dimarts, de novembre 30, 2010

Malgrat 1910 – Pasturatge abusiu

La Vanguardia del 24 de novembre de 1910 publicava aquesta noticia curiosa sobre la detenció d’un veí de Malgrat per pasturatge abusiu.


La renda familiar al Maresme Nord

Llegia l’altre dia l’article del Punt on es detallava la renda familiar de les diverses poblacions del Maresme. Es curiós (i trist) observar que, si tracem una frontera, les poblacions situades al nord de Calella tenen totes, menys Mataró, una renda superior als 16.000 euros anuals, mentre que les poblacions situades al sud d’aquesta frontera, tenen una renda inferior als 15.000 euros anuals.

Si jo fos responsable dels ajuntaments de Malgrat, Pineda, Calella, Palafolls o Tordera intentaria esbrinar les causes d’aquesta “anomalia”, per veure què s’hauria de fer per millorar aquesta situació. O bé, si aquesta anàlisi ja s’hagués fet (cosa que dubto), la faria pública. Ja que suposo que els ajuntaments tindran alguna responsabilitat sobre aquesta situació.

Recordem que properament hi haurà eleccions municipals, i que aquest tema té la seva importància.

dijous, de novembre 25, 2010

Malgrat 1910 – Demolició de casetes a la platja

El dilluns 21 de novembre de 1910, La Vanguardia publicava que s’havia ordenat enderrocar cinc casetes de la platja de Malgrat construïdes sense permís.

Algunes d’aquestes casetes eren, molt probablement, la resta d’uns vaixells vinguts de Cuba, convertits en cases, com podem veure a la fotografia, i de les que ja hem parlat, quan varem recordar que les va descriure en Joaquim Ruyra en la seva obra La tragicomèdia de la Miquela.

dilluns, de novembre 22, 2010

El conreu dels aliments transgènics als programes electorals

Parlàvem fa temps de que Espanya és l’únic gran país de la Unió on existeix el cultiu d’aliments transgènics a gran escala, inclòs el Mon 810. L’any 2008 es van conrear en sòl espanyol unes 79.000 hectàrees de blat de moro modificat amb gens de bactèries, la major part a Catalunya i a l’Aragó. Aquest any, aquesta superfície ha disminuit (unes 68.000 Ha), però Catalunya i Aragó segueixen sent les que en conreen la majoria.

El blat de moro transgènic Mon 810 té alterada la seva estructura genètica per a produir una proteïna com insecticida i així repel•lir alguns insectes lepidòpters. Va ser permès l’any 1998 per l’Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària (AESA) després que no es trobessin efectes negatius en rates que havien estat alimentades durant 90 dies amb aquesta varietat.

Les organitzacions ambientalistes temen que el cultiu del blat de moro modificat genèticament pugui tenir un greu impacte en el medi ambient, com generar resistència als insectes i afectar de forma negativa a l’organisme humà. Els detractors del blat de moro transgènic argumenten que la importància dels riscos sanitaris és desconegut per no existir estudis de llarg termini sobre els seus efectes. L’estudi esmentat sobre les rates, d’una durada de només 90 dies, no és suficient.

El cultiu i el consum de transgènics és una qüestió important. Sembla lògic que els partits polítics es posicionin sobre aquest tema, i més a Catalunya, on la producció és elevada.

A les eleccions al Congrés de l’any 2008, els partits es posicionaven així:

CiU: “Pel que fa als productes transgènics, reclamarem l’estricte compliment de les normes europees a l’entorn d’aquest àmbit. Crearem un Centre de Biovigilància que controli de manera estricta la producció transgènica”.

ERC proposava “declarar l’Estat espanyol com a zona lliure de transgènics. Cal establir una prohibició indefinida de sembra de les espècies autoritzades actualment, acollint-se a la Clàusula de Salvaguarda contemplada en l’article 23 de la Directiva 2001/18 que regula l’alliberament al medi d’organismes modificats genèticament”.

El PSC no parlava d’aquests productes genèticament modificats.

I què en diuen ara, per les eleccions del diumenge vinent, els partits?

No he trobat res sobre els transgènics als programes de CiU, PSC i PP, almenys a l’apartat destinat a l’agricultura dels programes respectius.

ERC – “Elaborarem una llei de coexistència entre l’agricultura transgènica i l’ecològica i tradicional, per tal de garantir l’elecció de cultiu protegint aquells cultius més sensibles”. Ja no ens parlen de prohibir el cultiu d’aquests productes, com ara fa dos anys. Per què?

ICV fa dues proposicions:

(1) “Aconseguir la declaració legislativa espanyola d’Estat Lliure de Transgènics (OMG), per mitjà de la presentació d’una proposta legislativa des del Parlament de Catalunya al Parlament de l’Estat”.

(2) “Proposar que el Parlament legisli aquells preceptes i condicions que evitin la presència de produccions agrícoles amb llavors genèticament modificades”.

Que cadascú en dedueixi el que cregui més convenient. Però jo em permeto fer una pregunta: si Espanya és l’únic país on aquests productes es cultiven, si estan prohibits a França i a Alemanya, si Catalunya és la regió amb més hectàrees destinades als transgènics a tota Espanya, per què partits importants com CiU, PSC o PP ni en parlen?

I em permeto de fer una segona pregunta: per què ERC ha canviat d’opinió?

Segurament uns i altres tenen les seves raons. Seria bo que ens les expliquessin.

diumenge, de novembre 21, 2010

Els valors geomorfològics del Delta de La Tordera

Si algú té interès en comprendre com i perquè les platges desapareixen, ha de llegir el que escriu l’amic Xavier, del blog La Natura a la Baixa Tordera, que ha començat una sèrie d’articles sobre com funciona el transport de sorra a través dels rius, amb figures molt clares i amb veritats com punys. Tot basat sobre el que està passant a la Tordera.

Molt interessant, molt instructiu i gens complicat de comprendre, malgrat el títol.

L’endeutament de l’ajuntament

El darrer ple de l’Ajuntament va aprovar la formalització de préstecs a llarg termini per valor de 4,25 milions d’euros. Aquests diners, segons el govern municipal, han de servir per finançar algunes inversions d’aquest any i també per a l’any que ve. Aquests diners, que s’hauran de tornar en un termini de 10 anys, serviran per a finançar les obres de la piscina coberta, la construcció del nou centre cívic del barri del Castell o la remodelació de la riera de Malgrat i la torre de la Vídua de Can Sala.També s’han demanat 500.000 euros a la Diputació de Barcelona.

Amb la concertació d’aquests préstecs, el deute de Malgrat arribarà als 16,5 milions d’euros, o el que és el mateix, el 95 % dels recursos ordinaris del consistori. La llei permet que els ajuntaments es puguin endeutar fins el 120 %. L’endeutament serà d'uns 895 euros per habitant.

Això és bo o és dolent? No ho sé, però em mosqueja és la insistència del regidor d’hisenda en la bona salut econòmica de l’ajuntament. Ja se sap el refrany: diguem de què presumeixes i et diré de què manques.

Anem per parts: es considera que si un ajuntament s’endeuta per fer inversions, no hi ha pas massa problema, sempre i quan l’endeutament no sigui excessiu. Si fem cas del que s’ha dit, l’endeutament és en efecte, per fer inversions. Si fos així, l’únic problema seria el de la quantitat d’endeutament, que és troba a prop del 100 % dels recursos ordinaris, i això és perillós, ja que no permetria un nou endeutament en cas de voler fer una altre inversió, per exemple, si a les properes eleccions es canviés de majoria.

I, com que el teatre auditori té un pressupost de 15 milions, i el crèdit dedicat a aquesta obra és només de 6 milions, si es vol fer aquesta obra encara faria falta endeutar-se en 9 o 10 milions més, i llavors es passaria de l’endeutament màxim legal. De manera que, ara mateix, podríem donar per finiquitat aquest teatre auditori, a no ser que ens toqui la rifa.

Hem de dir que aquest augment de l’endeutament per aquest any ja estava contemplat als pressupostos. Però, si el teatre auditori no es pot fer, com sembla ser el cas, ens podem qüestionar sobre l’oportunitat d’haver augmentat l’endeutament, sense tenir cap projecte concret, només per tenir una disponibilitat de tresoreria molt important. Ja que aquesta disponibilitat de diners no és gratuïta, i costa, segons es diu al pressupost del 2010, més de 140.000 euros l’any (a un interès del 3 %).

Recordem les inversions previstes al pressupost inicial de 2010, amb càrrec al pressupost municipal, que es corresponen bé amb el nou préstec. Però en canvi, no hi trobem res sobre la remodelació de la riera, que és un dels projectes que es volen finançar amb el nou préstec.

divendres, de novembre 19, 2010

El pic del carbó?

Diré que he quedat impactat al llegir l’article publicat ahir a Nature, amb el títol de The end of cheap coal (El final del carbó barat). Ens pronostica l’arribada imminent d’un pic del carbó. Fins ara, tothom deia que hi havia carbó encara per molts anys, encara que, amb l’augment del consum, s’havia passat de dos o tres segles a 50 o 60 anys. Conseqüentment, totes les previsions sobre l’energia s’han fet basant-se en uns preus baixos pel carbó durant unes quantes dècades. Però, sembla que no serà així. Diu l’article:

Hi ha dos motius pels quals creure que el preu del carbó és probable que augmenti fortament al llarg dels propers anys. En primer lloc, un conjunt de diferents estudis suggereixen que el carbó disponible i útil és menys abundant que el que s'ha suposat fins ara. És més: el zenit de la producció de carbó pot produir dins d'uns pocs anys. (...) En segon lloc, la demanda està creixent molt de pressa, fortament empesa per la Xina. La demanda de carbó va créixer modestament en els anys 1990 (0,45% anual), però des de 2000 ho ha estat fent al 3,8% anual.

Quan es produirà el pic del carbó? Segons els autors:

Creiem que és poc probable que el subministrament energètic mundial sigui capaç de seguir la demanda prevista abans de 2020. Per tant, serà essencial que tots els sectors de la societat trobin nous límits en el consum d'energia (incloent l'agricultura, el transport i la producció industrial) que, si no es produeixen per la via de la planificació i la política, vindran impostos pels preus i l'escassetat d'energia.

Si els autors tenen raó, això canvia radicalment la visió que molts hem tingut fins ara del futur del mix de l'energia que farem servir els propers vint anys. Seguim llegint:

El xoc econòmic del creixement del preu del carbó serà experimentat per tots i cada un dels sectors de la societat (...) Les nacions han de començar immediatament a planificar en funció de preus dels combustibles fòssils molt més elevats, i a realitzar el major nombre possible d’inversions en eficiència energètica i infraestructures per a energies renovables. Fins i tot en aquest cas, el món haurà d’acceptar un alentiment del creixement econòmic.

Revisem el que s’havia publicat recentment sobre aquest tema. D’una part, l'informe "International Energy Outlook" de l'Administració d'Informació Energètica, dependent del Govern dels Estats Units, assenyalava a mitjans del 2008 que el percentatge de consum mundial de carbó passarà del 27% el 2005 al 29% en 2030 del total de les fonts d'energia utilitzades. Afirmen que diverses raons de pes sostenen aquest gradual ascens: el creixent consum mundial d'energia, l'inestable i car mercat del petroli i del gas natural, la seguretat que ofereix per als països que compten amb reserves pròpies, el rebuig a l'energia nuclear i unes reserves mundials estimades en 200 anys per l'ortodòxia energètica.

Però ja hi havia qui dubtava que encara quedessin dos segles de carbó. Dave Rutledge, expert de la Divisió de Ciències Aplicades i Enginyeria de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia, suggeria recentment que la xifra seria molt menor, ja que el total de mineral de carbó en el món, inclòs el consumit en el passat, arribaria a als 662 mil milions de tones. Per la seva banda, el Consell d'Energia Mundial (World Energy Council - WEC), una aliança de més de 90 països que ofereix dades de referència sobre la producció energètica, assegura que encara quedarien per extreure gairebé 860 mil milions de tones (veure figura). La diferència, com es veu, és molt important.


Rutledge es basa, per fer els seus càlculs, d'una banda, en les dades històriques d'esgotament de combustibles fòssils. Per exemple, la producció de carbó a Regne Unit va acabar de manera precipitada el 1913, molt abans del que s'esperava. D'altra banda, assegura que les dades de les estimacions oficials estan equivocades, a més d’infravalorar la dificultat i els costos d'extreure aquest mineral. En aquest sentit, recorda que la Xina només ha ofert dues estimacions WEC, i ambdues completament diferents. A més, aquestes previsions es basen en mètodes i dades que no han estat revisats des de principis dels anys 70 del segle XX. Per exemple, un informe de 2007 de la Comissió d'Investigació del Carbó, Tecnologia i Avaluacions dels Recursos en Política d'Energia, del Consell Nacional d'Investigacions dels Estats Units, amb dades i mètodes actualitzades de reserves en àrees limitades, indica que només una petita fracció de les reserves estimades prèviament són realment extraïbles.

Qui té raó? Aquest article de la revista Nature servirà, molt probablement, per alimentar la controvèrsia. Haurem d’anar seguint amb atenció els nous estudis que es publiquin per veure si això del pic de carbó pels propers anys és veritat o intoxicació.

dimecres, de novembre 17, 2010

Un projecte solidari i just

Llegim al darrer butlletí municipal que l’equip de govern havia iniciat el passat mes de gener una proposta que pretenia fomentar la creació d’ocupació, a partir de la participació dels diferents agents socials i empresarials, consistent en la creació d’un fons d’aportacions econòmiques, en el qual es participaria de forma voluntària, perquè servís per crear llocs de treball. El projecte es titulava Malgrat solidari i just.

Es van preparar, diu el Butlletí, quatre petits projectes:

- neteja dels pins de Santa Rita,
- adequació del terreny que l’ajuntament ha llogat al Pla de Grau perquè els nois i noies d’Aspronis hi poguessin fer diferents activitats laborals i lúdiques,
- adequació de banys, que ja es fa per la Llei de Barris i per l’ajuda extra de la Diputació a les persones amb dependència,
- agents cívics, per ajudar i col•laborar on fes falta.

La majoria d’entitats va mostrar la seva conformitat amb el projecte. De fet, però, es varen recollir 16.400 €, que només donen per contractar 4 persones durant dos mesos per netejar els pins de Santa Rita.

El que no acabo d’entendre és com encaixa això amb el que deia Ràdio Palafolls el 9 de febrer d’aquest any sobre el Pla E de 2010:

L’Ajuntament de Malgrat, però, no s’ha acollit a la possibilitat de destinar el 20% de les ajudes estatals per incrementar el pressupost habitual de serveis socials, com per exemple sí han fet d’altres municipis com Palafolls. Per a Campoy, seria un error crear noves línies d’ajuda social a través d’aquestes aportacions puntuals de l’Estat, ja que un cop s’acabin, no es podrien mantenir. Segons Campoy l’Ajuntament de Malgrat ja té les seves ajudes socials implantades i funcionant i no entén les crítiques que rep el consistori per no haver-se acollit a aquesta opció del FEIL.

Potser, si l’ajuntament s’hagués acollit a la possibilitat de destinar el 20% de les ajudes estatals a despeses socials, els objectius del projecte Malgrat solidari i just s’haguessin pogut realitzar.

dimarts, de novembre 16, 2010

L’embolic de les energies renovables

El lobby de les energies renovables està que trina. Treballa a marxes forçades, ja que el govern (i la gent) s’ha donat compte que costen molta fina pela, i que les condicions econòmiques del país recomanen una mica de contenció en aquest noble esport de llençar els diners.

Fins i tot han aconseguit que La Vanguardia (diumenge 14 de novembre) els defensi. El gràfic que publica el diari, que és el reproduït aquí, és molt significatiu de les argumentacions del lobby. Començarem per l’energia fotovoltaica.


L’energia fotovoltaica

Espanya perd el tren fotovoltaic, ens diu el periodista Antonio Cerrillo (el mateix que fa un parell d'anys ja va dir moltes tonteries sobre les renovables, al mateix diari). El gràfic ens mostra la quantitat de MW (megawatts) instal•lats per any a diversos països europeus, des de l’any 2006 fina ara. Observarem, però, que l’any 2008 es van instal•lar a Espanya 2.800 MW de plaques fotovoltaiques, més que a cap altre país. Això ve ser possible, ens explica La Vanguardia, i és veritat, molts especuladors es varen aprofitar d’una concessió (per part del ministre Clos) d’unes primes més que generoses per aquesta energia. Amb l’agreujant de que, l’any 2007, es va ampliar un any més el termini per acollir-se a aquest “generós” sistema retributiu, tot i sabent al ministeri que el cost de l’energia fotovoltaica havia baixat molt. Les instal•lacions construïdes abans de finals del 2008 venen l’electricitat produïda al preu de 0,45 €/kWh durant els primers vint-i-cinc anys, i les empreses elèctriques tenen l’obligació de comprar-se-la (el cost de l’energia fotovoltaica de les noves instal•lacions és, aproximadament, de 0,14 €/kWh)

Aquest és un exemple clar de com l’Estat, en comptes de resoldre un problema, n’ha creat un. En comptes d’ajudar a la innovació fotovoltaica, s’ha dedicat a subvencionar unes instal•lacions cares i antiquades. El lobby de l’Associació de la Indústria Fotovoltaica, que segurament va brindar amb xampany francès el gol que havia marcat al pobre Joan Clos, ara es queixa de les conseqüències de la seva voracitat.

Però, així i tot, Espanya segueix sent un dels països europeus amb més potencia fotovoltaica instal•lada.


L’energia eòlica

A la part esquerra del gràfic que publica La Vanguardia es pot veure una espècie de balança, on se’ns explica l’impacte econòmic dels anys 2007, 2008 i 2009 de l’energia eòlica. Evidentment, malgrat unes subvencions de 3.706 milions d’euros, el balanç és molt favorable, ja que es redueixen les importacions de combustibles (la xifra sembla una mica forta), es redueixen els drets d’emissió de CO2 i es generen ingressos fiscals. Però, a la part del cost, no es fa figurar el cost de la irregularitat de la producció eòlica. I és que un servidor, encara que no faci vent, a l’hivern li agrada dutxar-se amb aigua calenta, als viatgers del tren volen desplaçar-se per anar a treballar, i les fàbriques d’alumini volen seguir produint. El que vol dir que, per cada kW eòlic instal•lat s’ha de tenir 0,8 kWh instal•lats de centrals de reserva, que quan fa vent estan parades, i quan no en fa puguin posar-se en marxa.

Si el lobby de l’energia eòlica, en comptes de tantes conyes de presentar balanços poc creïbles, presentés d’una vegada el seu preu de cost, que es podria comparar amb el d’altres mitjans de producció, tenint en compte el cost de la irregularitat de la producció i el benefici de la reducció d’emissions de CO2, potser la gent da cap senzill ho entendríem millor.


Conclusió

Dos exemples clars de que el govern, en comptes d’arreglar les coses, les complica. Com diuen els del Tea Party, les energies renovables s’expandiran quan siguin competitives. Per ara, no sembla pas que ho siguin. O, al menys, els seus responsables no ho han demostrat (per por de perdre les subvencions?). I estic convençut de que si els governs ajuden la innovació d’aquestes energies, en comptes de repartir diners als caçadors de primes, ben aviat ho seran.

Un altre exemple de que, almenys en problemes energètics, l’Estat és el problema, és el dèficit elèctric, creat pel govern del Partit Popular, i que ha continuat creixent amb els socialistes.

dilluns, de novembre 15, 2010

El Tea Party i el canvi climàtic

Com a molta gent, això del Tea Party m’ha interessat. Què pensen aquesta gent? Són tan ases com ens diuen? Un amic m’ha recomanat el llibre An Inconvenient Book - Real Solutions to the World’s Biggest Problems, d’un tal Glenn Beck, per entendre una mica aquest fenomen. El llibre tracta de 22 temes. El primer, del canvi climàtic.

D’entrada, el senyor Beck ens resumeix en sis punts el que pensa sobre el canvi climàtic:

1. Sí, crec que el globus s'ha escalfat una mica. Aproximadament 0,74 º C (± 0,18 º C) en els darrers 100 anys. Un marge d'error del 26%!

2. Sí, crec que la humanitat és responsable d'una part d'aquest escalfament, però no estic convençut al 100% de quant.

3. Crec que els canvis naturals estan jugant també un paper en aquest escalfament i que l'única constant del clima és el canvi.

4. Crec que encara no entenem del tot el funcionament del clima, i que hem de ser curosos fins que  l'entenguem suficientment.

5. No crec que les suposades solucions, com el Protocol de Kioto, siguin una resposta, per moltes raons.

6. Crec que la ciència, els governs i els mitjans de comunicació, haurien de parar de tapar la boca a les opinions dissidents.

Un setè punt, mig en broma:

7. Ja que visc al Nord-est, m'agradaria tenir un escalfament global d'uns 30 graus a l'hivern i un refredament global d'uns 10 graus a l'estiu. Una mica de brisa global tampoc estaria malament. Evidentment, es tracta aquí de graus Farenheit i, coneixent el Nord-est americà a l’hivern, no puc més que dir que té raó.

Diré que estic bastant d’acord amb el que resumeix el senyor Beck del se pensament sobre el canvi climàtic.

Comencem pel punt 4, on diu que no entenem del tot el funcionament del clima. Posa l’exemple d’un article publicat l’any 2007 per David Bromwich sobre l’escalfament de l’Antàrtida. En aquest article, que per cert no va tenir massa eco, es diu que “el millor que podem dir ara mateix és que els models climàtics no encerten quan observem les dades dels últims 50 anys de l'Antàrtida continental... Busquem algun petit signe de l'impacte de l'activitat humana, i és difícil trobar-lo de moment”. Es a dir, el continent antàrtic no s’escalfa com ho hauria de fer segons els models. Si això és així, hem d’arribar a la conclusió que els models no són prou bons. La resposta oficial és que tenim poques observacions del continent antàrtic (que té una superfície gran com els Estats Units i Mèxic, i només dues-centes estacions meteorològiques) i que, per tant, les conclusions del professor Bromwich no tenen cap base.



Però des de l’any 1978 la temperatura de la baixa atmosfera de tot el planeta es mesura per satèl•lit. Malgrat que les mesures per satèl•lit són indirectes i, per tant, menys precises que les convencionals, presenten les mateixes tendències. M’he entretingut a consultar les mesures per satèl•lit de les zones polars nord i sud, i es pot veure a les figures que, en efecte, el continent antàrtic no sembla pas que s’escalfi, contràriament al que passa al pol nord. Encara que és veritat que les temperatures mesurades per satèl•lit del continent antàrtic són molt irregulars, i que la dreta de regressió té un coeficient de correlació molt petit, el que no es pot dir és que l’Antàrtida s’escalfi. De manera que el professor Bromwich sembla tenir raó. Com a conseqüència, podem dir que, en efecte, el més probable és que els models actuals sobre el clima no són prou bons.

No creu el senyor Beck en els estalvis individuals d’emissions de CO2, ja que són perfectament insignificants si tenim en compte l’augment de les emissions xineses. L’augment de les emissions xineses d’aquí a 2020 serà molt important, equivalent a les emissions de 2.000 milions de quatre-quatres que facin, cadascun, 20.000 km per any.

Pel que fa al protocol de Kioto, que pretén limitar les emissions de CO2 dels països industrialitzats, està clar que no es complirà, ni a la Unió Europea dels 15, que va ser la que més el va demanar. I, encara que es complís, el seus efectes sobre el clima serien minúsculs, ja que els països no industrialitzats, com ara Xina o India, no tenen cap obligació en aquests tractat. A més, aquests països no tenen cap interès en gastar milers de milions per reduir les seves emissions, només per lluitar contra un problema que trigarà dècades en produir-se, si es produeix.

La solució proposada en el llibre és molt senzilla: no fer res. Copio: Em posa malalt sentir la pregunta: però el govern no hauria de provar alguna cosa?. No, responc, s’hauria de provar alguna cosa intel•ligent. Quan el govern prova alguna cosa, només fa que crear nous problemes sense resoldre els antics. La única solució és innovar i adaptar-se.

Un exemple clar d’innovació és que el cost de l’energia eòlica ha baixat un 60 % des de 1990, i el de l’energia fotoelèctrica és només un 2 % del que tenia quan es va començar a utilitzar el satèl•lits. Aquestes tecnologies s’adoptaran per tot arreu quan, i només quan, el seu cost sigui competitiu. Es clar que el govern pot ajudar a aquesta innovació amb reducció d’impostos i altres incentius, però no hi ha res com la competitivitat per resoldre aquest problema.

Resumint: pel que fa al canvi climàtic, si no fos que no m’agrada el te, jo seria també del Tea Party.

El pensador Savater

No vol que li diguin filòsof, sinó pensador. El seu filòsof preferit és Spinoza, cosa que mereix respecte. Pregunten al pensador Savater (D. Fernando) perquè critica la immersió lingüística en català a Catalunya.

Tens dret a ser monolingüe en castellà, respon el pensador.

També jo tinc dret a que, quan em dirigeixi a l’Administració a Catalunya, ho pugui fer en català o en castellà, i tinc dret a que se’n contesti en la mateixa llengua que jo he fet servir. El que implica que, a part algunes excepcions, els funcionaris que oficiïn a Catalunya siguin capaços d’entendre i de parlar, de llegir i d’escriure correctament el català.

De manera que els monolingües en castellà del senyor Savater difícilment podran ser funcionaris a Catalunya. Seran, doncs, ciutadans de segona.

El senyor Savater probablement ja ho ha pensat, que per això és pensador. Però no li importa. El dia que aquests ciutadans de segona que ell vol crear protestin, ens dirà que tenen els mateixos drets que els altres a ser funcionaris, encara que nosaltres perdem el nostre de dirigir-nos a l’Administració, a Catalunya, en una de les dues llengües oficials.

Però que nosaltres perdem aquest dret no sembla importar-li gaire al pensador. Es més, és probable que pensi que el dirigir-nos a l’Administració, a Catalunya, en qualsevol dels dos idiomes oficials no és cap dret.

dijous, de novembre 11, 2010

Malgrat 1910 – Ajuda pel temporal de maig

Ja varem parlar que el dia 11 de maig de l’any 1910 va caure a Malgrat una calamarsada monumental, que ni els més vells recordaven. La majoria de les pedres eren com avellanes, algunes eren com nous, varen devastar els cultius, causant greus pèrdues, xifrades en 204.000 pessetes, que llavors era una fortuna.

L’ajuntament va sol•licitar, entre altres mesures, una ajuda pels damnificats a la Diputació. Com que les coses de palau no van pas a gran velocitat, ni ara ni fa cent anys, trobem que La Vanguardia publica el dimecres 9 de novembre de 1910 que, només amb sis mesos de retràs, la Diputació ha concedit finalment l’ajuda demanada, tant a Malgrat com a Palafolls.

dimecres, de novembre 10, 2010

Sobre la ciutat sanitària

Urbanisme ha donat el vistiplau definitiu al planejament previst per als terrenys situats a l'entrada del municipi venint des de Santa Susanna perquè es transformin en una ciutat sanitària. A la zona, de 37.000 metres quadrats, es preveu construir un tanatori amb una sala de vetlla per a 150 persones, pisos tutelats per a avis i una residència per a malalts mentals que gestionarà la Comunitat Terapèutica del Maresme.

Per part municipal quedarà només sotmetre a l'aprovació del ple l'alteració de la part de terreny de titularitat municipal que es trasllada de l'espai que ara es destina a estacionament de camions al bell mig del terreny.

A Malgrat feia falta un tanatori, està bé que es facin pisos tutelats pels avis i és una bona cosa que es construeixi una residència per a malalts mentals que substitueixi a l’existent, que diuen que ha quedat petita. Em sembla, però, una mica sàdic fer pisos tutelats per a avis al costat d’un tanatori...

He trobat, al Malgrat, desperta!, un problema en el que no havia caigut fins ara, el que pot posar l’intercanvi de terrenys municipals si el projecte no s’arriba a acabar. Diu així Malgrat, desperta!: El problema rau en que en les actuals circumstàncies econòmiques ningú garanteix que el projecte tiri endavant. I, què passarà si finalment el projecte queda encallat?. Doncs que els terrenys municipals hauran canviat d’ubicació cedint la part econòmicament més rendible de la parcel•la als privats, els terrenys privats hauran augmentat considerablement el seu valor i...tornem a començar.

Espero que, a la vista d’aquest comentari, el govern municipal faci un intercanvi de terrenys amb totes les garanties perquè el municipi, és a dir, el contribuent, no perdi una possible rendibilitat arribat el cas. Pel que sabem, en altres municipis on el municipi ha perdut una possible rendibilitat d’un terreny intercanviat, s’ha produït una actuació de la fiscalia.

dilluns, de novembre 08, 2010

Programes electorals i el problema de l’energia – PSC

Finalment el PSC ha publicat el seu programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya. Dedica l’apartat 2.5. a l’energia. Divideix les seves propostes sobre l'energia en quatre parts:

- fer una política energètica competitiva i sostenible
- fer una política energètica segura i estratègica
- fer una política energètica basada en la conscienciació i la màxima participació de la ciutadania
- fer una política energètica més justa i equitativa

D’entrada, penso que comencem malament. Una política energètica competitiva, sostenible, segura i estratègica té un sentit. La resta, amb perdó, són paraules molt maques, però amb un sentit de la realitat més aviat magre.

Detallo el que m’ha semblat més interessant:
Farem de l’energia un instrument de desenvolupament econòmic, elevant la política energètica al màxim nivell estratègic del Govern. Boniques paraules.

Establirem objectius coherents amb els de la Unió Europea en relació amb la implantació de les energies renovables. Una bona manera de dir que, per ara, al PSC no tenen les idees gens clares.

Establirem un fons de 1.000M€ públic-privat per finançar projectes d’eficiència energètica i d’energies renovables a Catalunya i incentivarem la creació de noves empreses relacionades amb les “energies netes” tant en el camp de la generació com del consum. Més burocràcia.

Es duplicaran els incentius econòmics a la rehabilitació d’edificis amb criteris d’estalvi i eficiència energètica. Aquesta és una bona proposició. S’hauria de concretar més.

Vetllarem per assegurar la garantia i una qualitat de subministrament als consumidors domèstics i industrials a l’alçada dels països més desenvolupats i avançarem vers un model regulador sòlid i estable. Garantirem la qualitat i suficiència de les infraestructures de transport i distribució i el bon estat i el manteniment de les instal•lacions. Disposarem de les competències en l’activitat de distribució elèctrica que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per arribar a obtenir capacitat en la fixació de la retribució. Bons propòsits, però sense mencionar res del que volen fer concretament. Ara mateix es tenen totes les dades per fixar quines línees de distribució s’han de fer, però el PSC es guarda prou de dir-ne res, no fos cas que els votants de les zones afectades se n’adonessin i agafessin unes paperetes de votació d’algun altre partit.

Ens comprometrem amb la construcció i posada en funcionament de nous grups de cicle combinat, previstos al Pla de l’Energia de Catalunya. L’energia nuclear continuarà en el mig termini sent necessària en el nostre compendi energètic. Des del Govern donarem suport a totes les energies renovables sense excepció (eòlica, biomassa, solar fotovoltaica, solar tèrmica, etc.) i sense limitació. Trobo bé que el PSC faci referència a l Pla d’Energia de Catalunya per construir nous grups de cicle combinat. Pel que fa a l’energia nuclear, implícitament sembla que estiguin a favor de prolongar la seva vida si, quan les centrals que vagin tenint quaranta anys són segures, però no ho diuen clar no fos que caigués un clatellot de Madrid. Quan al fet de donar suport a les energies renovables sense limitació, ho trobo totalment incoherent amb allò d’establir objectius coherents amb els de la Unió Europea, a més de ser totalment antieconòmic, almenys pels propers quinze anys.

Impulsarem projectes de cogeneració i d’energia solar termoelèctrica i fotovoltaica distribuïda, així com la millora d’aprofitament de l’energia eòlica amb embassaments revertibles (com el de Sau-Susqueda). Em sembla una bona proposta, sempre i quan se n’examinin els costs. (Que aquesta proposta vingui sota el títol d’una política energètica més justa i equitativa és sorprenent)


Conclusions

El programa del PSC sobre l’energia és, des del meu punt de vista, massa poc concret, encara que ple de bones intencions. Però ja se sap el que passa amb les bones intencions.

Trobo positiva una cosa: l’augment de l’ajuda a la rehabilitació d’edificis per millorar la seva eficiència energètica. Però, hi haurà prous quartos per fer-ne una quantitat suficient, que sigui significativa a nivell català? Ho dubto.

Pel que fa a l’aprofitament de l’energia eòlica amb embassaments reversibles és una bona solució per obviar el problema de la irregularitat d’aquest tipus d’energia, però té el seu cost, que s’haurà d’imputar al de l’energia eòlica, si volem comparar el cost d’aquesta energia amb altres més convencionals.