dijous, d’octubre 28, 2010

Els preus dels habitatges

Deia abans d’ahir el ministre de Foment, el senyor Pepiño Balnco, nou responsable de l’habitatge després d’haver-se eliminat el ministeri corresponent, que els habitatges encara havien de baixar molt de preu.

La setmana passada, el setmanari The Economist quantificava la sobrevaloració que, al seu criteri, encara tenia el mercat espanyol de l’habitatge, en un 47 %. Es basa aquest setmanari en que el ratio entre els preus de venda dels immobles i els preus del lloguer són molt superiors a Espanya que a la resta dels països industrialitzats.

El mercat de l’habitatge és complex, ja que no n’hi ha només un, sinó que n’hi ha molts: no és el mateix l’habitatge del centre de les grans ciutats que el de les residències secundàries, ni que el dels pobles, etc. Es per això que es fa difícil de saber el preu real del mercat. Si agafem els preus que dóna Tinsa, que són probablement els més exactes, podem veure que, pel conjunt d’Espanya, el preu de l’habitatge, en base 100 a l’any 2001, s’havia més que doblat als anys 2006 i 2007, i s’havia multiplicat gairebé per 2,5 a la costa mediterrània. Vist amb la perspectiva d’avui, la bombolla és evident, i sabem que tota bombolla, quan s’infla massa, acaba explotant. Després, els preus han anat baixant, i ara són entre un 80 i un 90 % més elevats dels preus de l’any 2001.


Si corregim aquests preus per l’IPC, observarem que actualment, als preus són entre un 40 i un 50 % més elevats que els que tenien l’any 2001. Un 43 % més elevats al conjunt d’Espanya, i un 49 % si ens referim a la costa mediterrània.


Hem arribat, per un mètode diferent, aproximadament al mateix resultat que el setmanari The Economist. Per absorbir totalment la bombolla creada del 2001 al 2007, els habitatges encara estan sobrevalorats en més del 40 %.

Butlletí de Tinsa del mes de setembre

dimecres, d’octubre 27, 2010

En Georges Frèche ha mort

A molta gent aquest nom no li dirà res. Als que hem viscut a França durant molts anys, el nom de Georges Frèche, alcalde de Montpellier primer i president de la regió Llenguadoc – Rosselló, ens recorda al polític gruixut, tant de figura com de paraula, clar, socialista, independent, una mica populista però eficaç en la seva gestió. Per dir-ho d’una altra manera, d’un polític energumènic (física i políticament) però intel•ligent.

Va dir, no fa pas massa temps, que a la selecció de futbol francesa hi havia massa gent de color. Aquesta opinió li va costar no ser el candidat socialista a la presidència de la seva regió a les darreres eleccions. Això no va ser cap inconvenient per l’amic Frèche. Va encapçalar una llista independent i va tenir el 52 % dels vots.

La frase d’en George Frèche que més m’havia impactat va ser quan va afirmar que a França, la quantitat d’electors intel•ligents no arribava al 10 %. De manera que la seva campanya electoral estava dirigida als tontos, que eren els que l’elegien.

A la mort del president de la regió francesa limítrofa amb Catalunya, em va a la memòria aquesta frase. Aquí, els candidats fan el mateix, ja que la seva campanya electoral és d’un encefalograma més aviat pla. La diferència és que en Georges Frèche ho feia conscientment, ja que pertanyia a la minoria intel•ligent, i que aquí la majoria dels candidats ho fan inconscientment, probablement perquè, al revés que M. Frèche, fan part de la majoria.


Nota

Al traduir la frase d’en Georges Frèche em dono compte de la dificultat que tenen els traductors. A la frase original, es deia que la seva campanya electoral esta feta pels "cons", que he traduït per tontos. Con és, amb la seva paraula derivada connerie (tonteria), una de les paraules que més es fan servir a França i, com totes les paraules molt utilitzades, de traducció molt complicada. La traducció oficial (imbècil) és massa forta, i la que jo he utilitzat (tonto) és potser massa fluixa.

dissabte, d’octubre 23, 2010

Malgrat 1910 – Projecte d’extracció d’aigua de la Tordera

Ja varem mencionar que al mes de febrer de l’any 1910, La Vanguardia publicava que hi havia hagut una reunió de propietaris d’Hostalric, Fogars de Tordera, Blanes, Palafolls, Maçanes, Tordera i Malgrat per oposar-se a l’extracció d’aigua de la Tordera, ja que aquesta extracció constituïa una greu amenaça per la vida i la prosperitat de la comarca. Estaven temorosos de que aquesta extracció disminuís la quantitat d’aigua de les sènies amb les que regaven els camps.


Més tard, el dissabte 10 de setembre del mateix any, La Vanguardia dóna compte de la celebració d’una altre reunió, tinguda al cinema Victòria de Malgrat, per protestar una altre vegada sobre la canalització de les aigües de la Tordera.

Finalment, a La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre, la notícia és la celebració d’una reunió de sentit contrari, mantinguda el diumenge d’abans a Tordera on es llegí un dictamen d’un enginyer agronòmic on es deia que el projecte d’extracció, dit també el projecte Matas, no pot perjudicar el país i encara menys a Blanes i a Malgrat. També es va llegir una carta del malgratenc Enric Arís, fabricant i propietari d’importants aprofitaments a la Tordera, així com escrits de molts propietaris de sènies de Fogars que estaven a favor del projecte.

divendres, d’octubre 22, 2010

Programes electorals i el problema de l’energia – CiU

He trobat el programa de govern de CiU per les properes eleccions al Parlament, he consultat l’índex i he anat ràpidament al capítol 6.6., que porta el títol d’Energia. L’he llegit amb atenció i hi he trobat una mostra perfecta del que pot ser la infinita lleugeresa del ser humà. Quan he acabat de llegir-lo m’he quedat tal com estava. O potser pitjor.

Ens diu CiU que “cal equilibrar diferents objectius com: garantir la qualitat del subministrament; establir un model competitiu econòmicament i amb menys dependència exterior; respectar el medi ambient, amb un pes més gran de les energies renovables; reduir els combustibles fòssils, i millorar l’eficiència en la utilització de l’energia, per arribar a un model català de generació i consum d’energia que sigui sostenible”. Aquests objectius són raonables. Vegem com CiU els desenvolupa.

Estableix cinc capítols, cadascun amb accions més o menys concretes:

1. Estabilitat i coherència del marc de regulació de l’energia
2. Mix energètic
3. Recerca i desenvolupament
4. Infraestructures de distribució
5. Eficiència energètica

Pel que fa a l’estabilitat i coherència en el marc de regulació d’energia, de les cinc propostes, la de donar un marc legal estable als inversors d’energies renovables és una bona cosa, si no fos que aquest marc depèn del govern central.

Pel que fa al mix energètic, CiU fa també cinc propostes. Res sobre l’energia nuclear. Res sobre les centrals de gas de cicle combinat. Parla de doblar en quatre anys l’aportació de les energies renovables al mix energètic del país, quan els seus alcaldes s’ha oposat i segueixen oposant-se a la construcció d’eòliques als seus municipis, per allò de que fan lleig, i quan no hi ha cap garantia de que siguin competitives. Una buidor total.

Recerca i desenvolupament: també cinc propostes. La impulsió del vehicle elèctric i de les energies renovables són, avui, una cançó que tothom repeteix. CiU també.

A les infraestructures de distribució hi trobem sis propostes. La d’acabar la línia elèctrica de 400 kV Sentmenat-Bescanó, amb els ramals associats per tal d’assegurar el subministrament elèctric de les comarques gironines, i fer-ne la interconnexió amb França és una bona proposta, però no diu res de la manera com pensen resoldre els problemes actuals. Elaborar un programa anual de soterrament i desplaçament de línies d’alta tensió que afectin zones densament poblades també és una bona proposta, però cal finançar-la i, amb la crisi, no sembla pas una prioritat.

Finalment, pel que fa a l’eficiència energètica, de les set propostes que es fan, la d’aprofitar el calor sobrant de les tèrmiques és una idea molt bonica, però de molt difícil realització pràctica quan es vol augmentar la part de les energies renovables, ja que les tèrmiques, en aquest cas, només funcionaran com a suport. I ningú voldrà una calefacció o una energia que funcioni només de tant en tant, i de manera imprevisible.


Conclusions

Com ja ho he dit al principi, el programa de CiU sobre l’energia és ben poca cosa. No es volen mullar en temes conflictius, no volen, o no poden, o no saben, concretar res en temes importants.

Tal com mostra la figura que il·lustra el seu programa, el tema de l’energia és, per CiU, un ou de difícil eclosió.

diumenge, d’octubre 17, 2010

Mercat de quotes d’emissions de CO2

Segons les dades oficials, els tres primers emissors de CO2 a la Unió Europea han sigut, l’any 2009, l’alemany RWE, amb 141 milions de tones de CO2, E.ON, la companyia elèctrica alemanya, que ha emès 94 milions de tones, i el suec Vattenfall, que n’ha emès 91. A aquestes companyies, els governs respectius els havien assignat unes quotes d’emissió (gratuïtes) de 89,76 i 62 milions de tones respectivament. De manera que han hagut de comprar, al mercat d’emissions de carboni, a un preu d’uns 15 €/t:

RWE: 141 – 89 = 52 milions de tones = 780 milions d’euros
E.ON = 94 – 76 = 18 milions de tones = 270 milions d’euros
Vattenfall = 91 – 62 = 29 milions de tones = 435 milions d’euros

D’altra banda, les companyies a les que més quotes d’emissió (gratuïtes) els han sobrat l’any 2009 han sigut Arcelor Mittal, amb 43 milions de tones, Core, amb 13 milions i Thyssen Krupp amb 11 milions. Aquestes quotes d’emissió sobrants, venudes a 15 €/t, als han reportat uns beneficis de 645, 195 i 165 milions d’euros, respectivament.

El senyor Mittal va pressionar públicament als governs europeus perquè li concedissin un nombre elevat de quotes gratuïtes, ja que, si no, s’emportava les seves empreses cap a Àsia, on no es paga per emetre CO2. Li ha anat bé, ja que ha fet un gran negoci.

Des de que, l’any 2008 es va començar a aplicar la segona fase del Protocol de Kioto, es va fer més rentable vendre quotes que fer-les servir. Aquesta és una de les raons principals del problema del carbó espanyol, que fa un parell d’anys que no troba comprador a les centrals elèctriques, el que ha provocat les mobilitzacions dels miners lleonesos, terolans i asturians, i que ha acabat amb el famós decret del carbó. I amb les mobilitzacions actuals a Galícia, que es veu perjudicada per aquest augment de les compres de carbó nacional, ja que les seves centrals tèrmiques han estat renovades per fer servir carbó d’importació, que emet menys CO2 per kWh que el nacional.

I és que quan els governs intervenen en el marcat de l’energia, sigui amb les primes exagerades a les renovables, sigui amb les emissions de les quotes d’emissió de CO2, sigui amb la regulació tarifària (el famós deute a les elèctriques), generalment la caguen. N’hi ha que se’n aprofiten. I, finalment, ens toca pagar als de sempre.

dimarts, d’octubre 12, 2010

Programes electorals i el problema de l’energia - ERC

Com que hi haurà eleccions al Parlament d’aquí a un mes i mig, m’he entretingut a veure els programes electorals dels principals partits polítics que hi participen. L’únic que he trobat, quan començo a escriure, és el d’ERC, que passo a comentar.

He anat a la pàgina 140, al capítol titulat Medi Ambient, on se’ns diu: A hores d’ara, ningú dubta ja de la necessitat de plantejar canvis profunds en el sistema productiu i en el proveïment energètic, amb alguns fets incontrovertibles: l’escalfament global, el consum dels recursos molt per damunt de la capacitat de càrrega del sistema, la ineficiència energètica o material, l’apropament de l’anomenat pic petrolier o fins i tot l’evidència de la inviabilitat de l’energia nuclear com a substitutiu dels combustibles fòssils. Molt bé com a declaració de principis.

Segueix, una mica més endavant, una frase que explica la importància estratègica de l’energia per Catalunya: És el consum energètic del país una de les més importants qüestions estratègiques de país: l’elevat consum per càpita, la dependència de l’exterior (fins en un 90%) i la insostenibilitat de les fonts de les que s’alimenta el nostre sistema energètic. Seguim amb declaracions de principi.

Els objectius que té ERC per l’energia són: Posar les bases per a un sistema de proveïment energètic de qualitat, que sigui cada cop al més autònom possible, basat en energies renovables i que abasteixi les necessitats de la ciutadania, amb una aportació àmpliament predominant de fonts renovables, en un context de màxima eficiència i estalvi. Objectius molt saludables, però poc realistes. Avui gairebé ningú pensa que, en un terme raonable de temps, que el proveïment energètic es pugui basar en una aportació àmpliament predominant de fonts renovables.

Finalment, ERC ens proposa un Green New Deal per Catalunya, on no es diu res sobre l’energia, però una mica més endavant (pàgina 147) ens parla d’una Catalunya 100 % renovable, on, finalment, ERC diu coses concretes. Vegem com entenen concretar els principis i els objectius més amunt citats.

Cap a una Catalunya 100% renovable


El repte energètic és un dels més importants de la societat actual. Només si ens en sortim tenim garantit un lloc entre les nacions capdavanteres al món. I Catalunya se n’ha de sortir. Cal treballar per assolir un sistema de proveïment energètic suficient, de qualitat, provinent de fonts renovables i amb un baix impacte en el medi ambient. En aquest context, cal un esforç suplementari per a reduir la dependència dels combustibles fòssils i assolir un tancament progressiu i raonable de les centrals nuclears, com aconsella el seu estat d’envelliment. Catalunya, com a país sense recursos fòssils propis, ha de ser capdavantera en les noves tecnologies energètiques, tant en les fonts de proveïment com en els sistemes de producció, distribució i gestió de l’energia, així com en les tecnologies d’autoabastament i d’estalvi energètic:


a. Treballarem per un proveïment energètic tant independent com sigui possible. Un sistema que ha de tendir al 100% de proveïment per fonts renovables, a la reducció de la intensitat en carboni i a l’abandonament de l’energia nuclear.
b. Prioritzarem l’eficiència, l’estalvi i la millora dels processos productius com a base de la reducció de la intensitat energètica de la nostra economia.
c. Prepararem el país per al canvi energètic que pot representar el risc de canvi climàtic, juntament amb les previsions del pic petrolier, prenent l’energètic com un sector estratègic clau en el sistema econòmic i productiu del país, prenent aquest repte com una oportunitat.
d. Elaborarem una Llei de desplegament de les energies renovables, amb l’objectiu de duplicar la previsió del Pla de l’Energia per a 2020, fins arribar al 25% del consum elèctric renovable.
e. Desplegarem tot el potencial de l’energia eòlica terrestre, sempre sota criteris de protecció dels espais d’interès, del paisatge i amb consens amb el territori i l’eòlica en aigües profundes abans de 2015.
f. Promourem la producció d’energia distribuïda de manera generalitzada arreu del territori i les experiències encaminades a la gestió intel•ligent de xarxes que permetin una major maniobrabilitat del sistema, una democratització real de l’energia i el reequilibri territorial generació/demanda.
g. Farem de Catalunya un país capdavanter en R+D+I en energies renovables i eficiència energètica, en desplegament en tots els àmbits de l’ús de l’energia fotovoltaica i de l’energia solar termoelèctrica.
h. Elaborarem el mapa de l’energia geotèrmica a Catalunya i en promourem el seu aprofitament.
i. Reclamarem el dret de Catalunya a decidir sobre el tancament de les seves centrals nuclears, que cal planificar abans de 2013 i sobre el sistema de gestió dels reus residus nuclears. En aquest sentit, rebutjarem la instal•lació d’un cementiri de residus radioactius (MTC) a qualsevol municipi de Catalunya. Paral•lelament, exigirem a l’Estat que part dels beneficis de les centrals es destinin a implementar un pla de diversificació econòmica de les zones nuclears.
j. Promourem que la Generalitat assumeixi el màxim de competències que preveu el nou Estatut en l’àmbit de la distribució elèctrica i garantirem el volum necessari i continuat d’inversions per assolir una xarxa elèctrica suficient i que ofereixi un servei segur i de qualitat al país.
k. Impulsar el soterrament de la MAT en els trams de Bescanó a Santa Llogaia i ramal a Riudarenes, aprofitant el desplegament d’infraestructures de vies de comunicació.


Comentaris

Energia nuclear: queda clar que ERC no vol el cementiri nuclear a Catalunya, i sembla que vulgui tancar les nuclears d’Ascó i de Vandellós quan facin els quaranta anys. Això, però, no ho diuen gens clar. Si aquestes centrals estan, al tenir quaranta anys, en bon estat tècnic, tancar-les és tirar per la finestra uns diners que no tenim. ERC, si he entès bé la seva posició sobre l’energia nuclear, encara pensa que som rics.

Exigir a l’Estat que part dels beneficis de les nuclears es destini a implementar un pla de diversificació econòmica de les zones on es troben vol dir que, o es vol trencar la seguretat jurídica amb la que aquestes plantes es varen construir, si aquesta proposta es vol dur a cap abans de que les centrals arribin als quaranta anys, o es diu, implícitament, que s’acceptaria la prolongació de la seva vida si les condicions tècniques ho permeten. Un xic de claredat, si us plau.

Energies renovables: primer se’ns diu que s’ha de tendir al 100 % d’energies renovables (només l’energia elèctrica o de totes les energies? Això no queda clar) i més tard se’ns diu que pel 2020 s’arribarà al 25 % de la producció elèctrica renovable.

Això es farà amb energia eòlica, oblidant que alguns dels seus membres no han volgut molins de vent als seus municipis (fan lleig), i dient que impulsaran l’energia eòlica off-shore abans del 2015. Sembla una utopia, ja que, mentre han governat, ells mateixos s’han oposat en la pràctica a aquesta energia.

Quant a l’energia solar, és molt interessant el que diuen, però, per ara, és una energia molt cara, que la indústria probablement no podrà pagar en un terme raonable de temps. I és una energia que no produeix de nit, el que vol dir que li fan falta complements: quins?

Xarxa elèctrica: és ben sabut que la xarxa elèctrica de Catalunya és notòriament insuficient. Els esdeveniments del darrer hivern a Girona ho han demostrat. Preveuen garantir les inversions per millorar-la. Però això ho han de fer, bé les companyies privades, bé Red Eléctrica Nacional, no la Generalitat. A més, en època de crisi, tindran els diners suficients, en cas que el govern català volgués fer directament aquestes inversions? Ara bé, és positiu que hagin mencionat el tema. Ho hagués sigut encara més, si haguessin donat un esquema de la nova xarxa de distribució que proposen. Però això probablement sigui massa demanar, ja que els municipis afectats es podrien enfadar.

Pel que fa al soterrament de la MAT, es pot dubtar, primer, que soterrar aquesta línia sigui més ecològic que fer-la aèria i, segon, que el Govern tingui diners suficients per impulsar aquesta obra, sense encarir els preus de l’electricitat.

Substitució del petroli: cap proposta concreta per substituir el petroli per fonts renovables, el que fa difícil creure que ERC vol, de veritat, energies renovables. A no ser que el que diuen sobre la Nova Revolució Verda que proposen a la pàgina 148 per combatre el canvi climàtic (Promourem, des de tots els sectors productius, una economia baixa en emissions de carboni, base fonamental de la Nova Revolució Verda que proposem a la ciutadania) tingui algun missatge en clau sobre aquest tema, que el pobre contribuent no acaba de copsar.

Centrals elèctriques de gas: rien de rien, que diu la cançó.

Tal com veig aquest programa energètic d’ERC, em sembla molt poc realista i, en molts punts importants, massa difús, poc concret. Sobretot, si tenim en compte la situació econòmica en la que ens trobem i en la que, molt probablement, seguirem estant durant uns quants anys. Penso que poca cosa d’aquest programa d’actuacions sobre l’energia contribuirà, si es duu a cap, a sortir Catalunya de la crisi.

dissabte, d’octubre 09, 2010

Felicitacions a la senyora alcaldessa

Penso ja fa temps que una bona gestió passa per mantenir una política econòmica prudent. Això és especialment cert pel que fa a la gestió de les administracions públiques, però també val per les empreses, potser amb l’excepció del finançament d’una innovació capaç de produir molts beneficis, innovació que podria justificar una política econòmica més arriscada pel seu finançament, però aquest no és el cas de les administracions públiques.

Un ajuntament, un govern, per finançar obres faraòniques (l’AVE espanyol en seria un bon exemple) o millores socials molts costoses (com la llei de dependència), poden tenir la temptació d’estirar més el braç que la màniga, sobretot en temps de bonança econòmica. Però quan arriben èpoques més complicades, venen les dificultats per pagar tot el que s’ha decidit de fer. I quan es fa difícil pagar els interessos del deute hi ha problemes de refinançament, i quan no es poden pagar les obres o els treballs dels proveïdors, són aquests els que es troben en dificultats per seguir mantenint les seves empreses.

Dic això ara arran d’haver llegit un article sobre aquest tema al Punt, titulat “La nova llei de morositat colla els ajuntaments”, i subtitulat “Diverses administracions locals admeten la impossibilitat d'abonar les factures a un màxim de 55 dies com fixa la normativa” i “Hi ha ajuntaments que no poden pagar abans de 120 dies”. Es senyala en aquest article que a Sant Adrià de Besòs, per exemple, fa un any que es paga els seus proveïdors en el termini de cinc mesos, degut a la “manca de liquiditat” del consistori. Altres ajuntaments que admeten que paguen més enllà del que la llei tolera són els dels municipis maresmencs de Santa Susanna (un dels més endeutats), Pineda de Mar (abona les factures a 90 i a 120 dies) i Tordera.

Acaba l’article del Punt dient que també hi ha ajuntaments més afortunats que afirmen que compleixen la llei sense problemes, i cita entre aquests el de Malgrat de Mar. Més afortunats? Aquí el periodista del Punt mostra una lleugeresa indigna d’un bon professional. De més afortunats, res de res. Si hi ha ajuntaments que en aquesta època de crisi poden pagar a l’hora els seus deutes, serà perquè han tingut prudència a l’hora d’endeutar-se en els moments de bonança.

Es el cas de l’ajuntament de Malgrat. Podem no estar d’acord amb la política urbanística que s’ha portat a terme aquests darrers anys, ni amb el cobriment de la riera, ni amb algunes maneres d’expressar-se o de no digerir correctament algunes crítiques, etc., però, si hem de ser honrats, hem de felicitar la senyora alcaldessa per la prudència amb la que, fins ara, ha anat conduint les finances municipals. Que duri.

dilluns, d’octubre 04, 2010

Les pluges de setembre i el risc d’inundació

Més o menys quan arriba la Mercè, plou molt. He agafat dos exemples dels darrers anys, com són les pluges del passat 23 de setembre, en que les pluges registrades a l’observatori de Malgrat van ser de 68 litres/m2 en 24 hores, o les del 25 de setembre del 2008, on es van registrar 74 litres/m2, també en 24 hores.

Són normals aquestes pluges? Què podem preveure que pot ploure a Malgrat? Es molt arriscat treure conclusions de les sèries històriques de pluges, ja que són molt curtes en relació amb els períodes de retorn habituals. Si agafem les dades les dades contingudes al llibre “Máximas lluvias diarias en la España peninsular”, editat per la Direcció General de Carreteres del Ministeri de Foment l’any 1999 i reprès par l’Agència Catalana de l’Aigua pels seus càlculs d’inundabilitat, hi trobem les precipitacions màximes en 24 hores que es preveuen segons el període de retorn. Són les següents:

Període de retorn = 2,33 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 76 litres/m2
Període de retorn = 5 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 97 litres/m2
Període de retorn = 10 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 119 litres/m2
Període de retorn = 25 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 149 litres/m2
Període de retorn = 50 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 173 litres/m2
Període de retorn = 100 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 200 litres/m2
Període de retorn = 500 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 266 litres/m2
Període de retorn = 1000 anys → Precipitació màxima en 24 hores = 296 litres/m2

Recordem que la precipitació diària associada a un període de retorn de T anys es defineix com la precipitació diària que té una probabilitat de ser superada per la precipitació diària màxima anual d’un any qualsevol igual a 1/T.

Es a dir, amb un període de retorn de 2,33 anys, la probabilitat de que la precipitació diària màxima d’un any qualsevol sigui superior a 76 litres/m2 és de 1/2,33 = 0,43 = 43 %.

Podem construir la taula següent, on referim la probabilitat de que la precipitació màxima diària d’un any qualsevol sigui superior a una precipitació:

Precipitació > 76 litres/m2 → probabilitat = 43 %
Precipitació > 97 litres/m2 → probabilitat = 20 %
Precipitació > 119 litres/m2 → probabilitat = 10 %
Precipitació > 149 litres/m2 → probabilitat = 4 %
Precipitació > 173 litres/m2 → probabilitat = 2 %
Precipitació > 200 litres/m2 → probabilitat = 1 %
Precipitació > 266 litres/m2 → probabilitat = 0,5 %
Precipitació > 296 litres/m2 → probabilitat = 0,1 %

Podem dir, doncs, que les pluges màximes diàries registrades a l’observatori de Malgrat aquests darrers tres anys són més aviat febles, ja que no han superat els 76 litres/m2. En canvi, si creiem el que deia el Diari de Girona, que el passat 23 de setembre a Santa Susanna hi van caure 130 litres/m2, potser s’haurà de fer el necessari per accelerar l’acabament de la canalització de la Riera (inclòs el punt negre del pont de la Riera que, com es pot veure a la figura, només deixaria passar una pluja amb un període de retorn d’uns 25 anys) si volem tenir una mínima seguretat.

divendres, d’octubre 01, 2010

Quant durarà la crisi econòmica?

El petroli té una gran quantitat d'usos: combustible per al transport, combustibles per a calefacció, combustible per a l'extracció de minerals de tot tipus, lubricants, i matèria primera per produir l'asfalt per pavimentació de carreteres, plàstics, teles sintètiques, medicaments, fertilitzants, pesticides i herbicides, per nomenar-ne alguns.
Diuen els experts que a finals d'aquest lustre l'oferta de petroli serà menor que la demanda, ja que, tot i que els països avançats han reduït el seu consum per la crisi i per una utilització més eficient, els països emergents en consumeixen cada vegada més. Molt probablement cap al 2015 veurem com els preus del petroli tornen a pujar com ho van fer l'estiu del 2008 en què gairebé van arribar als 150 dòlars per barril (alguns economistes creuen que aquest augment del preu del petroli va ser la veritable causa de la crisi actual ). A mesura que ens anem acostant als límits pel que fa a la producció de petroli, la capacitat de l'economia mundial per créixer es converteix en limitada, ja que perquè hi hagi creixement econòmic haurem de fer més i més productes, amb cada vegada menys petroli. I això és, per ara, pràcticament impossible.

D'altra banda, tenim un sistema financer que exigeix el creixement econòmic. En efecte, el nostre sistema econòmic actual inclou una enorme quantitat de deute. El deute s'utilitza per finançar l'expansió de moltes empreses. Els governs es basen en gran mesura en el deute. Demanar prestat al futur és relativament fàcil quan l'economia està creixent, perquè quan arribi el moment de pagar el deute, la posició econòmica del deutor és probable que sigui tan bona com ho va ser quan el préstec es va dur a terme, i fins i tot pot ser millor. Així que, amb una economia en creixement, els impagaments són relativament poc comuns, i un creixement de l'economia entre el moment en que el préstec es va dur a terme i el temps que calgui procedir al reemborsament fa que els interessos es puguin pagar.

Si els recursos petroliers limiten o anul•len el creixement econòmic, es pot esperar un augment dels impagaments del deute, i tot el sistema de deutes que sotsjau en el nostre sistema financer estarà en risc. Les companyies d'assegurances estaran també en risc, perquè molts dels seus actius són en forma de bons. En el passat, aquests bons s'han pagat amb interès, però en un món amb un creixement econòmic feble, i potser amb un declivi econòmic, el risc d'impagament es tornarà molt més alt.

El conflicte entre aquestes dues forces (una necessitat de creixement econòmic en un món que ja no pot proporcionar un subministrament cada vegada més gran de petroli que el pugui sustentar) pot posar el sistema financer a la vora del risc de col.lapse, de manera que és possible que ens trobem al principi d'una crisi econòmica molt llarga, a la qual ens haurem d'adaptar.


Una lectura interessant: James Hamilton, Causes and Consequences of the Oil Shock of 2007-2008, Brookings Papers on Economic Activity, 2009