diumenge, de novembre 29, 2009

Promeses per Copenhaguen


Com tothom sap, els Estats Units d’Amèrica del Nord són els grans culpables de l’escalfament global, ja que són els que emeten més CO2 a l’atmosfera. I ara, ens diuen que aniran a Copenhaguen amb la proposta de reduir les emissions del 2020 d’un 17 % respecte de les de l’any 2005. En canvi, els xinesos pensen reduir la intensitat de les emissions de CO2 d’un 60 % l’any 2020 respecte de l’any 2005! Es a dir, que, a primera vista, els xinesos, que avui ja emeten més CO2 a l’atmosfera que els Estats Units, presenten, aparentment, uns xifres de reducció més importants que les dels americans.

Però hi ha un petit detall: els Estats Units pensen reduir les seves emissions reals, mentre que els xinesos pensen reduir, no les emissions, sinó la intensitat de les emissions. I no és exactament el mateix: la intensitat de les emissions és les tones de CO2 emeses per cada 1.000 dòlars de PIB (producte interior brut).

Podem veure en el gràfic que la intensitat de les emissions xineses és molt més important que la dels Estats Units, el que relativitza molt l’esforç xinès. Es més, com que la Xina pensa augmentar el seu PIB del 110 % del 2005 al 2020 (comptant un creixement de “només” el 5 % anual), en realitat, augmentarà un 25 % les seves emissions.

I Espanya? Doncs anant fent, com sempre. Ara mateix té una intensitat d’emissions de CO2 més elevada que la dels Estats Units, amb la diferència que la dels americans està baixant de manera contínua i l’espanyola, no.

I jo que em pensava que a Espanya teníem una economia més sostenible que els Estats Units!

Dades de les emissions de CO2

dijous, de novembre 26, 2009

Temes econòmics diversos


Xavier Sala i Martin

Recomano veure el vídeo amb l’entrevista que el Diari Maresme ha fet a Sala i Martin, l’economista de les mil americanes. Explica de manera molt clara la relació entre sous i atur amb la productivitat. Es clar que en set minuts no té temps per profunditzar massa, però el que diu és molt interessant.


Diagnòstic Alternatiu

En aquest blog s’ha parlat llargament, probablement massa llargament per facilitar-ne una lectura agradable, del Diagnòstic Alternatiu, que diu que la causa de la crisi és l’augment de preu del petroli, que va arribar a més de 140 dòlars per barril. Doncs bé, a La Contra de la Vanguardia del dimarts dia 24 entrevisten a un economista, Jeff Rubin, que defensa la mateixa hipòtesi, i que pronostica, com a conseqüència, la fi de la globalització i dels “low cost”. Les fàbriques ja no es traslladaran allà on la mà d’obra sigui més barata, degut a l’augment brutal del preu del transport, conseqüència de l’augment del preu del petroli des de qui hagi una recuperació sensible de l’economia mundial.


Reforma laboral

Sembla que ara l’inefable senyor Corbacho ja no està tant en contra de la reforma laboral. Diré el que he vist darrerament: un cambrer i una perruquera han estat acomiadats aquestes darreres setmanes de la seva feina, malgrat que els amos estaven contents amb ells i ells estaven contents amb la feina. La raó? Que havien arribat al final del seu contracte de deu mesos, i si els hi renovaven el contracte passaven a ser fixes. Es veu que l’actual reglamentació laboral diu que s’ha de fer així. Una reglamentació que segurament es va fer per afavorir el treballador, però que en realitat va en contra de qui pretenia afavorir. I sense aportar res a l’empresa, obligada a formar, cada deu mesos, un nou treballador, amb el cost corresponent.

Conclusió: la reforma laboral s’ha de fer el més de pressa possible.


900.000 llocs de treball menys

Per una vegada estic d’acord amb el senyor president del govern central en temes econòmics. Dilluns passat, en una reunió de l’Economist, el bon home va dir que, un cop arribem al final de la crisi, ens trobarem amb 900.000 llocs de treball menys que al començament dels problemes.

I és lògic, ja que, si la construcció representava els anys “gloriosos” més d’un 15 % del PIB, haurà de passat a menys de la meitat, als voltants del 5 %. I això vol dir molts menys llocs de treball, ja que la construcció té una productivitat molt baixa, i s’haurà de substituir per feines d’una productivitat més elevada, és a dir, que per cada euro produït, necessiti menys hores de treball.

El senyor president del govern central ha estat lent a entendre el que passa, però sembla que ja comença a saber-ho. Es una bona senyal. Però no es va atrevir a dir-ho al show socilista del dia abans.

Frases críptiques

Escoltat en un bar.

- Coi, quina alcaldessa més intel•ligent tenim. Mira el que ha dit: “a mi no m’agrada ser alcaldessa, però faig que ser alcaldessa m’agradi”. No és una frase brillant?

- Molt brillant. Però no ens diu què fa per fer que ser alcaldessa li agradi.

Intervé un tercer tertulià:

- Doncs ja us ho diré jo. Es posa un bon sou, més del que cobraria a la vida civil.

I és que el fer frases brillants i críptiques té aquest inconvenient, que cadascú les pot interpretar com vulgui. Tots sabem que les motivacions de l’alcaldessa són molt més nobles que la que apunta el tercer tertulià, però quan es parla de manera esotèrica no és gens senzill controlar-ne les interpretacions.

dimecres, de novembre 25, 2009

Les arrels elitistes del canvi climàtic i el Climagate

M’ha agradat el post que el Dr. Roy W. Spencer acaba d’editar al seu blog. El reprodueixo a continuació.

Els centenars de correus electrònics que s'han fet públics després que algú hagi piratejat el sistema informàtic del Climatic Research Unit (CRU) ofereixen una reveladora mirada de com funciona la màquina de l'IPCC. Passarà algun temps abans de saber si s'ha descobert alguna activitat il•legal (per exemple, ocultació o destrucció de dades per evitar les investigacions de la Freedom of Information Act).

Alguns comentaristes fins i tot pensen que aquest és el principi del final per l'IPCC. Ho dubto.

Els científics que es troben en el centre d'aquest embolic es defensen. Phil Jones ha afirmat que algunes de les declaracions més alarmants en els seus correus electrònics han estat tretes de context. La resposta semioficial de RealClimate.org, un lloc web les arrels del qual es remunten a George Soros (dada aquest que estic segur és irrellevant), afirma que l'episodi sencer és molt soroll per no res.

Com a mínim, alguns d'aquests correus electrònics revelen un rerefons d'elitisme que molts de nosaltres sempre hem defensat que hi ha a l'IPCC. Aquests científics ens miren amb menyspreu als que som escèptics. És ben sabut que la màquina de l'IPCC està composta de buròcrates i científics que pensen que saben com el món ha de ser governat. El text contingut en un projecte de l'últim tractat sobre el clima (amb la intenció de reemplaçar el Protocol de Kyoto) inclou la governança global i descriu la manera autoritària en què l'ús energètic de la població ha de ser restringit i controlat pel govern.

Fins i tot si aquest tipus de llenguatge no sobreviu en la forma definitiva del tractat, il•lustra el tipus de persones amb qui estem tractant. La gent de IPCC vola per tot el món a tot tipus de llocs exòtics per a reunions organitzades per les Nacions Unides, on mengen el millor menjar. Les seves “petjades de carboni” són gegantines i recauen sobre tot el planeta, a la vegada que es burlen dels camperols brasilers pobres per convertir la selva en terra de cultiu, simplement per sobreviure.

Fins i tot els principals periodistes, que es posen generalment al costat de la moda més recent pel que fa al medi ambient, han fet comentaris sobre aquesta mostra flagrant de la hipocresia. Sembla que els participants - possiblement el millor exemple és Al Gore - no són ni tan sols conscients de com els veiem des de fora.

L'actitud elitista existeix també en altres llocs, també. Mentre els blogs dels escèptics permeten que aquells que no estan d'acord publiquin les seves opinions, sempre que siguin educades, RealClimate.org habitualment ignora o suprimeix els comentaris que podrien llançar dubtes sobre la seva visió ordenada del món. El mateix succeeix a la Viquipèdia, on un porter elimina el contingut recentment publicat que s'aparta de la línia del partit de l'IPCC.

Uns pocs dels missatges de correu electrònic del CRU que suggereixen la manipulació de les dades climàtiques per tal de reduir la signatura de les variacions climàtiques naturals, i exagerar la suposada evidència del canvi climàtic provocat per l'home, casen bé amb aquesta gent. Pel que sembla, la fi justifica els mitjans.

La defensa editada a l'RealClimate.org en realitat reforça el meu punt de vista. Els científics de l'IPCC assumeixen que és així com tots els científics del clima es comporten? Si realment fos així com la resta de nosaltres ens comportem, per què les nostres celles s’aixecarien fins a l’arrel dels cabells quan llegim els correus electrònics?

Si tot això sona incompatible amb el procés d'investigació científica, no deuria. Una de les principals idees errònies que el públic té sobre la ciència és que la recerca és un procés senzill de realitzar mesures, i després veure si les dades recolzen la hipòtesi A o B. La veritat és que la interpretació de les dades és poques vegades tan senzilla.

Hi ha tot tipus de decisions subjectives que s'han de prendre pel camí, i el científic ha de romandre vigilant de que ell o ella no està prenent decisions basades en idees preconcebudes. Les dades són gairebé sempre brutes, amb errors de diversa índole. Quines dades s'ignoren? En quines dades es posarà èmfasi? Com es tractaran les dades per a desxifrar el senyal que creiem veure?

Afortunadament, el científic està més interessat en descobrir com funciona realment la natura, en lloc de falsejar les dades per donar suport a un propòsit. Em va portar anys desenvolupar la disciplina de qüestionar cada resultat de la recerca que tinc en curs. És molt fàcil equivocar-se en aquest negoci, i és molt difícil tenir la raó.

L'escepticisme és realment el nucli del progrés científic. Estic disposat a admetre que podria estar equivocat en tots els meus punts de vista sobre l'escalfament global antropogènic. Poden els científics de l'IPCC admetre que també ells poden estar equivocats?

Any rere any, segueix augmentant l'evidència que la major part de la investigació del clima que serà finançada ho serà amb el propòsit de donar suport a la política de l'IPCC, no per saber com funciona la natura. Però les dades que no casen amb la teoria oficial són cada vegada més difícils d'ignorar o de tractar com si fossin pseudociència. Si camina com un ànec, i claca com un ànec ...

dilluns, de novembre 23, 2009

Una veritat tan incòmoda, o més, que la de l’Al Gore

Ja fa temps que en volia parlar de manera concreta (ja ho vaig fer una vegada, però de resquitllada), perquè considero que el tema és molt important. I avui m’he decidit a fer-ho, desprès de llegir la Contra de la Vanguardia, on la senyora Eulàlia Torras, psicoanalista i psiquiatra infantil diu el mateix que jo pensava dir, però ho fa de manera més estructurada del que jo ho hauria pogut fer.

La veritat que pot ser molt incòmoda per molta gent és que les guarderies infantils, per criatures de menys de tres anys, són una fàbrica de nens poc orientats, intemperants, més agressius, més vulnerables a la frustració, més depressius,... I, afegeixo jo, que no milloraran fàcilment en fer-se adolescents i en arribar a adults.

Això és degut a què el cervell de les criatures és extremadament plàstic, i que les comunicacions entre les seves neurones només es desenvolupen com cal si tenen estímuls suficients. I aquests estímuls són tocar-los, abraçar-los, parlar amb ells, riure amb ells, gronxar-los, cantar, etc., és a dir, estimular de manera molt freqüent cadascun dels seus sentits. I això, per molt bona voluntat que tinguin els professionals, no es pot fer amb la freqüència suficient a les guarderies.

De manera que, com que cada vegada hi ha més criatures a les guarderies, cada vegada es recepten més psiquicofàrmacs a les criatures. Diu la senyora Torras que Espanya és el tercer país que en recepta més.

Tot això ho saben els polítics, o ho haurien de saber. Però no. Tots proposen que es vagi creant una societat de persones agressives, insegures, depressives. Tots volen que Espanya i Catalunya continuïn tenint un nivell educatiu com més baix millor, i un nivell de fracàs escolar com més alt millor. Tots proposen augmentar les guarderies per criatures de 0 a 3 anys.

De manera que una idea progre, com és la de facilitar l’escolarització dels més menuts, per permetre treballar el pare i la mare, no és més que una idea que va contra el desenvolupament correcte de les persones i que impulsa una societat cada vegada més agressiva.

Per això, cada vegada que sento parlar de la Llar d’Infants Els Fesolets em pregunto, com ho fa la senyora Torras, per què, coneixent com es coneix actualment la manera d’optimitzar el desenvolupament de les criatures, s’ha fet exactament el contrari del que s’hauria d’haver fet.


Veiem el que proposen els partits polítics:

PSC - Els socialistes apostem per continuar incrementant l’oferta de places escolars de zero a tres anys, i ho hem de continuar fent amb els ajuntaments. A Catalunya amb la creació de 30.000 noves places d’oferta pública hem establert un “pla de xoc”, que afavoreix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, i amb un model educatiu, que va més enllà de la mera atenció assistencial. Però els recursos que s’hi destinen són insuficients per a un accés generalitzat de la població i, per tant. cal una política de recursos encaminada a afavorir l’oferta generalitzada en aquesta primer cicle de l’educació infantil.

Per aquests motius, els i les socialistes ens comprometem a generalitzar l’oferta educativa en el primer cicle de l’educació infantil (0 a 3 anys), aconseguint que al final de la legislatura hagi més 300.000 noves places públiques al conjunt de l’Estat, el que representaria que pugui accedir a l’educació infantil la pràctica totalitat de la població que ho sol•liciti.


ERC - El que és realment eficaç, que roman en el temps i repercuteix a fer estructura social és una política integral que inclogui a més de prestacions econòmiques i bonificacions fiscals, serveis d’escolarització de 0 a 3 anys,...

CiU - L’Administració de l’Estat ha de participar en el finançament de programes, impulsat per la Generalitat, per al desenvolupament de serveis d’atenció a la primera infància (0-3 anys) incloent-hi el finançament de noves places d’atenció per aquests infants.

dissabte, de novembre 21, 2009

Un pirateig al sistema informàtic del CRU

El sistema informàtic de la Universitat d'East Anglia Climatic Research Unit (CRU) ha estat recentment piratejat. La CRU és un dels centres més importants de recopilació de dades de l'evolució de la temperatura global. Temperatura global que, per cert, no augmenta des de fa uns anys, en contra de les prediccions dels models recolzats pel Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Els elements piratejats han estat escampats per la xarxa, i estan a l'abast de qualsevol. Entre ells hi ha centenars de correus electrònics d'alguns dels científics més destacats de IPPC, que, si aquests correus piratejats són veritables, revelen la seva preocupació per "l’aturada" en l'escalfament global, i revelen tàctiques per falsejar algunes dades, o per no tenir en compte les dades dels dies o les regions en què les temperatures han estat molt baixes.

Entre els correus piratejats figura un del científic del NCAR Kevin Trenberth (reproduit al final del post) on admet que el que ningú pugui explicar la manca d'escalfament global en els últims anys és una "paròdia" (travesty en el original anglès)

No sé si es tracta d'un muntatge dels escèptics sobre l'escalfament global antropogènic o si aquests documents piratejats són autèntics. Si fos així, l'escàndol seria majúscul. No obstant això, em resisteixo a creure que uns científics d'alt nivell com els que conformen l'IPCC hagin estat tan poc cauts a l'hora d'enviar correus electrònics tan compromesos, a no ser que, a causa de l'enorme quantitat de diners en joc, es sentin molt pressionats per trobar arguments que expliquin de manera convenient al contribuent, les causes de "l’aturada" en l'escalfament global que s'observa des de fa set o vuit anys, i que aquest "aturada" no és més que una etapa en la continuació ineluctable l'escalfament del planeta.


Ref: article de la BBC sobre aquest tema
Un dels forums on es poden llegir alguns dels correus electrònics mencionats

Figura: les temperatures globals provinents de les principals fonts internacionals mostren que l'escalfament global sembla haver-se aturat aquests darrers anys, tot i que la concentració de CO2 a l'atmosfera ha seguit augmentant.

La temperatura de l'any 2.008 va ser marcadament baixa a causa del fenomen de la Niña.

Els valors de 2009 corresponen al període gener - agost.


Correu electrònic citat:

From: Kevin Trenberth

To: Michael Mann

Subject: Re: BBC U-turn on climate

Date: Mon, 12 Oct 2009 08:57:37 -0600

Cc: Stephen H Schneider , Myles Allen , peter stott , “Philip D. Jones” , Benjamin Santer , Tom Wigley , Thomas R Karl , Gavin Schmidt , James Hansen , Michael Oppenheimer

Hi all

Well I have my own article on where the heck is global warming? We are asking that here in Boulder where we have broken records the past two days for the coldest days on record. We had 4 inches of snow. The high the last 2 days was below 30F and the normal is 69F, and it smashed the previous records for these days by 10F. The low was about 18F and also a record low, well below the previous record low. This is January weather (see the Rockies baseball playoff game was canceled on saturday and then played last night in below freezing weather). Trenberth, K. E., 2009: An imperative for climate change planning: tracking Earth’s global energy. Current Opinion in Environmental Sustainability, 1, 19-27, doi:10.1016/j.cosust.2009.06.001. [1][PDF] (A PDF of the published version can be obtained from the author.)

The fact is that we can’t account for the lack of warming at the moment and it is a travesty that we can’t. The CERES data published in the August BAMS 09 supplement on 2008 shows there should be even more warming: but the data are surely wrong. Our observing system is inadequate.

divendres, de novembre 20, 2009

De veritat el pitjor de la crisi ja ha passat?

Això és el que ens diuen dia sí i dia també, des de les instàncies governamentals i des dels comentaris dels economistes. Però no de tots els economistes.

Hi ha qui opina (Santiago Niño Becerra, autor del llibre “El Crash del 2.010”) que la crisi començarà veritablement cap a mitjans del 2.010, quan es comenci a veure que totes les mesures preses fins ara no funcionen. La causa és que l’endeutament és enorme, no només l’endeutament dels particulars i de les empreses, com fins ara, sinó que s’hi ha d’afegir l’endeutament de l’estat. Els bancs i caixes tenen uns forats molt importants, encara que no els vulguin admetre. La majoria de la gent ja té tots els electrodomèstics i televisors necessaris, raó per la que la demanda d’aquests productes serà relativament petita.

Tot això vol dir que la renda per càpita disminuirà per tothom, i que, a Espanya, un país molt dependent del petroli i del carbó d’importació, amb una estructura econòmica basada en la construcció, el turisme, l’automòbil i les infraestructures poc rendibles (com ara les del AVE), no podrà absorbir tota la població que no generi suficientment de valor. La tassa d’atur podria arribar al 30 % el 2.011.

El consum s’haurà de regular, sobre tot el de productes estratègics, com els carburants, bé per un augment molt important dels preus, bé per una restricció del consum (llibreta de racionament).

Des dels anys 50 hem viscut cada vegada millor, i des de l'any 2.000 el creixement econòmic mundial i espanyol s'ha disparat. Això s'ha acabat, a partir d'ara ens hem de mentalitzar a viure cada vegada pitjor, no millor. Serà una crisi dura, d'uns 10 anys, però es superarà, com tot, no serà la fi del món, mai ho és, però les coses mai tornaran a ser com van ser. Les coses seran fetes d'una altra manera. El mode de producció haurà canviat.

En els últims 2000 anys hi ha hagut 18 crisis sistèmiques, l'última el 1929. Aquesta crisi durarà uns 10 anys, com gairebé totes les crisis sistèmiques que hi ha hagut. Els anys 2008 i 2009 són de precrisi, el més dur de la crisi seran els anys 2010, 2011 i 2012, a partir d'aquí s'estancarà, per iniciar la recuperació lentament a partir del 2015, aproximadament, i sortir del tot sobre 2018.

S’haurà d’entretenir el personal, que veurà molta televisió, raó per la que la producció d’oci massiu serà una indústria que funcionarà bé. També funcionaran bé els oficis relacionats amb la salut, les energies renovables, la logística, la recuperació, el reciclatge i la reparació. Probablement també la biotecnologia. Es treballarà per reduir el malbaratament dels recursos bàsics, com l’energia i l’aigua.

S’haurà de crear un nou model productiu, però l’inconvenient és que per fer-ho farà falta uns recursos financers importantíssims, que no tenim, ja que estem molt (massa) endeutats.

Lucidesa o pessimisme? La veritat és que no en sé res. Però el fet que altres diuen que estem arribant al “pic del petroli”, amb tot el que això comporta, em fa sentir poc optimista quan penso en el futur que espera als nostres descendents i als joves. Als que ja tenim una edat que podríem considerar venerable, aquest futur tant negre, si és veritat que és el que s’acosta, ens afectarà, amb tota certesa, durant menys de temps que als altres.

Nota: si no teniu temps de llegir el llibre, hi ha un resum molt complet.

dimarts, de novembre 17, 2009

L’augment del nivell del mar


La Universitat de Colorado publica l’augment del nivell del mar, des de finals de l’any 1992 fins ara. Publiquen una mesura aproximadament cada deu dies, de manera que podem veure, no només la tendència a llarg termini, sinó també la variació de nivell interanual. Es interessant veure què donen aquestes mesures.

Per que fa al nivell mitjà global, augmenta al ritme de 2,5 mm per any, i ho fa d’una manera relativament estable, encara que sembla que des del 2005 augmenta menys de pressa. Des de finals del 1992 fina ara, el nivell mitjà ha augmentat uns 40 mm. La variació interanual és petita, d’uns 20 mm entre el màxim i el mínim, el que és normal, ja que les variacions estacionals d’uns oceans compensen les dels altres.

Pel que fa a la mar Mediterrània, aquest augment és de 2,3 mm per any. Des de finals del 1992 fina ara, el nivell mitjà ha augmentat uns 38 mm. La variació interanual és força important, amb un màxim cap al mes de novembre, i un mínim cap al mes de febrer. La diferència de nivell entre aquests dos extrems és d’uns 400 mm. Ens trobem, doncs, amb un mar on hi ha una espècie de marea anual, d’una amplitud d’uns 40 cm, probablement deguda a la variació del volum de l’aigua al augmentar i disminuir la temperatura.

Extrapolant aquest augment al segle XXI, podem estar relativament tranquils, ja que el nivell de la Mediterrània augmentarà de 210 mm d’aquí al 2100, és a dir, aproximadament un pam. Sempre, és clar, que Groenlàndia i el continent antàrtic no es desgelin, cosa que, per ara, sembla poc probable.

dilluns, de novembre 16, 2009

Mirant fotos antigues

Estic mirant fotos antigues, i em topo amb aquesta de l’any 1995, exactament del dia de Tots Sants, que correspon a una manifestació contra l’enderroc de la fàbrica de l’Aigua. O, més ben dit, contra el projecte urbanístic per ocupar el sòl deixat per l’enderroc. El projecte, en un principi, preveia el manteniment de l’antiga xemeneia, que era un testimoni del passat industrial del poble, i el trasllat dels arbres centenaris que envoltaven la fàbrica, però aviat va canviar, decidint eliminar la xemeneia i augmentant la densitat prevista al principi.

El Moviment Malgratenc Pro Xemeneia i Plaça Verda volia que es conservessin tant la xemeneia com els arbres, aquests al seu lloc original, creant una plaça i disminuint la densificació projectada. Varen recollir 1.800 signatures. El dia de la manifestació eren unes tres-centes persones, que van formar una cadena al voltant de la fàbrica.

Però aquest moviment popular va xocar amb els interessos d’alguns, i l’equip de govern es va passar per l’arc del triomf les reivindicacions populars, amb excuses poc convincents.

Avui només podem lamentar aquesta decisió de l’autoritat municipal, comparant el que s’ha fet amb el que es podria haver fet. Va ser una ocasió perduda per fer un urbanisme decent.

diumenge, de novembre 15, 2009

El discurs econòmic del president del govern central

Ahir, el senyor Rodríguez Zapatero va clausurar a Pamplona el XXV congrés del metall del sindicat UGT. Va tornar a reafirmar, l’home, que si sortim un o dos trimestres més tard que els altres de la recessió no té cap importància, ja que varem entrar en recessió després que els altres. Oblida aquest bon home que la nostra crisi és més aguda que la dels altres països degut a que el creixement la l’economia espanyola va ser molt important durant molts anys, però va ser un creixement fictici, un creixement amb peus de fang, ja que estava basat en l’endeutament del personal i de les empreses. La balança de pagaments era fortament deficitària (la més deficitària per càpita dels països industrialitzats, al mateix nivell que la dels Estats Units, però amb una economia molt més feble que la d’aquest país). I ara hem de pagar tots aquells excessos, cosa que ens durà molt de temps.

Tot això ho oblida aquest senyor, bé perquè encara no li han explicat, bé perquè és conscient que el seu govern va lloar (recordem que era una economia de Champions League, i que, havent sobrepassat Itàlia, aviat atraparíem França) i va impulsar aquest creixement fictici, i no es vol confessar corresponsable de l’allargament de la crisi a Espanya ni del augment tan brutal de l’atur que estem patint.

Realment, escoltar un discurs com el que ahir va pronunciar el senyor Rodríguez no convida a l’optimisme. Un senyor que no sap, o que no vol saber, que la crisi econòmica espanyola té un component agreujant que no tenen altres economies, i que, per tant, planteja malament el problema, difícilment pot contribuir a impulsar una solució. Es a dir, que trigarem a recuperar una economia correcta, amb una taxa d’atur socialment acceptable. Menys mal que tenim cada vegada més economia submergida, de la que ningú parla, i que permet una certa pau social: és a aquesta economia submergida i no als sindicats a qui el senyor president hauria d’agrair aquesta tranquil•litat del personal, que diu que no oblidarà mai.

Però si és inquietant el discurs econòmic del senyor Rodríguez, encara ho és més la cara de boig amb la que va dir que, durant aquesta crisi, a Espanya s’havien respectat, i fins i tot augmentat, si us plau, els drets dels treballadors. Per mi, amb tots els respectes, aquest home ha perdut el cap.

dissabte, de novembre 14, 2009

CO2 de tardor

S’acaba de publicar la dada de la concentració de CO2 a l’atmosfera del passat mes d’octubre. Es, encara, una dada provisional, que pot canviar una mica més endavant. Però és curiós observar que, per segon any consecutiu, la concentració de CO2 del mes d’octubre és inferior a la del mes de setembre.

Normalment, la concentració augmenta durant vuit mesos, d’octubre a maig, i disminueix durant els altres quatre, de juny a setembre, degut a que durant la primavera i l’estiu les plantes creixen més i tenen més fulles, el que fa que consumeixin més CO2. I com que la superfície de l’hemisferi nord és molt superior a la del hemisferi sud, la primavera i l’estiu “nostres” són, en aquest aspecte, més importància que les de l’hemisferi boreal.

Doncs bé, l’any passat la concentració de CO2 va continuar disminuint durant el mes d’octubre, i aquest any, segons les dades provisionals, també. I, si ens hi fixem bé, aquest any ha disminuït més que l’any passat. Es a dir, que la concentració de CO2 augmenta durant set mesos, en comptes de vuit, i disminueix durant cinc mesos, en comptes de quatre.

Es pot dir, i de fet més d’un ja ho ha dit, que això és degut al canvi climàtic. A retardar-se l’inici de la tardor, les plantes consumeixen CO2 durant més temps, ja que les seves fulles cauen més tard.

Es possible, però també la crisi econòmica, amb una emissió menys important de CO2, en podria ser la causa. O bé, com diuen altres, l’augment de la concentració de CO2 a l’atmosfera fa que les plantes tinguin més carboni a la seva disposició, creixin més i consumeixin més CO2.

Probablement les tres explicacions tinguin una part de raó. Determinar quina és la més important és complicat, ja que els balanços de carboni a l’atmosfera són poc exactes per poder quantificar l’efecte de cadascuna. Esperarem el que en diuen els especialistes, si es que diuen alguna cosa convincent.

Però m’ha semblat curiós assenyalar aquest fenomen.

Ref: tendències del CO2

divendres, de novembre 13, 2009

Malgrat 1909 – cacera furtiva


No es tracta únicament d’una notícia malgratenca, però si que podria concernir el nostre poble. I es que a La Vanguardia del dia 11 de novembre de l’any 1909, dia de Sant Martí, es denuncia la cacera amb xarxes en el trajecte que va d’Alella a Malgrat. No podem saber si hi havia alguna d’aquestes barraques a Malgrat.

Es suficient la capacitat de desguàs de la riera?

Netejant alguns arxius informàtics he tornat a llegir un estudi titulat Risc d’inundacions als municipis veïns al Parc del Montnegre i el Corredor, del que són autors Sheila Chacón, Sergio Gómez i Sandra García. Aquest article va ser publicat l’any 2005 per la Diputació de Barcelona. Ja he parlat alguna vegada d’aquest article, que tracta, entre altres, de la riera de Palafolls. El resultat més sorprenent d’aquest estudi és que conclou que el cabals punta d’avinguda esperats als punts de desguàs per la riera de Palafolls són els següents:

Període de retorn = 2,33 anys, cabal punta d’avinguda = 63 m3/segon
Període de retorn = 5 anys, cabal punta d’avinguda = 89 m3/segon
Període de retorn = 10 anys, cabal punta d’avinguda = 120 m3/segon
Període de retorn = 25 anys, cabal punta d’avinguda = 161 m3/segon
Període de retorn = 50 anys, cabal punta d’avinguda = 192 m3/segon
Període de retorn = 100 anys, cabal punta d’avinguda = 230 m3/segon
Període de retorn = 500 anys, cabal punta d’avinguda = 327 m3/segon
Període de retorn = 1.000 anys, cabal punta d’avinguda = 365 m3/segon

Si comparem aquests resultats amb el cabal calculat per l’ACA (65 m3/segon per un període de retorn de 100 anys), veiem que la diferència entre ambdós càlculs és molt important: l’estudi publicat per la Diputació dóna un cabal entre 3 i 4 vegades superior al de l’ACA!

Quin dels dos càlculs és més precís? No ho sabria dir. Però en l’article mencionat es donen moltes indicacions de com s’ha efectuat aquest càlcul: diuen que es fa una anàlisi de cada conca basada en la recollida de les característiques generals, la geologia i els usos del sòl de la conca, i l’estudi del comportament hidrològic del seu curs fluvial. La metodologia utilitzada en la realització dels càlculs per a l’obtenció dels cabals d’avinguda de les rieres, consegüents amb les precipitacions màximes d’un període de retorn determinat, està recollida en les Recomanacions tècniques per als estudis d’inundabilitat d’àmbit local, una guia tècnica desenvolupada per l’ACA.

Els cabals anteriors són els esperats si les condicions d’humitat antecedents són del tipus III, és a dir, humit ja que ha plogut durant els cinc dies precedents a la tempesta que origina la inundació i donen un total superior a 28 mm. Per a unes condicions d’humitat tipus II (mitjà) i I (sec), els cabals són menors perquè la quantitat de precipitació caiguda durant els cinc dies precedents és inferior i, per tant, el sòl es troba menys saturat d’aigua, la seva capacitat d’infiltració d’aigua de la pluja és major i, consegüentment, disminueix el cabal.

Es a dir, que l’estudi que han fet sembla ben documentat. Encara que, com a primera impressió, els seus resultats semblen un xic exagerats, ja que la capacitat actual de la riera enformigonada no permetria evacuar ni el cabal corresponent a un període de retorn de 5 anys.

Penso que les autoritats locals haurien de preocupar-se d’aquesta diferència tan important entre els dos estudis, demanant detalls dels càlculs a l’ACA i a la Diputació. La pregunta de si la seguretat que ens dóna la nova llera de la riera és suficient o no hauria de tenir una resposta clara.

dilluns, de novembre 09, 2009

Els models del canvi climàtic semblen exagerats


Quan veiem els càlculs que es publiquen sobre l'efecte directe de l'augment del CO2 en l'atmosfera, al passar de 300 ppm (parts per milió) a 600 ppm, ens trobem que és de 0,67 a 1,46 ºC. Observem també que l'augment de l'efecte hivernacle del CO2 disminueix a l'augmentar aquest. Segons Richard Lindzen l'efecte hivernacle de CO2 ja està gairebé saturat. El CO2 capta solament una part de les radiacions infraroges, les corresponents a certes longituds d'ona. Així que per molt que augmentés la seva concentració en l'atmosfera, l'altra part de les radiacions infraroges terrestres se li escaparia sempre.

No obstant això, els models que ens proposa el IPCC (International Panell for Climate Change) ens donen un augment de 2 a 6 ºC. Això és degut al fet que aquests models consideren que l'efecte hivernacle directe del CO2 ha de corregir-se mitjançant el que es diuen retroalimentacions, o efectes induïts. Així, per exemple, si l'augment del CO2 provoca un augment de la temperatura de l'aigua del mar, augmentarà la seva evaporació, el que podria augmentar la quantitat de vapor d'aigua de l'atmosfera, augmentant l'efecte hivernacle.

Malgrat que la magnitud de l'escalfament global antropogènic depèn principalment dels aspectes positius de retroalimentació en el sistema climàtic, no es coneix la forma d'amidar realment la retroalimentació a partir de les dades de les observacions.

L’IPCC ho ha reconegut en l'informe del IPCC AR4, al final de la secció 8.6, que es titula "La sensibilitat del clima i les retroalimentacions": “S'han proposat un bon nombre de proves de diagnòstic... però poques s'han aplicat a la majoria dels models actualment en ús. A més, no està clar quines proves són fonamentals perquè siguin obligatòries en les projeccions futures (d'escalfament). En conseqüència, encara no s'ha desenvolupat un conjunt de mesuraments per als models que podria ser utilitzat per a reduir el rang d'error de les retroalimentacions en un plausible canvi climàtic i de la sensibilitat del clima”.

Aquesta és una afirmació més que sorprenent, encara que és només un paràgraf entre molts, i ha passat desapercebut (voluntàriament o no) pels quals ens volen imposar la seva visió catastrofista.

Recomano llegir el treball publicat per Lindzen (el mateix citat anteriorment) i Choi (2009), que calcula com satèl•lit amida com ha variat la radiació en els tròpics (energia solar + infraroig) amb els canvis de temperatura de la superfície durant un període de 15 anys, segons les dades registrades pel satèl•lit Earth Radiation Budget Satellite (ERBS, 1985-1999).

El satèl•lit ERBS va fer un experiment (ERBE) que va mesurar per primera vegada els canvis globals a l'energia infraroja solar absorbida i emesa en una escala de temps de més d'un decenni. Aquestes mesures són fonamentals per a la nostra comprensió de la retroalimentació al sistema climàtic, i per tant, qualsevol estimació de com el sistema climàtic respon a les emissions antropogèniques de gasos d'efecte hivernacle. Aquestes mesures es varen completar amb altres fetes pel satèl•lit CERES.
Els autors van demostrar que la pèrdua de la radiació de la Terra observada pel satèl•lit va augmentar considerablement amb l'escalfament, sovint en excés de 6 watts per metre quadrat per grau (6 W m-2 K-1). En marcat contrast, tots els models climàtics computats que van examinar donaven exactament el resultat contrari, ja que diuen que l'atmosfera atrapa més radiació amb l'escalfament en lloc de la alliberar més, com va observar el satèl•lit. Això es veu bé en els gràfics: els models prediuen que, a més temperatura de la superfície del mar (SST), menys radiació infraroja es desprendrà cap a l’exterior, mentre que les observacions indiquen exactament el contrari.

La conseqüència d'aquests resultats és clara: la majoria, si no tots, els models climàtics que prediuen que l'escalfament global són massa sensibles i per tant vaticinen un escalfament massa important com a resposta a les emissions de diòxid de carboni de la humanitat.

No obstant això, per ser honestos, hem de dir que les mesures de radiació del ERBS no són molt fàcils d'analitzar, a causa de la deriva diürna - nocturna de l'òrbita del satèl•lit, de manera que ha hagut de recalibrar les mesures. Per tant, les conclusions s'han de confirmar amb noves mesures i nous estudis.

Evidentment, aquest resultat no ha estat tingut en compte per aquells a qui els interessa convèncer-nos que les prediccions catastrofistes sobre el canvi climàtic responen a una realitat. Pel que acabem de veure, és possible, per no dir probable, que les previsions que ens anuncien siguin bastant exagerades.

També és recomanable llegir el resum de la conferència que acaba de fer el Dr. Lindzen al MIT, on és professor de climatologia.

dissabte, de novembre 07, 2009

¿Un octubre calorós o un octubre fred?


A Espanya ens han estat donant la tabarra durant el mes d'octubre, un mes excepcionalment calorós a la península ibèrica (és de suposar que les temperatures a Portugal hauran estat més o menys com les espanyoles), dient-nos que això és un preludi del canvi climàtic al que estem assistint, en viu i en directe. I molta gent s’ho ha cregut. El mes d'octubre ha estat molt càlid a gran part d'Espanya, resultant fins i tot extremadament càlid en àmplies àrees del centre i sud peninsulars, així com a l'est de Galícia i nord-oest de Castella-Lleó. L'anomalia tèrmica mitjana sobre Espanya va ser de 2,4 º C (Període de Referència: 1971-2000), el que fa que aquest octubre hagi estat el quart més càlid des del 1971, només superat pels dels anys 1995, 1997 i 2006.

En canvi, als Estats Units d'Amèrica del Nord suposo que el discurs haurà estat el contrari, ja que el mes d'octubre ha estat per aquelles latituds més aviat fred, sobretot a la costa aquest. Ha estat, allà, el tercer octubre més fred des del 1895 (50,8 ºF o 12,7 ºC aquest octubre, per 50,7 ºF o 12,6 ºC a l'octubre del 1976, i 49,4 ºF o 11,8 ºC a l'octubre del 1925). No m'estranya, doncs, que els nord-americans no vulguin comprometre's a emetre menys CO2, ja que no veuen enlloc l'escalfament global.

Tot això indica que es pot fer molta demagògia quan no es té una visió global de les coses. Esperarem que es publiquin les temperatures globals del passat octubre per a veure si ha estat, en realitat, un mes fred, un mes calent o un mes normal.

dijous, de novembre 05, 2009

La política com a professió

Llegia a La Vanguardia d'abans d’ahir, amb satisfacció, la carta del lector del dia on el senyor Josep Vallhonrat deia: considero evident la desafecció de la majoria dels ciutadans cap a la classe política. Segons subscriu en Jaume Arias, l’ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo manifesta “estar molt preocupat pels límits i els riscos de la nostra democràcia”. En aquest context considero que seria interessant que algun dels vostres comentaristes polítics analitzés quines conclusions es podrien treure de l’afirmació que fa Ken Blanchard, pioner del management, a La Contra del passat 21 d’octubre: “Convertir la política en professió és pervertir la democràcia”

Li respon el catedràtic Francesc de Carreras, dient: si exceptuem els funcionaris i només prenem en compte els càrrecs polítics, així com els professionals dels partits, en Blanchard té bona part de raó. Almenys s’hauria de procurar que aquests càrrecs, abans de ser designats, tinguessin una acreditada experiència professional que els permetés dedicar només una part de la seva vida a la política activa. Això els permetria actuar amb més llibertat i no haver d’obeir cegament les consignes del partit per temor, en cas de caure en desgràcia, a no trobar una manera de guanyar-se la vida, sobretot a una edat on ja no poden començar una altre activitat professional. Això evitaria un caldo de cultiu propici a la corrupció política, és a dir, a la perversió de la democràcia.

I llegia amb satisfacció també aquesta resposta, que coincideix bastant bé amb el que penso sobre el tema, com ja ho he dit alguna vegada. Ho deia d’una altre manera en David Cespedes al Diari de Girona, ja fa uns mesos, arran de les eleccions europees: El pitjor que pot passar a un polític és que s'hi dediqui de manera professional. O sigui que l'únic sou que tingui vingui precisament de la seva activitat a l'Administració. A tots ens ve al cap el nom d'algun polític que fa anys que està instal•lat en aquest món i que la seva única i exclusiva ocupació és la renovació del càrrec cada quatre anys. N'hi ha que només coneixen aquest modus vivendi i això comporta distorsions en la seva manera de fer i actuar. Els polítics són merament representants del poble que els encomana la gestió dels seus impostos. Sovint, però, això ho obliden.

No sé si l’alcaldessa de Malgrat ha convertit la política en la seva professió, però tot fa pensar que compleix amb molts dels termes de la definició que en fan tant el catedràtic Carreras com el periodista Cespedes. El que no vol dir necessàriament que l’alcaldessa ajudi a pervertir la democràcia. Enllaço això amb les declaracions que va fer l’altre dia a Ràdio Malgrat, al programa “Línia directa amb l’alcaldessa”, on ens va explicar com va ser temptada tres vegades al principi del seu llarg mandat (tal com ho va ser el Crist al desert al principi de la seva vida pública). La tercera temptació va consistir en un pernil i algunes ampolles de xampany, que varen ser ràpidament enviats per la temptada a l’asil d’Arenys, acció que honora l’alcaldessa. També en Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet, va rebre el passat mes de juliol tres sobres amb un total de 6.480 euros perquè prorrogués la concessió del servei de neteja. En Bartomeu tampoc es va quedar aquests diners, sinó que els va entregar a associacions del seu municipi perquè poguessin desenvolupar les seves activitats, acció que també honora el senyor Muñoz. Així i tot, l’han ficat a la presó.

Per cert, i parlant d’un altre tema, escoltat també al mateix programa de Ràdio Malgrat on va parlar l’alcaldessa, aquesta va acabar demanant que es respectés els polítics. El que vaig trobar xocant és que fes aquesta petició després de titllar de mentidera a la seva interlocutora, la Maria Teresa, quan aquesta li va dir que ella i els veïns del seu barri havien demanat una reunió amb ella a l’Ajuntament per parlar del què havien fet al canviar la pavimentació del carrer dels Arcs, i els varen contestar que l’alcaldessa no els podria rebre fins l’any que ve (no veig quin interès tindria la Maria Teresa a dir mentides com aquesta a la ràdio). Demanar respecte pels polítics està molt bé. Tenir-ne pels administrats està encara millor. Serà aquesta falta de respecte també un símptoma de polític professional?

Nota: reconec que parlar del que passa a Santa Coloma de Gramenet i a altres municipis que encara no sabem, i de la falta de respecte d'algun polític més o menys professional pels seus administrats, el dia que es paga el segon termini de l’impost de la renda, em posa de mala llet.

dimarts, de novembre 03, 2009

Dia de Difunts

Ahir va ser el Dia de Difunts. Com tothom, trobo que és un dia adequat per la reflexió, i per recordar tots aquells que hem estimat i que han traspassat el seu període vital. Com més gran et fas, més hi penses.

De tot el que vist aquests darrers dies relacionat amb la mort, aquesta foto d’un grup de ximpanzés observant amb atenció com s’emporten Dorothy, una femella de gairebé cinquanta anys, morta d’un atac de cor, és la que més m’ha impactat.

A algú li semblarà que posar una foto de ximpanzés per commemorar el Dia de Difunts és una falta de respecte. Potser sí, però a aquesta foto hi trobo la mateixa pena per un amic mort que la que podem veure entre els humans. I és que molts creuen que la gran diferència entre els ximpanzés i els humans és que nosaltres tenim una ànima immortal, raó per la que la mort d’un humà és molt més transcendent que la mort d’un ximpanzé o de qualsevol altre animal.

Però la veritat, ens agradi o no, és que la única diferència entre un mico i una persona és que el mico té 10.000 milions de neurones, i l’humà en té 100.000 milions (una mosca en té 100.000, i una rata en té 5 milions). Si algú vol definir aquesta diferència en el nombre de neurones com ànima immortal és molt lliure de fer-ho. Encara que les nostres neurones siguin tan mortals com tots i cadascú de nosaltres.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (i 5) – què podem fer per adaptar-nos més ràpidament i amb èxit?

Aquesta és la darrera entrega sobre el Diagnòstic Alternatiu. Recordaré que aquest Diagnòstic diu que la causa profunda de la crisi és que hem arribat o estem a punt de fer-ho, al Pic del Petroli. Es a dir, al moment en que la producció de petroli es comença a reduir. Si aquest Diagnòstic Alternatiu és exacte, la crisi actual és molt més important del que ens pensem, i els remeis que s’han pres no són els adequats.

En lloc d’intentar apuntalar els bancs i les companyies d’assegurances amb rescats milionaris, probablement hauria sigut millor simplement deixar que caiguessin, encara que tinguéssim conseqüències desagradables a curt termini, ja que de totes maneres tard o d’hora cauran. Com més aviat es substitueixin per institucions que serveixin les funcions essencials dins d’una economia de contracció, millor estarem tots.

Mentrestant, els líders de pensament de la societat han de començar a explicar, en termes mesurats i comprensibles, que el creixement no tornarà i que el món ha entrat en una nova fase econòmica sense precedents, però que tots podem sobreviure i prosperar en aquest difícil període de transició si ens apliquem i treballem junts. El cor d’aquesta reeducació general ha de ser un reconeixement públic i institucional de les tres regles bàsiques de la sostenibilitat:

- el creixement de la població no pot ser sostingut;
- el ritme d’extracció actual de recursos no renovables no pot ser sostingut;
- i la utilització dels recursos renovables serà sostenible només si es fa a ritmes inferiors als de la seva reposició natural.

Sense energia barata, el comerç mundial no pot augmentar. Això no significa que el comerç vagi a desaparèixer, només que els incentius econòmics a canviaran inexorablement a mesura que els costos de transport augmentin, afavorint la producció local per al consum local. Però això pot ser una bona manera d’expressar-ho: quan es plantegi l’escassetat de combustible, els fràgils sistemes de provisió mundials es podrien veure pertorbats, amb terribles efectes per als consumidors al tallar les fonts de productes necessaris. Per tant, una prioritat important ha de ser la construcció de la resiliència de les comunitats a través de la preferència de les necessitats locals d’abastament i el manteniment de grans reserves regionals, especialment d’aliments i combustible.

En l’actualitat fa falta una mitjana de 8,5 calories d’energia de petroli i gas natural per produir cada caloria d’energia alimentària. Sense combustible barat per a l’agricultura, la producció agrícola es desplomarà i els agricultors aniran a la fallida, a menys que es duguin a terme esforços actius per reformar el sector agrícola per reduir la seva dependència dels combustibles fòssils.

Òbviament, les fonts d’energia alternatives i les estratègies d’eficiència energètica han de ser una prioritat important, i han de ser objecte d’una intensa recerca utilitzant un espectre de criteris acuradament escollits. Els millors candidats hauran de ser finançats amb fermesa, tot i que els combustibles fòssils continuïn sent relativament barats: el temps necessari per a la construcció d’una infraestructura d’energia renovable es mesura inevitablement en dècades i per tant hem de començar el procés ara en comptes d’esperar que les forces del mercat ens hi portin.

Davant les crisis de crèdit i (possiblement) monetàries, seran necessàries noves formes de finançament d’aquests projectes. Donat que els nostres actuals sistemes monetari i financer es fonamenten en la necessitat de creixement, es requereixen noves formes de diners i la creació de noves formes d’emissió de crèdit. S’han utilitzat considerables quantitats de matèria gris per trobar solucions a aquest problema, i algunes comunitats ja estan experimentant amb cooperatives de capital, monedes alternatives, i bancs sense interès.

Amb el petroli cada vegada més car en termes reals, necessitarem maneres més eficients d’aconseguir persones i béns locals. La nostra primera prioritat en aquest sentit ha de ser el de reduir la necessitat de transport amb una millor planificació urbana i amb sistemes de producció relocalitzats. Però on el transport sigui necessari, el ferrocarril i el metro lleuger seran probablement preferibles a cotxes i camions.

Nosaltres també necessitem una revolució en l’entorn construït per minimitzar la necessitat de calefacció, aire condicionat i il•luminació artificial en totes els nostres llars i edificis públics. Aquesta revolució ja està en marxa, però actualment és molt lenta degut a la inèrcia dels interessos establerts a la indústria de la construcció.

Per a aquests projectes es necessita més que crèdits locals i diners, sinó que també requereixen mà d’obra qualificada. Hi haurà una demanda no només per als instal•ladors de panells solars i d’aïllament de les cases: també es necessitaran milions de nous productors d’aliments i constructors de la infraestructura de baix consum d’energia. Una àmplia gamma de noves oportunitats pot obrir-se per substituir els llocs de treball que desapareguin en la comercialització i el finançament -si hi ha formacions barates disponibles en els col•legis de la comunitat local.

Cal assenyalar que l’import dels rescats i garanties de crèdit recentment consentits pels estats representen al voltant de 40.000 euros per cada home, dona i nen dels països desenvolupats. Aquest nivell d’inversió podria pagar tots els aspectes necessaris per a la capacitació laboral, garantint alhora el subministrament universal de les necessitats bàsiques durant la transició. Què hauríem de rebre a canvi pels nostres diners? Un sentiment col•lectiu que, en un moment de crisi, ningú es quedi enrere. Sense el sentiment de cooperació que aquesta xarxa de seguretat podria ajudar a generar, de manera similar al que es va aconseguir amb el New Deal, però a una escala encara més gran, la contracció econòmica podria degenerar en una terrible lluita per les restes del període de decadència industrial.

Encara que sigui un tema contenciós, s’ha d’abordar la qüestió de la població. Tots els problemes que tenen a veure amb els recursos són més difícils de resoldre quan hi ha més persones que necessiten aquests recursos. S’han de fomentar famílies més petites i s’ha d’establir una política d’immigració coherent amb un objectiu de no-creixement de la població. Això té implicacions de política exterior: cal ajudar a que altres nacions tinguin èxit amb el seu propi desenvolupament econòmic de transició per tal que els seus ciutadans no hagin d’emigrar per sobreviure.

Si el creixement econòmic deixa de ser un objectiu assolible, la societat haurà de trobar millors maneres de mesurar l’èxit. Els economistes han de canviar l’avaluació de benestar amb l’instrument del PIB, i començar a prestar més atenció als índexs de capital humà i social en àmbits com l’educació, la salut, i els assoliments culturals. Aquesta redefinició de creixement i el progrés ja s’ha iniciat en alguns sectors, però en la seva major part encara no s’ha assumit pels governs. S’ha començat a fer a França, però encara sense resultats pràctics.

Si tot això es fa el resultat final serà una tipus de vida més satisfactori per la gran majoria dels ciutadans, oferint més sentit de comunitat, més connexió amb el món natural, un treball més satisfactori, i un medi ambient més saludable. Molts estudis han demostrat repetidament que els nivells més alts de consum no es tradueixen als nivells elevats de satisfacció de la vida. Això significa que si el "progrés" pot ser pensat en termes de felicitat, més que en termes d’una constant acceleració del procés d’extracció de matèries primeres i de convertir-les en productes que ràpidament es converteixen en residus, llavors el progrés pot continuar. En qualsevol cas, la "venda" d’aquest enorme projecte sense precedents per al públic en general serà necessari, destacant els seus beneficis. Diverses organitzacions ja estan estudiant els missatges i els aspectes de relacions públiques de la transició. Tanmateix, els responsables han d’entendre que la busca del camí a seguir significa no prometre el que no pot ser entregat, com per exemple un retorn a l’època de creixement i consum irreflexius.

Però tot això, per ara, no és el llenguatge de cap govern. De manera que, si el Pic del Petroli ja ha arribat, ens troba molt poc preparats. Si arriba d’aquí a deu anys, potser seria hora de despertar.