La concentració de CO2 a l’atmosfera

 La concentració mitjana de CO₂ a l’atmosfera de l’any 2020, mesurada al laboratori de Mauna Loa (Hawaii) ha sigut de 414 ppm (parts per milió), mentre que, quan es van començar a fer sistemàticament aquestes mesures al març de l’any 1958. L’any 1959, aquesta concentració va ser de 316 ppm, un augment del 31 %.

Mentre anem consumint energia fòssil (petroli, carbó, gas), aquesta concentració continuarà creixent. Sabem que aquest augment del CO₂ atmosfèric és la causa principal de l’escalfament global que estem patint. Les mesures que s’han adoptat fins ara no semblen ser suficients per disminuir la concentració de CO₂. Això ens pot passar factura d’aquí a pocs anys.

Les temperatures de l’any 2020

 Com cada any, els organismes que analitzen les mesures de temperatura preses des dels satèl·lits són els primers en completar les mesures anuals, tant globals com de diverses zones del planeta. Les mesures per satèl·lit van començar a fer-se l’any 1979, de manera que portem ja més de quaranta anys de dades.

 Hi ha uns quants organismes que analitzen aquestes mesures de temperatura preses des dels satèl·lits, però n’hem de destacar dos: REMSS (Remote Sensing Systems) i UAH (Universitat d’Arizona a Huntsville).

 El primer pren com a base el període de 20 anys que van del 1979 al 1998, mentre que el segon pren com a base el període que va del 1981 al 2010, és a dir un període de 30 anys. Els resultats que donen són les diferències entre les temperatures observades i les mitjanes del període de base, el que es diu anomalies de temperatura. Al tenir dos períodes de base diferents, és perfectament normal que s’obtinguin anomalies diferents, però, en canvi, si les anàlisis estan ben fetes, la tendència hauria de ser la mateixa. I el problema és que les dues tendències són molt diferents: REMSS dona una tendència de +0,22 °C per dècada, mentre que la tendència calculada per UAH és sensiblement inferior, +0,14 °C per dècada, sense que hi hagi una explicació convincent. Hem de dir, però, que la tendència calculada per REMSS es molt semblant a la de les diverses mesures efectuades des de terra.

 Com és lògic, el valor de la tendència és molt important, ja que ens dona la magnitud de l’augment de temperatures globals degut al canvi climàtic: +0,22 és un valor alarmant, mentre que +0,14 ho és molt menys. Al ser la tendència dels valors calculats per REMSS la mateixa que la calculada a partir dels termòmetres terrestres, es considera més ajustada a la realitat.

Passem a veure el detall. REMSS dona una anomalia per l’any 2020 de +0,81 °C, el que vol dir que l’any passat va ser el més càlid des de que es fa aquestes per satèl·lit, una centèsima de grau més que l’any 2016, que era el que tenia el rècord.

 UAH calcula per l’any 2020 una anomalia de +0,49 °C, el segon valor més elevat de la sèrie, després de l’any 2016.

En resum, la temperatura global de l’any 2020 calculada a partir de les mesures efectuades pels satèl·lits confirma que, malgrat el fred que estem patint ara mateix, l’escalfament global segueix, implacable. Les seves conseqüències seran, previsiblement, catastròfiques a pocs anys vista.

Dilemes

Sembla que comencem a veure el principi de la fi de la pandèmia amb l'aparició imminent de vacunes. Algunes d'elles són vacunes noves, basades no en la inoculació de virus morts o ensopits, sinó de molècules d'ARN que, degudament introduïdes en les cèl·lules, generen les proteïnes que caracteritzen el coronavirus, de manera que es creen anticossos que, si el virus ens envaeix, actuaran per contrarestar-lo. Aquesta nova tecnologia, creada en un temps rècord, és molt prometedora, no només per la pandèmia actual, sinó per a futures malalties.

Si l'any que ve ens podem alliberar de la pandèmia, quedaran les seves conseqüències econòmiques. Entre elles, el vertiginós deteriorament dels comptes públics: el deute públic a Espanya serà entre el 125% i el 130% de l'PIB en els propers anys, quan era de l'40% el 2008 i és d'una mica menys de 100% actualment. I en aquesta situació no estem sols: Itàlia podria arribar al voltant de l'160% de l'PIB, Grècia a més de l'200% i Portugal o França a registres com el nostre, mentre que els països de nord d'Europa i Alemanya es quedaran a la meitat. A això cal afegir-hi l'augment de la desocupació, el tancament d'empreses i, com derivat, el creixement de la morositat creditícia: un cercle perillós que afectaria el creixement del crèdit i, amb ell, a la fortalesa de la recuperació econòmica.

El que passi durant les properes setmanes serà molt important per les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Al debatre el que hem de fer per Nadal, no oblidem que hem de triar entre unes festes celebrades amb alegria i amb retrobaments familiars seguides d'una tercera onada al gener, o unes festes menys alegres, celebrades amb més prudència, que evitin, en la mesura del possible, aquesta tercera onada. No hi ha dubte que una tercera onada augmentaria, i molt, el deteriorament de l'economia i faria més lenta i complicada la recuperació.

Tenim, per tant, davant nostre, un primer dilema: alegria nadalenca i augment dels problemes econòmics, o prudència durant aquestes festes i major possibilitat de recuperació en un termini raonable.

Però hi ha un segon dilema, l'endeutament públic. Sent imparable l'augment del deute públic, la pregunta és si els governs hauran de practicar una contenció pressupostària en els propers anys, és a dir, una nova austeritat, que tant de mal va produir en l'anterior crisi econòmica. Això és el que opinen molts economistes.

D'altra banda, tenint en compte que els interessos que els governs estan pagant pel deute públic són molt baixos, altres economistes opinen que l'augment del deute públic no és un problema greu. La càrrega del deute ja no és la que era. Per exemple, Espanya va pagar un interès mitjà del seu deute públic del 5,4% en l'any 2002, mentre que en l'any actual no arriba a el 2%, i, ara mateix, els bons a 10 anys tenen un interès negatiu..

Per què estan tan baixos els tipus d'interès? Bàsicament, perquè el sector privat no sembla veure moltes oportunitats d'inversió productiva, i els estalviadors que no tenen un altre lloc a què acudir estan disposats a comprar deute públic, encara que no els ofereixi interessos elevats. Probablement aquestes circumstàncies no variaran, de manera que aquests economistes preveuen que els interessos del deute segueixin baixos durant molt de temps. Si això és cert, efectivament l'increment del deute públic no seria un problema greu. L'estat hauria d'estar invertint fortament en el futur de país, encara que hagi de demanar prestat els diners que necessita per efectuar aquestes inversions. Sempre, és clar, que es tracti d'inversions serioses en infraestructures, polítiques contra el canvi climàtic, educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc., és a dir, inversions amb futur, no com les del famós pla E de el govern de Rodríguez Zapatero.

Aquest és el segon dilema: endeutar-se o no endeutar-se per poder invertir en el futur de país.

El futur econòmic d'Espanya en els pròxims anys estarà en la capacitat d'encert que tinguem afrontant aquests dos dilemes.

Prudència, ciència i paciència

En aquest país de tertulians en què ens ha tocat viure, no es pot encendre la televisió o escoltar la ràdio sense topar-se amb una banda de personatges que tot ho saben i tot ho entenen, opinant sobre l'humà i el diví. Evidentment, el tema actual és la pandèmia. Tots critiquen les autoritats pel que han trigat a prendre decisions, però són els mateixos que al gener deien que l'anul·lació del congrés de telefonia mòbil a Barcelona era una maniobra perquè el congrés se celebrés en un altre país. Això demostra que les seves facultats de previsió són, al menys, tan deficients com les de les autoritats a les que tant critiquen.

 Seguim amb la por al cos. Les decisions que s'estan prenent són de vegades contradictòries, lesives per a bona part de l'economia, i no se sap si seran eficaços per erradicar la pandèmia. Però és difícil compaginar la lluita contra el virus amb el funcionament més o menys normal de l'economia. Sembla clar que els governs estan temptejant solucions que no sabem si tindran un efecte positiu. Lògicament, les decisions preses per les autoritats seran sempre criticades per un o altre sector econòmic que es vegi afectat per les mateixes.

 Acabem de sortir d'una situació econòmica complicada i ja ens veiem ficats en una altra, i amb una sanitat pública molt disminuïda per les retallades dràstiques dels anteriors governs.

 Des del punt de vista econòmic, per pal·liar les greus conseqüències derivades de la paràlisi a causa de la pandèmia, no queda més remei que augmentar la despesa pública. Al nostre país, la despesa pública és força mes petita que en els països del nostre entorn, malgrat que el nostre deute públic és de les més grans. Això vol dir que els ingressos públics són insuficients per fer front amb garanties a una situació normal. La pressió fiscal al nostre país és insuficient i molt per sota dels països que ens envolten. En resum, paguem menys impostos dels que hauríem de pagar si volem tenir els beneficis socials als quals aspirem.

 La pressió fiscal, també anomenada pressió tributària, és el total d'impostos que recapta el sector públic d'un país. Habitualment ve expressada com els ingressos fiscals respecte al producte interior brut (PIB), és a dir el percentatge de l'PIB que els ciutadans destinen a el pagament d'impostos. A Espanya, la pressió fiscal de l'any 2019 ha estat del 35,2%, mentre que a Itàlia ha estat del 42,4% a Alemanya del 41,5% o a França del 47,2%, segons dades d'Eurostat.

 No ens estranyem, per tant, que els ajuts públics per reflotar l'economia durant i després de la pandèmia siguin molt més petits que les d'altres països. D'aquí la pregunta: cal augmentar els impostos a Espanya? A primera vista, sembla que si. Però el que tinguem una pressió fiscal baixa no vol dir que l'esforç fiscal dels contribuents sigui menor, ja que no suposa el mateix esforç per a un contribuent pagar el 40% quan es guanyen, per exemple, 60.000 euros a l'any, que quan se’n guanyen 20.000.

 Si s'augmenten els impostos no vol dir que l'estat recapti més. És més suportable una pressió fiscal del 41,5% com a Alemanya, que té un PIB per càpita de 41.500 euros anuals, que una pressió fiscal del 35,2% com a Espanya, que té un PIB per càpita de 26.400 euros. Amb aquestes xifres, l'esforç fiscal dels alemanys és molt menor que el dels espanyols (Alemanya té un índex d'esforç fiscal de 16, per 22 a Espanya), el que es tradueix en el fet que, a l'augmentar els impostos, la recaptació no augmenti, ja que, com més esforç fiscal, major tendència al frau.

 Sembla clar, per tant, que la capacitat fiscal del nostre país per atacar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques és menor que la de molts països del nostre entorn. Les ajudes als sectors econòmics més afectats seran menors que les que donen altres països, i això malgrat les ajudes europees, que no se sap quan arribaran. És a dir, no ens queda més remei que endeutar-nos.

 Aquesta pandèmia ens ha demostrat que ni els polítics poden fer massa per resoldre els problemes, ni els científics saben suficient per donar solucions ràpides i eficaces a la pandèmia actual. Pandèmia que continua la seva marxa imparable a tot el món, amb la seva petjada de destrucció, malaltia i mort. El superarem, no hi ha dubte. La pregunta és quan i a quin cost. No ens queda res més que tenir prudència, per evitar contaminar-nos i contaminar els altres, confiar en la ciència per trobar el més aviat possible una vacuna i medicaments que ajudin a vèncer la malaltia, i finalment, ens cal molta paciència, ja que ens queden per davant molts mesos abans que puguem dir que hem deixat enrere aquest malson.

Malgrat 1920 - Sant Joan i Sant Pau

La Vanguardia del 2 de juliol de l’any 1920 publicava diverses notícies de Malgrat relacionades amb la celebració de la festa de Sant Joan i Sant Pau.

La producció i el consum de petroli

Ja hem vist que el petroli continua sent el primer component de l’energia bruta consumida. Analitzem la producció, el consum i l’evolució del preu del petroli.

Producció

La seva producció total ha estat de 95,2 milions de barrils diaris l’any 2019, sensiblement igual a la de l’any 2018, que va ser de 95,3 milions de barrils diaris.

La producció de petroli la podem subdividir en dos grups principals:

·         El petroli cru dels pous de petroli tradicionals, el petroli d’esquist i els condensats que provenen del gas, però que requereixen ser refinats, que representen el 87,4 % del total de la producció de petroli de l’any 2019.

·         Età, gasos liquats del petroli (LPG) i nafta, que representen el 12,6 % del total de la producció de petroli de l’any 2019.

El segon grup ha anat augmentant de manera progressiva el seu percentatge, que era del 8,4 % del total l’any 2000.

Per països, el principal productor de l’any 2019 han sigut els Estats Units, seguits de la CEI (Comunitat d’Estats Independents, regió econòmica composada per 10 de les 15 repúbliques ex soviètiques), d’Aràbia Saudita i del Canadà.

Els Estats Units han augmentat molt la seva producció amb l’extracció del petroli d’esquist (shale oil) aquests últims 10 anys. El problema, però, és que aquesta producció és molt deficitària i és possible que disminueixi molt d’aquí pocs anys.

Veneçuela, en canvi, ha disminuït molt la seva producció, que havia sigut de més de 3 milions de barrils diaris, fins a menys de un milió l’any 2019.

Globalment, serà difícil mantenir aquest nivell de producció, ja que el petroli d’esquist té una explotació ruïnosa, i també degut a que les companyies productores de petroli ha invertit molt poc aquests darrers anys en l’explotació de nous camps petrolífers, degut a que els preus del petroli no els permetien d’assegurar el retorn d’aquestes inversions.

Consum

El consum de petroli de l’any 2019 ha sigut de 98,3 milions de barrils diaris, superior a la producció, i gairebé un milió de barrils diaris més que l’any 2018. Des del 2015 en que el consum va ser de 92,6 milions de barrils diaris, el consum ha augmentat un 6 %, mentre que l’augment de la producció no ha arribat al 4 %.

Per països o regions econòmiques, podem veure que els Estats Units i Europa segueixen sent els primers consumidors mundials, seguits cada vegada més a prop per la Xina. Juntament amb el Japó han tingut un consum relativament estable, mentre que la CEI (Comunitat d’Estats Independents, regió econòmica composada per 10 de les 15 repúbliques ex soviètiques) va disminuir el seu consum durant la caiguda de la Unió Soviètica. La Xina i la Índia augmenten sensiblement el seu consum aquets darrers anys degut, en bona part, a que moltes indústries occidentals s’han traslladat a aquests països.

Preus

Els preus del petroli de l’any 2019 han continuat sent baixos si els comparem amb el boom dels anys de la crisi econòmica. Hi ha qui diu que la crisi econòmica va ser conseqüència directa de l’augment de preus del petroli que es va produir llavors, i que els consumidors no van poder pagar. En canvi, els preus actuals, que són assumibles pels consumidors, no són prou elevats perquè els productors de petroli puguin continuar invertint per trobar nous jaciments i, en alguns casos, no compensen ni els costos d’explotació actuals.

Per tant, és previsible que en els propers anys assistirem a una forta caiguda de la producció de petroli, el que generarà una crisi econòmica sense precedents.

Consum d’energia i emissió de CO2

Anirem, poc a poc, analitzant l’evolució del consum d’energia mundial i pels principals països, així com les emissions de CO₂ a l’atmosfera. Recordem que els dos problemes principals als que ens enfrontem són la disponibilitat de recursos energètics i el canvi climàtic.

A l’any 2019, el consum d’energia primària ha batut, una altre vegada, el rècord de l’any anterior, amb 583,9 exajoules. L’any anterior aquest consum va ser de 576,2. L’any 2019 es va consumir 3,7 vegades més energia que l’any 1965, i 1,5 vegades més que l’any 2000. El consum energètic mundial continua augmentant a un ritme desenfrenat.

L’energia primària és l’energia extreta de la natura abans de ser transformada per poder fer-la servir. Posteriorment, convertim aquesta energia a secundària, que serà transportada, emmagatzemada i transformada fins que pugui ser utilitzable en punts de consum, com ara llars, oficines, indústries, entre d'altres. Així doncs, l’energia primària consumida és sempre més elevada que l’energia realment útil.

Per l’any 2019, aquests 583,9 exajoules d’energia primària consumida es reparteixen així:

Petroli: 193,0 exajoules (33,1 %)

Gas natural: 141,5 exajoules (24,2 %)

Carbó: 157,9 exajoules (27,0 %)

Energia nuclear: 24,9 exajoules (4,3 %)

Hidroelèctrica: 37,7 exajoules (6,4 %)

Renovables: 29,0 exajoules (5,0 %)

És a dir, el 84 % de l’energia primària consumida l'any passat provenia de combustibles fòssils.

Pel que fa a les emissions de CO₂, durant l’any 2019 se n`han emès 34,17 milers de milions de tones a l’atmosfera, per 34,00 l’any anterior. Com pel consum d’energia primària, també es va batre el rècord. L’any 2019 es va emetre 3 vegades més CO₂ a l’atmosfera que l’any 1965, i 1,4 vegades més que l’any 2000.

En resum, ens anem acostant perillosament a una situació que, si seguim així (i tot fa pensar que seguirem, encara que l’any 2020 aquest consum i aquestes emissions disminuiran per la parada econòmica provocada pel corona virus) serà molt difícil, per no dir impossible, de gestionar.

El canvi climàtic ha fet que la sequera del sud-oest dels Estats Units fos una de les pitjors dels últims 1.200 anys

Segons un nou estudi, “Large contribution from anthropogenic warming to an emerging North American megadrought”, la sequera del sud-oest de l’Amèrica del Nord que ha durat des del 2000 fins al 2018 és una de les més severes de la regió durant els darrers 1.200 anys. Les reconstruccions del clima dels darrers segles basades en els anells dels arbres revelen que només hi va haver un període més sec que durés més de 19 anys: una poderosa "megasequera" a finals del segle XVI. 

Segons expliquen els investigadors, la recent sequera es va agreujar un 47 % pel canvi climàtic que estem provocant amb les nostres emissions de gasos d’efecte invernacle.

Els anells dels arbres són bandes de creixement anuals d'amplada variable. Aquesta amplada depèn de l’aigua disponible. Fent servir registres d'anells d'arbres procedents de 1.586 llocs de l'oest dels Estats Units i del nord-oest de Mèxic, que representen milers d'arbres, l'hidroclimatòleg Park Williams de la Universitat de Columbia i els seus col·laboradors van crear una història climàtica per a la regió que es remunta a l'any 800. Entre els anys 850 i 1600, intenses “megasequeres”, de les que algunes van durar algunes dècades, van assolar la regió.

Hi va haver una sequera especialment devastadora que va durar aproximadament entre 1575 i 1593, que la trobem citada en registres històrics i que també s’ha trobat estudiant els anells dels arbres. Va ser un esdeveniment realment impressionant, i una mena d’últim esclat de l'època de les “megasequeres”. La sequera podria haver contribuït a l’abandonament dels “pueblos” de Nou Mèxic i a la devastadora propagació de la malaltia importada pels conquistadors espanyols entre els nadius americans.

Un dels majors factors que controlen la precipitació al sud-oest d’Amèrica del Nord és l’Oscil·lació del Niño, un cicle natural en què els canvis en les temperatures tropicals de l’oceà Pacífic poden alterar els patrons meteorològics regionals. Durant els episodis de "La Niña" d'aquest patró, les temperatures més fredes de les aigües del Pacífic creen situacions atmosfèriques que impedeixen que les tempestes del Pacífic arribin al sud-oest d'Amèrica del Nord, reduint les precipitacions. La “megasequera” del segle XVI, per exemple, va coincidir amb un potent esdeveniment de La Niña.

En les darreres dues dècades, hem tingut més anys semblants a La Niña que anys semblants a El Niño.

Però la Niña sola no ha sigut responsable de la intensitat de la recent sequera, segons l’article citat. Els científics van examinar 31 simulacions climàtiques i es van separar les tendències comunes de temperatura i precipitació relacionades amb el canvi climàtic causat per l’home, deixant només una variabilitat natural. El resultat d’aquestes simulacions és que la sequera del 2000 al 2018 hauria estat un 47% menys greu sense el canvi climàtic actual.

Aquestes conclusions se sumen a una evidència que la pujada de les temperatures globals en les darreres dècades ha agreujat l’impacte d’una precipitació reduïda deguda als esdeveniments de La Niña: l’assecament dels sòls i la reducció de la quantitat de neu i del cabal dels rius degut a l’augment global de les temperatures no tenen res a veure amb els esdeveniments El Niño-La Niña, però contribueixen a agreujar-ne els impactes.

Un 2019 molt humit ha ofert un breu respir a la regió, de la mateixa manera que les “megasequeres” del passat també tenien algun any més humit entremig. Les condicions seques han tornat a reprendre el 2020 i les simulacions climàtiques de les pròximes dècades preveuen tant l'augment de la temperatura com la reducció de les precipitacions en aquesta part del món.

El fet principal és que el Sud-oest americà està immers en una greu sequera, no només la pitjor dels darrers 50 anys, sinó d’una importància temporal de tipus mil·lenari.

La variabilitat natural, com un any de El Niño, que podria aportar més pluja a la regió, podria ajudar a alleujar la sequera durant els propers anys, però a mesura que passa el temps, serà cada vegada més difícil acabar amb aquest tipus de sequeres i cada vegada mes fàcil tornar-hi a entrar.

I això no és exclusiu del Sud-oest dels Estats Units. Ens haurem d’anar preparant per afrontar unes condicions climàtiques cada vegada més extremes, ja que no volem, o no podem, aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle.