dissabte, d’octubre 29, 2011

La frase del senyor Peces Barba

"Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes. Quizá nos hubiera ido mejor". Pel que he pogut llegir, aquesta és la frase del senyor Peces Barba que ha encès les ires de molts comentaristes i polítics d’aquest país.

Personalment, ni em sento agreujat per aquestes paraules ni penso que siguin cap insult per Catalunya o pels catalans. Per diverses raons. Una d’elles, perquè el propi autor de la frase diu que és mig en broma. Una altre, perquè soc dels que, cada vegada que rellegeixo la història d’aquell temps, també em faig la pregunta de si no hauria estat millor que Catalunya s’hagués independitzat d’Espanya, és a dir, em faig la mateixa pregunta que el senyor Peces Barba, encara que des de l’altra banda. La diferència és que jo crec que als catalans no ens hagués anat tant bé com ens ha anat quedant-nos a Espanya, almenys pel que fa a la nostra identitat com a país, ja que ara mateix seriem quatre, o sis, o vuit departaments francesos, en una república eminentment centralista.

Trobo la resposta que s’ha donat a aquest comentari molt exagerada, sobretot la del senyor Tardà, que una vegada més ha demostrat ser un impresentable. Per cert, m’ha fet gràcia la indignació de la senyora Rahola, que confon lúdic amb lúcid, quan escriu: “Por ejemplo, Andalucía ha demostrado un sentido del humor grandioso, tanto que su Parlamento acaba de reprobar al bueno de Duran i Lleida por decir las mismas verdades que afirman los andaluces más lúdicos, como por ejemplo que los PER son una vergüenza para los jornaleros, condenados a no tener otra oportunidad que depender de la limosna del político de turno”.

Mirar-se contínuament el melic i indignar-se per res no han sigut mai signes d’intel•ligència. I és que, en el fons, som com criatures.

divendres, d’octubre 28, 2011

La mare de totes les crisis?

Estem vivint una etapa que la majoria d’experts no acaba d’entendre, on no funciona cap recepta macroeconòmica. La crisi actual podria ser una crisi del sistema o, per dir-ho com en Sadam Hussein, la mare de totes les crisis.

Als anys setanta, la gent d’esquerres afirmava que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos de les colònies (o de les antigues colònies). De manera que el dia que aquests països decidissin que els seus recursos eren seus, i ens els fessin pagar a un preu raonable, el benestar occidental s’acabaria.

Però comencem pel començament. Tot va començar fa uns 250 anys a Anglaterra amb la revolució industrial, conseqüència de la invenció de la màquina de vapor i del consum massiu de carbó (i més tard de petroli), que va permetre que la humanitat utilitzés una força mecànica monumental, que va impulsar la fabricació de molts més objectes que el que permetia fer una activitat manual. Això va incrementar l’activitat creativa, amb la creació de nous aparells, que ens han anat fent la vida més senzilla.

Al principi, es pensava que la maquinària destruiria llocs de treball, de manera que hi va haver molta oposició a la industrialització. Però es varen anar creant nous mercats i nous sectors productius que anaven substituint els antics, de manera que, per cada lloc de treball destruït, se’n creaven més en sectors emergents. La roda anava girant, i ho feia cada vegada més de pressa.

Quan va començar la revolució industrial, la majoria de la població es dedicava a l’agricultura. De mica en mica, durant dos-cents anys, la indústria va agafar el relleu, i, més recentment, ara fa cinquanta anys, són els serveis els que paguen la majoria dels sous a les nostres societats.

Va ser als anys vint quan va començar la segona part d’aquesta història, quan es va descobrir que un crèdit abundant podia accelerar el creixement econòmic, teoritzat, entre altres, per l’economista Keynes. En aquell temps, el deute d’un país no superava el 150 % del producte interior brut (deute públic i privat, de les empreses i del sistema financer). Al crèdit abundant li va seguir una enorme bombolla financera, que només es va poder resoldre amb la segona guerra mundial.

Al acabar aquesta guerra, els països occidentals disposaven d’una quantitat gairebé il•limitada de recursos naturals i energètics a un preu gairebé gratuït, i es podia contaminar el planeta ja que es pensava que la contaminació no tenia cap importància ni cap cost econòmic, el que va permetre un desenvolupament del nivell de vida espectacular. Com a conseqüència, el deute dels països occidentals més importants ha arribat a ser d’un 400 % del PIB, el que vol dir que hem gaudit d’un benestar que hauran de pagar els nostres fills i els nostres nets.

Però ara fa més de vint anys que va caure el mur de Berlín, i els països dominats per l’antiga URSS també volien millorar el seu nivell de vida. I els famosos BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud), també s’han apuntat al carro. I tot això en un planeta on els recursos són limitats, on els recursos naturals i energètics ja no són gratuïts, i on els costos de la contaminació ja són evidents.

De manera que la roda, sense haver-se parat del tot, s’ha frenat una mica, ja que ha d’arrossegar molta més gent amb la mateixa energia. I ens trobem amb una crisi important. Les causes que fins ara han fet créixer l’economia s’estan esgotant, i no veiem noves fonts de treball que substitueixin les que van desapareixent. Estem endeutats i som cada vegada més vells.

Els xinesos basen la millora del seu nivell de vida en el nostre consum. Consum que ens financen ells mateixos, ja que nosaltres no el podem pagar. I així anem augmentant el nostre deute. Fins quan? Perquè si no comprem als xinesos i altres països emergents, encara que ho contaminin tot, la roda acabarà per parar-se completament, i el castell de cartes econòmic i financer es desplomarà, i anirem tots a fer punyetes. I si seguim consumint al mateix ritme que fins ara, sense analitzar el problemes de fons, accelerarem l’esgotament dels recursos i la destrucció mediambiental.

La solució? La moderació. I començar a estudiar com podrem modificar un model econòmic esgotat per trobar-ne un altre més racional, més estable i més humà. La gent d’esquerres dels anys setanta tenien raó. Hem perdut més de quaranta anys fent l’ase.

dimecres, d’octubre 26, 2011

La pluja del dia 24

Segons les dades de l’estació meteorològica de Malgrat, la pluja va començar sobre les onze de la nit del dia 23. El total de pluja caiguda en 24 hores va ser de 142,4 litres per metre quadrat, des de les onze de la nit del 23 fins a les onze de la nit del 24.

La pluja més important es va registrar en el tram horari que va des de les tres fins a les quatre de la matinada del dia 24, en que es varen registrar gairebé 58 litres per metre quadrat durant una hora.

Un segon episodi de pluja va caure a la tarda i al vespre, des de les quatre fins a les deu, amb un total d’uns 53 litres per metre quadrat.


dijous, d’octubre 20, 2011

No vols la MAT? Doncs en tindràs 47

El mes de juny del 2009, els líders de la Unió Europea y del G8 varen anunciar l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle de l’any 2050 al menys el 80 % en relació amb les emissions de l’any 1990. El mes d’octubre del 2009, el Consell europeu ve fixar l’objectiu per Europa i altres economies avançades de reduir per l’any 2050 les emissions entre el 80 i el 95 % en relació amb les del 1990. La Fundació Europea del Clima (ECF) va començar un estudi per establir què s’havia de fer per aconseguir aquest objectiu, i les implicacions que això tindria per la indústria europea, particularment pel sector elèctric. El resultat és l’estudi Roadmap 2050: a practical guide to a prosperous, low-carbon Europe, publicat el mes d’abril del 2010, una discussió de la viabilitat i dels reptes de dur a terme l’objectiu d’una reducció del 80 % a Europa, incloent els imperatius polítics urgents pels propers cinc anys.

No discutirem aquí el contingut del document, que és molt extens per resumir-lo en una sola entrada. Ho anirem fent a mesura que en tindrem ocasió, ja que és un document molt interessant, i que esbossa el nostre futur com a europeus. Parlarem avui només d’un tema que ens afecta: el transport d’electricitat.

Diu el document que fa falta interconnectar les xarxes elèctriques dels diferents països, com a condició essencial per reduir les emissions de diòxid de carboni, creant una superxarxa europea. Les xarxes nacionals s’hauran de connectar per permetre que l’oferta i la demanda d’energia elèctrica es puguin estendre per tota Europa, obtenint una eficiència màxima i un emmagatzematge mínim d’energia.

El sol domina el sud d’Europa durant l’estiu, i el vent domina el nord durant l’hivern. Per primera vegada s’ha fet un mapa de la demanda d’electricitat, dividint Europa en nou regions, i es troba que combinant les corbes de demanda regionals es redueix la volatilitat, ja que l’energia elèctrica es fa servir de manera diferent segons cada regió.


En termes de necessitats concretes de connexions interregionals, el document fa referència en particular a una connexió de 47 GW (giga watts) entre França i Espanya. Aquesta serà la interconnexió més important de tota Europa, i és necessària perquè Espanya serà el primer proveïdor europeu d’energia elèctrica. Però hi ha un problema important, ja que han fet falta vint anys perquè Espanya i França es posessin d’acord per construir una única línia elèctrica de connexió, la famosa MAT (molt alta tensió), que té una capacitat que no arriba a 1 GW, i encara duren les discussions i les oposicions dels veïns de la MAT, que no volen torres metàl•liques per la línia, sinó que la volen enterrada, solució que és molt més cara. Però hi ha un altre inconvenient: si bé França està d’acord amb la MAT, ja que li pot facilitar l’exportació d’electricitat cap a Espanya, una connexió molt més important li podria costar una pèrdua de la part de mercat molt considerable.

De manera que, segons aquest estudi de la Unió Europea, el nostre futur és brillant, ja que serem el primer productor europeu d’electricitat, però haurem de permetre la construcció 47 MATs. No es pot tenir tot en aquest món.

Per cert, fa pocs dies es va inaugurar la tercera fase de la central solar Andasol, a la serra de Guadix, un primer pas per convertir-nos en exportadors massius d’electricitat.

dimecres, d’octubre 19, 2011

Malgrat 1911 - Permís per les mines de ferro

El dijous, 19 d’octubre del 1911, ara fa cent anys, la Vanguardia publicava, a la seva secció de notícies marítimes, el permís de la comandància de marina  de Mataró per ampliar la zona per càrrega i descàrrega de minerals.


dimarts, d’octubre 18, 2011

Els inconvenients hidràulics del cobriment de les rieres

El projecte de cobriment de la riera al tram de can Feliciano consisteix en cobrir un calaix de formigó de 7,0 metres d’amplada per 2,65 metres d’alçada. Aquesta secció és superior a la del tram següent, que va fins al carrer del Carme, que té una secció de 7,0 metres d’amplada per 2,30 metres d’alçada.

La fórmula de Manning per calcular el cabal que pot absorbir un canal és:

V = velocitat de l’aigua en metres per segon

n = coeficient de rugositat de Manning
R = radi hidràulic en metres
S = pendent en centímetres per metre

Per calcular el radi hidràulic hem d’agafar la superfície “mullada” de la llera i l’hem de dividir pel perímetre “mullat”.

En el cas d’un caixó tancat de 7,0 × 2,3 metres, la superfície mullada, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 × 2,3 = 16,1 metres quadrats, mentre que el perímetre mullat serà, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 + 7,0 + 2,3 + 2,3 = 18,6 metres. El radi hidràulic serà, doncs, de 16,1/18,6 = 0,866 metres.

En el cas del mateix caixó, però obert, la superfície mullada, quan la riera vagi plena, serà la mateixa que si el caixó és tancat, és a dir, 16,1 metres quadrats, mentre que el perímetre mullat serà, quan la riera vagi plena, serà de 7,0 + 2,3 + 2,3 = 11,6 metres, ja que, no havent-hi sostre, el perímetre mullat és només el fons i les dues parets . El radi hidràulic serà, doncs, de 16,1/11,6 = 1,388 metres.

Un radi hidràulic més important permet una velocitat de l’aigua més important i, com a conseqüència, un cabal més important.

El coeficient de rugositat de Manning, per un caixó de formigó amb acabat ordinari és de 0,018.

La pendent de la riera en el tram del carrer de Passada al carrer del Carme és de 0,66 %.

Aplicant la fórmula de Manning al caixó tancat trobem que, quan la riera vagi plena, la velocitat de l’aigua serà de 4,1 metres per segon. Multiplicant aquesta velocitat per la superfície “mullada”, que és de 16,1 metres quadrats, trobem un cabal màxim de 66 metres cúbics per segon. En canvi, amb la riera sense tapar, quan vagi plena, la velocitat de l’aigua serà de 5,6 metres per segon, velocitat que, multiplicada per la superfície mullada (que és la mateixa que la de la riera tapada), ens dona un cabal màxim de 90 metres cúbics per segon.


De manera que, pel fet de tapar la riera, hem perdut una capacitat de desguàs molt important, ja que hem passat de 90 a 66 metres cúbics per segon.

Això té una explicació física relativament senzilla. Quan una riera baixa plena, la superfície de l’aigua no és plana, sinó que és molt irregular, tant en el sentit de l’avançament de l’aigua com en el sentit de l’amplada de la riera. En una riera tapada, a partir d’un cert moment, les parts més elevades del corrent, que solen estar al centre de la riera, d’aigua toquen la “tapadora”, i es frenen, disminuint la seva velocitat, raó per la que disminueix el cabal d’una riera tapada.

Algú dirà que això no té cap importància, ja que el cabal que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha calculat que, per un període de retorn de 100 anys, el cabal màxim que haurà d’evacuar la riera és de 61 metres cúbics per segon. Fent els càlculs que hem fet abans, però a l’inrevés, trobem que l’alçada de l’aigua serà de 1,75 metres, quedant 55 centímetres de resguard (distància de l’aigua al sostre del caixó). Aquesta xifra coincideix, a 5 centímetres de diferència, amb la que es troba a la memòria del projecte de cobriment de la riera a la zona de can Feliciano.


El cabal calculat per l’ACA és el següent:


Les pluges màximes diàries surten d’un document del Ministeri de Foment de l’any 1999, que l’ACA té la intenció d’actualitzar, però que no ho ha fet. Aquestes pluges màximes s’han de prendre amb agulles d’embastar, ja que la seva fiabilitat és dubtosa, pel que val més tenir sempre un coeficient de seguretat.

Par calcular el cabal que la riera de Palafolls haurà d’engolir en cas d’una pluja de les característiques assenyalades, s’ha de conèixer la superfície de la conca, que, en el nostre cas, és de 7,56 kilòmetres quadrats, la seva composició i la seva orografia.

Es poden considerar tres casos diferents segons les condicions d’humitat antecedents al dia de pluja màxima: són del tipus III, és a dir, humit ja que ha plogut durant els cinc dies precedents a la tempesta que origina la inundació i donen un total superior a 28 mm. Per a unes condicions d’humitat tipus II (mitjà) i I (sec), els cabals són menors perquè la quantitat de precipitació caiguda durant els cinc dies precedents és inferior i, per tant, el sòl es troba menys saturat d’aigua, la seva capacitat d’infiltració d’aigua de la pluja és major i, consegüentment, disminueix el cabal que arriba a la riera.

Els càlculs de l’ACA s’han fet segurament segons el tipus I. Però, si fem els mateixos càlculs suposant que ha plogut abans de la tempesta, segons les condicions del tipus III, el cabal augmenta considerablement, segons l’estudi Risc d’inundacions als municipis veïns al Parc del Montnegre i el Corredor, que s’ha fet seguint les Recomanacions Tècniques de l’ACA, i que dóna uns resultats molt diferents, el que ens ensenya que els càlculs hidràulics no són gaire precisos, pel que és prudent guardar-se un marge de seguretat:


El més probable és que, en cas d’una gran tempesta, ni ens trobem en les condicions del tipus I ni en les del tipus III, sinó en un punt entre aquests dos. De manera que, si haguéssim volgut tenir un mínim de prudència, no hauríem tapat la riera, ja que els càlculs hidràulics són de poca precisió i els reultats de l'ACA es corresponen a una situació d’humitat del terreny molt optimista.



Malgrat 1961 – Esquela


El dimecres 18 d’octubre del 1961 la Vanguardia publicava l’esquela d’en Salvador, que va morir d’accident als 16 anys, causant una gran commoció al poble.

dijous, d’octubre 13, 2011

Malgrat 1961 – Construcció d’habitatges de renda limitada

El dijous 12 d’octubre del 1961, ara fa cinquanta anys, la Vanguardia publicava l’anunci del concurs per les obres de construcció d’habitatges de renda limitada al carrer de Girona.


dimarts, d’octubre 11, 2011

S’Abanell i el turisme

Fa temps que no parlem de s’Abanell, una de les desgràcies mediambientals més importants que tenim a la vora de casa. S’hi enterren diners, però a hores d’ara la meitat de la platja ja no té sorra, només roques, i algunes agències turístiques han amenaçat de no tornar l’any vinent si no millora la façana marítima. El diari El Punt ha publicat fa poc un article sobre les queixes del sector turístic blanenc sobre aquest tema.

Tot això és conseqüència de deixar edificar en una zona que tothom sabia, o hauria d’haver sabut, que era del domini del mar. Reprodueixo una part d’un escrit de l’Enric Roca publicat al diari de Girona a principis de l’any 2009, comentant els efectes de la famosa llevantada de Sant Esteve del 2008:

La llevantada de Sant Esteve ha vingut a confirmar algunes de les conseqüències que es produeixen inevitablement quan els elements es desfermen i la naturalesa vol recuperar el que sempre ha estat seu: la primera és que, en el litoral català s’ha construït molt i malament. Com que s’ha volgut edificar a primera línia de mar, els passejos s’han hagut de bastir sobre la mateixa sorra de les platges. El resultat és manifest i comprovat. Cada vegada que hi ha un llevant la platja de s’Abanell, a Blanes, desapareix i s’ha de regenerar amb diners públics.

Avui, amb la crisi econòmica que ens asfixia, serà difícil que es pugui seguir gastant milions d’euros per tornar a regenerar temporada rere temporada aquesta platja, i perquè es pugui reconstruir, temporada rere temporada, el passeig. Els turistes vindran cada cop menys, la indústria turística, creada on no s’hauria d’haver creat, anirà desapareixent, arruïnant molts negocis. I tot per una història d’especulació urbanística que no té res a envejar a l’especulació financera que, diuen alguns, ha causat la crisi.

Si encara fóssim suficientment intel•ligents per aprendre la lliçó... Però estic totalment segur que ningú vol treure cap ensenyament del que està passant a s’Abanell, que és, ni més ni menys, el que havia de passar.

dimarts, d’octubre 04, 2011

Més blat de moro transgènic


Segons acaba de publicar el Ministeri d’Agricultura (actualment conegut amb el pompós nom de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, MARM), la superfície cultivada a Espanya de blat de moro transgènic aquest any bat tots els rècords. Després de dos anys de disminució d’aquesta superfície, el bot que hi ha hagut l’any 2011 és important.


L’Aragó, amb 41.360 hectàrees, és on més ha augmentat el cultiu de blat de moro transgènic.

Catalunya, amb 29.632 hectàrees, de les que 25.294 es troben a la província de Lleida, és la segona de la llista.

L’avantatge del blat de moro transgènic és que té una proteïna tòxica mortal pels insectes i els nematodes, de manera que està a cobert de plagues. Però ja s’ha descobert que, als Estats Units, i més concretament a l’estat de Iowa, els cucs que es mengen les arrels del blat de moro han desenvolupat resistència al verí que conté el blat de moro transgènic.

De manera que l’avantatge d’aquest cultiu és possible que desaparegui, que la única cosa que faci sigui la d’afavorir l’expansió dels cucs resistents, que continuaran atipant-se de la planta, mentre nosaltres continuarem ingerint la proteïna tòxica.

Per això, Monsanto i Dow Chemical han esta desenvolupant un nou blat de moro transgènic, anomenat SmartStax, que pot suportar l’acció d’alguns herbicides, malalties i insectes. Aquest nou blat de moro acabarà substituint el clàssic Bt, que és el que majoritàriament s’ha estat plantant aquí. Però no ens equivoquem: no trigarà massa a desenvolupar-se la resistència dels insectes a aquest nou producte.

Mentrestant, els polítics mirant cap una altra banda. Com sempre.