diumenge, de desembre 30, 2012

No comencem gaire bé


El nou govern acaba de començar a caminar quan el conseller de la presidència ja diu que s’ha de celebrar una reunió entre els senyors Mas i Rajoy. No en varen tenir prou amb la famosa reunió del pacte fiscal, allà pel mes de setembre, reunió que, al no haver-se preparat com calia, és l’origen de tot l’embolic actual? És perfectament inconcebible que s’hagués fet una reunió d’aquesta importància sense haver tingut una preparació adequada, sense haver consensuat les conclusions. És completament impresentable que, a una reunió del màxim nivell, es plantegi una proposta com el pacte fiscal, i que la resposta sigui un no rotund. I la culpa no va ser del president del govern central, que va fer el seu paper (em fan una proposta i dic que no), sinó del president da la Generalitat, que va anar a una reunió sense tenir la seguretat d’algun tipus d’acord.

I ara tornen a començar. Si s’ha de fer una reunió d’alt nivell amb el president del govern central abans s’ha de determinar l’agenda (és a dir, els temes que es volen discutir), s’ha d’anomenar les persones encarregades de preparar la reunió i, només després de moltes anades i tornades, quan hi hagi una perspectiva clara d’acord, es fa la cimera. Tota la resta és, al meu modest parer, perdre el temps.

Quan es reuneixen una persona perfectament immobilista, que tot ho refereix a la santa constitució (a la seva lectura de la santa constitució) i al que pensen la immensa majoria dels espanyols, dels catalans o dels feliços habitants d’Arbeca, i una persona perfectament racional, que presenta els seus arguments i espera que el contrincant els accepti o els rebati, però que no passa pel seu enteniment que el seu interlocutor ni l’escolti, no es poden fer reunions sense haver-les preparat a consciència.

Si el president del govern central fos una persona intel•ligent (que no ho és gaire) i independent (que encara ho és menys), tindria l’orella oberta a la proposta d’una consulta al poble català. Primer, negociaria sobre la pregunta, que no podria ser la clàssica de si es vol una “Catalunya independent que formi part de la Unió Europea”, pels dubtes que hi ha sobre aquesta darrera afirmació. Després, negociaria la majoria necessària perquè la consulta fos vàlida: un 60 % dels votants o un 50 % del cens, per exemple. I, finalment, si els consultats no haguessin optat per la independència, negociar un lapse de temps abans de fer-ne una altre: 15 anys, per exemple. La probabilitat de que el resultat de la consulta donés un resultat desfavorable al independentisme seria de més del 90 % (per no dir del 99 %). Tothom quedaria content, i tots quedaríem tranquils durant uns quants anys.

Resumint: una reunió entre els senyors Mas i Rajoy, per què? El pacte fiscal és insuficient per uns, impossible pels altres. Negociar un nou finançament: per això tants escarafalls? Negociar el dèficit per l’any 2013? Per això no fa falta una cimera. Defensar la immersió en català? Missió impossible, el govern central s’empara en resolucions judicials de les que es sent el cavaller defensor. Si el nou govern vol celebrar una reunió amb el senyor Rajoy, si us plau, primer expliqueu per què, i després, feu el favor de preparar-la d’una manera suficient.

divendres, de desembre 28, 2012

Gas natural a Catalunya


Ahir es va publicar a la Vanguardia un reportatge sobre la possible existència de jaciments de gas natural a Catalunya. No es tracta de jaciments clàssics, sinó del que s’anomena gas d’esquist o gas de pissarra, el gas que ha fet que, els darrers anys, els estats Units s’hagin convertit en el primer productor mundial de gas, alleujant de manera molt important el seu dèficit comercial.

Una empresa ha sol·licitat permís per investigar l’existència de bosses d’aquest gas, sondejant l’existència de gas a dues zones de Lleida i de Barcelona. Aquesta empresa, Montero Energy Corporation, és filial d’una multinacional canadenca que té explotacions d’aquest tipus al seu país i als Estats Units.

Com sempre, la simple petició d’un permís per investigar si hi ha gas al subsòl ha aixecat una sèrie de protestes, no només dels ecologistes, sinó també dels ajuntaments, com el de Solsona i, el que és més greu, del mateix PSC. Quan hi ha una possibilitat de millorar l’economia catalana, sembla que siguem masoquistes, i de seguida surt, nombrosos com bolets després d’un dia de pluja, tot un reguitzell de gent que s’hi oposa. El mateix passa amb la MAT (Línea elèctrica de molt alta tensió) que hauria d’augmentar la potencia de connexió elèctrica entre Catalunya i França.

Ara que molta gent s’ha tornat independentista, potser hauríem de pensar una mica que la millor independència no és la política, sinó l’econòmica (pensem en Grècia o en Portugal, o senzillament, en l’Espanya de demà o de demà passat). Amb una país que té una dependència energètica fenomenal, és suïcida oposar-se a la idea d’una investigació per veure si, al subsòl de les zones indicades hi ha gas o no, i si la seva explotació podria ser rendible. Una altra cosa serà, arribat el moment, de donar el permís d’explotació, que ha de ser, si es dona, amb les màximes garanties mediambientals i amb les millors tècniques d’explotació. Però, per ara, només es tracta d’una investigació. Oposar-s’hi és, al meu parer, irracional, i no soc l'únic que pensa d'aquesta manera. Però així va el país.

dilluns, de desembre 24, 2012

Malgrat 1962 - Un Nadal blanc


Els que fa cinquanta anys en teníem vint recordem que el dia de Nadal de l’any 1962 va ser blanc. A Malgrat, en va deixar constància La Voz de Malgrat, en el seu número de mes de gener de l’any 1963. Les fotos que s’acompanyen estan tretes del llibre “L’Abans – Malgrat de Mar 1862-1970”, i corresponen al carrer de Mar, al carrer d’Emili i a la plaça de l’Estació.

Recordarem que l’any 1962 va ser un any climàticament molt complicat: les inundacions al Vallès del 25 de setembre, que es calcula que van fer més de 800 morts, les inundacions per desbordament de la Tordera i de la riera de Palafolls del 11 d’octubre i, finalment, aquesta nevada. Si uns episodis d’aquest tipus es produïssin avui dia, sentiríem dir que és degut al canvi climàtic, que provoca situacions climàtiques extremes.

Podeu veure aquí una bona col·lecció de fotos sobre aquesta nevada a Malgrat, preses per l’Antoni Poch, publicades per l’arxiu municipal a la web de l’ajuntament. I no deixeu de llegir l’article d’en Jordi Mercader sobre aquest tema publicat al Som-hi d’aquest mes (que també es pot llegir al mateix enllaç que el de les fotografies).

Bon Nadal.





diumenge, de desembre 23, 2012

Seguim amb els preus de l’electricitat


Dèiem l’altre dia que par Cap d’Any s’apujarà el preu que paguem per l’electricitat. Doncs bé, el ministre Soria no para. Ara vol apujar, a més a més, el preu del kilovat-hora segons el que consumim. Ha enviat una proposta a la CNE (Comissió Nacional de l’Energia) per cargolar encara més el consumidor. Per cada potència contractada, el senyor ministre proposa un augment del preu segons el consum. Augment que pot arribar a ser del 7,58 %, com es pot veure al document enviat a la CNE.



Diu el ministre que aquesta és la única manera d’induir el consumidor a sortir de la tarifa d’últim recurs (TUR) i contractar directament al mercat liberalitzat. Es clar que això del mercat liberalitzat té el parany de que és molt menys liberalitzat del que ens volen fer creure. La causa? L’oligopoli.

I un que pensava, innocentment, que el problema no és la quantitat d’energia que es consumeix, sinó el seu repartiment en el temps. Per això existeixen els comptadors de discriminació horària. Però no deu ser aquesta la prioritat del senyor Soria.

Mentrestant, si aquesta iniciativa ministerial prospera (i prosperarà, ja que el PP té majoria absoluta), ens tornarem a rascar la butxaca.

dissabte, de desembre 22, 2012

La constitució i don Mariano


El dia de Sant Nicolau, don Mariano va publicar un article a la Vanguardia sobre la constitució. El titula “Garantia de convivència democràtica”. El bon home només diu generalitats i, al llegir-lo, diríem que es decanta per una lectura ampla i oberta del text constitucional. Parole, parole, ja que, quan arriba el moment dels fets, la seva lectura i la del seu partit és tancada a més no poder (quan els interessa a ells, és clar)

M’ha interessat especialment de la xerrameca de don Mariano el dia de Sant Nicolauel següent paràgraf, que no m’atreveixo a traduir al català perquè no hi he entès res: “Deseo larga vida a nuestra Carta Magna, y ninguna làpida de nuevo cuño clausurará su intrínseco caràcter abierto”. I un que pensava que una làpida era la llosa que cobreix les sepultures als cementiris.

Don Mariano, registrador de la propietat de Santa Pola (Alacant) i professional de la política des de fa un temps gairebé etern, té unes qualitats que aprecio: diu frases que no entenc i fa servir adjectius passats de moda. I quan parla ex-càtedra del que pensa la immensa majoria dels espanyols (que és el que pensa ell), em fa pensar en els pallassos de la tele.

Si l’Aznar va ser un president nefast, i en Zapatero no el va millorar, em fa l’efecte que amb don Mariano hem batut nous rècords. Si almenys parlés anglès…

divendres, de desembre 21, 2012

El preu de l’electricitat tornarà a augmentar


A més de tenir un dels preus de l’electricitat més elevats de la Unió Europea, el primer de gener tornarem a tenir una apujada. En efecte, avui mateix s’ha celebrat la subhasta de l’energia elèctrica que els consumidors domèstics consumirem els primers tres mesos de l’any que ve, i que s’ha acabat amb un augment del 10 %. Com que aquest preu de la subhasta representa més o menys la meitat del preu que paguem (l’altra meitat la posa el govern per pagar les primes a les renovables, el cost del transport de l’electricitat i tot un reguitzell d’altres coses), podem suposar que l’augment que haurem de pagar serà, més o menys, del 5 %.

De manera que ens espera un any 2013 complicat. Almenys, que tinguem salut.




dimecres, de desembre 19, 2012

El pacte



Per fi tenim pacte entre CiU i ERC. La prova de que és un pacte que va en la bona direcció és que el PP i la caverna (que són dues coses gairebé idèntiques) han dit, per activa i per passiva, que el pacte no funcionarà. Per ara, ja ha fet el primer efecte que havia de fer: el PP té por. El mateix Aznar ha demanat una declaració conjunta per “mantenir la nació” al PP, al PSOE y a UPyD.

Ara ve el més complicat, que és dur a terme el que s’ha pactat. Tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista del dret a decidir.

L’economia catalana va vivint gràcies a la transfusió de l’estat, transfusió que es fa a comptagotes i amb la màxima publicitat possible, perquè tothom vegi que a Catalunya no es gestiona com cal. S’hauran d’apujar els impostos, i això provocarà moltes protestes del que els hauran de pagar, però no hi ha cap altre remei. I, així i tot, s’hauran de retallar moltes despeses. Esperem que ho sàpiguen fer bé.

Pel que fa al dret a decidir, la cosa està molt verda. Els polítics centralistes són gent que coneix molt bé els entramats de l’estat. Hi ha molts advocats de l’estat que tenen l’ullal recargolat, com es va veure quan van utilitzar totes les martingales per obtenir una sentència favorable del tribunal constitucional sobre l’estatut, amb recusacions a un membre del tribunal, al que varen fer fora de la ponència amb males arts, i amb retards impresentables a la renovació del tribunal, ja que els ponents que quedaven eren favorables al seu punt de vista. Els centralistes actuen sense cap vergonya, i, per obtenir els resultats que els interessen estan disposats a tot, encara que sigui destrossar les institucions. Al davant, tenen uns polítics , bé menors, com era el cas del senyor Montilla, o scouts, com sembla ser ara el cas dels dirigents d’ERC. I, em sembla a mi, contra la mala llet dels centralistes, l’escoltisme té poques possibilitats de guanyar.

Però, suposant que s’arribés a fer una consulta legal, el resultat no em sembla pas que pugui ser favorable a la independència. Si bé Espanya és un país arruïnat, un país que no podrà pagar el que deu mentre els interessos estiguin al 6 % (ni la podrà pagar encara que baixessin al 4 %), a Catalunya no estem pas molt millor. El deute propi és extremadament elevat, i anirà augmentant, i no hem fet, des de fa trenta anys, res per tenir una administració moderna i eficaç. Molta gent està d’acord per dir que hem copiat, a petita escala, tots els defectes de l’estat central. No s’ha professionalitzat el funcionariat, no s’ha aturat la corrupció, no s’ha tingut una administració seriosa. Quin avantatge tindríem amb una Catalunya independent?

Tenint en compte que els veritablement independentistes, els de la ceba, no deuen ser més del 30 %, per obtenir un resultat honorable a una possible consulta, s’haurà d’oferir quelcom de positiu al votant. Per ara, malgrat les frases fetes d’Espanya ens roba i d’espoli fiscal, ningú veu que a Catalunya les coses es facin millor que a la resta de l’estat. I serà molt difícil millorar en un parell d’anys una situació que s’ha deixat abandonada (per no dir que s’ha deixat podrir) des de fa trenta anys.

De tota manera, entrem en una etapa mol interessant. Esperem que no acabi massa malament.

dimarts, de desembre 11, 2012

La bombolla financera de les empreses d’energies renovables


L’índex RENNIX (Renewable Energy Industrial Index) és l’índex borsari global que comprèn les 30 companyies d’energia renovable més importants del món. Com als altres índex borsaris, el pes de cada companyia ve determinat per la seva capitalització.

Entre les companyies que fan part d’aquest índex hi trobem les espanyoles Gamesa i Iberdrola Renovables.


El gràfic ens dona l’evolució d’aquest índex des de l’any 2002 fins avui mateix. Hi podem veure el daltabaix de les accions de les indústries d’energia renovable: l’índex, avui mateix, està a 159, el nivell més baix de la història, 12 vegades menys que a primers del 2008, quan va arribar a 1.914. La caiguda d’aquestes accions no té comparació amb la de les borses que, des de que va començar la crisi, "només" han caigut a la meitat del seu valor.

Qui va apostar, financerament parlant, per les energies renovables, no ha pas fet un bon negoci. Serà difícil trobar capitals per augmentar la quantitat d’energia renovable, vista l’evolució de les seves accions.

divendres, de desembre 07, 2012

La via Canalejas



Avui fa cent anys, el 7 de desembre del 1912, es canviava el nom del carrer de Mar pel de via Canalejas, en honor de polític del Ferrol i president del consell de ministres, assassinat el 12 de novembre del mateix any.

Llegim al llibre Malgrat i sos contorns, de Mn Fèlix Paradeda:

VIA CANALEJAS – Se li donà aquest nom, i se descobriren solemnialment el dia 7 de desembre de 1912 els corresponents ròtuls, per acord de l’Ajuntament, presidit per D. Joan Serra.

Abans es deia carrer de Mar, perquè, a l’estar Malgrat tancat per portals, n’hi havia un que per allí feia via cap al mar.

El 23 de desembre de l’any 1936 es va canviar el nom de la Via Canalejas pel del carrer Durruti, nom que va durar fins al febrer del 1939 en que el carrer passà a anomenar-se via del Caudillo. Finalment, el 23 de setembre del 1977 el carrer va tornar al seu nom primitiu de carrer de Mar.

dimecres, de desembre 05, 2012

La proposta educativa del senyor Wert



Ahir el senyor Wert va destapar la seva proposta per carregar-se el model educatiu que està en vigor a Catalunya des de fa 30 anys. No és cap sorpresa, ja que, tant el PP al seu programa, com el propi senyor Wert, ja havien dit i repetit que volien, fos com fos, que el castellà fos idioma vehicular de l’ensenyament a Catalunya, si els pares ho demanaven.

Tant el PP com el ministre diuen que volen respectar la llibertat dels pares. Però si uns pares volen educar els seus fills a casa, i no a l’escola, no se’ls permet de fer-ho. I no se’ls permet (al contrari del que passa a altres països) perquè el bé dels fills passa pel damunt de la llibertat d’elecció dels pares.

Si un alumne català té com llengua vehicular per l’ensenyament el castellà, quan acabi els estudis, tindrà probablement un nivell insuficient da català, ja que a Catalunya, avui, és perfectament possible de viure-hi sense parlar català, però no s’hi pot viure sense parlar castellà. Un alumne que aprengui les assignatures en castellà, fora de l’escola probablement no parlarà mai català, de manera que, encara que l’aprengui a l’escola, és més que probable que el seu nivell sigui molt baix.

Però a Catalunya, almenys en teoria, el ciutadà té el dret de dirigir-se a l’administració tant en català com en castellà, i té el dret de demanar que li contestin en la llengua que vulgui de les dues. Això vol dir que un funcionari que treballi a Catalunya ha de saber tant català com castellà a un nivell suficient. Un alumne que hagi anat a una escola on la llengua vehicular hagi sigut el castellà, ho tindrà molt difícil per accedir a la funció pública a Catalunya. També hi ha moltes empreses on es demana un bon coneixement del català per poder aspirar a treballar-hi. De manera que un alumne d’aquests, tindrà, en general, menys oportunitats per trobar feina.

De manera que, pel bé dels fills, el govern central hauria de defensar la immersió educativa en català.

Però no ho fan. I no ho fan, no per respectar la llibertat dels pares, que els importa molt poc, sinó perquè volen que, d’aquí a quinze o vint anys, una part significativa de la població catalana es vegi amb més dificultats que l’altre per trobar feina, el que provocarà una ruptura de la societat a causa de la llengua. Volen trencar la societat catalana per l’idioma, ja que saben que una de les característiques més importants que defineix la identitat catalana és, precisament, el català.

Aquest és un primer pas, premeditat, per dinamitar la convivència a Catalunya. L’avantatge que tenim és que, tal com està redactada la llei del senyor Wert, és inaplicable. Vegem: un senyor anirà a una escola privada per dir que agafin el seu fill, encara que estiguin complets, que ja els pagarà la Generalitat el dia del judici final. Penseu que l’agafaran?

I, amb tota la mala llet del món, al nou esborrany d’aquesta llei s’ha presentat després de les eleccions del 25 de novembre ja que, si aquest esborrany s’hagués conegut abans, els vots independentistes segurament haurien augmentat.

El senyor Wert, presentant aquesta llei, perfectament inaplicable (i ell ho sap), ha volgut que els seus antics contertulians d’Intereconomia l’aplaudeixin. I, de pas, com cada vegada que parla d’aquest tema, va augmentant el nombre d’independentistes.

No oblidem que el PP és això. Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, estan disposats a dinamitar la convivència d’una societat. El senyor Aznar, aquell que diu que pateix molt quan pensa en la situació actual d’Espanya, es deu cargolar de gust només pensant que, d’aquí a quinze o vint anys, es pugui trencar la convivència de la societat catalana gràcies a la proposta educativa del seu lacai Wert.

L’atur continua augmentant a Malgrat


L’atur registrat a Malgrat del mes de novembre ha arribat a les 1.885 persones, 121 més que a l’octubre i 46 més que al novembre de l’any passat. En promig de gener a novembre, l’atur registrat a Malgrat ha augmentat el 4,9 % respecte de l’any passat.

Com que les previsions econòmiques per l’any que ve continuen sent dolentes, és de témer que encara estiguem lluny de tocar fons.



dimarts, de desembre 04, 2012

El dèficit de tarifa elèctrica i el secretari d'estat d'energia


A un mes de que acabi l'any, els departaments de regulació de les empreses elèctriques ja comencen a disposar de previsions precises per al dèficit de tarifa, en què apareixen xifres que oscil•len entre els 4.800 milions i els 5.000 milions, quan, per llei , no pot superar els 1.500 milions. Dels costos elèctrics, les primes al règim especial, entre les quals figuren les renovables, pujaran fins a 8.400 milions, davant d’una previsió de 7.220 milions, i el cost extra de l'activitat fora de la Península no es traslladarà als pressupostos del Estat i rondarà els 1.300 milions, al que caldria sumar la desviació en el consum previst.

El ministre Soria i el secretari d'estat Marti Scharfhausen

El passat 23 de novembre, el secretari d'estat d'energia D. Fernando Marti Scharfhausen va comparèixer davant el Senat per presentar els pressupostos generals de l'Estat per l’any vinent. El senyor Martí va insistir que la prioritat del seu departament és solucionar el dèficit tarifari, que al tancament de 2011 superava els 24.000 milions d'euros, i va assegurar que es trigarà "vint o trenta anys" a pagar el dèficit de tarifa acumulat, que s’ha anat generat durant anys perquè els ingressos del sistema elèctric no han sigut suficients per cobrir els costos.

Va insistir en la seva presentació que la Comissió Nacional d'Energia (CNE), de la que el senyor Marti va ser vicepresident durant més de deu anys, va advertir en diverses ocasions al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero del perill que suposava el creixement del dèficit tarifari i de l'efecte que tindria el desenvolupament de les tecnologies fotovoltaica i termosolar per sobre dels objectius previstos, però que no va obtenir resposta.

El fet és que el ministeri d'indústria ha estat incapaç, en els 11 mesos que porta l'actual govern, de trobar una solució a aquest problema del dèficit de tarifa. Ha sigut un any perdut.

Això és a causa que el secretari d'estat no sembla la persona adequada per al lloc. La vicepresidenta del govern ha dit, referint-se a ell (recordem que la vicepresidenta coordina les reunions dels secretaris d’estat): "Ve amb acudits i està com de broma a totes hores i quan ve sempre està intentat interessar-se per les xafarderies dels altres ministeris, sobre Rodrigo Rato i els altres secretaris d'Estat. De veritat, no puc amb ell, és superior a les meves forces. Ja l'hi he dit a Sòria, que el tal Scharfhausen em treu de polleguera, em torna boja i que alguna cosa s'ha de fer, perquè aquest home és impossible, és impossible ... És incorregible. Tant, que el dia que presentàvem l'Avantprojecte de Llei, me’l imaginava al costat i tenia por que em passés alguna cosa. Encara ha d’arribar la primera vegada que li hagi escoltat parlar d'energia".

Al que l'interessat, segons sembla, ha contestat: "Ho sabia. El que passa és que jo sóc un tio divertit, entremaliat, audaç i ambiciós. La veritat és que a mi això de la política em va molt, em mola quantitat, em posa de veritat, em va la marxa, ... encara que era millor quan estava de conseller a la CNE, on es cobrava més". I va afegir per rematar la feina: "Soraya és com Teresa Fernández de la Vega, però en joveneta, menys seca i més rodoneta".

Hi ha rumors d'un canvi a la secretaria d'estat d'energia. A veure si és veritat. També corre el rumor que està previst canviar el ministre, el senyor Soria, que té, com a únic mèrit reconegut, el d’haver-se interessat molt, quan era conseller d’economia de les Canàries, pel pare del senyor Rajoy, que viu a les illes Canàries.

El senyor Marti Scharfhausen deixarà el sector energètic molt pitjor de com el va trobar. Ha sigut part del problema i no la solució. Si se’n va, ho farà deixant una patata calenta i un problema encara més gros a qui el substitueixi.

Mentre aquesta tropa segueixi al govern, com volem que el país vagi endavant?

dilluns, de desembre 03, 2012

Quants independentistes hi ha a Catalunya?


Es pot deduir la quantitat d’independentistes que hi ha a Catalunya del resultat de les darreres eleccions? Més o menys.

El resultat global de les eleccions és el següent:


El repartiment dels 3.752.319 vots entre les diferents candidatures ha sigut:


Completem aquest quadre amb el percentatge de cada candidatura favorable al dret de decidir i a la independència. Pel dret a decidir, prenem un percentatge de 0 o de 100 % segons el que diuen els programes. Per la independència, ho matisarem, ja que a CiU, Unió no hi és favorable, pel que prenem un 75 % de favorables a la independència, mentre que a ICV-EUiA en prenem un 50 % i pel PSC un 25 %.


Amb aquestes suposicions, surten 2,62 milions de favorables al dret a decidir (un 72 % dels votants i un 50 % del cens electoral), i 1,81 milions de favorables a la independència (un 50 % dels votants i un 34 % del cens electoral)

Amb aquests resultats, els partidaris de fer un referèndum per la independència l’any que ve ho tenen clar. Sobretot si, per obtenir la independència, es demana un vot qualificat, és a dir, ben superior al 50 % dels votants o superior al 50 % del cens electoral.

diumenge, de desembre 02, 2012

Economia i energia (2)


Veiem a la darrera entrada dedicada a aquest tema que, a nivell mundial, hi ha una relació molt clara entre el creixement del PIB i el creixement del consum d’energia.

Però aquesta estreta correlació entre el PIB i el consum d'energia primària no és igual a tots i cadascun dels països, com podem veure en els gràfics següents. Observem que a Alemanya i al Regne Unit el PIB ha crescut tot i que el consum d'energia no ho hagi fet, mentre que en altres països amb economia desenvolupada, com França, Itàlia o els EUA l'economia ha crescut al mateix temps que ho feia l'economia fins fa tres o quatre anys, mentre que ara el consum d'energia es redueix tot i que el PIB es manté o continua augmentant. Mentre que a Espanya el consum d'energia segueix exactament l'evolució de PIB.


Per Xina i l'Índia, podem observar que el creixement del PIB i el del consum d'energia estan molt correlacionats.


Podem veure les mateixes dades d'una altra manera, mitjançant la intensitat d'energia primària, és a dir, la quantitat d'energia primària corresponent a un PIB d'un milió de dòlars. Veiem que per a la Xina aquest valor era de 1,26 TEP el 1990, i ha estat de 0,62 el 2011. Per a la Índia, aquests valors són de 0,52 i de 0,42, respectivament, i per als EEUU, de 0,25 i de 0,17.


Pel que fa als principals països europeus, Alemanya ha passat de 0,16 a 0,10, França de 0,13 a 0,11, el Regne Unit de 0,13 a 0,08, Itàlia s'ha mantingut entre 0,10 i 0,11, mentre que Espanya, que estava en 0,12 el 1990, va augmentar la seva intensitat d'energia a 0,14 per tornar a 0,12 el 2011, el que la fa el país europeu, dels cinc esmentats, amb més intensitat energètica. És a dir, el més vulnerable a l'augment del preu de l'energia.

La conclusió és que amb una política d'eficiència energètica, almenys en teoria, podem augmentar el PIB sense haver d'augmentar, forçosament, el consum d'energia.

La balança comercial espanyola de productes energètics presenta sistemàticament un saldo negatiu. Degut a l'augment de preu dels productes energètics, que a Espanya són importats en una gran majoria, aquest saldo negatiu ha augmentat els últims anys, encara que el consum d'energia primària hagi disminuït.


Una de les sortides de la crisi econòmica d'Espanya passa, doncs, per disminuir la intensitat energètica per poder tenir un dèficit comercial energètic menor, que pugui ser compensat per les exportacions, pel turisme i altres components de la balança de pagaments. Amb una balança de pagaments positiva o, si més no, equilibrada, no tindrem necessitat de nou finançament exterior, de manera que els que ens presten tindran més confiança que podrem tornar el que els devem, el que farà baixar el tipus d'interès que pagarem per el refinançament del deute. Amb interessos més baixos, també les empreses es podran finançar més fàcilment, condició necessària per crear llocs de treball i poder sortir de la crisi.

Per això, el govern anterior va publicar un document anomenat Pla d'estalvi i eficiència energètica 2011 - 2020, que pretenia reduir la intensitat energètica d'Espanya. Amb el canvi de govern, mai més hem sentit parlar d'aquest pla. Serà perquè consideren que si ho van fer els socialistes no servia per a res. Mentrestant, estem perdent el temps.