dimecres, d’abril 12, 2017

La "recuperació"


Fa pocs dies, en el discurs de clausura del XIV Congrés Regional del PP valencià, Mariano Rajoy va sorprendre amb aquestes paraules: "Ja podem fer coses que no podíem fer quan estàvem, i perdonin l'expressió, en la indigència". El president del govern, sempre amant de les paraules impactants, va optar per l'expressió més extrema per qualificar l'estat de l'economia espanyola fa cinc anys: "estàvem en la indigència".

Però ara ja no. Ara podem fer coses que no podíem fer fa cinc anys. Per això, les inversions pressupostades per a l'any 2017, que es van donar a conèixer dos o tres dies després del discurs presidencial, es redueixen ni més ni menys que un 22% respecte de les pressupostades per a l'any 2016. Visca la coherència.

Segons les paraules del president del govern, ja hauríem sortit de la "indigència". El que no ens diu és on som ara mateix, però dóna fa servir molt sovint la paraula "recuperació". El sociòleg alemany Wolfgang Streeck, en el seu llibre "Com acabarà el capitalisme?", on parla del conflicte entre el capitalisme i democràcia en l'era neoliberal(*) en què ens trobem, escriu la paraula "recuperació" sempre entre cometes, ja que des el seu punt de vista no indicaria més que la substitució de l’atur per l’ocupació de baixa qualitat. A això es referirà don Mariano? Què hem sortit de la indigència per entrar a la precarietat?

Wolfgang Streeck sosté que el capitalisme està ara en una condició crítica. El creixement està donant pas a un estancament. La desigualtat està conduint a la inestabilitat. I la confiança en l'economia monetària capitalista s'ha evaporat. El matrimoni de conveniència del capitalisme amb la democràcia, que existia des de 1945, s'està trencant a mesura que les institucions reguladores que havien de controlar-lo s'han anat esfondrant, i després de la victòria final del capitalisme sobre els seus enemics no hi ha una organització política internacional capaç de reconstruir aquest matrimoni.

El sistema capitalista està afectat per almenys cinc trastorns que van empitjorant amb el pas del temps, i per als quals no hi ha cura: el creixement en declivi, l'oligarquia, la manca de recursos de l'esfera pública, la corrupció i l'anarquia internacional .

En aquest context tan complicat, Espanya no està massa ben situada. L'esfera pública a Espanya és molt menor que la dels països del nostre entorn: la pressió fiscal espanyola és del 38% del PIB, mentre que la mitjana de la zona euro és de 7 punts més elevada. Volem tenir un estat del benestar com el dels països europeus del nostre entorn, però no volem pagar els impostos que permetin finançar-lo. No s'actua eficaçment sobre la corrupció. La desigualtat creix, i és de les més grans de la Unió Europea. L’oligarquia té cada vegada més poder.

Hem sortit de la indigència, ens diu el president del govern. La "recuperació" espanyola meravella al món sencer, ens repeteixen. Una recuperació que no permet augmentar les inversions públiques s'assembla més a un miratge que a una realitat. Espanya, si Wolfgang Streeck encerta en la seva anàlisi, és un dels primers països europeus on el conflicte entre capitalisme i democràcia es farà palpable. L'optimisme dels nostres governants sembla, per tant, molt fora de lloc.

(*) El neoliberalisme és una escola econòmica sorgida a mitjans de la dècada de 1970 i que es caracteritza per quatre polítiques econòmiques significatives:

·         En primer lloc, l'abandonament de la plena ocupació com a objectiu polític desitjable i el seu reemplaçament per objectius d'inflació.

·         En segon lloc, un augment en la globalització dels fluxos de persones, capital, i comerç.

·         En tercer lloc, un enfocament a nivell empresarial basat en la maximització del valor per als accionistes en lloc de la reinversió i el creixement econòmic.

·         Finalment, la recerca de mercats laborals flexibles amb la pràctica desaparició dels sindicats de treballadors.

dijous, d’abril 06, 2017

L’austeritat mata



Llegíem ahir al diari que s’està investigant si la mort de deu pacients a l’hospital Vall d’Hebron estan relacionades amb les retallades de les despeses de Sanitat que hi ha hagut a Catalunya, tal com va denunciar el que llavors era cap del servei de cirurgia cardiovascular de l’hospital, Manuel Galiñanes, qui, per cert, ha estat destituït d’aquest càrrec després d’haver fet la denúncia.

L’ Audiència de Barcelona ha ordenat que s’investigui si la mort de deu pacients del servei de cardiologia de l’hospital Vall d’Hebron estan relacionades amb les retallades econòmiques al centre sanitari i amb la seva incidència en les llistes d’espera.

En la seva denúncia, Galiñanes deia que hi havia pacients amb malalties greus que havien de ser operats urgentment i no es va fer. La causa: les retallades, que van fer que en lloc de quinze intervencions a la setmana, només se’n fessin tres. Per amagar-ho es van modificar, segons la denúncia, les llistes d’espera del servei.

En total, esmenta deu casos entre l’agost del 2015 i el maig del 2016. Sobre això, s’aporta la dada que la Societat Espanyola de Cardiologia i la Societat Espanyola de Cirurgia Cardiovascular in­diquen que un pacient d’aquest tipus no pugui esperar la intervenció més de 90 dies, i tots els denunciats superen aquesta barrera, i fins i tot arriben als 140 dies. I també s’explica que un d’ells havia de passar per quiròfan el 30 de juliol del 2015, però aquell dia només es va dur a terme una operació, que no va ser la seva. Va morir l’1 d’agost. Un altre va ingressar per un infart el 5 de març del 2016; hauria d’haver estat operat en 72 hores; se li va donar cita per a l’11 de març i va morir el 9.”

Que hi ha hagut retallades al departament de salut ho demostren els pressupostos dels darrers anys, com es pot comprovar al gràfic (l'any 2013 no es van aprovar els pressupostos). Es doncs, molt possible que el doctor Galiñanes tingui raó, i que aquesta austeritat hagi sigut la causa d’aquestes morts. Ja fa molt de temps que se sap que l’austeritat mata.


Ara bé, qui va ser el responsable d’aquesta austeritat? Trobem una resposta a l’article de La Vanguardia de l’Enric Juliana, titulat La Pell, del passat dia 2:

Això va començar, venia a dir Rajoy, el dia que Artur Mas va creure que ja no li sortia a compte ser el disciplinat executor de la política d’austeritat. Fem memòria. Convergència i Unió va recuperar el Govern de la Generalitat la tardor del 2010 amb un programa d’ alè jansenista. Rigor i bon govern després dels alts i baixos tripartits. “El govern dels millors ”, era el lema. Bona administració, política proempresa (business) i acords pragmàtics amb el PP català (entre ells, deixar via lliure a l’experiment de Xavier García Albiol a Badalona). El president català creia en la política d’austeritat i no va dubtar a aplicar-la amb autèntica disciplina merkeliana.

Mas retallava amb severitat jansenista.”

Ja fa temps que penso que l’ex president Artur Mas va ser un mal polític. Ara tinc un altre argument que em reafirma en la idea que tenia d’aquest senyor.

dimarts, d’abril 04, 2017

Les inversions de l’estat a Catalunya

El govern central ha enviat al parlament el projecte de pressupostos de l’estat per aquest any 2017. Una bona ocasió per comprovar si les paraules del senyor president l’altre dia a Barcelona són fum o poden ser realitats.

Començarem per dir que les inversions en infraestructures pressupostades per l’any 2017 per l’estat i els organismes i empreses públiques són de 7.540 milions d’euros, mentre que per l’any 2016 eren de 9.545 milions. Una rebaixa del 21 %. Comencem malament. Per ara no s’ha publicat com es repartiran entre les diferents comunitats autònomes.

El que sí es coneix són les inversions regionalitzades del govern central, que inclouen les infraestructures i la resta d’inversions. Són de 8.597 milions d’euros per l’any 2017, per 11.053 milions l’any 2016, una baixada del 22 %. D’aquestes inversions, Catalunya és la segona que en rep més, amb un 13,4 %, darrere Andalusia, que rep un 13,5 %. En canvi, quan ho mirem en euros per habitant, Catalunya queda molt més mal parada, amb 155 €/habitant, mentre que la mitjana nacional és de 185.





Catalunya té un 16 % de la població del país, i un PIB del 19 % del total. Les inversions, bon any mal any, haurien d’estar entre aquestes dues xifres. Mai les inversions regionalitzades pressupostades han arribat a aquestes xifres, i el percentatge ha disminuït des de que governa el PP.


Preguntat el senyor ministre d’hisenda perquè no es veuen en aquests pressupostos les promeses del president del govern, ha contestat que les podrem veure al pressupost del 2018. No sembla la millor manera de convèncer la gent que el que va dir el senyor president es pot creure.