dimarts, d’octubre 28, 2008

L’energia fotovoltaica (i 2)

Continuant amb el tema, sens dubte important, de l’energia fotovoltaica, abans d’explicar perquè penso que la rebaixa que el ministeri d’indústria acaba de fer en el preu que es pagarà als nous productors d’aquesta energia és una mesura convenient, veiem si l’energia fotovoltaica és energètica i ambientalment interessant, és a dir, si l’energia que es necessita per fabricar les cèl•lules i el CO2 que es produeix en la seva fabricació tenen un retorn acceptable.


La rendibilitat energètica i ambiental de l’energia fotovoltaica

Hem vist que una instal•lació fotovoltaica situada en un lloc adequat rep un promig de 1.000 watts per metre quadrat d’energia solar durant 1.800 hores per any. Es a dir, cada metre quadrat rebrà 1.800 kilowatts-hora anuals. La cèl•lula fotoelèctrica de silici té un rendiment energètic mitjà del 16 %, el que vol dir que produirà 1.800 × 0,16 = 288 kilowatts-hora cada any.

Per produir un quilo de silici metal•lúrgic fan falta 12 kilowatts-hora, però aquest silici no és suficientment pur. Si hi afegim tota l’energia auxiliar i tota l’energia de les transformacions que s’han de fer per tenir silici solar, arribem als 50 kilowatts-hora per cada quilo produït.

Una placa de 1 metre quadrat de silici i de 1 mm d’espessor pesa uns tres quilos. S’haurà necessitat, doncs, 3 × 50 = 150 kilowatts-hora. En poc més de mig any, la placa de silici haurà “tornat” l’energia que s’ha necessitat per la seva fabricació.


Parlant de les emissions de CO2, queda clar que l’energia fotovoltaica no n’emet gens. Però ha calgut, per produir el silici, emetre CO2 a l’atmosfera: per fer un quilo de silici s’emeten a l’atmosfera cinc quilos de CO2 (sense comptar el CO2 que s’ha emès per produir l’energia elèctrica que ha estat necessària per produir el silici). Es a dir, que per fer un metre quadrat de cèl•lules d’un mil•límetre de gruix, que pesa gairebé tres quilos, s’han emès a l’atmosfera quinze quilos de CO2.

Considerant que l’energia elèctrica produïda per una central de cicle combinat (central de gas d’alt rendiment) és d’uns 350 grams per kilowatt-hora, comparant-la amb l’energia fotovoltaica, aquesta haurà de produir 15 / 0,350 = 43 kilowatts-hora per “tornar” el CO2 que s’ha necessitat per produir el silici. Com que ja hem vist que en produeix 288, en dos mesos ja ens haurem estalviat el CO2 emprat en produir la cèl•lula.

Per tant, l’energia fotovoltaica és energètica i ambientalment molt interessant.


El preu que es paga per l’energia fotovoltaica

Fins ara, qui tingués una d’aquestes instal•lacions venia l’electricitat produïda al preu de 0,45 €/kWh durant els primers vint-i-cinc anys, i les empreses elèctriques tenen l’obligació de comprar-se-la. Doncs bé, a l’ombra d’aquesta “subvenció”, s’han construït moltes més instal•lacions de les que s’havien previst, de manera que, com que aquest preu que es paga per l’energia fotovoltaica la paguem finalment tots els consumidors, aquesta “subvenció” comença a tenir un pes important en les factures de l’electricitat.

Fa uns dies, amb en Janí i la mestressa varem travessar diagonalment la península per tornar al nostre quarter d’hivern, i varem quedar impressionats de la gran quantitat de noves instal•lacions fotovoltaiques tant a Castella Lleó com a Castella La Manxa, senyal inequívoca de que les actuals subvencions del govern a aquest tipus d’energia fan que siguin un bon negoci pels seus promotors.

Hem de tenir en compte que el preu del kilowatt-hora elèctric, sense impostos, és actualment de l’ordre dels 0,14 euros. Es a dir, que el que es paga als productors d’energia fotovoltaica és més de tres vegades el que paguem nosaltres a la nostra factura. I al preu que es paga a aquests productors se l’hi ha d’afegir el cost del transport de l’energia fins al consumidor, que no és pas gratuït.

Si s’han construït moltes més instal•lacions que les previstes, això vol dir que els propietaris es guanyen bé la vida a aquest preu. Però pels consumidors no és un bon negoci. I una energia que sigui un mal negoci pel consumidor no té cap futur.

D’altra banda, hem vist que el preu de l’energia fotovoltaica és una qüestió de cost de la inversió inicial. Actualment hi ha moltes recerques en curs per disminuir el preu de les cèl•lules o per augmentar el seu rendiment. Qui té cap al•licient per continuar investigant si amb el que existeix ja ens guanyem la vida? Per incentivar les recerques i per impedir que es continuïn de construir més instal•lacions que donin una electricitat cara, el ministeri ha decidit de rebaixar el preu que es pagarà per l’energia fotovoltaica de les instal•lacions que es construeixin a partir d’ara, de 45 a 32 cèntims el kilowatt-hora. Així i tot, aquest preu és més del doble del què paguem a la nostra factura.

Els promotors de l’energia fotovoltaica han acceptat sense massa reticències aquest nou preu. Això vol dir que en aquest moment hi comença a haver cèl.lules més barates o amb més rendiment al mercat.

D’aquí uns anys, s’haurà de tornar a rebaixar aquest preu que es paga als productors de l’energia fotovoltaica, ja que les recerques en curs hauran de rebaixar encara més l’investiment necessari per produir un kilowatt-hora

Es a dir, que la rebaixa del preu que paguem per l’energia fotovoltaica, si es fa en el moment adequat, contribueix a la recerca i a la millora de les cèl•lules. Si continuéssim amb la mateixa “subvenció” que fins ara, mataríem la recerca (qui finançaria una recerca que no és necessària, ja que amb el que tenim ens guanyem bé la vida?) i, a la llarga, la mateixa energia fotovoltaica, ja que el consumidor no voldria pagar aquesta energia, per molt ecològica que fos, a tres vegades el preu que paga per la resta.

El que demostra que, tal com dèiem en la primera part d’aquest escrit, el senyor Antonio Cerrillo, quan escrivia a La Vanguàrdia del dia 18 la seva queixa de que “y se han reducido las primas a la energía fotovoltaica, justo cuando esta fuente empieza a salir en las estadísticas de la producción eléctrica”, no sabia de què parlava.


Conclusions

Queda clar que el balanç energètic i ambiental de l’anergia fotoelèctrica és clarament positiu.

El gran defecte d’aquesta energia és que només es pot produir durant el dia.

Un altre gran defecte, el seu cost massa elevat, estic segur que es podrà resoldre, amb treball i investigació. Però, per fer anar aquesta investigació pel bon camí, s’han d’anar rebaixant les subvencions actuals i, en tot cas, gastar aquests diners finançant directa o indirectament aquest tipus d’investigació.

dissabte, d’octubre 25, 2008

El pressupost municipal d’ara fa cinquanta anys


Ara fa cinquanta anys es presentava el pressupost municipal per l’any 1959, que era de 1.119.380,59 pessetes, equivalent a 6,727,6 euros. Si tenim en compte que la tassa d’inflació des del mes de gener del 1.961 fins avui ha estat de 3.332,0 % (l’any 1.961 és el primer del que es pot calcular la inflació al Institut Nacional d’Estadística), podem dir que el pressupost de l’any 1959, actualitzat, va ser d’uns 225.000 euros.

Com que Malgrat tenia llavors uns 5.700 habitants, “tocava” a uns 40 euros actualitzats per habitant. A comparar amb els 1.400 de l’any 2.008. No és d’estranyar que no es fes pas gran cosa al poble, però trobo que, tal com estaven les coses, amb un pressupost tan esquifit, potser aprofitaven millor els diners que avui dia.

Copiem la presentació d’aquests pressupostos de l’any 1.959:


Presentación del Presupuesto ordinario para 1959

Conforme a la Orden de 9 de Agosto pasado, publicada en el Boletín Oficial del Estado, del 6 de Septiembre, en la cual el Ministerio de la Gobernación da normas sobre la confección de Presupuestos y estructura de los mismos, esta Alcaldía atendiéndose al apartado 2° de las instrucciones complementarias de dicha Orden, ha confeccionado el proyecto de Presupuesto municipal ordinario, para el ejercicio de 1959, partiendo de las siguientes Bases:

INGRESOS

Sobre las Partidas de ingresos del Presupuesto del año 1958 en vigor, se ha realizado un detenido estudio, comprobándose que en las mismas se ha obtenido un incremento real de ingresos sobre los previstos en una cantidad de 63.151,86 pesetas.

Según los cálculos prudentes que se han realizado para fijar el probable rendimiento, de las nuevas exacciones acordadas y que empezarán a aplicarse en el próximo ejercicio, pueden fijarse en un rendimiento de 80.200.- pesetas.

Este aumento nos lo dé la aplicación de las Ordenanzas sobre

Plus-Valía o incremento de los terrenos,.....30.000 pesetas
Extracción de arenas y áridos,.................15.000 pesetas
Recogida domiciliaria de basura,..............27.700 pesetas
Licencias para perros,............................2.000 pesetas
Entradas de carruajes edificios part.,..........2.500 pesetas
Utilización extintores incendios,................3.000 pesetas

Sumando a los ingresos del Presupuesto 1958, el incremento dado por los mismos, mas el rendimiento de las nuevas exacciones el total del Presupuesto de Ingresos, para el año 1959 es el siguiente:

Ingresos Presupuesto 1958,..........................976.028,73 ptas.
Incremento Ingresos 1958,............................63.151,86 »
Rendimiento probable nuevas exacciones,..........80.200.- »

Total,................................................1.119.380,59 ptas.


GASTOS

En cuanto al Presupuesto se ha seguido la tónica de aumentar lo suficiente, aquellas Partidas que durante el curso del año actual, se ha visto que resultaban con escasa dotación, y después se han incrementado aquellas otras que por disposición de la Ley giran sobre tantos por cientos determinados en el volumen del Presupuesto anterior.

Se ha tenido también en cuenta los proyectos presentados por las diversas Comisiones informativas, para que se dotaran en el nuevo Presupuesto, Partidas para atender a dichos proyectos.

No obstante teniendo en cuenta que las Bases económicas del Presupuesto, no se han modificado en sus Bases impositivas, la diferencia de aumento de Presupuesto entre el de 1958 y el proyecto de 1959, que importa 143.351,86 pesetas, ha sido distribuido entre las 121 Partidas de Gastos, procurando que los Servicios más importantes de la actividad municipal, quedaban dotados para realizar el plan de reforma y modernización que va siguiendo el Ayuntamiento en diferente etapas.

Las Partidas más sobresalientes, vienen figurando con dotaciones de

60.000 pesetas las de Plazas y Jardines;
40.000 ptas. para la conservación de la vía pública;
30.000 ptas. para la conservación de edificios;
70.000 ptas. para el alumbrado público;
10.000 ptas. para el Matadero; y
40.000 ptas. para el pago del consumo de electricidad;

Dotaciones que figuraban ya en el Presupuesto anterior, las cuales han sido respetadas y algunas incrementadas.

De esta forma queda el proyecto de Presupuesto que se presenta, nivelado, tanto en Ingresos como en Gastos y atendidas todas las obligaciones fijadas por la Ley y las de carácter discrecional de la Corporación en la medida que ha sido posible.

divendres, d’octubre 24, 2008

Un viatge al gran nord

Escoltem al Malgrat Confidencial l’entrevista sobre el viatge que l’alcaldessa de Malgrat i el regidor de joventut varen fer a Oslo, fent part d’un periple organitzat pel departament de Benestar Social de la Diputació, on, a més del personal de la Diputació, hi van anar 7 o 8 alcaldes, regidors i tècnics socials dels ajuntaments. Amb el nombre de municipis que hi ha a Catalunya, ja és casualitat que d’aquests 7 o 8 representants dels ajuntaments, dos fossin de Malgrat.

Va ser un viatge esgotador, però molt profitós. No sé perquè l’alcaldessa, cada cop que va de viatge, ens ha de dir que va ser un viatge esgotador. Jo he anat moltes vegades a Noruega, en viatges de treball, de vegades viatges molt intensos, i no recordo cap esgotament d’aquest tipus. Serà que es vol disculpar fent-se la víctima?

Profitós? Diu que Noruega és un país socialment més avançat que el nostre, i la única raó que ens dóna és que són un país ric. Que Noruega és un país més ric que el nostre és veritat, i això ja es sabia abans de fer el viatge. Però també és un país més ben organitzat. I el que s’havia de fer durant aquest viatge, si es volia que fos profitós, és procurar aprendre de la seva organització i de la manera com avaluen les seves prioritats. Però, d’això no se’ns en parla.

Dir que només es poden millorar les prestacions municipals augmentant els recursos és una mania que tenen molts responsables municipals. I és una afirmació falsa. No hi ha cap dubte que, si s’organitzessin millor i si definissin millor les seves prioritats, podrien millorar el servei que donen. Per això es fa aquest tipus de viatges. Si la única conclusió a la que s’arriba és la de dir que si Noruega és un país socialment més avençat que el nostre és degut a que són més rics que nosaltres, malaguanyat esgotament de l’alcaldessa.

Sent, però, de natura optimista, penso que en menys de tres minuts que va durar l’entrevista, el que va passar és que l’alcaldessa no va tenir temps de desenvolupar tot el que ha après al gran nord, i no que no s’hagi assabentat de res.

Per cert, Oslo és una ciutat amb un urbanisme que ha sabut lligar habitatge i natura (és una ciutat on hi ha una ordenança municipal regulant la cacera de l’ós a la ciutat). Potser els viatgers malgratencs hi hauran après alguna cosa, com ara que és millor una riera vegetalitzada que una riera enformigonada. Si fos així, el viatge hauria valgut la pena.

El senyor Aznar i el canvi climàtic

Després de la presentació que l’expresident del govern central i actual president de la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) ha fet del llibre del president txec Vaclav Klaus, El Planeta Blau (que no Verd), on es qüestiona la realitat del canvi climàtic, s’ha acusat en molts mitjans de comunicació al senyor Aznar de negar el canvi climàtic. No estic d’acord amb aquesta afirmació.

Veiem el que ha dit l’expresident en la presentació del libre:

Una bona part dels apocalíptics climàtics no tenen gaire cosa a veure amb la ciència. Lo seu es una altre cosa que s’assembla més aviat a una religió que condemna a la foguera en la plaça pública a aquells que s’atreveixin a oposar-se a les seves tesis – Aquí, el senyor Aznar té raó. Molts d’aquests no tenen a veure res amb la ciència, ja que treuen conseqüències no provades i ens diuen que la seva probabilitat de que es realitzin és del 90 %, quan l’aplicació correcta de la ciència disminueix aquesta probabilitat al 50 % més o menys. I, si els hi dius això, s'emprenyen i t'arriben a insultar.

Defenso el dubte raonable davant del políticament correcte – Una bona filosofia i una observació intel•ligent.

Els portabanderes de l’apocalipsi climàtic exigeixen dedicar centenars de milions d’euros a causes tan científicament qüestionables en la seva viabilitat, com el ser capaços de mantenir la temperatura del planeta Terra dins d’un centenar d’anys i resoldre un problema que potser, o potser no, tindran els nostres rebesnéts – En efecte, ningú sap avui dia de quan augmentarà la temperatura del planeta a finals de segle si les emissions de CO2 continuen a augmentar la quantitat de CO2 de l’atmosfera. Els models que prediuen un augment de 4 ºC o més no són suficientment fiables. La prioritat avui és doble: intentar comprendre millor els fenòmens que conformen el clima per intentar fer les previsions més fiables, i trobar processos industrials no massa cars que disminueixin les emissions.

Defensa la necessitat d’investigar sobre noves fonts energètiques i treballar per reforçar el mix energètic de països tan dependents com Espanya, amb una energia neta i segura, com l’energia nuclear – La defensa de l’energia nuclear és tabú pels ecologistes, però té l’avantatge de no emetre CO2 i de ser relativament econòmica. Donem-li, almenys, el benefici d’admetre-la a debat. Però, em pregunto: quan el senyor Aznar va governar durant vuit anys, va fer alguna cosa en aquest sentit? Em sembla que no.

Els defensors de l’apocalipsi climàtic constitueixen una amenaça per la llibertat – Home, potser aquí el senyor Aznar és un xic exagerat.


En resum, que el senyor Aznar, em sembla a mi, i pel que he escoltat del seu discurs de presentació de llibre del president txec, no nega el canvi climàtic, sinó que pensa que les previsions del IPCC, tan alarmistes, s’han de prendre amb una certa prudència, esperant que els científics augmentin els seus coneixements sobre els factors que influeixen en el clima.

I un servidor pensa, en aquest aspecte, el mateix.

dijous, d’octubre 23, 2008

Les “cases” de la platja

A principis del segle XX, prop de l’actual estació del tren, hi havia a la platja la resta d’uns vaixells vinguts de Cuba, convertits en cases, com podem veure a la fotografia.

Hi podem observar també la gran amplada de la platja en aquells temps, amplada que, deien els nostres pares, era de mig quilòmetre, i on, a la festa major, s’hi posaven les fires i l’envelat (Sempre m'he preguntat quina o quines van ser les causes de que, cap a principis dels cinquanta, aquesta immensa platja hagués desaparescut gairebé totalment).

Aquestes “cases” les va descriure en Joaquim Ruyra en la seva obra La tragicomèdia de la Miquela:

La Miquela enfilà un d’aquells rectilinis carrers i, en acabar-lo, atenyé la via del ferrocarril i, tot seguit, la platja, immens jaç de sorra que s’estén, per ponent i per llevant, fins s perdre’s de vista. Allà hi avia una munió de barquetes pescadores, disperses al davant i a banda i banda de dos grans bastiments mig partits i enteulats que causaven un singular efecte. Les petites barques tenien un aspecte tot mariner, mentre que els grans bastiments, mutilats i encoberts de teules vermelles, feien pensar, com les reinetes amb dues potes i mitja cua, en una metamorfosi per virtut de la qual estaven canviant de naturalesa, subjectes a un treball sord que, despullant-los de llur primitiva lleugeresa aquàtica, tendia a convertir-los en feixucs edificis costaners. Un d’aquells éssers monstruosos, ja no nous i encara no cases, era la mitja barca d’en Pou Bot.

dimarts, d’octubre 21, 2008

El valor del diner

La facilitat amb la que es creen els diners és tan grossa que, com va dir Galbraith, “la ment la rebutja”. El sometiment de totts i de cadascú al sistema monetari que només una poca gent controla (i no són els governs) és inconcebible. I la fragilitat del sistema així muntat dóna rodaments de cap només de pensar-hi. Però per això s’ha de tenir una idea de què és el diner i de qui el crea.

El vídeo “El diner és Deute” és llarg, no és pas senzill de seguir, però és revelador. I és pedagògic. El que diu no és tota la veritat (el concepte de diner és més complicat encara), però sí és una part fonamental de la veritat. Quan els banquers, amb les seves corbates de colors (cadascuna del color del seu banc) ens diguin que el nostre diner està en un lloc segur, que ens refiem de la seva solvència (mentre ells desconfien els uns dela altres), un cop ens haurem empassat el que diu el vídeo, els escoltarem com qui sent ploure. I, probablement, ens deprimirem veient que el poc que tenim no val res (cosa que, d’altra banda, ja fa temps que va dir l’evangeli)

Ah, i entendrem perquè els diners que els estats presten als bancs no són els nostres. Senzillament, no existeixen. Com els nostres, que ens pensem que tenim ben segura als bancs i a les Caixes.

Després de veure aquest vídeo ens podrem posar-nos a pensar com és possible que el ser humà hagi abandonat el seu destí d’aquesta manera a mans dels banquers, ja que són els que creen la gran majoria del diner. I podrem reflexionar si seria possible que prenguéssim en mà el nostre destí. Si algú troba com, podrà aspirar al Nobel d’economia.

dilluns, d’octubre 20, 2008

El martinet blanc de la desembocadura del riu Tordera

Al blog La Natura a la Baixa Tordera hi he vist, publicat ahir mateix, un post que m’ha impressionat, sobre un martinet blanc cosit a perdigonades, i que recomano llegir. I tot això en un espai protegit, de la xarxa Natura, lliure de caça. I en el territori de Malgrat.

Com diu el col•lega, VERGONYÓS.

L’Ajuntament de Malgrat té alguna cosa a dir sobre aquest cas? Té alguna responsabilitat sobre aquestes actuacions?

diumenge, d’octubre 19, 2008

Com fer-se ric amb el canvi climàtic

Ara que s’ha acabat això de fer-se ric untant algun regidor perquè requalifiqui un terreny no edificable comprat a cap preu, en Janí, que és un lector de Fortune, ha trobat una manera “honrada” de fer-se ric. I dic que és una manera “honrada” ja que:

- s’ajuda als negres de l’Africa tropical (sí, a aquells de la cançó del Cola Cao),
- es combat el canvi climàtic,
- es disminueix la desforestació del continent africà.

I com es fa tot això? Doncs, molt senzill, regalant fogons als negres de l’Africa tropical.

Regalant fogons? Ningú s’ha fet ric regalant res, maco.

Ho sento, però amb aquesta histèria del canvi climàtic les coses han canviat molt. Per entendre-ho, parlarem primer del mercat de crèdits d’emissions de CO2.


El mercat de crèdits d’emissions de CO2

Quan una empresa emet una quantitat de CO2 a l’atmosfera superior a la regulada per la Unió Europea, té l’obligació, bé de reduir les seves emissions, bé de comprar crèdits a una altra empresa o a un particular que hagi disminuït les seves emissions de CO2.

Si tot va segons es preveu, el negoci de vendre drets per emetre CO2 a l’atmosfera disminuirà les emissions globals i salvarà el món. Aquest és l’únic propòsit d’aquest comerç de crèdits d’emissió. I, de passada, uns quants es faran rics.

Dir que per cada crèdit d’emissió d’una tona de CO2 a l’any s’estan pagant, a la Unió Europea, 25 euros. I que es preveu que aquest preu augmenti. El negoci de crèdits ha estat, l’any passat, de 40.000 milions d’euros


El negoci

El negoci en qüestió és el de regalar fogons als negres de Ghana, Kenya, Uganda i d’altres països. En aquests països es cuina de manera molt poc eficient i, amb aquests fogons, podran estalviar combustible i produir menys CO2 que cuinant de la manera tradicional, generant crèdits d’emissió de CO2 que poden ser venuts a Europa o als Estats Units.

Aquest negoci és potencialment molt profitós. Cada fogó redueix les emissions de CO2 a l’atmosfera de 2 a 3 tones per any. Rendeix, doncs, uns crèdits d’emissió de més de 50 euros. Si es distribueix un milió de fogons d’aquest tipus, el negoci pot reportar més de 50 milions d’euros cada any.

I com que el cost d’un fogó d’aquests, fabricat a l’Africa, no és de més de 10 euros, el negoci és clar.


Agraïment

Si seguiu el consell d’en Janí i us feu rics amb aquest negoci, no us demanarem pas cap participació en el benefici. Però si ens convidéssiu a un bon suquet, us estaríem molt agraïts.

dissabte, d’octubre 18, 2008

L’energia fotovoltaica (1)

Hi ha dies que t’emprenyes llegint el diari. I ahir en va ser un: no només perquè en els mots encreuats de la Vanguardia hi faltaven les definicions dels 13 i 14 verticals, sinó perquè un articulista, un tal Antonio Cerrillo, en un article titulat Kioto: un camino irreversible, ens explica que hi ha gent que intenten parar la lluita contra el canvi climàtic aprofitant la crisi, i posa com exemple “y se han reducido las primas a la energía fotovoltaica, justo cuando esta fuente empieza a salir en las estadísticas de la producción eléctrica” . El senyor Cerrillo demostra, dient això, una supina ignorància de l’energia fotovoltaica, ja que si no es reduïssin les primes a aquest tipus d’energia, desapareixeria del mapa d’aquí a poc temps.

Llegint aquesta estupidesa del senyor Cerrillo, he pensat dedicar una petita sèrie a l’energia fotovoltaica, on intentaré demostrar el que acabo de dir.

He de començar dient que sóc partidari de l’energia fotovoltaica, encara que només sigui per haver participat activament, en els darrers anys de la meva vida professional, en un programa d’investigació per produir un silici policristal•lí suficientment pur per produir energia fotovoltaica, i suficientment econòmic per poder produir energia elèctrica a un preu més competitiu que les cèl•lules actuals (que estan fetes, en el 80 % dels casos, per un silici extrapur i monocristal•lí, que és excessivament car)

Però, per altra banda, he de reconèixer que l’energia fotovoltaica té dos greus inconvenients:

- és massa cara, cosa que probablement es podrà arreglar,
- i, sobretot, només produeix de dia.


Què és l’energia fotovoltaica?

L’energia fotovoltaica prové directament de l’energia del sol. Aquesta energia del sol està composada de fotons, que es poden considerar com unes boletes d’energia que, al xocar contra segons quines superfícies, hi desplacen electrons, creant una zona amb menys electrons i una altre zona amb més electrons, el que genera un voltatge, que es pot aprofitar com a energia elèctrica si el connectem a un circuit o a la xarxa elèctrica.

El material més utilitzat és el silici, tallat en capes fines, una de les quals està dopada amb bor (que té un electró menys que el silici) i l’altre amb fòsfor (que té un electró més que el silici). Per això fa falta un silici relativament pur: el silici industrial necessita una purificació, operació que té un cost important. Les cèl.lules de silici tenen un rendiment de conversió de l’ordre del 16 %.

També es poden utilitzar altres materials, com el telelur de cadmi o el seleniür d’indi, però són materials, per ara, massa cars, encara que tenen un rendiment superior al silici.

En un dia assolellat, la terra rep uns 1.000 watts per metre quadrat d’energia solar. A les latituds mitjanes com la nostra, tenint en compte el cicle del dia i de la nit i les condicions meteorològiques, podem prendre com a base una radiació solar mitjana de 250 watts per metre quadrat durant l’estiu i de 100 watts per metre quadrat durant l’hivern.

Podem calcular el que s’anomena hores equivalents, que és la quantitat d’hores que una instal•lació treballa a la seva potència nominal. Tenint en compte que l’assolellament més important és al migdia del solstici d’estiu, i que l’energia obtinguda en aquest moment és la considerada com a nominal, que no hi ha producció d’energia a la nit, el nombre d’hores equivalents anuals és, en un país com el nostre, d’unes 1.800. Notem que 1.800 hores equivalents és un 20 % de les hores totals de l’any; si fem un càlcul ràpid, veiem que el 20 % de 1.000 watts per metre quadrat són 200, que és un bon promig entre els 250 de l’estiu i els 100 de l’hivern.

Un metre quadrat de cèl•lules de silici, que tenen un rendiment del 16 %, ens donarà doncs una potència mitjana de 200 x 0,16 = 32 watts. Al cap del dia, obtindrem 32 x 24 = 768 watts hora, i, al cap de l’any, 768 x 365 = 280 kilowatts hora.

(Si fóssim al Sàhara, on hi ha menys núvols i la llum arriba més vertical que a casa nostra, es podrien produir gairebé 500 kWh d’electricitat per metre quadrat de cèl•lules de silici)

En una casa “normal” es consumeixen cada any uns 2.000 kWh d’electricitat. Amb 7 metres quadrats de panells podriem produir l’electricitat que necessitem.


Quan costa l’energia fotovoltaica?

Quan costa de veritat l’energia fotovoltaica? Es difícil de dir, ja que el sector no és gens transparent. Intentaré fer una estimació d’aquest cost, agafant les dades que Photowatio, una de les empreses més importants d’Espanya, ha publicat sobre la seva central de Trujillo, a Extremadura, inaugurada el passat mes d’abril.

Potència de la instal•lació = 20 MW
Cost total de la instal•lació = 175 milions d’euros, és a dir, 8,75 euros per watt instal•lat.

Aquest cost és una mica més elevat que els standards internacionals, que l’estimen entre 7,5 i 8 euros per watt instal•lat.

Aquesta instal•lació fotovoltaica de 20 MW produirà, agafant un total anual d’hores equivalents de producció igual a 1.800 hores, un total de 36 milions de kilowatts hora per any.

Una instal•lació fotovoltaica està garantida per 25 anys. Si la volem amortitzar en aquests 25 anys, l’amortització anual a un interès del 6 % serà de 13,7 milions d’euros. El cost d’explotació (gestió i del manteniment) de la instal•lació la podem estimar en 2 milions d’euros anuals. El cost total (amortització + explotació), serà doncs de 15,7 milions d’euros anuals, el que ens dóna un cost del kilowatt hora de 15,7 / 36 = 0,44 €.

S’ha de dir que aquest cost és molt dependent del tipus d’interès. Si, en comptes del 6 % es calcula l’amortització amb un interès del 4 %, l’anualitat passa de 13,7 milions a 11,2, i el preu del kilowatt hora de 0,44 a 0,37.

El cost de l’energia fotovoltaica és, en un percentatge molt elevat, degut al cost de la inversió. Es, doncs, fonamental trobar cèl•lules més econòmiques i/o més eficients si es vol que aquesta energia sigui competitiva i no afecti massa la nostra butxaca.

dimarts, d’octubre 14, 2008

La carta de l’alcaldessa

He llegit amb atenció la carta de l’alcaldessa al director de l’ACA, publicada en un espai publicitari del diari El Punt.

Trobo la carta ben escrita, lògica en els seus plantejaments, i molt bona en la forma.

Però hi trobo un defecte: parla del “preu” dels tres arbres que es salvarien amb la proposta alternativa, valorats en 634 euros cadascun pel experts, mentre que l’increment d’inversió necessari per salvar-los és de 320.000 euros, és a dir, de més de 100.000 euros cadascun.

I aquesta és la falla del raonament de l’alcaldessa, segons penso. No solament s’ha de valorar el “preu” dels arbres, sinó també com quedarà l’espai de Can Feliciano: un espai vegetalitzat contra una cloaca.

Es clar que el Partit Socialista de Malgrat tenia en el seu programa, des de fa temps, el cobriment de riera en aquest tram i que això legitima l’alcaldessa quan exigeix el seu cobriment. Però, si és tan recta i tan clara en el respecte dels acords “vàlidament adoptats”, per què no respecta ella el que l’ajuntament va acceptar: una riera, en aquest tram, descoberta.

Si l’alcaldessa pot variar els “acords vàlidament adoptats”, els altres també, o així ho suposo jo.

Pel que fa a que quan es governa s’arriba a perdre amics de la infància, trobo que aquest paràgraf sobra en la carta, per altre lloc molt correctament estructurada, ja que no aporta res al debat.

Es pot saber quan ha costat l’espai publicitari?

dissabte, d’octubre 11, 2008

Crisi borsària, quina crisi?


Diuen la borsa està en crisi: cau la borsa i, pel que diuen, cau d’una manera impressionant, mai vista. Això genera desconfiança, ningú no es fia de ningú, no hi ha crèdit ni pels més solvents.

I jo, ignorant com soc de tota aquesta martingala, penso que no n’hi ha per tant. He mirat l’evolució del Ibex 35, que és el que dona una idea del que passa a la borsa de Madrid, i he vist que quan aquest índex va començar, l’any 1991, estava en uns 2.400 punts. Després d’haver passat per 16.000 punts no fa pas massa temps, ara ha caigut, diuen, per sota dels 9.000.

Però, si apliquem l’evolució del índex del cost de la vida als 2.400 punts del mes d’octubre de l’any 1991, podem calcular que, si la borsa no hagués perdut ni guanyat res, ara la trobaríem al voltant dels 4.350 punts.

Es a dir, que un inversionista que hagués comprat accions el mes d’octubre de l’any 1991, es trobaria amb un guany important. Si a això se li vol donar el nom de crisi borsària, ho trobo molt bé, però molta gent firmaria amb aquesta evolució de la borsa. Això sí, evolució a llarg terme: una persona que hagués comprat 2.400 euros el mes d’octubre de l’any 1991, en tindria ara gairebé 9.000, mentre que si els hagués posat al banc, que dona un interès mitjà proper de l’IPC, només en tindria 4.350.

La crisi de la borsa la tenen els que no han fet mai l’exercici de comparar l’evolució de la borsa amb l’IPC, i que s’han cregut, pobres babaus, que tot és xauxa.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Medalla d’or per la Xina

Un estudi de l’Agència Holandesa del Medi Ambient publicat no fa gaire diu que l’any 2007 les emissions de CO2 de la Xina han estat un 14 % més importants que les dels Estats Units. En un estudi publicat un any abans, la mateixa Agència informava que les emissions xineses del 2006 varen ser un 7 % més elevades que les dels Estats units, però molts experts van ser escèptics sobre aquesta afirmació. L’Agència Internacional de l’Energia ha confirmat recentment que la Xina havia emès més CO2 que els Estats Units a final del 2007. Hi ha doncs pocs dubtes de que la Xina sigui, ara mateix, l’emissor de CO2 més important del planeta. La medalla d’or de les emissions, per dir-ho en termes de competició olímpica.

Les emissions xineses han crescut un 8 % l’any 2007, i varen créixer un 11 % cadascun dels anys 2005 i 2006, és a dir, un total del 33 % en tres anys. Les emissions continuaran de créixer de manera substancial durant els propers anys, ja que estan lligades al fort creixement econòmic xinès i a la seva particular barreja de producció d’energia (basada principalment en la combustió de carbó) i d’indústries que necessiten molta energia i que emeten molt CO2 (alumini, ciment i vidre pla). El 20 % de les emissions xineses procedeix dels forns de ciment, producte essencial per mantenir el boom de la construcció, boom alimentat pels Jocs Olímpics i pels terratrèmols que han devastat el sud de la Xina.

En canvi, les emissions americanes s’han mantingut estables aquests darrers anys. Així i tot, els Estats Units són encara els que tenen més emissions per habitant: 19,4 tones anuals. Segueixen Rússia amb 11,8 tones, la Unió Europea amb 8,6, la Xina amb 5,1, l’India, amb 1,8. Però les emissions, s’han de calcular per habitant o per superfície?

La Xina representa la majoria del consum mundial de carbó, segons l’Agència Internacional de l’Energia. Els Estats Units són també un consumidor important de carbó per fer funcionar la seva indústria. I no és fàcil que aquest consum de carbó disminueixi, tenint en compte l’augment de preu del petroli i del gas. Aquests augments han generat un nou interès per tot arreu (també a la Unió Europea) per les centrals elèctriques de carbó, que són les que més CO2 emeten per kilowatt-hora produït.

Amb tot això, es fa difícil pensar que a Copenhaguen, on s’ha de decidir a finals del 2009 un tractat que substitueixi al de Kioto, hi pugui haver un consens suficient per limitar les emissions de CO2 que estabilitzin la concentració d’aquest gas a 500 ppm per la segona meitat del segle (recordem que ara en tenim 385 ppm, i que aquesta concentració augmenta de 2 a 2,5 ppm cada any)

Solució? Cremar carbó, però sense enviar el CO2 produït a l’atmosfera. Com? Enviant el CO2 sota terra en comptes d’enviar-lo enlaire. La tècnica existeix. I no és pas massa cara.

diumenge, d’octubre 05, 2008

Ara fa cinquanta anys es va remodelar la plaça de darrere l’església

Copiem el que l’ajuntament de l’època va publicar sobre aquesta remodelació.

Plaza Balmes. Nos referimos a la urbanización de esta plaza, cuyas obras quedaron terminadas ya el pasado año, para satisfacer la loable curiosidad de unos vecinos que se interesan por ella.

El 20 de Noviembre de 1957 (como ya se dio noticia en su día), se bendijo el obelisco erigido en recuerdo de los caídos por Dios y por España.

Para darle marco adecuado se realizaron obras en la plaza, consistentes en el cambio de arbolado, construcción de alcorques con ladrillos prensados, aceras a base dé mosaicos de los llamados «panots», modificación de la altura de los bancos (al objeto de hacerlos más cómodos) e instalación de cuatro farolas.

Al propio tiempo, fue achaflanado el ángulo de la calle Milans del Bosch con la de San Isidro, a fin de facilitar la circulación, aprovechando él recodo para construir un .pequeño parterre.

El proyecto de estas obras fue hecho por el Arquitecto Municipal D.Juan A. de Ferrater.

El coste de las obras fue el siguiente:

D. Blas Cuyas, de Gerona, por el obelisco de piedra de Gerona: 5.000.- pts
D. Ramón Marqués, transporte del obelisco: 300.- pts
D. Benito Durbau, trabajos de jardinería y nuevo arbolado: 1.045.- pts
D. Pedro Tauler, instalación eléctrica: 2.853,80 pts
D. Miguel Panareda, tubos Uralita para la instalación eléctrica, ladrillos prensados para los alcorques y las cuatro farolas: 8.169,85 pts
Casa IEP, de Barcelona, 4 globos farolas: 2.874.- pts
D. Juan Mondas, materiales construcción: 9.410,25 pts
D. Rafael Martínez, trabajos de albañil: 14.626.- pts

TOTAL: 44.278,90 pts

Malgrat, a 30 de septiembre de 1958
EL ALCALDE,
Firmado: LUIS GARRIGA

L’ARE ja és aquí

Ja la tenim aquí. Segons diu el diari El Punt, la Generalitat ha aprovat l’Area Residencial Estratègica de Malgrat. Ja n’hem parlat alguna vegada, i ja hem expressat la nostra opinió sobre aquesta actuació urbanística.

Doncs bé, l’ARE de Malgrat estarà situada al carrer de l’escultor Clarà, tindrà una extensió de 8,97 hectàrees i s’hi construiran 525 pisos (276 de protegits i 249 de lliures).

I tot això s’ha fet, suposem, amb l’aprovació de l’ajuntament i, almenys pel que jo sé, en la més fosca opacitat. No he llegit enlloc que hi hagi hagut estudis fets públics de la necessitat que Malgrat té de pisos, no he vist publicat enlloc cap plànol ni cap descripció de l’urbanització que es donarà a la zona, de si hi haurà espais verds, de com seran, de quina serà l’edificabilitat dels edificis que es construiran. En fi, que totes aquestes preguntes que el ciutadà té el dret de fer-se davant una actuació d’aquest volum estan, si existeixen, tancades sota set panys a algun despatx municipal.

Torno a recordar que l’alcaldessa va dir que “l'interès per acceptar una àrea residencial estratègica a la població no és tant per disposar de més habitatge accessible, sinó per resoldre satisfactòriament l’afectació de l’avinguda dels Pins.” Si féssim dues hipòtesis, és a dir, que l’alcaldessa coneix bé les necessitats de Malgrat, i que quan parla sap el que diu, podríem concloure que aquesta actuació només es fa per omplir el poble amb construccions i més construccions, i no per cap necessitat d’habitatge.

525 pisos són molts pisos, i difícilment es podran omplir amb gent que actualment resideix a Malgrat. Això vol dir que hi ha una voluntat política de fer venir més gent de fora. Per què aquest interès en augmentar la població de Malgrat? Ja ho vaig dir una altra vegada, i, fins ara, no he trobat cap explicació millor: als socialistes, a Catalunya, els voten sobretot a les poblacions suburbials; el fet de voler continuar enformigonant Malgrat, de voler anar convertint Malgrat cada vegada més en un suburbi, podria tenir com a causa l’assegurament del vot socialista.

Potser hi ha una altre explicació, però jo no la veig. Si algú la sap, li agrairia que me la fes arribar.

Tota aquesta gent que vindrà a viure a Malgrat, on treballarà? Probablement fora, ja que a Malgrat les fàbriques tanquen, sense que des de l’ajuntament es treballi per promocionar el poble per fer-hi venir noves empreses. L’ARE en qüestió serà, probablement, un barri dormitori.

I qui comprarà o llogarà els 249 pisos “lliures”? Podem pensar que els pisos protegits tindran un preu de compra o de lloguer a l’abast de molta gent, però, i els lliures?

I mentrestant, anem fent de Malgrat un poble cada vegada amb menys personalitat, cada vegada més difícil de viure-hi, cada vegada amb més construccions, cada vegada més carregat.

Es clar que ens podem consolar sabent que a Pineda també fan una ARE, però amb 2.051 pisos, gairebé quatre vegades més que la nostra. No solament destrossem Malgrat, sinó que anem destrossant tot l’Alt Maresme.

dijous, d’octubre 02, 2008

La pedalada

No estic gens en contra de la utilització de la bicicleta, encara que fa temps que no n’agafi cap. Ni estic gens en contra de la utilització de la bicicleta, un dia de festa, per fer una pedalada contra el canvi climàtic. Al contrari, em sembla molt bé que el personal ciclista estigui conscienciat sobre els perills que comporta el canvi climàtic. Això és una senyal de que la publicitat massiva és eficaç.

Acabo de llegir avui al País una entrevista a sir Nicholas Stern, un economista que ha fet un estudi interessant sobre les conseqüències econòmiques del canvi climàtic. Diu el senyor Stern:

"La concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera s’apropa a les 400 parts per milió (ppm). Cada any hi afegim unes 2,5 ppm i, si seguim així, a finals de segle estaríem a 750 o 800 ppm. Amb aquest nivell tenim més d’un 50 % de probabilitats de que la temperatura pugi cinc graus."

Per una vegada he escoltat una opinió que em sembla raonable. Fins ara ens explicaven que la probabilitat de que la temperatura pugi cinc graus a finals del segle era superior al 90 %: gairebé una certesa. Però quan aquesta probabilitat és del 50 %, vol dir que hi ha tantes probabilitats que es compleixi com que no. Que és el que, amb els coneixements actuals, sempre he cregut.

No hi ha cap dubte que un augment de cinc graus de la temperatura global és una cosa molt seriosa. Ens explica el senyor Stern que amb aquest augment l’economia mundial cauria del 5 al 20 %, que hi hauria desplaçaments massius de població. I estic d’acord amb ell. També diu que, si la concentració de CO2 s’estabilitzés a 500 ppm, la probabilitat de catàstrofe baixa a la meitat. I amb això ja no hi estic tant d’acord. Cap estudi actual és suficientment precís per establir aquesta afirmació.

Però tornem a la pedalada. No serveix per res, si ens ho mirem de manera utilitarista pel que fa al canvi climàtic i pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Però demostra que la consciència del respecte a la naturalesa va quallant a la nostra societat. I trobo això molt positiu.

El finançament municipal

Ja la tenim armada. El Ministre d’Hisenda ha declarat que les dotacions pels municipis no augmentaran més que el 2,2 % l’any 2009. La veritat, segons llegim als diaris, segons una aquesta dotació augmenta, mentre que segons d’altres, disminueix. No ho sabem, però el fet és que els ajuntaments han reaccionat de mala manera, al•legant que amb aquesta dotació prevista pel 2009 estaran “asfixiats”.

Sóc el primer en afirmar que el finançament municipal de l’estat espanyol no és el correcte. Si el comparem amb el d’altres països, el finançament municipal espanyol és més aviat esquifit. Però, en canvi, no estic gens d’acord amb la posició dels ajuntaments, que consisteix en dir que volen que la dotació de l’estat central augmenti. Penso, amb tot el respecte, que aquesta dotació hauria de desaparèixer. Si més no, s’hauria de limitar al finançament d’algunes inversions, però mai hauria de servir per finançar les despeses corrents.

A Malgrat, per exemple, els pressuposts de l’any 2008 presenten uns ingressos de 11,9 milions d’euros per impostos directes i taxes, i uns ingressos de 3,3 milions per contribucions de l’estat central. Aquesta dotació de l’estat representa 180 euros per habitant, i és un 21 % de les despeses corrents (estimades en 15,1 milions). Si agaféssim els comptes de l’any 2007, la contribució de l’estat central va ser de 3,4 milions, és a dir, uns 190 euros per habitant. (En canvi, si prenem el finançament global de l’estat central als municipis, que és de l’ordre dels 18.000 milions d’euros anuals, resulta que representa uns 400 euros per habitant, més del doble del que rebem a Malgrat)

La meva humil opinió és que els ajuntaments haurien de finançar les despeses corrents amb impostos directes i taxes. Que les inversions s’haurien de finançar amb impostos directes, endeutament i dotacions de les diferents institucions (govern central Generalitat, diputació) a cada projecte que sigui considerat d’utilitat. D’aquesta manera, el governant municipal hauria d’augmentar els impostos quan les despeses augmentessin, i el ciutadà estaria molt més conscienciat de la gestió econòmica del seu ajuntament. La democràcia hi sortiria guanyant, i l’eficàcia, també.

Es clar que, amb aquesta manera de finançar els municipis, els impostos que paguem a l’estat central haurien de disminuir de 180 euros per persona, o el que correspongui.