dimarts, de setembre 27, 2016

Malgrat 1916 – Mort de Teodor Baró

La Vanguardia del 23 de setembre de l’any 2016, La Vanguardia publicava una extensa ressenya sobre la mort, a Malgrat, del senyor Teodor Baró i Sureda, polític, periodista i escriptor. Encara que nascut a Figueres, Teodor Baró era un enamorat de Malgrat.

La Il·lustració Catalana, un parell de setmanes després, publicava la notícia de la mort de Teodor Baró a la primera plana.

M´ha estranyat que ningú, a Malgrat, recordés aquest esdeveniment de fa cent anys.




Un banquet esplèndid


La Vanguardia del 21 de setembre del 1916 donava compte de la reunió que els membres de la Comissió de l’Eixample i representants de la Cambra de la Propietat de Barcelona varen tenir a la casa del senyor Emili Ragull i Alabau, on varen ser obsequiats amb un esplèndid banquet.



dijous, de setembre 15, 2016

L'extensió del gel àrtic

És molt probable que el passat dia 7 de setembre s'hagi arribat a l'extensió mínima anual del gel àrtic, el valor ha estat de 4,08 milions de km2.



Aquest valor segueix en la línia dels dels últims anys: en els anys transcorreguts entre el 2010 i el 2016, la mitjana de l'extensió mínima anual ha estat de 4,39 milions de km2, 1 milió menys que en la dècada 2000-2009 i 2 milions menys que en la dècada 1990-1999.



dilluns, de setembre 12, 2016

El final de la feina?


La teoria econòmica convencional, basada en el que va succeir durant les dues primeres revolucions industrials, sosté que les noves tecnologies redueixen els costos, fomenten el consum, la producció i la innovació, i s'obren oportunitats per a noves classes de treball. És a dir, no solament no destrueixen ocupació, sinó que el creen.

En efecte, la primera revolució industrial va venir amb la màquina de vapor, que feia servir el carbó com a combustible. Les fàbriques mogudes per màquines de vapor i el ferrocarril van crear la infraestructura per a la primera revolució industrial. A l'inventar-se el telègraf, la combinació d'aquests factors va fer que la velocitat i la fiabilitat amb que els recursos econòmics es podien fabricar i distribuir al client van augmentar de tal manera la productivitat que els productes es van abaratir, el que va estimular una gran demanda, que al seu torn va generar molts llocs de treball, millorant el nivell de vida de milions de persones en les economies industrialitzades al llarg del segle XIX.

Als dos últims decennis del segle XIX va començar a néixer una segona revolució industrial amb la utilització del petroli com a combustible per als motors d'explosió, amb l'electricitat i amb el telèfon. Això va obrir la porta a l'anomenada era de l'automòbil, en la qual encara ens trobem, amb un augment de la productivitat i de l'eficiència mai vistes anteriorment, reduint els costos marginals de la producció i de la distribució, rebaixant enormement els preus al consumidor, fent que l'economia florís. D'això s'han beneficiat principalment els inversors, però també ha millorat substancialment la vida de milions de persones.

Ara ens trobem immersos en una tercera revolució industrial, basada en la irrupció de les tecnologies informàtiques en pràcticament tots els sectors de l'economia, el que ha continuat a augmentar la productivitat. El problema és que, al mateix temps, milions de persones s'han quedat sense feina o subempleades, i que aquesta tendència no sembla que hagi de canviar. Per primera vegada, un augment de productivitat no implica la creació d'ocupació, sinó tot el contrari.

Encara que la desocupació té moltes causes, cada vegada més economistes estan d'acord a afirmar que una de les principals és l'anomenada "substitució tecnològica". Fins ara, els economistes estaven convençuts que l'augment de la productivitat generava ocupació, però ja fa algunes dècades que s'han anat acumulant proves en sentit contrari. Fabricants que fa temps van invertir a la Xina per aprofitar la mà d'obra barata d'aquell país, porten la producció de tornada a casa utilitzant robots avançats que són més barats i eficients que els treballadors xinesos. Un exemple el tenim en la nova fàbrica d'electrodomèstics de Philips a Holanda, la producció és la mateixa que la de la fàbrica que té a la Xina, però amb la desena part dels treballadors.

Cada vegada tasques més complexes, que es considerava que només les podien fer els éssers humans, s'estan automatitzant. Si es manté el ritme actual de la introducció de tecnologies en el sector manufacturer, el nombre de treballadors d'aquest sector, que era de 163 milions a tot el món fa pocs anys, passarà a una o dues desenes de milions en els propers vint anys, assenyalant el final del treball industrial massiu. I no parlem del que està passant amb el correu postal o amb la logística, així com amb els treballs administratius o amb els del sector minorista. Molts clients entren a les botigues per provar peces de vestir, alhora que amb el seu mòbil fotografien l'etiqueta, per després comprar-les per Internet, on són més barates que a les botigues i, a més, gairebé sempre sense despeses d'enviament. Ja hi ha aplicacions que, al llegir l'etiqueta del producte, ens informen a l'acte dels preus als quals podem comprar-los per Internet.

L'examen informatitzat de documents permet examinar amb tot detall milions de documents legals a una velocitat que els millors equips d'advocats no poden igualar, i amb un nivell d'anàlisi que els millors especialistes en dret no poden assolir. Es calcula que, amb aquesta aplicació, un advocat podrà fer la mateixa feina que 500 i amb més exactitud. I no parlem dels diagnòstics mèdics, on en tots els camps els professionals comencen a sentir la presència de programes informàtics de diagnòstic i anàlisi que donen millors resultats que els seus.

Ens trobem davant d'un canvi de proporcions colossals en el món laboral. La primera revolució industrial va acabar amb el treball d'esclaus i serfs. La segona va reduir de manera dràstica el treball agrícola i artesanal. Però totes dues van contribuir a una creació massiva de llocs de treball. La tercera està donant el cop de gràcia al treball assalariat massiu en la indústria i en els serveis, així com al de moltes categories del sector professional.

Sembla que anem cap a un futur cada vegada amb menys treball. Què passarà si, pel fet d'haver tan poques persones assalariades no hi ha compradors suficients per als productes que s'ofereixin? Ens quedarà l'economia social, però això implicarà la fi del capitalisme tal com el coneixem.

dimecres, de setembre 07, 2016

El trilema polític


En economia hi ha un trilema clàssic, que diu que és impossible assolir al mateix temps els tres objectius següents:

1. Un tipus de canvi fixe
2. Un lliure moviment de capitals
3. Una política monetària autónoma

El mateix passa amb el trilema actual dels socialistes:

1. No a unes terceres eleccions
2. No a facilitar la investidura del Partit Popular
3. No a pactar amb els independentistas

Però el Partit Popular també planteja un trilema de solució impossible:

1. Formar un govern urgentment
2. Que el senyor Rajoy segueixi com a president
3. Que el Partit Socialista afavoreixi la seva investidura

El Partit Socialista no pot afavorir la investidura d’un Partit Popular, ja que aquest partit, quan estava a l’oposició, dirigit pel senyor Rajoy, va boicotejar les tres grans operacions d’estat del govern del senyor Zapatero:

a) la reforma de l’Estatut de Catalunya (avui els del PP signarien el nou Estatut complet, si això resolgués el problema de Catalunya, però ja és massa tard),

b) el final del terrorisme d’ETA (manipulant a les víctimes, acusant al govern de traïció, i no reconeixent que aquest final es va fer sense concessions polítiques)

c) i, finalment, la crisi de deute públic de la primavera del 2010 (on el PP va votar en contra de les mesures proposades pels socialistes perquè així podrien fer caure aquell govern, encara que hagués sigut desastrós tant pel país com per milions de persones)

Però, en canvi, no hi ha cap altre solució, si no es vol anar a unes terceres eleccions, que deixar que el PP formi govern, ja que, de lluny, és el partit més votat, i això el legitima per formar govern, ja que no hi ha cap altre manera de desbloquejar la situació.

El PP diu que la situació és excepcional, i que fan falta decisions excepcionals. Per això demanen que el PSOE s’abstingui a la investidura. Però això és molt difícil, gairebé impossible. De manera que, resumint, podríem dir que:

1. No hi cap govern possible sense el PP
2. No hi ha cap govern possible amb el senyor Rajoy

De manera que la solució als dos trilemes polítics actuals és que el PP abandoni la segona condició, i que el PSOE canviï la primera per “facilitar la investidura d’un candidat del PP que no sigui el senyor Rajoy”. Aquestes dues decisions serien les que estarien a l’alçada de la situació excepcional actual.

diumenge, de setembre 04, 2016

Reflexions sobre el consum d’energia de l’any 2015

El consum primari global d’energia de l’any passat va ser de 13.147 milions d’Etp (1 Etp = equivalent a una tona de petroli ≈ 12 MWh), un augment del 1 % sobre l’any 2014.


D’aquest consum, el 23 % va ser d’energia elèctrica, de manera que el consum no elèctric representa el 77 % del total. Aquest consum no elèctric el tenim en forma de combustibles fòssils pel transport, per les calefaccions i per la indústria.



L’energia elèctrica consumida provinent de les energies renovables (vent, solar, geotèrmica, biomassa) va ser, l’any 2015, de 1.612 TWh (1 TWh = 1.000.000 MWh), xifra que representa un 7 % del total del consum elèctric total (24.098 TWh).



Evidentment, la producció d’energia renovable és una gota d’aigua davant el consum total d’energia: un 7 % d’un 23 % és un 1,5 %. Podríem dir, doncs, que els que pensen que les energies renovables són la solució al problema de l’energia són molt optimistes.

Però, si ens hi fixem bé, el consum d’electricitat procedent de les energies renovables creix d’una manera exponencial, mentre que el consum elèctric total ho fa de manera lineal. Moltes vegades no ens fem prou càrrec del què vol dir un creixement exponencial: per intentar entendre’l hem de recordar la famosa llegenda dels escacs, en que un rei va prometre al savi que va inventar aquest joc que li donaria un gra d’arròs par la primera casella del tauler, dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta i així successivament; un creixement exponencial, que, arribant a la darrera casella, era un número molt més gros que tota la collita anual de blat, arreu del món.

Si apliquem el creixement exponencial del consum d’energies renovables a una projecció dels propers anys, ens trobem que, des de l’any 2005 fins el 2015, aquest consum s’ha doblat cada 5 anys. Si segueix aquest ritme, d’aquí a 20 anys, l’any 2035, el consum d’energia elèctrica renovable seria de 26.000 TWh, una mica més del consum actual d’energia elèctrica.

El problema és si és possible que les energies renovables segueixin aquest creixement exponencial. Hi ha dues escoles, la dels que diuen que no, que aquet creixement és realment impossible, ja que no hi haurà prou capital ni prou matèries primes per mantenir-lo, i les dels que diuen que sí, que el creixement de l’energia elèctrica renovable, com que cada vegada serà més barata de produir, podrà seguir aquest ritme, d’una manera semblant al creixement d’Internet. Evidentment, les grans companyies elèctriques s’alineen amb la primera escola, perquè el creixement exponencial de les energies renovables es farà en xarxa, i les grans companyes elèctriques desapareixeran, ja que el cost marginal (un cop amortitzada la inversió) serà pràcticament nul.

És complicat afirmar qui té raó. Si som optimistes, podrem pensar que d’aquí a relativament pocs anys, tindrem una energia elèctrica gairebé gratuïta i abundant. Però no ens fem il·lusions, ja que l’energia elèctrica  no és més que una petita part, una quarta part, del consum energètic total. De manera que, encara amb la visió més optimista, ens queda un llarg camí per recórrer. El problema és què passarà entretant.

Les emissions de CO2 de l'any 2015

Segons l'última edició de Statistical Review of World Energy Report, publicat per BP, les emissions de CO2 provinents del consum de petroli, gas i carbó de l'any 2015 han estat de 33.508 Mt (milions de tones), una xifra pràcticament igual a la de l'any anterior ( 33.473 Mt).



Per països, entre la Xina, amb una emissió de 9.154 MT, i els Estats Units (USA), amb una emissió de 5.486 MT, representen un 44% de les emissions globals de l'any 2015. Des de l'any 2006, la Xina emet més CO2 que els EUA, encara que, si mesurem l'emissió per habitant, la de USA (17,1 T / hab) és encara 2,5 vegades més grossa que la de la Xina (6,7 T / hab).

Per comparació, l'emissió per habitant d'Espanya ha estat, l'any 2015, de 6,3 T / hab.




Nota: aquestes dades no tenen en compte el CO2 emès per altres fonts, ni pel CO2 que s'hagi pogut segrestar per diferents mitjans. Per tant, aquestes xifres no coincideixen amb les oficials de cada país, però ens donen una bona idea de la tendència de les emissions de CO2.