divendres, de maig 26, 2017

Petroli de l'aire?

L’acord de París preveu disminuir dràsticament els combustibles fòssils per intentar assolir un escalfament global de menys de 2°C. L’extracció de petroli haurà de disminuir de manera molt important.

Però els productes del petroli i del gas encara seran necessaris en un món de zero emissions,  on s’arribés a una eliminació total de tots els combustibles fòssils. Els hidrocarburs seran encara necessaris per a sectors com ara la marina i l’aviació, així com per la indústria química.

La inversió en tecnologia podria ser la resposta.


La solució es basa en la captura de diòxid de carboni, l'electròlisi de l'aigua i unitats de síntesi, com ara metanització per produir metà i el procés Fischer-Tropsch per produir combustibles líquids. Es tracta d’un procés químic per la producció d’hidrocarburs líquids com la gasolina, el querosè, el gasoil i els lubricants, a partir de gas de síntesis (CO y H2). Va ser inventat pels alemanys Franz Fischer i Hans Tropsch l’any 1925. La seva viabilitat econòmica depèn de tenir una electricitat renovable de molt baix cost, basada en energia eòlica i solar, i pot produir combustibles sintètics gairebé neutrals en carboni, ja que el CO2 que produirien al cremar-se seria recollit per fabricar nous combustibles. Això podria conduir a una nova economia de carboni circular conjunt.

El cost estimat pels anys 2040/2050 seria de 140 $ per barril de combustible. Recordem que aquest preu, pel petroli cru, ja es va assolir l’any 2008. I ara parlem del preu del combustible final, que seria de menys d’un dòlar per litre.

Les matèries primeres necessàries per aquest procés són el diòxid de carboni i aigua. El CO2 es separa de l'aire, i l'hidrogen es genera a partir d'aigua per mitjà de l'electròlisi. L’electricitat consumida a l'electròlisi es subministraria des de fonts d'energia renovables.

Finalment, el CO2 i hidrogen es combinen per formar hidrocarburs en un reactor de síntesi que funciona a alta pressió i temperatura.

Una millora futura podria ser utilitzar també aigua de l'aire, ja que és un subproducte de la separació de CO2 de l'aire.

Un avantatge d’aquesta producció sintètica de combustibles líquids és que el gasoil no conté sofre.

Aquest tipus de producció, que ja va ser intentat, sense èxit, per l’Alemanya de Hitler, podria ser actualment realitzable si es pogués obtenir electricitat molt barata. Si els preus de l’energia renovable, sobretot la fotovoltaica, continuen la seva davallada, no és pas ser massa optimista suposar que aquesta producció pugui ser rendible d’aquí a pocs anys.

Es poden trobar més detalls a la  Lappeenranta University of Technology, a Finlandia.

Malgrat 1917 - L’exportació de la patata primerenca


Ara fa cent anys, el problema de l’exportació de la patata primerenca preocupava molt als agricultors de la comarca. Ja hem vist com es va crear una comissió per mirar d’obtenis el permís d’exportació d’aquest producte. La Vanguardia del divendres 25 de maig del 1917 tornava a parlar d’aquest tema, considerat com de vida o mort.


dimecres, de maig 24, 2017

Malgrat 1917 – Exportació de patata primerenca

La Vanguardia del dilluns 21 de maig del 1917 portava la notícia de la designació de la comissió de pagesos de Malgrat que gestionaria el permís d’exportació de la patata primerenca.

Per cert, els noms dels comissionats estava equivocat: en lloc de Viladecaballs hauria d'haver posat Viladevall, i en lloc de Vía, hauria d'haver posat Badia.




dilluns, de maig 22, 2017

Un senyor de Badalona



Que el senyor Garcia Albiol, ex alcalde de Badalona, és més aviat curt de gambals, almenys pel que fa referencia a la política, no és nou. Ahir ho va continuar demostrant.

Primer, afirmant que el retorn de Sánchez Castejón a la secretaria general del PSOE era “una desgràcia per Espanya”. Serà una desgràcia pel concepte que ell té d’Espanya, concepte que, com tots els que són com ell, considera que és l’únic que es pot tenir.

Segon, quan va dir "covard" a Carles Puigdemont per no anar al Congrés a defensar el seu pla. Un polític mitjanament enraonat (en el sentit de fer servir la raó) sap que al Congrés s’hi ha d’anar un cop es tinguin els pactes suficients per no quedar totalment esclafat. Però no, el senyor Albiol, com els pistolers del Far West, tot ho redueix a ser valent o a ser covard.

Personatges com aquest són els que fan que a molta gent, el Partit Popular ens faci fàstic.

Malgrat 1917 – Visita a la Fàbrica de l’Aigua


La Vanguardia del dissabte 19 de maig del 1917 ressenyava la visita a la Fàbrica de l’Aigua d’uns alumnes de la secció de teixits de l’Escola Industrial.



dimecres, de maig 17, 2017

Veneçuela


Un dia sí i l'altre també, diaris, ràdios i televisions espanyols ens expliquen l'estat deplorable en què es troben els ciutadans de la República Bolivariana de Veneçuela. I això amb l'única finalitat que no votem a Podem.

No hi ha dubte que Veneçuela està malament, molt pitjor que quan, fa gairebé vint anys, Hugo Chávez Frías va ser elegit president. No hi ha dubte, tampoc, que si s'apliquessin a Espanya les polítiques chavistes, el més probable és que, com els crancs, aniríem enrere.

Però el tema del qual no es parla és de perquè els veneçolans van triar a Chávez l'any 1998. Ja que no s'ha d'oblidar que va ser elegit democràticament, i que va seguir sent reelegit un parell de mandats més. Alguna cosa devia anar molt malament a Veneçuela perquè un militar colpista i populista com en Chávez fos triat.

Fem una mica d'història. A Veneçuela es va instaurar la democràcia a l'any 1958, sent Rómulo Betancourt seu primer president, de febrer del 1959 a març del 1964. Pertanyia al partit Acció Democràtica (AD). El va seguir Raúl Leoni, del mateix partit, i en 1969 va ser triat Rafael Caldera, fundador del partit Comitè d'Organització Política Electoral Independent, conegut popularment com COPEI.

A Rafael Caldera li succeeix, l’any 1974, Carlos Andrés Pérez, d'AD, que s'aprofita dels alts preus del petroli que van seguir a la primera crisi del petroli per incrementar la despesa pública en infraestructures i educació, nacionalitza la indústria siderúrgica i la del petroli, però s'incrementa de manera molt notable el deute públic.

A Carlos Andrés Pérez li succeeixen Luis Herrera Campins (COPEI) i Jaime Lusinchi (AD), fins que, al desembre de 1988, torna a ser reelegit. Però en aquest mandat s'enfronta a un període de preus baixos del petroli, el febrer del mateix any de la seva reelecció s'ha d'enfrontar a l'anomenat "caracazo", una revolta popular que s'estén a altres ciutats del país, que se salda amb, almenys, 300 morts i 3000 desapareguts. Les causes del "caracazo" les trobem en què l'economia veneçolana va caure a partir de l'endeutament que va generar el país després del "boom" petrolier en els 70, que va donar lloc a devaluacions de la moneda, controls de preus (amb les seves conseqüències de corrupció administrativa i mercats negres de divises i béns), una alta inflació i una escassetat gradual.

Carlos Andrés Pérez va guanyar les eleccions amb un discurs populista que apel·lava a la justícia social, però en arribar al poder, en lloc de buscar un canvi cap a la inclusió social, va alliberar l'economia, imposant la seva desregulació a través d'un programa d'ajustos macroeconòmics promogut pel Fons Monetari Internacional. Aquests ajustos econòmics varen afectar negativament els sectors populars i va créixer el descontentament. Diferents sectors de la societat van començar una campanya sistemàtica de desprestigi a la democràcia i al govern. Al febrer de 1992 Hugo Chávez i altres oficials donen un cop d'Estat fallit. Les crítiques cap al govern augmenten malgrat un creixement econòmic de 10%, ja que aquest creixement no arribava a les classes populars.

Al març de 1993 el fiscal general de la República interposa una acusació contra Carlos Andrés Pérez per malversació de fons. Al maig la Cort Suprema de Justícia va declarar la sol·licitud d'un judici al president, i l'endemà el Congrés decideix la separació de Carlos Andrés Pérez del seu càrrec.

Després de dos presidents interins per acabar el mandat presidencial, al desembre de 1993 és elegit novament president Rafael Caldera. Durant el seu mandat s’agreuja la crisi financera i diversos bancs són intervinguts, en un context de preus del petroli baixos i estables.

El deteriorament en els nivells de vida dels veneçolans va deteriorar i va erosionar la legitimitat i suport al sistema bipartidista que havia governat Veneçuela durant 40 anys, que es va evidenciar per l'augment constant de l'abstenció a partir de les eleccions de 1988. Un factor condicionant en el deteriorament de la governabilitat a Veneçuela va ser l'aplicació d'un conjunt de receptes i mesures d'ajust de tall eminentment "neoliberal", que va reduir el marge d'actuació de l'Estat a un mer paper d'observador, la qual cosa implica que deixés de prestar moltes de les funcions pel que fa a serveis i assistència en matèria de salut, educació, ocupació o seguretat.

Un altre factor important del deteriorament polític veneçolà va ser l'acció nociva dels partits polítics. Aquestes organitzacions, lluny de generar processos d'obertura i democratització, es van convertir en pops que van aconseguir instal·lar-se i tenir ingerència en tota la xarxa d'organitzacions que conformava la societat civil, arribant a nivells de corrupció tan alts que fins i tot un president va ser destituït.

En resum, la crisi dels partits polítics a Veneçuela, la crisi econòmica dels anys vuitanta i la introducció d'elements neoliberals en el canvi del model econòmic, van generar problemes de legitimitat al sistema que havia governat Veneçuela durant 40 anys, donant lloc al triomf electoral d'un populista com Chávez, amb les conseqüències que veiem ara mateix.

Si comparem Veneçuela amb Espanya, veiem que el nostre sistema bipartidista també porta 40 anys, que hem respost a la crisi econòmica amb receptes neoliberals que han augmentat la desigualtat i han fet que el creixement econòmic no es reparteixi entre tots, i que els nostres partits polítics es s'han convertit en entitats depredadores i corruptes. En resum, hem fet els mateixos mèrits que va fer Veneçuela per donar pas a un govern populista. Quan les barbes del veí vegis tallar...

dimecres, de maig 10, 2017

Una de pardals



Al moment més alt del seu poder, el President Mao va llançar una guerra contra el pardals. En una missió per accelerar la productivitat de la Xina, el líder comunista va decidir que les aus estaven menjant massa gra de les collites. Un dia d'hivern del 1958, va mobilitzar la població de la Xina per matar-los. La campanya va ser coordinada sense pietat, com si els pardals fossin l’enemic més important del país. Es van donar instruccions, es van repartir armes, i els mitjans de comunicació van recalcar la importància de la victòria. A la matinada del dia especificat, joves i vells, a la ciutat i al camp, es van reunir per llançar un atac simultani. Tothom tenia un paper, des dels vells que estaven sota arbres onejant banderes i colpejant olles i paelles per espantar els ocells, als escolars equipats amb fusells i entrenats a disparar als pardals que sortissin volant, i als adolescents que pujaven als arbres per arrancar nius, trencar els ous i matar les cries.

Incitats a l'acció pels buròcrates locals del partit, esperonats pels himnes nacionals que sonaven a Ràdio Pequín, es van llançar a la tasca. Contra un atac d’aquesta magnitud, els pardals no tenien cap possibilitat. Segons un diari, al final del primer dia de l’operació, només a Xangai s’estimava que havien mort 194,432 pardals. En tota la Xina, la població de pardals va ser delmada. Milions d'aus jeien mortes.

Massa tard, el règim es va adonar que els pardals no eren plagues que mengessin les collites, sinó que eren un element vital per a la cadena alimentària. Quan van desaparèixer, les cuques que servien d’aliment als pardals van prosperar. La població de llagostes va quedar fora de control. Els insectes van devorar les collites i la gent es moria de fam.

Al mes d’abril del 1960, el president Mao va haver de suprimir la campanya i va manar que es deixessin en pau els pardals. Però han de passar dècades perquè les espècies es recuperin. Mentrestant, l'equilibri de la naturalesa era tan fora d'ordre que es va parlar d'importar pardals de la Unió Soviètica.

divendres, de maig 05, 2017

La desembocadura de la riera



Ja hi tornem a ser. L’Ajuntament diu que vol portar l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) als tribunals per no haver executat la urbanització del tram de la desembocadura de la riera.

L’any 2009, quan el govern de la Generalitat estava presidit pel senyor Montilla, es va signar un acord on l’ACA es va comprometre a enllestir la urbanització del tram de la desembocadura de la riera. Aquest acord especificava concretament les accions que s'havien de desenvolupar en els pròxims anys. Deia que l'Agència «promourà i assumirà el finançament de la redacció de tots els estudis i projectes constructius [...] encara pendents en el tram urbà de la riera de Palafolls en el seu pas per Malgrat». Entre els projectes hi havia el de canalització al tram de la desembocadura sota la via del tren, que en aquell moment estava en fase de redacció i que incloïa les obres de connexió viària per al trànsit de vehicles i vianants amb la zona de la platja. L'aprovació del projecte no s'hauria d'allargar més d'un any, i tenia un pressupost estimat de 2,4 milions d'euros.

Aquest acord, així com l’aprovació del cobriment del tram de Can Feliciano, es va fer després d’unes gestions de l’alcaldessa al carrer Nicaragua, seu del PSC. Van predominar els criteris polítics sobre els criteris tècnics, de manera que no és estrany que, quan va canviar el govern, l’any 2010, van canviar els criteris polítics i aquest acord se’n va anar en orris.

L’any 2012, l’ACA va proposar el 2012 a l'Ajuntament un annex al conveni signat el 2009 sobre els projectes dels trams pendents de la riera. En aquest nou document s'especificava que no s'havia pogut complir els terminis previstos per redactar dues de les propostes pendents i es proposava una addenda del conveni inicial per ampliar-ne el termini de redacció. Sembla que l’Ajuntament, molt probablement per criteris de fer la punyeta al govern de CiU, no va voler col·laborar, i es va entossudir en un acompliment literal del conveni del 2009, malgrat la crisi econòmica i els problemes financers de la Generalitat.

I així hem arribat al dia d’avui. L’ACA trasllada com a mínim al 2021 la possibilitat d'incloure una partida destinada a urbanitzar l'últim tram de la riera de Malgrat. Durant els darrers cinc anys, del 2012 al 2016, l’Ajuntament no s’ha preocupat ni ha fet pressió perquè aquest projecte fos inclòs en els programes d’actuació de l’Agència Catalana de l’Aigua ni als pressupostos de la Generalitat, emparant-se sempre en que s’havia d’acomplir l’acord del 2009. Aquesta falta de mà esquerra o de cintura de l’Ajuntament per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i econòmiques ha fet que, ara per ara, aquest projecte no existeixi.

Portar-lo al jutjat és una mesura que només pot fer que endarrerir l’execució del projecte. Al meu humil entendre, correspon a l’Ajuntament actual treballar silenciosament i amb la màxima col·laboració amb el govern de la Generalitat i amb l’ACA, per veure si aquest termini del 2012 no es pot escurçar. Les promeses sobre aquest tema del llavors diputat Sánchez Llibre, a les darreres eleccions municipals, van ser fruit d’un treball fet des de Malgrat, que possiblement s’haguessin fet realitat si els resultats electorals no haguessin sigut els que van ser.

Quan, com es va fer l’any 2012, es tria l’enfrontament en comptes del diàleg, la conseqüència és la que ha sigut. Si ara es fa el mateix, i es fa per la via judicial, el resultat no serà cap altre que un nou endarreriment.

2,4 milions per una obra que no és prioritària des del punt de vista de la seguretat no s’aconsegueixen fàcilment, sobretot en temps de vaques magres. De manera que, si es tria la via judicial, podem esperar asseguts la urbanització del tram de la desembocadura de la riera.

dimecres, d’abril 12, 2017

La "recuperació"


Fa pocs dies, en el discurs de clausura del XIV Congrés Regional del PP valencià, Mariano Rajoy va sorprendre amb aquestes paraules: "Ja podem fer coses que no podíem fer quan estàvem, i perdonin l'expressió, en la indigència". El president del govern, sempre amant de les paraules impactants, va optar per l'expressió més extrema per qualificar l'estat de l'economia espanyola fa cinc anys: "estàvem en la indigència".

Però ara ja no. Ara podem fer coses que no podíem fer fa cinc anys. Per això, les inversions pressupostades per a l'any 2017, que es van donar a conèixer dos o tres dies després del discurs presidencial, es redueixen ni més ni menys que un 22% respecte de les pressupostades per a l'any 2016. Visca la coherència.

Segons les paraules del president del govern, ja hauríem sortit de la "indigència". El que no ens diu és on som ara mateix, però dóna fa servir molt sovint la paraula "recuperació". El sociòleg alemany Wolfgang Streeck, en el seu llibre "Com acabarà el capitalisme?", on parla del conflicte entre el capitalisme i democràcia en l'era neoliberal(*) en què ens trobem, escriu la paraula "recuperació" sempre entre cometes, ja que des el seu punt de vista no indicaria més que la substitució de l’atur per l’ocupació de baixa qualitat. A això es referirà don Mariano? Què hem sortit de la indigència per entrar a la precarietat?

Wolfgang Streeck sosté que el capitalisme està ara en una condició crítica. El creixement està donant pas a un estancament. La desigualtat està conduint a la inestabilitat. I la confiança en l'economia monetària capitalista s'ha evaporat. El matrimoni de conveniència del capitalisme amb la democràcia, que existia des de 1945, s'està trencant a mesura que les institucions reguladores que havien de controlar-lo s'han anat esfondrant, i després de la victòria final del capitalisme sobre els seus enemics no hi ha una organització política internacional capaç de reconstruir aquest matrimoni.

El sistema capitalista està afectat per almenys cinc trastorns que van empitjorant amb el pas del temps, i per als quals no hi ha cura: el creixement en declivi, l'oligarquia, la manca de recursos de l'esfera pública, la corrupció i l'anarquia internacional .

En aquest context tan complicat, Espanya no està massa ben situada. L'esfera pública a Espanya és molt menor que la dels països del nostre entorn: la pressió fiscal espanyola és del 38% del PIB, mentre que la mitjana de la zona euro és de 7 punts més elevada. Volem tenir un estat del benestar com el dels països europeus del nostre entorn, però no volem pagar els impostos que permetin finançar-lo. No s'actua eficaçment sobre la corrupció. La desigualtat creix, i és de les més grans de la Unió Europea. L’oligarquia té cada vegada més poder.

Hem sortit de la indigència, ens diu el president del govern. La "recuperació" espanyola meravella al món sencer, ens repeteixen. Una recuperació que no permet augmentar les inversions públiques s'assembla més a un miratge que a una realitat. Espanya, si Wolfgang Streeck encerta en la seva anàlisi, és un dels primers països europeus on el conflicte entre capitalisme i democràcia es farà palpable. L'optimisme dels nostres governants sembla, per tant, molt fora de lloc.

(*) El neoliberalisme és una escola econòmica sorgida a mitjans de la dècada de 1970 i que es caracteritza per quatre polítiques econòmiques significatives:

·         En primer lloc, l'abandonament de la plena ocupació com a objectiu polític desitjable i el seu reemplaçament per objectius d'inflació.

·         En segon lloc, un augment en la globalització dels fluxos de persones, capital, i comerç.

·         En tercer lloc, un enfocament a nivell empresarial basat en la maximització del valor per als accionistes en lloc de la reinversió i el creixement econòmic.

·         Finalment, la recerca de mercats laborals flexibles amb la pràctica desaparició dels sindicats de treballadors.