Precisió matemàtica

 “ En aquest acte, la Xarxa Espanyola de Registres de Càncer (Redecan) va donar a conèixer l’informe Les xifres del càncer el 2024, que estima que aquest any es diagnosticaran 286.664 nous casos, un 2,6% més que el 2023, sobretot per tumors colorrectals, de mama i de pulmó. Aquest últim es consolida com el tercer més freqüent en dones després de triplicar-se’n la incidència els últims 20 anys pel consum de tabac.”

Això ho acabo de llegir a La Vanguardia d’avui. No és rellevant de quin acte parla el diari, sino la precisió de la xifra de càncers que es diagnosticaran enguany a Espanya: 286.664 casos, ni un més ni un menys. Genial. Els anirem comptant i, quan arribem a aquesta xifra, si no hi som nosaltres, podrem estar tranquils, almenys fins el 31 de desembre.

Hi ha massa coses que van malament

Sabem que l'edat de màxim rendiment dels humans varia, depenent de l'activitat. El rendiment màxim d'un esportista acostuma a produir-se entre els 20 i els 30 anys, mentre que el rendiment màxim d'una persona que escriu treballs acadèmics sembla que es produeix entre els 40 i els 50 anys. Quan les persones arriben als 80 anys, tenen una forta sospita que la salut i altres aspectes del seu rendiment es deterioraran en els propers 20 anys. 

Les economies, en termes físics, són semblants als éssers humans. Tots dos són estructures dissipatives, és a dir, tots dos necessiten energia per mantenir els seus sistemes creixent i funcionant amb normalitat. Per als humans, la principal font d'aquesta energia són els aliments. Per a una economia, és una barreja de diferents tipus d'energia als que l'economia està específicament adaptada. L'economia actual requereix una barreja d'energia que ve directament del sol, d’energia dels combustibles fòssils, la biomassa cremada i l'energia nuclear. L'electricitat és portadora d'energia de diferents fonts. Ha d'estar disponible a l'hora del dia i l'època de l'any adequats per permetre que l'economia actual continuï.

Totes les economies creixen i, finalment, col·lapsen. Per exemple, sabem que l'Imperi Romà va començar el seu creixement l'any 625 aC i va assolir la seva màxima extensió l'any 211 dC. Va començar a disminuir entre el 211 i el 456 dC, quan finalment es va esfondrar després de diverses invasions. El creixement i el col·lapse de les economies són molt habituals per la seva naturalesa d’estructura dissipativa. La història mostra que gairebé totes les civilitzacions s'han ensorrat. Les poblacions tendeixen a créixer, però els recursos que donen suport a les economies no creixen prou ràpidament.

Actualment, l'economia mundial actua cada cop més com un home de 80 anys que com una jove economia vigorosa. Potser l'economia actual pot continuar durant uns quants anys més, però cada cop sembla més que corre el perill d'ensorrar-se o de sucumbir com a conseqüència del que es podria considerar com a problemes menors.

El relat que ens presenten és que tenim una quantitat més que suficient de combustibles fòssils. Des d'aquesta visió, qualsevol escassetat de combustibles fòssils (o de qualsevol altre recurs, com les matèries primeres) aniria ràpidament acompanyada de l'augment dels preus. Aquesta pujada dels preus permetria extreure una quantitat creixent d'aquests materials, solucionant ràpidament el problema. Però la història real és ben diferent, ja que l'assequibilitat esdevé molt important, mantenint els preus a la baixa. Un preu de l’energia massa car fa que no sigui assequible pels consumidors, que no la poden pagar i que, per tant, no la compren. Això fa que baixi el consum i els preus, de manera que no es poden fer les inversions necessàries per permetre d’extreure una quantitat creixent de combustibles fòssils. L'augment dels preus no soluciona el problema!

Els experts en energia saben que els combustibles fòssils són essencials per a la nostra civilització actual. La història sobre la substitució intermitent del vent i el solar per combustibles fòssils sona molt descabellada si una persona pensa en la necessitat de calor a l'hivern i en les dificultats associades a l'emmagatzematge a llarg termini de l'electricitat.

Intentar predir amb precisió què passarà els propers anys és difícil, però en podem examinar algunes de les coses que van malament en aquesta vella economia que cada cop cruix més.

1. Massa parts de l'economia mundial estan canviant de creixement a contracció, moltes vegades a causa dels preus de l’energia, que tenen influència sobre tota la resta de productes bàsics.

2. Ja fa uns quants anys que les companyies petrolieres investeixen molt poc en la recerca de nous jaciments, ja que saben que els consumidors no podran pagar els preus dels nous jaciments, més difícils d’explotar i, per tant, més cars.

3. En una economia en creixement, pagar el deute amb interessos és molt fàcil. En una economia en contracció, pagar el deute amb interessos es torna gairebé impossible. El sistema financer no funcionarà si no es poden pagar els interessos. Sense préstecs l’economia s’esfondra.

4. A mesura que el sistema es vagi contraent, la riquesa es distribuirà cada cop més cap als rics i molt poderosos, i s’allunyarà dels que tenen uns mitjans de vida més modestos. Això ja ha començat a passar: cada vegada els més rics tenen més part de la riquesa.

5. Amb el seu nou poder (sorgit de la concentració creixent de la riquesa), els rics estan temptats d'exercir un control creixent sobre el sistema econòmic.

6. És probable que les principals esquerdes de l'economia es comencin a mostrar aviat. El coll d'ampolla de l'energia ja està tirant l'economia cap avall, encara que els principals mitjans de comunicació i els polítics es mostrin reticents a parlar del problema.

7. Quan la població comença a notar que cada cop li costa més arribar a final de mes, augmenta el descontentament contra els responsables polítics. Per “distreure” l'opinió pública desfavorable, alguns líders polítics llancen el país a la guerra. En tenim un exemple al mateix cor d'Europa.

Les temperatures de l’any 2023

 A nivell global, la temperatura mitjana de l’any 2023 ha estat la més elevada de la sèrie històrica. L’anomalia de temperatura respecte de la mitjana dels anys 1901 al 2000 ha estat de +1,18°C, molt per sobre del segon any més calorós, que va ser l’any 2016, amb +1,03°C.

 

La regió àrtica s’ha escalfat més que la mitjana global, encara que l’any 2023 no ha estat en aquesta regió l’any més calorós, ja que va tenir una anomalia de +2,55°C, per sota de la de l’any 2016, que va ser de +3,0°C. De tota manera, molt per sobre de la mitjana global.

 

Pel que fa al continent europeu, també s’escalfa més que la mitjana global, amb una anomalia de +2,15°C, més alta que la mitjana global, però un xic inferior a la de l’any 2020, que va ser una centèsima de grau més elevada, amb +2,16°C.

 

Queda clar, doncs, que l’escalfament global existeix i, si fem cas a les tendències senyalades als gràfics amb línia vermella, l’escalfament global s’està accelerant, amb les conseqüències negatives que això suposa pels anys a venir.

Una reflexió sobre Junts

Si no m’he perdut res, l’actual partit Junts és descendent de l’antiga Convergència, que es va dissoldre per raons més o menys confessables (problemes de corrupció i econòmics, si no vaig errat), passant per un partit que acaba de desaparèixer, el PDCAT. 

Es tracta d’un partit que té una presidenta i un secretari general amb idees molt contraposades, cosa que és garantia d’un rumb caòtic, i que està a les ordres d’un ex President que no té cap càrrec en el partit però és qui talla el bacallà. I que viu fora de Catalunya des de fa anys, raó per la que probablement hagi perdut el fil de la societat catalana actual, en un món tan volàtil com el que ens ha tocat viure.

Doncs bé, la darrera ocurrència d’aquest partit que, per la seva procedència, hauria de ser un partit de centre dreta, és que s’hauria de multar les empreses que durant la època del famós referèndum haguessin tret la seva seu de Catalunya i que no vulguin tornar. Sembla que obliden que les empreses privades poden portar les seves seus on vulguin, sempre que no impliqui un frau fiscal. Es comporten com si fossin partidaris d’una economia dirigida.

No hem d’oblidar que aquella època, degut a la incertesa política que produïa la política independentista, va fer que molts empresaris consideressin prudent traslladar les seves seus fora de Catalunya, no fos cas que una Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea, amb tots els inconvenients que això suposaria per a ells.

Durant molts anys, he pensat que Convergència, millor dit, Convergència i Unió, era un partit que tenia els peus a terra i que, per tant, era una opció fiable, mentre que Esquerra em semblava un partit de gent ill·luminada, molt lluny del que anomenem les coses de menjar. Doncs bé, ara penso que és Esquerra qui toca més de peus a terra, mentre que els hereus de Convergència em sembla que tenen un rumb massa doctrinari. 

Això em recorda aquella dita de que el pare és el que fa prosperar el negoci, el fill el manté i el net l’arruina.