dimarts, de desembre 31, 2013

El preu de l'energia elèctrica del primer trimestre 2014

Acaba de publicar-se els preus de l'electricitat corresponent al primer trimestre de l'any 2014 al BOE, que són els següents per als petits consumidors:


Si fem una simulació de la factura anual d'un consumidor que tingui una potència contractada de 3.300 watts i un consum anual de 2.000 kWh sense discriminació horària, veiem que l'augment per a aquest consumidor haurà estat del 69,6% des del primer trimestre del 2006, i que l'augment del primer trimestre de 2014 respecte del tercer de 2013 ha estat del 1,46%.






Nota: a l'històric de preus hi ha una "anomalia" en el primer trimestre del 2012, fruit d'una sentència del Suprem que avalava la tesi de les companyies elèctriques, de manera que va caldre pagar els endarreriments corresponents a un augment anterior que no es va fer.

Bon any 2014 per tothom

dilluns, de desembre 30, 2013

Les primes del règim especial de producció elèctrica

El règim especial de generació d'energia elèctrica comprèn els següents tipus de generació :

- Cogeneració
- Solar fotovoltaica
- Solar tèrmica
- Eòlica
- Hidràulica
- Biomassa
- Residus
- Tractament de residus

Entre els anys 2008 i 2012 , el total d'energia elèctrica generada en règim especial ha estat de 437.485 GWh, i el total de les primes que han rebut ha estat de 32.145 milions d'euros, el que representa 0,074 € / kWh .

L'energia solar és la que ha rebut més primes, 12.715 milions d'euros, havent produït 33.631 GWh , dels quals han tingut dret a prima 33.361 (RD 14/2010, publicat en el BOE el 24.12.2010, que estableix reduccions pels ingressos per producció en 2011, 2012 i 2013 per a l'energia fotovoltaica), el que fa que cada kWh primat hagi rebut 0,378 €.

L'energia eòlica ha produït gairebé la meitat de l'energia de règim especial, 203.675 GWh, i ha rebut 8.505 milions d'euros, és a dir, 0,042 €/kWh.


En aquests últims dies, a causa del impacte mediàtic dels resultats de la subhasta d'energia elèctrica per al primer trimestre del 2014, que va representar un augment de l'11 al 12 % en la tarifa TUR, i que després va ser anul·lada pel ministeri, s'ha parlat molt de les primes a les energies renovables com a principals causants del dèficit de tarifa, que probablement arribarà, a finals d'any, els 30.000 milions d'euros.

Alguns tertulians han acusat l'expresident Rodríguez Zapatero del "desgavell" d'aquestes primes, ja que, amb el seu "bonisme", va apostar per les energies renovables, a les que va concedir suculentes primes que ara hem de pagar entre tots els espanyols, bé via tarifes, bé via impostos, i que, gràcies a aquesta generositat amb les renovables dels socialistes, ara "gaudim" d'un dels preus més cars d'Europa. Posen com a exemple les primes al sector fotovoltaic, que són del 575 per cent durant els primers 25 anys des de la posada en marxa i del 460 per cent a partir de llavors.

Entre aquests tertulians que acusen els socialistes hi podem trobar l’ex conseller de la Comunitat de Madrid Francisco Granados (Paco pels amics, que va ser cessat de manera fulminant l’any 2011 i que ara es dedica a tertulià), l'economista Carlos Fuentes, de El Mundo, o el periodista Hermann Tertsch, de ABC . Doncs bé, el decret pel qual es fixen aquestes "suculentes primes" a les energies renovables, així com les fórmules per a la seva revisió en el futur, és el 436/2004, i va ser signat el dia 12 de març de 2004, el dia després dels atemptats de Madrid i dos dies abans que el PP perdés les eleccions. La signatura és del senyor Rodrigo de Rato i Figaredo que, almenys aparentment, no és socialista, el que demostra que alguns tertulians, o ignoren del que parlen, o apliquen el mètode que consisteix a repetir mil vegades una mentida perquè la gent (els votants ) creguin que és certa.

Una altra cosa és que als governs del senyor Zapatero se'ls hi fos de les mans la potència  d’energia solar instal·lada, però aquest és un altre tema.


dissabte, de desembre 28, 2013

Carta d'un economista a Rajoy

Senyor president:

He decidit fer pública aquesta carta en escoltar les dades que vostè ha fet servir a la seva roda de premsa de balanç de 2013. Els parats registrats en l'INEM no disminueixen per haver trobat una ocupació. Han tirat la tovallola i han deixat de confiar en vostè i en la recuperació. Molts han deixat de buscar ocupació i molts altres han fugit d'Espanya davant la incapacitat de trobar ocupació al nostre país i al no tenir expectatives de trobar-la en el futur.

La Seguretat Social no va bé. Al seu ministre d'Hisenda se li va escapar que tancarà l'any amb un dèficit d'1,8% del PIB o sigui 18.000 milions. És a causa que acabarem l'any amb gairebé 300.000 persones que han perdut la seva ocupació i han deixat de cotitzar. A més, les empreses destrueixen ocupacions estables de persones de més de 45 anys i els estan substituint per ocupacions a temps parcial i amb salaris precaris de joves. El resultat és una recaptació més petita.

El dèficit públic tampoc va bé. La destrucció d'ocupació i la baixada de salaris ha reduït la recaptació de l'Impost sobre la Renda. L'IVA ha pujat per l'augment dels tipus de l'any passat però no per la millora d'activitat. Els ingressos fiscals estan estancats en 2013 i això suposa 4.000 milions d'euros menys del que vostè va estimar als pressupostos i a això li cal sumar altres 4.000 milions en la Seguretat Social.

En 2013 pagarem més interessos pel deute públic. El deute augmenta uns 10.000 milions al mes que és el mateix que va costar el Pla E que vostè tant va criticar. Entre gener i octubre el dèficit reconegut per la Intervenció General de l'Administració Central és de 37.000 milions. Un 10% superior al de 2012 i un 15% superior al que vostè va heretar del Govern anterior. El deute públic acabarà l'any proper a un bilió d'euros, 100.000 milions per sobre del de 2012.

La prima de risc no ha baixat fruit de les seves reformes. La baixada ha estat generalitzada als països perifèrics europeus i el país on més ha caigut és a Grècia. La banca espanyola ha finançat la meitat de l'augment del deute públic, mentre els inversors estrangers només el 15%. Però aquests mateixos inversors estrangers han venut bons, accions i préstecs a empreses i bancs espanyols per més de 30.000 milions.

Les exportacions no van bé. Van tenir dos mesos excepcionalment bons la passada primavera però des de llavors s'han frenat en sec. La nostra competitivitat no ha millorat des de 2011. La baixada de salaris i l'augment de la productivitat per la massiva destrucció d'ocupació han estat compensats per la intensa apreciació de l'euro contra el dòlar i contra les divises dels països emergents.

La reforma bancària no ha funcionat. Li recomano que vagi a qualsevol bar i pregunti a petits empresaris i famílies per la situació del crèdit. Quines garanties els exigeixen i a quin tipus els presten. Comprovarà que les condicions són pitjors que abans del rescat bancari de la Troica.

Retardar l'ajust fiscal ens ha permès sortir de la recessió, però no compensa els efectes devastadors sobre l'ocupació i el deute públic del seu ajust de 2012. Els Estats Units han demostrat que hi ha vida després d'una crisi de deute. Però fa falta un bon diagnòstic i una política adequada. Després del seu discurs és evident que té un error de diagnòstic i això complica significativament la sortida de la crisi.

Necessitem créixer molt més, depreciar el tipus de canvi, provocar inflació moderada, augmentar la inversió, incrementar la recaptació fiscal i reestructurar deutes de famílies i empreses per estabilitzar la restricció de crèdit. Alhora caldrà resoldre la tragèdia grega, portuguesa, xipriota, eslovena, irlandesa, etcètera. Si la seva política econòmica i l'europea no canvien radicalment, acomiadarem 2014 amb menys població, menys crèdit, més deute i més pobresa.

Quedo a la seva sencera disposició i desitjo que la força l'acompanyi.

José Carlos Díaz, economista, autor del llibre "Hay vida después de la crisis"

Carta publicada avui a El País

divendres, de desembre 27, 2013

Prosperitat i creixement econòmic (2)

Hem vist que, a partir d'un cert nivell de riquesa d'un país, que podem estimar entre 15 i 20.000 dòlars per càpita, el que l'economia segueixi creixent aporta poc al benestar i a la prosperitat dels seus habitants, però queda per contestar una altre pregunta crítica.

La qüestió crítica és si una economia que creixi és fonamental per mantenir una estabilitat econòmica. És necessari el creixement per mantenir una economia estable? La resposta convencional és que si. Per veure el perquè, hem d'examinar com funciona l'economia.

Les economies capitalistes donen una gran importància a l'eficiència amb la que s'utilitzen els recursos, el capital i el treball. Les millores contínues de la tecnologia signifiquen que cada vegada es produeix més amb menys recursos. La millora de l'eficiència estimula la demanda baixant els costos i contribueix a un cicle positiu d'expansió. Però també significa que cada vegada fa falta menys gent per produir la mateixa quantitat de béns i serveis.

Mentre l'economia creixi suficientment de pressa per compensar l'increment de "productivitat laboral", no hi ha problema. Però si no és així, aquest increment de la productivitat laboral tindrà com a conseqüència que algunes persones perdran la feina.

Si l'economia es ralentitza per alguna raó (sigui per una disminució de la confiança del consumidor, per un augment del preu de la materia prima o per una acció voluntària de reducció del consum), la tendència d'aquest sistema basat en l'increment de la productivitat laboral condueix a l'atur. Això, a la vegada, tendeix a una disminució del poder de compra, a una pèrdua de la confiança del consumidor i a una nova reducció de la demanda de béns de consum.

Des d'un punt de vista del medi ambient això pot ser desitjable, ja que significa una utilització recursos més petita i menys emissió de productes polucionants. Però també significa que el comerç es debilita i que els negocis disminueixen els seus beneficis. Les vendes cauen. No s'inverteix. L'atur augmenta cada vegada més i l'economia comença a entrar en una espiral de recessió.

La recessió té un impacte crític sobre les finances públiques. Les despeses socials augmenten al augmentar l'atur, a la vegada que les entrades per impostos baixen al disminuir els ingressos dels contribuents i al reduir-se les vendes de productes i serveis. Tot això porta a retallades dels serveis públics, retallades que aminoren les possibilitats de la gent per prosperar.

Els governs s'han d'endeutar cada vegada més, no solament per poder mantenir les despeses imprescindibles, sinó també per reactivar la demanda. Com a conseqüència, augmenta el deute públic. I, en una economia menguant, el servei del deute esdevé cada cop més problemàtic. Els interessos del deute públic suposen cada vegada una part més important de la producció total del país, és a dir, del PIB.

El millor que pot passar és que la demanda es recuperi ràpidament per poder començar a fer front al pagament del deute acumulat durant el període de crisi. Aquest pagament del deute pot demanar desenes d'anys. Per exemple, el Regne Unit va trigar cinquanta anys per poder pagar el deute públic acumulat durant la segona guerra mundial. Alguns economistes estimen que, encara que les economies comencessin a recuperar-se avui, el pagament del deute públic acumulat durant aquesta crisi no s'acabà ria fins a la dècada dels anys 30. Però si l'economia té problemes per recuperar-se, l'estat anirà directament a la fallida.

El sistema econòmic actual té poca elasticitat. Un cop l'economia comença a fallar, els mateixos mecanismes de retroalimentació que contribueixen a l'expansió començaran a actuar en direcció contrària, empenyent l'economia cada vegada més cap a la recessió. I, si el pais té una població cada vegada més nombrosa (i cada vegada més vella) el perill augmenta de manera considerable, ja que es necessiten uns nivells de creixement més importants per mantenir el mateix nivell d'ingressos de la població i per poder fer front a les seves necessitats socials de salut i d'educació, que són cada cop més importants.

Resumint, les economies modernes condueixen a la necessitat d'un creixement econòmic per mantenir-se. Mentre una economia creixi, els mecanismes de retroalimentació porten el sistema cap a cada vegada més creixement. Però quan el consum es debilita, el sistema porta l'economia cap al col·lapse, el que té un impacte negatiu sobre la possibilitat de les persones per prosperar. La vida de les persones es ressent.

La resposta a la pregunta del principi és clara: en una economia com la nostra, basada en el creixement, el creixement econòmic és necessari per mantenir una economia estable. El model capitalista no està fet per mantenir una posició estable. La seva dinàmica natural empeny, bé cap à l'expansió, bé cap al col·lapse.

Podem concloure amb el següent dilema:

- El creixement no es sostenible, almenys en la seva forma actual. L'increment ràpid del consum de recursos i l'augment dels costos mediambientals condueix a profundes disparitats del benestar social.
- L'estabilitat o el decreixement econòmic són inestables, almenys en les condicions actuals. Una baixada del consum condueix a un augment de l'atur, a una disminució de la competitivitat i a una espiral de recessió.

Aquest dilema fa pensar que la prosperitat no pot ser duradora. A no ser que trobem la menera de canviar el sistema econòmic en el que estem vivint.

dimecres, de desembre 25, 2013

Malgrat 1963 – Un accident mortal a la carretera

La Vanguardia del dimarts 24 de desembre de 1963, ara fa cinquanta anys, publicava la notícia d’un accident de carretera, amb resultat de dues persones mortes.


dimarts, de desembre 24, 2013

Prosperitat i creixement econòmic

El dilema més important del nostre temps és reconciliar les nostres aspiracions per tenir una vida agradable amb les limitacions d’un planeta finit, el que ens porta a plantejar-nos dues preguntes:

- L’economia pot seguir creixent de manera indefinida?
- Podem tenir prosperitat si no hi ha creixement?

La idea d’una economia que no creixi és un anatema per a un economista, però la idea de una economia que creixi contínuament és un anatema per un ecologista. Els economistes no saben contestar a com un sistema que creixi contínuament pot caber en un sistema ecològicament finit. Per tant, podríem contestar a la primera pregunta dient que no, que no és possible un creixement indefinit.

Podem començar a respondre a la segona mirant com es comporten alguns dels paràmetres que composen la prosperitat (que no hem de confondre amb riquesa) segons el Producte Interior Brut per persona. Si comencem amb dos paràmetres fàcils d’entendre, com són l’esperança de vida al néixer i la mortalitat infantil, entesa com el número de nens que moren fins els cinc anys, veiem a les figures que quan el PIB per persona és menor de 15 a 20.000 dòlars, la situació és cada vegada més dolenta, però que, a partir d’aquestes quantitats, no hi ha cap millora significativa al augmentar el PIB.

Sobre aquests dos paràmetres de la prosperitat, podríem dir que els països que tenen més de 15 a 20.000 dòlars per cap, no experimentaran pas massa millores al créixer econòmicament.




Però la resposta no és tan senzilla, ja que, quan mirem l’evolució als dins dels diferents països, podem veure que, al augmentar el PIB per càpita, l’esperança de vida també ha augmentat. També és significatiu veure que, aquests darrers anys de crisi, en els que el PIB ha baixat, l’esperança de vida ha continuat augmentant. Però aquests augments, dins d’un país que podem dir que ja és desenvolupat, són relativament febles en relació amb l’augment del PIB.


Si agafem l’Índex de Desenvolupament Humà, trobem exactament les mateixes tendències que hem vist amb els paràmetres anteriors: quan el PIB és inferior als 15.000 – 20.000 dòlars per càpita, la millora és molt important quan creix el PIB. En canvi, als països que ja han assolit aquest PIB, la millora és molt més petita al continuar augmentant el PIB. Aquest índex el calculen les Nacions Unides, prenent tres dimensions bàsiques del desenvolupament humà: una vida llarga i saludable, l’educació i un nivell de vida decent.



En resum: al ser molt probable que l’economia no pugui créixer indefinidament, les economies desenvolupades haurien de quedar-se com estan, mentre que les economies més pobres haurien créixer fins a arribar als 15.000 o 20.000 dòlars per càpita, per poder gaudir, la humanitat sencera, d’un nivell de vida correcte.

Nota 1: el cas de Guinea Equatorial, que té un PIB per càpita relativament alt i uns paràmetres molt dolents és el típic cas en que la riquesa s’acumula a les mans de molt poques persones.

Nota 2: és significatiu el cas de Rússia on l’esperança de vida va caure molt en caure el PIB, i que, al tornar a recuperar-se el PIB, l’esperança de vida va seguir més baixa que abans.

Que passeu un bon Nadal


dissabte, de desembre 21, 2013

El CATN i els seus informes

Al llegir La Vanguàrdia d'avui he respirat tranquil. Si Catalunya esdevingués independent, tant el Barça com l'Espanyol seguirien jugant a la lliga de futbol espanyola, la que alguns anomenen la lliga de les estrelles. Segons el diari, això ho ha afirmat, en un informe, un grup de persones (catorze, si no m'he descomptat quan he vist la foto) que composen el Consell Assessor per a la Transició Nacional, més conegut com el CATN.

Proposa aquest informe, sempre segons la ressenya del diari, que un cop Catalunya fos independent, es creï un consell catalano-espanyol, o bé un consell ibèric, format per Catalunya, Espanya i Portugal, de manera que la cooperació entre Catalunya i Espanya podria ser encara més forta que la que tenim ara. D'aquí dedueixen que les lligues esportives espanyoles estarien obertes als clubs catalans.

No sé qui són els que composen aquest Consell Assessor, però no deuen ser gent massa viatjada o, almenys, són poc coneixedors del tarannà castellà, que és venjatiu i que, en cas de que Catalunya es declarés independent, farien tot el possible per incordiar. I, entre aquests incordis, un de ben senzill: impedir que el Barça jugui a la lliga espanyola, cosa que, pel que sembla, molestaria molt als catalans.

Si tots els informes del CATN són tan somia truites com aquest que comentem, valdria més suprimir-lo. Si no, la independència de Catalunya quedarà pel segle XXII.

dijous, de desembre 19, 2013

El preu de l’electricitat

Aquest matí s’ha celebrat la subhasta de l’electricitat pels consumidors domèstics (els que tenen menys de 10 kW de potència contractada) pel primer trimestre de 2014, i, com era d’esperar, hi ha hagut un augment molt important, ja que el preu ha passat de 4,76 a 6,18 cèntims per kWh, un 29,9 %  més.

He dit “com era d’esperar” perquè aquestes darreres setmanes, el preu de l’electricitat al mercat majorista ha augmentat considerablement, fent parar la producció a tota una sèrie d’empreses que consumeixen molta electricitat (entre elles la que jo havia treballat) ja que no podien assumir l’augment. L’explicació que donen és que aquestes darreres setmanes hi ha hagut poc vent i que hi ha dues centrals nuclears parades per manteniment, a més d’un augment del consum pel fred.

Aquesta subhasta es fa sobre la part del preu que paguem que correspon a la producció de l’electricitat. Aquest cost representa una mica menys de la meitat del que ens facturen. L’altra meitat és el que s’anomena peatge o part regulada, que ve fixada pel govern, i que comprèn les primes a les renovables, les primes al carbó, el transport de l’energia, despeses financeres del deute tarifari, costs de la insularitat de les Balears i les Canàries i altres conceptes menors. Aquesta part, segons el govern, s’augmentarà un 2 %.

De manera ponderant els dos augments, es pot concloure que, si el govern central no dóna un cop de puny sobre la taula, el rebut de l’electricitat augmentarà entre un 11 i un 12 % a partir del primer de gener. Un bona manera de desitjar-nos un bon any nou.

Tot això és conseqüència de la total ineptitud del ministre Soria i del seu antic secretari d'estat d’energia, que ja hem parlat en una entrada de fa un any, i que demostra la lleugeresa amb la que el govern del PP tracta les coses importants.


dilluns, de desembre 16, 2013

Pregunta habemus

Ja fa uns dies que tenim pregunta. Millor dit, que en tenim dues. Personalment, tindria dificultats per contestar a la primera, ja que no tinc ni la més remota idea del que entenen com Estat els que s’han empescat aquesta fórmula. Entenc perfectament el que vol dir Estat independent, però Estat a seques?

Un Estat que no sigui independent pot ser com un Estat dels Estats Units, pot ser com un Länder alemany o com un Cantó suís, per no posar més exemples. Amb l’inconvenient per la nostra comprensió que no tots els Länder alemanys tenen el mateix grau de relació amb el govern federal, ni són equivalents als Estats dels USA o als cantons de Suïssa.

Els autors de la pregunta haurien d’explicar-nos què entenen (si és que entenen alguna cosa) per Estat no independent. Amb el problema afegit que, si guanyés el SI-NO (que, entre nosaltres, és el més probable, i és possible que sigui amb aquesta intenció que s’hagi formulat la pregunta), la resposta pràctica no la tindrien a les seves mans, sinó que quedaria en mans dels que ara només saben dir que no a tot (PP i PSOE, recolzats pel que queda del PSC). I que, per tant, segurament seria una resposta molt gasiva, si és que hi hagués resposta.

Amb lo senzill que hagués sigut pel contribuent entendre la pregunta de si es vol o no un Estat independent per Catalunya. Així hauríem pogut contestar amb coneixement de causa.

De vegades, massa consens polític dóna lloc a preguntes incomprensibles pel ciutadà.

dilluns, de desembre 09, 2013

Els rics no senten la crisi

S’acaba de publicar un interessant estudi sobre els ultra rics del món (UHNW en anglès = Ultra High Net-Worth), que demostra que aquesta crisi no ha afectat els rics. Entenem per ultra rics els que tenen un patrimoni net de més de 30 milions de dòlars, és a dir, al canvi d’aquests moments, més de 22,2 milions d’euros.

L’any 2012 hi havia 1.520 ultra rics a Espanya, la fortuna dels quals era de 180.000 milions de dòlars (118 milions per barba de mitjana). L’any 2013 han augmentat fina a ser 1.625, amb una fortuna total de 195.000 milions de dòlars (120 milions per cap). El número d’ultra rics a Espanya ha augmentat un 6,9 % i la seva fortuna global un 8,3 %.

D’aquests 1.625 ultra rics espanyols, 1.135 viuen a Madrid. L’any 2012, dels 1.520, 1.060 vivien a Madrid. Això fa sospitar que molts d'aquests ultra rics ho són per negocis relacionats amb el BOE (i, potser, amb les comissions corresponents).

Aquesta tendència a que cada vegada hi ha més ultra rics no és una exclusiva espanyola, ja que passa a tot el món. Els ultra rics del món han passat de ser 187.380 l’any 2012 a ser 199.235 l’any 2013, un augment del 6,3 %, i la seva fortuna ha passat de 25.775 milers de milions de dòlars a 27.770, un augment del 7,7 %.

Espanya és el país europeu amb més desigualtat, i aquesta desigualtat ha anat augmentant amb la crisi. Els ingressos del 20 % de la població que té més ingressos són 7,2 vegades més elevats que els ingressos del 20 % que en té menys, com ho podem veure als gràfics, que recullen la darrera versió de les dades publicades per Eurostat.

Fins ara ens deien que aquesta desigualtat era a causa de l’augment de l’atur, degut a la crisi, que ha fet baixar els ingressos del 20 % de la població que en té menys. Ara sabem que aquesta no és més que una part de la veritat, ja que els més rics ho són, malgrat la crisi, cada vegada més. I, a més, són els que més defensen que es baixin els sous i s’allargui l’edat de jubilació.

Un còctel explosiu.



dissabte, de desembre 07, 2013

Les inversions de l’estat a Catalunya

Una manera de veure si l’estat discrimina o no a Catalunya és veure si les inversions regionalitzables respecten el pes que té Catalunya, bé en població, bé en pes econòmic.

Catalunya té una població que oscil·la, segons els anys, entre el 15,4 i el 16 % del total de la població espanyola. Pel que fa al PIB, el de Catalunya oscil·la entre el 18,4 i el 18,9 del PIB total espanyol. Les inversions de l’estat a Catalunya, per ser justes, haurien de respectar, en mitjana, un percentatge entre el 15,5 i el 18,5.

Veiem en el gràfic que no és així, i que, els darrers 15 anys (des de l’any 2000 al 2014), les inversions que l’estat ha pressupostat per Catalunya representen un 14,1 % del total regionalitzable, segons els pressupostos. Els únics anys que aquest percentatge va ser semblant al pes de la població va ser quan es va invertir per construir l’AVE. Els anys 2012 i 2013, amb el govern del senyor Rajoy, el percentatge s’enfonsa. I l’any que ve, encara més.

I després es pregunten per què el percentatge de catalans partidaris de la independència augmenta.


dilluns, de desembre 02, 2013

Malgrat 1913 – Poca pesca

A La Vanguardia del dimarts 2 de desembre de 1913 hi podem llegir que es van reunir una sèrie de personatges a la Diputació Provincial, entre els que figurava l’alcalde de Malgrat, per discutir dels problemes de la pesca, de la seva reglamentació i vigilància, així com dels estralls que causaven els dofins al peix de pas, el que originava una gran escassesa de pesca, arribant-se a la conclusió que convenia la destrucció dels dofins. Es va decidir fer un qüestionari sobre el particular, que es remetria als ajuntaments i, un cop posats d’acord, gestionar amb el govern les mesures adequades per resoldre el problema de l’escassesa de pesca a la costa de la província de Barcelona.

No sabem si es va procedir o no a la destrucció dels dofins.