminuirà.

·         La mortalitat (línia negra) anirà augmentant poc a poc, per accelerar-se bruscament cap a l’any 2050.

·         La natalitat (línia marró fosc) continuarà baixant, per augmentar molt a mesura que la mortalitat es dispara.

Ja sabem que el futur és la cosa més complicada de pronosticar, però molts anàlisis com el d’aquest article condueixen a la mateixa conclusió. Els economistes són incapaços de veure venir aquesta crisi ja que no n´hi ha gairebé cap que hagi sigut capaç d’adonar-se que l’energia és absolutament necessària per fer rutllar l’economia mundial. Al fer les seves previsions econòmiques, no incorporen el fet que la disponibilitat de carbó i de petroli és la base del creixement econòmic. I la realitat és que aquesta disponibilitat, almenys a uns preus assequibles, està disminuint. Pensar que les energies renovables podran substituir aquesta disminució de la disponibilitat de carbó i petroli és somiar despert.

Quan hi ha falta de recursos, la guerra és la única possibilitat que queda a les nacions.

Davant d’aquest panorama, els petits problemes de casa nostra (que nosaltres considerem com molt importants) no són més que una pura carallada.

dilluns, de maig 20, 2019

La producció de petroli a Veneçuela

Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el mes d'abril de 2019, la producció mitjana de petroli cru de Veneçuela ve ser de 830.000 barrils per dia (b/d), a comparar amb els 1.2 milions b/d al començament de l'any i molt lluny dels 2,5 a 3,2 milions b/d fins a l’any 2015. 


Aquesta producció és troba al nivell més baix des del gener del 2003, quan una vaga nacional i el malestar civil van aturar en bona mesura les operacions de l'empresa estatal Petróleos de Venezuela, S.A. (PdVSA).

Les causes de la impressionant davallada actual de la producció de petroli cru veneçolà es deuen, d’una part,  a la mala gestió de la indústria petrolera veneçolana, amb una corrupció generalitzada i una tecnologia molt precària, també als talls freqüents d’energia elèctrica que sofreix el país, i, finalment, a les sancions i les traves dels Estats Units dirigides al sector energètic veneçolà.

Tenint en compte que la indústria del petroli és la principal riquesa de l’estat veneçolà, no és gens d’estranyar tot el que està passant a aquell país. El problema és de difícil solució, i no tota la culpa la té el règim veneçolà actual.