Malgrat 1919 - Temporals

La Vanguardia del dilluns 6 de gener de fa cent anys publicava que, degut al temporal, el llagut Enriqueta havia sigut destrossat a Malgrat.

Dos dies més tard, el dimecres 8 de gener, publicava l’odissea de la balandra malgratenca Paquito a Palamós, també degut al temporal de mar.

Demografia i pensions

Dins de l'ambient pessimista que ens ha deixat la recent crisi econòmica, una de les preocupacions dels espanyols és la sostenibilitat de les pensions públiques. Aquesta sostenibilitat està lligada a la demografia i a l'evolució de l'economia. Aquesta preocupació és del grat dels financers i dels especuladors, que creuen que si pensem que les pensions públiques són insostenibles, tindran l'oportunitat de col·locar entre els seus clients plans de pensions privats, el que els permetria fer-se amb una part cada vegada més gran del pastís de l'estalvi.

Les previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) indiquen un estancament de la població espanyola en els propers 30 anys, així com el seu envelliment. D'aquesta previsió es dedueix, de forma gairebé matemàtica, que hi haurà menys persones en edat de treballar i més en edat de jubilació. Com que les cotitzacions dels treballadors són les que paguen les pensions dels jubilats, el sistema de pensions col·lapsarà de manera irremeiable. Ja actualment la despesa anual en pensions és més grossa que les entrades anuals de les cotitzacions.

Les previsions de l'INE es basen en les xifres dels últims anys: l'índex de fecunditat, que l'any 2017 va ser de 1,36 fills per dona, es mantindrà baix en l'any 2050, amb 1,40, mentre que el mínim necessari per a una taxa de reposició de la població és de 2,1 fills per dona. D'altra banda, l'INE preveu una entrada d'immigrants relativament baixa, de l'ordre dels 100.000 nous immigrants per any. Amb aquestes dades, l'INE anticipa una contracció de la població en edat de treballar de 7 milions de persones. Amb aquestes dades, és evident el col·lapse de les pensions públiques.

No és la primera vegada que les anàlisis catastrofistes derivats d'una lectura lineal de les estadístiques demogràfiques prediuen el col·lapse del sistema públic de pensions. No fa tant de temps, als anys 90 del segle passat, també durant una crisi econòmica, es va arribar a posar una data per a aquesta hecatombe. L'error d'aquests malastrucs va ser majúscul, ja que a l'any 2011, el sistema públic de pensions no només no hi havia col·lapsat, sinó que havia generat un superàvit de 67.000 milions d'euros, l'anomenada guardiola de la Seguretat Social.

Per què aquestes previsions catastrofistes van fallar tan estrepitosament? Senzillament, perquè van ser fetes extrapolant les dades de la situació del moment: l'INE no realitza previsions, sinó que fa "projeccions". Les previsions demogràfiques han d'integrar no només la taxa de natalitat del moment, sinó que també, si volen ser fiables, han d'integrar variables econòmiques i socials. Exemple d'això és l'acció dels governs sobre l'índex de natalitat a França, que se situa entre 1,9 i 2,0 des de fa 20 anys, o a Alemanya, que tenia un índex de natalitat de 1,25 fills per dona en els anys 90, i el va augmentar a 1,60 en 2016.

L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que és l'organisme encarregat d'analitzar la viabilitat de les finances públiques, ha publicat fa pocs mesos un estudi demogràfic que difereix substancialment del de l'INE, titulat "Previsions Demogràfiques: una visió integrada". Es basa en un augment de la natalitat, estimulat per les polítiques públiques (aquest organisme estima que es pot arribar a un índex de fecunditat d'1,8 a 2 fills per dona en l'any 2050) i en un flux net d'immigrants anuals en el període 2018 - 2050 de 250.000, sempre que l'economia espanyola es revitalitzi, ja que la immigració és un fenomen demogràfic clarament condicionat pels factors econòmics, inclosos els de curt termini. Amb l'avantatge que els immigrants solen tenir una taxa de natalitat superior a la de la població autòctona. Això sí, el pes dels immigrants en la població espanyola passaria del 9,8% l'any 2017 al 12% en el 2033 i al 15% el 2050.

Si les previsions de la AIREF es compleixen, la població espanyola no disminuiria ni quedaria estancada, sinó que augmentaria fins a situar-se entre 50 i 60 milions l'any 2050, i la població en edat de treballar es mantindria estable entre 29 i 32 milions. Dins d'aquesta població en edat de treballar, la AIREF preveu un augment de la taxa d'activitat, que a Espanya és actualment del 64,7%, mentre que a la zona euro és del 71%. La combinació d'una estabilitat en la població en edat de treballar i un augment de la taxa d'activitat permetrà un augment del nombre de cotitzants, contràriament al que es dedueix de les previsions de l'INE.

Amb aquestes previsions de la AIREF, el dèficit de la Seguretat Social es podria mantenir en límits tolerables, pel que caldria restar dramatisme a la situació actual. Certament, continuarà la pressió de la despesa en pensions (jubilats amb una paga major i més anys d'esperança de vida, que requeriran més recursos del sistema sanitari públic), que es compensaria amb un augment de la població activa, que generarà més cotitzacions. La reforma del sistema continuarà sent necessària, però la seva viabilitat no estaria en qüestió.

No serà fàcil aconseguir-ho, però no és impossible: per això cal estimular l'economia productiva en detriment de l'especulativa, augmentar l'índex de fecunditat i permetre un augment de la immigració. En aquest sentit, els partits polítics que s'oposen a l'entrada d'immigrants, i als quals se'ls omple la boca dient que defensen als espanyols, en realitat són els enterradors del seu futur.

El gel de l'Antàrtida es fon cada vegada més de pressa, augmentant el risc d'un augment del nivell del mar

S'acaba de publicar l'article "Four decades of Antarctic Ice Sheet mass balanç from 1979-2017", en el qual els autors informen d’un augment de sis vegades de la pèrdua anual de massa de gel de l'Antàrtida entre 1979 i 2017.

Els resultats d'aquest estudi són que, entre 1979 i 1990, l'Antàrtida va perdre una mitjana de 40 ± 9 milers de milions de tones de massa de gel per any. Entre 1989 i 2000, aquesta quantitat va ser de 50 ± 14 milers de milions de tones anuals. Entre 1999 i 2009, aquesta quantitat va augmentar a 166 ± 18 milers de milions de tones. Finalment, entre 2009 i 2017, aquesta quantitat augment fins 252 ± 27 milions de tones per any sis vegades més.

Tradicionalment, es considerava que el costat occidental de l'Antàrtida era la font més important d'aigua que anava de l'Antàrtida als oceans. Però aquest estudi mostra que un vast quart de l'Antàrtida oriental s'està convertint en una font molt important d'aigua que va als oceans. En el període 2009 - 2017, aquesta pèrdua massiva de gel va ser dominada pels sectors de la mar d'Amundsen / Bellingshausen, a Antàrtida de l'oest (159 ± 8 milers de milions de tones per any), terra de Wilkes, a Antàrtida de l'est ( 51 ± 13 milers de milions de tones per any), i península de l'oest i del nord-est (42 ± 5 milers de milions de tones per any).

Les dades es van calcular analitzant fotografies aèries d'alta resolució preses per l'Operació IceBridge de la NASA, les dades d'interferometria de radar per satèl·lit de múltiples agències espacials i la sèrie d'imatges que el satèl·lit Landsat està realitzant actualment.

En els últims 40 anys, la contribució de l'Antàrtida a l'augment global del nivell del mar ha estat només 14 ± 2 mm des de 1979 fins avui. Però a mesura que el clima s'escalfa més de pressa, la massa de gel que perd el continent antàrtic augmenta ràpidament, el que fa témer que l'augment global del nivell del mar pugui arribar als 4 metres en l'espai d'un segle.

L’extrema dreta

Per sort o per desgràcia, m’ha tocat viure durant més de vint anys a França. Una de les coses que vaig poder observar va ser el tractament que les forces polítiques feien del partit de Jean Marie Le Pen, el Front National, un partit d’extrema dreta. 

A França, les eleccions a diputats es fan per districtes electorals relativament petits, on s’elegeix un diputat, el diputat del districte. Cadascú té, doncs, el seu diputat. Si a la primera volta cap candidat ha obtingut la majoria absoluta dels vots emesos, es passa a una segona volta, on es presenten els candidats que han obtingut més del 12,5 % dels vots a la primera volta. Si només n’hi ha un, o cap, que hagi obtingut aquest 12,5 %, a la segona volta es presenten els dos candidats que han obtingut més vots. Quan un dels candidats a la segona volta era del Front National, si l’altre era de dretes, els d’esquerres el votaven, i viceversa, per intentar que no guanyés el candidat de l’extrema dreta. D’aquesta manera, a l’Assemblea Nacional, de 577 diputats, només n’hi ha 8 del Front National. Una manera de fer-los insignificants, políticament parlant.

De la mateixa manera, a l’elecció presidencial, si a la primera volta cap candidat no té la majoria absoluta, els dos candidats més votats es presenten a la segona volta. L’any 2002, a la primera volta, Jacques Chirac va obtenir 5,7 milions de vots, Jean Maria Le Pen en va obtenir 4,8 i, de manera sorprenent, el primer ministre Lionel Jospin va quedar tercer, amb només 4,6 milions de vots. Hi havia la possibilitat que l’extrema dreta obtingués la presidència de la república, de manera que els candidats d’esquerra, encara que tapant-se el nas, van aconsellar els seus simpatitzants que votessin per Jacques Chirac, per impedir el que consideraven un desastre. A la segona volta, Jacques Chirac va guanyar amb 25,5 milions de vots, per 5,5 milions per Jean Marie Le Pen.

A Espanya, el Front National francès es diu Vox. Salvant les diferències, tant culturals com polítiques, entre França i Espanya, el panorama és el mateix. Els programes d’aquestes dues formacions d’extrema dreta són semblants. Per això el candidat a alcalde de Barcelona, en Manuel Valls, s’oposa frontalment a qualsevol pacte amb Vox. Penso que té raó. Però, d’una banda, el PP ha ofert a l’extrema dreta algunes conselleries a Andalusia, i Ciutadans s’ho està pensant, però es guarda molt de dir que prefereix no governar si ha de dependre de Vox.

Serà perquè he viscut més de vint anys a França, que trobo que, al donar el seu recolzament explícit (el PP) o implícit (Ciutadans) a l’extrema dreta, aquests dos partits estan jugant amb foc. Per desgràcia, un foc que ens pot cremar a tots.

Malgrat 1918 - Defunció

La Vanguardia del 5 de desembre del 1918, ara fa un segle, anunciava la defunció, als 35 anys, de l’Antonieta de Garriga i d’Anglada. L’esquela es va publicar al mateix diari el dia 8 de desembre.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

Fa cent anys, la grip espanyola feia estralls. El 7 de novembre del 1918 la Vanguardia publicava que a Malgrat no hi havia hagut ni defuncions ni nous casos de grip, però que encara quedaven 28 malalts.

El 10 de novembre, els 12 malalts que quedaven a Malgrat van ser donats d’alta.

I, finalment, el 12 de novembre, es deia que es podia donar per acabada l’epidèmia.

Malgrat 1918 - Epidèmia de grip

El mes d’octubre de l’any 1918 va arribar l’epidèmia de grip espanyola, que també va afectar, i bastant, Malgrat. La Vanguardia publicava, el 23 d’octubre, que un dels focus principals estava a Malgrat.

 El 24 d’octubre publicava les estadístiques de Malgrat, amb 63 afectats i dues defuncions.

 El 2 de novembre deia que a Malgrat ni hi havia hagut nous casos els 4 dies anteriors.

Sabatines Intempestives

Fa una mica més d’un any que La Vanguardia, de manera més o menys correcte, acomiadava el seu col·laborador de feia molts anys, en Gregorio Morán, que cada dissabte ens regalava una de les seves Sabatines Intempestives. 

Doncs bé, des del dissabte passat, aquestes Sabatines Intempestives es tornen a publicar, no a La Vanguardia, sinó al diari digital Vozpopuli (https://www.vozpopuli.com/gregorio_moran/)

La sabatina del dissabte passat es titula “Una guerra civil no armada” i tracta de l’independentisme català. Podrem, com sempre, estar o no d’acord amb el que diu l’autor, però penso que és una bona notícia que, d’ara endavant, cada dissabte puguem tornar a llegir el que pensa un escriptor intel·ligent.

L'extensió del gel marí àrtic i antàrtic

Segons les dades de la Universitat de Colorado, el passat 21 de setembre l'extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim anual, que va ser de 4,56 milions de km², lleugerament inferior a la de l'any anterior. La tendència des que es tenen mesures per satèl·lit és d'una disminució anual de 82.100 km²/any, tot i que des de l'any 2007 fins avui, aquesta extensió mínima s'ha estabilitzat al voltant de 4,47 milions de km².

Pel que fa al gel marí antàrtic, el seu màxim anual es va assolir el passat 30 de setembre, amb una extensió de 18,92 milions de km², significativament superior a la de l'any anterior. Des de l'any 1979, la tendència anual és d'un augment de la superfície màxima de 14.500 km².