Malgrat 1967 - Canvi d’alcalde

La Vanguardia del 22 de juliol del 1967, ara ha fet 50 anys, publicava el canvi d’alcalde de Malgrat: en Jaume Turró Xaudiera passava el bastó al nou alcalde, en Miquel Viusà Ministral.
 
Del nou alcalde, en Joaquim Colomé en el seu llibre "Els alcaldes de Malgrat" en diu ... "sembla que una de les obres de la qual en va restar més satisfet fou la d'haver aconseguit construir el Grup Escolar dedicat a Marià Cubí i Soler".

El museu del Banc de Santander

El New York Times del 3 de juliol va publicar un article sobre un tema que tot just ha estat notícia a Espanya: la construcció d'un monument a la família Botín, propietaris del banc més important d'Espanya, a la ciutat que dóna nom al seu banc, Santander.

El monument és, en teoria, un museu d'art, però, com bé subratlla l'article, sembla "reflectir més la cultura dels diners que la cultura de l'art". Construït a un dels barris més benestants de la ciutat, l'edifici simula dues caixes de vidre que penetren sobre el mar, trencant els contorns de la costa i del passeig marítim. El projecte, que va iniciar la seva construcció en el moment de la crisi bancària, ha costat 80 milions d'euros, pagats per la família Botín. Aquest monument intenta ser l'alternativa al museu Guggenheim, a Bilbao, que es va construir als barris més deprimits d'aquella ciutat. No així aquest a Santander que s'ha construït a la part més residencial de la ciutat. Com bé assenyala el New York Times, aquest museu mostra i transmet la sensació de poder, que és, segurament, la intenció de la seva construcció.

Aquest poder del Banc de Santander explica que la construcció d'aquest edifici, que trenca amb totes les normes estètiques i ecològiques, interrompent un paisatge de costa suau, hagi estat aprovada per totes les autoritats pertinents, tot i les protestes del moviment ecologista i de moviments socials i veïnals en contra de la construcció de tal edifici, que " viola clarament les normes municipals, construït per l'engrandiment del Banc de Santander, signe de l'opulència bancària ". Aquestes protestes han arribat a tots els nivells jurídics, incloent el Tribunal Suprem, i totes elles han sigut desateses. L'article cita Carlos García, president de l'associació ambientalista ARCA, que protesta no només pel desastre ecològic que representa aquest edifici, sinó també per la seva ubicació, que és "on els romans van desembarcar per primera vegada i on la ciutat de Santander va començar ". Aquests moviments han portat les seves protestes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Com era d’esperar, el museu va ser inaugurat pel Rei Felip VI, amb l'obertura de dues sales, mostrant quadres prestats pel Museu del Prado de Madrid. Una de les dues grans sales conté un recull dels quadres de Goya. L'articulista del New York Times assenyala, amb certa ironia, que "un dels temes més importants de Goya va ser el tema de la injustícia social, mostrant imatges de l'aristocràcia decadent, contrastant-la amb dibuixos de fam i patiment entre les classes populars".

Un d'aquests quadres, titulat "Mengen molt", mostra a un frare cagant després d'una gran tiberi. L'article acaba indicant que sembla que els quadres de Goya semblen bastant aptes pels temps que vivim, ja que “tot i que l'economia espanyola s'està recuperant des del rescat bancari 2012, la crisi també ha augmentat significativament la bretxa de la riquesa a la societat espanyola”.

Pocs diaris espanyols han mencionat aquest article del New York Times amb la seva càrrega de profunditat sobre la situació social espanyola. El poder de la banca sobre els diaris és molt gran.

(Inspirat en un article de Vicenç Navarro)

L'agonia de la Segona Restauració

La història pot servir per formar-se una idea del que passa en el present. Per aquesta raó es pot acudir a la Primera Restauració (la de 1875, en la persona d'Alfons XII), per entendre la Segona (la de 1975, en la persona de Joan Carles I). Totes dues van ser concebudes com una manera de superar una situació complicada: en el 1875, es va tractar del final del període iniciat per la Gloriosa Revolució de 1868, i, en el 1975, de la sortida d'una llarga dictadura. Les dues van fer possible un prolongat període de pau social i creixement econòmic; però, al cap d'un terç de segle, les dues van començar a enfonsar per la mateixa causa: els partits que s'alternaven en el govern van ser, en la Primera Restauració, i són, en la Segona, incapaços de regenerar el sistema.

El desgovern de la primera restauració va desembocar, l'any 1923, a la dictadura del general Primo de Rivera, amb el beneplàcit de part del país i del rei. Ortega i Gasset va parlar el 1917 de "l'Espanya oficial i l'Espanya vital". Va quedar clar que "l'Espanya real" era la segona. I, quan es nega la realitat, el fi del sistema és proper.

Ha passat un segle i, avui dia, la situació és semblant. La Transició es va saldar amb èxit, obrint pas a una llarga etapa de creixement econòmic, pau social i reconeixement internacional. Però, ja des del seu inici, després desfer-se de Suárez i la UCD, l'antiga oligarquia dominant durant la dictadura franquista es va anar apoderant de les cúpules dels dos partits que s'alternaven en el poder. La corrupció estava servida, i la decadència del sistema en marxa. No cal sorprendre que, també com fa un segle, hagi arribat el moment en què molta gent ha començat a creure que els partits que s'han alternat en el poder no els representen, i ha decidit votar a uns nous partits (Ciutadans i Podem ), confiant a ells la defensa dels seus interessos. El que constitueix una gran novetat respecte a la Primera Restauració i una possibilitat de regeneració del sistema, potser l'última.

Si el sistema vol subsistir, sobretot després d'una crisi econòmica brutal, els costos de la qual han recaigut fonamentalment sobre el tram més desafavorit de la població, no queda més remei que aprendre de la Primera Restauració, i buscar fórmules que facilitin que "l’Espanya vital" de la qual parlava Ortega pugui assolir cotes de poder per defensar els seus interessos, que són els de la majoria, i que són contradictoris amb els de "l’Espanya oficial". Aquest no serà el cas mentre Mariano Rajoy, el més decimonònic dels nostres polítics, incapaç de qualsevol iniciativa política de calat, segueixi portant les regnes del govern. Ni sembla albirar-se en el seu partit ningú amb idees per regenerar la política espanyola: ja s'ha encarregat don Mariano de tallar les ales a tot el que volgués tenir alguna iniciativa.

L'altre partit "turnant" d'aquesta segona transició, el Partit Socialista, ha demostrat, mentre governava, ser tan insensible als problemes de "l’Espanya real" com els seus col·legues populars. Probablement per aquesta raó la candidata oficialista ha estat rebutjada per la militància.

La lliçó a extreure de l'agonia de la Primera Restauració està clara: els governants han de acostar-se a "l’Espanya real" i han de desfer-se de l'oligarquia que domina la cúpula dels dos partits que s'han alternat al govern. De no fer-ho, la història es repetirà. Sembla que els socialistes han emprès aquest camí. Els afanys independentistes de bona part de la població de Catalunya són un símptoma que aquesta Segona Restauració està agonitzant, per la paràlisi i l'immobilisme dels governants de torn, que han demostrat la seva incapacitat per adaptar el sistema als nous temps i a les necessitats de la majoria de la població.

L'any 1923 es va acabar la Primera Restauració, 48 anys després del seu inici. Arribarà la Segona l'any 2023 si abans no s'emprenen les reformes que facin viable la seva supervivència?

La tirania que ens aguaita

Timothy Snyder, catedràtic d'Història de la Universitat de Yale, ha publicat no fa gaire temps un llibre que porta per títol "Sobre la tirania", concebut com vint lliçons que hauríem d'aprendre del segle XX. S'entén com tirania la usurpació del poder per part d'un sol individu o grup, i la possibilitat que els governants eludeixin les lleis en el seu propi benefici.

En el seu pròleg diu que "la història no es repeteix, però instrueix. Quan els pares fundadors dels Estats Units van redactar la Constitució Americana, es van basar en el coneixement que tenien de la història. Preocupats per la possibilitat que la república democràtica que preveien s'ensorrés, meditaven sobre la transformació d'antigues democràcies i repúbliques en oligarquies i imperis".

La història europea del segle XX ens mostra que les democràcies poden esfondrar-se. Recordem que les democràcies europees van caure en l'autoritarisme i el feixisme de dretes en les dècades de 1920 i 1930. La Unió Soviètica comunista, establerta en 1922, va estendre el seu model a Europa en la dècada de 1940. Ens aniria molt bé avui dia entendre el perquè va passar el que va passar.

Podríem tenir la temptació de pensar que la nostra herència democràtica ens protegeix d'aquestes amenaces. Però seria un error. Si no volem caure de nou en la tirania, hem d'examinar la història per entendre les seves arrels, i considerar les respostes adequades que cal donar-li. No som més savis que els europeus que van veure com la democràcia cedia al feixisme, al nazisme o al comunisme al segle XX. L'únic avantatge que tenim és que podem aprendre de la seva experiència.

I ara és un bon moment per fer-ho, ja que s'observen tics molt poc democràtics en molts països: la llei mordassa a Espanya; els dos anys d'estat d'excepció a França; l'amenaça de suspendre diversos drets humans al Regne Unit; les amenaces i els improperis de Trump contra periodistes i jutges que no li diuen amén a tot el que vol fer; la deriva totalitària polonesa, on el Parlament, dominat pel partit nacionalista Llei i Justícia (PiS), acaba d'aprovar un paquet de tres lleis que pretenen purgar els tribunals i sotmetre el poder judicial al control del Govern.

Tant el feixisme com el comunisme van ser respostes a la globalització: a les desigualtats reals i percebudes que creava, i a l'aparent impotència de les democràcies per corregir-les. ¿I, què més passa ara mateix al món? Els nous totalitarismes també volen convèncer-nos que tenen solucions fàcils a aquests problemes complexos, que les democràcies no són capaços de resoldre.

Una de les armes que empra el totalitarisme que ens amenaça són les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook. Podem llegir en aquestes xarxes veritables animalades, insults per tot arreu emparats en l'anonimat i, el que és pitjor, una violència verbal que, sense cap dubte, es transformaria en violència real a poc que els seus autors tinguessin la possibilitat de portar-la a la pràctica. I no falten líders polítics als quals alliberar aquesta violència els vindria de perles per als seus objectius.

Durant la seva campanya electoral, Trump va prohibir l'accés als seus mítings a molts periodistes, i sovint fomentava l'odi contra els periodistes entre el públic. Igual que els líders dels règims autoritaris, va prometre l'abolició de la llibertat d'expressió mitjançant unes lleis que impedissin les crítiques. Igual que Hitler, el president va utilitzar la paraula mentides per referir-se a les constatacions de fets que no eren del seu grat, i presentava el periodisme d'informació com una campanya contra ell. El president basava en internet la seva font d'informació (errònia) que ell mateix transmetia a milions de persones.

A Timothy Snyder li preocupa que, davant l'allau de notícies que rebem diàriament, cada vegada sigui més difícil separar la veritat de la falsedat. Mai l'ésser humà havia tingut tanta informació al seu abast, però tampoc mai les persones havien estat tan manipulades. La manipulació és la base de la tirania. Cal conscient que una part del que es veu a internet hi és per desinformar-nos, i que hi ha campanyes molt ben organitzades per a això.

És important no deixar-se, en la mesura del possible, manipular. Per a això no cal acontentar-se amb llegir missatges curts, de 140 caràcters com els de Twitter, o una mica més llargs, com els de Facebook, sinó que cal intentar comprendre les coses per un mateix, i dedicar més temps als articles llargs, de persones que de veritat han portat a cap una tasca periodística, perquè així serà menys probable que acabem degradant el nostre cervell. I, amb això, farem més difícil l'avanç d'aquesta tirania que, a dia d'avui, ens està aguaitant.

Malgrat 1917 - Vaixell abandonat

La Vanguardia del dimecres 11 de juliol de l’any 1917 portava que s’havia trobat un vaixell abandonat mig submergit i encastat a la sorra entre Malgrat i Pineda.

Reportatge amb fotos sobre aquest tema aparegut en un diari, facilitat per en Joan Dávila i Forn.

El delta de la Tordera: un article interessant

He trobat interessant aquest article sobre el delta de la Tordera

El Periódico, 17.06.2017

Fa tres segles no hi havia delta a la desembocadura de la Tordera. «Els vuit quilòmetres quadrats que actualment ocupa el tram final del riu s’han guanyat al mar des d’aleshores»,explica el naturalista Javier Romera. Els vells boscos de la conca alta del riu van començar a ser transformats en terreny agrícola i això va tenir com a conseqüència un arrossegament extraordinari de sediments en situacions de pluja. «Aquesta terra va anar formant el que ara anomenem el delta de la Tordera», afegeix. Així es va crear un sistema dunar, avui marginat, uns fèrtils terrenys agrícoles i després unes àmplies i belles platges. Malgrat que el terreny era inundable, finalment van arribar els càmpings.

No obstant, amb l’extraordinària reforestació del Montseny de les últimes dècades, una de les zones més espesses de Catalunya, els sediments queden ara retinguts i no arriben fins a la desembocadura, un dèficit de sorra que es veu agreujat pel menor cabal del riu derivat de la sobreexplotació de la conca. «El delta no retrocedeix, sinó que deixa de créixer. Si no haguéssim alterat el riu, el delta seria molt més gran», insisteix Romera. La desaparició de les dunes, a més, facilita l’erosió ocasionada pels temporals.

El problema, prossegueix el naturalista, «és que es tracta el delta com una foto fixa». «Els càmpings, els pagesos i els banyistes tenen uns interessos que volen preservar, és lògic, i crec que l’única solució ha de ser mixta». Una de les seves propostes és que la dessalinitzadora de la Tordera funcioni a un ritme més alt per no sobreexplotar l’aqüífer. «A aquest pas, aviat haurem d’invertir a regenerar l’aigua i sortirà més car». De fet, els pous s’enfronten a una ràpida salinització.

Malgrat totes aquestes vicissituds, el delta sobreviu com un territori de gran interès mediambiental. Enric Badosa, especialista de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), comenta que es tracta d’una àrea d’especial interès per a les aus, especialment les migratòries, ja que troben a la Tordera l’únic punt apte per a una parada entre els Aiguamolls de l’Empordà i el delta del Llobregat. Entre altres rareses, hi cria una important colònia de corriol petit. També s’hi poden observar bernats pescaires, martinets rossos i xivitones vulgars. Badosa destaca, així mateix, «la colònia més nodrida de tortuga de rierol de Catalunya». Els arbres més representats són els àlbers i els freixes, juntament amb l’omnipresent canya invasora.

Com una església romànica

La desembocadura de la Tordera està inclosa en la xarxa europea Natura 2000, però «a efectes pràctics no té cap protecció ni cap vigilància», lamenten Romera i Badosa. «Hi ha quatre cartells però no serveixen de res –diu el primer–. S’ha convertit en una zona per jugar sense control i a l’estiu, quan el riu s’asseca, es veuen fins i tot quads i tot terrenys». Badosa afegeix que els gossos penetren a la zona de nidificació i persegueixen els pollets d’ànecs i capbussets.

El problema de fons és de falta de cultura ambiental, conclou l’especialista de l’ICO: «La gent no és conscient de la importància de la desembocadura i els ajuntaments no fan gran cosa per canviar la situació. La zona s’ha de preservar com un patrimoni únic, com si fos una església romànica».

El preu i la qualitat de la carn

“Els governs han fet possible que comprem pollastres a poc més de dos euros i estan convençuts que així ens estan fent un favor. La realitat que hi ha darrere de la producció de la carn barata segueix oculta”. Aquesta és una frase que trobem al principi del llibre “La carn que mengem” de Philip Lymbery. Aquest autor havia escrit fa poc un altre llibre, “Farmageddon, el veritable cost de la carn barata”, més o menys sobre el mateix tema.

No fa gaire temps, discutíem a una tertúlia de cafè si la carn era més bona abans que ara. Ho discutíem sent a Galícia, on la carn és considerada, encara, com de relativament bona qualitat. La conclusió general va ser que, en efecte, la carn avui, a part algunes honroses excepcions, no té la mateixa qualitat que anys enrere, quan érem joves. I que això era així degut a l’alimentació dels animals.

Avui es crien, al món, 70.000 milions d’animals, dels que els dos terços són a granges industrials. Quan parlem de granges industrials parlem d’animals criats sense veure mai un prat, que viuen tota la vida engabiats en espais molt reduïts, que s’alimenten amb productes prefabricats, normalment a base de soja o de blat de moro i de farines de peix, que estan tractats amb una quantitat immensa d’antibiòtics per evitar que, al estar aglomerats, agafin malalties: la meitat dels antibiòtics que s'utilitzen en el món van a les granges industrials, el que constitueix un terreny molt favorable per a nous supermicrobis resistents als antibiòtics. A Espanya, el 84% dels antibiòtics que s'usen estan destinats a la ramaderia.

Els excrements dels animals es recullen a través de reixes situades al sòl dels habitacles, i són una causa de pol·lució molt important. A una ramaderia clàssica, els animals pasten els prats, i els seus excrements serveixen per regenerar el sòl. A una granja industrial, els excrements s’enterren, contaminant les aigües freàtiques, o bé s’escampen pels camps veïns a les granges, però, com que la quantitat és molt important, quan plou són lixiviats per l’aigua de pluja que els porta als rius o llacs, on acaben eutrofitzant-los, quedant les aigües superficials sense cap mena de vida animal.

Els animals de granges industrials es van modificant genèticament, mitjançant encreuaments selectius, per produir més carn, més llet, més ous. Als pollastres industrials, per exemple, se'ls alimenta perquè s'engreixin de pressa i produeixin carn amb molt de greix i poques proteïnes. Una porció de pollastre de supermercat conté avui un 50% més de calories que el 1970, i 2,7 vegades més de greix. I el mateix, en proporcions diferents, passa amb les vedelles i els porcs. De manera que podem afirmar, sense cap gènere de dubte, que la gran majoria de la carn que consumim avui té una qualitat més dolenta que la d’abans.

Per altra banda, els animals criats en granges industrials consumeixen fins a un terç de la totalitat dels cereals cultivats del món i el 90% de la soja conreada. Si els cultius comestibles per a les persones que s'utilitzen per alimentar els animals fossin directament per a les persones, es podria alimentar 4.000 milions de persones més al món. A Espanya el 74% del total dels cereals (incloses les importacions) s'utilitza per alimentar els animals: l'alimentació animal consumeix més que la producció total de cereals del país.

Aquesta agricultura intensiva és la causa principal de l'esgotament de l'aigua al món, ja que consumeix el 70% del total de l’aigua que utilitzem. I els grangers industrials estan entre els majors consumidors de petroli.

El veritable cost de la ramaderia industrial pel que fa a patiment animal, salut humana i mediambiental és molt més important que els preus que paguem al supermercat, entre altres coses per les subvencions enormes que reben tant de la Unió Europea com dels Estats Units, com també que se’ls permet de contaminar sense que en paguin el cost. Els governs subvencionen aquesta ramaderia industrial, però sense aconseguir l'objectiu que originàriament es perseguia: alimentar la humanitat.

En resum, si volem menjar una bona carn hem de trobar-ne una que no sigui de granges industrials, i l’haurem de pagar al preu fort. Si hem de menjar una carn dolenta, encara que sigui barata, val més que procurem alimentar-nos amb una altre cosa. I el mateix podem dir del peix de piscifactoria.

L’informe de Caritas 2017

Acaba de sortir l’informe de Caritas de 2017 referent a la desprotecció social a Espanya. La seva conclusió és demolidora: la principal conclusió de l'informe és que 7 de cada 10 llars no han notat la recuperació econòmica, i que aquesta s'ha concentrat en el 10% de la població.

També hi veiem que el 50% de la població no té una xarxa de seguretat, una dada que empitjora la d'abans de la crisi. Gairebé el 60% de les llars no pot estalviar res, un 20% no podria aguantar tres mesos a l'atur i un 60% del total no pot arribar a final de mes. A més, un 40% no té fons per poder emprendre pagaments sanitaris al marge de la Seguretat Social, pagar reforços educatius, pagaments energètics o ajudar a algun membre de la llar que perd la feina. En suma, un percentatge no menyspreable està en risc d'exclusió social i no té cap xarxa pública no familiar que pugui sostenir-lo.

Aquestes dades provenen d’una enquesta realitzada el primer trimestre del 2017 per FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre 1.300 persones de les 17 comunitats autònomes espanyoles.

Totes aquestes dades no surten a cap estadística oficial, ja que els que manen ja han consagrat que l'any 2014 va ser l'any de l'inici de la recuperació i no admeten cap altra interpretació econòmica i social. Per recolzar aquesta posició utilitzen enquestes com l'Enquesta de Condicions de Vida o l'Enquesta de Pressupostos Familiars que elabora l'INE (Institut Nacional d’Estadística). Per a ells, els resultats que obtenen d’aquestes enquestes satisfan els apriorismes que persegueixen: que les condicions de vida i consum han millorat substancialment per a gran part de la població.

És a dir, ens trobem davant dues estadístiques contradictòries. La oficial que ens canta lo bé que estem i lo meravellosa que és la nostra vida precària i low cost, i una altra, lligada a l'Església, que ens explica una realitat manifestament diferent i més dura. Les estadístiques utilitzades són diferents i la metodologia d'anàlisi també, pel que és urgent que algú expliqui qui té raó.

L’enquesta de FOESSA és estadísticament qüestionable, però també ho són les estadístiques que fa l’INE, que és un organisme que està al servei dels que manen i a qui no se li donen els mitjans necessaris per fer una feina ben feta, no fos el cas que contradigués la veritat oficial. Només quan Espanya tingui un aparell estadístic, tant econòmic com social, potent, ampli i ben fet, es podran discutir amb rigor els veritables problemes econòmics d'aquest país. Per a això, cal dotar de mitjans a l'INE i canviar dràsticament el seu funcionament i ampliar la seva capacitat de treball. Però això no interessa ningú.

És per aquesta raó que hauríem de tenir en compte els resultats que publica Caritas per fer-nos una idea del què és de veritat aquesta recuperació que tant ens passen per la cara.