dijous, de desembre 28, 2006

Ciutadans de segona

S’ha posat de moda el dir que els ciutadans de Catalunya són ciutadans de segona. Que si la finançament de la Generalitat és insuficient, que si les inversions de l’estat no són les que haurien de ser, que si les comunicacions són precàries i mal conservades, i així fins a no acabar mai.

Els qui diuen això sembla que no s’hagin mogut massa per Espanya. Es clar que avui la majoria de las autonomies han millorat moltíssim, probablement més que la nostra, però el fet és que venien d’un nivell molt més baix. Encara avui, al meu parer, Catalunya és una de les zones més pròsperes i més ben servides de l’estat espanyol.

Si el ciutadà de Catalunya és de segona, n’hi ha molts que són de tercera. Qui serà de primera? Probablement els ciutadans del País Basc i ningú més.

I aquí ve l’altre tema que s’ha posat de moda. El País Basc té un finançament més avantatjós que el nostre, recull els impostos i paga una quota (un cupo) al govern central. Això fa que el govern basc tingui més disponibilitat per invertir i per fer una política social que no pas la Generalitat.

Això és veritat, però ja és tard per corregir-ho. De tota manera, el règim del cupo no és pas la panacea universal. El govern basc ha de pagar al govern central una quota per fer-se càrrec de la part proporcional de les despeses centrals (Casa del Rei, exèrcit, justícia, etc.) i per repartir entre les altres autonomies menys riques (solidaritat). L’avantatge que pot tenir el règim del cupo està en que aquesta quota sigui la més petita possible. Aquesta quota es negocia cada cinc anys. S’hauria de tornar a negociar abans la fi de 2006. Com que no hi haurà temps, la quota actual es prorrogarà un any més.

Tothom sap que la quota actual que paga el govern basc és ridículament petita. Amb prou feines paga les despeses centrals que li corresponen, i no dóna res per la solidaritat. En realitat, doncs, som els altres els que som solidaris amb els bascs. Ni el govern del PP ni el govern actual gosen negociar amb força per trobar una quota més equilibrada (que aniria en detriment del que queda disponible per les polítiques del govern basc). La raó és que el govern central té por dels bascs. I té por per dues raons: al País Basc hi ha remor de pistoles, i al País Basc hi ha una possibilitat real de que es declari la independència.

Tornant al finançament de la Generalitat, em sembla evident que, dins del sistema actual, es pot tenir més o menys disponibilitat en funció de la por que Catalunya faci al govern central. Es dur de dir això, però és la realitat. La política és cosa d’equilibris, i per decantar la balança del teu cantó, has de ser més fort que els altres, els hi has de fer por.

Un govern de CiU i ERC hauria fet por. Un govern d’aquest tipus hauria pogut aconseguir un finançament que el govern actual, que no fa por a ningú, no podrà obtenir mai. Es per aquesta raó que penso que si volíem ser ciutadans de primera, un govern nacionalista hauria estat més eficaç. El govern actual serà més d’esquerres, tindrà unes polítiques socials més avançades (i més cares), però no tenint un finançament adequat, perquè no fa por a ningú, haurà d’invertir menys o haurà d’endeutar-se. El que vol dir que, inexorablement, seguirem sent ciutadans de segona.

I menys mal si no passem a ser-ho de tercera.

dimecres, de desembre 27, 2006

Saviesa


Llegeixo al Som-hi una llarga carta sobre la saviesa. Entre moltes altres coses diu: "En aquesta invitació a la saviesa, ens hem de treure les caretes, les disfresses, i ens hem de mostrar tal com som"


Quan ens treiem les caretes, les disfresses i ens mostrem tal com som, tenim l'aspecte de l'home realment savi que mostra la fotografia. Em pregunto què pensarà de nosaltres quan ens mira d'aquesta manera. Suposo que dirà: "Pobrets, no saben que la saviesa veritable la tinc jo"

diumenge, de desembre 24, 2006

Si fes setze anys que sóc alcalde

Si fes setze anys que sóc alcalde, em tornaria a presentar?

Si miro a la meva experiència professional, veig que quan tens un càrrec d’una certa responsabilitat en una companyia important, cada 7 o 8 anys et canvien de funció. Per què ho fan? Per què no aprofitar l’experiència i el coneixement de la funció?

Per dues raons:

- La primera, es considera que quan et donen un càrrec nou, trigues un any en conèixer-lo, un altre any a tenir un projecte per millorar-lo i de quatre a cinc anys per desenvolupar el projecte i veure’n els fruits. Un cop feta aquesta feina, rarament tens la frescor per tenir un nou projecte, i et dediques a conservar el que hi ha. Caus en la rutina. I en un món que es belluga, caure en la rutina és anar endarrere. Perds eficàcia.

- La segona és que al cap d’uns anys, s’han anat establint costums que són aprofitades pels proveïdors que les coneixen per tenir més facilitats per endur-se’n les comandes, fent la competència menys eficaç. En resum, s’ha de canviar el responsable per modificar els costums i fer que la competència sanejada redueixi el preu del que es compra. I aquí no parlem de corrupció.

El mateix passa quan es té un lloc de responsabilitat a les administracions públiques. Al cap d’un cert temps l’eficàcia decau i, si només es mira el bé pel poble, el millor és un canvi cada vuit o dotze anys.

Em direu, i tindreu raó, que hi ha hagut polítics que han durat molt més. En Fidel Castro, en Franco, en són exemples. No sé si massa bons. El mateix Felipe González, al cap de dotze anys de govern va veure la seva darrera legislatura tacada de corrupció. Al cap de dotze anys ja no tenia la frescor d’idees del principi.

En Jordi Pujol n’és un altre exemple. Va governar molts anys. Jo l’admiro, perquè va ser un excel·lent president. Al cap de la quarta legislatura, tanmateix, ja no era el mateix. Probablement la llargada del seu mandat ha estat un llast per Catalunya. El famós tres per cent d’en Maragall probablement no era cert, però s’havia instal·lat en el sistema la segona raó de que hem parlat més amunt, i s’havien creat camins preferencials per obtenir contractes públics. Probablement no hi havia una corrupció generalitzada, però els efectes eren semblants.

Si fes setze anys que sóc alcalde, doncs, i si mirés pels interessos del poble, no em tornaria a presentar. De fet, faria quatre anys que ja no m’hauria tornat a presentar.


Encara que... En la meva experiència professional, quan et treien d’un lloc de responsabilitat, si ho havies fet bé, et donaven un altre lloc de treball, igual o millor que el darrer, amb un sou igual o millor que el darrer (si ho havies fet malament et fotien al carrer)

Quan fa setze anys que ets alcalde i no et tornes a presentar, ningú no t’assegura un altre càrrec ni un altre sou. Si no tens una professió que et permeti de guanyar-te bé la vida o si no ets un funcionari que recuperis el teu lloc de treball, et trobes al carrer. I perds el sou d’alcalde que, com que és de dedicació exclusiva, té una certa importància.

Si fes setze anys que sóc alcalde, doncs, i en comptes de mirar pels interessos del poble, mirés que perdo un modus vivendi relativament sucós i que no tinc res per reemplaçar-lo, què voleu que us digui, faria com tothom i em tornaria a presentar.


Nota: com a certes pel·lícules, hem d’afegir que qualsevol semblança del que acabem de dir amb una realitat més o menys propera és una pura casualitat.

Recordant...


Aquestes dates, amb els seus dies curts, la seva llum escassa i el seu fred, et conviden a seure tranquil·lament i a recordar. M’agrada, de vegades, recordar el què passava a Malgrat fa cinquanta anys. Gràcies a una colla de gent amant de la història local i també gràcies a l’ajuntament, disposem avui d’una sèrie de publicacions que ens ajuden a precisar els records.

Quan jo era jove, l’únic llibre del que disposàvem per conèixer la història de Malgrat era el de mossèn Fèlix Paradeda, La vila de Malgrat i els seus contorns, publicada el 1915. Era difícil trobar-ne un exemplar, però sempre hi havia algú que te’n deixava un si havies de fer un treball pel col·legi.

Fullejo el llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, i vaig a l’any 1956, ara fa cinquanta anys.

Era llavors alcalde en Lluís Garriga i Viadé, a qui recordo com a poeta i com a director de la Voz, i amb qui vaig tenir l’honor de col·laborar en aquesta revista durant uns quants anys. Home afable i religiós (de missa, que es deia llavors), donava gust parlar amb ell. T’adonaves que era una barreja de tradició, de catalanisme moderat i de bonhomia molt agradables. Em vaig preguntar molt de temps perquè va ser nomenat alcalde, ja que per mi no era gens ni mica el tipus de persona típicament afecte al règim, ideològicament parlant. A la Voz era un director prudent. Al final, em va deixar publicar l’any 1965 un article criticant la nominació dels bisbes, que va ser un dels desencadenants de la seva destitució com a director de la Voz poc temps després. En tinc un gran record.

L’any 1956 va morir Zenòbia Camprubí. Haig de dir que llavors no me’n vaig assabentar. Jo tenia catorze anys, i no sabia res de la Zenòbia ni n’havia sentit a parlar mai.

Aquest mateix any va morir a l’Escala l’avi Xaxu. No l’havia conegut massa, però en vaig sentir a parlar molt a la gent de la generació del meu pare.

També recordo molt clarament quan es va inaugurar l’hotel Maripins. No ho veiem ben clar llavors, però aviat ens varem donar compte que començava una nova època.

El 18 de juliol es va inaugurar la plaça Marià Cubí. No recordo haver assistit a la inauguració, però sí que recordo que el que més em va impressionar de la nova plaça va ser la pèrgola. Es més, va ser la primera vegada que sentia anomenar la paraula pèrgola. Personalment no em va agradar la nova plaça ja que, arreglada, no ens hi deixaven jugar al futbol. Recordo també que, abans de la modificació, hi jugava al bàsquet l’equip de Malgrat.

Al veure la foto de la inauguració al llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, veig que l’alcalde i el secretari de l’ajuntament, el senyor Pont, portaven sabates blanques. Tots els presents anaven vestits de diumenge, amb americana i corbata, una característica de l’època. Malgrat tot, en aquell temps la gent anava més arreglada que ara.

Recordo el senyor Pont com un senyor imponent, gran com un castell. Deien que era ell el que realment manava a l’ajuntament. Una vegada, quan jo tenia alguna responsabilitat a la Voz, el vaig anar a veure al seu despatx de l’ajuntament. Era quan es va canviar el nom de Malgrat pel de Malgrat de Mar. Era l’any 1966. Li vaig preguntar quan havia costat a l’ajuntament aquest canvi de nom. Em va contestar cridant: “sou tots uns fills de p...”. Quan, pocs dies més tard, em vaig presentar com a únic espectador al ple municipal, on s’havia de decidir la subvenció de l’ajuntament a la Voz, em va obligar a sortir mentre es debatia aquest punt. La decisió, al dir d’alguns, la va obligar a prendre el senyor Pont, i va ser de suprimir-nos la subvenció. L’home estava emprenyat i potser una mica espantat pels canvis que veia que passaven al periòdic.

Recordo que, no sé si l’any 1966 o 1967, hi havia eleccions a l’ajuntament pel terç familiar. L’ajuntament havia presentat un candidat, que havia de ser elegit sense votació, ja que, com sempre, era l’únic candidat. Des de la Voz, varem decidir que volíem que es celebressin eleccions, i ens varem espavilar per presentar un segon candidat, en Josep Garangou. La irritació dels dirigents de l’època, entre ells el secretari de l’ajuntament, va fer època. Finalment van decidir retirar el candidat oficial per no haver d’organitzar eleccions. Així l'amic Garangou va entrar a l'ajuntament.

Malgrat aquestes relacions una mica conflictives amb el senyor Pont, en tinc un record afectuós. Era un home de la seva època, època que no va ser ni més ni menys agradable que la d’ara pels que teníem llavors vint i pico d’anys. Va ser, això sí, molt diferent.

El que més em preocupa és que sembla que fos ahir i ja ha passat mig segle. Serà que ens fem grans?

dimecres, de desembre 20, 2006

El cobrador loco

Llegint el blog de la Neus Serra (de qui espero un bon treball d’informació sobre el que CiU pensa fer a Malgrat si guanya les eleccions), trobo un comentari d’un anomenat el cobrador loco. El tal cobrador té un blog, que obro. Veig que és un blog destinat a defensar la unitat d’Espanya i a titllar de avivar el fuego del resentimiento als nacionalistes, encara que siguin moderats, com en Jordi Pujol.

Cadascú té el dret de defensar la seva opinió, i el cobrador també.

Llegeixo un article titulat la unidad dinàstica, que parla dels reis catòlics, i que acaba dient: había concluido el proceso de unificación de España. La unión era, sin embargo, una unión dinástica. Bajo los mismos monarcas, los distintos reinos siguieron manteniendo diferentes leyes e instituciones.

Heus aquí un dels grans arguments dels centralistes espanyols: amb els reis catòlics es va fer la unitat d’Espanya, i no hem de tornar enrere. I jo, què voleu, hi estic d’acord. La unitat d’Espanya que els reis catòlics varen fer, i que va continuar durant més de dos-cents anys, és una unitat que em convé. Llavors, i també ho admet i ho diu el cobrador, els diferents regnes varen mantenir diferents lleis i institucions. Llavors, hi havia unes corts castellanes, unes corts aragoneses, unes corts catalanes i unes corts valencianes, totes elles independents les unes de les altres, i amb qui el rei havia de discutir separadament.

Què voleu que us digui? A mi aquesta unitat d’Espanya em va bé. Tindríem un parlament independent del de Madrid, i seríem tan lliures com ho és el Canadà respecte del Regne Unit: el cap d’estat seria el mateix, i res més.

Anècdota sense importància: no oblidem que, a la mort de la reina Isabel, el rei Ferran va ser expulsat de Castella i va haver de tornar al seu regne d’Aragó. Els castellans no volien ser governats per un rei estranger. Pocs anys més tard, va tornar a ser cridat a Castella, ja que els castellans no eren capaços de governar-se sols.

diumenge, de desembre 17, 2006

El gra i la palla

Penso que un país és madur quan continua funcionant malgrat el govern que tingui i les decisions que prengui. Fa temps, els països nòrdics, França, Anglaterra i fins i tot Itàlia, eren països madurs, que continuaven funcionant durant i malgrat els canvis de govern, com si no hagués passat res.

Espanya, des de fa uns quants anys, ha esdevingut un país madur. Ha continuat funcionant durant la darrera legislatura d’en Felipe, durant la segona de l’Ansar, i continua funcionant ara mateix, malgrat les bajanades del govern del senyor Rodríguez. El que fa falta és que els responsables econòmics del govern no s’equivoquin massa. La resta del treball important el fa la gent.

A Catalunya és el mateix. Catalunya ha continuat funcionant malgrat el tripartit, i continua fent-ho.

Es a dir, que les decisions que un govern pugui prendre no tenen pas gaire importància quan la gent està preparada, quan cadascú mira de guanyar-se la vida, i quan el nivell econòmic general arriba a un punt que permet de pensar que, en cas de revolució, seria més el que es perdria que el que es podria guanyar.

Parlo d’això al veure el terrabastall que s’ha organitzat als diaris, a les ràdios i a les televisions amb les declaracions del senyor Maragall, el conseller d’educació, sobre les tres hores setmanals de castellà. Tot això no té cap importància. El que en té una mica més és com el govern català resoldrà aquest tema. Però d’això pocs n’han parlat.

Deia en Gandhi que un arbre que cau fa molt de soroll, i tothom en parla, però que el creixement del bosc és silenciós.

Jo sóc d’aquells que s’estimen més els periodistes que expliquen com i perquè creix el bosc que aquells que només saben parlar dels arbres que cauen. Però també m’agrada saber quants arbres han caigut, no us penseu.

El problema que jo veig és que una gran majoria de periodistes només parlen dels arbres que cauen, i molt pocs del creixement del bosc.

El ple de novembre del 2006

Aquest ple ha estat dedicat, de manera prioritària, a aprovar el pressupost de 2007 i els seus annexes, com és l’augment de la plantilla municipal. Hauria d’haver estat, doncs, un ple important, ja que és el darrer pressupost abans les eleccions, i hauria d’haver servit per conèixer el projecte de cada grup de cara a aquestes eleccions. Malauradament, no ha estat així, el que és una decepció, almenys per a mi. Resumeixo el que n’he tret en clar:

- L’alcaldessa gairebé no ha dit res. Serà que creu que no serà ella la que gestionarà aquest pressupost?
- CiU no ha deixat entreveure res de quin serà el seu programa. Serà que no tenen cap alternativa?
- ERC sembla que vulgui menys jardins i més treball social. Creuen que el boom de la construcció s’acabarà, i si és així el finançament municipal no seria suficient per fer-se càrrec de les despeses fixes i conservar un marge suficient per a inversions.

El ple ha estat molt tècnic en alguns moments.

En farem un resum no gaire tècnic, fixant-nos més en el comportament i les paraules de cada qual.


Expedient de modificació de les ordenances fiscals

Es modifiquen els impostos i taxes així com els preus públics. Tots augmenten un 4 %, menys l’IBI (impost sobre bens immobles), que baixa (el tipus de gravamen passa del 0,87 al 0,83).

Tornant a l’IBI, s’afegeix una reducció del 80 %, amb un màxim de 150 €, per les famílies nombroses.

Com és natural, ERC demana una extensió de les bonificacions de l’IBI a famílies monoparentals, pels habitatges on s’implantin energies renovables, pels qui els lloguin a joves amb pocs recursos o a famílies amb algun membre discapacitat. També demana una reducció de l’IAE (impost sobre activitats econòmiques) que lloguin a persones del poble en atur i que presentin una edat complicada per a trobar feina, o que inverteixin en energies alternatives. Pel que fa a l’ICIO (impost sobre construccions, instal·lacions i obres), bonificar els blocs d’habitatges antics que posin ascensor.

En relació amb el preu públic que es paga a l’escola d’adults per l’alfabetització en castellà, ERC proposa que s’apliqui el mateix preu i les mateixes bonificacions als que tenen més de 65 anys, als que facin el curs d’iniciació al català, i que les bonificacions s’apliquin també als que estan a l’atur i demostrin una renda mínima.

L’equip de govern només accepta de prendre nota de la proposició sobre el preu del curs de català a l’escola d’adults.

Un membre d’ERC explica que, com a filosofia d’esquerres, està d’acord amb que pagui més qui més té, posant un exemple de les taxes on no es compleix aquesta filosofia. El pobre es va embolicar, ja que l’exemple que va posar no és aplicable, ja que no es pot pagar més del cost del servei. La primera tinent d’alcalde, ràpidament, va posar les coses clares, demostrant que coneix la matèria.

Es curiós que l’alcaldessa no va dir gairebé res en aquest capítol del ple, com si la cosa no anés amb ella.


Pressupost pel 2007

La senyora Aubanell, primera tinent d’alcalde, explica els pressupostos proposats, amb un munt de detalls i amb explicacions força clares de les grans xifres. No entrarem en detalls, ja que pensem estudiar el pressupost quan es publiqui per donar la nostra opinió. Globalment, el pressupost és de 23,6 milions d’euros, per 22,6 el de l’any 2006. Es a dir, un increment de gairebé el 4,5 %. Per habitant, el pressupost és de 1316 €, el que vol dir que a Malgrat s’hi conten gairebé 18000 habitants. Com que l’any 2006 a Malgrat hi ha uns 17500 habitants, el pressupost de 2006 és de 1290 €. L’augment per persona és del 2 %, el que sembla raonable.

ERC no coincideix en dos grans aspectes:

- L’augment de determinats llocs de treball.
- La partida de 2,25 milions d’euros destinada a l’equipament sociocultural, ja que no existeix un pla de gestió ni un pla de viabilitat.

Els llocs de treball amb els que ERC no està d’acord semblen ser els de jardiners. Podríem pensar que ERC proposa un Malgrat sense jardins cuidats i sense flors?

Pel que fa a l’equipament sociocultural, ERC recorda que la seva proposta ha estat sempre que el que es faci tingui una capacitat per 400 persones. Lamento dir que no entenc res, ja que l’equipament projectat per l’equip municipal té una capacitat per 430 persones. Haurem d’investigar què és el que realment proposa ERC.

On té raó ERC és que es creen jardins sense preveure el personal necessari (posen l’exemple del parc Francesc Macià) i després s’ha d’anar augmentant el nombre de jardiners. Demanar que quan es crea quelcom es pensi en el que costarà, i es pressuposti, em sembla una petició molt raonable, però que per alguns sembla complicada de fer.

El grup IVC-EA surt encara amb una paraula buida: aquest pressupost és continuista. Gran pecat això del continuisme. No sabem què vol dir, però és una altra manera de dir que no és un pressupost progressista. I que això ho digui el grup del partit que abans era el partit comunista!!!

Menys mal que l’alcaldessa, per una vegada, va estar ràpida de reflexes i va contestar encertadament: considera un motiu de satisfacció que el pressupost sigui continuista. I jo afegiré que un pressupost continuista és una indicació de la continuïtat d’una política, que pot ser més o menys bona pels uns o pels altres, però que és la de l’equip de govern.

I si dic “per una vegada” és que en aquest capítol del pressupost, tampoc l’alcaldessa ha enraonat massa, deixant el pes de la discussió als tinents d’alcalde. Serà perquè no està segura que sigui ella qui gestioni aquest pressupost?

Queda palès que tots els grups estan d’acord que la finançament dels ajuntaments és insuficient. I jo em demano: què proposen?

Finalment, el pressupost s’aprova amb 5 abstencions. El fet que ni ERC ni IVC-EA s’hagin oposat al pressupost al votar em fa pensar que hi deuen estar d’acord, si no del tot, almenys en gran part.



Aprovació de la plantilla orgànica de l’ajuntament pel 2007

Actualment l’ajuntament té 80 llocs de treball de funcionaris i 98 llocs de treball de personal laboral, el que fa un total de 178 persones.

Els efectius més nombrosos són, si ho he entès bé:

- Policia local = 49
- Personal d’ofici = 37

Es proposa crear 6 llocs de treball per funcionaris i 7 per personal laboral. En total es passarà a 191 persones. El nombre de jardiners passa de 13 a 16.

ERC no sembla estar massa d’acord en que es creïn tres llocs de treball més per jardineria, i proposa que, en canvi, es creïn llocs de treball per treballadors familiars, expressant cert recel en augmentar considerablement, any rere any, la plantilla de l’ajuntament, ja que el boom de la construcció no se sap quan durarà.

Una vegada més, la senyora alcaldessa no diu ni piu per defensar aquest augment del personal (perdó, de llocs de treball, que no es digui que no he entès res)

Aquest augment s’aprova amb l’abstenció del grup ERC.


Subvencions per l’exercici 2007

S’aproven per unanimitat, demanant ERC que cal un sistema d’exposició pública i un balanç anual de les subvencions repartides a les activitats i associacions, per tipus d’activitat, nombre de beneficiaris, factures pagades. Petició molt raonable, que sembla mentida que encara no existeixi.


Delegació de capacitats recaptatòries

S’aprova per unanimitat la delegació de capacitats recaptatòries a la Diputació de Barcelona, en continuïtat amb el que s’està fent actualment, incloent les multes de trànsit.


Remodelació dels CEI Mare de Déu de Montserrat i Marià Cubí i Soler

S’aprova per unanimitat, com no podia ser d’altra manera.


Ordenança reguladora de la tinença d’animals

Es modifica aquesta ordenança per adaptar-la a la nova llei del mes de juliol. Menys mal que es deixa orinar als animals als embornals de la xarxa de pluvials...

Com sempre aprenem alguna cosa, aquí aprenem que les fures són considerades com a animals domèstics.

Aprovació unànime.


Modificació del POUM al casc antic

Finalment una discussió una mica moguda!

Actualment es limita al 20% l’ocupació màxima permesa dels patis interiors en el casc antic. La Sra. Serra manifesta que aquest paràmetre, en el cas d’usos comercials o de serveis, esdevé insuficient en finques de façana reduïda com és el que, majoritàriament, es dóna al casc antic, indicant que la proposta de modificació manté el paràmetre del 20% d’ocupació màxima permesa en el cas d’ús residencial o ús industrial preexistent o compatible, admetent, però, fins al 50% d’ocupació quan es tracta d’altres usos (comercial o serveis). Tot això per afavorir el comerç al casc antic.

El Sr. Monguilod, de ERC, no està massa d’acord amb aquesta modificació, al·legant que si un senyor té un pati molt llarg, el dret d’ocupació d’aquest pati és molt gran, en detriment del veí que tingui un habitatge en planta baixa i es trobi que si el seu veí li aixeca 3,30 metres, el pati li quedaria com un túnel, privant-lo de llum. Proposa que es deixi el tema al damunt de la taula per estudiar-lo millor.

La Sra. Alcaldessa respon que no s’aixequen 3,3 m, ja que habitualment ja hi ha una lliça de 2 metres. Doncs, que l’efecte túnel es molt relatiu.

Es segueix una discussió que diríem de sords, entre la Sra. Alcaldessa i el Sr. Monguilod, sobre qualitat de vida, privació de llum, i així successivament. Podríem pensar que els dos protagonistes de la discussió tenen una animadversió gairebé personal... si no ho sabéssim ja.

La Sra. Serra sembla una mica més conciliadora i diu que es tindran en compte les al·legacions que es presentin durant el mes d’exposició.

Finalment s’aprova amb l’abstenció d’ERC (per això tant d’enrenou? en què quedem?) i el vot en contra de ICV-EA.


Precs i preguntes

En aquest apartat ERC protesta contra el tall d’arbres a la remodelació de la plaça Capità Fèlix Cardona, contestant el responsable Sr. Coromines amb les raons que l’han portat a fer-ho, que aquests es substituiran per 24 lledoners de creixement més lent, amb menys copa, i més fàcils de mantenir i sense que causin molèsties als veïns.

La Sra. Verdaguer replica que els arbres són patrimoni del poble i els veïns, molts o pocs, als que els molestin haurien d’entendre-ho, destacant que, pel que fa a tota la resta de coses hi estan naturalment d’acord, referint-se la seva queixa únicament als arbres tallats.

Si és cert el que afirma el Sr. Coromina, que diu que quan deixi la regidoria, hi hauran mil arbres i escaig més que quan hi va entrar, l’hem de felicitar.

dimecres, de desembre 13, 2006

Els plaers d'una vida petita

Evis Herring és una anglesa que, tipa de la vida de la ciutat, va anar a viure fa uns anys a San Adrián de Veiga. San Adrián és una de les 22 parròquies del municipi d’Ortigueira. La capital de municipi és Santa Marta. San Adrián es troba entre Santa Marta i Cariño. El capellà de San Adrián, Don Higinio, és el director del cor d’Ortigueira, que canta als oficis i que actua en les festes.

Santa Marta és un poble d’uns 2000 habitants, situat al nord de Galícia, molt net, amb uns paisatges magnífics, on s’ha refet el paviment de tota la zona cèntrica. S’ha aprofitat la riquesa mineral de la zona per pavimentar les voreres i els carrers per als vianants amb llosetes de granit rosa, i amb lloses de pissarra polida, gris i verda. Queda un paviment molt bonic, però té un inconvenient: quan plou, rellisca. I a Ortigueira plou força.

La Evis acostumava a agafar el cotxe i a anar gairebé cada dia a Santa Marta, que és on hi ha el comerç i l’ambient del municipi. Dic que acostumava perquè ja fa dies que no hi pot anar. Va relliscar i es va trencar una cama. Ha de estar en una cadira de rodes. No pot pujat al cotxe.

Ha fet un escrit a la Voz de Ortigueira de la setmana passada que m’ha fet pensar. El transcric:


Mi tejuela (ostrakon) han sido los “mosaicos bizantinos” de Ortigueira, pero la realidad es que me han condenado al ostracismo, y – como aquellos griegos sancionados – este castigo me permite pensar en aquello de lo que no disfruto por este alejamiento. Por ejemplo:

- De los pronósticos del tiempo de Eduardo, cada día.
- De los Uribarri, que con sólo saludarte te inundan de ternura.
- De la figura “como de la familia” de Pepe del Galaripos, poniendo y quitando sillas.
- De las locuritas de Margarita Brasil, de José o de Gilberto (sudaquía generalizada)
- De la imagen de Casino Royal Club de mi querida Tula y su partida.
- De la sonrisa como tímida de Conchita de la Botica, etc. etc. etc.

No extraño a la buena de Chelo porque es mi generosa mandadera. Ella llega incansable a mi casa con todo lo que pido.

Y he descubierto en este ostracismo que en cada vecina de mi casita de San Adrián he encontrado una hermana. Palabra.


Aquesta llista de petits plaers quotidians enyorats és molt eloquent. Gaudim a cada moment del que ens envolta? Probablement la Evis troba ara a faltar allò que, com que era habitual, no semblava tenir massa importància quan ho vivia.

Recordo uns versos que vaig llegir quan feia el batxillerat, i que se m’han quedat per sempre:

Tantas idas y venidas,
tantas vueltas y revueltas,
quiero amiga que me diga
¿son de alguna utilidad?

Mentre recordo aquests versos, s’obre la porta de la cuina. En surt una olor força agradable, i se sent un xup-xup rítmic. La mestressa està preparant una caldeirada de rap, a foc lent, perquè les patates s’amarin amb la substància del peix.

En Janí, que mig dormia als meus peus, obre els ulls, ensuma i mou la cua, pensant en l’hora de dinar. Per una vegada, en Janí i jo estem d’acord. Els plaers d’una vida petita és el que hi ha de més important a l’existència.

dilluns, de desembre 11, 2006

S'ha acabat el pont

Ja era hora, s’ha acabat el pont. En Janí i jo hem pogut passejar tranquil·lament pel passeig marítim sense demanar perdó a cada moment. Hem retrobat els passejants de cada dia. Hem pogut passejar tranquils.

La classe de bestiar que ocupava els llocs habituals de passeig era de mena molt característica: cap alt, veu segura, caminar potent. Eren gent de capital. Tant se val que fossin de la capital del regne, de la capital de la comunitat autònoma o de la capital de la província, es veia clarament que eren gent de pes. No com nosaltres, pobrets, que som de poble.

L’animal homo sapiens és un animal migratori. La següent gran migració serà el mes d’abril, per setmana santa. Fins llavors estarem relativament tranquils, en Janí i jo.

Tenim un pensament per tots aquells que ja són al treball. Són la part activa de la nació, els que fan créixer la riquesa del país. Nosaltres, a més de ser de poble, som jubilats, passius, vivim del que guanyen els altres. Els ho agraïm, com no pot ser menys.

divendres, de desembre 08, 2006

La faula de la llebre i la tortuga

Trobat a internet

Recordes la faula?

Una tortuga i una llebre sempre discutien sobre qui era la més ràpida. Per dirimir la discussió, varen decidir fer una cursa. Varen elegir una ruta i varen començar la competició. La llebre va arrencar a tota velocitat i va córrer enèrgicament durant un cert temps. Després, al veure que portava una bona avantatge, va decidir seure sota un arbre per descansar una estona, recuperar forces i després continuar la seva carrera. Però aviat es va adormir. La tortuga, que anava poc a poc, la va atènyer, la va superar i va acabar primera, declarant-se guanyadora indiscutible.

Moralitat: els lents i estables guanyen la cursa.

Però la història no s'acaba aquí: la llebre, decebuda per haver perdut, va fer examen de consciència i va reconèixer els seus errors. Va descobrir que havia perdut la cursa per presumida i descuidada. Si no hagués estat tan segura de la seva avantatge, mai no l’haurien guanyat. Llavors, va desafiar la tortuga a una nova cursa. Aquesta vegada, la llebre va córrer del principi a la fi i el seu triomf va ser evident.

Moralitat: els ràpids i tenaços guanyen la cursa als lents i estables.

Però la història tampoc s’acaba aquí: després de ser derrotada, la tortuga va reflexionar detingudament i va arribar a la conclusió que no podria guanyar mai a la llebre per velocitat. Tal com la cursa estava plantejada, la perdria sempre. Per això va desafiar novament a la llebre, però li va proposar córrer sobre una ruta una mica diferent. La llebre va acceptar i va córrer a tota pastilla, fins que es va trobar amb un riu molt ample. Mentre la llebre, que no sabia nedar, es preguntava el que faria, la tortuga va arribar, va nedar fins a l’altre vora del riu, va continuar al seu pas i va acabar en primer lloc.

Moralitat: els que identifiquen la seva avantatge competitiva (en aquest cas saber nedar) i canvien l’entorn per aprofitar-la, arriben primer.

Però la història tampoc s’acaba aquí: va passar el temps, i tant varen compartir la llebre i la tortuga, que varen acabar fent-se bones amigues. Ambdues varen reconèixer que eren bones competidores i varen decidir repetir la ultimà cursa, però aquest cop corrent en equip. A la primera part, la llebre portava la tortuga a coll i be fins que van arribar al riu. Allà, la tortuga portava la llebre sobre la closca i, a l’altre vora, la llebre va tornar a carregar la tortuga fins al final de la cursa. Com que varen atènyer la línea d’arribada en un temps rècord, varen sentir una satisfacció més grossa que la que cadascuna havia experimentat quan havia guanyat la seva cursa.

Moralitat: és molt bo ser individualment brillant i tenir unes capacitats personals fortes. Però, a menys que siguem capaços de treballar amb altres persones i potenciar les avantatges de cadascú, no serem completament efectius. Sempre hi haurà situacions per les que no estem preparats i que altres persones poden enfrontar millor que nosaltres.


La llebre i la tortuga varen aprendre també una altre lliçó vital: quan deixem de competir contra un rival i comencem a competir contra una nova situació, complementem les nostres capacitats, compensem els nostres defectes, potenciem els nostres recursos,... i obtenim resultats millors!

dimecres, de desembre 06, 2006

Una xarxa viària “sostenible”

Avui dia, la paraula sostenible és com la panacea universal, com el bàlsam que tot ho cura. Aquesta pobre paraula, sobretot en boca de polítics i ecòlegs, s’ha convertit en l’argument definitiu per argumentar un projecte, una obra, una senzilla opinió.

Diu el gran diccionari de la llengua catalana que sostenible és el “que pot ésser sostingut”. I diu també que sostenir pot voler dir:

- Aguantar totalment o parcialment el pes, resistir a la tendència a desplaçar-se d’una cosa.
- Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, no s’abaixi, etc
- Resistir l’esforç d'algú o d’alguna cosa.

Això no ens aclareix res del sentit amb que s’utilitza actualment.

Anem, doncs, al diccionari castellà de la Real Acadèmia: “Dicho de un proceso: que puede mantenerse por sí mismo, como lo hace, p. ej., un desarrollo económico sin ayuda exterior ni merma de los recursos existentes.”

La definició castellana sembla més apropiada per entendre la paraula que omple la boca dels polítics “in” i dels ecologistes de pro. Podem comprendre que sigui important el buscar un desenvolupament econòmic sense minva dels recursos existents. Podem entendre, encara que no siguem gaire llestos, que seria ideal un transport que no contaminés i que no gastés els recursos naturals. Una xarxa viària que disminuís la pol·lució i el consum d’energia no renovable podríem pensar que ajuda a la “sostenibilitat” del transport.

Per cert, una altre paraula, “sostenibilitat”, que no la trobem ni al gran diccionari de la llengua catalana ni al diccionari de la Real Acadèmia.

Dit això, em pregunto, en què es basen les bones gens de l’ajuntament per afirmar que les obres dels carrers de Girona i de Passada són “sostenibles”? En què aquestes obres reduiran la pol·lució o el consum d’energia no renovable?

No dubto ni un moment que aquestes obres suposin una millora, encara que.... la rotonda sembla un xic petita pels camions actuals. Però dir que “la filosofia del projecte de millora dels carrers de Girona i de Passada és convertir aquest eix – un dels més transitats per vehicles i vianants – en una xarxa viària sostenible” és una mostra més del bla bla d’alguns, que creuen que la gent es pensarà que són més intel·ligents si a cada pas usen paraules de les considerades intel·lectuals.

Soc de l’opinió que, almenys quan s’escriu, l’ús indiscriminat d’aquest tipus de paraules l’únic que demostra és que l’autor és més aviat un poca solta.

dilluns, de desembre 04, 2006

A Malgrat, les places públiques no són pels animals…

Ho llegim, en Janí i jo, a l’últim butlletí informatiu de l’ajuntament. Ho diu la senyora alcaldessa a la plana “l’opinió de l’alcaldessa”. I ho diu així:

Les places públiques per a qui són, sinó per a les persones i per a les criatures? Ho hem de recordar sempre, amb un rètol que digui “Prohibit animals”?

En aquesta frase, la senyora alcaldessa s’expressa com si les criatures no fossin persones. Si pensés que ho són, no faria la distinció entre persona i criatura. Si l’església catòlica, a la que diu pertànyer, diu que el fetus és persona des del mateix moment de la concepció, no ho seran també les criatures?

Aquest petit detall comentat, anem al que ens preocupa a en Janí i a mi. En aquest país, les places públiques són això, públiques. I, si no hi ha un cartell prohibint-ho, són públiques també pels animals.

La senyora alcaldessa, en afirmar el que afirma, és a dir, dient que, per definició, les places públiques no són accessibles als animals, mostra una posició retrògrada. Ara que Malgrat està agermanat amb Seynod, només ha de visitar aquest poble, i també Annecy, i veurà que un poble net no és incompatible amb un ús de l’espai públic per part dels animals.

Que es vol que els gossos vagin lligats pels espais públics? D’acord.

Que es vol que els amos recullin les defecacions dels animals als carrers i a les places, com diu l’alcaldessa al seu escrit? Res de més natural. Però, i les bosses que molts ajuntaments posen a disposició del públic per fer-ho, on són?

Notareu que l’alcaldessa parla de recollir les defecacions dels gossos als carres i a les places. Es a dir, que l’alcaldessa reconeix que els gossos poden anar per les places...? No és una contradicció?

Quin embolic, i quina mentalitat tan enrederida, la de la senyora alcaldessa, al menys en aquest escrit i sobre aquest tema. Sembla com si haguéssim entrat a Europa, però és com si Europa no hagués entrat del tot en nosaltres. O almenys no hagi entrat del tot en la senyora alcaldessa.

diumenge, de desembre 03, 2006

Independentisme i rifa de Nadal

Llegeixo, i veig la foto d’una participació, que ERC del Maresme ha fet participacions per la rifa de Nadal, on es diu: “sorteig que es celebrarà a Madrid, capital del país veí”

Es clar, alguns diaris de la dita capital se n’han fet eco, i han fet broma sobre uns independentistes que, davant la possibilitat d’arreplegar un premi, encara que vingui de Madrid, quan el més coherent hauria estat boicotejar una rifa imposada de l’estranger, prefereixen jugar, ja que “la pela és la pela”.

Trobo de la part de ERC una mica infantil aquesta frase, que és presa fàcil per fer acudits de la part del madrileny, sempre a l’aguait per trobar acudits que puguin clavar banderilles a tot allò que és, al seu parer, una mica massa català.

A més, jo trobo aquesta frase doblement risible, ja, que jo sàpiga, Catalunya no té només un país veí, sinó que en té tres: Espanya a l’oest i al sud, França i Andorra al nord. Haurien hagut de posar, no capital d’un país veí, sinó "capital d’un dels països veïns".

Hauria estat més precís i el madrileny no s’hauria sentit tant important. Els acudits que, de tota manera, haurien fet, haurien tingut un regust una mica més amargant per ells.