dimecres, de setembre 13, 2017

Decreixement al Parlament de Catalunya

El 7 de setembre, al Parlament de Catalunya hi va haver una interpel·lació al govern que, almenys per mi, és molt important. Un diputat de la CUP, en Sergi Saladié, va interpel·lar el vicepresident i responsable d0economia del govern, sobre si, en el context del procés constituent de la nova república, s’ha valorat prou l’opció decreixentista. Es la primera vegada, suposo, que un problema d’aquesta importància es planteja, no sols al Parlament de Catalunya, sinó a cap altre parlament espanyol.

Cap dels diaris que he consultat porta cap ressenya sobre aquesta interpel·lació. Me’n he assabentat pel blog The Oil Crash. Només al 15/15\15, el dia abans de la intervenció del senyor Saladié, se li fa una entrevista per parlar-ne. Els diaris i els periodistes ens saturen de notícies del procés, que és el que convé a les elits que realment manen al país, perquè no ens donem compte del que realment és important.

Explica en Saladié que quan parlem de decreixement ens referim a un procés ordenat de reducció d’activitat i consum, per anar adaptant-nos a la nova realitat energètica. Afirma que, segons molts indicadors, ja ens trobem dins d’un procés de decreixement, però que no és gens ordenat. Vist el que passarà, molt probablement, dins de pocs anys hi haurà un col·lapse general, produït per una combinació de degradació ambiental y de escassesa de recursos. Per això farien falta uns canvis radicals que haurien de portar sobre l’energia, l’urbanisme, l’alimentació i els valors socials, i aquest canvi és urgent. Seria comparable a una economia de guerra. 

Evidentment, la resposta del vicepresident Junqueras, va ser la de dir que no estava d’acord amb el decreixement, ja que, sense creixement econòmic no es pot finançar l’estat del benestar.

El que passa, però, és que el creixement econòmic no pot ser un creixement indefinit i que, un moment o un altre, s’ha d’aturar. I quan s’aturi, si no ens hi hem preparat, el caos pot ser horrorós.

No tothom a la CUP està d’acord amb el que diu el professor Saladié. Però el fet que, com a grup, hagin presentat aquesta interpel·lació al Parlament demostra que no són el grup antisistema i antitot que molts tenen interès a presentar-nos. Podem dir que són gent que presenta bé els problemes importants, encara que estiguin lluny de tenir totes les solucions (qui les té?). Ja em van semblar que eren gent seriosa quan van provocar la dimissió del senyor Artur Mas.

Es poden objectar moltes coses concretes a la intervenció d’en Saladié, però no hi ha cap dubte que va portar una engruna d’intel·ligència al Parlament. Per cert, el fet que la gran majoria dels parlamentaris s’absentés de l’hemicicle durant la interpel·lació demostra que hem escollit molts rucs com a diputats.

dimarts, de setembre 12, 2017

El dia després de la gran manifestació



Bé, ja ha passat la Diada, amb la seva gran manifestació. Ara toca la guerra de números de cada any, que si eren un milió, que si només eren 300.000. Per ara, el primer ministre Rajoy encara no ha dit allò que diu cada any, i és que hi havia més catalans que es van quedar a casa que no que varen anar a la manifestació, però probablement no trigarà a dir-ho. Tampoc trigarà a dir les dues paraules que repeteix sempre: disparate i algarabía.

El que és nou aquest any és que el govern central busca paperetes i urnes, però no les troba. Que un fiscal general que ha estat reprovat pel parlament ordena i mana als mossos que incautin urnes i paperetes, i que presenta querelles a tot el que se li posa davant. Que un tribunal constitucional totalment desprestigiat avisi a TV3 que no pot fer propaganda del referèndum. En fi, que un polític que governa a Espanya anomenat Mariano Rajoy i Brey, que havia pertangut al grupuscle del extremista Gonzalo Fernández de la Mora (ministre amb Franco, fundador d’Alianza Popular, de la que va sortir per no estar d’acord amb la constitució, autor del Crepúsculo de las Ideologías i elitista convençut) amenaci als catalans que usarà tots els mitjans (inclòs l’exèrcit?) per impedir la celebració del referèndum del 1 d’octubre vinent.

M’agraden els següents paràgrafs de Suso de Toro: 

“El PP abans va utilitzar el terrorisme basc com a instrument polític contra els seus adversaris i per crear un consens centralista i espanyolista, i va tornar utilitzar la mateixa arma ideològica contra Zapatero aprofitant la renovació de l'estatut català. No van estar sols ja que a la Cort i al partit socialista havia interessats en carregar-se tant a Zapatero com a l'autogovern català. I se li va anar tant la mà a Rajoy reunint signatures, ni més ni menys que 500.000 espanyols, després de llegir-se l'estatut aprovat pel parlament català, ratificat en referèndum i, després d'humiliat i raspallat a les corts, van signar recolzant a Rajoy perquè el denunciés davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal al que li van treure un magistrat català i amb altres fora de termini, després que alguns dels seus membres busquessin inspiració en un lloc apropiat per comprendre una Espanya diversa, moderna i plural, la plaça de toros de Sevilla, va fallar el que va fallar. Tot va seguir el seu curs, el curs que va executar amb mà de ferro el Govern perquè va entendre que no calia negociar ni tan sols dialogar perquè pensaven guanyar per 10 a 0. I aquest és el resultat. 

El resultat és que Catalunya "no te por", és una societat que no té por i un os tan dur de rosegar que se li ha entravessat no només al Govern responsable d'aquesta situació sinó a l'Estat espanyol i al statu quo. No servirà de res tornar a manar, com ja ho han fet, a la Guàrdia Civil al Parlament i a la Generalitat, no servirà de res que amenacin fabricants d'urnes o impremtes de censos electorals i paperetes de votació, no servirà de res que embarguin o empresonin als governants d'aquest país. Tot això només augmenta la decisió de votar d'un país que està fora de l'esfera de la por i els tabús, que no té por. Que no us té por, franquistes i posfranquistes. 

Sí, aquesta majoria de catalans i catalanes que està decidida a votar, i va a fer-ho de totes maneres, encara que els tanquin. No només són ciutadania lliure, també ens alliberen a tots.”

Hem arribat a un punt de sortida molt complicada: d'una banda tenim el poder repressiu de l'estat i de l'altre milions de persones que ja han demostrat abans que volen votar i que aniran a votar, i que tenen una única arma, un tros de paper.

El dia 2 d’octubre les coses acabaran com acabin, ja ho veurem. El que no s’acabarà serà la voluntat d’un poble a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però que serà el resultat de la seva decisió sobirana.

Malgrat 1917 - Acaba l’estiueig a Malgrat el músic i compositor Benaiges

La Vanguardia del dimarts 11 de setembre del 1917 publicava que el músic i compositor Josep Maria Benaiges i la seva família havien marxat de Malgrat després de passar-hi l’estiu.


dijous, de setembre 07, 2017

Les lliçons de l’augment de l’atur del mes d’agost

El govern central ens passa per la cara que les seves polítiques econòmiques estan donant resultat, ja que el Producte Interior Brut espanyol creix de manera sostinguda. Va créixer el 3,2 % l’any 2016. Però en Banc d’Espanya, en el seu informe de l’any 2016, explica que bona part d’aquest creixement no és degut a les polítiques del govern, sinó a factors exteriors:



1 - La política monetària del Banc Central Europeu va contribuir en un 1,7% a l’augment del PIB espanyol, ja que va disminuir la prima de risc.

2 - El to més lax de la política fiscal permès per la Unió Europea a Espanya va contribuir en un 0,8% a l’augment del PIB.

3 - La baixada del preu del petroli va contribuir en un 1,1% a l’augment del PIB.

4 - En canvi, el creixement  inferior al previst dels mercats mundials va fer que el PIB se’n ressentís en un 1,5% negatiu.

En resum, els factors exteriors van contribuir amb 1,7 + 0,8 + 1,1 – 1,5 = 2,2% de l’augment del PIB espanyol de l’any 2016 que, recordem, va ser del 3,2%. El dia que aquests factors exteriors es capgirin, i probablement ho veurem més aviat que tard, descobrirem que l’economia espanyola és un gegant amb peus de fang.  

Un primer avis de la fragilitat econòmica espanyola l’hem tingut el passat mes d’agost. L'atur va pujar a l'agost en 46.400 persones, però la dada més preocupant és el de l'afiliació a la Seguretat Social, que va disminuir en 179.485 persones, el que converteix a aquest en el pitjor agost des 2008. Si ens fixem en l'evolució dels dades diàries, veurem que l'últim dia d'agost l'afiliació va disminuir en 266.362 treballadors, el que dona una idea de la precarietat i de temporalitat dels contractes.

La reforma laboral del govern del PP, que CiU va recolzar amb el seu vot, tenia com a objectiu últim una devaluació salarial i una pèrdua de drets dels treballadors. Amb això es pretenia augmentar la taxa de retorn del capital. L'elit política i econòmica, amb una formació acadèmica i un bagatge intel·lectual en molts casos inferior a la dels seus empleats i electors, en comptes de promoure el talent, la innovació i l'emprenedoria, va decidir, fa molt de temps, una altra cosa ben diferent per al futur dels nostres fills: els joves espanyols ben formats acabarien a l'exili, i la resta ocuparien llocs precaris, temporals, estacionals. I ho estan aconseguint.

Si, com és probable, els factors exteriors que han impulsat l’economia espanyola es capgiren, les elits (incloent probablement els successors de CiU) voldran tornar a practicar la mateixa política que han fet aquests darrers anys: més devaluació salarial i més pèrdua de drets dels treballadors. Tot per mantenir les seves rendes.

Ho consentiran els treballadors, sobretot els més joves?

dissabte, de setembre 02, 2017

L’acomiadament d’en Gregorio Morán de la Vanguardia


Cadascú té les seves manies. Una de les meves és, quan arriba el dissabte, obrir la Vanguardia per llegir, abans de res, l’article d’en Gregorio Morán. El considero un escriptor intel·ligent, a qui val la pena llegir, encara que moltes vegades no estigui d’acord amb el que diu.

El dissabte 22 de juliol, però, no hi havia a la Vanguardia l’article habitual del senyor Morán. Potser ha avançat les vacances, vaig pensar. Avui matí, el primer dissabte del mes de setembre, he fet el mateix, però tampoc hi havia cap article d’aquest autor. He mirat a internet, i m’he assabentat que la Vanguardia ha decidit acomiadar en Gregorio Morán. També he pogut llegir per internet l’article que havia preparat pel 22 de juliol, i que el diari no va voler publicar. Aquest article, com moltes vegades als articles de l’autor, diu algunes veritats com temples, però que a la direcció del diari no devien pas agradar massa.

Trobo que la Vanguardia s’ha equivocat al acomiadar en Gregorio Morán, després de gairebé trenta anys de col·laboració. Es clar que el diari pot acomiadar qui vulgui, només faltaria. Però també és molt clar que el lector pot deixar de llegir la Vanguardia quan es desfà de bons col·laboradors. I això és el que faré, quan acabi la subscripció que ja tinc pagada. Acabaré llegint només el Washington Post i El Progreso, de Lugo, i probablement estaré més ben informat que llegint la Vanguardia o altres diaris dels que en diuen “de tirada nacional”.

dijous, d’agost 31, 2017

Malgrat 1917 - Colònia escolar femenina

La Vanguardia del 28 d’agost del 1917, ara fa cent anys, ressenyava el final de la colònia escolar femenina que s’havia fet a Malgrat.


dimecres, d’agost 16, 2017

L’estat del benestar: despesa en protecció social

Si comparem la despesa en protecció social de diversos països europeus de l'any 2014 (l'últim del qual es tenen dades), segons Eurostat, podem veure que Espanya té un estat del benestar més aviat raquític.


L'evolució de la despesa en protecció social a Espanya s'ha estancat (i ha disminuït) en els últims 5 anys, cosa que no ha succeït a França, ni a Alemanya, ni encara a Itàlia, per posar exemples de països propers.



Espanya, sense cap dubte, és un gran país.

diumenge, d’agost 13, 2017

Les crisis del petroli

Mirant retrospectivament els preus del petroli, observem que l'any 1972 el seu preu era a 2,5 $/barril, i que el 1974 va passar a estar a 11,6. Va ser la primera crisi del petroli, que va donar lligar a seriosos problemes en l'economia mundial.

La segona crisi del petroli la trobem en els anys 1978 i 1980, on el preu del petroli va passar de 14 a 37 $/barril.

Si aquestes xifres les actualitzem per posar-les en $ actuals, ens adonem millor de l'impacte brutal que aquests augments del preu del petroli van significar en aquells anys. Només a l'any 2008 i, posteriorment, del 2011 al 2014, els preus van ser similars als de la segona crisi del petroli. Curiosament, aquests alts preus coincideixen amb una altra crisi econòmica mundial, la darrera, més gran que les de les dues crisis del petroli.


Actualment, a causa dels preus relativament baixos del petroli, les empreses petrolíferes inverteixen molt poc en buscar nous jaciments, mentre els jaciments actualment explotats han arribat a la seva maduresa i estan produint cada vegada menys. Contràriament al que molts vaticinen (un llarg període de preus baixos del petroli), l'Agència Internacional de l'Energia preveu escassetat de petroli cap a finals del proper any, el que podria generar un nou xoc de preus. S’està preparant una altra crisi econòmica mundial?

Font: BP Statistical Review of World Energy


Malgrat 1967 - Cursa Ciclista a la Festa Major


A la Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1967, ara fa cinquanta anys, s’anunciava la cursa ciclista que se celebraria durant la Festa Major.


dimarts, d’agost 08, 2017

Les emissions de CO2


Segons les dades publicades per BP Statistical Review of World Energy, durant l’any 2016 s’han emès a l’atmosfera 33.432 milions de tones de CO2 xifra que es manté pràcticament estable des de fa 4 anys.


El principal emissor és la Xina, que va emetre 9.123 milions de tones, seguida dels Estats Units (5.350), de l’Índia (2.271), de Rússia (1.490) i del Japó (1.191).


Per habitant, els Estats Units segueixen sent el primer emissor mundial, amb 16,5 tones anuals per habitant, mentre que la Xina va emetre, en 2016, 6,6 tones per habitant. Espanya en va emetre 6,1.


La concentració atmosfèrica de CO2 ha passat de 315 parts per milió (ppm) l’any 1958, any en que varen començar les mesures sistemàtiques, a 404 ppm en mitjana de l’any 2016, i a 407 ppm el passat mes de juliol. Mentre continuem emetent al ritme actual, la concentració de CO2 atmosfèric continuarà augmentant, amb les conseqüències que això té sobre el clima.

dilluns, d’agost 07, 2017

L'augment del nivell del mar s'accelera

Fa un parell de mesos es va publicar l'article "Reassessment of 20th century global mean sea-level rise", en el qual els autors han reconstruït el nivell mitjà de la mar des de l'any 1902 fins a l'any 1992. A partir d'aquesta data es monitoritzen per satèl·lit constantment els nivells del mar a tots els oceans, el que ens dóna una mesura bastant fiable.

Abans de 1992, la informació sobre l'augment del nivell global mitjà de la mar provenia d'una xarxa de mareògrafs situats al llarg de les costes. Aquests instruments mesuren el nivell del mar relatiu a la seva posició en llocs específics de la costa i, per tant, les mesures estan contaminades pel moviment de terres vertical de l'escorça terrestre i pels patrons de variabilitat regionals que resulten de la redistribució del vent, dels canvis en la circulació dels oceans o pels efectes gravitacionals de la redistribució de masses d'aigua i gel a la superfície del planeta. Com a conseqüència, hi ha grans discrepàncies entre les anteriors reconstruccions del nivell global mitjà del mar (1,3 a 2 mm / any per al segle XX)

Els autors d'aquest article van observar més atentament en el seu estudi els registres disponibles dels mareògrafs i la informació auxiliar dels possibles factors de contaminació, i van reconstruir l'evolució del nivell global mitjà del mar des de 1902. Per a això, van seleccionar només els registres més llargs i de més qualitat, que són els que millor cobreixen els oceans. A continuació, van corregir cadascun d'aquests registres del nivell del mar pel que fa a tots els factors potencials de contaminació, abans de fer la mitjana global.

La nova reconstrucció mostra un augment significativament més lent del nivell global mitjà de la mar abans de 1993, quan van començar les mesures de satèl·lits, mentre que des de llavors coincideixen amb aquestes observacions independents dels satèl·lits de 1993 a al 2012.


De 1902 a 1992 el increment mitjà anual del nivell del mar va ser de 1,8 mm, mentre que els valors de 1993 a 2012 mostren un valor de 3,1 mm / any.

Aquesta acceleració de l'augment del nivell del mar és coherent amb el que se sap de les conseqüències de l'augment global de la temperatura atmosfèrica: durant la major part del segle XX, la fusió de les glaceres de muntanya i l'expansió tèrmica van dominar el desenvolupament del nivell global mitjà del mar. Això ha canviat en les últimes dècades, quan les capes polars de gel van començar a canalitzar cada vegada més massa d'aigua als oceans. En l'actualitat, les contribucions de les capes de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida ja han superat la contribució de les glaceres de muntanya.

Perill confirmat, doncs, pels pobles costaners.

divendres, d’agost 04, 2017

De veritat s’està creant feina?


Acaba de sortir la xifra de l’atur del mes de juliol: 3,34 milions de persones aturades i 18,49 milions d’afiliats a la Seguretat Social. Respecte al mes de juliol de l’any passat, l’atur ha disminuït en 347.000 persones, i els afiliats a la Seguretat Social han augmentat en 684.000 persones. Aquestes xifres es corresponen a les dades de l’atur registrat.


Una altre mesura de l’atur és l’Enquesta de Població Activa (EPA), feta trimestralment per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).



L'atur registrat s'elabora d'acord amb uns criteris establerts en un decret de 1985 que exclou, entre d'altres, als estudiants que busquen feina, als aturats que només acceptarien llocs de treball amb una jornada setmanal de més de 20 hores i més de tres mesos de durada i als beneficiaris del subsidi agrari d'Andalusia i Extremadura (111.176 al març del 2017). En canvi, inclou els prejubilats que cobren prestació, un col·lectiu que a la EPA es considera inactiu.

L'atur registrat, per tant, és un recompte dels aturats que s'apunten en els serveis públics d'ocupació de les comunitats autònomes, les oficines d'Ocupació. Aquesta dada no ofereix informació completa sobre els treballadors que es queden sense feina i decideixen no apuntar-se a l’atur. Tampoc recull aquells que s'incorporen per primera vegada al mercat de treball, per exemple al acabar els estudis, i es dediquen a buscar feina sense passar abans per les oficines de l'antic INEM.

L'EPA, en canvi, no és un registre, és una enquesta, que ofereix les respostes subjectives dels entrevistats.

D’una manera sistemàtica, la xifra d’aturats donada per la EPA és superior a la del l’atur registrat. La xifra més aproximada a la realitat és la xifra de la EPA.

Segons la EPA, què és un ocupat? És una persona de 16 o més anys que, durant la setmana de referència ha estat treballant almenys una hora, a canvi d’una retribució en diners o en espècie.

I, sempre segons l’EPA, qui és un aturat? És persona de 16 anys o més anys que durant la setmana de referència ha estat sense feina, disponible per treballar i buscant feina activament. Es diu que una persona està activament buscant feina si està en contacte amb oficines de reclutament, envia CV a ocupadors, fa entrevistes de treball o respon a ofertes d'ocupació. Si no està en cap d'aquestes situacions en la setmana de referència, i no està ocupat, llavors és catalogat com a un inactiu.

A la vista d’aquestes definicions, dir que en un trimestre hi ha més o menys aturats, ocupats o inactius, dependrà del rigorós que es sigui en classificar els resultats de l'enquesta trimestral. En resum, que les dades són bastant fàcils de manipular. Posem un exemple: una persona que està a l’atur, que busca activament una feina, però que justament els dies anteriors a l’enquesta no n’ha buscat perquè es trobava malament, o tenia que cuidar un familiar que s’havia posat malalt, no es considerarà una persona aturada, sinó una persona inactiva.

A la taula següent veiem els principals resultats de la EPA del segon trimestre d’aquest any i del segon trimestre del 2016. Observarem que la suma dels ocupats i dels aturats ens dona els actius, i que la suma dels actius i dels inactius ens dona la població de més de 16 anys.

Hi podem veure que:

·         En un any la població dels de més de 16 anys ha augmentat en 123.600 persones. 

·         Els inactius han pujat en 271.500 persones.

·         Durant l'últim any els actius s'han reduït en 148.100 persones.

·         Les persones ocupades han augmentat en 512.300.

·         Les persones a l’atur han disminuït en 660.400 persones durant el darrer any.

No sembla pas massa lògic que, en 1 any, la població de més de 16 anys hagi augmentat en 123.600 persones, mentre que la dels actius hagi disminuït en 148.100 i la dels aturats hagi disminuït en 660.400.

Això podria tenir una mica de sentit en períodes de decreixement del PIB, però, el 2016 i 2017 amb pujades del 3% del PIB, no sembla pas massa coherent. Quina és la raó? Potser no s’ha creat tanta feina com diuen.

Si mirem les hores setmanals treballades pels ocupats trobem que al segon trimestre del 2017 s’han treballat 613,9 milions d’hores per setmana, mentre que al segon trimestre del 2016 es van treballar 620,1 milions d’hores per setmana. Per tant, en realitat, s’ha reduït la feina durant el darrer any.

Ens trobem amb la paradoxa de que l’ocupació ha augmentat en 512.300 persones mentre que les hores treballades setmanalment han disminuït en 6,2 milions. La única explicació és que s’està destruint ocupació a temps complert i s’està substituint per ocupació a temps parcial, amb menys hores computades. Computades, però potser no reals ja, que com és públic i notori, moltes hores dels que treballen a temps parcial (i algunes dels que treballes a temps complert) no es paguen i, per tant, no es computen.

Com a conclusió, podem dir que aquest és el model que s'està implantant el govern del PP, substituir llocs de treball dignes per ocupacions indignes sense crear valor afegit ni millorar el model productiu en l'economia.

Si anem una mica més enllà ens podem preguntar si és possible créixer al 3% i destruir ocupació? Això ja té menys explicació, llevat que alguna de les xifres de l'INE no sigui correcta. ¿La del PIB potser? La de la EPA?

Com passa sovint, quan intentem comprendre coses que semblen senzilles a primera vista, ens adonem de la seva complexitat. Jo, si de cas, no posaria la mà al foc sobre la creació de feina de la que tant presumeix el govern.

dimecres, de juliol 26, 2017

Malgrat 1967 - Canvi d’alcalde

La Vanguardia del 22 de juliol del 1967, ara ha fet 50 anys, publicava el canvi d’alcalde de Malgrat: en Jaume Turró Xaudiera passava el bastó al nou alcalde, en Miquel Viusà Ministral.
 
Del nou alcalde, en Joaquim Colomé en el seu llibre "Els alcaldes de Malgrat" en diu ... "sembla que una de les obres de la qual en va restar més satisfet fou la d'haver aconseguit construir el Grup Escolar dedicat a Marià Cubí i Soler".



El museu del Banc de Santander

El New York Times del 3 de juliol va publicar un article sobre un tema que tot just ha estat notícia a Espanya: la construcció d'un monument a la família Botín, propietaris del banc més important d'Espanya, a la ciutat que dóna nom al seu banc, Santander.


El monument és, en teoria, un museu d'art, però, com bé subratlla l'article, sembla "reflectir més la cultura dels diners que la cultura de l'art". Construït a un dels barris més benestants de la ciutat, l'edifici simula dues caixes de vidre que penetren sobre el mar, trencant els contorns de la costa i del passeig marítim. El projecte, que va iniciar la seva construcció en el moment de la crisi bancària, ha costat 80 milions d'euros, pagats per la família Botín. Aquest monument intenta ser l'alternativa al museu Guggenheim, a Bilbao, que es va construir als barris més deprimits d'aquella ciutat. No així aquest a Santander que s'ha construït a la part més residencial de la ciutat. Com bé assenyala el New York Times, aquest museu mostra i transmet la sensació de poder, que és, segurament, la intenció de la seva construcció.

Aquest poder del Banc de Santander explica que la construcció d'aquest edifici, que trenca amb totes les normes estètiques i ecològiques, interrompent un paisatge de costa suau, hagi estat aprovada per totes les autoritats pertinents, tot i les protestes del moviment ecologista i de moviments socials i veïnals en contra de la construcció de tal edifici, que " viola clarament les normes municipals, construït per l'engrandiment del Banc de Santander, signe de l'opulència bancària ". Aquestes protestes han arribat a tots els nivells jurídics, incloent el Tribunal Suprem, i totes elles han sigut desateses. L'article cita Carlos García, president de l'associació ambientalista ARCA, que protesta no només pel desastre ecològic que representa aquest edifici, sinó també per la seva ubicació, que és "on els romans van desembarcar per primera vegada i on la ciutat de Santander va començar ". Aquests moviments han portat les seves protestes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Com era d’esperar, el museu va ser inaugurat pel Rei Felip VI, amb l'obertura de dues sales, mostrant quadres prestats pel Museu del Prado de Madrid. Una de les dues grans sales conté un recull dels quadres de Goya. L'articulista del New York Times assenyala, amb certa ironia, que "un dels temes més importants de Goya va ser el tema de la injustícia social, mostrant imatges de l'aristocràcia decadent, contrastant-la amb dibuixos de fam i patiment entre les classes populars".


Un d'aquests quadres, titulat "Mengen molt", mostra a un frare cagant després d'una gran tiberi. L'article acaba indicant que sembla que els quadres de Goya semblen bastant aptes pels temps que vivim, ja que “tot i que l'economia espanyola s'està recuperant des del rescat bancari 2012, la crisi també ha augmentat significativament la bretxa de la riquesa a la societat espanyola”.

Pocs diaris espanyols han mencionat aquest article del New York Times amb la seva càrrega de profunditat sobre la situació social espanyola. El poder de la banca sobre els diaris és molt gran.

(Inspirat en un article de Vicenç Navarro)

diumenge, de juliol 23, 2017

L'agonia de la Segona Restauració


La història pot servir per formar-se una idea del que passa en el present. Per aquesta raó es pot acudir a la Primera Restauració (la de 1875, en la persona d'Alfons XII), per entendre la Segona (la de 1975, en la persona de Joan Carles I). Totes dues van ser concebudes com una manera de superar una situació complicada: en el 1875, es va tractar del final del període iniciat per la Gloriosa Revolució de 1868, i, en el 1975, de la sortida d'una llarga dictadura. Les dues van fer possible un prolongat període de pau social i creixement econòmic; però, al cap d'un terç de segle, les dues van començar a enfonsar per la mateixa causa: els partits que s'alternaven en el govern van ser, en la Primera Restauració, i són, en la Segona, incapaços de regenerar el sistema.

El desgovern de la primera restauració va desembocar, l'any 1923, a la dictadura del general Primo de Rivera, amb el beneplàcit de part del país i del rei. Ortega i Gasset va parlar el 1917 de "l'Espanya oficial i l'Espanya vital". Va quedar clar que "l'Espanya real" era la segona. I, quan es nega la realitat, el fi del sistema és proper.

Ha passat un segle i, avui dia, la situació és semblant. La Transició es va saldar amb èxit, obrint pas a una llarga etapa de creixement econòmic, pau social i reconeixement internacional. Però, ja des del seu inici, després desfer-se de Suárez i la UCD, l'antiga oligarquia dominant durant la dictadura franquista es va anar apoderant de les cúpules dels dos partits que s'alternaven en el poder. La corrupció estava servida, i la decadència del sistema en marxa. No cal sorprendre que, també com fa un segle, hagi arribat el moment en què molta gent ha començat a creure que els partits que s'han alternat en el poder no els representen, i ha decidit votar a uns nous partits (Ciutadans i Podem ), confiant a ells la defensa dels seus interessos. El que constitueix una gran novetat respecte a la Primera Restauració i una possibilitat de regeneració del sistema, potser l'última.

Si el sistema vol subsistir, sobretot després d'una crisi econòmica brutal, els costos de la qual han recaigut fonamentalment sobre el tram més desafavorit de la població, no queda més remei que aprendre de la Primera Restauració, i buscar fórmules que facilitin que "l’Espanya vital" de la qual parlava Ortega pugui assolir cotes de poder per defensar els seus interessos, que són els de la majoria, i que són contradictoris amb els de "l’Espanya oficial". Aquest no serà el cas mentre Mariano Rajoy, el més decimonònic dels nostres polítics, incapaç de qualsevol iniciativa política de calat, segueixi portant les regnes del govern. Ni sembla albirar-se en el seu partit ningú amb idees per regenerar la política espanyola: ja s'ha encarregat don Mariano de tallar les ales a tot el que volgués tenir alguna iniciativa.

L'altre partit "turnant" d'aquesta segona transició, el Partit Socialista, ha demostrat, mentre governava, ser tan insensible als problemes de "l’Espanya real" com els seus col·legues populars. Probablement per aquesta raó la candidata oficialista ha estat rebutjada per la militància.

La lliçó a extreure de l'agonia de la Primera Restauració està clara: els governants han de acostar-se a "l’Espanya real" i han de desfer-se de l'oligarquia que domina la cúpula dels dos partits que s'han alternat al govern. De no fer-ho, la història es repetirà. Sembla que els socialistes han emprès aquest camí. Els afanys independentistes de bona part de la població de Catalunya són un símptoma que aquesta Segona Restauració està agonitzant, per la paràlisi i l'immobilisme dels governants de torn, que han demostrat la seva incapacitat per adaptar el sistema als nous temps i a les necessitats de la majoria de la població.

L'any 1923 es va acabar la Primera Restauració, 48 anys després del seu inici. Arribarà la Segona l'any 2023 si abans no s'emprenen les reformes que facin viable la seva supervivència?

dissabte, de juliol 22, 2017

La tirania que ens aguaita


Timothy Snyder, catedràtic d'Història de la Universitat de Yale, ha publicat no fa gaire temps un llibre que porta per títol "Sobre la tirania", concebut com vint lliçons que hauríem d'aprendre del segle XX. S'entén com tirania la usurpació del poder per part d'un sol individu o grup, i la possibilitat que els governants eludeixin les lleis en el seu propi benefici.

En el seu pròleg diu que "la història no es repeteix, però instrueix. Quan els pares fundadors dels Estats Units van redactar la Constitució Americana, es van basar en el coneixement que tenien de la història. Preocupats per la possibilitat que la república democràtica que preveien s'ensorrés, meditaven sobre la transformació d'antigues democràcies i repúbliques en oligarquies i imperis".

La història europea del segle XX ens mostra que les democràcies poden esfondrar-se. Recordem que les democràcies europees van caure en l'autoritarisme i el feixisme de dretes en les dècades de 1920 i 1930. La Unió Soviètica comunista, establerta en 1922, va estendre el seu model a Europa en la dècada de 1940. Ens aniria molt bé avui dia entendre el perquè va passar el que va passar.

Podríem tenir la temptació de pensar que la nostra herència democràtica ens protegeix d'aquestes amenaces. Però seria un error. Si no volem caure de nou en la tirania, hem d'examinar la història per entendre les seves arrels, i considerar les respostes adequades que cal donar-li. No som més savis que els europeus que van veure com la democràcia cedia al feixisme, al nazisme o al comunisme al segle XX. L'únic avantatge que tenim és que podem aprendre de la seva experiència.

I ara és un bon moment per fer-ho, ja que s'observen tics molt poc democràtics en molts països: la llei mordassa a Espanya; els dos anys d'estat d'excepció a França; l'amenaça de suspendre diversos drets humans al Regne Unit; les amenaces i els improperis de Trump contra periodistes i jutges que no li diuen amén a tot el que vol fer; la deriva totalitària polonesa, on el Parlament, dominat pel partit nacionalista Llei i Justícia (PiS), acaba d'aprovar un paquet de tres lleis que pretenen purgar els tribunals i sotmetre el poder judicial al control del Govern.

Tant el feixisme com el comunisme van ser respostes a la globalització: a les desigualtats reals i percebudes que creava, i a l'aparent impotència de les democràcies per corregir-les. ¿I, què més passa ara mateix al món? Els nous totalitarismes també volen convèncer-nos que tenen solucions fàcils a aquests problemes complexos, que les democràcies no són capaços de resoldre.

Una de les armes que empra el totalitarisme que ens amenaça són les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook. Podem llegir en aquestes xarxes veritables animalades, insults per tot arreu emparats en l'anonimat i, el que és pitjor, una violència verbal que, sense cap dubte, es transformaria en violència real a poc que els seus autors tinguessin la possibilitat de portar-la a la pràctica. I no falten líders polítics als quals alliberar aquesta violència els vindria de perles per als seus objectius.

Durant la seva campanya electoral, Trump va prohibir l'accés als seus mítings a molts periodistes, i sovint fomentava l'odi contra els periodistes entre el públic. Igual que els líders dels règims autoritaris, va prometre l'abolició de la llibertat d'expressió mitjançant unes lleis que impedissin les crítiques. Igual que Hitler, el president va utilitzar la paraula mentides per referir-se a les constatacions de fets que no eren del seu grat, i presentava el periodisme d'informació com una campanya contra ell. El president basava en internet la seva font d'informació (errònia) que ell mateix transmetia a milions de persones.

A Timothy Snyder li preocupa que, davant l'allau de notícies que rebem diàriament, cada vegada sigui més difícil separar la veritat de la falsedat. Mai l'ésser humà havia tingut tanta informació al seu abast, però tampoc mai les persones havien estat tan manipulades. La manipulació és la base de la tirania. Cal conscient que una part del que es veu a internet hi és per desinformar-nos, i que hi ha campanyes molt ben organitzades per a això.

És important no deixar-se, en la mesura del possible, manipular. Per a això no cal acontentar-se amb llegir missatges curts, de 140 caràcters com els de Twitter, o una mica més llargs, com els de Facebook, sinó que cal intentar comprendre les coses per un mateix, i dedicar més temps als articles llargs, de persones que de veritat han portat a cap una tasca periodística, perquè així serà menys probable que acabem degradant el nostre cervell. I, amb això, farem més difícil l'avanç d'aquesta tirania que, a dia d'avui, ens està aguaitant.

dilluns, de juliol 10, 2017

Malgrat 1917 - Vaixell abandonat


La Vanguardia del dimecres 11 de juliol de l’any 1917 portava que s’havia trobat un vaixell abandonat mig submergit i encastat a la sorra entre Malgrat i Pineda.



Reportatge amb fotos sobre aquest tema aparegut en un diari, facilitat per en Joan Dávila i Forn.



divendres, de juliol 07, 2017

El delta de la Tordera: un article interessant




He trobat interessant aquest article sobre el delta de la Tordera
El Periódico, 17.06.2017
Fa tres segles no hi havia delta a la desembocadura de la Tordera. «Els vuit quilòmetres quadrats que actualment ocupa el tram final del riu s’han guanyat al mar des d’aleshores»,explica el naturalista Javier Romera. Els vells boscos de la conca alta del riu van començar a ser transformats en terreny agrícola i això va tenir com a conseqüència un arrossegament extraordinari de sediments en situacions de pluja. «Aquesta terra va anar formant el que ara anomenem el delta de la Tordera», afegeix. Així es va crear un sistema dunar, avui marginat, uns fèrtils terrenys agrícoles i després unes àmplies i belles platges. Malgrat que el terreny era inundable, finalment van arribar els càmpings.
No obstant, amb l’extraordinària reforestació del Montseny de les últimes dècades, una de les zones més espesses de Catalunya, els sediments queden ara retinguts i no arriben fins a la desembocadura, un dèficit de sorra que es veu agreujat pel menor cabal del riu derivat de la sobreexplotació de la conca. «El delta no retrocedeix, sinó que deixa de créixer. Si no haguéssim alterat el riu, el delta seria molt més gran», insisteix Romera. La desaparició de les dunes, a més, facilita l’erosió ocasionada pels temporals.
El problema, prossegueix el naturalista, «és que es tracta el delta com una foto fixa». «Els càmpings, els pagesos i els banyistes tenen uns interessos que volen preservar, és lògic, i crec que l’única solució ha de ser mixta». Una de les seves propostes és que la dessalinitzadora de la Tordera funcioni a un ritme més alt per no sobreexplotar l’aqüífer. «A aquest pas, aviat haurem d’invertir a regenerar l’aigua i sortirà més car». De fet, els pous s’enfronten a una ràpida salinització.
Malgrat totes aquestes vicissituds, el delta sobreviu com un territori de gran interès mediambiental. Enric Badosa, especialista de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), comenta que es tracta d’una àrea d’especial interès per a les aus, especialment les migratòries, ja que troben a la Tordera l’únic punt apte per a una parada entre els Aiguamolls de l’Empordà i el delta del Llobregat. Entre altres rareses, hi cria una important colònia de corriol petit. També s’hi poden observar bernats pescaires, martinets rossos i xivitones vulgars. Badosa destaca, així mateix, «la colònia més nodrida de tortuga de rierol de Catalunya». Els arbres més representats són els àlbers i els freixes, juntament amb l’omnipresent canya invasora.
Com una església romànica
La desembocadura de la Tordera està inclosa en la xarxa europea Natura 2000, però «a efectes pràctics no té cap protecció ni cap vigilància», lamenten Romera i Badosa. «Hi ha quatre cartells però no serveixen de res –diu el primer–. S’ha convertit en una zona per jugar sense control i a l’estiu, quan el riu s’asseca, es veuen fins i tot quads i tot terrenys». Badosa afegeix que els gossos penetren a la zona de nidificació i persegueixen els pollets d’ànecs i capbussets.
El problema de fons és de falta de cultura ambiental, conclou l’especialista de l’ICO: «La gent no és conscient de la importància de la desembocadura i els ajuntaments no fan gran cosa per canviar la situació. La zona s’ha de preservar com un patrimoni únic, com si fos una església romànica».

dijous, de juliol 06, 2017

El preu i la qualitat de la carn


“Els governs han fet possible que comprem pollastres a poc més de dos euros i estan convençuts que així ens estan fent un favor. La realitat que hi ha darrere de la producció de la carn barata segueix oculta”. Aquesta és una frase que trobem al principi del llibre “La carn que mengem” de Philip Lymbery, titulat en anglès “Farmageddon", amb el subtítol de "el veritable cost de la carn barata”.

No fa gaire temps, discutíem a una tertúlia de cafè si la carn era més bona abans que ara. Ho discutíem sent a Galícia, on la carn és considerada, encara, com de relativament bona qualitat. La conclusió general va ser que, en efecte, la carn avui, a part algunes honroses excepcions, no té la mateixa qualitat que anys enrere, quan érem joves. I que això era així degut a l’alimentació dels animals.

Avui es crien, al món, 70.000 milions d’animals, dels que els dos terços són a granges industrials. Quan parlem de granges industrials parlem d’animals criats sense veure mai un prat, que viuen tota la vida engabiats en espais molt reduïts, que s’alimenten amb productes prefabricats, normalment a base de soja o de blat de moro i de farines de peix, que estan tractats amb una quantitat immensa d’antibiòtics per evitar que, al estar aglomerats, agafin malalties: la meitat dels antibiòtics que s'utilitzen en el món van a les granges industrials, el que constitueix un terreny molt favorable per a nous supermicrobis resistents als antibiòtics. A Espanya, el 84% dels antibiòtics que s'usen estan destinats a la ramaderia.

Els excrements dels animals es recullen a través de reixes situades al sòl dels habitacles, i són una causa de pol·lució molt important. A una ramaderia clàssica, els animals pasten els prats, i els seus excrements serveixen per regenerar el sòl. A una granja industrial, els excrements s’enterren, contaminant les aigües freàtiques, o bé s’escampen pels camps veïns a les granges, però, com que la quantitat és molt important, quan plou són lixiviats per l’aigua de pluja que els porta als rius o llacs, on acaben eutrofitzant-los, quedant les aigües superficials sense cap mena de vida animal.

Els animals de granges industrials es van modificant genèticament, mitjançant encreuaments selectius, per produir més carn, més llet, més ous. Als pollastres industrials, per exemple, se'ls alimenta perquè s'engreixin depressa i produeixin carn amb molt de greix i poques proteïnes. Una porció de pollastre de supermercat conté avui un 50% més de calories que el 1970, i 2,7 vegades més de greix. I el mateix, en proporcions diferents, passa amb les vedelles i els porcs. De manera que podem afirmar, sense cap gènere de dubte, que la gran majoria de la carn que consumim avui té una qualitat més dolenta que la d’abans.

Per altra banda, els animals criats en granges industrials consumeixen fins a un terç de la totalitat dels cereals cultivats del món i el 90% de la soja conreada. Si els cultius comestibles per a les persones que s'utilitzen per alimentar els animals fossin directament per a les persones, es podria alimentar 4.000 milions de persones més al món. A Espanya el 74% del total dels cereals (incloses les importacions) s'utilitza per alimentar els animals: l'alimentació animal consumeix més que la producció total de cereals del país.

Aquesta agricultura intensiva és la causa principal de l'esgotament de l'aigua al món, ja que consumeix el 70% del total de l’aigua que utilitzem. I els grangers industrials estan entre els majors consumidors de petroli.

El veritable cost de la ramaderia industrial pel que fa a patiment animal, salut humana i mediambiental és molt més important que els preus que paguem al supermercat, entre altres coses per les subvencions enormes que reben tant de la Unió Europea com dels Estats Units, com també que se’ls permet de contaminar sense que en paguin el cost. Els governs subvencionen aquesta ramaderia industrial, però sense aconseguir l'objectiu que originàriament es perseguia: alimentar la humanitat.

En resum, si volem menjar una bona carn hem de trobar-ne una que no sigui de granges industrials, i l’haurem de pagar al preu fort. Si hem de menjar una carn dolenta, encara que sigui barata, val més que procurem alimentar-nos amb una altre cosa. I el mateix podem dir del peix de piscifactoria.

divendres, de juny 30, 2017

L’informe de Caritas 2017


Acaba de sortir l’informe de Caritas de 2017 referent a la desprotecció social a Espanya. La seva conclusió és demolidora: la principal conclusió de l'informe és que 7 de cada 10 llars no han notat la recuperació econòmica, i que aquesta s'ha concentrat en el 10% de la població.

També hi veiem que el 50% de la població no té una xarxa de seguretat, una dada que empitjora la d'abans de la crisi. Gairebé el 60% de les llars no pot estalviar res, un 20% no podria aguantar tres mesos a l'atur i un 60% del total no pot arribar a final de mes. A més, un 40% no té fons per poder emprendre pagaments sanitaris al marge de la Seguretat Social, pagar reforços educatius, pagaments energètics o ajudar a algun membre de la llar que perd la feina. En suma, un percentatge no menyspreable està en risc d'exclusió social i no té cap xarxa pública no familiar que pugui sostenir-lo.

Aquestes dades provenen d’una enquesta realitzada el primer trimestre del 2017 per FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre 1.300 persones de les 17 comunitats autònomes espanyoles.

Totes aquestes dades no surten a cap estadística oficial, ja que els que manen ja han consagrat que l'any 2014 va ser l'any de l'inici de la recuperació i no admeten cap altra interpretació econòmica i social. Per recolzar aquesta posició utilitzen enquestes com l'Enquesta de Condicions de Vida o l'Enquesta de Pressupostos Familiars que elabora l'INE (Institut Nacional d’Estadística). Per a ells, els resultats que obtenen d’aquestes enquestes satisfan els apriorismes que persegueixen: que les condicions de vida i consum han millorat substancialment per a gran part de la població.

És a dir, ens trobem davant dues estadístiques contradictòries. La oficial que ens canta lo bé que estem i lo meravellosa que és la nostra vida precària i low cost, i una altra, lligada a l'Església, que ens explica una realitat manifestament diferent i més dura. Les estadístiques utilitzades són diferents i la metodologia d'anàlisi també, pel que és urgent que algú expliqui qui té raó.

L’enquesta de FOESSA és estadísticament qüestionable, però també ho són les estadístiques que fa l’INE, que és un organisme que està al servei dels que manen i a qui no se li donen els mitjans necessaris per fer una feina ben feta, no fos el cas que contradigués la veritat oficial. Només quan Espanya tingui un aparell estadístic, tant econòmic com social, potent, ampli i ben fet, es podran discutir amb rigor els veritables problemes econòmics d'aquest país. Per a això, cal dotar de mitjans a l'INE i canviar dràsticament el seu funcionament i ampliar la seva capacitat de treball. Però això no interessa ningú.

És per aquesta raó que hauríem de tenir en compte els resultats que publica Caritas per fer-nos una idea del què és de veritat aquesta recuperació que tant ens passen per la cara.

dilluns, de juny 26, 2017

Elits extractives catalanes


A La Contra d’avui de La Vanguardia entrevisten Daron Acemoglu, coautor de “Per què fracassen els països”, un llibre que hauria ser de lectura obligada per tots aquells que, de lluny o de prop, es dediquin a la política. En resum, aquest llibre ve a dir que l’èxit o fracàs d’un país el determinen la qualitat de les seves institucions.

Tant a Espanya com a Catalunya, la qualitat de les institucions és molt defectuosa, el que explica el per què es tracta de països que es troben més a prop del fracàs que de l’èxit. Som uns països on la corrupció és reina a tots els nivells, on els polítics han estat massa amics de determinats empresaris en detriment dels contribuents i dels emprenedors i petits empresaris, postergats en benefici de qui tenia connexions polítiques.

A més del problema de la corrupció, tant a Catalunya com a Espanya, el pertànyer a l’elit i dur determinats cognoms et dona avantatge sobre els que només tenen talent, encara que s’esforcin. I això és una rèmora per a la innovació i la productivitat de l’economia i de la prosperitat. Un país té èxit quan aconsegueix que les seves institucions siguin inclusives, sense deixar que les capturin elits extractives, fent que el talent i l’esforç comptin més que els cognoms i les relacions.

A una Catalunya independent l’elit extractiva catalana s’apropiaria amb massa facilitat del nou Estat igual que s’ha apropiat de l’Administració catalana. Hi ha massa proximitat i connivència entre els negociants i els polítics, i les institucions no són prou inclusives.

En resum, entre Espanya i Catalunya no hi ha pas massa diferència. Es tracta de dos països podrits per dintre. A Espanya, tant els socialistes com els populars no han depurat els elements i les maneres d’actuar del franquisme encara observables. La Catalunya convergent va seguir el mateix camí.

Mentre els ciutadans no controlem els polítics, no els fiscalitzem i, si no ens serveixen, els substituïm fins que reformin les institucions i les facin transparents i inclusives, que Catalunya sigui o no sigui independent no tindrà cap importància. Seguirem com fins ara, sent un país amb molt potencial però fracassat.

dimarts, de juny 20, 2017

Malgrat 1967 - Pèrdues a la collita de patata


La Vanguardia del 13 de juny del 1967, ara fa cinquanta anys, publicava un balanç molt negatiu de la collita de la patata, amb unes pèrdues de 3,5 milions de pessetes.



dissabte, de juny 10, 2017

La pregunta

Ja tenim pregunta. Una pregunta que jo m’atreviria a qualificar com més aviat poca solta.

Anem per parts. Quan es feien consultes pels pobles, la pregunta era: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Què passaria si la Unió Europea no ens admetés? I què coi vol dir això d’estat social? Ganes de fer preguntes complicades.

A la consulta del 9N, però,la pregunta encara es va complicar més. Eren dues preguntes, i només els que havien contestat sí a la primera podien votar la segona. El cervell que va pondre la pregunta doble va quedar, suposo, descansat.

Em pensava que la gent d’Amer eren persones pràctiques, i que serien capaces de fer una pregunta clara i senzilla. Però no, es veu que també els agrada embolicar la troca. Hauria estat bé que es preguntés si volíem o no que Catalunya fos un estat independent. Hauria sigut una pregunta concreta, rodona. Però hi han afegit, “en forma de república”. Un afegit perfectament inútil, que no aporta res. I no em digueu que aquest afegit l’han posat per deixar contents als d’Esquerra, perquè el redactat d’una pregunta per un referendum és suficientment important per no haver de tenir en compte aquestes “politiquetes”

Es veu que som un país on ens agrada complicar, afegir detalls inútils a les coses. Som, en definitiva, un país barroc.

dijous, de juny 08, 2017

La consulta

No em refereixo a la consulta sobre la independència, sinó a la consulta sobre la zona comercial que es vol construir on abans hi havia d’anar l’ARE. Per qui no ho recordi, un ARE és una Àrea Residencial Estratègica, que l’any 2008 el govern municipal volia fer a la zona del carrer Escultor Clarà. es tractava de construir 525 habitatges a una zona que, segons el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), només en podia contenir 361.

Resulta que a Pineda, pel que diuen els diaris, la construcció d’una zona comercial entre el nucli de Pineda i el Poble Nou està en via morta. La inversió era molt important, diuen que de 40 milions d’euros, ja que els inversors francesos que ho havien de tirar endavant, no han aconseguit el 51% dels drets dels terrenys.

Alguns han proposat una alternativa a aquesta zona comercial de Pineda. I és “la creació d'una gran llacuna a l'estil de Platja d'Aro a terrenys amb característiques similars (situació interurbana i connectat a un curs fluvial) permetria minimitzar riscos d'inundació a les zones urbanitzades limítrofes (fins i tot laminant grans avingudes de la riera) i en la seva creació es generarien centenars de milers de m3 de sorra que es podrien fer servir per ampliar platges del municipi”.


A la fotografia hi podem veure la llacuna de Platja d’Aro.

La zona comercial que es pretén crear a Malgrat té unes característiques similars a la zona de Pineda, ja que és una zona on antigament hi havia aiguamolls. Alguns pensen que la idea de la llacuna tipus Platja d’Aro es podria extrapolar també a Malgrat. Cal a dir que l’espai creat a Platja d’Aro és una atracció per moltes persones com a zona d’esbarjo. Per tant, de fer-se, també aportaria riquesa.

Quan es fa una consulta, el votant hauria de poder decidir entre, almenys, dues opcions. Hi ha actualment una segona opció que es pugui oferir al poble?

dilluns, de juny 05, 2017

Malgrat 1967 - Accident d’aviació


La Vanguardia del dimarts 6 de juny del 1967 portava l’accident d’un avió anglès que portava turistes cap a Malgrat.


dijous, de juny 01, 2017

Malgrat 1967 - Premi cinematogràfic


La Vanguardia del dimecres 31 de maig del 1967 publicava que el malgratenc Ernest Aldea havia obtingut un premi cinematogràfic a Ripoll.


Malgrat 2017 - Exportació de patates primerenques

La Vanguardia del dijous 31 de maig de l’any 1917 continuava publicant el què passava sobre l’assumpte de l’exportació de patates primerenques. Es demanava un primer permís per exportar-ne 5.000 tones, i un segon per, més endavant, exportar-ne 35.000 més.

Finalment, la decisió ve ser de no donar permís per la seva exportació, amb l’argument de que d’aquesta manera les patates venudes al mercat nacional serien més barates.


divendres, de maig 26, 2017

Petroli de l'aire?

L’acord de París preveu disminuir dràsticament els combustibles fòssils per intentar assolir un escalfament global de menys de 2°C. L’extracció de petroli haurà de disminuir de manera molt important.

Però els productes del petroli i del gas encara seran necessaris en un món de zero emissions,  on s’arribés a una eliminació total de tots els combustibles fòssils. Els hidrocarburs seran encara necessaris per a sectors com ara la marina i l’aviació, així com per la indústria química.

La inversió en tecnologia podria ser la resposta.


La solució es basa en la captura de diòxid de carboni, l'electròlisi de l'aigua i unitats de síntesi, com ara metanització per produir metà i el procés Fischer-Tropsch per produir combustibles líquids. Es tracta d’un procés químic per la producció d’hidrocarburs líquids com la gasolina, el querosè, el gasoil i els lubricants, a partir de gas de síntesis (CO y H2). Va ser inventat pels alemanys Franz Fischer i Hans Tropsch l’any 1925. La seva viabilitat econòmica depèn de tenir una electricitat renovable de molt baix cost, basada en energia eòlica i solar, i pot produir combustibles sintètics gairebé neutrals en carboni, ja que el CO2 que produirien al cremar-se seria recollit per fabricar nous combustibles. Això podria conduir a una nova economia de carboni circular conjunt.

El cost estimat pels anys 2040/2050 seria de 140 $ per barril de combustible. Recordem que aquest preu, pel petroli cru, ja es va assolir l’any 2008. I ara parlem del preu del combustible final, que seria de menys d’un dòlar per litre.

Les matèries primeres necessàries per aquest procés són el diòxid de carboni i aigua. El CO2 es separa de l'aire, i l'hidrogen es genera a partir d'aigua per mitjà de l'electròlisi. L’electricitat consumida a l'electròlisi es subministraria des de fonts d'energia renovables.

Finalment, el CO2 i hidrogen es combinen per formar hidrocarburs en un reactor de síntesi que funciona a alta pressió i temperatura.

Una millora futura podria ser utilitzar també aigua de l'aire, ja que és un subproducte de la separació de CO2 de l'aire.

Un avantatge d’aquesta producció sintètica de combustibles líquids és que el gasoil no conté sofre.

Aquest tipus de producció, que ja va ser intentat, sense èxit, per l’Alemanya de Hitler, podria ser actualment realitzable si es pogués obtenir electricitat molt barata. Si els preus de l’energia renovable, sobretot la fotovoltaica, continuen la seva davallada, no és pas ser massa optimista suposar que aquesta producció pugui ser rendible d’aquí a pocs anys.

Es poden trobar més detalls a la  Lappeenranta University of Technology, a Finlandia.