divendres, d’agost 23, 2013

El dret a saber del PP – El dret a decidir costa 64 milions


El PP continua publicant “dades” sobre Catalunya, el seu govern i les seves polítiques que, diuen, no són com se’ns expliquen.

Un dels darrers que han publicat comenten la reunió constitutiva pel pacte pel dret a decidir, i ens diuen que aquest dret a decidir ens costa, ni més ni menys, 64.179.266 €. D’entrada, sembla un xic car. D’on treu el PP aquesta quantitat? Senzill, miren qui era a aquesta reunió (sindicats, patronals, partits polítics, Òmnium Cultural, etc.), i sumant les subvencions que la Generalitat ha acordat a aquests participants durant els anys 2011 i 2012, arriben a aquesta xifra.

La única pega a aquesta mena de càlcul és que, mirant aquests subvencions en detall, no n’hi ha cap que estigui, ni directa ni indirectament relacionada amb el dret a decidir.

Una vegada més, qui diu coses que no són com ens les expliquen és el PP. Cosa que, sincerament, no hauria d’estranyar ningú.

Malgrat 1913 – Ecos de la Festa Major


La Vanguardia del divendres 22 d’agost de 1913, ara fa cent anys, donava compte de la carrera de cintes celebrada a Malgrat, i que va guanyar en Joan Pau de Garriga i Anglada.



Dos dies després, el dia 24, publicava la ressenya del concurs de tir al colomí i d’altres actes de la Festa Major.


dimecres, d’agost 21, 2013

Polítics aprofitats


Parlàvem fa uns dies del nombrament de la ex de Rodrigo Rato com a presidenta de l'empresa pública Paradores, sense tenir més mèrits que ser íntima amiga de la dona de l'Aznar. Exemple clar de com funciona la política espanyola.
 
A Catalunya, en canvi, això no passa. O potser sí? Fa any i mig, la neboda de la vicepresidenta Ortega va ser designada com a delegada de la Generalitat a Alemanya L'únic inconvenient és que la tal neboda, de nom Mar Ortega, no parlava alemany. La bona senyora va començar desseguida un curs d'aquesta llengua. Es comenta que, un any i mig després, encara no la parla, i es limita a llegir, i amb dificultats, els escrits que li preparen.
 
No hi ha dubte que, tant a Catalunya com a Espanya, tenir un parent políticament ben situat té la seva utilitat per anar tirant de la rifeta. La pregunta que ens podem fer és si aquestes pràctiques són admissibles. La resposta és, clarament, no.
 
Personalment, mentre la vicepresidenta Ortega no dimitís (que no ho farà) recomanaria no votar CiU.

dilluns, d’agost 19, 2013

El veritable problema d’Egipte


Cada dia del Senyor ens estan explicant la tragèdia egípcia, amb centenars de morts per la repressió militar, després del cop d’estat que va derrocar al president electe, que, pel que es veu, governava d’una manera molt poc democràtica. Ens expliquen la causa del que passa com una lluita entre els musulmans diem-ne radicals (els germans musulmans) i els que volen un Egipte més liberal, pel que fa a les idees.

Però el problema no és aquest. L’any 1979, Egipte tenia 33,3 milions d’habitants, igual que Espanya, que en tenia 33,9. Avui, Egipte compta amb 83 milions d’habitants, dels que més de la meitat tenen menys de 25 anys.

Egipte té aproximadament 1 milió de quilòmetres quadrats, el doble que Espanya, però al 98 % de la població es concentra a les ribes i al delta del Nil, que només representen un 3,5 % de la superfície del país. La densitat de població en aquestes zones és enorme (més de 2.000 habitants/km2), una de les més grans del món. El creixement de la població és, doncs, el problema més important del país.

Aquest excés de població ha generat un dèficit comercial crònic que era compensat per les exportacions de petroli, pel turisme i pels ingressos del canal de Suez. Però des de fa cinc o sis anys, el país ha passat d’exportador de petroli a importador.

Malgrat una producció de 8 a 9 milions de tones anuals, Egipte ha d’importar cada any uns 10 milions de tones de blat per poder alimentar la seva població. I el preu dels cereals, un cop treta la inflació, ha augmentat un 60 % respecte del preu dels anys 1990 al 2006.

Producció i consum de blat a Egipte: l’augment del consum creix cada vegada més


És a dir, el problema d’Egipte no és l’exèrcit, ni la democràcia, ni els germans musulmans. El problema d’Egipte és l’augment de població, que no té traces de que s’aturi, i la impossibilitat del país d’alimentar tanta gent. En resum, és un problema de fam, que cap govern, ni dictatorial ni democràtic, podrà resoldre.

divendres, d’agost 16, 2013

Banderes


A Catalunya es cremen banderes espanyoles, i a molta gent els fa gràcia. D'altes, en canvi, se senten ofesos.

El diari El Mundo, a la seva edició digital d'avui, al blog de l’Arcadi Espada (ben conegut per les seves idees), publica una fotografia  de l'Albert Boadella (també ben conegut per les seves idees) embolicat amb l’estelada, sota el títol “Boadella da la cara por la patria”.

Aquesta foto segurament provocarà les mateixes reaccions que les de la crema de banderes espanyoles, però en sentit contrari.

Sóc dels que consideren que tot aquest afer de cremar o de riure’s de les banderes és una solemne tonteria. Però aquesta solemne tonteria pot acabar en violència.




dimecres, d’agost 14, 2013

Malgrat 1913 – Nova Casa de la Vila


Al llibre Malgrat i sos Contorns, mossèn Fèlix Paradeda descriu la inauguració de la nova Casa de la Vila, ara fa cent anys:

La construcció de l’actual Casa de la Vila verament s’imposava, car l’antiga, situada al costat de la casa rectoral que des del segle XVI venia habilitant-se, era d’escasses dimensions, sense pati ni hort i mancada de ventilació i de llum necessària.

L’alcalde Don Fèlix Cardona, inicià la seva construcció, poguent-la inaugurar el dia 15 d’agost de 1913 l’alcalde D. Joan Serra. A l’acte de la solemne benedicció, feta pel senyor rector Reverend Pere Figueras, hi prengué part tot el clero parroquial, l’Ajuntament, autoritats locals i gran part del poble, amenitzant-lo amb airosos sons l’orquestra de Sant Feliu de Guíxols.

Emplaçada en el carrer del Carme és gran i esbelta essent notable el saló de sessions. En les dependencies baixes hi estan instal·lades la Secretaria i el Jutjat Municipal. En la fatxada principal ostenta un escut de pedra de la Vila, format per un castell-torre amb un lleó rampant”.

(Transcripció conservant l’ortografia original)

dimarts, d’agost 13, 2013

L’atur del mes de juliol


El nombre de persones de Malgrat registrades a l’atur al mes de juliol ha estat de 1.518, 15 persones més que un any abans, i 90 més que fa dos anys.

Per ara, res de ben positiu.



La producció industrial a Catalunya s’estabilitza


La producció industrial a Catalunya s’estabilitza, mentre que la d’Espanya segueix caient.

En efecte, l’índex de producció industrial català del primer semestre de l’any 2013 ha sigut de 84,3 (agafant com a base 2005 = 100), la del primer semestre de l’any 2012 va ser de 85,0, i la del mateix període de l’any 2011 va ser de 86,9.

A Espanya, els valors dels índex de producció industrial dels mateixos períodes ha sigut de 76,5 per l’any 2013, de 79,5 l’any 2012 i de 84,9 l’any 2011.

És a dir, que l’índex espanyol ha caigut de 3 punts percentuals l’any 2013, mentre que l’índex català només ho ha fet de 0,7 punts, el que es pot considerar com estable. Esperem que s’hagi tocat fons i que la indústria es torni a revifar aviat.


Malgrat 1913 – Apunts per la Festa Major


La Vanguardia del dimarts 12 d’agost d’ara fa cent anys publicava, dins d’una notícia d’un concurs de tir que s’havia fet a Montjuic, que el proper dia 16, a Malgrat s’efectuaria un concurs de tir al colomí, concurs que coincidia amb la Festa Major.


L’endemà, a les cròniques de Tarragona, el mateix diari feia saber que el primer organista de la capella reial d’aquella ciutat havia anat a Barcelona i a Malgrat. Probablement la seva visita a Malgrat també va ser deguda a que faria un concert per la Festa Major.





dissabte, d’agost 10, 2013

Gibraltar espanyol!

Serà casualitat, però cada vegada que un govern espanyol té dificultats, engega un conflicte amb Gibraltar. Ara que el president del govern central s'enfronta al problema Bárcenas, que li pot costar haver de dimitir, sense importar-li els problemes que es causen als que han de passar la frontera per anar a treballar, crea un problema amb Gibraltar. Els medis de comunicació només parlen d'això. El finançament il.legal del PP ha passat a un segon pla.

Per ara, l'estratègia li funciona perfectament. Es la mateixa estratègia que es feia servir en temps de la dictadura. Personalment, em rejoveneix.

divendres, d’agost 09, 2013

En Clint Eastwood i l'economia


A la película "El Bueno, el feo y el malo" hi ha una escena memorable que resumeix bé l'economia actual. El Rubio i en Tuco han trobat finalment el cementiri on saben que es troba soterrat l'or que busquen, un enorme cementiri de la guerra civil. El Rubio es mira la pistola, després mira el Tuco i pronuncia la cèlebre frase: "En aquest món hi ha dues classes de persones, amic. Els que porten la pistola carregada... i els que caven".
De la mateixa manera, a l'ordre econòmic actual, després de cinc o sis anys de crisi, hi ha dues classes d'economies: les que tenen enormes acumulacions d'actius i reserves de divisa forta són les que porten la pistola carregada; les economies amb grans deutes exteriors, al contrari, són les que caven.
Ja sabem el que ens toca: cavar.

dijous, d’agost 08, 2013

Ensenyament públic i ensenyament privat


L'opinió que estic a punt de donar no està en absolut de moda en aquest moment. Al meu entendre, les millors escoles són les escoles privades. Si hi ha una política educativa que m'agradaria veure adoptada seria una política que aspirés a incrementar el nombre d'institucions educatives privades, i paral·lelament incrementar substancialment el nombre de beques per permetre que puguin accedir a elles un gran nombre de nens de renda baixa. 

No hi ha dubte que aproximadament durant 100 anys l'expansió de l'ensenyament públic va ser una bona cosa. L'escolarització universal i obligatòria va resultar de gran importància econòmica, ja que les persones que saben llegir i escriure i coneixen les quatre regles són treballadors molt més productius. Però és necessari reconèixer els límits del monopoli de l'educació, especialment en els països on fa temps que es va aconseguir l'alfabetització massiva. El problema és que els proveïdors monopolistes de l'ensenyament públic sofreixen els mateixos problemes que afligeixen als proveïdors monopolistes del que sigui: la qualitat disminueix a causa de la falta de competència i al subreptici poder dels interessos creats dels "productors". 

Les institucions educatives privades exerceixen un paper crucial a l'hora d'establir i elevar els estàndards educatius a tot el món. No estic advocant per les escoles privades en contra de les escoles públiques. Estic advocant per ambdues, donat que la diversitat és preferible al monopoli. Una barreja d'institucions públiques i privades amb una competència significativa afavoreix l'excel·lència. D'aquí que les universitats nord-americanes estiguin entre les millors del món, mentre que els instituts d'ensenyament mitjà americans son generalment bastant dolents, ja que estan embarcats en un sistema de monopoli localitzat. Per ventura Harvard seria Harvard si el govern americà o l'estat de Massachusetts l'hagués nacionalitzat? 

Els apologistes de l'educació pública tradicional han d'entendre una cosa molt senzilla: proporcionant una educació publica gratuïta, que generalment és d'una qualitat mediocre, s'està incentivant un sistema educatiu privat realment bo, ja que ningú pagaria entre 10.000 i 20.000 € anuals per una educació que només sigui una mica millor que la gratuïta. 

A tot el món els països intel·ligents s'estan allunyant del model obsolet del monopoli educatiu de l'estat, permetent a la societat civil tornar de nou a l'educació, que és el que li correspon. He de reconèixer que amb l'excepció molt notable de Finlàndia.

La revolució educativa del segle XX va consistir en que a les democràcies l'educació bàsica estigués a l'abast de la majoria de la gent. La revolució educativa del segle XXI consistirà en que cada vegada més nens tinguin accés a una educació de qualitat. El que hi estigui en contra és un elitista: és que vol que els nens pobres estudiïn a escoles pèssimes.

(Inspirat en el llibre "La gran degeneració", de l'anglès Niall Ferguson)

Tornem sobre l'accident de l'AVE


Llegim avui al País un article titolat "Causes últimes d'accident ferroviari", del que copio alguns paràgrafs: 

Espanya per raons exclusivament polítiques, i sense el menor estudi de rendibilitat digna de tal nom, s'ha embarcat en un megalòman i ruïnós projecte de transport ferroviari sense parangó ni tan sols aproximat a la resta del món. 

Portem invertits només en infraestructures de l'AVE uns 50.000 milions d'euros, sense que això hagi servit perquè el ferrocarril millori la seva baixíssima quota de mercat en el conjunt del transport. Als estudis de prestigiosos catedràtics de transport es posa de manifest no només la seva absoluta improcedència econòmica sinó també social:  l'AVE aguditza la desertització del camp i les zones menys poblades i contribueix a concentrar la població en les ja saturades. 

Però ni això ni que els països més desenvolupats del món, amb una riquesa i una densitat de població molt superiors a les nostres, hagin considerat que no podien permetre's res de semblant, impedeix que els espanyols estiguem orgullosos dels nostres AVES i que aquests tinguin una altíssima rendibilitat política. I encara que les despeses s'han anat progressivament disparant en euros de valor constant (el cost per quilòmetre de l'au Madrid Barcelona va ser més del doble que el de Madrid Sevilla i el del Madrid Galícia, quatre vegades superior!) tothom està encantat amb els AVES i reclama que construeixin un al seu poble. 

En aquest concepte de construcció desenfrenada d'AVES i de despeses progressivament disparades, no sembla desgavellada la suposició que ens hàgim embarcat en més del que podíem digerir i que tot això pot haver portat a tractar d'estalviar en el que en la pràctica (no en les inauguracions) era fonamental: la seguretat.

De manera que, si seguim el raonament de l'artcle del Pais, el conductor del tren no és, ni molt menys, l'únic responsable de la tragèdia.

dimarts, d’agost 06, 2013

Els preus del petroli

Després del pic dels preus del petroli del mes de juliol de 2008, en què el Brent va arribar a valer més de 140 dòlars per barril, des del febrer del 2011, fa dos anys i mig, el preu es manté per sobre dels 100 dòlars per barril: 111,2 $ de mitjana l'any 2011; 111,6 $ de mitjana de l'any 2012 i 107,4 $ de mitjana de l'any 2013, fins al 30 de juliol.




Amb uns preus així, ni l'economia espanyola ni la catalana difícilment podran sortir de l'estancament. I com que no és previsible que els preus del petroli baixin, més aviat el contrari, el futur a un termini mitjà es presenta bastant pessimista.


dissabte, d’agost 03, 2013

Passat i present


Hem aprofitat aquests dies de calor per recórrer algunes parts d'Espanya. Entre elles ens hem apropat a Ciutat Rodrigo, a la província de Salamanca. Una ciutat emmurallada molt antiga, en la qual hi ha restes romanes i ibèriques. Una ciutat molt interessant per visitar al que li agradi conèixer la història. Ens han explicat que fa poc, en fer uns pisos es van trobar amb les restes d'una tintoreria romana. A la plaça del Castell es troba un "verraco" ibèric, un porc mascle esculpit en pedra.

Però això no ha estat la història el que més ens ha impactat d'aquesta visita. Hem anat al parador i ens hem assabentat que la presidenta directora general de Paradores és l'ex de Rodrigo Rato Figaredo. Sembla ser que a part de ser l'ex de Rato, el seu únic mèrit és ser íntima amiga de la dona de l'Aznar. No té ni idea de com portar una empresa i ha de bregar amb una que té ni més ni menys que 92 hotels. La pobra dona, pel treball que realitza només cobra 180.000 € anuals. 

Això és un exemple clar de com la política és extractiva, és a dir els polítics es recolzen uns a uns altres per omplir-se la butxaca.

Un podria dir que això només passa amb el PP, però no és cert: l'antic president de paradores va ser un íntim amic de Zapatero i el seu únic mèrit era ser l'alcalde de Rabanedo a la província de León. 

Ara ens diuen que Paradores tenen un deute de 150 milions d'euros. No és d'estranyar, vists els currículums dels gestors que ha tingut. El problema és que no solament Paradores es troben aquest cas; a la majoria de les empreses públiques els passa el mateix. 

Així serà molt complicat que sortim del embolic. Per moltes retallades que es facin mai s'estalviarà suficient per compensar la mala gestió dels nostres polítics.