dimarts, de setembre 27, 2011

El preu de l’electricitat del quart trimestre

Avui mateix s’ha celebrat la subhasta d’electricitat pel quart trimestre del 2011. S’han subhastat 3.600 MWh de base, i el preu resultant de la subhasta d’aquests MWh ha sigut de 5,799 cèntims d’euro per kWh.


Tenint en compte que a la darrera subhasta, celebrada el passat 28 de juny, i corresponent al tercer trimestre, el preu resultant va ser de 5,320 cèntims d’euro per kWh, l’augment del preu del quart trimestre sobre el del tercer és del 9 per cent.

Al preu resultant de la subhasta, per obtenir el preu de la tarifa d’últim recurs, que és la més corrent pels particulars, se l’hi ha d’afegir la tarifa d’accés, fixada pel govern, i que representa un 50 % aproximadament del total de la tarifa (actualment, aquesta tarifa d'accés costa, pels usuaris de la tarifa d'últim recurs, 5,5479 cèntims d'euro per kWh). Encara que aquesta tarifa d’accés és molt deficitària, el més probable és que el govern no l’augmenti. De manera que podem esperar un augment de la tarifa, en percentatge, de la meitat de l’augment corresponent a la subhasta, és a dir, un 4,5 %.

Afegit el 2 d’octubre:

Finalment, el govern ha decidit no apujar el preu de l’electricitat, de manera que disminuirà el preu de la tarifa d’accés. Amb aquesta decisió, el dèficit de tarifa, que actualment és d’uns 20.000 milions d’euros, seguirà augmentant. Una manera com una altre de fugir d’estudi i deixar el mort al pròxim govern. Dit d’una altre manera, el govern continua amb una política irresponsable.


dilluns, de setembre 26, 2011

El terrorisme d’ETA

No he tractat mai el tema del terrorisme basc perquè penso que és un tema molt complex de que és difícil opinar si no es té un coneixement suficient de la societat basca. Però ahir el diari El País va publicar una entrevista al senyor Brian Currin, un professional amb una gran experiència internacional de mediació de conflictes, i que ha començat a intervenir en el problema basc, a petició de l’esquerra abertzale, que em va agradar. D’aquesta entrevista en trec dues idees bàsiques:

La primera, que a Espanya, el conflicte basc és utilitzat pels dos principals partits per guanyar vots, o perquè l’altre en perdi. Si haguessin fet com en el cas d’Irlanda del Nord, on el partit laborista i el partit conservador es varen posar d’acord per adoptar una posició comuna en públic sobre el tema, discutint les seves diferències en privat, el problema basc ja faria temps que s’hauria solucionat.

La segona, que la posició de que la única alternativa és aniquilar ETA i obtenir la seva rendició incondicional no és viable, encara que avui el govern espanyol tingui a ETA clarament molt a la defensiva. No es pot mantenir un control policial a cada casa del País Basc. Aniran apareixent persones disposades a empunyar les armes, i el conflicte durarà anys i panys fins que no s’arribi a un pacte polític. L’opció policial no és sostenible a llarg termini.

El PSOE, quan estava a l’oposició, no havia criticat mai, o ho havia fet molt rarament, la política antiterrorista del govern popular. Quan el PP ha estat oposició, mai ha deixat de fer-ho, i continuen encara avui mateix amb aquesta comèdia del cas Faisán. Que el PSOE no ha facilitat les coses, ignorant el PP quan ha negociat amb ETA, és veritat, però que el principal causant de que s’airegin en públic les diferències entre els dos partits és el PP, que quan toca aquest tema (i no solament aquest) sembla tenir la testosterona a flor de pell.

Es el mateix PP qui exigeix la rendició incondicional d’ETA. Si els dirigents del Partit Popular fossin capaços de pensar, veurien clarament que, si estiguessin disposats a fer algunes concessions, el problema del terrorisme d’ETA es podria acabar. Però el que no volen ni han volgut és que el terrorisme s’acabés durant la legislatura socialista, no fos cas que els socialistes se n’aprofitessin a les urnes.

I després s’atreviran a donar-nos lliçons de patriotisme, quan la única cosa que els interessa és mantenir viu el conflicte basc (això si, amb el menor número possible de víctimes) per obtenir vots. Com també els interessa adoptar posicions contra la singularitat catalana, i el manteniment del català en particular, per la mateixa raó.

Pensar que és aquesta gent que tot ho veuen blanc o negre, que són incapaços de demostrar una mica de pragmatisme per trobar solucions als problemes, la que molt probablement ens governarà dintre d’uns mesos posa els cabells de punta.

dissabte, de setembre 24, 2011

El crèdit de les entitats financeres espanyoles

Una de les gràfiques que m’ha impressionat els darrers dies és la que dóna l’evolució del crèdit de les entitats financeres espanyoles, publicat pel Banc d’Espanya. Hi podem veure, en tot el seu esplendor, la bombolla que ens ha dut a la situació actual. A finals de juliol d’aquest any, aquest crèdit era de 1,797 bilions d’euros, més petit que el màxim de finals del 2008, que va arribar als 1,90 bilions.


Es impressionant veure com, des de l’any 1994, al final de la crisi anterior, en que el crèdit no va augmentar, fins al 2008, és a dir, durant 14 anys, el crèdit concedit per les entitats financeres augmentava cada cop més de pressa. Des de fa dos anys i mig, el crèdit ha disminuït.



A més, la morositat actual és del 6,9 %. Això vol dir que, les entitats financeres estan gairebé segures de no cobrar 125.000 milions d’euros, milers de milions, però, que hauran de tornar als seus prestataris (els mercats). Els crèdits que per ara són solvents retornen a les entitats financeres uns 60.000 milions d’euros anuals en concepte d’interessos, i probablement menys en concepte de devolució del préstec. Amb aquestes xifres, no és estrany que els prestataris externs no vulguin continuar prestant diners als bancs espanyols, sinó que, més aviat, els hi demanin que els tornin el més ràpidament possible el deute.

De manera que els bancs i les caixes es veuen en la absoluta impossibilitat de donar nou crèdit. Amb prou feines poden reestructurar els crèdits actuals. I una economia sense crèdits nous no funciona. De la mateixa manera que quan el crèdit augmentava més del 10 % cada any es tractava clarament d’una bombolla que un govern amb gent mitjanament qualificada haurien d’haver intentat aturar, però que inflava artificialment l’activitat econòmica, quan el crèdit disminueix l’activitat recula i l’atur augmenta.

El govern que ara està a punt d’acabar el seu període no va ser capaç de desinflar la bombolla, ni ha estat capaç, gens ajudat per la conjuntura internacional, de mantenir un creixement suficient del crèdit per crear noves activitats. El nou govern previsiblement del PP, ens explica que la seva prioritat serà que el crèdit torni a fluir. El que no ens explica és com ho farà, donada la situació actual. I si no ens ho explica vol dir que no ho sap, pel que els resultats que podem esperar no són gens diferents que els obtinguts pel govern actual.

Butlletí del Banc d'Espanya de juliol 2011
Dades històriques del Banc d'Espanya

dimecres, de setembre 21, 2011

Malgrat 1911 – Tres retalls de La Vanguardia

La Vanguardia del dimarts 19 de setembre de l’any 1911 publicava l’autorització pel trasllat de l’escola de nens al carrer Blanch, números 4 i 6. L’Ajuntament havia llogat a la senyora Maria Arigós i Sanllehí les cases del carrer Blanch números 6 i 8 per a ús com escola de nens. La casa del número 8 era pel domicili del professor. Almenys desde l'any 1884 hi havia una escola al número 4 del carrer Blanch.


La del dimecres 20, publicava un anunci de J. Cañadas, de Malgrat, que volia comprar una escopeta.


Finalment, el dijous 21, es donaven dues notícies: la constitució del comitè local del partit conservador i la trista mort d’un jove de 18 anys, sord i mut, atropellat per un tren.


Urgències nocturnes

La polèmica de la setmana és la de si es tanca o no es tanca el servei d’urgències nocturnes a Malgrat. Uns diuen que s’ha de tancar perquè no n’hi ha gaires, i, per tant, mantenir aquest servei té una rendibilitat econòmica i social més aviat magra, incompatible amb la realitat econòmica que estem patint, i els altres diuen que això no és un argument que es pugui prendre en consideració, i que els ho posaran difícil per dur a terme aquest tancament. Tot això està molt bé, però si no ens informen de la quantitat d’urgències nocturnes ateses, els contribuents no podrem donar la nostra opinió.

Aprofitant que acaba de sortir la memòria 2010 de la Corporació de Salut del Maresme i de la Selva, el contribuent, sempre optimista sobre la transparència de les institucions, l’ha consultat, esperant trobar-hi les dades que ens permetin de veure la quantitat d’urgències nocturnes a Malgrat. Però no hi ha res sobre aquest tema.

De manera que el contribuent optimista ha agafat la memòria de la mateixa Corporació corresponent a l’any 2009 on, almenys, hi ha trobat les dades següents:


No ens diu res sobre les urgències nocturnes, però ens dóna dades sobre les urgències totals ateses. Resulta que els feliços habitants de Malgrat i Palafolls han anat, en promig, més d’una vegada a urgències durant l’any 2008 i una mica menys l’any 2009. Quantes vegades hi ha anat l’any 2010? Misteris de la ciència, o més ben dit, poques ganes de que el personal tingui accés a aquestes dades per part de l’amic Carles Manté, president de la Corporació. Només sabem que pel total de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, el nombre d’urgències ateses per habitant ha estat de 0,55 durant l’any 2009, i de 0,50 l’any 2010.

De manera que ens quedem sense saber quantes urgències es tracten durant l’horari que es pretén suprimir, però si sabem que Malgrat i a Palafolls són uns grans clients del servei d’urgències. El que podem endevinar és si també són uns grans clients de les urgències nocturnes. Potser algun dia ho sabrem.

Visca la transparència de les institucions que paguem amb els nostres impostos.


dilluns, de setembre 19, 2011

La carallada de la modificació de la Constitució

D’entrada, dir que el problema econòmic que tenen els amics grecs era perfectament previsible, ja que el pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional varen parir ara fa any i mig era, i és, perfectament inviable. Sense falsa modèstia, és el que ja vaig dir fa un any i mig. De manera que si no es fa el que s’ha de fer (mutualitzar el deute grec, o almenys una part important) a Grècia hi haurà una revolució, que no es pot saber com acabarà, però que podem estar segurs de que acabarà malament.

Molts operadors dels anomenats mercats estan fent el que poden per accelerar la fallida grega, ja que han venut la seva cartera de bons greca però han conservat l’assegurança contra la fallida, de manera que, quan aquesta arribi, hi guanyaran per partida doble. Amb el problema afegit que ningú sap la quantitat de bons assegurats que tenen aquests operadors.

El problema és que nosaltres anem pel mateix camí que els nostres amics grecs. Ningú amb dos dits de front pot pensar que els compromisos que els governs i l’oposició han admès per reduir les despeses públiques podran sobreviure a un període llarg d’estancament de l’economia, amb les seves seqüeles d’un atur molt important i d’una gran insatisfacció social.

L’economia d’un país mereix la confiança dels seus creditors si es compleix, almenys, una d’aquestes dues condicions: el país té un deute poc important, o bé el país té els recursos necessaris per desenvolupar-se i així poder pagar el que deu. Espanya té un deute (públic i privat) dels més elevats del món desenvolupat, i un potencial de desenvolupament relativament pobre.

Tal com estan les coses ara mateix, trobo que la modificació de la Constitució (amb referèndum o sense) és un perfecte exemple d’una acció feta per gent que no saben on van. No serveix per res per una senzilla raó: ningú sap el que vol dir el nou article 135 diu que ni l’estat ni les comunitats autònomes podran tenir un dèficit estructural que superi els marges establerts, etc. El problema és que cap economista sap calcular el dèficit estructural. I posar com a límit una cosa que no es pot quantificar és absurd. No és estrany que els anomenats mercats (els que ens deixen els calés) no n’hagin fet cap cas.

Probablement jo no hi toco gaire, però em sembla que els polítics que han redactat i aprovat aquesta modificació de la Constitució hi toquen encara menys que jo.

Mentre els polítics van perdent el temps amb les seves carallades, el tipus d’interès dels bons espanyols va augmentant. Espanya no pot pagar el seu deute al 5 i escaig per cent si la seva economia no creix o si la seva inflació és inferior a aquest 5 %. I si la inflació augmentés, els interessos que els mercats demanarien creixerien encara més.

A Europa hi ha molts interessos diferents. Però si no es mutualitza una part important dels deutes dels estats i no s’anomena un ministre d’economia per la zona euro, amb la conseqüent pèrdua d’independència dels països, el que hem vist fins ara no serà res comparat amb el que veurem. I molt probablement no trigarem gaire a veure-ho.

Eslògans i ensenyament

Una de les característiques del temps que ens ha tocat viure és que sovint parlem amb eslògans. És a dir, amb idees senzilles, però impactants. Que és l’equivalent a raonar amb idees poc estructurades.

Dic això perquè m’ha interpel•lat l’eslògan dels ensenyants que protesten aquí i allà per les retallades que els governs fan als pressupostos d’educació. Diuen els ensenyants a les seves pancartes: “L’educació no és una despesa, és una inversió”. Un cop afirmada la primera premissa, en dedueixen la conclusió, que no és més que la de dir que, ja que l’educació és una inversió, no s’ha de retallar. El pitjor d’aquest raonament és que, pel que sembla, la majoria dels ensenyants creuen que és un raonament correcte.

Anem per parts: que l’educació sigui una inversió, és discutible. Però suposem que ho sigui. Podem preguntar-nos si es tracta d’una inversió rendible. La resposta que donaria un esperit primari és evidentment, que sí. És realment així? Una inversió només és rendible sempre i quan els seus resultats siguin superiors al seu cost, i podem dubtar-ne quan a Espanya i a Catalunya tenim una de les taxes d’abandó escolar més importants de la Unió Europea, i quan els professors universitaris es queixen de que molts alumnes que entren a la universitat no saben interpretar un text quan el llegeixen ni, encara menys, fer una redacció correcta.

Quan s’inverteix, sigui en educació o en qualsevol altre cosa, s’ha de mirar si aquesta inversió és rendible. Però també s’ha de mirar si es poden assolir els mateixos resultats amb una inversió més econòmica. I moltes vegades la resposta és que si. De manera que no sempre un augment del cost d’una inversió augmentarà els seus resultats. I, viceversa, no sempre una disminució del cost d’una inversió disminueix els seus resultats.

Personalment, penso que la qualitat de l’ensenyament actual és tan dolenta que les retallades actuals difícilment la podran empitjorar. Però el que em preocupa més és que la majoria dels ensenyants d’aquest país tinguin creguin com un dogma de fe que qualsevol retallada al pressupost d’educació disminuirà forçosament la qualitat de l’ensenyament. Amb gent així, que creuen més en els eslògans primaris que en raonaments més elaborats, difícilment la qualitat de l’ensenyament, amb o sense retallades, podrà millorar.

Jo no tinc, és evident, la solució al problema de la qualitat de l’ensenyament ni al del seu finançament. Però si penso que la primera cosa a fer és la de modificar la manera com els ensenyants accedeixen a tenir una plaça “en propietat”. No n’hi ha prou amb tenir un títol que acrediti que es tenen uns coneixements, si després no es disposa de la pedagogia necessària per transmetre’ls als alumnes. Llegia avui un escrit al diari on la seva autora afirmava que els ensenyants de la privada són pitjors que els de la pública, ja que són els que no han pogut aprovar les oposicions. Personalment, tinc la impressió contrària. No perquè qui hagi aprovat una oposició sigui pitjor, sinó perquè, al no tenir la “plaça en propietat”, l’ensenyant privat ha de demostrar cada dia que els seus resultats són correctes si no vol veure com li assenyalen la porta de sortida.

Però aquest problema del funcionariat i de les seves “places en propietat” és un altre problema, que ni uns ni altres s’atreviran a tocar. Per això cada vegada estic més convençut que la menys dolenta de les solucions per anar millorant la qualitat de l’ensenyament i fer més rendible aquesta inversió és anar augmentant el percentatge de l’escola concertada. Encara que els dels raonaments primaris em titllin de neoliberal.

dijous, de setembre 15, 2011

L’augment de la concentració de metà

La concentració de metà a l’atmosfera, de fórmula CH4, després d’uns deu anys d’estabilitat, està augmentant des de fa tres anys. Està augmentant de 0,007 ppm (parts per milió) cada any, el que sembla molt poc, però hem de recordar que l’efecte hivernacle del metà és 60 vegades més potent que el del CO2, si pensem a 10 anys vista, i 25 vegades si pensem a 100 anys vista. Això és degut a que el temps que triga el metà perquè en desaparegui el 50 % és de 8,7 ± 1,3 anys. Però aquest augment preocupa als científica.

La concentració de metà es mesura des de l’any 1984, any en el que la seva concentració era de 1,63 ppm. Aquesta concentració va anar augmentant fins l’any 2000, arribant a 1,79 ppm. La mitjana de l’any 2010 va ser de 1,82 ppm. Es pensa que l’augment d’abans de l’any 2000 va ser degut a les enormes pèrdues de gas de la indústria russa de gas i petroli, a causa de la degradació de les instal•lacions industrials russes quan la URSS va col•lapsar. A partir de l’any 1991, amb la privatització de la indústria russa, es varen dedicar grans quantitats de diners per modernitzar la indústria del gas, reduint les pèrdues.


Durant el període d’estabilitat de la concentració de metà, la quantitat de metà emès a l’atmosfera va ser d’uns 580 milions de tones anuals, quantitat equivalent a la de la destrucció del metà atmosfèric per reacció química amb el radical OH. Un augment de 0,007 ppm per any significa que, des de fa tres anys, s’estan emetent a l’atmosfera uns 20 milions de tones anuals més.

Per ara no hi ha cap explicació convincent de l’actual augment de la concentració de metà. Però hi ha qui es comença a alarmar. Molts científics pensen que les grans quantitats de metà acumulades des de fa centenars d’anys a les regions àrtiques, sota el permafrost gelat, poden ser una bomba de rellotgeria per l’escalfament global: si el permafrost es comença a descongelar, el metà es podria alliberar a l’atmosfera, causant una acceleració important de l’augment de temperatures.

Llegint l’article A slipping Giant?, publicat a Nature fa un parell d’anys, podrem fer-nos una idea d’aquesta amenaça del metà. D’una banda, a l’any 2007 es va descobrir que la concentració de metà a l’aigua del Oceà Àrtic era de dues a deu vegades superior a les mostres d’anys anterior. D’altra banda, a l’any 2008 es varen descobrir anells de gas atrapats dins del gel, i plomalls de metà borbollejant cap a la superfície del mar en una àrea de centenars de quilòmetres quadrats d’aigües poc profundes de la plataforma continental siberiana.

Es pensa que a aquesta plataforma continental siberiana es troben 1.400.000 milions de tones de metà en forma d’hidrats, més o menys el doble de tot el carboni contingut en tots els arbres, arbusts i herbes del planeta. Si només s’alliberés un u per cent d’aquesta quantitat a l’atmosfera durant els propers cinquanta anys, es produiria un escalfament molt brusc del planeta.

Però els científics encara estan més preocupats per la possible descongelació del permafrost de les regions àrtiques. El permafrost de l’hemisferi nord conté uns 950.000 milions de tones de carboni. Aquesta descongelació sembla més probable que l’alliberament de grans quantitats de metà de la plataforma continental. Però s’ha descobert, al nord-oest del Canadà, un permafrost que té una antiguitat de 700.000 anys, el que vol dir que ha romàs estable a temperatures superiors a les que tenim actualment. La conclusió és que sabem molt poca cosa de l’estabilitat del permafrost.

Actualment, molts científics estan treballant per contestar a dues preguntes bàsiques: quina quantitat de metà podria alliberar-se a l’atmosfera degut a l’escalfament actual, i quan. Tot el que sabem és que tenim una bomba de rellotgeria que podria explotar a qualsevol moment. Però ni sabem si la bomba explotarà, ni quina seria la seva potència si ho fes, ni quan ho faria. Com gairebé sempre pel que fa a les previsions sobre l’escalfament global, tenim més preguntes que respostes.

Dades de la concentració de metà

dimarts, de setembre 13, 2011

Una vergonya


Un any més, una pobre bèstia, un brau de nom Afligido, ha sigut torturada amb llances fins que ha mort després d’una llarga agonia, a Tordesillas. Un any més, una munió de bàrbars han gaudit amb el dolor d’un animal. I n’estan orgullosos. El gamarús que ha matat l’animal aquest any, un tal Oscar, anomenat el Zamorano, ha declarat sentir-se com en Cristiano Ronaldo, després de la seva “gesta”: tota una declaració de la ignorància que tant abunda per terres de secà.

Tot això en una festa declarada per les autoritats castellanes com d’interès cultural. De la cultura carpetovetònica, segurament.

Una vegada més, un any més, he sentit vergonya de tenir passaport espanyol.

dijous, de setembre 08, 2011

Malgrat 1961 – Dues notícies del mes d’agost

El 18 d’agost del 1961, La Vnguardia publicava que s’havia multat amb 2.000 pessetes un establiment hoteler de Malgrat per no comunicar l’entrada d’estrangers a l’autoritat, i el 22 d’agost, la defunció d’un malgratenc per una infecció tetànica.



Malgrat 1911 – Donació a l’hospital i als pobres de Malgrat


La Vanguardia del divendres 8 de setembre del 1911, ara fa cent anys, dóna compte de la donació feta a l’hospital per la senyora Cèlia  Hernández, vídua d’en Josep Sarrà i Valldejuli, que fou fill de Malgrat, de 4.000 i 2.000 pesos d’or per l’hospital i pels pobres de Malgrat, respectivament.

dimecres, de setembre 07, 2011

L’ensenyament en català i el PP

Portada de Cavall Fort del mes d’octubre del 1970

Un cop més, des d’un tribunal de justícia es vol començar a desmuntar l’ensenyament en català. Una vella història, tan vella com la democràcia al nostre país. Un cop més, el PP n’és un dels principals actors, no en va la Sra. Sánchez Camacho va demanar oficialment que l’ensenyament del seu fill fos en castellà. I les seves freqüents i verborreiques intervencions a Intereconomía mostren clarament que aquesta senyora vol que Catalunya sigui una regió més d’Espanya.

No entraré a argumentar el que ja s’ha dit moltes vegades: que el sistema actual permet un coneixement molt correcte del català i del castellà als alumnes, cosa que és essencial perquè les persones tinguin igualtat d’oportunitats, al menys per accedir a un lloc de funcionari, ja que un noi educat en castellà tindrà, sense cap dubte, un nivell insuficient de català. I com que un funcionari ha d’atendre tant en català com en castellà, serà discriminat, ja que no tindrà els coneixements necessaris.

Estem davant un problema important, un problema de supervivència de Catalunya com a entitat singular. Sóc de l’opinió que Catalunya deixarà d’existir com a nació si el català desapareix o és molt minoritari. I el PP, ja se sap, no vol que Catalunya sigui una nació, de manera que la seva oposició a la immersió és perfectament coherent. I, a més, és una posició inamovible.

De manera que CiU pactarà els pressupostos del 2012 amb un partit que vol que Catalunya desaparegui com a nació, i que, per aconseguir-ho, ataquen l’ensenyament en català. Doncs bé, encara que estiguem en plena crisi, jo no pactaria res amb aquesta gent. I, si no pogués aprovar els pressupostos del l’any que ve, convocaria noves eleccions.

Ja sé que això és senzill de dir darrera d’un ordinador i sense cap responsabilitat de govern, sobretot en temps de crisi. I que aprovar una nova rebaixa dels pressupostos sense el PP no seria gens fàcil. Però si el govern i els partits catalanistes no donen, de veritat, un cop de puny sobre la taula, el PP (i el PSOE, no l’oblidem) seguiran intentant destruir la nostra singularitat. L’únic idioma que entenen és el de la por, i, per fer por, els partits catalanistes han de remar en la mateixa direcció, no amb paraules, sinó amb fets.

Per aquesta mateixa raó considero que el pacte actualment vigent a l’ajuntament de Malgrat és indigne, de la mateixa manera que ho va ser el quasi pacte que amb el PP van estar a punt de signar CiU i ERC.

diumenge, de setembre 04, 2011

L'escalfament climàtic actual comparat amb l'històric

Craig Loehle va publicar l'any 2007 el seu conegut article A 2000-year global temperature reconstruction based on non-treering proxies. Amb les seves dades podem fer el següent gràfic, en el qual podem veure perfectament el període càlid medieval i la petita edat del gel. Les dades anuals són la mitjana de 30 anys, centrats en l'any. Aquest gràfic ens permet apreciar els canvis de temperatura que podem considerar naturals durant els darrers 2.000 anys, que correspondrien a ± 0,6 º C.


Hem afegit a aquest gràfic les temperatures globals mesures, segons la NOAA, també agafant una mitjana de 30 anys. Hem fet coincidir el millor possible les anomalies dels dos estudis en els anys comuns. Podem veure que la temperatura actual no és superior a la assolida durant el període càlid medieval, ja que el valor corresponent a l'any 2010 (en què només hem fet mitjana dels 15 anys anteriors, com és obvi) no arriba a + 0,5 º C.

La variació climàtica actual té una part natural o està causada exclusivament pels gasos d'efecte hivernacle? A la vista d'aquest gràfic, la resposta no és evident. Però podem afirmar que les variacions naturals del clima no s'han d'infravalorar.

Dades Loehle

dijous, de setembre 01, 2011

El cost del petroli per l’economia espanyola

Que l’economia espanyola anava malament quan anava “bé” es pot demostrar mirant el gràfic: quan anava bé, el dèficit comercial anual es situava entre els 80 i els 100.000 milions d’euros (és a dir, més a menys un 10 % del Producte Interior Brut), el que explica que el país estigui ara mateix endeutat fins al coll.


Si ens fixem ara en el dèficit comercial generat només pels productes energètics, veurem que tant quan l’economia anava “bé” com un cop la crisi ha arribat, és d’uns 30 a 40.000 milions d’euros anuals, i la compra de petroli cru costa sobre uns 20.000 milions d’euros anuals. Quan l’economia anava bé, aquest dèficit comercial degut a l’energia representava el 35 % del dèficit comercial total, i les compres de petroli cru, entre el 20 i el 25 %. Ambdós percentatges ja eren elevats. Però, des de que la crisi ha arribat, degut a una disminució a la meitat del dèficit comercial, aquests dos percentatges s’han multiplicat per dos: l’any passat, el saldo de l’energia va ser del 66 % del total del dèficit comercial, i el del petroli, el 44 %. Això és degut a que, encara que s’hagi consumit menys energia que quan tot anava “bé”, el cost de l’energia importada ha augmentat. I continuarà augmentant durant uns quants anys.


De manera que, si ens en volem sortir, hem de reduir la nostra dependència energètica i hem de rebaixar la nostra dependència del petroli.