dilluns, de febrer 25, 2013

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2012 - Ingressos


L’ajuntament ha publicat l’estat dels comptes al 31 de desembre de l’any passat. Encara que l’estat dels comptes de l’any 2012 no s’hagi aprovat pel ple, comentarem aquestes primeres xifres. Esperem que siguin les definitives.

Als quadres següents podem veure que els ingressos han estat 1,22 milions més elevats que els pressupostats, mentre que les despeses han estat 6,01 milions més elevades que les del pressupost inicial.


Comencem pels ingressos. Destaca que s’han ingressat 0,86 milions més per impostos directes, fonamentalment degut a la contribució urbana (l’IBI urbà), per la que es van recaptar 0,75 milions més que el pressupost. No és res d’estrany, ja que es va apujar d’una manera que podríem qualificar d’abusiva.


Pels impostos indirectes, que es corresponen a les llicències d’obres i construccions, s’han ingressat 0,10 milions menys que els pressupostats. És impressionant veure la davallada d’aquest impost des dels anys “gloriosos” del boom.

Els ingressos per taxes i altres impostos han sigut 0,13 milions inferiors als pressupostats. A destacar que s’havien previst 0,62 milions per contribucions especials, que no s’han ingressat. Això vol dir que, fora d’aquestes contribucions especials, s’ha ingressat mig milió més del pressupost, dels que la meitat és deguda a les multes i sancions, que han estat 0,27 milions més altes que les del pressupost. Una altre cosa és saber si es cobraran totes.


També hi ha hagut més ingressos dels pressupostats a les transferències corrents, degut a una participació als tributs de l’estat superior de 0,33 milions al pressupost. S’ha anul·lat la subvenció de la Generalitat a la llar d’infants, però aquesta quantitat s’ha compensat per una aportació de la Diputació d’un programa de suport a la solvència financera, no previst al pressupost.


Els ingressos patrimonials, on s'hi troben, entre altres, els interessos dels comptes bancaris i les diverses concessions, no es desvien pràcticament pas del pressupost.


Finalment, a les transferències de capital, que són les que van dedicades a inversions, s’han anul·lat 0,40 milions de la Generalitat corresponents al Barri del Castell i als carrers Llibertat i Sant Elm, i s’han afegit dues aportacions de la Diputació (soterrament contenidors i centre cívic del barri del Castell) i una del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament regional) pel barri del casc antic. S’ha ingressat, finalment 0,20 milions més que el pressupost inicial.


En una nova entrada parlarem de les despeses i farem un comentari final.

El fred d’aquests dies


Les temperatures mitjanes horàries d’aquests darrers dies han donat una mínima de 4,4 ºC sota zero a la matinada del passat dia 24, de 4 a 6 (temps universal, al que li hem d’afegir una hora per tenir l’hora oficial).

La temperatura mínima va ser registrada el dia 24, a les 4h 35m (5h 35 m hora oficial) i va ser de 4,9 ºC sota zero.



dissabte, de febrer 23, 2013

La sensibilitat del clima a la concentració del CO2 atmosfèric


Sembla que, amb la crisi econòmica, les preocupacions per les conseqüències del canvi climàtic han perdut importància. Però el canvi climàtic segueix.

El fet és que les emissions de CO2 continuen augmentant, i que la concentració de CO2 a l’atmosfera també. La mitjana de l’any 2012 d’aquesta concentració va ser de 393,8 ppm (parts per milió), mentre que la de l’any 2001 va ser de 391,6. En un any, la concentració de CO2 ha augmentat de 2,2 ppm. Pel que li sembli que això no és gaire, aquest augment equival a 18.500 milions de tones de CO2.

L’any 1959 la concentració mitjana de CO2 a l’atmosfera va ser de 316,0 ppm, el que vol dir que, des de llavors, l’atmosfera té 653.000 milions més de CO2 que l’any 1959, que va ser el primer any del que es tenen mesures fiables.


No es tenen encara les dades de les emissions de CO2 a l’atmosfera de l’any 2012. L’any 2011 varen ser de 33.900 milions de tones, mentre que, segons l’augment de la concentració de CO2 de l’atmosfera, que ve ser de 2,1 ppm, només van anar 17.700 milions de tones a l’atmosfera, un 47 % del total de les emissions. Des de l’any 1990 fins el 2011, han anat a parar a l’atmosfera un 44 % de les emissions de CO2. La resta van ser absorbides pel mar o bé per la biomassa. Veiem que les emissions augmenten any rere any.


El problema del CO2 que va al mar és que augmenta l’acidesa de l’aigua, disminuint la possibilitat pels animals marins de produir carbonat de calci, matèria primera de les closques. Això pot disminuir la vida marina, ja que el plancton, base de tota la cadena alimentària marina, tindrà un desenvolupament més difícil. Però ens limitarem avui al seu efecte sobre la temperatura global.

Les temperatures mitjanes globals estan augmentant, com tothom sap. En el gràfic podem veure les temperatures mitjanes anuals globals des de l’any 1880 fins l’any passat. Del 1880 al 1930, la temperatura es va mantenir relativament constant, en mitjana decadal (de cada deu anys) entre 13,6 i 13,7 ºC. Del 1930 al 1980, la temperatura mitjana decadal es va mantenir entre 13,85 i 13,95 ºC. Després, a cada dècada hi veiem un augment de temperatura, arribant a la dècada 2000-2009 a gairebé 14,5 ºC. Podem dir, doncs, que la temperatura ha augmentat de 0,8 a 0,9 ºC des de els anys 1880-1930 fins ara.


Les autoritats estan tractant de contenir l'escalfament global per sota dels 2 ºC, que és l’augment de temperatura que molts científics consideren com “suportable”. Aquesta xifra és i ha estat molt qüestionada, tant pels que diuen que un augment de 2 ºC serà ja massa per poder mantenir la societat, com pels que diuen que un augment de 2 ºC serà imperceptible. Els uns anuncien desastres climàtics que podran afectar la producció d’aliments, els altres diuen que no passarà res.

La pregunta que ens podem fer és: quan arribarem a aquest augment de 2 ºC, del que ja n’hem consumit de 0,8 a 0,9 ºC?. Dit d’una altre manera, a quina concentració de CO2 la temperatura mitjana global del planeta arribarà a 15,7 ºC? Per això fa falta saber la sensibilitat del clima a la concentració de CO2, problema complicat, ja que l’efecte del CO2 sobre el clima no és directe, sinó que està sotmès a moltes “retroaliemtacions”, tant positives com negatives. Per exemple, un augment de la temperatura augmenta l’evaporació de l’aigua del mar. Però, augmenta la humitat? Perquè es pot augmentar l’evaporació, augmentar la humitat, augmentar els núvols i ploure més. Avui, no se sap quantificar com es formen els núvols ni com es forma la pluja. A més humitat, com que el vapor d’aigua és un gas d’efecte hivernacle, augmenta la temperatura (retroalimentació positiva), però a més núvols baixos, menys radiació solar arriba a la superfície de la terra i baixa la temperatura (retroalimentació negativa).

De manera que els càlculs d’aquesta sensibilitat del clima al CO2 atmosfèric no són ni senzills ni fiables. Segons l’IPCC (grup de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic), si la concentració de CO2 atmosfèric augmenta el doble, la temperatura global augmentarà de 2 a 4,5 ºC, amb una mitjana més probable de 3 ºC. Com que la concentració de CO2 entre els anys 1880 i 1930 s’estima que era d’unes 290 ppm, el dia que la concentració arribi a 580 ppm, ja haurem sobrepassat, i de molt, els 2 graus que semblen el límit suportable. Amb un augment de més de 2 ppm per any, arribarem a aquesta concentració de 580 ppm abans de l’any 2100. Ja serà massa tard, ja que assoliríem els 2 ºC fatídics probablement abans de l’any 2050.

Tot depèn, doncs, de la fiabilitat d’aquests càlculs sobre la sensibilitat del clima a la concentració de CO2.

The Research Council of Norway acaba de publicar una nova i, probablement, millor estimació. "En el nostre projecte hem treballat en descobrir l'efecte global de tots els mecanismes de retroalimentació coneguts", diu el director del projecte Terje Berntsen, que és professor a la universitat del departament d'Oslo de Geociències i investigador sènior del Center for International Climate and Environmental Research (CICERO), situat a Oslo.

"Utilitzem un mètode que ens permet veure tota la Terra com un" laboratori "gegant on la humanitat ha estat duent a terme un experiment col·lectiu a través de les nostres emissions de gasos d'efecte hivernacle i les partícules, la desforestació i altres activitats que afecten el clima".

Per a la seva anàlisi, el professor Berntsen i els seus col·legues han introduït en el seu model tots els factors que contribueixen als forçaments climàtics induïts per l'home des de 1750. A més, van entrar les fluctuacions en el clima causats per factors naturals, com les erupcions volcàniques i l'activitat solar. També van entrar els mesuraments de les temperatures preses en l'aire, a terra, i en els oceans.

Els investigadors van utilitzar un model climàtic simple que repeteix els càlculs milions amb la finalitat de formar una base per a l'anàlisi estadístic. Càlculs molt avançats basats en l'estadística Bayesiana (*) es van dur a terme pels estadístics al Centre de Computació de Noruega.

Quan els investigadors de CICERO i el Centre de Computació de Noruega aplicar el seu model i els seus mètodes estadístics per analitzar les lectures de temperatura de l'aire i de l'oceà per al període que acaba el 2000, van trobar que la sensibilitat del clima a una duplicació de la concentració de CO2 atmosfèric és molt probable que sigui 3,7 °C, que és una mica més grossa que la del pronòstic de l'IPCC.

Però quan els investigadors van entrar en el model les temperatures i altres dades de la dècada 2000-2010 es van sorprendre, ja sensibilitat climàtica es va reduir a 1,9 °C.

Aquest augment de la temperatura només s'assolirà després que s'arribi a un nivell doble de la concentració de CO2 (en comparació amb la del període 1880-1930) i que es mantingui aquest nivell durant un temps prolongat, perquè els oceans retarden l'efecte d’escalfament diverses dècades.

Si aquest nou estudi tingués raó, i la sensibilitat climàtica a un augment del doble de la concentració de CO2 atmosfèric fos “només” de 1,9 ºC, minimitzaria molt la possibilitat d’un canvi climàtic “insuportable” durant el segle XXI. Si no, com que les emissions de CO2 no tenen pas l’aire de disminuir, podem dir que estarem ben fotuts d’aquí a pocs anys.

(*) Els seguidors de l'estadística tradicional només admeten probabilitats basades en experiments repetibles i que tinguin una confirmació empírica mentre que els anomenats estadístics bayesians permeten probabilitats subjectives. El teorema de Bayes pot servir llavors per indicar com hem de modificar les nostres probabilitats subjectives quan rebem informació addicional d'un experiment.

dimecres, de febrer 20, 2013

El fracàs de l’AVE


Renfe acaba de publicar un comunicat més aviat autocomplaent amb motiu del cinquè aniversari de la posada en servei de la línea d’AVE entre Barcelona i Madrid. Ens explica que la quantitat de viatgers entre Barcelona i Madrid dels dotze darrers mesos ha sigut de 2,7 milions, precisant que representa un augment del 5,6 % respecte dels dotze mesos precedents.

Però, quan comparem les xifres que dona el comunicat de Renfe dels períodes 20.02.2008 a 19.02.2013 i 20.02.2012 a 19.02.2013, podem veure que el nombre total de passatgers ha disminuït un 5 % els dotze darrers mesos respecte de la mitjana anual dels cinc anys.



Tenint en compte que són necessaris 8 milions de passatgers perquè una línea de 600 km sigui rendible econòmica i socialment, comprovem que la línea més transitada d’Espanya és un veritable fracàs.

dimarts, de febrer 19, 2013

La desafecció pels polítics i la llei electoral


Si els polítics són vistos com el tercer problema del país, és que realment ho són. Es que deuen ser més aviat dolents. És bo escoltar l’opinió de gent que ha reflexionat sobre aquest tema, com és ara el senyor Cèsar Molinas, del que ja hem parlat, i del que podem trobar una entrevista que li han fet al País d’ahir. En resumeixo algunes frases.

1 - S’ha de substituir l’actual sistema de llistes tancades i bloquejades per un altre que permeti als ciutadans a candidats concreta que no considerin dignes de la seva confiança.

El que és veritablement greu són les llistes tancades i bloquejades, perquè generen un procés de selecció de candidats que no té res a veure amb el seu talent i la seva capacitat. El sistema és pervers perquè posa en mans de les cúpules dels partits decidir qui participa i qui no, i a quin lloc. L’important per entrar a la llista és la fidelitat als líders. I el mèrit dels polítics es redueix a la docilitat i a l’obediència per prosperar

Observi aquesta seqüència: d'Adolfo Suárez a Felipe González, José María Aznar, Zapatero i per fi Rajoy. O aquesta altra: Tarradellas-Pujol-Maragall-Montilla-Mas. No adverteix que la cosa va cada vegada a pitjor? Els últims han estat els governants més incompetents que hem tingut. Aquí està Mas: es creu que va a arrasar i convoca unes eleccions en les que li donen un sever correctiu. O Rajoy: com pot portar bé les coses del país un polític que no sap què passa amb el tresorer del seu partit? Bé, en aquest punt sembla que aquí ningú sap res: ni si estava en nòmina o no, el que cobrava, en fi. Ens està governant gent que no és la que té la major capacitat, i això depèn dels criteris de selecció

Segueixo preferint el sistema majoritari perquè et permet conèixer qui votes. El pots anar a veure, saps on viu, coneixes l'oficina on et pot atendre. Afavoreix una democràcia que es pot tocar més. I a Espanya ens cal un període amb aquestes característiques. Hem de conèixer els que ens representen

2 - Si els partits més votats s'han vist afavorits pel sistema proporcional, serà difícil que canviïn la Llei Electoral per pròpia iniciativa.

Em temo que els canvis només es podran aconseguir a través de la mobilització de la societat civil. Es van aconseguir un munt de signatures per frenar els desnonaments. Caldrà aconseguir per proposar una nova llei de partits que els obligui a fer congressos periòdics, a convocar primàries perquè els militants elegeixin els candidats a càrrecs representatius, a sotmetre a auditories externes independents. Més democràcia interna i transparència. Després ja es tocarà, si cal, la Llei Electoral. Però el primer és el primer

Tindran els polítics catalans la valentia de fer una llei electoral catalana basada en aquestes idees?. Em fa l’efecte que no. Ens haurem de mobilitzar.

dijous, de febrer 14, 2013

Un argument per a una novel·la


Estem en un moment polític que els moderns descriuen com líquid, i que jo descriuria més aviat com llefiscós. Varem patir la mateixa “llefiscositat” al final de la època de Felipe González, on cada dia esmorzàvem amb un nou cas de corrupció, o com al final de la primera restauració, justament abans del cop d’estat del general Primo de Rivera. Tothom acusa tothom, i fins i tot, dins del mateix partit governant, algú podria estar destil·lant indicis per fer caure el president, al que consideren massa tou amb el sentiment català. Aquests períodes líquids, llefiscosos, en els que la realitat és canviant, on ningú sap cap on anem, són bons per fer arguments de novel·les o de pel·lícules.

Un argument podria ser el següent: en un país constitucionalment indissoluble, una de les seves parts reclama el dret a decidir sobre el seu futur. Les forces centralistes es posen en marxa. Res les pararà. Una de les maneres de fer mal al moviment sobiranista és el de tacar l’honor de les persones més representatives dels que demanen el dret de cada poble a decidir. Proven de fer-ho directament amb els interessats, però no els hi surt tant bé com voldrien. De manera que passen a la seva família.

Un dels fills d’un conegut nacionalista havia tingut una amiga més o menys íntima que simpatitzava amb el partit centralista, ja que feia anys havia militat a les joventuts d’aquest partit. Feia dos anys que s’havia concertat una entrevista entre l’antiga amiga del fill del conegut nacionalista i el líder del partit centralista de la zona en conflicte. Es varen trobar en un restaurant cèntric de la ciutat i l’ex amiga es va oferir a treballar pel partit centralista. De què van parlar exactament? La conversa, evidentment, va ser secreta, però algú la va espiar, posant un micròfon dins del gerro de flors que hi havia a la taula. Qui? Misteri, però sembla que va ser gent d’algun altre partit,però mai no es va aclarir. Finalment, es va saber que havien parlat de que el fill del cap nacionalista hauria tingut uns afers poc clars.

Quan els intents de tacar l’honor dels caps secessionistes varen fracassar, l’ex amiga va declarar a un jutjat, que el fill del prebost nacionalista duia diners a l’estranger, a un paradís fiscal, en bitllets de dos-cents i de cinc-cents. Com que era paraula contra paraula, ningú podria demostrar si l’ex deia o no la veritat, a no ser que algun banc del paradís fiscal ho confirmés. Si no es trobava cap altre testimoni, no es demostraria que fos mentida, i sempre quedaria el dubte. Un pla perfecte. De manera que els manaires del partit centralista van donar el seu acord a aquesta declaració, com una arma més per desprestigiar el moviment del dret a decidir.

Però l’ex tenia por. De qui? No ho va dir. El més plausible és que tingués por de les represàlies dels partidaris de consultar el poble, ja que havia acusat el fill d’un dels seus caps de més renom. El partit centralista va cavil·lar. Si aquesta dona te por, potser algun dia dirà que tot és mentida, i que vam ser nosaltres els que li varem proposar d’acusar el seu ex amic. Potser hauríem d’impedir que es pogués desdir.

Un dia la van trobar morta. Les circumstàncies de la seva mort semblaven naturals, i així es va certificar. Però la gent no s’ho va creure i va acusar al partit sobiranista. Els del partit centralista es fregaven les mans.

Tot això podria ser l’argument d’una novel·la. Argument del que hem de dir allò de que “qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat”.

dimecres, de febrer 13, 2013

Atur registrat a Malgrat




L'atur registrat a Malgrat, a finals de gener, ha augmentat en 35 persones, arribant a les 1.900. Aquesta xifra és una mica més baixa que la del gener de l'any 2012.

Per edats, hi havia 76 homes de menys de 25 anys, 438 de 25 a 44 anys, i 421 de 45 anys o més, i 67 dones de menys de 25 anys, 459 de 25 a 44 anys i 439 de 45 anys o més.

Per sectors, hi havia 34 aturats de l'agricultura, 201 de la indústria, 282 de la construcció, 1.318 del sector serveis i 65 sense feina anterior. La gran diferència amb el mes d'agost passat es troba en el sector serveis, que regostraven, al moment de més treball turístic, un atur de 955 persones.

Mirant aquestes xifres, res no ens porta a ser optimistes pels mesos a venir.


dimarts, de febrer 12, 2013

Malgrat 1913 – La carretera de Blanes


Ara fa cent anys, la comissió de foment de la Diputació encara discutia del projecte de la carretera de Blanes, com ho explicava la Vanguardia del dimecres 7 de febrer del 1913.


En Patufet i la ministra


Es pot dir que les meves primeres lectures van ser les d’En Patufet, aquella revista que es va crear l’any 1904 i va durar fins al 1938. A casa n’hi havia un bon grapat, ordenats i enquadernats. Els dibuixos d’en Junceda i d’en Cornet, els versos de Guillem d’Oloró i les pàgines viscudes de Josep Maria Folch i Torras són una part dels records d’aquell temps. Em feien molta gràcia els acudits de nous rics, ignorants i fatxendes. Més tard vaig entendre que durant la Gran Guerra s’havien guanyat molts diners, i que a Barcelona s’hi havia establert una nova burgesia, la dels nous rics. En Patufet no era només una revista còmica, sinó que la seva sàtira era molt àcida, encara que jo, en aquell temps, no la captés.

Amb aquestes lectures, vaig acabar vacunat per sempre més de les ridícules situacions d’aquesta classe social. Em fan riure, si en veig alguna.

La ministra Mato em sembla un bon exemple d’aquesta espècie. No és, com les noves riques d’En Patufet, grassa i exuberant, sinó que és escanyolida, perquè les modes canvien amb el temps. Les festes d’aniversari de les seves criatures amb confetti a gogó, l’aparició d’un Jaguar al garatge sense que se’n adonés, em recorden, no hi puc fer es, aquells personatges.

La senyora ministra tindrà estudis de Sociologia i de Ciències Polítiques, però la veig com una nova rica, fatxenda, de la que En Patufet, si encara existís, en podria treure molt de suc.

És clar que, amb un president que sembla el cavaller de la trista figura, un ministre d’hisenda que cada vegada que el miro se m’assembla més al mag Tamariz, i un ministre de turisme, indústria i energia que recorda, per la seva cara adusta, en Buster Keaton i que, com ell, trenca tot el que toca, la ministra Mato no desentona gens en un govern que, si no fes plorar, faria riure.

dissabte, de febrer 09, 2013

Espanya, medalla de bronze


Segons les dades de l'estudi d'integritat institucional, dades de les ja hem parlat no fa gaire, de l'Europa dels 15 (és a dir de la Unió Europea abans de les últimes ampliacions) som, després de Grècia i Itàlia, els més corruptes. Tenim, per mèrits propis, la medalla de bronze de la corrupció.

La Contra de la Vanguardia del primer de febrer entrevistava a Manuel Villoria, del consell executiu de Transparència Internacional, l'organisme que realitza cada any el citat estudi. Segons aquest senyor, la corrupció política espanyola es troba sobretot a nivell local, “a causa del urbanisme, que ha estat un mitjà de finançament ràpid i flexible de les corporacions locals, però que ha desencadenat uns problemes de corrupció terribles”. A més, diu, “els alcaldes tenen a Espanya un poder que sorprèn a la resta dels alcaldes europeus”. Per exemple, a Espanya, els alcaldes estan en els tribunals de selecció i contractació de funcionaris, i això és una font de nepotisme i clientelisme brutal.

Els diputats espanyols són elegits en llistes tancades, de manera que tenen més incentius per estar al servei de qui els posen en les llistes (la cúpula del partit) que al servei dels ciutadans. S'està produint un model de polítics professionals, que han entrat joves als partits i han crescut en ells. Només fan carrera si es mantenen fidels i submisos. Quan arriben al poder, exigeixen la mateixa lleialtat i submissió. La seva visió del poder és considerar-lo com el seu patrimoni. Com deia César Molinas en el seu cèlebre article del diari el País del 10 del passat setembre (que també hem comentat aquí), els polítics espanyols s'han convertit en una elit extractiva. És a dir, tenen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. Una cosa que recorda molt a la corrupció.

La cúpula dels partits ha molts favors als grans empresaris i als bancs. Les grans empreses han de portar-se bé amb el poder, raó per la qual procedeixen a constants nomenaments de ex polítics pels seus consells d'administració. La societat civil és feble, no pot ser molt crítica si vol tenir accés a contractes públics. Els periodistes independents tenen dificultats per informar sobre assumptes que puguin danyar als propietaris dels diaris, que de vegades són bancs o grans empresaris. I tampoc poden danyar als anunciants, ja que d'ells depèn que el diari pugui sobreviure. Manuel Villoria exemplifica el problema del periodisme espanyol: "Sorprèn que The New York Times publiqui que s'estiguin defraudant a Espanya més de 40.000 milions d'euros, amb nom i cognoms, sobretot de grans famílies i grups determinats, i que res de això es publiqui aquí. Està tot molt controlat".

Tampoc s’ha comentat, que jo sàpiga, un altre article del The New York Times, del 28 de setembre passat en el que es parla de la hipotètica fortuna del rei, que el diari americà estima en 2.200 milions de dòlars, o sigui, uns 1.800 milions d’euros.

El poder judicial també és impotent per lluitar contra la corrupció. Avui dia li és més fàcil progressar a un jutge si fa els ulls grossos a la corrupció que si la combat. L'exemple de la caça i captura del jutge Garzón, el primer que va investigar el cas Gürtel, n'és un exemple.

No podem aspirar a tenir governants perfectes, però si podem aspirar que es perfeccionin els mecanismes, els controls democràtics, perquè els governants mediocres o dolents ens facin el menor dany possible. Però aquests controls difícilment els perfeccionaran els mateixos polítics que es beneficien de la situació actual, almenys fins que milions de persones no sortim al carrer a dir prou. Només així podrem aspirar a no tenir el dubtós honor de tenir la medalla de bronze de la corrupció.


divendres, de febrer 08, 2013

L’índex de producció industrial


Ahir es van publicar, per part del Institut d’estadística d’Espanya, els índex de producció industrial. Aquest índex està calculat amb base de que la producció industrial de l’any 2005 sigui igual a 100.

Veiem que, des de l’any 2007, aquest índex baixa si prenem la totalitat de l’estat espanyol, sent el de l’any passat de 77,0 %. Es a dir, l’any 2012 a l’estat espanyol la indústria va retrocedir, respecte de l’any 2005, un 23 %. Respecte del se màxim, que va ser l’any 2007, el retrocés va ser del 27 %.

A Catalunya va passar més o menys el mateix: la producció industrial de l’any 2005 va ser un 18 % inferior a la del 2005, i del 23 % respecte del màxim, l’any 2007.


Examinant amb més detall el que ha passat a Catalunya, els bens de consum han aguantat relativament be, ja que “només” han perdut un 5 % des de l’any 2005. Els bens d’equipament (maquinàries, material de transport, estructures metàl•liques, etc.) han perdut un 24 %. Els bens intermedis (química, minerals, etc.) s’han enfonsat, perdent un 31 % des del 2005, i l’energia s’ha mantingut bé, ja que el 2012 ha augmentat un 3 % respecte al 2005.


Unes guatlles farcides i el canvi climàtic


L’altre dia vam sortir a dinar fora. Quan ens varen portar la carta, el maître ens va dir que, a més a més de la carta, hi havia guatlles farcides. El meu coneixement de la caça menor, que és la cacera que hi ha al país, és escassíssima, nul·la. Però, pel que he pogut arribar a saber, la guatlla només es pot caçar durant els mesos que no fa fred, ja que quan l’hivern arriba, se’n va cap a Àfrica, buscant la calor.

Això ho sé, o ho creia saber, des de que, ara fa molts anys anava a passar, de tant en tant, uns dies a Santa Coloma, a casa d’un amic que tenia un pare caçador. A l’eixida de la casa hi havia moltes vegades algunes perdius penjades d’uns ganxos que estaven esperant a que la carn se’ls estovés, es passés, procés que en francès en diuen faïsander. Quan començaven a tenir una certa pudor de carn passada, entraven a la cuina. Davant el meu astorament i la cara de fàstic que probablement em va endevinar, el pare del meu amic em va dir que, al ser la carn de la perdiu molt dura i difícil de mastegar, degut a una textura més aviat massa ferma, les perdius s’havien de deixar passar.

Un bon dia, el senyor va arribar, al vespre, amb unes guatlles que acabava de caçar. “Són pel dinar de demà”, va dir. “Que no s’han de deixar passar?”, que li responc. Va moure el cap com dient, quina paciència he de tenir amb aquest ignorant, i em va contestar que no, que la carn de la guatlla era més tova que la de la perdiu i, a més, la guatlla té una capa de grassa sota la pell que, si no es menja aviat, es corre el risc de que es torni agra. A més, em va dir, segurament per evitar alguna altre pregunta digna de la meva ignorància, que les guatlles marxaven a passar l’hivern a Àfrica, de manera que ai algun dia em donaven guatlla durant l’estació freda, no podria ser una guatlla salvatge.

Al restaurant, doncs, segur dels meus coneixements cinegètics, vaig dir al maître que la guatlla que ens oferia devia ser criada en una granja, que no podia provenir de la caça, ja que, quan fa fred, aquestes pobres criatures emigren cap al sud. “Esteu molt equivocat”, em va contestar. “Això era abans. Ara, amb el canvi climàtic, amb l’escalfament global, moltes guatlles no s’adonen que arriba l’hivern i es queden aquí. Vostè comprendrà, va acabar, que si les guatlles fossin de granja les tindríem a la carta”.

De manera que tenim una altre prova convincent que el món s’escalfa, i és que a l’hivern es poden menjar guatlles salvatges. Una altre pilar dels meus escassos coneixements que s’ha enfonsat.

Les guatlles eren molt bones. Farcides amb paté, pit de gallina i un picat de xampinyons. Dada la textura de la carn, és plausible que es tractés d’unes guatlles caçades feia poc temps. Encara que a mi potser m’agradin més guisades amb mongetes seques, les clàssiques pochas con codornices, tal com les he menjat moltes vegades, ja fa anys, quan treballava al prepirineu aragonès. En deien guatlles a la navarresa.

Malgrat 1913 – Escola Fonlladosa per a noies



Mn. Fèlix Paradeda, en el seu llibre Malgrat i sos contorns, al parlar de l’ensenyament particular, informa de les escoles que hi havia a Malgrat quan va escriure el llibre, l’any 1915:

Ademés del que dirigeix actualment D. Celestí Pascual, titolat Academia Malgratensa, situat al carrer del Carme, n’existeixen altres dos bastits per D. Francisco Fonlladosa, a propòsit per donar-s’hi ensenyança.

L’un per a nois, fundat en 1905, funcionà alguns anys subvencionat per dit senyor; l’altre per a noies, s’ha acabat de construir en 1915.

Avui fa cent anys, el 8 de febrer de l’any 1913, el senyor Francesc Fonlladosa va presentar una instància demanant permís per a la instal·lació d’una escola per a noies. Vuit anys abans, el senyor Fonlladosa, el 9 de gener del 1905, havia demanat permís a l’ajuntament per construir un local destinat a escola. A la nova escola per a noies li va posar el nom de Escola Delatreille, nom de la seva esposa, Victorina Delatreille, de nacionalitat francesa.

Nota: la data del 8 de febrer del 1913 és la que figura al llibre Malgrat de Mar, Crònica d’un segle. En canvi, segons la web de les escoles Fonlladosa, la data a la que el senyor Fonlladosa va demanar permís a l’ajuntament per fer una escola de noies va ser el 4 de febrer, quatre dies més aviat.

dimecres, de febrer 06, 2013

La família dels òvids


Escrivia el senyor Ortega y Gasset el 15 de novembre de l’any 1930, al seu famós article “El error Berenguer”, publicat al diari El Sol:

El Estado tradicional, es decir, la Monarquía, se ha ido formando un surtido de ideas sobre el modo de ser de los españoles. Piensa, por ejemplo, que moralmente pertenecen a la familia de los óvidos, que en política son gente mansurrona y lanar, que lo aguantan y lo sufren todo sin rechistar, que no tienen sentido de los deberes civiles, que son informales, que a las cuestiones de derecho y, en general, públicas, presentan una epidermis córnea. Como mi única misión en esta vida es decir lo que creo verdad, -y, por supuesto, desdecirme tan pronto como alguien me demuestre que padecía equivocación-, no puedo ocultar que esas ideas sociológicas sobre el español tenidas por su Estado son, en dosis considerable, ciertas.

Ha canviat el poble espanyol des de fa vuitanta anys? Pel que veiem, no gaire. El poble espanyol segueix pertanyent a la família dels òvids, ja que si no fos així, avui el govern del senyor Rajoy ja hauria hagut de plegar. Una economia que no rutlla, un atur indecent, una corrupció rampant, uns ministres que tenen un nivell molt mediocre, un president del govern que no llegeix cap altre diari que no sigui el Marca i que no sap idiomes, una educació arcaica i poc eficaç, uns serveis sanitaris que es troben cada vegada més maltractats, etc. I podríem seguir. El pitjor és que ningú sembla poder donar una sortida a aquesta crisi que vivim, crisi que segons el president del Bundesbank, ha de durar encara deu anys. I no és res d’estrany que sigui així, si pensem que la veritable imatge de la crisi és l’atur i que, encara que l’economia comencés a anar una mica millor l’any que ve o d’aquí a dos anys, l’atur no baixaria d’una manera significativa durant molt de temps.

I a Catalunya? Parlem només de la corrupció. El president acaba de fer una crida per netejar Catalunya de la corrupció. Molt bé, però ja sabia fa temps que hi havia corrupció, i no sembla pas haver fet res. Podria, potser, començar per netejar a casa seva.

Espanya no sembla pas tenir cap sortida. I el poble no es revolta. On és el moviment del 15 M? Els òvids semblen anar-se acostumant a la situació. Veurem el que dura (recordem que, des de que el senyor Ortega y Gasset va escriure l’article en qüestió i el canvi de règim no van passar ni sis mesos). De vegades, els òvids prenen decisions irracionals i s’estimben tots junts.

Catalunya no té una sortida més fàcil que la que té Espanya. Durant els darrers trenta anys hem copiat les estructures i els defectes de l’estat central, les mateixes corrupcions, el mateix augment exponencial del nombre de funcionaris, no hem ni fet una llei electoral adaptada a Catalunya, ens hem endeutat com ximples, i el nostre atur és tant insolent com el de la resta de l’estat. Moltes d’aquestes coses s’haurien pogut fer d’una altre manera. Però el que més em preocupa és que, ara fa quaranta cinc anys, quan vaig acabar els estudis, a gairebé ningú se li venia al pensament fer-se funcionari. Això feia que Catalunya fos diferent i més rica. Ara és al revés, molta gent només té, com horitzó per la seva vida, el delit de esdevenir funcionari.

Amb l’autonomia, potser el pecat més important que s’ha fet pel futur de Catalunya és aquest. Conscient o inconscientment, ens hem anat convertint d’un país de gent emprenedora en un país que aspira al funcionariat, i en aquest aspecte ens hem anat acostant a Espanya. Som cada vegada més òvids. Però recordem el que hem dit abans: en situacions extremes, els òvids poden prendre decisions irracionals. Sobretot si els que estan al càrrec del ramat enraonen molt però no fan res del que diuen.