dissabte, de setembre 26, 2015

Perque unís, guañén

Ara resulta que el políglota màxim de la nació, el senyor Mariano Rajoy i Brey, se’ns posa romàntic i diu que ens estima molt, i ho diu en català. Li perdonarem l’accent, i li agraïm la bona voluntat.

Però diuen que “fets i no paraules”, i perquè el senyor Mariano ho entengui, “obras son amores, y no buenas razones”. Les paraules, molt boniques, els fets, no tant. Si agafem el percentatge de la inversió estatal territorialitzada que s’ha pressupostat anualment per Catalunya, el resultat és decebedor. Catalunya té el 15,8 % dels habitants d’Espanya, i el seu PIB és el 18,8 % del total espanyol. Bon any mal any, si no ens estimessin tant però fossin raonablement justos, el percentatge de la inversió territorialitzada corresponent a Catalunya hauria d’estar entre aquestes dues xifres. El gràfic és parlant.

Durant l'època del senyor Aznar López (pressupostos 1997 – 2004), aquest percentatge va ser, en mitjana, del 12,6 %.

Durant la del senyor Rodríguez Zapatero (pressupostos 2005 – 2011), va ser del 15,0 %.

Quan ha governat el senyor Rajoy Brey (pressupostos 2012 – 2016), la mitjana corresponent a Catalunya ha caigut al 10,6 %.

Units, guanyem, ens diuen. Però no especifiquen qui guanya.


dimecres, de setembre 23, 2015

Independència i Déu

Ara sí que l’hem fet grossa. Resulta que a València, el bisbe-cardenal Cañizares ha convocat rogatives per la unitat d’Espanya. De la mateixa manera que els indis s’encomanaven a Manitú i els cristians, abans que hi hagués l’home del temps, s’encomanaven al Senyor quan feia temps que no plovia, a València s’encomanen a Déu per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya. Com si a Déu li importés el més mínim aquesta qüestió.

De la mateixa manera que les rogatives perquè plogués tenien un percentatge d’èxit molt relatiu, és d’esperar també que les rogatives per preservar la unitat d’Espanya tinguin el mateix èxit. Però, de la mateixa manera que un conseller del tripartit, declaradament ateu, es va encomanar a la Moreneta perquè plogués quan hi va haver la darrera sequera a Catalunya, i va ploure, no hem de menystenir la possibilitat que les instàncies superiors escoltin al bisbe de València i els seus fidels.


De manera que recomanaria a les senyores Forcadell i Casals, als senyors Mas, Romeva i Junqueras, i fins i tot a l’entrenador de futbol que tanca la llista de Junts pel Sí, que es vestissin de sac i, descalços, pugessin a peu a Montserrat per fer rogatives per la independència de Catalunya, per contrarestar les rogatives valencianes. L’experiència demostra que si l’èxit de les rogatives a Déu és molt relativa, les rogatives a la Moreneta tenen un èxit assegurat.  

dimarts, de setembre 22, 2015

Malgrat 1915 – Topada de trens

El dia 21 de setembre de 1915 es va produir una topada de dos trens a la vora de Malgrat, segons ressenyava La Vanguardia del dia 24 del mateix mes.


Malgrat 1915 – Carretera de Blanes

La Vanguardia del dijous 23 de setembre de 1915 publicava que la Mancomunitat de Catalunya, presidida pel senyor Prat de la Riba, es va reunir. Un dels temes tractats va ser el referent a la carretera de Malgrat a Blanes. Aquesta carretera va ser l’obra de la seu.


L’extensió del gel marí

Mentre aquí estem atrafegats amb les nostres polítiques locals o amb el problema dels refugiats de les guerres que hem contribuït a que es produeixin, la naturalesa continua al seu ritme indiferent a les nostres misèries.

Així, l’extensió del gel marí àrtic ha arribat al seu mínim anual el passat 8 de setembre, assolint una extensió de 4,34 milions de km2, segons la Universitat de Colorado Boulder.


L’extensió mínima del gel marí àrtic ha anat disminuint, ja que a la dècada dels 80 era de 6,96 milions de km, i els darrers sis anys ha sigut de 4,48 milions de km2, un 35 % menys. Pel que fa a l’extensió màxima, era de 16,04 milions de km2, mentre que els darrers sis anys ha sigut de 14,80 milions de km2, un 8 % menys.

El gel marí àrtic disminueix, en valors relatius, més de pressa a l’estiu que al hivern. És possible que d'aquí a alguns anys, l'Artic quedi lliure de gel a l'estiu.

Si anem a l’altre banda del món, el gel antàrtic ha arribat a la seva extensió màxima el passat 5 de setembre, assolint els 18,45 milions de km2, segons la mateixa universitat.


A l’oceà Antàrtic, al revé que a l'Àrtic, l’extensió del gel marí augmenta: l’extensió mínima mitjana dels anys 80 era de 2,70 milions de km2, i els darrers sis anys ha sigut de 3,17 milions de km2, un 17 % més, mentre que l’extensió màxima, que en mitjana era de 18,62 milions de km2, els darrers sis anys ha passat a 19,26, un 3 % més.

Tot això confirma que el gros del canvi climàtic s’està produint a l’hemisferi nord, i dins de l’hemisferi nord, a les regions polars.

diumenge, de setembre 20, 2015

Pensions i independència

Fa un parell d’anys, el Partit Popular publicava El Dret a Saber. Entre els diferents temes que va tractar hi estava el de que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Com a prova, donava les dades de que la Seguretat Social catalana havia tingut dèficit durant els anys 2010 al 2012, és a dir, que les prestacions (pensions majoritàriament) havien sigut més importants que les cotitzacions.

Com que al conjunt de l’estat també les prestacions havien sigut superiors a les cotitzacions, es va haver de recórrer al fons de pensions que s’havia anat alimentant abans de la crisi per poder anar pagant les pensions. Aquest dèficit ha continuat fins al 2014, segueix aquest any i previsiblement continuarà durant els propers anys fins que aquest fons s’esgoti.

De manera que, si una Catalunya independent no podria, segons el Partit Popular, pagar les pensions, el mateix passarà a Espanya.

Els amics de Junts pel Sí han publicat un full dient que les pensions estan més assegurades en un estat propi, el que en sí no es pot demostrar, com tampoc es pot demostrar el contrari. El que m’ha cridat l’atenció és que també diu que “des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya, mentre que a l’estat espanyol té dèficit”. I això no es correspon a la realitat actual. La Segureta Social té, des de fa uns quants anys, dèficit tant a Catalunya com a Espanya. El dèficit de la Seguretat Social catalana dels anys 2009 al 2011 (darrer any del que es tenen dades) és de 8.051 milions d’euros (suplement econòmic del País del 20.09.2015).

Amb una Catalunya independent, la Seguretat Social catalana seguiria tenint dèficit, encara que l’economia seguís igual. Com que es pot preveure que durant un temps l’economia tindria problemes per mantenir-se al nivell d’abans de la independència, és molt probable que el problema de les pensions s’agreujaria. Per pagar-les, s’hauria de recórrer al seu finançament mitjançant impostos.

Trobo contraproduent que es diguin coses que no es corresponen a la realitat. Des de fa cinc anys, a Catalunya les prestacions de la Seguretat Social són superiors a les pensions. La gent de Junts pel Sí ho saben o ho deurien saber. Dient que, des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya o bé ens menteixen o bé demostren que no coneixen la realitat.

En definitiva: Junts pel Sí = gent poc de fiar. Tant poc de fiar com el PP amb els seus pamflets del Dret a Saber. És una llàstima.

divendres, de setembre 18, 2015

Els valors intangibles

Tots hem pogut seguir les mobilitzacions dels ramaders per aconseguir que els industrials lactis no els hi paguin la llet a un preu per sota dels seus costos de producció. Unes mobilitzacions que el govern, escudat en la lliure competència a què ens obliga Europa, contempla, no sé si impassible, però sí, almenys impotent. La lliure competència a la qual estem sotmesos per pertànyer a la Unió Europea impedeix que els països membres puguin actuar sobre els preus. Aquest problema de la llet s'ha accentuat ara que a Europa s'han suprimit els límits a la producció lletera, el que fa que s'hagi produït un excés d'oferta que baixa els preus, i les multinacionals comprin la llet a qui la ven més barata , tant és que sigui francesa, belga, espanyola o holandesa, ja que al cap i a la fi, totes són blanques.

Aquesta competència suposa per als nostres ramaders el tancament progressiu de les seves instal·lacions, el que porta a la ruïna a moltes famílies i fa que el camp quedi cada vegada més desert. És això el que volem: que tots ens anem a la ciutat, deixant un camp desert, sense activitat? Probablement, no.

Fa uns dies, el rector d’Ortigueira va publicar un escrit molt interessant sobre aquest tema. Entre altres coses, destacaré d'aquest escrit dos conceptes: "establir preus justos ha de ser un dret que ha de primar necessàriament", i l'acusació que estem governats pels “dirigents més formats i amb més estudis en macro i en microeconomia, però que són molt poc sensibles a la realitat concreta dels homes i de les dones que els van triar i dels que s’han convertit en depredadors".

La dificultat d'establir polítiques de preu just radica en que les societats de mercat com la societat actual varen aparèixer quan els "valors de canvi" (o sigui, els que es poden valorar en unitats monetàries) van triomfar sobre els "valors intangibles" (els que no es valoren en unitats monetàries). Per exemple, el preu de la llet és un valor de canvi, mentre que que el camp segueixi tenint població o que les famílies segueixin tenint una vida digna és un valor intangible. Aquests valors intangibles no compten per a l'economia neoliberal. Com diu el rector: "l'economia europea s'ha convertit en un monstre al servei d'una cosa deshumanitzadora i assassina".

França és probablement el país que més resistència ha ofert i segueix oferint a aquesta economia neoliberal europea, però per ara amb resultats molt magres. Al principi de la crisi econòmica, el llavors president Sarkozy va crear un grup d'experts per modificar el concepte de Producte Interior Brut (PIB), conscient que no mesura més que els valors de canvi, però que no dóna cap valor als valors intangibles, dels que França és una gran defensora. Per exemple, si es produeix un gran incendi forestal, aquest incendi augmenta, en comptes de disminuir, la riquesa comptable de la nostra societat. Sembla absurd i increïble, però així funcionen els criteris econòmics: per més arbres que es cremin, per més que el paisatge es tenyeixi de negre, per més que els animals morin de manera horrible entre les flames, no es perd cap valor de canvi, perquè el paisatge, els arbres i els animals tenen un valor de canvi nul, mentre que el combustible dels avions i dels vehicles antiincendis té un valor de canvi molt elevat, i els treballs de reconstrucció que es puguin fer posteriorment, també, de manera que, amb cada incendi, el PIB augmenta.

Un exemple de valor intangible el tenim en la llei de la Generalitat que posa traves a la creació de grans superfícies comercials a poblacions petites, per preservar el comerç local, considerat com un bé intangible. El govern central ha recorregut la llei, ja que, d'acord amb la valoració nul·la dels valors intangibles, pot posar pals a les rodes del creixement del PIB.

Cada vegada sembla més clar que, perquè una economia funcioni al servei de la gent i no la gent al servei de li economia, caldrà donar un valor econòmic a aquests valors intangibles que avui en dia no el tenen. Però l'empresa no serà fàcil, ja que el lema imperant en la nostra societat és que, per maximitzar el valor de canvi dels teus productes no has de tenir en compte el valor dels intangibles. Cal tenir clar que fa tres-cents anys van aparèixer les societats de mercat, quan els valors de canvi van triomfar sobre els intangibles, i el benefici (la plusvàlua) va adquirir un poder únic i absolut sobre les accions dels éssers humans. I això és i serà molt difícil, si no impossible, de corregir.

dimarts, de setembre 15, 2015

Europa


Quan, aviat farà trenta anys, vam entrar a la Unió Europea, un, que també tenia trenta anys menys que avui, es pensava que entravem a un club que ens permetria progressar, no només des del punt de vista econòmic, sinó també des del punt de vista polític, democràtic.

Malauradament, les coses no han passat exactament com les esperàvem. Al principi vam rebre diners europeus que ens van permetre de fer passeigs marítims i altres coses d’una utilitat més o menys dubtosa, mentre ens anàvem retardant en la construcció de depuradores i altres investiments que poguessin millorar el nostre medi ambient i modificar l’economia del país. De tots és sabut que es van llençar a les clavegueres la majoria de les ajudes europees a un país, Espanya, tenia un retard econòmic molt marcat. Com que això era Espanya, vam trobar relativament normal que l’administració dels diners es fes d’una manera irracional i contribuís a emplenar les butxaques dels de sempre.

Però el problema es va anar complicant amb la deriva neolliberal d’Europa i amb la creació d’aquest monstre al que anomenem euro. A més, la Unió Europea va anar augmentant els seus membres fins a convertir-se en una entitat totalment ingovernable. No m’estranya gens que molts anglesos en vulguin sortir.

La darrera ha sigut l’elecció del que va ser primer ministre de Luxemburg com a president da la Comissió, quan Luxemburg va “distreure” milers de milions d’impostos que moltes multinacionals haurien d’haver pagat als països on exercien les seves activitats: tot molt europeu i molt solidari.

Europa, d’una manera o d’una altre, va recolzar les guerres d’Irak, de Líbia i de Síria, amb les terribles conseqüències que estem vivint ara mateix, amb el problema dels refugiats de guerra, als que Europa tracta de la manera que veiem un dia sí i l’altre també.

A Europa, com diu la vinyeta d’avui del Roto, tanquem la muralla al perseguit i al que passa gana, mentre l’obrim al banquer i al lladre. Si algun dia Catalunya fos independent (que ho dubto), si us plau, fem com volen fer molts anglesos, i fugim d’aquesta Europa.

El toro de la Vega


Un any més, una colla de salvatges han torturat un toro fins a la seva mort. Això passa, cada any, a la castellana ciutat de Tordesillas, i en diuen “tradició”. He llegit que aquesta tradició ve de que a una noble tordesillana un toro li va matar un fill, i la seva resposta va ser la de que cada any es matés un toro de la manera més dolorosa possible.

Aquest any, la mort del pobre animal ha estat declarada nul·la perquè “s’ha incomplert el reglament”. La tortura, com passava amb la Inquisició, també té els seu reglament.

El que ha matat el toro es diu Fran Alcalá, i, segons els diaris, ja és un ídol local, el que diu molt de com són la majoria dels habitants de Tordesillas.

Mentrestant, un partidari d’aquesta “tradició” ha donat una garrotada a un periodista.

L’alcalde de Tordesillas és membre del Partit Socialista. Una raó de pes per no votar aquest partit, incapaç d’imposar a un dels seus que no permeti ni subvencioni aquesta barbaritat.

Aquesta crueltat castellana és un argument més per fugir d’aquesta Espanya que accepta que es digui que la tortura és cultura.

dilluns, de setembre 14, 2015

Les emissions de CO2 de l’any passat

BP ha publicat el seu Statistical Review of World Energy Report 2015 en el que, entre altres moltes dades, calcula les emissions de CO2 degudes a la combustió de combustibles fòssils.

Aquestes emissions estan calculades amb les següents bases:

Petroli: 73.300 kg de CO2/TJ
Gas: 56.100 kg de CO2/TJ
Carbó: 94.600 kg de CO2/TJ


Amb aquestes bases de càlcul, les emissions de l’any 2014 han sigut de 35.499 milions de tones, un 0,5 % superior a les emissions de 2013 y un 56 % superior a les emissions de l’any 1990.

El primer emissor es la Xina, amb un 27 % de las emissions totals, seguida dels Estats Units, amb un 17 %.


Malgrat 1915 – Nova imatge per l’església

El dimecres 15 de setembre de 1915, La Vanguardia publicava la notícia de la benedicció d’una nova imatge de la Verge del Carme a l’església.


dissabte, de setembre 05, 2015

Malgrat 1915 – Naufragi

La Vanguardia del dimecres 8 de setembre de 1915 portava que van arribar a Barcelona els tripulants d’un vapor que va naufragar. Entre els nàufrags rescatats hi havia dos malgratencs. 


dijous, de setembre 03, 2015

Potser no tots som imbècils

Després d’escoltar les penoses explicacions del senyor Artur Mas sobre el finançament il·legal de CdC (similars a les del senyor Mariano Rajoy sobre el del PP), de sentir a dir al senyor García Albiol que s’havien acabat les bromes al sortir de presentar al Congrés la reforma del Tribunal Constitucional, i de llegir l’article del senyor Felipe González dirigit als catalans, ja havia perdut tota esperança sobre la intel·ligència del personal. Menys mal que els dijous, el senyor Suso del Toro escriu el seu article al Diario.es, que et permet pensar que no tothom és imbècil a aquest país i que encara hi ha algú que no pensa que els seus conciutadans són retardats mentals.

La crisis nacional, disparate a disparate

Hace unos días el periódico El País publicaba en portada una carta A los catalanes de Felipe González y no le hizo ningún favor al expresidente. Decía ser “a los catalanes”, pero no lo era; era contra esos catalanes que quieren la independencia e iba dirigida realmente a los españoles no catalanes.

La carta del expresidente del Gobierno no pretendía que quienes hoy desean independizarse de esta España reconsiderasen su postura sino descalificarlos a ellos y a sus dirigentes ante la ciudadanía española. Porque es imposible que alguien pretenda realmente convencer a otras personas faltándole al respeto y ofendiéndolas. González dice escribirle a personas que participan de lo que llama “lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”. Es decir, a fascistas seguidores de Mussolini o nazis seguidores de Hitler. Escojan ustedes.

Ni que decir tiene que Mussolini y Hitler sumados son el president Mas, que los tiene engañados “el señor Mas engaña a los independentistas y a los que han creído que el derecho a decidir (…)”, y seducidos, ”en realidad tratan de llevaros, ciudadanos de Cataluña, a la verdadera “vía muerta” de la que habla Mas (…)”. Y se pregunta: “¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?” Impresiona que quien fue presidente del Gobierno de España tantos años se refiera a la sociedad catalana de forma tan descalificadora y despreciativa y a la propia Catalunya con tal menosprecio. Es prácticamente imposible que desconozca las características y las capacidades de esa población y de ese país, es imposible que sea tan ignorante, que no haya estado alguna vez allí en tantos años. Hay que entender que los descalifica para ponernos a los demás ciudadanos en su contra.

González hace que resulte incomprensible a estas alturas defender en Catalunya a un PSOE que, empezando por el secretario del PSC, respalda sus palabras. Y desde luego nadie que viva allí y que no esté cegado por la ideología o la ira puede compartir tales disparates, aunque cuesta ser ciudadanos libres y no súbditos engañados en medio de esta guerra sucia. Las mentiras contra el rival pretenden despertar animadversión personal, destruyen la democracia y son formas de la política autoritaria, que utiliza el odio para conservar el poder.

González se muestra como alguien perdido en la historia, o más bien en su historia, y tan desorientado que hace daño a ese país al que dice querer servir. Le falta al respeto al mismo cargo que ejerció y que invoca cuando ofende a una parte de la población a la que representó y sobre la que gobernó, pero también nos ofende a los demás cuando nos toma por tontos. Su propósito de hacer propaganda innoble y no de razonar es tan evidente que no corresponde siquiera entrar a discutir el resto del argumentario de su carta, es pura guerra ideológica contra una facción contraria.

Es, por ello, lógico que ni siquiera se moleste en situar un asunto de Estado tan complicado y delicado en su verdadero contexto, en la dialéctica entre una parte de la ciudadanía catalana, que excede con mucho a los nacionalistas, y los poderes económicos, políticos y administrativos que detentan el Estado desde Madrid. Se puede estar de acuerdo o no con una parte u otra en un conflicto que comienza con boicots y recogidas de firmas anticatalanistas, que acabó con la sentencia del Constitucional por un voto y que desencadenó la rabia casi unánime de los catalanes que vieron como se cerraba cualquier camino a ser reconocidos como nación dentro de esta España. Pero la consecuencia es la crisis de Estado a la que se ha llegado.

La utilización por parte de la derecha española del nacionalismo españolista frente al nacionalismo catalanista, acompañado en parte por el PSOE en distintos momentos, ha conducido a un camino sin salida en el que el PP y el Estado se parecen mucho y en el que la máxima institución jurídico política, el Tribunal Constitucional, no solo se ha transformado en un instrumento puramente político sino que, además, está al servicio de un partido.

González avisa a los catalanes, pero también nos avisa a los demás: “Pueden creerme. No conseguirán, rompiendo la legalidad, sentar a una mesa de negociación a nadie que tenga el deber de respetarla y hacerla cumplir”. Se refiere a los actuales gobernantes, Rajoy, Fernández Díaz y al candidato del PP en Catalunya, García Albiol. Éste ya ha sacado la porra partidaria, es decir su Tribunal Constitucional. Su advertencia es tan ominosa como clara: “La broma se ha terminado”. Y es que, primero, hay que destruir la imagen del enemigo y, a continuación, se le golpea y se le mete preso. Ahora van a por éstos, aguarden en sus casas que ya vendrán por los demás.

Omitir, como hace González, esa cadena de hechos anteriores y ese contexto para tratar de ese conflicto es engañar descaradamente. Como lo es presentarse como valedor del reconocimiento político de Catalunya dentro de España. Además de hemerotecas, algunas personas tenemos algo de memoria y recordamos, por ejemplo, el 23F, lo que se pactó con los golpistas y sus consecuencias. Cualquier relato de lo ocurrido en esos días que omita que tras el golpe de Estado González y Guerra pactaron con la UCD de Leopoldo Calvo Sotelo la reforma del reglamento del Congreso, para que el grupo parlamentario del PSC se disolviera en el del PSOE, y que su Gobierno redactó inmediatamente una ley para disolver políticamente la autonomía, la LOAPA, que el propio Tribunal Constitucional de entonces declaró inconstitucional (aún no era el de Rajoy y Albiol).

La maniobra de hace unos meses para formar una coalición PP-PSOE no funcionó, la dirección actual será lo que sea pero vio que suponía su inmolación inmediata y la del propio partido, pero los entendimientos de hierro en torno de tres puntos, la Corona, el sistema de poder económico vigente y la estructura del Estado controlado desde la corte es evidente que existen.

Pero esos pactos de hierro no ocultan la evidencia: el fracaso del Estado. Y, lo más profundo y de dimensión histórica, el fracaso nacional español.

¿En qué momento comenzó esta crisis de Estado, en la segunda legislatura de Aznar, con el boicot al cava, cuando Rajoy comenzó a recoger firmas contra los catalanes, cuando Guerra sacó el cepillo, cuando tres magistrados del Constitucional acudieron a fumarse un puro al ruedo ibérico de la Maestranza sevillana, cuando Albiol entró en el Constitucional…?

¿Pero es que no hay otra España? ¿Y no la habrá nunca, es imposible? Pues entonces…