divendres, de desembre 11, 2020

Dilemes

Sembla que comencem a veure el principi de la fi de la pandèmia amb l'aparició imminent de vacunes. Algunes d'elles són vacunes noves, basades no en la inoculació de virus morts o ensopits, sinó de molècules d'ARN que, degudament introduïdes en les cèl·lules, generen les proteïnes que caracteritzen el coronavirus, de manera que es creen anticossos que, si el virus ens envaeix, actuaran per contrarestar-lo. Aquesta nova tecnologia, creada en un temps rècord, és molt prometedora, no només per la pandèmia actual, sinó per a futures malalties.

Si l'any que ve ens podem alliberar de la pandèmia, quedaran les seves conseqüències econòmiques. Entre elles, el vertiginós deteriorament dels comptes públics: el deute públic a Espanya serà entre el 125% i el 130% de l'PIB en els propers anys, quan era de l'40% el 2008 i és d'una mica menys de 100% actualment. I en aquesta situació no estem sols: Itàlia podria arribar al voltant de l'160% de l'PIB, Grècia a més de l'200% i Portugal o França a registres com el nostre, mentre que els països de nord d'Europa i Alemanya es quedaran a la meitat. A això cal afegir-hi l'augment de la desocupació, el tancament d'empreses i, com derivat, el creixement de la morositat creditícia: un cercle perillós que afectaria el creixement del crèdit i, amb ell, a la fortalesa de la recuperació econòmica.

El que passi durant les properes setmanes serà molt important per les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Al debatre el que hem de fer per Nadal, no oblidem que hem de triar entre unes festes celebrades amb alegria i amb retrobaments familiars seguides d'una tercera onada al gener, o unes festes menys alegres, celebrades amb més prudència, que evitin, en la mesura del possible, aquesta tercera onada. No hi ha dubte que una tercera onada augmentaria, i molt, el deteriorament de l'economia i faria més lenta i complicada la recuperació.

Tenim, per tant, davant nostre, un primer dilema: alegria nadalenca i augment dels problemes econòmics, o prudència durant aquestes festes i major possibilitat de recuperació en un termini raonable.

Però hi ha un segon dilema, l'endeutament públic. Sent imparable l'augment del deute públic, la pregunta és si els governs hauran de practicar una contenció pressupostària en els propers anys, és a dir, una nova austeritat, que tant de mal va produir en l'anterior crisi econòmica. Això és el que opinen molts economistes.

D'altra banda, tenint en compte que els interessos que els governs estan pagant pel deute públic són molt baixos, altres economistes opinen que l'augment del deute públic no és un problema greu. La càrrega del deute ja no és la que era. Per exemple, Espanya va pagar un interès mitjà del seu deute públic del 5,4% en l'any 2002, mentre que en l'any actual no arriba a el 2%, i, ara mateix, els bons a 10 anys tenen un interès negatiu..

Per què estan tan baixos els tipus d'interès? Bàsicament, perquè el sector privat no sembla veure moltes oportunitats d'inversió productiva, i els estalviadors que no tenen un altre lloc a què acudir estan disposats a comprar deute públic, encara que no els ofereixi interessos elevats. Probablement aquestes circumstàncies no variaran, de manera que aquests economistes preveuen que els interessos del deute segueixin baixos durant molt de temps. Si això és cert, efectivament l'increment del deute públic no seria un problema greu. L'estat hauria d'estar invertint fortament en el futur de país, encara que hagi de demanar prestat els diners que necessita per efectuar aquestes inversions. Sempre, és clar, que es tracti d'inversions serioses en infraestructures, polítiques contra el canvi climàtic, educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc., és a dir, inversions amb futur, no com les del famós pla E de el govern de Rodríguez Zapatero.

Aquest és el segon dilema: endeutar-se o no endeutar-se per poder invertir en el futur de país.

El futur econòmic d'Espanya en els pròxims anys estarà en la capacitat d'encert que tinguem afrontant aquests dos dilemes.

dilluns, de desembre 07, 2020

Prudència, ciència i paciència


En aquest país de tertulians en què ens ha tocat viure, no es pot encendre la televisió o escoltar la ràdio sense topar-se amb una banda de personatges que tot ho saben i tot ho entenen, opinant sobre l'humà i el diví. Evidentment, el tema actual és la pandèmia. Tots critiquen les autoritats pel que han trigat a prendre decisions, però són els mateixos que al gener deien que l'anul·lació del congrés de telefonia mòbil a Barcelona era una maniobra perquè el congrés se celebrés en un altre país. Això demostra que les seves facultats de previsió són, al menys, tan deficients com les de les autoritats a les que tant critiquen.

 Seguim amb la por al cos. Les decisions que s'estan prenent són de vegades contradictòries, lesives per a bona part de l'economia, i no se sap si seran eficaços per erradicar la pandèmia. Però és difícil compaginar la lluita contra el virus amb el funcionament més o menys normal de l'economia. Sembla clar que els governs estan temptejant solucions que no sabem si tindran un efecte positiu. Lògicament, les decisions preses per les autoritats seran sempre criticades per un o altre sector econòmic que es vegi afectat per les mateixes.

 Acabem de sortir d'una situació econòmica complicada i ja ens veiem ficats en una altra, i amb una sanitat pública molt disminuïda per les retallades dràstiques dels anteriors governs.

 Des del punt de vista econòmic, per pal·liar les greus conseqüències derivades de la paràlisi a causa de la pandèmia, no queda més remei que augmentar la despesa pública. Al nostre país, la despesa pública és força mes petita que en els països del nostre entorn, malgrat que el nostre deute públic és de les més grans. Això vol dir que els ingressos públics són insuficients per fer front amb garanties a una situació normal. La pressió fiscal al nostre país és insuficient i molt per sota dels països que ens envolten. En resum, paguem menys impostos dels que hauríem de pagar si volem tenir els beneficis socials als quals aspirem.

 La pressió fiscal, també anomenada pressió tributària, és el total d'impostos que recapta el sector públic d'un país. Habitualment ve expressada com els ingressos fiscals respecte al producte interior brut (PIB), és a dir el percentatge de l'PIB que els ciutadans destinen a el pagament d'impostos. A Espanya, la pressió fiscal de l'any 2019 ha estat del 35,2%, mentre que a Itàlia ha estat del 42,4% a Alemanya del 41,5% o a França del 47,2%, segons dades d'Eurostat.

 No ens estranyem, per tant, que els ajuts públics per reflotar l'economia durant i després de la pandèmia siguin molt més petits que les d'altres països. D'aquí la pregunta: cal augmentar els impostos a Espanya? A primera vista, sembla que si. Però el que tinguem una pressió fiscal baixa no vol dir que l'esforç fiscal dels contribuents sigui menor, ja que no suposa el mateix esforç per a un contribuent pagar el 40% quan es guanyen, per exemple, 60.000 euros a l'any, que quan se’n guanyen 20.000.

 Si s'augmenten els impostos no vol dir que l'estat recapti més. És més suportable una pressió fiscal del 41,5% com a Alemanya, que té un PIB per càpita de 41.500 euros anuals, que una pressió fiscal del 35,2% com a Espanya, que té un PIB per càpita de 26.400 euros. Amb aquestes xifres, l'esforç fiscal dels alemanys és molt menor que el dels espanyols (Alemanya té un índex d'esforç fiscal de 16, per 22 a Espanya), el que es tradueix en el fet que, a l'augmentar els impostos, la recaptació no augmenti, ja que, com més esforç fiscal, major tendència al frau.

 Sembla clar, per tant, que la capacitat fiscal del nostre país per atacar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques és menor que la de molts països del nostre entorn. Les ajudes als sectors econòmics més afectats seran menors que les que donen altres països, i això malgrat les ajudes europees, que no se sap quan arribaran. És a dir, no ens queda més remei que endeutar-nos.

 Aquesta pandèmia ens ha demostrat que ni els polítics poden fer massa per resoldre els problemes, ni els científics saben suficient per donar solucions ràpides i eficaces a la pandèmia actual. Pandèmia que continua la seva marxa imparable a tot el món, amb la seva petjada de destrucció, malaltia i mort. El superarem, no hi ha dubte. La pregunta és quan i a quin cost. No ens queda res més que tenir prudència, per evitar contaminar-nos i contaminar els altres, confiar en la ciència per trobar el més aviat possible una vacuna i medicaments que ajudin a vèncer la malaltia, i finalment, ens cal molta paciència, ja que ens queden per davant molts mesos abans que puguem dir que hem deixat enrere aquest malson.