dimarts, d’octubre 31, 2006

L'energia nuclear i en Felipe González

Mai no he estat massa partidari del senyor Felipe González, i això que és de meva quinta. Sempre m’ha semblat que és un senyor que enraona massa “barato”, que diria la meva àvia. Es a dir, que parla molt per no dir gran cosa, i de vagades parla massa sense necessitat.

Això no vol pas dir que pensi que tot ho va fer malament quan governava. Una persona que ha estat al govern tants anys com ell forçosament ha tingut de fer moltes coses bé, sinó la gent no l’hauria tornat a votar.

A mi hi ha tres coses (a més de l’expropiació de Rumasa, que tots sabem com es va fer i com es va desenvolupar) que les vaig trobar dolentes, entre altres coses perquè eren més ideològiques que racionals:

 La legalització del consum de la droga, que ha portat el país a ser un dels pilars del comerç mundial de drogues.

 La decisió de no construir més autopistes, i optar per la construcció d’autovies, que ens ha portat a la situació actual, de unes carreteres que s’han quedat estretes per les necessitats d’avui (si no ho creieu, preneu l’autovia d’Alacant a Madrid, per exemple). Menys mal que ja es comencen a construir noves autopistes, algunes d’elles paral•leles a alguna autovia feta a l’època del Sr. González.

 La moratòria nuclear, que ha augmentat la dependència energètica del país.

Aquest comentari ve arran d’un article publicat al diari El Pais pel senyor González el dilluns 24 d’octubre, on reflexionava sobre la conveniència o no de l’energia nuclear. Deia el senyor González en aquest article, que dels dos inconvenients d’aquesta energia (seguretat de funcionament i emmagatzematge dels residus) la primera ja ha estat resolta. Per això, ara, el senyor González és partidari de tornar a parlar i discutir da la conveniència de construir noves centrals nuclears.

Si de savis és rectificar, sembla que el senyor González, ara de vell, va adquirint saviesa. Llàstima que, quan era jove, hagi pres algunes decisions més basades en una ideologia caduca que en la saviesa que ara comença a tenir.

dilluns, d’octubre 30, 2006

El ple de setembre del 2006

Ple una mica buit, si se’ns permet l’acudit fàcil.

Un minut de silenci al començament, en record dels morts a les pateres. Potser s’hi hauria d’afegir els dels “cayucos”

Una sorpresa: pel 2007 les festes locals seran el 16 d’agost i el 7 de desembre. Molt original.

Expropiacions: pagar gairebé 1000 m2 de terreny amb una mica més de 1300 euros és poc engrescador pels expropiats. Menys mal que dins aquest preu hi ha un premi d’afecció del 5 %. Segurament tot és legal, molt legal, però el pobre contribuent deu resar a tots els sants per no tenir la mala sort de ser expropiat a un preu tan ranci.

Lloguer de bicicletes: quin embolic! Quan de temps malaguanyat per arribar a parlar de la mobilitat sostenible (algú sabrà el que vol dir això) per acabar dient que es continuarà a educar el poble sobre les repercussions de l’actual model de transport motoritzat, i que es programarà, es prioritzarà i es calendaritzarà les actuacions necessàries per promoure i facilitar l’ús de la bicicleta. Això sí, per l’ús privat dins del poble. Pel que respecta a l’ús públic (diguem, pels membres de la corporació) sembla que la bicicleta no és convenient. S’estudiarà la viabilitat de la creació d’un servei públic de préstec – lloguer de bicicletes.

Què voleu que us digui, a mi aquest llenguatge de prioritzar i de calendaritzar més aviat m’amoïna. Em sembla, n’estic segur que és parlar per no dir res. Menys mal que l’alcaldessa és la única que s’ha oposat a aquesta resolució:deu ser la única de la corporació que té un xic de seny.

Precs: el de sempre, rajoles trencades (no se’n troben d’iguals), que si es fan obres els vianants han de baixar de la vorera, que si tal solar ha estat brut tot l’estiu (no us preocupeu, avui ho hem passat a veure), que si la casa tal amenaça ruïna i no es pot fer gran cosa, que les lleis són les lleis, i les coses de “palacio van despacio”, sobretot si un advocat s’hi barreja. Ah, i que no se’ns oblidi, tres mestres que han dimitit, sobre quatre, a l’escola d’adults. Ni que fan falta papereres pels pobres fumadors, obligats per la llei a fumar al carrer:

Menys mal que hi haurà agents cívics al carrer, que si no, no sé on aniríem a parar.

diumenge, d’octubre 29, 2006

El Centre Cultural

He de confessar que he llegit amb molt de retràs el butlletí informatiu del mes de juny on es presenta al poble el projecte de Centre Cultural.

Abans de res, dir que la publicació d’aquest tipus de butlletí, encara que a algú li sembli una despesa supèrflua, per a mi és una prova de bona informació democràtica, i una crida a la discussió constructiva, basada en uns ciutadans al corrent dels projectes que es fan a la Casa Gran.

També felicitar l’ajuntament per la seva pàgina web, molt completa. Llàstima que ningú no hagi aprofitat la publicació de les actes dels plens per fer-ne un comentari mensual. Si Déu ens dóna salut i ganes, potser qualsevol dia ho intentem nosaltres.

Tornant al Centre Cultural, de primer dues reflexions:

1. Una inversió pressupostada de 15 milions d’euros (sense comptar que l’obra molt probablement costarà bastant més) és comparable amb el pressupost anual de l’ajuntament (20 milions d’euros). Sembla un ratio molt elevat.

2. Menys mal que l’alcaldessa diu que res no es fera abans d’haver garantit el finançament de la inversió inicial i d’haver estudiat la viabilitat econòmica del funcionament de l’edifici. Sana prudència.

Per la meva experiència, no m’estranyaria gens que l’edifici i tot el que l’envolta (aparcament subterrani, etc) costés entre 20 i 25 milions d’euros. Tampoc m’estranyaria que les despeses de manteniment i de funcionament costessin anualment entre 8 i 10 % de la inversió inicial, és a dir, entre 1,5 i 2,5 milions d’euros.

Mirant el pressupost de l’ajuntament, a mi aquests números no m’encaixen. Ni gaire ni gens. Esperem a veure els números que troba l’ajuntament per jutjar i prendre posició.

Si la política informativa actual continua, no tinc cap dubte que tots serem perfectament informats d’aquest projecte, d’altra banda, cal dir-ho, molt temptador, per poder opinar amb coneixement de causa.

divendres, d’octubre 27, 2006

La corrupció urbanística

Es parla molt de la corrupció urbanística que ha invadit aquest pais. Tres consideracions sobre aquesta qüestió:

- El menys important és que algunes persones s'hagin enriquit. La justícia els haurà de perseguir, i alguns es podriran a la presó.

- El pitjor és que malmeten el paisatge per, almenys, cinquanta anys, i que poden conduir veritables desastres, com són les inundacions.

- La causa de la generalització d'aquesta corrupció la podem trobar en la financiació insuficient dels ajuntaments.

Hem vist a la tele les inundacions de Galícia de fa uns dies. S'ha vist molt la vila de Cee, prop del cap Fisterra (Finisterre pels qui no parlen gallec). Vaig conèixer Cee al final dels anys seixanta, quan la vila era una vila de pescadors i de treballadors de la fàbrica de Carburos Metálicos. Era una vila petita, i els tres rius que hi desemboquen estaven completament lliures. Recordo l'hivern del 71 al 72 com un hivern de molta pluja, i no recordo cap inundació important a aquella zona.

No hi havia tornat des de l'any 86, quen aquest estiu vaig tenir l'ocasió de passar-hi unes hores. Vaig quedar impressionat pel canvi. Allà on hi havia un petit poble de pescadors i treballadors s'havia construït una petita ciutat. Allà on els rius eren lliures, s'havien canalitzat amb una estretesa que, pel qui coneix Galícia i les seves plujes, semblava una temeritat. Una part important de la nova vila era guanyada al mar. Vaig dir a la meva dona que, si plovia com l'hivern del 71 al 72 la vila s'inundaria. No pensava pas que el meu comentari es compliria tan aviat.

Fa uns anys, a França, a Vaison la Romaine, a la vora de Nimes, una aiguats varen inundar el poble i van causar uns quants morts. Es va descobrir que, al haver descentralitzat la capacitat d'urbanització als municipis, l'ajuntament de Vaison havia donat permís per construir sobre l'antic llit del riu. Es que l'ajuntament no tenia uns tècnics competents, o es que es van donar permisos de construir als amics? En aquest cas, la descentralització era un error complet, ja que els funcionaris de l'Estat no haguessin donat mai el permís de construir sobre el llit d'un riu.

Essent jo director d'una fàbrica al peu dels Alps, fàbrica que es troba a la mateixa vora d'un riu, periòdicament havíem d’actualitzar un pla hidràulic amb les crescudes anomenades centenàries, és a dir, que es produeixen un cop cada cent anys. Amb les noves dades que ens subministrava l’administració, havíem de fer periòdicament obres per protegir, no solament la fàbrica, sinó el que es trobés riu avall, sobre tot per la contaminació que una inundació de la fàbrica pogués causar.

Pensant en això, em pregunto si, al cobrir la riera o al fer peatonal el carrer de Mar, l’ajuntament ha tingut en compte les pluges i les riades centenàries. Es de suposar que sí, ja que els tècnics de l’ajuntament de Malgrat són gent seria i competent. Però, tenint en compte que els danys causats en cas d’inundació poden ser molt importants, seria interessant que es fes un exposat o una exposició dels càlculs que s’han fet per garantir que aquestes obres seran capaces d’evitar inundacions en cas de pluges importants.

Si, per desgràcia, un dia es produïssin a Malgrat inundacions com les de Cee, que no es pugui dir l’excusa de sempre: "Mai havíem vist ploure tant, no ho podíem preveure", quan avui hi ha dades fiables de les pluges dels darrers cent anys.

dijous, d’octubre 26, 2006

El pujar i baixar de la marea

Estic llegint un llibre molt interessant sobre la història del planeta, sobre les variacions extremes de clima que hi ha hagut, sobre l'évolució de la vida. Tot és extraordinari i et fa pensar que, finalment, el que som ara no té cap importància, ja que de totes maneres el planeta seguirà la seva evolució, una vegada que la nostra espècie hagi desaparegut, com si res.

Tot això ho estic pensant mentre observo la marea pujar i baixar. Tant de neguits, tant de lluites per res, ja que la marea continuarà a pujar i a baixar, tal com ho ha fet fa millions d'anys, i tant com ho continuarà fent durant al menys altres millions d'anys, insensible als nostres afanys.

Passes el temps mirant com una pedra, poc a poc, va quedant coberta per l'aigua que va pujant, i relativitzes tot el que passa.

En Janí, però, comença a impacientar-se. Es que per ell ja és la hora de menjar.

Li explico el que penso, però no té l'aire de fer-me molt de cas.

Finalment, arribo a la conclusió que les marees, la història del planeta, la relativitat de l'existència són pensaments molt nobles, però que s'han de tenir amb la panxa plena. I és que en Janí et torna desseguida als valors reals de la vida.

Estiueig i memòria històrica

Llegim La Vanguardia en un banc davant del port. A la portada parla de l’ona de calor que ja ha fet un mort a Catalunya. Aquí, però, fa fresquet. Fins i tot ens sentim una mica culpables, en Janí i jo, de tenir més aviat fred quan a tot el país el personal sua.

Es que passem l’estiu entre el cap de l’Estaca de Bares i el cap Ortegal, a Galícia. Quan el mestre, el Sr. Ragull, ja fa uns anyets d’això, ens feia aprendre de memòria els caps d’Espanya, poc em podria pensar que un dia estiuejaria entre aquests dos caps llunyans i misteriosos.

El carrer principal del poble porta el nom de General Franco. Sí, aquell del bigotet, us en recordeu? Ara que es vol fer una llei sobre la Memòria Històrica, aquest poble en podria ser un exemple.

Més avall, un grup de cases de les dites cases barates, encara porta ben visible el títol de Delegación Nacional de Sindicatos, amb el “yugo” i les fletxes de la Falange. Són cases de l’any 1955.

Per estar al dia compro el periòdic local, La Voz de Ortigueira, fundat el 1916, Semanario defensor de los intereses generales de Ortigueira y su comarca. Es tracta del número 4698, del 21 de juliol. A la darrera plana, a la rúbrica Recordando, una fotografia del 15 d’agost de 1941, on es veu el Caudillo visitant la localitat, tot de blanc, amb boina, probablement vermella, amb l’alcalde Bermúdez a la seva dreta, y el Sr. Crespo Bello, amb jaqueta blanca de Jefe Local. Tots amb camisa fosca, segurament blava, i corbata negra.

- I aquest Crespo Bello qui era?, em pregunta en Janí.

- El pare de la Mari Carmen, on vas a córrer pel camp i on jugues amb les sabatilles.

En la mateixa plana, la rúbrica Veraneantes: A su residencia de Santa Marta ha llegado de Venezuela don Vicente Castro, con su encantadora esposa doña Regina y su bella hermana Teresita. I segueix un reguitzell més de veraneantes.

La patrona es Santa Marta, que es celebra el 29 de juliol. La missa cantada, presidida per les autoritats, el cerca vila matinal, el repicar de campanes, la processó desprès de l’ofici, amb l’imatge de la Patrona i el pendó. Tota la gent d’estrena, no se sap si per veure l’espectacle o perquè els vegin a ells, la sessió vermut i el concert de la tarda. Si no fos perquè les mosses ensenyen el llombrígol i el personal és més aviat grassó, ens creuríem als anys cinquanta.

I és que aquest estiueig ens sembla que hem entrat al túnel del temps. Em recorda els estiueigs de la família Ulises del TBO. Només ens faltaria escoltar els discos sol·licitats. Posem ràdio Ferrol i escoltem: Para su nieta Martita, en el día de su Santo, de sus abuelos. I segueix una cançó de Manolo Escobar.

Suggerirem a les autoritats municipals de declarar el municipi Memòria Històrica. Estem segurs, en Janí i jo, que els turistes hi vindrien nombrosos, sobretot els de la nostra edat, per recordar tal com érem de joves.