dimarts, de maig 31, 2016

Un setmanari centenari



Aquesta setmana fa cent anys que es publica, de manera ininterrompuda, el setmanari La Voz de Ortigueira. El primer número es va publicar el 4 de juny del 1916. El darrer publicat, el de la setmana passada, porta el número 5.212. Quan hem vist a Malgrat que les publicacions han anat sortint i desapareixent, fa una mica d’enveja el veure que un poble com Ortigueira tingui un setmanari que té cent anys.

Hi podem llegir al primer número, el del 4 de juny de 1916: "¿La nostra política? Cap. Nosaltres no podem fer política perquè no la sentim. Aspirem a fer país". Aquesta frase revela que, en els anys 10 del segle passat, la política estava en crisi. En efecte, la restauració monàrquica de l'any 1875, en la persona d'Alfons XII, va fer possible un prolongat període de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'alternaven en el poder, els conservadors i els liberals que eren, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'estava enfonsant, a causa de la impotència dels partits per governar un sistema incapaç de regenerar-se.

D'aquí que, en el seu primer número, els editors de La Voz de Ortigueira expressessin el seu desencís amb la política al continuar dient: "Creiem fermament que els pobles que fien la seva vida a la política són pobles que caminen a l'esclavitud, que és pitjor de caminar a la mort". Una frase amb l’estil del seu temps, però actual en el fons.

Cent anys després, Espanya ha canviat molt. L'any 1975 es va restaurar la monarquia en la persona de Joan Carles I, el que va fer possible, com cent anys abans, un període prolongat de relativa pau social i de creixement econòmic, protagonitzat per dos partits que s'han anat alternant en el poder , els populars i els socialistes, que han estat, de fet, dues cares de la mateixa moneda. Però, transcorregut un terç de segle, el sistema s'està enfonsant, a causa de la impotència d'aquests partits per governar un sistema que sembla incapaç de regenerar-se.

Per això, avui com fa cent anys, el que deia una publicació centenària com és La Voz de Ortigueira i que tenia l'aspiració de fer país, ja que "els pobles que anhelen fer-se forts es fien d’ells mateixos", com acabava dient el paràgraf citat, segueix sent tan actual, malgrat haver-se redactat ara fa un segle.

diumenge, de maig 22, 2016

Malgrat 1966 – Projecte d’un nou centre parroquial


La Vanguardia del dissabte 21 de maig del 1966 portava la notícia del projecte de la construcció d’un nou centre parroquial.


dimecres, de maig 18, 2016

Les altes temperatures globals i El Niño

El Niño i La Niña són les fases càlides i fredes d'un patró climàtic que es repeteix a través de l'Oceà Pacífic tropical anomenat El Niño-Oscil·lació del Sud o ENSO. Les fases càlides i fredes canvien d'anada i tornada cada dos a set anys, i cada fase de desencadena modificacions previsibles de la temperatura, del vent i de la pluja a tot el món. Durant els esdeveniments del Niño, les temperatures de l'aigua a la superfície del mar són més altes del normal, i els vents de superfície, que normalment bufen d'est a oest al llarg de l'equador, anomenats vents de l'est o alisis, bufen cap a la direcció contrària, d'oest a est. Aquests fenòmens poden ser d’intensitat variable.

A la primavera del 2015 es van produir episodis de fortes ràfegues de vent de l’oest, que es van fer més freqüents al llarg de l'estiu: començava un nou fenomen de El Niño. Seguint un patró establert durant els grans fenòmens de El Niño, 2015-2016 es va convertir en un dels tres fenòmens de El Niño més importants que es recorden, juntament amb 1982-1983 i 1997-1998.




Com podem veure als croquis, sense l’efecte El Niño, a les costes d’Equador i de Perú hi ha altes pressions, un clima sec, i les aigües de l’oceà són fredes, ja que venen del fons (upwelling), el que aporta molts nutrients i l’oceà s’omple de sardines. En canvi, amb el Niño, a l’Equador i a Perú hi ha pluges anormalment elevades, l’aigua de l’oceà és més calenta, i no hi ha nutrients pels peixos: és un drama pels pescadors de la zona.

Amb el fenomen El Niño, les temperatures globals del planeta tendeixen a augmentar. El màxim de El Niño precedeix d’uns quants mesos el màxim de les temperatures globals. Recordem que, durant uns quants anys, el rècord de temperatura global el tenia l’any 1998, just després d’un Niño anormalment important. Tenint en compte que El Niño actual és tant fort com el de l’any 1998, no és gens d’estranyar que les temperatures globals d’aquests darrers mesos siguin les més elevades que s’han registrat des de que se’n tenen dades, és a dir, des de l’any 1880, ja que, a El Niño de forta intensitat, s’hi afegeix l’escalfament global.



Comparació dels Niños dels anys 2015 i 1997, dos dels més forts de la història, a l'octubre de cada any respectiu. Les observacions de l’altura de la superfície del mar i de les temperatures, així com els patrons de vent, mostren que les aigües superficials es refreden al Pacífic Occidental i s’escalfen de manera significativa a la zona tropical del Pacífic Oriental.

Dues mesures de la importancia de El Niño: les temperaturas a les costes del Perú i de l'Equador, i l'índex MEI, mostren que El Niño actual és molt fort.



Malgrat 1966 - Inauguració del CIT i cobertura del Pavelló


La Vanguardia del dijous 19 de maig del 1966, ara fa cinquanta anys, duia la notícia de la inauguració de les oficines del Centre d’Iniciatives i Turisme, situades a la Placeta, així com la del projecte de cobertura de Pavelló.



dijous, de maig 12, 2016

Pugem o no pugem impostos?


Davant la dramàtica situació de les arques de la Generalitat, el vicepresident econòmic, com a bon militant d’esquerres, ha pensat en augmentar l’impost de la renda als que tenen uns ingressos més alts. Els seus socis de govern, els convergents, com a bons militants de dretes, s’han escandalitzat d’aquesta proposta. Qui té raó?

Comencem per mirar com ha progressat el deute de la Generalitat: només l’any passat ha augmentat de gairebé 8.000 milions d’euros, passant dels 64.466 milions a 72.274.

I el dèficit dels comptes de la Generalitat de l’any 2015 ha sigut de 5.334 milions d’euros, dels que 4.341 milions es corresponen a operacions corrents.



Aquestes xifres són molt preocupants, i no és estrany que, a un vicepresident econòmic, no el tranquil·litzin gens ni mica.

Davant d’aquest daltabaix, els convergents presenten un quadre de reclamacions a l’estat central. Quadre que, si comptem tot el que diuen que l’estat central deu a la Generalitat, no cobriria més que el dèficit d’un any, quan el deute citat correspon a uns quants anys (6 o 7 per la primera línia, que és la més important). Amb aquestes xifres, la conclusió és que els convergents, potser perquè tenen altres preocupacions, no han entès bé ni s’han mirat gaire els comptes que, en teoria, han gestionat aquests darrers anys.



No sé quan s’ingressaria de més amb l’augment de l’impost de la renda que proposa el vicepresident. I no ho sé perquè, que jo sàpiga, no ho ha fet públic. I, per tant, no puc dir si s’ha d’apujar l’impost de la renda als que ingressen més, però el que han presentat els convergents a l’opinió pública no té ni cap ni peus, ja que, si mirem la xifra més important, 3.811 milions, es corresponen a inversions de l’estat que no s’han fet a Catalunya, però que, si s’haguessin fet, no haurien aportat ingressos substancials als comptes de la Generalitat (a no ser per petites quantitats d’impostos indirectes deguts a les obres). Posar aquesta xifra al mateix nivell que d’altres que sí que tenen importància pels comptes públics catalans és una manera d’enredar el lector, el que se’n diu demagògia barata.

 Potser seria hora de que algú, a Catalunya, es preocupés seriosament de com van els comptes públics, i presentés propostes realistes, en comptes de presentar quadres més o menys esotèrics.

(Per cert, els 3.811 milions que reclamen els convergents no són per cap disposició addicional de l’estat, sinó de l’estatut. No són capaços ni de presentar quadres ben fets)

divendres, de maig 06, 2016

Malgrat 1916 – Esquela


Un parell de dies després de publicar la notícia de la mort del metge i jutge municipal Alfred Bonaplata i Martín, el divendres 5 de maig del 1916, es publicava la seva esquela a La Vanguardia.



dimarts, de maig 03, 2016

Malgrat 1916 – Fàbrica de coure


La Vanguardia del dimecres 3 de maig del 1916 porta la notícia d’una nova fàbrica a Malgrat, que produïa sulfat de coure.



També porta la notícia del passament d’un metge, el doctor Bonaplata i Martin, que també era jutge municipal i caporal del sometent.


diumenge, de maig 01, 2016

L’economia de la zona euro


Per què els efectes després de la crisi financera global estant sent molt pitjors a la zona de l'euro que als Estats Units? Als Estats Units, la recuperació ha sigut una mica lenta, però no hi ha hagut cap recaiguda en la recessió i, al cap de pocs anys, la desocupació ha tornat a baixar a prop de nivells molt anteriors a la crisi. En canvi, a la zona euro, s’està molt lluny d'aconseguir el nivell de desocupació que hi havia abans de la crisi i hi ha hagut una doble recessió. Per què?

Hi ha una raó principal, i és que la zona euro no és el que els economistes anomenen una àrea monetària òptima. Tenim més d'una moneda al món. Ningú pensa, o almenys ningú que estudia aquesta qüestió pensa que hi ha d’haver una sola moneda al món. És útil tenir múltiples monedes. És útil tenir diverses monedes, perquè si ve un xoc econòmic que impacta un lloc particular, és bo ser capaç de tenir una política monetària que pugui reaccionar a aquest xoc. Aquesta és l'avantatge de tenir la seva pròpia moneda, i és que si passa alguna cosa i cal tenir una política més flexible, es pot fer-ho.

Per descomptat, el tenir la seva pròpia moneda presenta uns quants desavantatges:

·         Crea costos de transacció addicionals amb altres països, les persones necessiten intercanviar dins i fora de la seva moneda.

·         Crea una certa quantitat d'incertesa, perquè quan algú inverteix en un país amb la seva pròpia moneda, no sap què passarà amb aquesta moneda i aquest és un risc al que han de fer front en la seva inversió.

·         I també es corre el risc que un país no gestioni bé la seva política monetària.

Van ser aquests inconvenients els que van portar a molts dels països del que avui és la zona de l'euro a decidir que estarien millor amb una moneda única. També va ser per impulsar una política i un experiment social per assolir tot un seguit d'objectius per lligar cada vegada més els països de la zona euro amb la moneda única i l'augment del comerç que se’n deduiria.

Moltes persones, al voltant d'aquest moment de l’any 1992 en el que es va signar el tractat, van veure que podria haver-hi problemes. El repte és que, en absència dels països que tenen la seva pròpia política monetària, el procés d'ajust davant d’un xoc econòmic requereix que es moguin altres coses:

·         O bé hi ha una mobilitat del treball i dels diners a tota la zona de la moneda única,

·         O bé cal provocar reduccions de salaris i preus, és a dir, deflació.

Aquestes coses són més fàcils de fer en alguns llocs que en d'altres. Comparem i contrastem el que succeiria, per exemple, amb un xoc econòmic als Estats Units, amb el que passaria a la zona euro.

Si a Connecticut, per exemple, els arriba un xoc econòmic fort,

·         Hi ha estabilitzadors automàtics al sistema federal dels Estats Units que els permeten recuperar-se d'aquest xoc. Els ciutadans dels altres estats paguen impostos al govern federal, i el govern federal fa transferències als desocupats de Connecticut. Si Connecticut, de sobte, és l’estat amb més persones desocupades del país, Connecticut rebrà automàticament  l'ajuda de Washington. No fa falta que els ciutadans ni els parlaments dels altres estats hagin de votar per tenir aquesta ajuda.

·         De la mateixa manera, si bé hi ha diferències culturals als Estats Units, hi ha moltes persones a Connecticut amb arrels, amics o familiars a d’altres estats dels Estats Units, i que són, per tant, si hi hagués un xoc econòmic a Connecticut, serien capaços de moure’s a altres parts dels Estats Units sense que fos un gran problema per a ells.

Comparem això amb el que passa a Europa. Quan hi ha un xoc econòmic a Grècia o Portugal, si bé és legalment possible que la gent de Grècia i Portugal vagi a Alemanya o a França, en molts casos hi ha diferències culturals, diferències lingüístiques, diferències religioses. Això i la manca de tenir arrels en els altre països fan que el moviment sigui més difícil. Així que si una persona es troba a l'atur a Grècia o Portugal, no és tan senzill per a que vagi i trobi un lloc de treball a Alemanya. No és tan simple com ho seria per a algú de Connecticut, per exemple, per moure’s a Califòrnia.

A més de la reducció de la mobilitat laboral, hi ha una manca de federalisme fiscal a Europa que es troba molt lluny del nivell del que actualment hi ha els Estats Units. El que passa amb l'assegurança d'atur als Estats Units si la gent perd la feina a Connecticut, on es transfereix de forma automàtica el flux de diners dels ciutadans d'altres estats, no passa a la zona euro. Per contra, si un estat de la zona euro té enormes problemes d’atur, no hi ha cap transferència directa dels països que, com Alemanya i França, tenen una situació millor. En comptes d’això, els estats en dificultats han de demanar un rescat als altres països.

La manca d'aquest ajust fiscal, de transferències fiscals automàtiques, o la manca d’una mobilitat laboral fàcil, vol dir que els països de la zona euro que s'enfrontin a aquest xoc econòmic, com que no tenen la seva pròpia política monetària, han de confiar en el que hem dit al principi. És a dir, han de provocar la reducció dels salaris nominals i de preus o deflació. Aquest tipus de deflació també és anomenat un ajust dels preus interns. Així que en lloc d'ajustar tots els preus de cop, que és el que es fa quan la moneda es deprecia, el que significa automàticament que els seus preus passaran a ser més baixos en relació amb tots els altres països que no tinguin la seva moneda, i es fa d'una sola vegada, en lloc de ser capaç de fer això, s’ha d'anar d'empresa a empresa i d'individu a individu perquè reconeguin els problemes econòmics i així es redueixin els preus i els salaris. L’eficàcia del mètode és molt discutible.

Això crea un problema addicional per a qualsevol economia que estigui molt endeutada. Si la meva hipoteca i els meus deutes estan en una divisa de paritat fixa i es redueixen els meus ingressos obtinguts en la mateixa moneda, llavors el meu deute sembla encara més gran del que era abans. Aquest és un problema del deute pendent que es veu agreujat per qualsevol tipus de deflació.

Sovint ens preocupem per la inflació. La inflació és normal per a nosaltres; ho hem vist en moltes economies diferents en molts moments diferents. La deflació és una cosa que passa molt rarament quan es fa servir una moneda no metàl·lica (és a dir, basada en el patró or), tal com  l’hem tinguda des de la dècada de 1930. Però fixem-nos que tenir una moneda que no podem devaluar és, en cas de necessitat, com tenir una moneda metàl·lica.

El problema és que la deflació és extremadament dolorosa. I quan passa, vol dir que les persones que tenen deutes que es troben amb que els seus salaris cauen, i veuen que aquests deutes queden igual: és a dir, en relació amb els seus ingressos, augmenten. I qualsevol empresa o persona que consideri fer una inversió ha d'entendre que, si s’endeuten, necessitaran obtenir un rendiment més important que si ho hi hagués deflació.

Aquest problema, aquest repte d'una situació de deflació quan hi ha una gran quantitat de deute, sent aquesta deflació l'única manera de que realment es pugui fer un ajust després d'un xoc econòmic en una regió, és la raó per la qual en el que és ara el l'àrea de la zona euro, no és un lloc on inicialment es pogués pensar que hi hauria d'haver una sola moneda.

Això és una debilitat estructural que ha estat en vigor des de 1992. Va ser efectivament una aposta per part dels autors de la zona euro, el pensar que serien capaços d'arribar a un nivell d'unitat cultural i d’unitat fiscal suficient abans de ser colpejats per un xoc econòmic prou gran que pogués trencar la unió sencera. Aquesta aposta no era necessàriament una aposta dolenta si es té en compte totes les raons polítiques i socials per les quals una unió seria valuosa. Però el quid de la qüestió és que aquesta aposta no ha recompensat, ja que al final el xoc econòmic ha arribat abans que la unió fos suficientment avançada. I ara ens trobem davant els efectes d’aquest xoc. El futur de la zona de l’euro, i el nostre, està en perill.

I un es pregunta quina és la resposta dels polítics d’aquest país a aquest problema.