dimecres, d’abril 12, 2017

La "recuperació"


Fa pocs dies, en el discurs de clausura del XIV Congrés Regional del PP valencià, Mariano Rajoy va sorprendre amb aquestes paraules: "Ja podem fer coses que no podíem fer quan estàvem, i perdonin l'expressió, en la indigència". El president del govern, sempre amant de les paraules impactants, va optar per l'expressió més extrema per qualificar l'estat de l'economia espanyola fa cinc anys: "estàvem en la indigència".

Però ara ja no. Ara podem fer coses que no podíem fer fa cinc anys. Per això, les inversions pressupostades per a l'any 2017, que es van donar a conèixer dos o tres dies després del discurs presidencial, es redueixen ni més ni menys que un 22% respecte de les pressupostades per a l'any 2016. Visca la coherència.

Segons les paraules del president del govern, ja hauríem sortit de la "indigència". El que no ens diu és on som ara mateix, però dóna fa servir molt sovint la paraula "recuperació". El sociòleg alemany Wolfgang Streeck, en el seu llibre "Com acabarà el capitalisme?", on parla del conflicte entre el capitalisme i democràcia en l'era neoliberal(*) en què ens trobem, escriu la paraula "recuperació" sempre entre cometes, ja que des el seu punt de vista no indicaria més que la substitució de l’atur per l’ocupació de baixa qualitat. A això es referirà don Mariano? Què hem sortit de la indigència per entrar a la precarietat?

Wolfgang Streeck sosté que el capitalisme està ara en una condició crítica. El creixement està donant pas a un estancament. La desigualtat està conduint a la inestabilitat. I la confiança en l'economia monetària capitalista s'ha evaporat. El matrimoni de conveniència del capitalisme amb la democràcia, que existia des de 1945, s'està trencant a mesura que les institucions reguladores que havien de controlar-lo s'han anat esfondrant, i després de la victòria final del capitalisme sobre els seus enemics no hi ha una organització política internacional capaç de reconstruir aquest matrimoni.

El sistema capitalista està afectat per almenys cinc trastorns que van empitjorant amb el pas del temps, i per als quals no hi ha cura: el creixement en declivi, l'oligarquia, la manca de recursos de l'esfera pública, la corrupció i l'anarquia internacional .

En aquest context tan complicat, Espanya no està massa ben situada. L'esfera pública a Espanya és molt menor que la dels països del nostre entorn: la pressió fiscal espanyola és del 38% del PIB, mentre que la mitjana de la zona euro és de 7 punts més elevada. Volem tenir un estat del benestar com el dels països europeus del nostre entorn, però no volem pagar els impostos que permetin finançar-lo. No s'actua eficaçment sobre la corrupció. La desigualtat creix, i és de les més grans de la Unió Europea. L’oligarquia té cada vegada més poder.

Hem sortit de la indigència, ens diu el president del govern. La "recuperació" espanyola meravella al món sencer, ens repeteixen. Una recuperació que no permet augmentar les inversions públiques s'assembla més a un miratge que a una realitat. Espanya, si Wolfgang Streeck encerta en la seva anàlisi, és un dels primers països europeus on el conflicte entre capitalisme i democràcia es farà palpable. L'optimisme dels nostres governants sembla, per tant, molt fora de lloc.

(*) El neoliberalisme és una escola econòmica sorgida a mitjans de la dècada de 1970 i que es caracteritza per quatre polítiques econòmiques significatives:

·         En primer lloc, l'abandonament de la plena ocupació com a objectiu polític desitjable i el seu reemplaçament per objectius d'inflació.

·         En segon lloc, un augment en la globalització dels fluxos de persones, capital, i comerç.

·         En tercer lloc, un enfocament a nivell empresarial basat en la maximització del valor per als accionistes en lloc de la reinversió i el creixement econòmic.

·         Finalment, la recerca de mercats laborals flexibles amb la pràctica desaparició dels sindicats de treballadors.

dijous, d’abril 06, 2017

L’austeritat mata



Llegíem ahir al diari que s’està investigant si la mort de deu pacients a l’hospital Vall d’Hebron estan relacionades amb les retallades de les despeses de Sanitat que hi ha hagut a Catalunya, tal com va denunciar el que llavors era cap del servei de cirurgia cardiovascular de l’hospital, Manuel Galiñanes, qui, per cert, ha estat destituït d’aquest càrrec després d’haver fet la denúncia.

L’ Audiència de Barcelona ha ordenat que s’investigui si la mort de deu pacients del servei de cardiologia de l’hospital Vall d’Hebron estan relacionades amb les retallades econòmiques al centre sanitari i amb la seva incidència en les llistes d’espera.

En la seva denúncia, Galiñanes deia que hi havia pacients amb malalties greus que havien de ser operats urgentment i no es va fer. La causa: les retallades, que van fer que en lloc de quinze intervencions a la setmana, només se’n fessin tres. Per amagar-ho es van modificar, segons la denúncia, les llistes d’espera del servei.

En total, esmenta deu casos entre l’agost del 2015 i el maig del 2016. Sobre això, s’aporta la dada que la Societat Espanyola de Cardiologia i la Societat Espanyola de Cirurgia Cardiovascular in­diquen que un pacient d’aquest tipus no pugui esperar la intervenció més de 90 dies, i tots els denunciats superen aquesta barrera, i fins i tot arriben als 140 dies. I també s’explica que un d’ells havia de passar per quiròfan el 30 de juliol del 2015, però aquell dia només es va dur a terme una operació, que no va ser la seva. Va morir l’1 d’agost. Un altre va ingressar per un infart el 5 de març del 2016; hauria d’haver estat operat en 72 hores; se li va donar cita per a l’11 de març i va morir el 9.”

Que hi ha hagut retallades al departament de salut ho demostren els pressupostos dels darrers anys, com es pot comprovar al gràfic (l'any 2013 no es van aprovar els pressupostos). Es doncs, molt possible que el doctor Galiñanes tingui raó, i que aquesta austeritat hagi sigut la causa d’aquestes morts. Ja fa molt de temps que se sap que l’austeritat mata.


Ara bé, qui va ser el responsable d’aquesta austeritat? Trobem una resposta a l’article de La Vanguardia de l’Enric Juliana, titulat La Pell, del passat dia 2:

Això va començar, venia a dir Rajoy, el dia que Artur Mas va creure que ja no li sortia a compte ser el disciplinat executor de la política d’austeritat. Fem memòria. Convergència i Unió va recuperar el Govern de la Generalitat la tardor del 2010 amb un programa d’ alè jansenista. Rigor i bon govern després dels alts i baixos tripartits. “El govern dels millors ”, era el lema. Bona administració, política proempresa (business) i acords pragmàtics amb el PP català (entre ells, deixar via lliure a l’experiment de Xavier García Albiol a Badalona). El president català creia en la política d’austeritat i no va dubtar a aplicar-la amb autèntica disciplina merkeliana.

Mas retallava amb severitat jansenista.”

Ja fa temps que penso que l’ex president Artur Mas va ser un mal polític. Ara tinc un altre argument que em reafirma en la idea que tenia d’aquest senyor.

dimarts, d’abril 04, 2017

Les inversions de l’estat a Catalunya

El govern central ha enviat al parlament el projecte de pressupostos de l’estat per aquest any 2017. Una bona ocasió per comprovar si les paraules del senyor president l’altre dia a Barcelona són fum o poden ser realitats.

Començarem per dir que les inversions en infraestructures pressupostades per l’any 2017 per l’estat i els organismes i empreses públiques són de 7.540 milions d’euros, mentre que per l’any 2016 eren de 9.545 milions. Una rebaixa del 21 %. Comencem malament. Per ara no s’ha publicat com es repartiran entre les diferents comunitats autònomes.

El que sí es coneix són les inversions regionalitzades del govern central, que inclouen les infraestructures i la resta d’inversions. Són de 8.597 milions d’euros per l’any 2017, per 11.053 milions l’any 2016, una baixada del 22 %. D’aquestes inversions, Catalunya és la segona que en rep més, amb un 13,4 %, darrere Andalusia, que rep un 13,5 %. En canvi, quan ho mirem en euros per habitant, Catalunya queda molt més mal parada, amb 155 €/habitant, mentre que la mitjana nacional és de 185.





Catalunya té un 16 % de la població del país, i un PIB del 19 % del total. Les inversions, bon any mal any, haurien d’estar entre aquestes dues xifres. Mai les inversions regionalitzades pressupostades han arribat a aquestes xifres, i el percentatge ha disminuït des de que governa el PP.


Preguntat el senyor ministre d’hisenda perquè no es veuen en aquests pressupostos les promeses del president del govern, ha contestat que les podrem veure al pressupost del 2018. No sembla la millor manera de convèncer la gent que el que va dir el senyor president es pot creure.

divendres, de març 24, 2017

L’extensió de gel marí polar

L’extensió de gal marí àrtic ha arribat al seu màxim anual el passat 5 de març, amb una extensió de 14,45 milions de km2, la més petita des de que es mesura per satèl·lit, i la del gel antàrtic va arribar el passat 1er de març a la seva extensió mínima, amb un valor de 2,08 milions de km2, també la més petita des de que es tenen dades.

Així com l’extensió màxima de gel marí àrtic té una neta tendència a la disminució, amb 44.100 km2 anuals, no es pot treure cap tendència de l’extensió mínima del gel antàrtic, que és molt irregular.

Pel que fa al gel marí total, des de fa mesos s’observa que la seva extensió és, amb diferència, la més petita des de l’any 1979, dada en que varen començar les mesures per satèl·lit.

Una mostra més de l'escalfament global.








dilluns, de març 13, 2017

Malgrat 1917 - Concert a la Barretina Vermella

La Vanguardia del dimecres 14 de març de fa un segle anunciava, entre altres notícies,  l'actuació de la Societat coral orfeònica La Sirena Calellenca a la Barretina Vermella. Ja el mes de març de l'any 1916 havia vingut a Malgrat l'Orfeó Calellenc.




dissabte, de març 11, 2017

La retirada de l’Artur Mas



Ja fa anys que penso que l’Artur Mas és un polític acabat. Ho penso des de que va convocar eleccions anticipades al novembre del 2012 (s’havien de celebrar dos anys més tard), pensant que el seu partit augmentaria el número d’escons. En tenia 62 abans d’aquestes eleccions, molt prop de la majoria absoluta, i es va quedar amb 50. Quan un polític convoca eleccions anticipades per poder augmentar la seva majoria i té un resultat pitjor que el que tenia, demostra que ha avaluat malament el sentir dels votants. El bon home havia quedat enlluernat amb la manifestació de la diada del 2012. La reacció que s’espera en un cas així és la dimissió del convocant de les eleccions. Però el senyor Mas no va dimitir. Al meu parer, va ser un error molt greu.

A partir d’aquell moment les coses han anat cada vegada pitjor per Convergència. Ara tenen una trentena d’escons. L’Artur Mas, que mai havia sigut independentista, tot d’una es va convertir, malgrat que, al sortir de la seva reunió a la Moncloa amb en Mariano Rajoy del mes de setembre del 2012, deia que havia deixat obertes totes les vies, incloent-hi les d'eleccions anticipades. Totes excepte total ruptura amb Espanya, perquè "això a Europa no s’entendria".  Un parell de mesos després, teníem un Artur Mas independentista.

Llegeixo a La Vanguardia digital, que sortirà demà en paper, que la direcció del PDeCAT veu inviable la continuïtat de Mas com a líder del partit. Una decisió que no es prendrà, diuen, de seguida, sinó que esperaran que el tribunal inhabiliti al fins ara president del partit, per permetre-li una sortida honorable.

Han trigat molt, els convergents, a donar-se compte que el senyor Mas ja fa temps que no és un actiu pel partit. Han trigat tant que potser ara faran tard.

dijous, de març 09, 2017

Prosperitat sense educació?

La Comissió Europea ha presentat l'Índex de Competitivitat Regional de l'any 2016. La competitivitat regional és la capacitat d'una regió per oferir un ambient atractiu i sostenible per a les empreses i els residents que viuen i treballen en ella. En resum, és una foto de la prosperitat present i futura de la regió.

Les regions espanyoles no surten molt bé parades. De les 215 regions que componen la Unió Europea dels 15 (és a dir, els països del nostre entorn, incloent a Grècia) la millor situada és la Comunitat de Madrid, que ocupa el número 94, amb una competitivitat del 68%, seguida del País Basc, amb el número 127 i una competitivitat del 60%. Catalunya se situa en un molt discret lloc 157, amb una competitivitat del 49%, és a dir, està en el tram inferior de les regions europees.


La mitjana de la competitivitat de les regions espanyoles és del 37%, a comparar amb el 75% del Regne Unit, el 73% d'Alemanya, el 59% de França, el 36% d'Itàlia i de Portugal. Per això és poc comprensible l'optimisme dels nostres governants quan repeteixen dia i nit que Espanya és un gran país. És, comparat amb altres països de la Unió, un país gran (en superfície) però és un país petit quant a la seva capacitat de sostenir el seu Estat de benestar i el nivell de vida dels seus habitants.

Un dels factors que es tenen en compte en el càlcul de l'Índex de Competitivitat Regional és l'educació. El fet que un 37% de la nostra població activa (els que treballen o volen fer-ho) tingui, com a màxim, una formació bàsica (la primera etapa de la formació secundària), és una proporció impròpia d'un país europeu: a Suïssa i a Finlàndia aquesta proporció és d'un 8%, a Alemanya i a Àustria és d'un 10%, a França és d'un 11%, a Gran Bretanya i a Holanda és d'un 12%. I no és un problema solament de la gent gran: a Espanya, un 34 % de la població entre els 25 i els 34 anys també té, com a màxim, la formació bàsica, segons podem veure en l'Enquesta de Població Activa de l'últim trimestre de 2016.

Aquest diferencial en educació amb altres països del nostre entorn és una conseqüència de la bogeria constructora de la primera dècada del segle XXI, així com de l'aposta per un turisme barat, que encara segueix vigent, que van induir i segueixen induint un abandó escolar anormalment elevat. Aquestes persones amb poca formació es veuen i es veuran obligades a competir per uns llocs de treball precaris i malament pagats, mentre la indústria espanyola té problemes per trobar treballadors qualificats. La dècada prodigiosa d'Aznar Lopez i Rodríguez Zapatero ha deixat un país notablement empobrit, una economia poc competitiva, una societat més desigual i una enorme quantitat de joves que, atrets pels alts salaris que es pagaven en la construcció, van abandonar els estudis i ara tenen un futur molt compromès.

Sembla que, des de fa uns anys, les comunitats autònomes estan fent un esforç per oferir la formació professional als joves de 15 a 20 anys. D'aquests joves, els que cursen una formació dual, és a dir, alternant escola i treball en una empresa, no arriben al 10 % (a la Vanguardia d’ahir es deia que a Catalunya hi ha més de 8.000 alumnes fent FP dual, aproximadament un 6% dels estudiants potencials) mentre que a Alemanya segueixen l'educació dual la meitat dels qui acaben la secundària obligatòria. Estem encara lluny d'aconseguir aquestes xifres. D'altra banda, ningú sembla conscient de la necessitat d'un reciclatge massiu a aquells centenars de milers de joves entre 25 i 35 anys que es troben atrapats en un món laboral de poca qualificació i baixa remuneració.

L'educació de la població no és una condició suficient per assegurar el futur d'un país, però és una condició necessària. Sense educació no hi ha competitivitat, i sense competitivitat no hi ha prosperitat. Reduir la proporció de la població activa poc qualificada hauria de ser un dels objectius nacionals més importants per construir un país millor.

Sí, ja sabem que, un cop independents, serem com Dinamarca. El problema és que l’índex de competitivitat mitjà de les regions daneses és del 76%. Potser algú hauria d’explicar com ens ho farem per posar-nos al seu nivell.