Feines poc pagades

Espanya és un dels països europeus on els sous són més baixos. Les darreres dades publicades per Eurostat són les corresponents a l’any 2015, i ens diuen que els ingressos nets mitjans d’una família amb dos fills on només treballi una persona van ser de 22.786 euros anuals a Espanya, mentre que la mitjana dels països de la zona euro va ser de 29.934 euros. Els sous espanyols són, doncs, un 24 % inferiors a la mitjana de la zona euro. Si ho comparem amb els pisos del nostre entorn, darrere només tenim Portugal i Grècia.

Això té a veure, lògicament, amb la qualitat de l’ocupació. Als països de la zona euro el percentatge de persones ocupades que tenen una formació molt baixa (nivells 0 a 2) és del 20,0 %, mentre que a Espanya aquest percentatge és del 33,5 % (a Catalunya, el 31,7 %). Si mirem les persones ocupades amb un nivell mitjà de formació (nivells 3 i 4), a Espanya representen només un 24,0 % (a Catalunya, el 28,2 %), davant d’una mitjana del 46,0 % als països de la zona euro.

En canvi, tenim un percentatge d’ocupats amb formació superior (nivells 5 a 8) del 42,5 % (46,2 % a Catalunya), davant un 33,7 % a la mitjana dels països de la zona euro. El problema, però, és que molts treballen en feines inferiors a la seva qualificació.

Això ens diu que a Espanya (i també a Catalunya) hem escollit un tipus d’economia que dona prioritat a treballs que necessiten poca formació dels assalariats, el que vol dir que són feines amb una productivitat reduïda. No ens hem d’estranyar, doncs, que els sous siguin dels més baixos d’Europa.

Se va el caimán, se va el caimán…

La primera cosa que em va venir al cap quan el Partit Popular va perdre la moció de censura i va ser desallotjat del poder va ser la cançó “se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla...”. I no perquè pensi que el senyor Rajoy sigui un caiman, sinó perquè això és el que cantàvem fa molts anys quan se n’anava algú del que n’estàvem fins els nassos.

Se’n va dient-nos que deixa una Espanya millor que la que va trobar. Sembla que n’està convençut. En efecte, el PIB augmenta, però potser menys per l’acció del govern que per la baixada dels preus del petroli i del tipus d’interès, tal com diu el Banc d’Espanya. Deixa un problema territorial molt important, que potser no existiria si no hagués fet el que va fer amb l’estatut aprovat pel Congrés i ratificat pel poble català. El seu balanç, doncs, probablement no sigui tan positiu com creu el senyor Rajoy.

No sé què passarà amb el nou govern. Des del punt de vista econòmic, suposo, seguirà fent el que li manin des de Brussel·les, però difícilment evitarà la propera crisi. Des del punt de vista social i mediambiental potser podrà avançar una mica, encara que ho tindrà complicat. Des del punt de vista territorial, possiblement hi hagi una disminució de la tensió, potser hi haurà un inici de diàleg, però serà lent i es necessitarà molta paciència i habilitat. Paciència i habilitat que, mirant les primeres reaccions dels tuitaires Puigdemont i Rufián, sembla que no existeixen pas massa del costat dels que diuen que volen la independència, el que no vol dir que existeixin del costat del nou govern.

De tot això en seguirem parlant.

El problema del preu del petroli

El preu del petroli Brent (el petroli del Mar del Nord, que és una referència del preu del petroli que s’importa a Espanya) ha anat augmentant aquests darrers mesos, fins a situar-se entre els 75 i els 80 $ per barril, després d’uns anys relativament barat.

Les importacions espanyoles dels dos darrers anys han augmentat notablement, degut a la recuperació econòmica del país, encara que també és versemblant que la recuperació de l’economia sigui deguda a aquest abaratiment del preu del petroli.

Quan els preus del petroli eren més elevats, els anys 2011, 2012 i 2013, on es situaven entre els 109 i els 111 $/barril, les importacions de petroli cru representaven entre 45 i 50.000 milions de dòlars. L’any passat, amb un preu de 54 $/barril, malgrat unes importacions més importants, només van representar uns 27.000 milions de dòlars. Si continuem amb les mateixes importacions que els darrers tres anys, uns 65 milions de tones, amb els preus actuals, la factura serà d’uns 38.000 milions de dòlars, 10.000 milions més. Ningú sap si l’economia espanyola podrà pagar aquesta factura. Si no fos així, vindrà una nova recessió.

La “bèstia” d’en Quim Torra

El president Torra i jo tenim alguna cosa en comú: tots dos vam llegir, de petits, el llibre De quan les bèsties parlaven, d’en Folch i Torres. El concepte de bèstia d’aquest llibre no és pejoratiu, ans al contrari, les bèsties que hi surten tenen un caràcter humà molt raonable. Per això, quan l’amic Torra, que comença el seu famós article La llengua i les bèsties citant el llibre d’en Folch i Torras, parla d’aquest tipus de bèsties.

Però la cosa canvia al segon paràgraf de l’article. Aquí, les bèsties folchitorrèsiques es converteixen en carronyaires, escurçons, hienes (com si els carronyaires, els escurçons o les hienes no tinguessin el seu lloc dins del biosistema en el que vivim; aquest és el primer error d’en Torra)

Aplica el qualificatiu de bèstia a un senyor que es va queixar en un diari suís perquè la companya aèria Swiss fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell. Aquí, en Torra es va esplaiar: “La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles”.

Ens podem preguntar si això és racisme. A mi no m’ho sembla, ja que no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer (queixar-se en un diari que es fes servir el català, i no el castellà, en una companyia aèria). En canvi, Torra es va excedir, i molt, en els seus adjectius qualificatius sobre aquesta persona. Com va dir el filòsof Emile Cioran al seu Breviari de Podridura, "la diferència entre la intel·ligència i l'estupidesa resideix en el maneig de l'adjectiu”. De manera que, d’aquest article d’en Torra, no en podem concloure que és un racista, sinó més aviat un estúpid.

Fa un parell de dies, el diari El Mundo publicava un reportatge sobre qui és aquesta bèstia descrita per en Torra: "Yo soy la 'bestia' española del racista Quim Torra" (...y soy un vasco de Durango que emigró a Suiza). Es tracta d’un basc que va ser guàrdia civil, que va emigrar a Suissa, on és empresari, que té (o tenia) una casa a Pineda, on venia sovint. Quan va escriure aquesta carta al diari suís, era militant de UPD. Explica que, després de l’article del senyor Torra, li van entrar a la seva casa de Pineda, però que no li van robar res, pel que considera que va ser un acte de venjança política.

Es interessant llegir el reportatge de El Mundo. El protagonista de la història té una lògica que hem d’intentar comprendre. Però també fa com en Torra, abusa dels adjectius (acusa Torra de racista i nazi), el que fa que arribem a la mateixa conclusió a la que hem arribat abans: és més estúpid que intel·ligent.  

Malgrat 1918 - Comunió Solemne i comptes municipals

La Vanguardia del 23 de maig del 1918 publicava una notícia sobre Malgrat, on es feia referència a la celebració de la Comunió Solemne i a la publicació d’un full amb els comptes de l’ajuntament.

Galliner esvalotat

El galliner està esvalotat. El galliner polític, és clar. Tant a Catalunya com a Espanya com a Europa, la situació és confusa, gairebé caòtica. Ningú sap què passarà.

A Europa, amb la situació política italiana i amb l’avanç dels populismes, gràcies a una classe mitjana desorientada, que veu com va baixant el seu nivell de vida, s’està caminant cap a una desintegració del sistema.

A Espanya es viu un final, no de legislatura, sinó de règim. Els successius governs han anat desacreditant el sistema regit per la constitució del 1978 amb la seva corrupció, i ningú no acaba de presentar una política creïble per una reforma, per una posada al dia (un aggiornamento, que diuen els italians) de les institucions. El partit que s’autotitula com a reformista, el d’Albert Rivera, ha demostrat com seria la reforma que proposa: “Rojo y amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”. Pura comèdia. Els socialistes, amb un dirigent que un dia proposa un estat plurinacional, que l’endemà recolza que hi hagi independentistes a la presó, que més tard titlla de racista al nou president de la Generalitat i que després proposa canviar la definició de rebel·lió al Codi Penal, demostra que no sap on va (el que, afegirem, no és cap novetat).

A Catalunya anem de mal en pitjor. Si el president Mas va demostrar ser un mal polític quan va convocar eleccions per assolir una majoria absoluta, i resulta que va perdre uns quants escons, el president Puigdemont va fer el ridícul, si el que diuen les cròniques és cert, quan tenia decidit convocar eleccions i es va tornar enrere degut a quatre tuits mal redactats, i ara tenim el president Torra que fa tot el possible per no haver de governar, probablement perquè sap que no ho farà bé. Tant Puigdemont com Torra són tuitaires empedreïts, el que, penso jo, equival a no tenir la capacitat d’entendre realitats complexes que no càpiguen en 140 caràcters, el que potser vol dir que tenen un caparró molt senzill.

Un temps s’està acabant, tant a Europa com a Espanya i com a Catalunya. El moment és complicat, i tenim uns polítics mediocres, per no dir dolents. Pel que fa al problema entre Catalunya i Espanya, s’ha d’enfrontar la realitat, s’ha de parlamentar amb l’enemic (el govern central, pels independentistes, i els independentistes, pel govern central) per sortir de l’embolic. A Catalunya, però, abans s’ha de tenir un mínim comú denominador entre els independentistes de l’interior i els de l’exili. Probablement això és el més complicat de tot.

Un president provisional

Catalunya ja té president. Un president provisional, ja que el legítim president és el que va ser destituït pel govern central. Aquesta, almenys, és la tesi dels partits que van votar ahir el nou president al Parlament. Ràpidament, molts comentaristes han titllat Torra de titella d’en Puigdemont. Això, però, no és exactament així. Els que diuen que és un president titella es basen en que en Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de manera perfectament legal, mentre que els que defensen que encara és el veritable president afirmen que va ser destituït de manera il·legal, basant-se en que l’aplicació del famós article 155 no permet la destitució del govern i, encara menys, que el qui convoqui noves eleccions no sigui el president de la Generalitat. Sobre això hi ha un recurs de Podem al Tribunal Constitucional des de primers de desembre de l’any passat, que va ser admès a tràmit, però al que encara no s’ha donat resposta. També n’hi ha un altre del Parlament, també admès, però que està en tràmit, esperant les al·legacions de la Generalitat, que només les pot fer el nou govern.

De manera que ens trobem davant d’un assumpte de legitimitat. En aquest sentit, l’actuació del nou president és impecable, ja que actua de manera coherent amb el que ell, el seu partit, i molta gent, pensa.

També se l’acusa de feixista, supremacista i xenòfob, a causa d’uns articles i d’uns tuits que va escriure ja fa uns anys. No seré jo que defensi el contingut d’aquests articles, que són d’un mal gust manifest i d’una manca d’educació i respecte pels qui no pensen com ell. Però hem de recordar els escrits publicats al diari El Faro de Vigo els anys 1983 i 1984 pel que avui és president del govern central, on afirmava, comentant un llibre que s’havia publicat feia poc, que “Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.” Defensava l’actual president del govern central la tesi de que los hijos de “buena estirpe” són superiors. I, és de suposar, ell es considerava un hijo de buena estirpe.

És a dir, que, parlant de feixistes, supremacistes i xenòfobs, el senyor Torra no és l’únic que presideix un govern a Espanya.

Es queixen que un Parlament amb majoria independentista hagi escollit un president independentista. Haguessin volgut que l’escollit fos algú que no estigués d’acord amb la majoria del Parlament, però això, en democràcia, és complicat. Amenacen en tornar a aplicar l’article 155 si el nou govern no fa bondat, és a dir, si fa alguna cosa que no els agradi. Algun periodista exaltat demana que els avions del l’exèrcit bombardegin Barcelona (i no el fiquen a la presó, com ho fan amb els cantants). No han entès res.

Els contes i els comptes de les pensions

El president del Govern, Mariano Rajoy, va comparèixer al Congrés dels Diputats el passat 14 de març per parlar d'un dels temes que desperten més preocupació: les pensions. Ho va fer després de les manifestacions dels pensionistes, indignats amb l'augment del 0,25% de les seves pensions. Del seu discurs, ple de dades, destaca  el seu rebuig de l’escala mòbil (pujada automàtica de totes les pensions d’acord amb l’increment de la inflació) i la voluntat de no canviar res a la reforma de l’any 2013, implantada pel seu govern. Anunciava que s’estudiaria augmentar més les pensions més baixes. L'excusa: no hi havia diners per satisfer la petició dels pensionistes d'un augment indexat a l'IPC. Acusava de demagogs i irresponsables els partits que defensaven aquesta demanda dels pensionistes.

El 27 de març, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, anunciava al presentar els pressupostos que les pensions mínimes i les no contributives pujarien en total aquest any un 3%, mentre que l’increment seria d’un 2% per a mig milió de vídues (compleixen amb el compromís del 2011 i comencen a elevar la base reguladora, del 52% al 54%). En el cas de les pensions sense dret a complements mínims però inferiors a 700 euros mensuals, la pujada anual assoliria l’1,5%, davant l’1% per als que perceben entre 700 i 860 euros al mes. La partida destinada a aquests increments, que s’aplicarien amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener del 2018 en més de 5,7 milions de pensions, ascendia a 1.000 milions d’euros.

Ahir ens assabentem que el govern ha decidit tornar l’IPC com a referència per actualitzar cada any les prestacions dels jubilats, gràcies a un acord amb el PNB per tirar endavant els pressupostos. L’acord del Govern i el PNB inclou també un increment en la base reguladora de les pensions de viduïtat fins al 56% aquest 2018 i del 60% el 2019. A més, el pacte endarrereix fins al 2023 l’aplicació de l’índex de sostenibilitat del sistema. Amb aquest augment de darrera hora, l’increment de la partida de les pensions serà d’uns 1600 milions d’euros.

En resum, on fa un mes i mig no hi havia possibilitats financeres per augmentar les pensions segons la inflació, ara resulta que no era del tot cert. O bé el senyor Mariano Rajoy ha descobert la pedra filosofal (aquella substància alquímica llegendària que es diu que és capaç de convertir els metalls com ara el plom en or o plata) o bé el que afirmava fa un mes eren tonteries, o bé es tracta d’un barrut que s’estima més tenir el seu cul ben calent a la Moncloa que mantenir sanejats els comptes públics.

I després encara pretenen que ens els creiem.