diumenge, de desembre 31, 2017

L’home dels nassos




Quan arriba el dia de l’home dels nassos és el moment que molts aprofiten per fer balanç de l’any i, per què no, per fer propòsits per l’any vinent. Jo, molt més modest, només voldria comentar la notícia que m’ha semblat la més important de l’any que s’acaba. I aquesta notícia és l’apujada dels preus del petroli.

L’any 2015 el preu mitjà del petroli Brent, que és el que es consumeix a Europa, va ser de 52,3 $ per barril, i l’any 2016, de 43,7. El mes de novembre del 2017 aquest preu ha augmentat fins als 62,7 $ per barril, i les darreres dades (del 29 de desembre) ja el situen a 66,6.


Aquest augment del preu del petroli té com a causa principal que l’investiment en exploració de nous pous de petroli ha caigut de manera ininterrompuda des de l’any 2015: l’any 2015 va caure un 25%, i el 2016 un 26%. Aquest investiment ha caigut perquè els preus del petroli eren massa baixos per assegurar-ne la rendibilitat. Amb menys investiment, la producció de petroli ha disminuït i els preus del petroli estan augmentant.

Tant l’Agència Internacional de l’Energia com el banc HSBC preveuen un augment important del preu del petroli per l’any 2018, com a conseqüència d’aquesta disminució de l’investiment i, també, de la disminució dels estocs emmagatzemats prèviament. És probable que l’any 2018 ens porti un nou pic del preu del petroli.


Com ens pot afectar això? Doncs d’una manera molt senzilla. Espanya té un dèficit exterior crònic pel que fa als productes energètics. Aquest dèficit va ser de 25,8 milers de milions l’any 2015 i de 16,2 l’any 2016. És a dir, una baixada del preu del petroli de 52,3 – 43,7 = 8,6 $/barril va significar 25,8 – 16,2 = 9,6 milers de milions menys de dèficit comercial, un 0,9% del PIB. Si els preus de l’any 2018 s’apugessin, diem, només als preus actuals, és a dir, uns 65-70 $/barril (que probablement ho faran més), el dèficit comercial augmentaria, el que afectaria el creixement del PIB en més d’un 2%. I no parlem del que podria passar amb un augment del preu del petroli encara més elevat.

Les perspectives no són, doncs, massa bones per l’any vinent. I més si llegim l’article d’en Manel Pérez avui a La Vanguardia, “El que Rajoy eludeix rere el seu balanç”, on no només al·ludeix a l’augment dels preus del petroli, sinó també al probable augment dels tipus d’interès que, per un país com Espanya, endeutat fins el coll, pot ser complicat de pair. (En canvi, pel senyor Rajoy, si el creixement del PIB disminueix, només hi ha una causa: Catalunya. Patètic.) 

Per tot això, en el dia de l’home dels nassos, he pensat que la notícia més important de l’any que s’acaba és l’augment del preu del petroli.

dimarts, de desembre 26, 2017

El sopar dels polis


Els policies que viuen als vaixells, i que van ser enviats a Catalunya per repartir garrotades el passat primer d’octubre, es queixen pel sopar de la nit de Nadal. Van menjar fideus amb musclos (un musclo per barba), croquetes i carn arrebossada. I una ampolla d’aigua, perquè no s’ennueguessin. Ho troben poc digne d’uns treballadors públics obligats per la seva feina a passar aquests dies lluny de casa seva.

Trobo que tenen raó per queixar-se. Què menys que pollastre rostit per una nit tan assenyalada. I xampany. I torrons. Neules, no, perquè no són pròpies de la seva terra. No hi ha dret.

Diuen que els delinqüents, com en Junqueras, han sopat més bé que ells. S’han oblidat, però, d’acompanyar la paraula delinqüent amb l’adjectiu presumpte, que en Junqueras i companyia encara no han estat jutjats. Aquest oblit podria, en un futur, ser considerat com un delicte d’odi?

Jo, però, aconsellaria els polis que s’ho mirin pel bon cantó. “De buenas cenas están las sepulturas llenas” segons la dita. El ministre Zoido els ha tingut a dieta pel sopar de Nadal perquè vol evitar que s’empatxin i que les conseqüències d’un sopar exagerat siguin irreparables. El ministre Zoido és com un pare que té molta cura dels seus fills més estimats.


dilluns, de desembre 25, 2017

Qui ha guanyat les eleccions?



Tots ho tenim clar, encara que ningú ho tingui clar: els independentistes han guanyat en escons, però els no independentistes han guanyat en vots. 

Però hi ha una altre lectura: les eleccions les han guanyat els partits de dretes, i les han perdut els partits d’esquerres. En efecte, entre Ciutadans, Convergència i el PP (tots tres partits de dretes) han tret 2,23 milions de vots i 74 escons, mentre que entre ERC, PSC, Comuns i CUP només han tret 2,05 milions de vots i 61 escons (i això si comptem el PSC com a partit d’esquerres)

Què en traiem d’aquestes eleccions? Podem pensar que Catalunya està escorada cap a la dreta? Probablement no. Molta gent que abans votava socialista ara ha votat Ciutadans, ens diuen els analistes polítics. I ho ha fet en clau independentisme - espanyolisme. Ciutadans ha obtingut bons resultats on abans es votava socialisme, tot i que Ciutadans és un partit clarament lliberal, potser, en alguns aspectes, més a la dreta que els populars. Les polítiques de dretes que proposa Ciutadans és molt probable que, si s’apliquessin, anirien en el sentit de disminuir encara més la renda del treball del que ho estan fent les polítiques populars, o les que Convergència va dur a terme durant el seu mandat.

Perquè no hem d’oblidar que Convergència, durant el mandat de l’Artur Mas, va aplicar amb entusiasme les polítiques d’austeritat preconitzades per les dretes europees com a mitjà per sortir de la crisi. Amb l’agreujant que aquestes polítiques van ser les que, en comptes d’ajudar-nos a sortir de la crisi, ens hi van enfonsar cada cop més, augmentant les desigualtats socials. 

Ara s’intentarà formar un govern. No es farà en clau dreta - esquerra, sinó en clau independentisme - espanyolisme. El resultat serà un govern sense idees clares d’on vol portar l’estat del benestar a Catalunya: un govern Convergència - Esquerra serà, com ha sigut fins ara, com voler barrejar aigua i oli, una missió impossible, que, per pura incapacitat, no avançarà per millorar la vida del ciutadà.

Amb, potser, una mica d’esperança: potser l’exili d’alguns i la presó d’altres els ha fet reflexionar, i, si arriben a governar, pensaran una mica més en el ciutadà que en Itaca (sobretot que han demostrat que no saben on rau això d’Itaca), i seran capaços d’articular polítiques clares, econòmicament i socialment, aplicables a la rutina del dia a dia. És clar que, amb un president que no sap la tassa d’atur dels joves, ho veig complicat: sembla tenir el cap lluny d’aquestes nicieses. 

De manera que han guanyat les dretes, però probablement governarà uns barreja de dretes i esquerres que no sabem quin tipus de política faran, ja que, fins ara, han demostrat que les coses de menjar no els interessen pas massa.

diumenge, de desembre 17, 2017

Anem bé!

Fa poc dues de les candidates a president de la Generalitat no sabien quina era la xifra de l’atur a Catalunya. Avui ens assabentem que l’actual president (encara que destituït), no té ni idea de l’atur juvenil a Catalunya, ja que creu que és del 20%, i resulta que és del 30%.


Que dues candidates no sàpiguen el percentatge d’atur del país que pretenen dirigir és molt greu i, al meu parer, les desqualifica totalment. Però que un president, per molt destituït que estigui, i per molt exiliat que es trobi, no sàpiga l’atur juvenil del seu país és, penso jo, molt pitjor, i demostra que durant el temps que ha governat no s’ha preocupat gens ni mica dels problemes reals del país.

I així anem. El que no acabo d’entendre és que encara hi hagi gent que pensi votar aquestes persones.

dilluns, de desembre 04, 2017

Incompetència manifesta


Les senyores Inés Arrimadas i Marta Rovira són les candidates que semblen tenir més punts per ser el proper president de la Generalitat. Però ni l'una ni l'altre tenen ni la més petita idea de l'atur que hi ha al pais que pretenen dirigir. L'una va dir que era del 19 al 20%, i l'altra va assentir, quan és de menys del 13%.

Això és una mostra més de la poca preparació que tenen els polítics, fins i tot els de primera fila. Amb gent així algú pretén que podrem arribar gaire lluny? Penso que tant l'Artur Mas com en Carles Puigdemont són, i han sigut, uns polítics molt dolents: el primer perquè va convocar unes eleccions anticipades on va disminuir notablement els escons que tenia el seu partit, i el segon perquè no va gosar convocar eleccions que haurien impedit la situació actual. Quan un polític s'equivoca com els amics Artur i Carles, la dimissió hauria de ser l'única sortida digne.

Hi ha el cas de l'Oriol Junqueras. Quan es va enfrontar amb el senyor Borrell, tot i ser conseller d'Economia, va demostrar que no tenia pas massa idea del que portava entre mans. Quina diferencia amb el seu predecessor...

Però el que han demostrat les dues candidates actuals és que tant l'Artur, com en Carles, com l'Oriol, són uns fenòmens comparats amb elles. És trist confirmar que, guanyi qui guanyi les properes eleccions, Catalunya no només seguirà estant governada per gent incompetent, sinó que la seva incompetència serà encara més grossa del que era.

dimecres, de novembre 29, 2017

Recerca i desenvolupament

L'INE acaba de publicar les despeses en R + D d'Espanya corresponents a l'any 2016. El total és de 13,22 milers de milions d'euros, per 13,17 l'any 2015, lluny del màxim de 14,6 a 14, 7 milers de milions dels anys 2008, 2009 i 2010. Podem veure que les empreses són les que tenen més despesa en R + D, mentre que, tant les administracions públiques com l'Ensenyament Superior tenen una despesa bastant més petita.



Si ens referim a la despesa en R + D com a percentatge del PIB, ha estat del 1,19% l’any 2016, el valor més baix dels últims 10 anys. Les despeses en R + D dels països de la zona euro de l'any 2016 ha estat del 2,12%, mentre que la dels Estats Units va ser del 2,79% el 2015, i la del Japó del 3,29%.




Per comunitats autònomes, la qual va dedicar el 2016 proporcionalment a la seva economia més recursos a la R + D va ser al País Basc, amb el 1,89 del seu PIB. La que menys, les Balears, amb només un 0,33%. Catalunya hi va dedicar un 1,46%. Com a Espanya, el valor més baix dels darrers 10 anys.



En un món on el futur es decidirà en bona part pels recursos dedicats a la recerca i al desenvolupament, tant Espanya com Catalunya caminen com els crancs. I després quatre capsigranys ens diuen que serem com Dinamarca, que el 2016 ha tingut unes despeses en R + D del 2,87% del PIB, gairebé el doble que Catalunya. 

diumenge, de novembre 19, 2017

De "dinkies" a "sinkies"



Eurostat informa que avui 3 de cada 10 joves a Europa viuen o estan en risc de pobresa. Els resultats de l'enquesta de Càritas Europa, efectuada en 17 països europeus, confirmen la situació cada vegada més precària de la joventut europea i mostren l'aparició d'un nou fenomen que Càritas ha encunyat com "sinkies" (single income, no kids, és a dir, ingressos únics, sense fills). Aquest terme es refereix a les parelles joves sense fills que treballen alhora i que, amb els seus salaris combinats, tot just guanyen l'equivalent a un ingrés únic. A diferència dels “dinkies"(double income, no kids, és a dir, ingressos dobles, sense fills), un terme encunyat en la dècada de 1980 per descriure a les parelles que guanyen un doble ingrés i trien no tenir fills. Els "sinkies" són parelles que en realitat desitjarien tenir fills, però simplement no poden pagar-los.

El passat 15 de novembre, Jorge Nuño Mayer, secretari general de Càritas Europa, va afirmar que: "l'aparició d'sinkies és un senyal extremadament greu que els responsable polítics han de prendre molt seriosament. Aquesta serà la primera generació en dècades que corre el risc d'estar en pitjors condicions que els seus pares, el que portarà profundes conseqüències per a la cohesió social, els models socials i els sistemes de protecció social. Correm el risc d'una societat que s'enfonsa si no es prenen mesures ara". Afegeix que "les societats europees han abandonat el seu compromís amb la cohesió social i no tenen en compte de les generacions més joves".

Els líders de la Unió Europea (UE) van iniciar el passat 17 de novembre una cimera social a Göteborg, la primera en vint anys, que va tractar sobre ocupació just i creixement i en la qual les tres institucions europees i els Vint van proclamar el "Pilar Europeu de Drets Socials ". Per començar, cal dir que es va tractar d'una cimera "informal", el que en llenguatge planer vol dir que els que hi han anat, hi han anat per anar-hi, per fer que fan. Aquest "Pilar Europeu de Drets Socials" conté frases tan boniques com que "tothom té dret a una educació de qualitat", "igualtat d'oportunitats", "inclusió social" o "un salari just que permeti condicions de vida decents". Però es tracta d'un projecte a vint anys vista, i no hi ha ni un sol euro pressupostat per a tan nobles intencions. Sembla com si els nostres líders ens prenguessin per ximples.

Es tracta d'un brindis al sol que ens volen colar perquè pensem que volen alleujar la misèria, l'atur, la desigualtat, que ells mateixos han provocat amb les seves polítiques econòmiques durant la crisi.

Però ni tan sols ho han fet perquè els importa el futur dels seus conciutadans. És, segons han confessat, perquè els preocupa l'ascens dels populismes a Europa. Per dir-ho en altres paraules, ho han fet per posar fora de perill els seus propis culs, per impedir que partits situats fora del sistema puguin guanyar eleccions i allunyar-los de les poltrones que han vingut escalfant des de fa molts anys.

Que lluny queda aquella Unió Europea que va néixer sota la utopia de l'estat del benestar i que tant ens va il·lusionar fa temps.

dilluns, de novembre 13, 2017

Malgrat 1917 – Conservació de la carretera a Blanes


A la Vanguardia del divendres 9 de novembre de 1917 es publicava que la Mancomunitat de Catalunya havia decidit apilar 450 metres cúbics de pedra picada per a la conservació de la carretera de Malgrat a Blanes.


Perquè hem arribat aquí


Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.

Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.

Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.

Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern. 

Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.

dilluns, d’octubre 30, 2017

Com el rosari de l’aurora



Així, almenys per ara, ha acabat la república catalana, com el rosari de l’aurora. Segons les darreres notícies, tant els antics convergents com els d’Esquerra Republicana han acceptat participar a les eleccions del 21 de desembre vinent. És a dir, accepten que el nou president de la Generalitat és el senyor Mariano Rajoy.

Ens podem preguntar si es podien haver fet les coses més malament del que s’han fet. I sí, és possible, però seria molt difícil. Si al govern central hi ha polítics de tercera (lil·liputencs, que diu l’Iñaki Gabilondo), els del govern català són, més o menys, del mateix nivell. 

El pobre Puigdemont va fer un ridícul espantós quan, el dijous de la setmana passada, va convocar una declaració a les 13h30, la va anar aplaçant fins que la va suspendre. No sé, ni m’interessa saber-ho, el que va passar abans, durant i després de l’hora a la que es devia fer aquesta declaració, però penso que quan se’n convoca una per un tema tant important, com és la declaració, o no, d’independència d’un territori, s’ha de tenir les idees molt clares i les decisions preses. 

No acostumo a llegir massa els comentaris polítics de les xarxes. Però he començat a entendre com és que les coses es poden fer tant malament quan m’han fet arribar els escrits d’un tal Jordi Mas Font. Feia temps que no llegia tantes bajanades juntes, però m’han fet pensar que, si molts independentistes raonen com ell (cosa que em sembla probable), és lògic que s’hagi fet el que s’ha fet. Quan no es tenen els peus a terra, es fa difícil fer les coses bé. 

Els darrers anys, la quantitat de persones partidàries de la independència ha anat augmentant, però no havia arribat a ser una majoria suficient. No s’han escoltat els arguments contraris, que també tenen el seu pes, sinó que s’ha insultat al que no pensava el mateix que nosaltres (ahir mateix, una persona que penso que és molt vàlida, qualificava la foto que acompanya aquest post de “No es pot ser més ranci, fals i mentider”. Aquest comentari, al meu parer, sobrava). Sense majoria, amb insults i, per tant, sense raonaments, però, i sobretot, sense cap pla, s’ha preferit tirar pel camí del mig.  

Un, que ja ha passat els tres quarts de segle de córrer per aquest món, i que, per tant, té moltes capes d’escepticisme damunt, es mira totes aquestes coses amb tristesa. Des de fa molts anys, més de cinquanta, he anat llegint diferents autors que filosofaven sobre la història de Catalunya, i m’he anat fent una idea de com i de quina manera es podia assolir una independència d’Espanya o, si més no, una confederació que s’hi assemblés molt. Fa molts anys que esperem que això es faci realitat. És una llàstima que, per culpa d’uns polítics de poca envergadura, lil·liputencs, ara anem enrere. Quan fa més de mig segle que esperes, i veus que per tenir massa pressa, per no tenir les coses gens preparades, et trobes amb el senyor Rajoy com a president de la Generalitat, o bé plegues, o bé tornes a començar.

Tornarem a començar, doncs.

dijous, d’octubre 26, 2017

El PSC de Malgrat ataca

El PSC, ara a l'oposició del govern municipal malgratenc, s'ha enfadat perquè un dels seus projectes estrella, el de la reurbanització dels carrers Llibertat, Carme i Sant Elm, s'ha rebaixat de contingut. Tampoc els li ha agradat que no es facin pagar contribucions especials als veïns.

Des de fa molts anys, el PSC de Malgrat ha sigut un entusiasta defensor d'aquestes contribucions especials, amb l'argument de que la millora d'un carrer augmenta el valor de les cases. Un argument, diríem, de pa sucat amb oli. Si el valor de la meva casa augmenta, però jo no la vull vendre, perquè, posem, és la meva residència habitual, o per qualsevol altre raó, quin benefici real en trec de que la casa s'hagi revaloritzat? Cap. I, si no tinc cap benefici real, per què haig de pagar impostos sobre un benefici teòric?


A més, els socialistes, que diuen que són d'esquerres, no es volen donar compte que hi ha gent que no pot pagar aquestes contribucions especials. O, si s'en donen compte, no els importa gens ni mica. Així ho han fet durant 25 anys, i així voldrien continuar fent-ho, malgrat que els que tenen més dificultats per assumir aquests pagaments formen part de la classe que un partit d'esquerres hauria de defensar.


Aquesta posició dels socialistes malgratencs hauria de fer reflexionar els electors. Per la meva banda, trobo que estan molt bé a l'oposició.


dilluns, d’octubre 23, 2017

Torna el franquisme



Dic que torna el franquisme, però ho de de corregir, ja que el franquisme mai se n’ha anat. 

Quan veig que es fiquen a la presó dues persones a causa, únicament, de les seves idees polítiques, recordo quan tenia menys de 30 anys. 

Quan veig que tot un fiscal general amenaça al senyor Puigdemont amb ficar-lo a la presó, em rejoveneixo. 

Quan contemplo com els socialistes recolzen l’aplicació de l’article 155, recordo que, durant el franquisme, el vell socialisme es trobava vivint tranquil·lament fora d’Espanya, i que, quan es va preparar la denominada sortida de la dictadura, quatre joves arribistes que es feien passar per gent d’esquerres van fer que el franquisme disfressat continués a aquest país.

Quan veig que un Tribunal Constitucional declara inconstitucionals els articles 99.1, el 95.5 i el 95.6 de l’Estatut de Catalunya, mentre que els articles 144.2, 143.1 i 143.2 de l’Estatut d’Andalusia, que diuen exactament el mateix, són conformes a la constitució, trobo que el franquisme anticatalà encara és ben viu.

Quan veig el rei actual, el trobo més franquista que el seu pare, tot i ser més jove.

Quan veig que els que controlen la TVE s’esgarrifen perquè TV3 no pensi el mateix que ells, i en volen prendre el control, veig que el franquisme encara és vigent. 

Quan diuen que volen prendre les rendes de l’educació a Catalunya perquè la història que s’hi ensenya no és la que ells voldrien que s’ensenyés, em recordo de la que ens ensenyaven allà als anys 40 i 50 que, com tothom ho sap, no era gens tergiversada. 

Espanya no té remei. Malaguanyats els esforços que, aquí i allà, s’han fet per reformar-la.

dissabte, d’octubre 21, 2017

L’extensió del gel marí àrtic

L’extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim el passat 12 de setembre, dada a la que va assolir una extensió de 4,61 milions de km2.



Des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1979, aquesta extensió mínima ha anat disminuint a raó d’una mitjana de 87.400 km2 per any, encara que els darrers 10 anys sembla que s’hagi estabilitzat. Entre la dècada dels anys 80 i la dècada actual, l’extensió mínima de gel marí àrtic ha perdut més de 2,5 milions de km2, és a dir, un 36 % de la seva extensió.



Si mirem l’evolució dia a dia per dècades, podem observar que l’any 2017 va començar amb una extensió de gel més petita que la mitjana dels anys 2010 a 2016, però que s’hi ha anat acostant, de manera que ara mateix l’extensió de gel és més o menys la mateixa que la de la mitjana dels anys 2010 a 2016.



dijous, d’octubre 12, 2017

Amb ETA vivien millor

El senyor Pablo Casado, diputat per Àvila i vicesecretari de comunicació del PP va escandalitzar molta gent quan va comparar el destí de qui gosés declarar la independència de Catalunya amb el tràgic destí del president Lluís Companys, afusellat pel règim franquista.

Però, per a mí, això no va ser el més gruixut que va dir el senyor Casado. També va dir que és partidari "d'il·legalitzar els partits que reclamin la independència". Recordo que l'argument més important contra ETA era que, en democràcia, tothom pot defensar les seves idees i que, per tant, el terrorisme no tenia cap raó de ser. Era, i és, un argument impecable.

Si analitzem les conseqüencies del que va dir el senyor Casado, veurem que vol anul·lar l'argument més convincent contra el terrorisme independentista. I això implica que el senyor Casado voldria que aquest terrorisme tornés. I és lògic: amb ETA, els governs eren més lliures per prendre decisions moltes vegades antidemocràtiques, amb l'excusa del terrorisme. I això val tant pels socialistes com pels populars. De manera que una ETA catalana potser no els hi vindria malament.

Que jo sàpiga, el senyor Casado continua sent dirigent del PP. Ningú li ha demanat que retiri aquestes paraules sobre la il·legalització dels partits que reclamin la independència. Això vol dir que una part del PP hi està d'acord. Potser pensen que amb ETA vivien millor.


dilluns, d’octubre 09, 2017

Com hem arribat a la situació actual



La constitució aprovada l'any 1978 per la majoria dels espanyols responia a un moment històric ben determinat: la transició d'una dictadura a una democràcia. La constitució que es va redactar llavors ho havia de permetre, pel que poc importaven els detalls, sempre que assegurés una transició el més pacífica possible.

Dos anys després de promulgada, es va veure que no era apta per resoldre determinats problemes. Em refereixo a l'accés d'Andalusia al nivell d'autonomia de l'article 151.1, que permet un major nivell d'autogovern. La constitució diu que, per accedir a l'autonomia per aquesta via, cal que sigui ratificada mitjançant un referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província (dels electors, no dels votants). En el cas d'Andalusia, aquesta majoria es va obtenir en totes les províncies excepte a Almeria, per la qual cosa, seguint al peu de lletra del que marca la constitució, aquesta província hauria d'haver quedat fora de la comunitat autònoma andalusa, amb el consegüent problema, que es va considerar que podia ser molt greu i que s'afegiria als d'un país ja castigat per la crisi econòmica i el terrorisme.

Per solucionar-ho, es van promulgar dues lleis orgàniques, la 12/1980 i la 13/1980, per tal de possibilitar que, en les províncies on hi hagués fracassat la ratificació, prèvia petició dels diputats i senadors de les esmentades províncies, es tramités a les Corts l'adhesió de la província a l'autonomia. D'aquesta manera es conferia a les Corts un poder d'intervenció no previst en la constitució i, probablement, no d'acord amb ella. Això demostra que, quan hi ha polítics capaços, la interpretació de la constitució pot ser molt àmplia: en aquest cas, es van idear mecanismes que van permetre saltar-ne algun detall.

Ja des del principi estava clar que calia anar adaptant la constitució a les noves realitats, però ningú s'ha atrevit a prendre la iniciativa. La constitució només s'ha modificat dues vegades. La primera, el 1992, va modificar l'article 13.1 per a incloure el dret dels ciutadans europeus a votar en les eleccions municipals del nostre país, després de la signatura del tractat de Maastricht. La segona, el 2011, va substituir íntegrament l'article 135. La nova redacció dóna prioritat absoluta als crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic, encara passant per sobre de les necessitats dels espanyols. Aquesta última modificació no va aconseguir els seus objectius (tranquil·litzar els mercats), però, en canvi, va indignar una part de la societat.

Quant va arribar la crisi econòmica, es va veure que el règim del 78, al no haver evolucionat, ja no s'adaptava a la nova situació. El primer avís va ser el 2011, el moviment del 15-M, també anomenat moviment dels indignats. Els polítics al poder no van considerar aquesta situació com a rellevant, i no van fer el més mínim esforç per adaptar la constitució a les demandes de la gent.

El segon avís ha cristal·litzat en aquests moments: la secessió de Catalunya. Tot i estar avisats (recordem que, ja al 2007, algú tan poc procliu a la independència de Catalunya amb l'expresident Montilla va advertir de la desafecció creixent del poble català cap a Espanya), cap polític en el poder prestar l'atenció deguda al problema. No van estar a la mateixa altura que els seus col·legues de l'any 1980, quan, amb imaginació, van encaixar en la constitució cosa que semblava no tenir cabuda en ella, de manera que es van anticipar a un problema que podia haver estat greu. Els governants actuals no han tingut aquesta habilitat, el que ha fet que ara ens trobem davant d'una situació molt complicada.

Per què els polítics actuals no han estat a l'altura dels de fa gairebé 30 anys? Senzillament, perquè són molt mediocres (lil·liputencs, els anomena Iñaki Gabilondo). I una de les raons per la qual són mediocres és perquè l'article 68.2 de la constitució estableix que la circumscripció electoral és la província, la qual cosa implica establir llistes electorals. Això fa que el diputat que s'atreveixi a pensar per si mateix no anirà a la llista del seu partit en les pròximes eleccions. I això val tant per a llistes obertes com tancades.

Si les circumscripcions electorals fossin més petites, i per cada circumscripció electoral hi hagués un únic diputat, un candidat podria presentar-se encara que cap partit l’avalés, i els partits presentarien el candidat que sabés guanyar el vot dels seus electors, no el que digués amén tot el que manés seu partit. Les cúpules dels partits tindrien menys influència, i els que es "moguessin" (que acostumen a ser els millors) podrien "sortir a la foto".

Tant la constitució com la llei electoral van ser redactades d'aquesta manera perquè en aquells moments, sense experiència democràtica, es necessitaven uns partits polítics forts. Ara les circumstàncies són molt diferents, però ningú vol modificar aquest aspecte de la constitució, encara que hagi conduït a que la classe política actual tingui un nivell molt baix, perquè a ells ja els va bé. Pocs polítics actuals serien on són amb un sistema electoral obert.

En resum, la manca d'adaptació de la constitució va conduir al 15-M a l'any 2011 i a la situació actual a Catalunya. On els polítics de la transició buscaven i trobaven maneres d'aplicar la constitució d'una manera intel·ligent i flexible, els que han vingut més tard, i que són el producte d'una selecció que prima l'obediència a la intel·ligència, apliquen la constitució d'una manera rígida, sense adonar-se que, amb això, estan ferint de mort el règim que diuen defensar.

Perquè marxen les empreses de Catalunya

Estem assistint a una fugida d’empreses de Catalunya. La raó principal per la que moltes empreses volen marxar del nostre país és la inseguretat jurídica que hi hauria a Catalunya si al senyor Puigdemont se li acudís, demà, proclamar la independencia.

Això de la inseguretat política és un terme molt general. Si anem a casos concrets, podem parlar dels impostos i de les cotitzacions socials. Si hi ha una proclamació d’independència, a qui haurien de pagar les empreses els impostos i les cotitzacions socials? Segons les lleis de Catalunya, a la Generalitat. Segons les lleis de l’estat, a la Hisenda espanyola. Si les paguen a la Generalitat i després això de la independència queda en un no res, la Hisenda espanyola els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, i amb recàrrec, per retard. Si les paguen a la Hisenda espanyola i la independència arriba a bon terme, serà la Generalitat qui els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, probablement també amb recàrrec.

Lògicament, una empresa no veu massa bé això de que hi hagi la possibilitat de pagar dues vegades impostos i cotitzacions. Posant el domicili fiscal a un país on no hi hagi aquesta inseguretat jurídica, s’estalvien mals de cap. Algunes d’aquestes empreses no tornaran més a tenir el domicili fiscal a Catalunya.

Ens diuen que això té molt poca o cap importància, ja que ni les fàbriques ni les oficines marxen. Però en té, i molta, ja que això pot afectar les inversions futures de les empreses. I ja se sap, menys inversions futures equival a més atur.

diumenge, d’octubre 08, 2017

Agressions constitucionals

Tothom està pendent de la compareixença de dimarts vinent sobre l'agressió constitucional, un nou tipus de delicte que comença a estar de moda i del que tothom parla.

El cas és que dimarts vinent es jutjarà a l'Audiència Nacional una jove espanyola per qui el fiscal demana un any i tres mesos de presó per agressió constitucional, ja que, el mes d'abril del 2015 va llançar un exemplar de la Constitució contra el ministre de l'interior, l'opusdeienc Fernández Díaz, com a acte de protesta contra la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordaça.

Aquesta jove, però, no es va limitar a intentar agredir físicament al ministre que va crear policies paral·leles amb la finalitat de fabricar proves falses contra els seus rivals polítics, sinó que, de manera cruel, ho va fer mentre ensenyava els pits. I, més greu encara, l'acte en el que es va destapar la pitrera era una conferència sobre Santa Teresa de Jesús que es celebrava al Col·legi d'Enginyers de Camins de Madrid, i que estava organitzat per la Real Congregació de Sant Fermín de los Navarros, i en presencia del senyor Arquebisbe de Pamplona.

La jove llançadora de Constitucions no va tenir massa punteria, de manera que el ministre va sortir indemne de l'atac constitucional. Però, quan un parell de policies van intervenir per interceptar la jove, aquesta, mig en pilotes, encara va tenir temps de lesionar-los a tots dos. O bé els polis estaven "abduïts" pel mamellam que tenien tant a la vora, o bé la jove havia estat entrenada per l'estat islàmic. El fiscal, a més de pena de presó, demana que la jove agressora pagui una indemnització als polis ferits.

I és que la Constitució s'ha de canviar. No la podem fer servir, com ho va fer la jove acusada, com a arma agressiva. D'entrada, s'hauria de prohibir que se'n fessin edicions amb les cobertes dures, per evitar mals majors.

Passejant

Aquest mati, sobre les deu, he pujat al cementiri. He estat el primer en visitar-lo, ja que he hagut d'obrir el barri. El cel totalment blau, la ria plena (era marea alta), a sota. Bandades d'ocells migratoris arribaven a fer parada i fonda a les marismes: el seu vol es retallava, nítid, sobre el blau del cel. Al fons, la lluna, gairebé plena, semblava descansar sobre les muntanyes de la Serra de la Capelada, que es diria que eren el seu bressol. Una galls cantaven al costat mateix del cementiri. Es respirava una pau infinita.

Ja de tornada, m'he parat als jardins del Malecón. Sense pressa, n'he admirat els avets, els cedres, les magnòlies, els xiprers de Monterrey, les araucàries.

Només m'he creuat amb un home que passejava el gos. Tant l'home com el gos tenien dificultats per caminar. L'hem fet petar una estona sobre temes intranscendents. Temes que, moltes vegades, tenen més importància que els que ens pensem que són seriosos.

Avui m'he guanyat el dia.


dimarts, d’octubre 03, 2017

Malgrat 1967 - Servei telefònic

La Vanguardia del dissabte 30 de setembre del 1967, ara fa 50 anys, publicava una ressenya del seu corresponsal a Malgrat demanant l’automatització del servei telefònic, i es queixava del retard en la instal·lació de noves línies telefòniques.


I ara, què?



Després del que va passar el diumenge, un referèndum on va anar a votar molta gent, on hi va haver garrotades, però que té una resultats que no són homologables en una democràcia, què podem fer?

El govern de la Generalitat pot declarar la independència, pot negociar amb el govern central o pot convocar eleccions.

El govern central pot negociar amb el govern de la Generalitat o pot suspendre total o parcialment l’autonomia de Catalunya, aplicant l’article 155 de la constitució.

Vegem les possibilitats del govern de la Generalitat:

·         Declaració d’independència: la meva opinió és que una declaració d’independència seria de vol gallinaci, de curta durada. No només per l’oposició del govern central i del no reconeixement per part de cap nació, sinó per la pròpia dinàmica del procés. A Catalunya no hi ha hagut ni hi ha cap polític que hagi impulsat la creació d’un llibre blanc sobre la independència, de manera que podem pensar que serà una independència improvisada, que no s’ha previst com es podran tenir diners a la caixa per pagar funcionaris i pensionistes. No s’ha fet aquest llibre blanc perquè ningú té les idees clares de com es gestionaran els primers temps d’aquesta independencia.

Per altra banda, no és clar que hi hagi majoria per la independència. I, si no hi ha majoria i si la solució dels problemes econòmics dels primers temps no s’ha previst i va malament, la independència no durarà pas massa.

·        Negociació amb el govern central: el govern central no vol negociar sobre un referèndum pactat i el govern de la Generalitat només vol negociar sobre un referèndum d’independència. 

L’ideal seria una negociació sobre temes concrets, començant pel finançament, pel reconeixement de Catalunya com a nació, per una hisenda autònoma, una justícia catalana, un reconeixement del sistema d’immersió del català a l’escola, i tot el reguitzell de temes que el tribunal constitucional va retallar al nou estatut, i portar el resultat d’aquesta negociació a un referèndum del poble català podria, potser, donar més resultat. Sempre i quan es donés un termini per acabar aquesta negociació. 

A la Generalitat no es vol negociar sobre temes concrets fora d’un referèndum sobre la independència, de manera que no hi ha pas massa possibilitats d’una negociació. 

Un altre problema és que, fora potser del senyor Junqueras, a la Generalitat no hi ha ningú capaç de portar una negociació seriosa, llarga i difícil (ja vam veure la capacitat negociadora del president Mas, i ja s’ha vist la que té el president Puigdemont)

·         Eleccions anticipades: és el que reclamen PP, C’s i PSOE. Els convergents no ho volen de cap manera, ja que saben que serien laminats. No hi ha cap certesa de que els independentistes guanyarien aquestes eleccions. Tenen encara a la memòria l’enorme fracàs del senyor Mas quan va convocar eleccions anticipades i va treure menys diputats dels que tenia.

Examinem les possibilitats del govern central:

·         Negociació amb el govern de la Generalitat: ja hem parlat abans de la diferència essencial entre els dos governs. Hi afegirem la incapacitat manifesta del senyor Rajoy per negociar res. La demostració la tenim que durant tot aquest temps no ha estat capaç d’oferir la més mínima alternativa política al problema.

No han estat capaços d’explorar la via federal que proposa el PSOE. Ja sabem que dir “federal” no vol dir gaire cosa, ja que hi ha tants règims federals com nacions que els practiquen. Però que, durant tants anys, ningú hagi estat capaç de concretar mínimament aquesta idea és un símptoma de la poca capacitat política dels dirigents dels partits estatals. 

·         Intervenció de la Generalitat: l’aplicació de l’article 155 de la constitució per intervenir, total o parcialment, la Generalitat, és l´opció més probable. La demana insistentment C’s, que ja es veu amb la presidència de la Generalitat si, després de la intervenció, es convoquen eleccions. Si s’aplica, hi haurà aldarulls, però em fa l’efecte que no trigaran gaire a fer-ho, i que ràpidament es convocaran eleccions autonòmiques.

En resum: el que sembla menys dolent és que hi hagi, bé eleccions convocades per la Generalitat actual, o bé eleccions convocades per la Generalitat intervinguda. La negociació, amb els dirigents actuals, d’un costat o d’un altre, sembla impossible, i la declaració d’independència serà, molt probablement, un fracàs molt sonat, ja que no hi ha res de preparat per gestionar els primers mesos d’un estat independent ni hi ha una majoria social que la recolzi.

dimecres, de setembre 13, 2017

Decreixement al Parlament de Catalunya

El 7 de setembre, al Parlament de Catalunya hi va haver una interpel·lació al govern que, almenys per mi, és molt important. Un diputat de la CUP, en Sergi Saladié, va interpel·lar el vicepresident i responsable d0economia del govern, sobre si, en el context del procés constituent de la nova república, s’ha valorat prou l’opció decreixentista. Es la primera vegada, suposo, que un problema d’aquesta importància es planteja, no sols al Parlament de Catalunya, sinó a cap altre parlament espanyol.

Cap dels diaris que he consultat porta cap ressenya sobre aquesta interpel·lació. Me’n he assabentat pel blog The Oil Crash. Només al 15/15\15, el dia abans de la intervenció del senyor Saladié, se li fa una entrevista per parlar-ne. Els diaris i els periodistes ens saturen de notícies del procés, que és el que convé a les elits que realment manen al país, perquè no ens donem compte del que realment és important.

Explica en Saladié que quan parlem de decreixement ens referim a un procés ordenat de reducció d’activitat i consum, per anar adaptant-nos a la nova realitat energètica. Afirma que, segons molts indicadors, ja ens trobem dins d’un procés de decreixement, però que no és gens ordenat. Vist el que passarà, molt probablement, dins de pocs anys hi haurà un col·lapse general, produït per una combinació de degradació ambiental y de escassesa de recursos. Per això farien falta uns canvis radicals que haurien de portar sobre l’energia, l’urbanisme, l’alimentació i els valors socials, i aquest canvi és urgent. Seria comparable a una economia de guerra. 

Evidentment, la resposta del vicepresident Junqueras, va ser la de dir que no estava d’acord amb el decreixement, ja que, sense creixement econòmic no es pot finançar l’estat del benestar.

El que passa, però, és que el creixement econòmic no pot ser un creixement indefinit i que, un moment o un altre, s’ha d’aturar. I quan s’aturi, si no ens hi hem preparat, el caos pot ser horrorós.

No tothom a la CUP està d’acord amb el que diu el professor Saladié. Però el fet que, com a grup, hagin presentat aquesta interpel·lació al Parlament demostra que no són el grup antisistema i antitot que molts tenen interès a presentar-nos. Podem dir que són gent que presenta bé els problemes importants, encara que estiguin lluny de tenir totes les solucions (qui les té?). Ja em van semblar que eren gent seriosa quan van provocar la dimissió del senyor Artur Mas.

Es poden objectar moltes coses concretes a la intervenció d’en Saladié, però no hi ha cap dubte que va portar una engruna d’intel·ligència al Parlament. Per cert, el fet que la gran majoria dels parlamentaris s’absentés de l’hemicicle durant la interpel·lació demostra que hem escollit molts rucs com a diputats.

dimarts, de setembre 12, 2017

El dia després de la gran manifestació



Bé, ja ha passat la Diada, amb la seva gran manifestació. Ara toca la guerra de números de cada any, que si eren un milió, que si només eren 300.000. Per ara, el primer ministre Rajoy encara no ha dit allò que diu cada any, i és que hi havia més catalans que es van quedar a casa que no que varen anar a la manifestació, però probablement no trigarà a dir-ho. Tampoc trigarà a dir les dues paraules que repeteix sempre: disparate i algarabía.

El que és nou aquest any és que el govern central busca paperetes i urnes, però no les troba. Que un fiscal general que ha estat reprovat pel parlament ordena i mana als mossos que incautin urnes i paperetes, i que presenta querelles a tot el que se li posa davant. Que un tribunal constitucional totalment desprestigiat avisi a TV3 que no pot fer propaganda del referèndum. En fi, que un polític que governa a Espanya anomenat Mariano Rajoy i Brey, que havia pertangut al grupuscle del extremista Gonzalo Fernández de la Mora (ministre amb Franco, fundador d’Alianza Popular, de la que va sortir per no estar d’acord amb la constitució, autor del Crepúsculo de las Ideologías i elitista convençut) amenaci als catalans que usarà tots els mitjans (inclòs l’exèrcit?) per impedir la celebració del referèndum del 1 d’octubre vinent.

M’agraden els següents paràgrafs de Suso de Toro: 

“El PP abans va utilitzar el terrorisme basc com a instrument polític contra els seus adversaris i per crear un consens centralista i espanyolista, i va tornar utilitzar la mateixa arma ideològica contra Zapatero aprofitant la renovació de l'estatut català. No van estar sols ja que a la Cort i al partit socialista havia interessats en carregar-se tant a Zapatero com a l'autogovern català. I se li va anar tant la mà a Rajoy reunint signatures, ni més ni menys que 500.000 espanyols, després de llegir-se l'estatut aprovat pel parlament català, ratificat en referèndum i, després d'humiliat i raspallat a les corts, van signar recolzant a Rajoy perquè el denunciés davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal al que li van treure un magistrat català i amb altres fora de termini, després que alguns dels seus membres busquessin inspiració en un lloc apropiat per comprendre una Espanya diversa, moderna i plural, la plaça de toros de Sevilla, va fallar el que va fallar. Tot va seguir el seu curs, el curs que va executar amb mà de ferro el Govern perquè va entendre que no calia negociar ni tan sols dialogar perquè pensaven guanyar per 10 a 0. I aquest és el resultat. 

El resultat és que Catalunya "no te por", és una societat que no té por i un os tan dur de rosegar que se li ha entravessat no només al Govern responsable d'aquesta situació sinó a l'Estat espanyol i al statu quo. No servirà de res tornar a manar, com ja ho han fet, a la Guàrdia Civil al Parlament i a la Generalitat, no servirà de res que amenacin fabricants d'urnes o impremtes de censos electorals i paperetes de votació, no servirà de res que embarguin o empresonin als governants d'aquest país. Tot això només augmenta la decisió de votar d'un país que està fora de l'esfera de la por i els tabús, que no té por. Que no us té por, franquistes i posfranquistes. 

Sí, aquesta majoria de catalans i catalanes que està decidida a votar, i va a fer-ho de totes maneres, encara que els tanquin. No només són ciutadania lliure, també ens alliberen a tots.”

Hem arribat a un punt de sortida molt complicada: d'una banda tenim el poder repressiu de l'estat i de l'altre milions de persones que ja han demostrat abans que volen votar i que aniran a votar, i que tenen una única arma, un tros de paper.

El dia 2 d’octubre les coses acabaran com acabin, ja ho veurem. El que no s’acabarà serà la voluntat d’un poble a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però que serà el resultat de la seva decisió sobirana.

Malgrat 1917 - Acaba l’estiueig a Malgrat el músic i compositor Benaiges

La Vanguardia del dimarts 11 de setembre del 1917 publicava que el músic i compositor Josep Maria Benaiges i la seva família havien marxat de Malgrat després de passar-hi l’estiu.


dijous, de setembre 07, 2017

Les lliçons de l’augment de l’atur del mes d’agost

El govern central ens passa per la cara que les seves polítiques econòmiques estan donant resultat, ja que el Producte Interior Brut espanyol creix de manera sostinguda. Va créixer el 3,2 % l’any 2016. Però en Banc d’Espanya, en el seu informe de l’any 2016, explica que bona part d’aquest creixement no és degut a les polítiques del govern, sinó a factors exteriors:



1 - La política monetària del Banc Central Europeu va contribuir en un 1,7% a l’augment del PIB espanyol, ja que va disminuir la prima de risc.

2 - El to més lax de la política fiscal permès per la Unió Europea a Espanya va contribuir en un 0,8% a l’augment del PIB.

3 - La baixada del preu del petroli va contribuir en un 1,1% a l’augment del PIB.

4 - En canvi, el creixement  inferior al previst dels mercats mundials va fer que el PIB se’n ressentís en un 1,5% negatiu.

En resum, els factors exteriors van contribuir amb 1,7 + 0,8 + 1,1 – 1,5 = 2,2% de l’augment del PIB espanyol de l’any 2016 que, recordem, va ser del 3,2%. El dia que aquests factors exteriors es capgirin, i probablement ho veurem més aviat que tard, descobrirem que l’economia espanyola és un gegant amb peus de fang.  

Un primer avis de la fragilitat econòmica espanyola l’hem tingut el passat mes d’agost. L'atur va pujar a l'agost en 46.400 persones, però la dada més preocupant és el de l'afiliació a la Seguretat Social, que va disminuir en 179.485 persones, el que converteix a aquest en el pitjor agost des 2008. Si ens fixem en l'evolució dels dades diàries, veurem que l'últim dia d'agost l'afiliació va disminuir en 266.362 treballadors, el que dona una idea de la precarietat i de temporalitat dels contractes.

La reforma laboral del govern del PP, que CiU va recolzar amb el seu vot, tenia com a objectiu últim una devaluació salarial i una pèrdua de drets dels treballadors. Amb això es pretenia augmentar la taxa de retorn del capital. L'elit política i econòmica, amb una formació acadèmica i un bagatge intel·lectual en molts casos inferior a la dels seus empleats i electors, en comptes de promoure el talent, la innovació i l'emprenedoria, va decidir, fa molt de temps, una altra cosa ben diferent per al futur dels nostres fills: els joves espanyols ben formats acabarien a l'exili, i la resta ocuparien llocs precaris, temporals, estacionals. I ho estan aconseguint.

Si, com és probable, els factors exteriors que han impulsat l’economia espanyola es capgiren, les elits (incloent probablement els successors de CiU) voldran tornar a practicar la mateixa política que han fet aquests darrers anys: més devaluació salarial i més pèrdua de drets dels treballadors. Tot per mantenir les seves rendes.

Ho consentiran els treballadors, sobretot els més joves?

dissabte, de setembre 02, 2017

L’acomiadament d’en Gregorio Morán de la Vanguardia


Cadascú té les seves manies. Una de les meves és, quan arriba el dissabte, obrir la Vanguardia per llegir, abans de res, l’article d’en Gregorio Morán. El considero un escriptor intel·ligent, a qui val la pena llegir, encara que moltes vegades no estigui d’acord amb el que diu.

El dissabte 22 de juliol, però, no hi havia a la Vanguardia l’article habitual del senyor Morán. Potser ha avançat les vacances, vaig pensar. Avui matí, el primer dissabte del mes de setembre, he fet el mateix, però tampoc hi havia cap article d’aquest autor. He mirat a internet, i m’he assabentat que la Vanguardia ha decidit acomiadar en Gregorio Morán. També he pogut llegir per internet l’article que havia preparat pel 22 de juliol, i que el diari no va voler publicar. Aquest article, com moltes vegades als articles de l’autor, diu algunes veritats com temples, però que a la direcció del diari no devien pas agradar massa.

Trobo que la Vanguardia s’ha equivocat al acomiadar en Gregorio Morán, després de gairebé trenta anys de col·laboració. Es clar que el diari pot acomiadar qui vulgui, només faltaria. Però també és molt clar que el lector pot deixar de llegir la Vanguardia quan es desfà de bons col·laboradors. I això és el que faré, quan acabi la subscripció que ja tinc pagada. Acabaré llegint només el Informacion, d'Alacant i El Progreso, de Lugo, i probablement estaré més ben informat que llegint la Vanguardia o altres diaris dels que en diuen “de tirada nacional”.

Acomiadar en Gregorio Morán i seguir publicant articles d'en Joaquin Luna no és el que jo considero que ha de fer un diari de prestigi. 

dijous, d’agost 31, 2017

Malgrat 1917 - Colònia escolar femenina

La Vanguardia del 28 d’agost del 1917, ara fa cent anys, ressenyava el final de la colònia escolar femenina que s’havia fet a Malgrat.


dimecres, d’agost 16, 2017

L’estat del benestar: despesa en protecció social

Si comparem la despesa en protecció social de diversos països europeus de l'any 2014 (l'últim del qual es tenen dades), segons Eurostat, podem veure que Espanya té un estat del benestar més aviat raquític.


L'evolució de la despesa en protecció social a Espanya s'ha estancat (i ha disminuït) en els últims 5 anys, cosa que no ha succeït a França, ni a Alemanya, ni encara a Itàlia, per posar exemples de països propers.



Espanya, sense cap dubte, és un gran país.

diumenge, d’agost 13, 2017

Les crisis del petroli

Mirant retrospectivament els preus del petroli, observem que l'any 1972 el seu preu era a 2,5 $/barril, i que el 1974 va passar a estar a 11,6. Va ser la primera crisi del petroli, que va donar lligar a seriosos problemes en l'economia mundial.

La segona crisi del petroli la trobem en els anys 1978 i 1980, on el preu del petroli va passar de 14 a 37 $/barril.

Si aquestes xifres les actualitzem per posar-les en $ actuals, ens adonem millor de l'impacte brutal que aquests augments del preu del petroli van significar en aquells anys. Només a l'any 2008 i, posteriorment, del 2011 al 2014, els preus van ser similars als de la segona crisi del petroli. Curiosament, aquests alts preus coincideixen amb una altra crisi econòmica mundial, la darrera, més gran que les de les dues crisis del petroli.


Actualment, a causa dels preus relativament baixos del petroli, les empreses petrolíferes inverteixen molt poc en buscar nous jaciments, mentre els jaciments actualment explotats han arribat a la seva maduresa i estan produint cada vegada menys. Contràriament al que molts vaticinen (un llarg període de preus baixos del petroli), l'Agència Internacional de l'Energia preveu escassetat de petroli cap a finals del proper any, el que podria generar un nou xoc de preus. S’està preparant una altra crisi econòmica mundial?

Font: BP Statistical Review of World Energy


Malgrat 1967 - Cursa Ciclista a la Festa Major


A la Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1967, ara fa cinquanta anys, s’anunciava la cursa ciclista que se celebraria durant la Festa Major.


dimarts, d’agost 08, 2017

Les emissions de CO2


Segons les dades publicades per BP Statistical Review of World Energy, durant l’any 2016 s’han emès a l’atmosfera 33.432 milions de tones de CO2 xifra que es manté pràcticament estable des de fa 4 anys.


El principal emissor és la Xina, que va emetre 9.123 milions de tones, seguida dels Estats Units (5.350), de l’Índia (2.271), de Rússia (1.490) i del Japó (1.191).


Per habitant, els Estats Units segueixen sent el primer emissor mundial, amb 16,5 tones anuals per habitant, mentre que la Xina va emetre, en 2016, 6,6 tones per habitant. Espanya en va emetre 6,1.


La concentració atmosfèrica de CO2 ha passat de 315 parts per milió (ppm) l’any 1958, any en que varen començar les mesures sistemàtiques, a 404 ppm en mitjana de l’any 2016, i a 407 ppm el passat mes de juliol. Mentre continuem emetent al ritme actual, la concentració de CO2 atmosfèric continuarà augmentant, amb les conseqüències que això té sobre el clima.