dissabte, de març 31, 2012

L'escalfement global en imatges


Fa unes setmanes, la Nasa ha publicat un vídeo amb les temperatures del planeta des de l'any 1880. Es tracta de les mitjanes mòbils de 5 anys, per cada regió del planeta. En forma de gràfic global, el resultat equivalent és:


L'escala de colors del vídeo és:


No hi ha cap dubte que una imatge val més que mil paraules.

divendres, de març 30, 2012

Els alts preus del petroli duraran una bona estona


Estem tots preocupats cada vegada que ens acostem a la gasolinera per fer benzina. Gasolines i gasoils estan cada vegada més cars, a causa del augment del preu del petroli, que, excepte una punta el juliol del 2008, just abans de la crisi, té ara mateix els preus més elevats que mai havia tingut. I, al juliol del 2008, per un euro et donaven 1,55 dòlars, mentre que ara te’n donen 1,30. I el pitjor és que aquests alts preus del petroli és molt probable que estiguin aquí per quedar-se.

Hi ha factors immediats que contribueixen a aquest elevat preu del petroli, com són les amenaces de l'Iran de bloquejar el transport de petroli al Golf Pèrsic, els temors d'una nova guerra de l'Orient Mitjà, i l'agitació a Nigèria, país ric en energia. Algunes d'aquestes pressions sobre el preu del petroli podrien disminuir d’aquí a pocs mesos, proporcionant un consol temporal a l’hora d’omplir el dipòsit. Però la principal causa dels preus elevats del petroli és un canvi fonamental a l'estructura de la indústria petroliera, que no podem corregir, de manera que els preus del petroli estan destinats a romandre elevats durant molt de temps.

En termes d'energia, ara estem entrant en un món d’una naturalesa més aviat fosca, que encara no comprenem del tot. Aquest canvi fonamental ha estat provocat per la desaparició del petroli relativament accessible i barat, l'anomenat "petroli fàcil", parlant en l'argot dels analistes de la indústria, és a dir, el tipus de petroli que ha alimentat una expansió impressionant de la riquesa mundial en els últims 65 anys, i ha fomentat la creació d'una infinitat de comunitats suburbanes orientades a l'ús de l'automòbil. Aquest petroli gairebé s'està esgotant, a excepció del que encara es pugui trobar a països devastats per la guerra, com l'Iraq.

L'Agència Internacional d'Energia (AIE), a la seva revisió de 2010 de les perspectives mundials del petroli va examinar els rendiments històrics als camps de producció més grossos del món, el "petroli fàcil", dels que la major part de l'energia del món continua depenent. Els resultats van ser preocupants: s'espera que aquests camps perdin les tres quartes parts de la seva capacitat productiva els propers 25 anys, el que representa la desaparició de 52 milions de barrils per dia de subministrament de petroli del món, o sigui, aproximadament el 75% de la producció actual de petroli cru. Les implicacions són que, o es troba petroli nou per a reemplaçar els 52 milions de barrils, o la Edat del Petroli aviat s'acostarà a la seva fi i l'economia mundial es col•lapsarà.

Malgrat tot això, el món encara alberga grans reserves de petroli, però el problema és que aquestes reserves són molt més difícils d'explotar i de refinar que les que s’estan explotant actualment. Es tracta de la varietat anomenada "tough oil", que podem traduir com "petroli difícil". A partir d'ara, cada barril que consumirem serà més costós d'extreure i més costós de refinar i, per tant, més car a les gasolineres. És a dir, els que afirmen que el món segueix "inundat" de petroli tenen tècnicament raó: el planeta encara alberga vastes reserves de petroli. El problema és que, o es troben en llocs més difícils d'explotar (a aigües profundes o a les regions Àrtiques) o es troben en una forma que necessita un procés de transformació abans de la refinació (sorres bituminoses del Canadà o petroli pesat de Veneçuela). Aquestes reserves, que podem anomenar com no convencionals, es poden explotar, però sovint a un preu molt elevat, no només en dòlars comptants i sonants, sinó també en forma de danys al medi ambient.

Val la pena fer un ràpid recorregut per alguns dels llocs on podrem trobar aquest petroli per examinar el "prometedor" nou món del petroli del segle XXI.

Petroli d’aigües profundes

Les companyies petroleres han estat perforant zones d'alta mar des de fa algun temps, especialment al Golf de Mèxic i al Mar Caspi. Fins fa poc, però, aquests esforços sempre s’han fet en zones d’aigües relativament poc profundes (uns pocs centenars de metres, com a màxim) permetent a les companyies petroleres fer servir trepants convencionals muntats sobre molls fixos. La perforació del petroli d’aigües profundes és una qüestió totalment diferent. Fan falta plataformes de perforació especialitzades, sofisticades i extremadament costoses que es poden valorar en milers de milions de dòlars.

La plataforma semisubmergible Deepwater Horizon, destruïda al Golf de Mèxic a l'abril de 2010 com a conseqüència d'una explosió catastròfica, és un exemple bastant típic d'aquest fenomen. La plataforma va ser construïda l’any 2001, amb un cost d'uns 500 milions de dòlars, i costa al voltant d'un milió de dòlars per dia en personal i manteniment. En part com a resultat d'aquests elevats costos, BP tenia molta pressa per acabar el treball del pou Macondo per poder traslladar la plataforma Deepwater Horizon a una altra ubicació de la perforació. Aquestes consideracions financeres expliquen, segons molts analistes, la pressa amb que la tripulació de la plataforma va segellar el pou, el que va tenir com a conseqüència una fuita de gasos explosius i l'explosió subsegüent. BP ara haurà de pagar més de 30.000 milions de dòlars per satisfer totes les reclamacions pels danys causats pel vessament massiu de petroli.


Després del desastre, el govern d'Obama va imposar una prohibició temporal de perforació a les zones d’aigües profundes. Tot just dos anys després, la perforació a aquestes zones del golf de Mèxic ha tornat als nivells anteriors al desastre. El president Obama també ha signat un acord amb Mèxic, permetent la perforació a la part més profunda del Golf, al llarg de la frontera marítima amb Mèxic.

Mentrestant, la perforació a les aigües profundes s'està accelerant en altres llocs. El Brasil, per exemple, s'està movent per explotar els seus camps "pre-sal" (anomenats així perquè es troben per sota d'una capa movedissa de sal) a les aigües de l'Oceà Atlàntic, lluny de la costa de Rio de Janeiro. Nous camps mar endins s'estan desenvolupant de manera similar a les aigües profundes davant Ghana, Sierra Leone i Libèria.

El 2020, segons alguns analistes, els camps d’aigües profundes subministraran el 10% de petroli del món, a comparar amb l'1% del 1995. Però aquesta producció no és barata: la major part d'aquests nous camps tindrà un cost de desenes o centenars de milers de milions de dòlars per desenvolupar-se, i només seran rendibles mentre el petroli se segueixi venent a 90 dòlars o més per barril.

Els camps d'aigües profundes del Brasil, considerats per alguns experts com el descobriment de petroli més prometedor d'aquest segle, seran especialment cars, ja que es troben sota 2.500 metres d'aigua i 4.000 metres de sorra, roca i sal. Seran necessaris els equips de perforació més avançats i costosos del món, alguns dels quals encara estan en fase de desenvolupament. Petrobras, l'empresa d'energia controlada per l'Estat, ja ha compromès en aquest projecte 53.000 milions de dòlars pel període 2011-2015, i la majoria dels analistes creuen que serà només un modest pagament inicial d'un cost final que pot ser impressionant.

El petroli de l'Àrtic

S'espera que l'Àrtic proporcioni una part significativa del subministrament de petroli del món futur. Fins fa poc, la producció a l'extrem nord ha estat molt limitada. A part de l'àrea de la Badia de Prudhoe d'Alaska i una sèrie de camps a Sibèria, les principals empreses han deixat bastant de banda la regió. Però ara, veient que no hi ha altres opcions, s'estan preparant per fer incursions molt més importants cap a un oceà Àrtic que es troba en ple desglaç.

Des de qualsevol perspectiva, l'Àrtic és el darrer lloc on ens adreçariem per extreure petroli. Les tempestes són freqüents i les temperatures hivernals molt baixes. La majoria de l'equipament ordinari no funcionarà treballant en aquestes condicions. Són necessaris equips especialitzats i costosos. Els equips humans de treball no podran viure molt temps a la regió. Els subministraments més bàsics, com aliments, combustible, materials de construcció, s’hauran portar des de milers de quilòmetres de distància a un elevat cost.

Malgrat tot això, l'Àrtic té els seus atractius: per ser exactes, milers de milions de barrils de petroli sense explotar. Segons el Servei Geològic dels EUA (USGS), l'àrea al nord del Cercle Polar Àrtic, amb només el 6% de la superfície del planeta, conté aproximadament el 13% del petroli que queda (i una proporció encara més gran de gas natural). Són números que cap altra regió del planeta pot igualar.

Les principals empreses energètiques s'estan preparant per explotar les riqueses de l'Àrtic. L’estiu vinent, la companyia holandesa Shell espera iniciar una perforació de prova en els mars de Beaufort i Chukchi, adjacents al nord d'Alaska. El govern d'Obama encara ha d'atorgar els permisos finals d'operació per a aquestes activitats, però s'espera la seva aprovació. Alhora, les empreses Statoil i altres estan planejant perforacions al Mar de Barents, al nord de Noruega.

Igual que a tots els escenaris extrems, l'augment de producció a l'Àrtic augmentarà significativament els costos operatius de les companyies petrolieres. Shell, per exemple, ja ha gastat 4.000 milions de dòlars només per la preparació de proves de perforació a les costes d'Alaska, sense produir un sol barril de petroli. El desenvolupament a gran escala a aquesta regió ecològicament fràgil, que compta amb la ferotge oposició dels ambientalistes locals i dels pobles indígenes, multiplicarà aquesta xifra.

Sorres bituminoses i petroli pesat

Una altra part important de l'oferta mundial de petroli del futur s'espera que sigui a partir de les sorres bituminoses canadenques, també anomenades "sorres petrolíferes" i del petroli extra pesat de Veneçuela. Ni l’un ni l’altre són un petroli com l'entenem normalment. Com que no són líquids al seu estat natural, no es poden extreure pels materials de perforació tradicionals, però n’hi ha en gran abundància. Segons l'USGS, les sorres bituminoses del Canadà contenen l'equivalent de 1,7 bilions de barrils de petroli convencional (líquid), mentre que es diu que els dipòsits pesats de Veneçuela alberguen un altre bilió de barrils de petroli equivalent, encara que no tot aquest material és considerat "recuperable" amb la tecnologia existent.

Fins ara, les sorres bituminoses del Canadà s'han obtingut a través d'un procés similar a la mineria a cel obert, utilitzant pales enormes per remoure la barreja de sorra i asfalt. Però la majoria dels betums de les sorres bituminoses de la província d'Alberta que es trobaven prop de la superfície ja s'han esgotat, el que significa que tota l'extracció del futur requerirà un procés molt més complex i costós. El vapors’ hauràd’ injectar en grans concentracions i a més profunditat per fondre el betum i permetre la seva recuperació per mitjà de bombes molt grosses. Això requereix d'una inversió colossal en infraestructura i energia, així com la construcció d'instal•lacions de tractament per tots els residus tòxics que s'obtinguin. D'acord amb la Canadian Energy Research Institute, per un desenvolupament complet de sorres petrolíferes d'Alberta, es requeriria una inversió mínima de 218 mil milions de dòlars durant els pròxims 25 anys, sense incloure el cost de la construcció de gasoductes als Estats Units pel seu processament en les refineries de Estats Units.

El desenvolupament de petroli pesat de Veneçuela requerirà una inversió a una escala comparable. La faixa de l'Orinoco, una concentració especialment densa de petroli pesat a la vora del riu Orinoco, es pensa que conté reserves recuperables de 513 mil milions de barrils de petroli, potser la font més grossa de petroli sense explotar del planeta. Però la conversió d'aquest betum, que té una constitució semblant a la melassa, en un combustible líquid utilitzable supera amb escreix la capacitat tècnica o els recursos financers de la companyia petroliera estatal, Petrolis de Veneçuela SA. En conseqüència, ara està buscant socis estrangers disposats a invertir els 10 o 20 mil milions de dòlars que es necessiten només per construir les instal•lacions necessàries.

Els costos ocults

Les reserves de "petroli difícil" com aquestes proporcionaran la major part del petroli nou que el món consumirà els propers anys. Una cosa és clara: encara que sigui veritat que es pot substituir el "petroli fàcil" a les nostres vides, el cost de tot el que està relacionat amb el petroli, ja sigui a la gasolinera, els productes derivats del petroli, els fertilitzants, etc., s’apujarà. Ens hi haurem d’acostumar. Si les coses passen com es preveu actualment, ens haurem d’endeutar per pagar el petroli que consumirem a les pròximes dècades.

I aquests són només els costos més evidents d’una situació on abunden els costos ocults, sobretot els que concerneixen el medi ambient. Igual que amb el desastre del Deepwater Horizon, l'extracció de petroli de les profunditats marines i de les zones geogràfiques extremes només es podrà fer amb uns riscos ambientals cada vegada més grossos. Després de tot, aproximadament cinc milions de barrils de petroli s'han abocat en el Golf de Mèxic, gràcies a la negligència de BP, causant grans danys als animals i als hàbitats marins costaners.

Tinguem en compte que, malgrat la catàstrofe que va representar, aquesta catàstrofe va passar al golf de Mèxic, on es van poder mobilitzar importants elements de neteja i on la capacitat de recuperació de l'ecosistema natural és relativament robusta. L'Àrtic i Grenlàndia representen una història totalment diferent, donada la seva distància a les possibilitats de neteja existents i donada l'extrema vulnerabilitat dels seus ecosistemes. Els esforços per restaurar aquestes zones com a conseqüència de vessaments massius de petroli costarien molt més que dels 30 - 40 mil milions de dòlars que s'espera que pagui BP pels danys causats pel Deepwater Horizon, i seran molt menys eficaços.

A més de tot això, molts dels camps més prometedors de "petroli difícil" es troben a Rússia, a la conca del Mar Caspi, i prop de les conflictives zones d'Àfrica. Per operar en aquestes àrees, les companyies petrolieres s'enfronten no només als costos previsiblement alts d'extracció, sinó també a les despeses addicionals que impliquen els sistemes locals de suborn i extorsió, al sabotatge per part de grups guerrillers, i a les conseqüències de conflictes civils.

En resum, tindrem un petroli car durant una bona estona.

La despesa de llum i de gas de l’ajuntament


En una entrada de fa temps dèiem que l’ajuntament de Malgrat era un dels del Maresme que menys gastava en electricitat, segons un estudi sobre el consum d’electricitat dels diferents municipis del Maresme.

El pressupost de consum d’electricitat per l’any 2009 era de 304.500 euros. No he trobat enlloc les despeses reals del 2009, però sí les dels anys 2010 i 2011. L’augment respecte de la despesa pressupostada pel 2009 és impressionant, molt superior a l’augment del preu del kilowatt-hora.

El que és interessant és que l’ajuntament ha venut energia a la xarxa elèctrica, per primera vegada l’any 2011. L’energia venuda representa un ingrés de més de 30.000 euros, per un cost d’arrendament de les centrals fotovoltaiques de 48.100 euros. Això no vol dir que s’hagi gastat més en arrendament que en producció d’electricitat, ja que és probable que hi hagi hagut més producció que la que s’ha venut, i que s’ha utilitzat pel consum propi. Però d’això, els estats comptables publicats no en diuen res. Seria interessant tenir-ne la informació.

Pel mateix preu, podem veure el detall del consum de gas, que s’acosta als 50.000 euros anuals.



dilluns, de març 26, 2012

La responsabilitat de la bombolla immobiliària


L’altre dia a la Contra de la Vanguardia entrevistaven a l’autora d’un llibre sobre la bombolla immobiliària. Una entrevista molt il•lustrativa. Mentre la llegia, escoltava una tertúlia de la caverna mediàtica que culpava de tots els mals de l'economia espanyola actual als governs socialistes del Sr Rodríguez Zapatero. Aquesta forma de veure la realitat, en la qual tot és blanc o tot és negre, ha calat en molts sectors de la societat. Però les coses, en aquest món, gairebé mai són només blanques o negres. Vegem la seqüència del que va passar fina arribar a la situació actual, recolzant-nos en el que deia, amb molta gràcia, la protagonista de la Contra.

Hi va haver un temps en què la vida d'una sucursal d'una caixa consistia a obrir cartilles i dipòsits a termini, alhora que regalava vaixelles als dipositants. També donaven hipoteques, però només pel 80% del valor de taxació i únicament a clients solvents. Érem a la meitat de la dècada dels noranta, i començàvem a recuperar-nos de la crisi econòmica ocasionada per l'esclat de la bombolla immobiliària del Japó i l'augment dels preus del petroli, a causa de la guerra del Golf. En vuit mesos, de setembre del 92 a maig del 93, la pesseta es va devaluar un 20%. L'economia va tornar a créixer a partir de l'any 1994, però amb una taxa d'atur que no baixava del 22%. La Seguretat Social tenia problemes per pagar les pensions.

Mentrestant, el preu de l'habitatge va començar a pujar. Els petits constructors van començar a demanar crèdits per a les seves primeres promocions, que van ser un èxit, tant per a ells com per a les caixes d'estalvis, que cobraven els interessos i veien com arribaven nous clients que obrien comptes, demanaven hipoteques i targetes de crèdit.

L'any 1996 el Partit Popular va guanyar les eleccions. L'any 1998 va aprovar la llei de liberalització del sòl, pensant que amb més sòl augmentaria la construcció d'habitatges i baixaria el preu. Però per llavors els habitatges es compraven i es construïen no perquè fossin barates, sinó perquè eren cares i, sobretot, perquè hi havia expectatives que ho fossin encara més en el futur. Així, la llei del sòl va impulsar encara més la bombolla, desencadenant una frenètica activitat requalificadora, gràcies a la qual els governants locals veien com s'omplien les arques municipals (quan no les seves pròpies butxaques).

Tot d'una no és que fossis més llest si et compraves un pis, és que eres tonto si no en compraves dos. Qui vivia de lloguer es va convertir en un pària. Ningú que fos llest comprava un pis sobre plànol, sinó que comprava dos i, després, amb la venda d'un pagava l'altre.

Arribem a l'any 2002. Els promotors havien après i al principi només venien uns pocs pisos (els pitjors) de la seva promoció i després anaven col•locant els bons a preus cada vegada més cars. També en aquest moment els responsables de les caixes es van adonar que el veritable negoci no era a finançar l'obra, sinó en promoure-la i vendre-la, i van crear les seves pròpies promotores. Els alcaldes dels pobles treien diners dels promotors i de les caixes pel finançament d’obres i actes festius o culturals, a canvi d'accelerar els seus expedients.

Les caixes d'estalvis van canviar als directors de sucursal prudents per altres més agressius, als quals donaven un bonus per cada nova hipoteca que col•locaven. A la mateixa persona a qui havien denegat per insolvent un préstec de 3 o 4.000 euros per la fiança d'un lloguer, uns mesos més tard, la mateixa caixa li concedia sense problema 200.000 euros d'hipoteca per que es comprés un pis.

Des de 2002, el Banc d'Espanya havia estat alertant sobre la sobrevaloració de l'habitatge. L'any 2003, aquesta sobrevaloració s'estimava entre un 30 i un 50%, i l'economista José García-Montalvo escrivia que "és molt probable que el mercat immobiliari espanyol sigui una bomba de rellotgeria esperant a ser detonada". Els polítics del Partit Popular estaven, per tant, informats del que passaria, però, davant les eleccions del 2004, el llavors ministre d'economia, un tal Rodrigo Rato, declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model destinat a durar ". No s'havia adonat de res.

I el PSOE? El seu programa electoral parlava d'apostar "per un nou model de creixement més sòlid que l'actual", i el seu candidat, el Sr Rodríguez Zapatero, afirmava que "com que tenim un model econòmic basat en la construcció i en la hipoteca, les famílies espanyoles estan avui més endeutades que mai en la seva història". Van guanyar les eleccions però tot va seguir igual. L'any 2006, la festa estava en el seu apogeu i l'economia espanyola a la Champions League, segons el nou president del govern. L'any 2008 va venir la crisi dels productes tòxics dels bancs americans, els bancs van desconfiar tots de tots, l'aixeta del crèdit es va tancar, i la bombolla immobiliària espanyola va explotar.

¿Es podia haver fet alguna cosa per desinflar aquesta bombolla a temps? Hauria estat bastant fàcil si s'hagués comptat amb l'eina adequada: el control dels tipus d'interès. Però Espanya, en entrar en l'euro (per tossuderia del president Aznar, tot i no estar preparada per a això, com ja hem explicat en una altra ocasió, i com malauradament s'està demostrant actualment), havia deixat els tipus d'interès en mans del Banc Central Europeu, que durant molt temps els va mantenir massa baixos per a les necessitats de l'economia espanyola, contribuint d'aquesta manera a alimentar la bombolla.

Qui va posar les bases de la crisi va ser el govern del PP, i qui va treure la principal eina per poder-la controlar, també. El govern del PSOE va seguir amb la mateixa política, tot i haver diagnosticat, quan estava a l'oposició, que era una política suïcida. Com Rato el 2004, Zapatero no es va adonar, o no es va voler adonar, de res.

Les coses no són totalment blanques ni totalment negres, sinó que la varietat de grisos és infinita. Només si aprenem aquesta lliçó podrem sortir de la situació actual, ja que voldrà dir que encara ens queda capacitat per pensar per nosaltres mateixos.

diumenge, de març 25, 2012

Una esquela al diari d’avui


Avui anem d’esqueles. Quan arribes als setanta, no pots passar sense mirar les esqueles del diari. Ho feia l’àvia i ho faig jo. Vas mirant les edats dels finats, i vas veient com cada any n’hi ha més de la teva edat o que són més joves. Una manera com una altre de passar el temps. I de reflexionar.

Avui n’he llegit una d’original, de la que copio la part que no és privada. El finat tenia una bona manera de veure les coses. L’envejo, sobretot per haver donat tantes voltes a l’entorn del Sol i també perquè es considerava un ésser pensant. N’hi ha tan pocs...

En ineluctable viatge damunt el planeta Terra, després d’haver donat 94,243849 voltes a l’entorn del Sol ha arribat la fi i ha deixat d’existir com a vianant i com a ésser pensant.

Quina culpa tenen les flors que jo m’hagi mort?
Per què han de patir elles també la meva sort?
Jo no necessito pas flors per a mi,
deixeu-les que visquin a sa planta,
deixeu-les que morin a es jardí.

Malgrat 1912 – Una esquela



A la Vanguardia del dimarts 26 de març del 1912, ara fa cent anys, es publicava l’esquela del senyor Joan Vidal i Horta, metge. Tenia 83 anys.

divendres, de març 23, 2012

El preu de l'electricitat del segon trimestre


Fa un parell de dies es van conèixer les dades de l’última subhasta TUR (tarifa d’últim recurs) pel segon trimestre del 2012.

Per segona vegada consecutiva, aquests preus han experimentat un descens, aquest cop del 3,2 %, el que permetrà que la pujada que experimentarà l'usuari no sigui tan elevada com es temia.


En efecte, quan a la subhasta del 27 de setembre passat el preu de la producció d’electricitat va pujar un 9,0 %, l’anterior govern, en considerar que hi havia unes eleccions generals properes, va decidir no pujar la tarifa als usuaris, rebaixant els peatges (que constitueixen l’altra part de la tarifa) pel darrer trimestre de l’any passat. Aquesta rebaixa acaba de ser considerada il•legal pel Tribunal Suprem, per la qual cosa cal augmentar de nou els peatges durant un trimestre per compensar.

La subhasta de desembre 2011, pel primer trimestre del 2012, va tenir una rebaixa del 8,8 %. El nou govern va mantenir les tarifes, tornant a augmentar els peatges.

Tenint en compte que els peatges representen aproximadament el 50 % de la tarifa, i que el proper trimestre s’hauria de compensar el que no es va apujar els darrer trimestre de l’any passat, l’augment de la tarifa serà, probablement, de (9,0 % - 3,2 %) / 2 ~ 3 %.
Si creiem que el gràfic que compara els preus de l'energia elèctrica residencial d’Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit, és correcte, podem preguntar-nos quina és la raó per la qual s’ha de seguir augmentant el preu de l’energia elèctrica residencial en aquest país.

És molt interessant llegir aquesta entrada del blog Servicios Energéticos, del que he copiat el gràfic.

dissabte, de març 17, 2012

Els deutes dels ajuntaments als proveïdors


El govern central ha demanat als ajuntaments que informin sobre els deutes a proveïdors que tenen al 31 de desembre passat, per preparar crèdits per poder pagar-los, i així evitar que moltes empreses tinguin de tancar. L’ajuntament de Malgrat és un dels 3.000 que no té deutes d’aquest tipus. Els altres 5.000, si.

Això ha fet que algun responsable de l’ajuntament malgratenc hagi fet el fatxenda a la tele per vantar-se de la bona gestió municipal que “paga els seus proveïdors a trenta dies”. Però, de veritat l’ajuntament de Malgrat ha estat ben gestionat?. Analitzem-ho.

Des de l’any 2003 al 2011, les despeses corrents han augmentat, en euros constants (és a dir, un cop descomptat l’efecte de la inflació), de 733 a 826 euros per habitant, un augment del 12,6 %. Dintre d’aquestes despeses corrents, el que més ha augmentat ha sigut la despesa de personal, que ha passat de 345 a 415 euros per habitant (sempre en euros constants), un augment del 20,2 %. I aquest augment encara seria més important si el senyor Rodríguez Zapatero no hagués baixat el sou dels empleats públics d’un 5 %, i si, des de fa un parell d’anys, els sous del personal de turisme no s’haguessin tret dels comptes de l’ajuntament per passar als d’una empresa municipal. De manera que l’ajuntament de Malgrat ha tingut la mateixa gestió poc curosa dels diners dels contribuents que la majoria de les altres administracions de l’estat.

Durant tots aquests anys, l’ajuntament de Malgrat ha compensat aquesta mala gestió de les despeses corrents reduint inversions: del 2003 al 2008 l’execució de les inversions no ha passat del 50 % de les inversions pressupostades. I si l’any 2009 i 2010 les inversions han augmentat, ha sigut gràcies als plans E del govern central, al Pla de Barris de la Generalitat i a una alegria pressupostària deguda a una tresoreria abundant.

Degut a aquest estalvi en les inversions, el deute de l’ajuntament va passar de 6 milions d’euros l’any 2002 a 3,3 milions l’any 2008. Una gestió prudent de l’endeutament. Però es va produir un canvi total els anys 2009 i 2010, anys en que l’endeutament pa passar a ser de 12,4 i 16,5 milions d’euros, respectivament.

Per què l’ajuntament es va endeutar tant? Perquè es volia construir un teatre auditori, que costaria 15 milions. D’aquest teatre auditori no se’n havia publicat cap estudi de viabilitat, el que fa pensar que la seva explotació hauria sigut ruïnosa. Amb la crisi, l’ajuntament no va trobar les ajudes que precisava per la construcció del teatre, de manera que s’ha trobat amb un romanent de tresoreria important que és el que ha permès pagar els proveïdors a trenta dies, fer més inversions del que era habitual, i no haver de demanar un crèdit a l’ICO.

Ens podem fer la pregunta de quans diners hauria degut l’ajuntament als proveïdors si no hagués demanat aquests crèdits pel teatre fallit. El càlcul no és gaire complicat. L’ajuntament ha tingut un dèficit no financer de 6,3 milions els quatre darrers anys, als que, a efectes de tresoreria, hem d’afegir els deutes de la Generalitat a l’ajuntament, que són de 1,3 a 1,7 milions d’euros, segons qui parla. El que fa que, si no fos per l’endeutament fet els anys 2010 i 2011, l’ajuntament hauria d’haver demanat de 7,6 a 8 milions d'euros a l’ICO. No hi ha motius per anar fent el maco per la tele.

Però ens podem consolar sabent que, al travessar la Tordera, podem veure que els nostres veïns de Blanes encara ho han fet pitjor, ja que el seu deute als proveïdors, a 31 de desembre de l’any passat, era de 14 milions.

dimecres, de març 14, 2012

Les balances fiscals 2006-2009


La Generalitat acaba de publicar les balances fiscals de Catalunya amb l’administració central des de l’any 2006 fins al 2009. Com sabem, hi ha dues maneres homologades de calcular aquestes balances fiscals: la del flux monetari i la del flux benefici:

- El mètode del flux monetari, que atribueix la despesa pública al lloc on es materialitza la despesa, o sigui, on es localitza el personal, l’ús de bens corrents i serveis, la percepció de les transferències i la realització de les inversions. Mesura l’impacte del sector públic en la situació macroeconòmica del territori.

- El mètode del flux del benefici, que atribueix la despesa pública al lloc on resideix el beneficiari de la despesa, independentment d’on es produeixi el servei públic o d’on es realitzi la inversió. Mesura l’impacte del sector públic en el benestar dels residents en un territori

Les diferències entre els dos mètodes són importants, com es pot veure en les dues taules següents, donades en milions d’euros. El dèficit fiscal és més perjudicial pels comptes de la Generalitat (i dels ajuntaments i diputacions) que pel benestar dels catalans.



Hem de dir que els resultats el mètode del flux monetari han estat calculats desprès d’haver neutralitzat els efectes del cicle econòmic. Podem comparar les diferències entre els dèficits fiscals neutralitzant o no el cicle econòmic, i ens trobem que, per l’any 2009, el primer plenament afectat per la crisi, el dèficit fiscal ha sigut molt poc important, mentre que quan l’estat tenia superàvit, el saldo sense neutralitzar era molt superior al del saldo neutralitzat:


Això vol dir que el dèficit fiscal real dels comptes públics de Catalunya depèn molt del dèficit de l’estat central. Quan no hi ha quartos no n’hi ha per ningú.

dissabte, de març 10, 2012

El turisme com a solució de la crisi


El Maresme no sortirà de la crisi si no és amb l'ajuda del turisme”, diu la notícia que informa sobre la presentació d’un estudi sobre el turisme a l’Alt Maresme. També diu que l’Alt Maresme és un lloc interessant bel turisme “amb un cúmul d'ofertes basades en la gastronomia, la cultura o l'esport”.

El turisme, que genera actualment 16.500 llocs de treball al Maresme, en podrà generar 18.000 d’aquí a vuit anys, és a dir, 1.500 llocs de treball més. No sé si aquests 1.500 llocs de treball més són els que ens faran sortir de la crisi, però em sembla una visió molt optimista.

Els pobles com Santa Susanna, on el 70 % de la població té feines relacionades amb el turisme, o com Malgrat, on aquesta xifra és d’un 50 %, ho tenen molt malament si es pensen que només amb el turisme podran sortir de la crisi. Només fa falta repartir una gran part dels 1.500 nous llocs de treball que es crearan d’aquí a 8 anys entre Santa Susanna, Malgrat, Pineda i Calella (que sumen avui dia més de 6.500 aturats), per veure que l’increment del turisme no pot ser la única solució.

Per tant, dir que la sortida de la crisi a l’Alt Maresme, com ho diu l’estudi presentat fa uns dies, “depèn en gran mesura de centrar el turisme com principal sector exportador de la zona”, és una manera com una altre de perdre el temps. Com molt, dividint una bona part dels 1.500 nous llocs de treball que es crearan al Maresme pels 6.500 aturats del quatre pobles citats, el turisme ens ajudarà a sortir d’un 20 % de la crisi.

Amb estudis com aquest no anirem pas gaire lluny. No sé si serà casualitat, però un dels autors és la Diputació de Barcelona. L’altre, la Cambra de Comerç. Dues institucions de solvència dubtosa.

Haurem de buscar altres activitats. Ho hauran entès així els polítics malgratencs?

El Punt
La Vanguardia

Malgrat 1962 – Pont sobre la riera


La Vanguardia del divendres 9 de març del 1962 donava la notícia de la subhasta de la construcció del pont sobre la riera del carrer de Sant Esteve.


dijous, de març 08, 2012

L’atur del mes de febrer


Mirant el gràfic del nombre d’aturats a Espanya al mes de febrer fa por. L’augment, des de desembre, és impressionant. És el que diu l’estadística dels aturats inscrits al SEPE, inicials de Servicio Público de Empleo Estatal (antic INEM).


L’economia espanyola (i la catalana) va molt malament. Va cada vegada pitjor. Però la única cosa que sembla interessar als nostres polítics és la reducció del dèficit públic, que és important, però que no ho és tant com l’augment de la quantitat de persones que no tenen ocupació. I, què voleu que us digui, això de que l’economia anirà millor quan es restableixi el crèdit és una utopia. Per dues raons: perquè el crèdit no es recuperarà, i perquè a Espanya (i a Catalunya) no som competitius.

Que què hem de fer? O bé Europa es comporta com un sol país, amb l’emissió d’eurobons, i es fa un pla de rellançament econòmic, o bé rebaixem els sous a Espanya i a Catalunya d’un vint per cent, o bé sortim de l’euro i devaluem.

Tenim davant nostre un temps complicat. Si el govern socialista no va ser capaç de donar cap solució, molt em temo que el govern actual, malgrat tot el que fa, tampoc la podrà donar.

I el govern català? Malgrat tot el que fan i retallen, les seves decisions no tenen cap importància, des del punt de vista de la recuperació de l’economia.

Menys mal que a Malgrat el nombre d’aturats inscrits al SEPE ha baixat de 24 persones.



dimarts, de març 06, 2012

És imperatiu actuar


Fa pocs dies s’ha publicat el paper Environment and Development Challenges: The Imperative to Act, escrit per una sèrie de personalitats que han guanyat el premi Planeta Blau (Blue Planet), atorgat als que aportin resultats d’investigació que hagin ajudat a trobar solucions als problemes globals de medi ambient.

Aquest document és una síntesi dels missatges clau dels treballs individuals de cada autor, i analitza l'estat actual i futur del medi ambient mundial i regional, i les seves conseqüències per la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica.

Es tracta d’un paper seriós i la seva lectura és recomanable. La seva conclusió és que els immensos riscos ambientals, socials i econòmics als que el nostre món s’enfronta degut a la nostra manera de fer actual, seran molt més difícils de gestionar si no som capaços de mesurar els aspectes clau del problema. Hauríem de reconèixer les serioses limitacions del PIB per mesura de l'activitat econòmica, hauríem de sortir del sistema actual d’explotació dels recursos naturals, i hauríem de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Els problemes de la crisi econòmica actual no són res comparats amb els de la crisi mediambiental cap a la que ens encaminem.

Només en reproduiré un gràfic: el canvi climàtic com a multiplicador de la inestabilitat. Hi veiem els llocs on es probable que es produeixin problemes de falta d’aigua, d’augments insostenibles de població, de collites en disminució, de fam i de problemes a la costa. Podem observar que els problemes costaners, deguts a l’augment del nivell del mar com a conseqüència de l’escalfament global, ens afecten molt directament.


dijous, de març 01, 2012

Una nova Guerra dels Trenta Anys?


Del 1618 al 1648, Europa va estar submergida en una sèrie de conflictes brutals coneguts com la Guerra dels Trenta Anys, en la que van morir uns vuit milions de persones. Es tractava, en part, d'un conflicte entre el sistema imperial de govern i el dels estats nació que començaven a agafar força. La majoria dels historiadors estan d'acord que el sistema modern d'estats nació va cristal•litzar al final d'aquests conflictes, al Tractat de Westfàlia, l'any 1648.


Ningú pot predir el futur, però almenys podem fdonar una ullada a com serà probablement el nostre subministrament d'energia l'any 2042, d’aquí a trenta anys, ja que en general es triguen uns trenta anys abans que es deixin sentir totes les conseqüències de la inversió i les decisions polítiques que prenem avui.

Què podem dir sobre el món de l'energia a l'any 2042? És inevitable que les decisions d'avui siguin induïdes per dos esdeveniments importants. El primer és que no hi haurà prou petroli suficient per fer front a l'augment del 40 % de la demanda mundial de petroli que pronostiquen els experts. El segon és que el canvi climàtic serà tan evident que els polítics no tindran més remei que prendre mesures dràstiques contra la utilització a gran escala de combustibles fòssils, en particular petroli i carbó.

Això significa, doncs, que el món es veurà obligat a substituir a més del 60 % del seu proveïment energètic actual, molt aviat i molt ràpidament. I això conduirà inevitablement a una guerra de l'energia que es jugarà a tot el món durant els propers trenta anys, amb enormes conseqüències tant per a les nacions del món com per algunes de les empreses més poderoses, que no podran sobreviure a l'hecatombe . Els guanyadors determinaran com (i com de malament) viurem i treballarem d’aquí a trenta anys, i en resultaran enormement beneficiats. Els perdedors desapareixeran o seran desmembrats, tant si es tracta d'estats com si es tracta d'empreses.

Encara que no puguem fer pràcticament res per evitar aquesta guerra de l'energia, almenys podem tractar de posicionar-nos entre els guanyadors d'aquesta nova Guerra dels Trenta Anys. Ningú pot saber, és clar, com serà el nou Tractat de Westfàlia que posi fi a aquesta guerra, ni qui seran els guanyadors i qui seran els perdedors. Durant els propers 30 anys, però, és indiscutible que hi haurà molta violència i molt patiment. Tampoc ningú pot dir avui quina de les diferents formes d'energia resultarà dominant al 2042: gas natural, nuclear, eòlica i solar, biocombustibles i algues, hidrogen o noves energies desconegudes.

Si hagués d'apostar, potser la millor aposta seria la de sistemes d'energia descentralitzats, que són fàcils de construir i d’instal•lar i que requereixen nivells relativament modestos d'inversió inicial. Per analogia, pensem en l'ordinador portàtil del 2011 en comparació amb els ordinadors gegants de les dècades de 1960 i 1970. Com més a prop arribi un proveïdor d'energia al model d'ordinador portàtil, probablement més èxit tindrà.

Des d'aquesta perspectiva, els reactors nuclears i les enormes plantes de carbó tenen, a llarg termini, menys probabilitats de prosperar, excepte en llocs com la Xina, on els governs autoritaris encara tindran l'última paraula. Molt més prometedors, una vegada que els avenços tècnics necessaris arribin, seran les fonts renovables d'energia i els biocombustibles avançats, que es poden produir en un format més petit i amb menys inversió, de manera que es podrien integrar en la vida quotidiana, fins i tot a nivell d'una comunitat o d'un barri.

Els països que avancin més ràpidament per adoptar aquests o similars tipus d'energia, i que siguin capaços de disminuir la quantitat d'energia que necessiten per mantenir la seva economia, seran els que tindran més possibilitats d'estar en condicions d'arribar a l'any 2042 amb les seves economies pròsperes. Les altres nacions ho passaran molt malament.

No cal dir que no tothom està d'acord que la producció de petroli (i molt menys de carbó) sigui incapaç de satisfer la demanda futura, ni en què el canvi climàtic sigui un desastre. El que està clar, però, és que el petroli serà cada vegada més difícil de trobar i més car d'explotar, però també és possible que el clima s'escalfi prou per obrir noves i potencialment enormes reserves de gas i petroli a l'Àrtic. Algunes nacions ja s'estan preparant tècnica, política i militarment per accedir a aquests jaciments. Algunes companyies petrolieres també, com ExxonMobil, amb les seves recents acords amb la russa Rosneff, propietat del Kremlin.