dilluns, de desembre 31, 2007

Canvi climàtic (i 7) – Conclusions


El clima està canviant?

El clima no ha deixat mai de canviar: en els darrers 420.000 anys si ha hagut quatre eres glacials, d’uns 100.000 anys de durada cadascuna, amb intervals càlids. Ara estem vivint el darrer d’aquests intervals, que va començar fa uns 15.000 anys. Aquest “estiu” que estem vivint s’ha d’acabar algun dia, i probablement serà seguit d’una altra era glacial.

A més, aquests darrers 15.000 anys “d’estiu” no han estat gens regulars: fa uns 12.000 anys, una onada de fred sec va fer que els homes, que eren pescadors i recol•lectors, inventessin l’agricultura i la ramaderia. Cap a l’any 2.200 abans de Crist, un canvi climàtic va arruïnar la primera ciutat que va existir: Ur, a la Mesopotàmia; aquest canvi de clima va ser produït per una enorme erupció volcànica. L’època romana va ser de clima més aviat temperat, que va durar fins a començament del segon mil•lenni. El període del 1300 al 1850 va ser un període fred. Els canvis de clima varen ser la causa de la desaparició de la civilització maia i de les dues edats fosques de l’imperi egipci. I així podríem continuar.


Es coneix el perquè d’aquests canvis de clima?

D’alguns, sí. Per exemple, dels deguts a fortes erupcions volcàniques. Pels canvis més profunds, en canvi, és molt complicat de determinar-ne la causa. Una variació mínima de l’angle d’inclinació del planeta o de la seva òrbita poden generar variacions colossals del clima. La radiació del sol pot variar: de fet, se sap que ha variat al llarg de milions d’anys.


I el canvi climàtic actual?

Hi ha una evidència de que la temperatura mitjana del planeta ha augmentat des de fa cent anys. Aquest augment ha estat relativament petit, de menys d’un grau. Per altra part, degut a la combustió creixent de combustibles fòssils, la concentració de CO2 ha augmentat. Com que el CO2 és un gas d’efecte hivernacle, és fàcil fer una correlació antre aquests dos fets.

El que és més complicat de contestar és la part de l’augment de temperatura degut a l’augment del CO2 i la part deguda a causes naturals, les de sempre.

Tenim una sèrie de coneixements preocupants, però també hi ha moltes coses que desconeixem. Aquestes coses que desconeixem poden ser bones o dolentes, no ho sabem. Ni sabem de quina manera poden influir en el canvi climàtic. Hem de ser molt prudents al interpretar el que coneixem. Sobre tot, hem de continuar investigant.


Per què, doncs, tot aquest enrenou, que ens venen com certeses?

Això forma part de la comunicació. Si no s’anuncien desgràcies no es ven. Si no s’anuncien desgràcies, ningú t’escolta. El que fa l’Al Gore, per a mi és exagerar. Es volen trobar notícies que impactin el personal sembrant terror per coses de les que no se’n està segur i que són a llarg terme.

Això no vol dir que tot sigui fals. Hi ha un problema del que desconeixem molts aspectes, però hi ha un problema que hem de tractar seriosament. El que sabem segur és que des de fa 150 anys hi ha hagut una emissió molt forta de CO2, i que la concentració d’aquest gas ha augmentat un 30 %, i que això és un augment molt important. Tot el que podem afirmar és que en el segle XX la temperatura ha augmentat entre mig i un grau. El que ve a dir l’IPCC és que en el segle XXI la temperatura, si seguim així, augmentarà, potser, un parell de graus més. I no podem afirmar res més. Tota la resta són conjectures més o menys gratuïtes.

En tot cas, és clar que el nostre consum d’energia depèn massa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. I tothom està d’acord en que aquestes emissions s’han de reduir.


I de la pujada del nivell del mar, que en dius?

S’han dit moltes coses. L’Al Gore parla d’un augment d’uns quants metres. Em sembla molt exagerat. Un 95 % de l’aigua continental gelada es troba a l’Antàrtida, i allà les temperatures estan baixant. I recordem que la fusió dels gels oceànics no fan pujar gens el nivell del mar. No hi ha cap certesa de que el nivell del mar pugi més de 30 a 40 centímetres els propers cinquanta anys. Després, ja es veurà més endavant, quan es tinguin més dades.


Com ens pot afectar la pujada de la temperatura de dos graus?

Depèn on ens situem. A Noruega, per exemple, estaran encantats. A Galícia, probablement també. I no oblidem que amb hiverns més suaus, es necessita menys calefacció i s’envia menys CO2 a l’atmosfera.

Les prediccions que es fan sobre la influència d’aquest possible augment de temperatura sobre els climes locals són molt poc fiables.


I davant aquestes incerteses, no és millor prendre mesures per prevenir, i dir que tot es presenta negre no és millor que dir que no hi ha cap problema?

Potser si, no ho sé. Però també podria ser pitjor el remei que la malaltia. Si es prenen decisions precipitades, degudes a estats emocionals causats per l’exageració, poden ser decisions equivocades. Un animal espantat no pensa, no fa res, corre i pren decisions que el precipiten cap al perill que vol evitar. Si la nostra societat s’espanta, podria fer el mateix.


I els que tenen certeses?

S’equivoquen. A la ciència no hi ha certeses, només hi ha probabilitats, no hi ha absoluts. En canvi, molts han convertit el canvi climàtic en un dogma, amb certeses absolutes: s’enganyen i enganyen al públic. Els ecologistes que defensen com científica la certesa que tenen saben, si són intel•ligents, que estan enganyant al públic.


Conclusió?

Ja ho he dit al principi: el clima canvia, i ho fa, en part, degut a l’augment de gasos d’efecte hivernacle. No sabem si aquesta part és o no majoritària, per desconeixement d’altres factors que també en podrien ser una causa important (la variació de la radiació solar en seria una, per exemple), i que han estat la causa d’una variació important del clima en temps històrics.

S’ha de continuar investigant per anar reduint les coses que desconeixem i que també poden influir sobre el clima.

Ens hem de preocupar per reduir els gasos d’efecte hivernacle en el nostre consum d’energia.

I, sobretot, no considerem tot el que ens diuen com un dogma. Hi ha encara molts punts foscos en aquesta nova religió.

En resum, hem d’aprendre a viure amb incerteses. Encara que a tots ens agradaria tenir certeses per prendre les bones decisions.

Ah, i llegiu la contra de la Vanguardia d'avui, on el Sr Brian Fagan diu coses molt interessants, algunes de les quals he reproduït més amunt. I si podeu, llegiu el seu llibre El llarg estiu. Es molt interessant, i és senzill de llegir.

diumenge, de desembre 30, 2007

El pressupost municipal del 2008

En Janí, que és home de pes i, per tant, de natura reflexiva, ha estat mirant una mica els pressupostos de l’ajuntament per l’any vinent.

Carai, em diu, aquests pressupostos m’agraden: són molt alegres. Entre el pressupost de l’any 2007, que era de 23,6 milions d’euros i aquest, que és de 25,8 milions, hi ha una augment del 9,3 %. Visca la rumbositat. Això sí que és un ajuntament guapo.

Janí, em sembla que tens una visió molt optimista de les coses. Deu ser cosa dels torrons que t’has empassat el dia de Nadal. Un augment del 9,3 % és una barbaritat, sobre tot en temps que s’anuncien com difícils, des del punt de vista econòmic. Et diria més, en regla general, un augment d’aquesta importància hauria d’estar prohibit per l’autoritat de vigilància, si és que n’hi ha alguna.

Com que en Janí és home tossut, li explico el pressupost per parts: les despeses corrents, les despeses financeres i les inversions.

Les despeses corrents

Considerem com a despeses corrents les despeses de personal, la compra de bens corrents i serveis i les transferències corrents. Aquestes despeses es varen pressupostar l’any 2007 per un total de 13,1 milions d’euros, mentre que l’any 2008 seran de 15,2 milions. Un augment del 15,6 %!!! I menys mal que el propi ajuntament diu que es fa un esforç per mantenir la despesa corrent!

L’ajuntament “explica” (més ben dit, intenta explicar, però no hi arriba) aquest augment dient-nos que l’ajuntament es fa càrrec de despeses sense que la llei li en doni cap mena de competència. Si ens haguessin indicat quines són aquestes despeses potser ho hauríem entès millor. Sobretot, quines són les noves despeses que l’ajuntament, tant magnànimament, assumeix l’any 2008 per respecte al 2007.

Les despeses de personal passen de 6,5 milions l’any 2007 a 7,6 milions l’any 2008: un augment del 17,0 %. Aquest augment es “justifica” amb un augment de personal, que passa de 191 persones l’any 2007 a 210 l’any 2008 (serà per lluitar contra la crisi econòmica que l’ajuntament amplia plantilla?). Aquest augment de plantilla és del 10,0 %, el que vol dir que el sou i les càrregues socials augmenten el 7,0 % per barba. Que no està malament, i que justifica el que diu en Janí sobre la rumbositat de la Casa Gran amb els seus “feliços” treballadors.

Si examinem ara les despeses que podríem considerar com de direcció i administració (personal i compra de bens i serveis dels òrgans de govern, de l’administració general i de l’administració financera), observem que passen de 2,3 milions pel 2007 a 2,6 milions el 2008 (un augment del 13,9 %, superior al del pressupost). El ratio entre aquestes despeses i el pressupost total era del 9,1 % al pressupost de l’any 2006, del 9,7 % al del 2007 i del 10,1 % al del 2008.

Es a dir, que en una època en que el control comptable i financer és on es pot guanyar més en productivitat, l’ajuntament de Malgrat la disminueix. El que no acabem d’entendre és el perquè. O sí que tots ho entenem, si som una mica mal pensats?


Les despeses financeres

Les despeses financers passen de 352.000 € l’any 2007 a 325.000 l’any 2008, ja que s’han amortitzat anticipadament tres préstecs l’any 2007. Bravo!

El problema és que l’any 2008 es preveu un endeutament important per finançar les inversions, que serà de 8,1 milions d’euros.


Les inversions

Es preveuen unes inversions de 9,7 milions d’euros, el que representa un augment del 5,4 % respecte al pressupost del 2007, que era de 9,2 milions.

En això de les inversions, l’ajuntament acostuma a tenir els ulls més grossos que el ventre, ja que gairebé mai executa el que havia pressupostat: l’any 2005, per exemple, s’havien pressupostat inversions per valor de 7,6 milions d’euros i se’n varen realitzar 5,0 milions, i l’any 2006, amb un pressupost de 9,1 milions, se’n varen realitzar 4,5 (menys de la meitat). De manera que, si seguim aquest camí, probablement les inversions reals seran molt inferiors a les pressupostades.

Les inversions principals que es volen fer són les següents:

- serveis generals = 370.000 € (dels quals 100 € dedicats a l’adquisició de vehicles: es tracta de vehicles de joguina?)
- adquisició de finques = 1.000.000 €
- arxiu municipal a la torre de la vídua Sala = 175.000 €
- equipament socio cultural = 1.200.000 € (ja s’ha fet l’estudi d’explotació o es tracta d’una línea “fantasma”, per fer bonic?)
- urbanització plaça germans Margall = 175.000 €
- urbanització avinguda Colom = 1.000.000 €, dels que els pobres veïns en pagaran 300.000
- pas a nivell abat Oliba = 1.365.000 €
- obres urbanes, projectes tècnics, mobiliari urbà, maquinària i vehicles brigada = 542.000 €
- pla integral del barri del Castell = 1.000.000 €, dels que la Generalitat n’aportarà la meitat.
- soterrament de contenidors = 60.000 € (es tracta de la única inversió per millorar el medi ambient, ja que a Malgrat som molt “sostenibles”)
- rehabilitació de les escoles públiques = 200.000 €, dels que la Generalitat n’aportarà la meitat.
- construcció nou camp de futbol = 500.000 €, el que vol dir que no es té cap interès en acabar-lo l’any 2008, malgrat que, per manca de condicions del camp actual, ens hàgim quedat sense el primer equip.
- construcció caserna local = 1.500.000 €

El temps ens dirà si aquest 2008, com els anys anteriors dels que tenim els comptes closos, el govern municipal serà també poc complidor en matèria d’inversions.


Conclusió

Si a un servidor, quan treballava, se li hagués ocorregut presentar un pressupost com el que presenta l’ajuntament pel 2008, l’haurien fotut de potes al carrer.

Però la política, tothom ho sap, té unes altres mires que l’empresa privada. Sobretot perquè es tracta de gastar els calés dels altres. I així ens va.

En Janí, en canvi, no és del mateix parer que jo. Segueix pensant que un ajuntament “rumbós” és un bon ajuntament. Només demana, humilment, si ell podria participar d’alguna manera d’aquesta “rumbositat”. Li dic que faci una instància, sobretot ara que no fan falta pòlisses perquè te l’acceptin. Si té sort, canviaré d'opinió, i el proper a fer una instància d’aquest tipus seré jo.

dilluns, de desembre 24, 2007

Ara fa cent anys…



El 30 de desembre de l’any 1907, ara fa cent anys, entrava a l’ajuntament un escrit del ciutadà francès A. M. Gaschen , dedicat a la importació i a l’exportació, interessant-se per l’estat de les mines de can Palomeres. D’aquestes mines, contestava l’ajuntament, n’havia estat concessionari el senyor Isidre Marquès, de Barcelona, i afegia que, en aquells moments, la concessió estava en mans del senyor Enric Alexandre, també de Barcelona.

Aquestes mines havien estat explotades a començaments del segle XIX. Posteriorment van ser tancades amb motiu de la guerra amb França. Més tard, al 1870, les mines varen tornar a ser explotades, però no varen continuar gaire temps, ja que la seva rendibilitat va ser considerada com insuficient.

Poc desprès de que el senyor Gaschen sol•licités l’informe a l’ajuntament, l’empresa francesa Société des Mines de Fer es va fer càrrec de l’explotació, que va començar l’any 1909. Les mines es varen tancar definitivament l’any 1914.

El mineral es carregava en vagonetes que, mitjançant un telefèric, anaven fins al mar, on hi havia una estació de càrrega dels vaixells. Aquesta estació tenia com a base la pilona, un dels símbols actuals de Malgrat.

Aviat farà, doncs, cent anys de la construcció de la pilona. Recordem que tot va començar amb l’escrit que entrava a l’ajuntament ara fa cent anys.

Font: Malgrat de Mar – Crònica d’un segle

divendres, de desembre 14, 2007

Una setmana moguda

Pel que fa a la riera i a l’arbreda de Can Feliciano, la setmana ha estat moguda.


L’absolució

Primer, la sentència, que ha estat absolutòria pels set acusats. Com era lògic. Encara que, amb la justícia, la lògica de vegades falla. Felicitats a tots. Es d’esperar que tothom, a Malgrat, s’hagi alegrat d’aquesta absolució, fins i tot l’equip de govern de l’ajuntament.


La reunió

Segon, la reunió amb l’ACA. Molt interessant. Molt aclaridora. Pel que he llegit, en subratllaré els punts següents, que, al menys per a mi, són novetats:

- el nou projecte de l’ACA obligarà a tallar divuit arbres, mentre que l’antic n’obligava a tallar vint-i-un.

- l’alcaldessa, finalment, ha fet públic el que tots sabíem: que el seu objectiu era, i és, cobrir la riera al tram de Can Feliciano.

- l’ACA ha afirmat que el tal cobriment no és possible, ja que els murs del caixó projectat s’haurien de reforçar, cosa que, ni estava prevista al projecte, ni es farà.

- amb la solució modificada, es millora significativament el comportament hidràulic del carrer de Riera amb la reposició del pont existent.

Que el nou projecte talla gairebé tants arbres com l’antic no deixa de ser una mala notícia.

Que l’alcaldessa volia cobrir més endavant la riera al tram de Can Feliciano, era sabut. Que no es pugui fer, és nou. La proposta de l’alcaldessa de fer el cobriment amb fusta és entendridor. No diré que, tècnicament, no es pugui fer. Però una passarel•la de fusta de set metres d’amplada, sense possibilitat de recolzar-la al mig és un risc que jo no prendria. I si es fes, Déu me’n guard de passejar-m’hi pel damunt.


El que ve

Tenim, doncs, tres solucions per decidir: deixar les coses com estan, fer el primer projecte de l’ACA (el caixó), o fer el segon projecte de l’ACA (la riera naturalitzada i un canal sota del carrer de Can Feliciano). Quins són els inconvenients i els avantatges de cada solució?

Deixar les coses com estan:

Avantatge: l’arbreda es salva sencera.

Inconvenient: la capacitat de la riera queda com ara, que és de 25 metres cúbics per segon, cosa que no deixa dormir bé l’alcaldessa.

Primer projecte de l’ACA:

Avantatge: la capacitat de la riera augmenta a 61 metres cúbics per segon, el que farà que l’alcaldessa dormi perfectament.

Els inconvenients són:

- s’hauran de tallar vint-i-un arbres

- com que la riera no es podrà cobrir en aquest tram, ens quedarà un caixó de formigó a la vista, que acabarà com el de la riera de Canet, tan explícitament ensenyat al DVD de l’ajuntament, al minut 9:17, com a exemple del que tindrem a Malgrat de fer-se aquesta solució, i que no deixa de ser una veritable porqueria, tot ple de pintades (i després diran que el DVD de l’ajuntament no serveix per res)

Segon projecte de l’ACA:

Els avantatges són:

- la capacitat de la riera augmenta a 61 metres cúbics per segon, el que hauria de fer que l’alcaldessa dormís perfectament (encara que ho dubto)

- quedarà una riera naturalitzada, molt més agradable a la vista que el caixó tipus Canet.

- es millorarà el comportament hidràulic al carrer de Riera.

Els inconvenients són:

- s’hauran de tallar divuit arbres.

- s’haurà de fer obres al carrer de Can Feliciano i al pont del carrer de Riera.

- el temps d’execució i el cost seran més importants.


Ara toca decidir. Ho farà el ple de l’ajuntament, on les posicions de setze dels disset regidors sembla clara. No m’agradaria estar dins de la pell de la regidora que, per acció o per omissió, ha de desempatar.

dijous, de desembre 13, 2007

Una corba perillosa?

Ja hem dit alguna vegada com es mesura la temperatura mitjana de la terra. Des de l’any 1979 es pot mesurar la temperatura de l’aire a diferents altures, mitjançant satèl•lits, amb uns aparelles anomenats MSU (microwave sounding unit). Aquests aparells capten les ondes que emet l’oxigen de l’aire, i en dedueixen la temperatura mitjana de la troposfera (entre 0 i 4 km d’altura). Aquestes mesures són més difícils de fer als pols i, sobretot, a l’Antàrtida, degut a la gran alçada d’aquest continent, on el gel arriba a tenir 3500 metres d’alçada.

Aquestes dades es poden consultar a Remote Sensing Systems (RSS), on trobem les mitjanes mensuals de les variacions de temperatura de la zona inclosa entre els paral•lels 82,5 ºN i 70ºS, referida a la mitjana dels anys 1979 al 1998, que és la corba que podem veure.

I què hi veiem? Que quan hi ha el fenomen El Niño, pugen les temperatures. Que quan es va produir l’explosió del volcà Pinatubo, es va produir un refredament. I que la tendència de la corba en els darrers anys no presenta cap tendència a l’augment de la temperatura, sinó més aviat a la baixa!!!

Què vol dir tot això? No ho sabem pas. I si es comencés a produir el que va passar entre els anys 1945 i 1975, on la tendència a l’augment de temperatures es va encallar, fins i tot va baixar una mica?

Ja ho veurem, si el Senyor ens dóna vida.

Aquesta corba, si és perillosa per algú, ho és pels que creuen que l’augment de les temperatures és un dogma irrefutable. I que basen el seu sou en què tothom cregui aquest dogma.

Font: Antón Uriarte

La qualitat de l’educació

S’ha publicat el darrer informe PISA (Programme for International Student Assessment) que s’elabora per avaluar la qualitat de l’educació de més de seixanta països. Aquest informe es realitza examinant alumnes de quinze anys, i és probablement un dels indicadors més solvents de la situació de l’ensenyament pel món.

Molta gent creu que la qualitat de l’educació està directament relacionada amb la quantitat de diners que s’hi destinen. En realitat, no sempre és així. El citat informe revela, per exemple, que els Estats Units i Austràlia, que han augmentat de manera important els seus pressupostos destinats a l’ensenyament, no han gaudit de millores proporcionals de la qualitat de l’educació.

Tampoc és proporcional a la qualitat de l’ensenyament el nombre d’hores de classe que ofereixen els programes docents. El cas de Finlàndia demostra que els seus alumnes són els millors en lectura i ciències i els segons en matemàtiques, amb menys hores de classe que els seus col•legues d’altres països.

Els països que encapçalen el ranking del informe PISA coincideixen en que contracten els millors professors, els motiven per treure’ls-hi el millor partit i intervenen ràpidament quan detecten que baixen les qualificacions dels alumnes. Es comprova que, avui com ahir, les millors qualificacions s’obtenen quan els professors són de categoria, quan els docents saben ensenyar i fan atractiu el coneixement als alumnes. Això sol passar quan es contracta els millors per l’ensenyament.

Als Estats Units és ben conegut que acaben sent professors de l’ensenyament secundari i bàsic el terç dels graduats universitaris amb pitjors qualificacions. En canvi, a Corea del Sud, els professors surten del 5 % dels graduats que obtenen les millors qualificacions. I, el que és més sorprenent per la nostra mentalitat, els professors de Corea del Sud, malgrat el lloc privilegiat que el seu país ocupa en el ranking del informe PISA, tenen uns sous que estan per sota dels d’altres països més endarrerits.

Un altre element que explica l’èxit de l’educació el trobem en els programes de formació permanent del professorat. A Singapur, per exemple, els professors joves tenen un tutor que els hi transmet la seva experiència i cent hores anuals per a la formació. A Finlàndia, el país més valorat en qualitat educativa, els professors es distribueixen en equips perquè col•laborin: es supervisen mútuament les seves classes i tenen una tarda a la setmana per preparar junts les lliçons.

Finalment, com és lògic, qui és més diligent per corregir el que no funciona sol guanyar.

En fi, més que en paràmetres quantitatius, la qualitat de l’ensenyament depèn de la categoria dels professors, de la seva preparació i de la seva formació. Reclutar els millors per l’educació sol donar com a resultat una millora de la qualitat de l’educació. Es clar, però, que perquè els millors vagin a l’ensenyament, aquest ha de tenir el suficient atractiu per atraure els graduats amb millors qualificacions.

(D’una conferència del catedràtic Jaime Rodríguez-Arana)

dimarts, de desembre 11, 2007

Ja no veiem TV3

Ahir, segons llegeixo al diari, la Generalitat valenciana va tancar el repetidor que ens permetia veure, a la regió d’Alacant, els quatre canals de TV3. He posat la tele i, en efecte, no hi ha senyal. Què dir? El primer que se m’acudeix és pensar que els del PP són uns fills de la gran meuca. Ja fa temps que ho pensava, però avui ho he confirmat.

Menys mal que podem rebre la tele catalana internacional per satèl•lit.

A continuació, alguns comentaris apareguts a la premsa alacantina.

- El Camps és un dictador, un carota, un pocavergonya que retalla la meua capacitat d informació. Jo veig poc el canal 9, és un tebeo, però cada vegada el voré menys. En la TV3 fan algun programa que m’agrada, ¿qui és el Camps per a privar-me de eixa possibilitat?. Per què atempta a la meua llibertat?

- Home. Està clar que Camps no vol danyar la seua imatge, per això tanca la TV3 i no altres cadenes com POPULAR TV que li afavoreixen.
Per a mi açò és una censura cultural. Pretenen separar-nos culturalment i lingüísticament de Catalunya i les Balears.
Jo he llevat C9 de la meua televisió com protesta.
Salutacions des de Calp.


- De pena, que se puede comentar? yo voté PP , pero con estos actos que ni sueñen con mi voto y de la familia, ya me encargaré de que tampoco lo hagan.

- Yo tambien estoy indignadisima con lo sucedido tanto que ha disipado mis dudas electorales ya se al menos a quien no debo votar.

- Además de antidemocráticos y manipuladores, torpes, porque han cerrado el trasmisor digital, así que en Alcoi todavía lo vemos por el equipo analógico...

- Pero si es que es de cajón y hasta en el PP lo saben, pero señores ¿ustedes no saben que hay mucha gente de centro derecha que les gustan los programas de TV3 y pasan de los informativos que es lo que tanto le preocupa a Camps?

- Una vergüenza, esta es la verdadera cara del PP , censura censura y más censura, ¿les molestaba tanto? Si ellos no la veían, ¿por qué no quitan el canal 37 que sólo emite porno por las noches y libertad digital por el dia, total son lo mismo?, vergüenza.

dilluns, de desembre 10, 2007

Més sobre balances fiscals

Tothom, a Catalunya, que es senti una mica de la ceba, demana, exigeix, la publicació de les balances fiscals. Gent que pensem que tenen seny, com ara el senyor Duran, amenaça que no recolzarà cap govern a Madrid, després de les eleccions, si no ha publicat abans aquestes balances.

I resulta que ara que la fundació BBVA ha publicat les balances fiscals des del 1991 al 2005, ningú diu ni piu. Estrany, no?

M’he entretingut a posar els resultats del que ha publicat la fundació BBVA en un gràfic. Hi ha la mitjana de la balança fiscal del període 1991 – 2005 per cada comunitat autònoma, d’una banda, i la producte interior brut (PIB) per càpita, durant el mateix període i també per cada comunitat autònoma.

Podem pensar que a més PIB per càpita, més riquesa. I podem pensar, també, que a més riquesa, és just que es tingui un balanç fiscal més negatiu. I al revés.

Si observem el gràfic, hi trobem que hi ha cinc comunitats autònomes que tenen un PIB per càpita superior als 20.000 € per any. Són Madrid, Catalunya, Balears, Navarra i el País Basc. Lògicament, aquestes comunitats haurien de tenir una balança negativa, el que es diu un dèficit fiscal. Doncs no: Navarra i el País basc tenen una superàvit fiscal.

Què en podem deduir? Què els bascos i els navarresos tenen molta barra (fiscalment parlant)? Això em sembla evident. També podem deduir que Espanya està dividida en dues parts: les regions que tenen un finançament diríem normal, on si s’és més pobre es té una balança fiscal positiva, i on si s’és més ric es té una balança fiscal negativa, i les regions al marge d’aquesta lògica.

I políticament? Que, en comptes de criticar el senyor Ibarretxe per voler fer un referèndum per decidir una o altra forma d’autodeterminació, el que s’hauria de fer és un referèndum a la resta de l’estat per donar la independència a les dues regions que, fiscalment, surten fora de l’esquema, a les dues regions que, fiscalment, pixen fora de l’orinal.

A no ser que les balances fiscals no siguin més que una petita part de l’economia, i que l’exigència de la seva publicació no sigui més que un manera més de fer escarafalls inútils, cosa a la que alguns nacionalistes i molts independentistes ens tenen acostumats. Si no, no em puc explicar el silenci sepulcral que ha seguit a la publicació de les balances fiscals per part de la fundació BBVA.

Mama, tinc set


Quan érem joves i estudiàvem geografia d’Espanya, ens ensenyaven que hi havia l’Espanya seca i l’Espanya humida. La diferència entre les dues la feia la quantitat de pluja, que, per una era de menys de 750 mm, i per l’altre de més de 750 mm de pluja per any.

Malgrat i el Maresme, i Girona, que eren llavors la nostra geografia immediata, eren de l’Espanya humida, cosa de la qual, aneu a saber perquè, n’estàvem molt orgullosos, com si nosaltres tinguéssim un mèrit qualsevol sobre aquesta circumstància. Ens imaginàvem els pobres habitants de l’Espanya seca vivint en una zona sense boscos, mig desèrtica, on només hi havia agricultura de secà i figues de moro, com les que trobàvem a la pujada del Castell.

Fins i tot, els llibres de text portaven mapes (en blanc i negre, no en color, com ara) on es veia el que plovia a cada zona d’Espanya. S’hi veia clarament que Malgrat i el Maresme es trobaven a la zona semi humida, que Olot, La Garrotxa i Puigcerdà eren molt humides. I nosaltres ho relacionàvem amb la quantitat de verdor de cada comarca. Érem, almenys en això, gent observadora.

I, a més, érem gent que no ens espantàvem quan el Cap de l’Estat d’aleshores, el general Franco, ens explicava en el discurs de final d’any allò de la “pertinaz sequía”, causa de les males collites i de l’escassesa de patates als mercats. Això és cosa de Madrid i de l’Espanya seca, ens dèiem, i quedàvem tan contents.

Però, noi, això s’ha acabat. Em recordo quan es va construir el pantà de Sau, quan hi anàvem per veure, quan no estava ple, el campanar que sortia per sobre de l’aigua embassada. Aquest pantà, destinat a emmagatzemar l’aigua del Ter per Barcelona i altres comarques, ens donava la seguretat de que nosaltres, i no com els de l’Espanya seca, tindríem sempre aigua per beure.

La quantitat d’aigua que el Ter “entrega” cada any al pantà de Sau va baixant de manera inexorable. Pot variar d’un any a l’altre, però la tendència és a la baixa. Al principi, aquesta quantitat d’aigua era de més de 600 hectòmetres cúbica per any. Ara és d’uns 400. No sé si això és degut a que la pluja ha disminuït, o bé a altres raons (potser es consumeix més aigua abans que arribi a Sau), però el que si sé que és un problema important. Cada vegada som més, i cada vegada hi ha menys aigua.

La solució, o les solucions, si és que n’hi ha, en un pròxim capítol.

diumenge, de desembre 09, 2007

El nou camp de futbol


He de reconèixer que no tinc res a dir sobre l’emplaçament del nou camp de futbol, que estarà al costat del cementiri. Si a mi m’agradés el futbol, imitaria en Gerorges Brassens, que va dir que volia ser enterrat a la platja de Sête (el seu poble) per poder veure de prop el cuixam de les banyistes, i demanaria que se m’enterrés en un nínxol amb vistes al nou camp per poder veure els partits.

He de reconèixer, també, que no tinc res a dir sobre el que la gespa sigui artificial. Encara que una gespa artificial hagi estat feta a base de petroli, i hagi necessitat, per la seva fabricació, un cert munt d’energia, amb la seva corresponent emissió a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, mentre que la gespa natural contribueix a reduir el CO2. Però com que ens asseguren que el projecte del nou camp s’ha redactat amb criteris de sostenibilitat i eficiència energètica, vagi una cosa per l’altre.

He de reconèixer, també, que em sembla be que el nou camp admeti 1860 usos setmanals, mentre que el camp actual en pateix 954 quan no hauria de passar dels 795. No he entès molt bé el que volen dir aquestes xifres tan exactes, però penso que les del nou camp deuen ser millors que les de l’antic.

He de reconèixer que no sé si és veritat que l’emplaçament del nou camp de futbol estigui situat en una zona de la que s’ha de destacar la seva facilitat d’accessibilitat, mobilitat i aparcament. Però si ens ho diuen els que hi entenen, deu ser veritat.

Finalment, he de reconèixer que no tinc res a dir sobre els sis vestidors pels jugadors, els vestidors pels àrbitres, els magatzems, la graderia per tres-centes persones, el servei de bar, els serveis públics, la recepció i la sala multifuncional dels que disposarà el nou camp.

- Vols dir que no fas catúfols?, em diu en Janí. Es la primera vegada que et sento dir que no tens res a criticar sobre alguna cosa que fa l’Ajuntament.

- Mira, Janí, li responc, el que em sembla millor del nou emplaçament del camp de futbol és que deixarà un espai lliure important a la ubicació actual, on s’hi podrà fer un espai verd, un espai d’esbarjo, que tots podrem gaudir.

- Ara si que veig que desenes, em contesta, enfadat. Tu mateix vares escriure, comentant el ple de l’Ajuntament del mes d’agost, sobre un conveni del 2002 amb els propietaris del terreny on ha d’anar el nou emplaçament, que fa que aquesta zona verda desapareixi del mapa, i es converteixi en zona edificable. A la ubicació actual del camp de futbol hi haurà cases.

- Què vols que t’hi digui, Janí?. Si hi ha un conveni signat l’any 2002, s’haurà de respectar, encara que ens dolgui. Es veu que l’any 2002, les autoritats municipals de Malgrat no eren com les d’ara, que són sensibles per conservar les zones verdes existents i crear-ne de noves, repartint-les per tot el poble, per fer-nos la vida més agradable. Els hi agradava més edificar i edificar que no pas aprofitar les oportunitats per fer zones verdes i d’esbarjo ben repartides per la població. Per cert, te'n recordes de qui era la primera autoritat del poble l’any 2002? Ara mateix no em ve a la memòria.

dilluns, de desembre 03, 2007

Ai, Kioto del meu amor


Espanya i les seves fanfarronades

Em fa gràcia escoltar les declaracions de la ministra del Medi Ambient, en el sentit de que l’any 2006, Espanya ha disminuït les seves emissions de CO2, gràcies a l’acció del govern central, només faltaria, i que anem per bon camí per complir els compromisos de Kioto.

A Kioto, el que va signar Espanya és que es comprometia a no emetre més CO2 a l’atmosfera, els anys 2008 a 2012, que el que emetia l’any 1990, augmentat del 15 %. Però, l’any 2006, Espanya ha emès gairebé un 48 % més de CO2 que el que va emetre l’any 1990!

La senyora ministra, en comptes de ser clara i d’acceptar que Espanya no pot complir el seu compromís, s’enravenxina i es retrata davant d’una instal•lació de plaques fotovoltaiques que aneu a saber si estaven endollades, tot dient que l’any 2006 ham reduït les emissions del 4 %. El que no explica la senyora ministra és que l’any 2006 va ploure molt i que la producció d’electricitat hidràulica va augmentar, és a dir, que la producció d’electricitat de les centrals tèrmiques va disminuir, el que va disminuir l’emissió de CO2. I que l’any 2007, molt més sec, les emissions de CO2 augmentaran fins al 49 % de les emissions del 1990 per exactament la raó contrària i, també, perquè el preu del gas s’ha apujat, raó per la que es crema menys gas i més carbó per generar electricitat (recordem que 1 kWh procedent da la combustió del carbó emet més CO2 que 1 kWh procedent de la combustió de gas).

Com hem de qualificar les declaracions de la senyora Narbona, de mentida piadosa, de mitja veritat o de cinisme?


Alemanya i els seus trucs

En canvi, Alemanya havia de reduir un 21 % les seves emissions, i el 2006 n’havia reduït ja el 17,5 %. Però no per haver fet un esforç mitjançant els molins de vent o la reducció del consum energètic, sinó per haver tancat les indústries pesades de l’Alemanya de l’Est. Que, de tota manera s’haurien tancat, ja que eren antieconòmiques.

I és que, ens agradi o no, el protocol de Kioto va néixer trucat, i Espanya no ho va saber, o voler, veure.


Els Estats Units

Tothom sap que els Estats Units d’Amèrica del Nord no han signat mai el protocol de Kioto. I és que són molt dolents, els americans. Però algú s’ha preguntat per què els americans no han signat el dit protocol?

Resulta que hi ha dues maneres de comptabilitzar les emissions de carboni a l’atmosfera: l’emissió bruta i l’amissió neta. Es parla d’emissió bruta quan es calcula l’emissió deguda a la combustió de combustibles fòssils, i d’emissió neta la que resulta de mesurar l’augment de CO2 de l’atmosfera. Es el que veiem en el gràfic:

 Les emissions brutes han anat augmentant any rere any, amb dos escalons, el de la crisi del petroli del 1979 i la de la crisi de l’URSS del 1992. Actualment s’emeten unes 7 gigatones de carboni cada any.

 Les emissions netes varien molt d’any en any, però, en mitjana, augmenten menys que les brutes. Això és degut, principalment, a l’absorció del CO2 per les plantes. Les fortes variacions anuals depenen de si hi ha hagut més o menys incendis, si hi ha hagut més o menys pluja, més o menys insolació.

El que realment compta són les emissions netes. Avui, aquestes emissions netes per país es calculen relativament bé. Els Estat Units d’Amèrica del Nord tenen una emissió bruta de 1,4 gigatones de carboni per any, i l’augment dels boscos del seu territori permet una absorció de 0,6 gigatones per any. La seva emissió neta és, doncs, de 0,8 gigatones per any.

Si els Estats Units d’Amèrica del Nord no han signat el protocol de Kioto és perquè el tal protocol només es fixa en les emissions brutes, i no vol saber res de les emissions netes, que són les que en realitat compten.

Es a dir, que els malvats americans potser tenien raó.

Nota: 1 gigatona = mil milions de tones.

diumenge, de desembre 02, 2007

Balances fiscals i manipulacions

Quan anava a cal mestre, tenia la seguretat que la comptabilitat era una ciència (o una tècnica) exacte: els asientos, l’haber i el debe donaven un aire de solidesa als resultats comptables que et feia sentir segur davant els avatars de la vida.

Més tard, a darrer curs de la carrera, em vaig empassar el totxo d’en Paul Samuelson sobre economia (totxo que continuo, més de quaranta anys més tard, rellegint amb profit), i les certeses obtingudes a cal mestre es varen estovar com els rellotges d’en Dalí: les provisions i les amortitzacions relativitzaven la pretesa exactitud de la comptabilitat.

Finalment, quan treballava, vaig veure com els resultats de l’empresa podien ser modificats al gust del consell d’administració, presentant pèrdues o hi havia hagut beneficis, si el que interessava era no pagar impostos, i al revés si es volien demanar calés als accionistes per ampliar capital. I tot dins de la més gran ortodòxia comptable. I no parlem de les enginyeries financeres, que permetien de finançar inversions sense posar un duro sobre la taula.

Dic tot això com a preàmbul del meu comentari sobre la balança fiscal que ara està de moda demanar, més ben dit, exigir, al govern central. Volem que tothom sàpiga que Catalunya és la vaca lletera de l’estat espanyol, que paguem més del que rebem, que el madrileny ens xucla la sang, i que el balanç negatiu de la nostra fiscalitat és la causa i el motiu de totes les nostres desgràcies.

I en Janí em pregunta: què és això de la balança fiscal?

Doncs mira, Janí, és la diferència entre el que nosaltres paguem a l’estat central i les despeses públiques fetes al nostre territori.


El problema, però, comença quan volem calcular la balança fiscal.

Començarem per la distribució dels impostos, amb un exemple: Endesa paga l’IVA i l’impost de beneficis a Madrid, que és on té la seva seu central. Però Endesa no té cap client a Madrid, ni tampoc cap centre de producció d’electricitat. Per això, els impostos pagats per Endesa no s’han d’afectar a Madrid, sinó, en part allà on es produeix la corrent i, en part, allà on es consumeix. Això no és gaire senzill de fer, ja que, quina part donarem a la producció i quina a la distribució? I quan això s’ha de fer per milers d’empreses, el treball és molt gros i la imprecisió del càlcul esdevé massa important.

Els experts, reunits a Madrid, entre els que hi havia representants catalans, varen decidir homologar dues maneres de calcular les despeses públiques fetes a un territori:

- El mètode del flux monetari, que atribueix la despesa pública al lloc on es materialitza la despesa, o sigui, on es localitza el personal, l’ús de bens corrents i serveis, la percepció de les transferències i la realització de les inversions.

- El mètode del flux del benefici, que atribueix la despesa pública al lloc on resideix el beneficiari de la despesa, independentment d’on es produeixi el servei públic o d’on es realitzi la inversió.

A més, es pot o no corregir els resultats trobats amb el dèficit dels comptes de l’estat central.

Amb això veiem clarament que la precisió d’una balança fiscal és més aviat minsa. Per exemple, l’any 2005 un grup d’experts catalans (la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Administració de l’Estat – Generalitat de Catalunya) varen fer el càlcul per l’any 2001, i varen trobar:

- segons el mètode del flux monetari, Catalunya havia aportat a l’estat central 36.240 milions d’euros, i n’havia rebut 24.932, el que generava un dèficit fiscal de 11.307 milions d’euros, un 9,2 % del PIB (Producte Interior Brut) de Catalunya.

- segons el mètode del flux del benefici, el total dels impostos, és clar, no variava, mentre el que Catalunya rebia de l’estat central era de 27.833 milions d’euros, el que generava un dèficit fiscal de 8.407 milions d’euros, un 6,8 % del PIB de Catalunya.

- si neutralitzem aquestes balances amb el dèficit de l’estat central, ens trobem que el dèficit fiscal català calculat pel flux monetari passa de 11.307 a 9.266 milions d’euros, i el calculat pel flux del benefici passa de 8.407 a 7.526 milions d’euros.

Entre el balanç més elevat i el més reduït, la diferència és del 50 %, més o menys! Per dir si el càlcul d’aquestes balances fiscals és precís...


La setmana passada, els senyors Uriel de la universitat de València, i Barberán, de la de Saragossa, varen presentar les balances fiscals de les comunitats autònomes amb l’Administració Pública Central, corresponents als anys 1991 – 2005. Pels ingressos, es va prendre el criteri de la càrrega (els ingressos es comptabilitzen als territoris on finalment es suporta la càrrega, independentment del lloc de la seva recaptació), i per les despeses es va prendre el criteri del flux del benefici.

Els resultats que aquest dos senyors han trobat mostren que Catalunya ha tingut un dèficit fiscal mitjà de 6.933 milions d’euros anuals, des del 1991 al 2005, i que l’any 2005 aquest dèficit va ser de 11.003 milions d’euros, és a dir, un 6,5 del PIB català, 1.604 euros per barba catalana.

Fins aquí, tot clar: Catalunya és la vaca lletera d’Espanya, el madrileny ens xucla la sang, no és estrany que a Madrid tinguin les infraestructures que tenen, que allà tot vagi bé i a casa nostra tot vagi malament, etc, etc.

Però, ai las, els senyors Uriel i Barberán també ens diuen que la Comunitat de Madrid ha tingut un dèficit fiscal mitjà de 12.394 milions d’euros anuals, des del 1991 al 2005, i que l’any 2005 aquest dèficit va ser de 20.938 milions d’euros, és a dir, un 13,1 del PIB madrileny, 3.561 euros per barba madrilenya.

Que el madrileny té un dèficit fiscal doble que el català? Això no entra dins els nostres esquemes mentals. Això no pot ser. Els senyors Uriel i Barberán són uns venuts. El seu càlcul és, forçosament, fals. Però el càlcul, amb totes les seves imprecisions, és el que és. I les coses, ens agradi o no, són com són.

Per això m’ha decebut el senyor Ridao, a qui tenia per persona intel•ligent, quan ha dit que les dades d’aquest estudi són errònies.

En aquest estudi s’hi troba també, una anomalia en la balança fiscal: el País Basc i Navarra, amb un PIB per càpita semblant a Catalunya i a Madrid, tenen superàvit fiscal! Ai, si tinguéssim un règim foral com ells...


El que em sorprèn és que encara hi hagi polítics que demanin, exigeixin, la publicació de les balances fiscals, tot i sabent que no són gens exactes, que no diran res de nou, i que ens faran callar la boca davant del madrileny. Per a mi, es tracta d’una altre moda de demanar per demanar, per després haver de callar quan ens diguin que d’altres són més tant o més solidaris que nosaltres. Una moda que, al meu entendre, no condueix a res. Només a manipular l’opinió pública catalana. La que es vulgui deixar manipular.

Vols dir que no exageres una mica?, em diu en Janí.

Em penso que no, li responc, i això per dues raons:

- la primera és que, si tenim en compte la imprecisió del càlcul, quan es publiqui una xifra que no convingui al senyor Ridao i a d’altres com ell, no tindran cap vergonya d’afirmar que la xifra és falsa. I si la xifra no convé a la senyora Esperança Aguirre, dirà el mateix.

- la segona és que ens volen vendre el dèficit fiscal català com la causa de tots els mals presents, pretèrits i venidors de Catalunya, quan no és així. Ni el país Basc té una economia més dinàmica que la catalana malgrat tenir superàvit fiscal, ni la regió de Madrid en té una menys dinàmica que la nostra, malgrat tenir un dèficit fiscal més important. El dèficit fiscal, Janí, no és més que una petita part de les transferències econòmiques entre els diversos territoris de l’Estat.

dijous, de novembre 29, 2007

Avantatges i inconvenients de la ubicació de la depuradora

Tothom sap que, per fi, s’ha decidit la ubicació de la depuradora. Anirà, finalment, a la pedrera de Montpalau, al nord de Pineda, en part al municipi de Tordera. Estarà situada al costat de l’autopista.


Avantatges

- Impacte visual molt limitat.

- En cas de mal funcionament, la mala olor afectaria poca gent. Molta menys que si estigués situada a la platja de Pineda, que era el projecte alternatiu.

- El fet d’estar situada a 40 metres sobre el nivell del mar permet de fer-hi un terciari que permetrà de reutilitzar l’aigua depurada, bé per regar, bé per omplir l’aqüífer de la riera de Pineda, bé per omplir el de la Tordera, si es fa el terciari fins a Fogars. També es pot utilitzar aquesta aigua depurada per omplir basses que podries ser utilitzades pels bombers en cas d’incendis forestals.

- La ubicació es fa en una zona difícilment inundable.


Inconvenients

- S’haurà de fer un traçat de canonades des de la instal•lació actual de pre-separació al costat de la platja fins a la pedrera, passant possiblement per camps de conreu.

- El consum d’energia per bombejar l’aigua bruta a la depuradora serà considerable.

- El cost del manteniment de les bombes per pujar l’aigua bruta és important.


Quantitat d’energia elèctrica necessària

Quanta energia elèctrica es necessita per bombejar els 25.000 m3/dia en temporada baixa i els 54.000 m3/dia en temporada alta, a 40 metres d’alçada? Si comptem un rendiment de la instal•lació del 80 %, fan falta una potència d'uns 150 kW en temporada baixa i d'uns 310 kW en temporada alta.

El consum d'electricitat anual seria, amb aquestes suposicions, d'uns 2 GWh, equivalents al consum d'unes 450 cases de 4 persones.


Conclusió

Ens trobem davant un consum d’energia a contraposar a un aprofitament d’aigua.

Avui dia, d’energia, si volem, en tenim prou. I energia que pot produir poc CO2, si ens connectem amb França, que té el 80 % de la seva energia elèctrica que prové de l’anergia nuclear.

En canvi, d’aigua en tenim més aviat poca. Es possible que en el futur en tinguem encara menys. Aprofitar l’aigua depurada és vital.

Per a mi no hi ha cap dubte, doncs.

Sobre aiatol•làs i somiatruites

El senyor Juan López de Uralde, nascut a San Sebastià i veí de Madrid, té 44 anys i és el director executiu de Greenpeace Espanya. El vaig veure una vegada a la tele, en un programa on ell era un dels quatre que hi intervenien, i em va fer una impressió pèssima: no va deixar enraonar a un catedràtic de geologia que tenia dubtes sobre tot el que es diu sobre el canvi climàtic. En aquest programa, el senyor López es va comportar com un veritable aiatol•là de la religió d’aquest principi de segle.

Ahir, a la contra de la Vanguardia, es va publicar una entrevista a aquest senyor. La vaig llegir amb interès, mentre seia en un banc de fusta, a l’ombra, al passeig marítim, amb en Janí assegut al costat meu. No m’agrada tenir un concepte dolent de ningú només havent-lo sentit, vist o llegit una sola vegada. Vaig pensar que, en una entrevista d’un diari, el senyor López seria més positiu.

Si Greenpeace manés a Espanya, que seria el primer que faria?

Una llei d’energies renovables. Espanya podria produir fins a 56 vegades la quantitat d’energia elèctrica que consumeix avui dia! Ho tenim estudiat.

Quines energies són renovables?

Biomassa, energia solar fotovoltaica, energia solar tèrmica, energia geotèrmica, energia de les ones i de les marees, energia eòlica i eòlica marina.


Recoi amb el senyor López. I ja ha preguntat als espanyols si estarien disposats a pagar un 50 % més per la seva factura d’electricitat. I els industrials, què hi diuen? Continuarien sent competitius?

Algú ha dit mai al senyor López que, avui per avui, l’energia solar fotovoltaica produeix molt CO2 i té un fort consum d’energia per fer les cel•les solars? Un dia publicaré el balanç actual de la producció d’energia solar fotovoltaica. Sorprendrà a més d’un.

I que podem dir de l’energia de les ones i de les marees? De les ones, no hi ha cap instal.lació a escala industrial. En quant a l’energia de les marees, la darrera vegada que vaig visitar la central de la Rande, a França, estava parada perquè les pales de les turbines estaven rovellades. I és que les turbines han de funcionar en els dos sentits, el que fa que les pales siguin complicades. Encara que estiguin fetes amb acer inoxidable, l’aigua de mar arriba a oxidar-les de manera relativament fàcil.

I això de l’energia eòlica marina, què és?

Ho estem fent molt malament?

El pitjor és la crema de boscos tropicals a l’Amazònia, Indonèsia, Africa,... Es un 5 % de la superfície planetària on s’hi troba el 40 % de la biodiversitat terrestre.

I per què els cremem?

Per cultivar soia o oli de palma per biocombustibles. En el nom del problema, agreugem el problema!


No ens diu si està a favor dels biocombustibles o no. Probablement perquè no en sap gaire cosa. Ah, i no només es tracta de cultivar soia o oli de palma, sinó també i principalment, canya de sucre.

Fem nuclears. No emeten CO2!

Però l’urani és finit, i són insegures, i deixen residus radioactius, i són cares, de construcció lenta... No, millor construïm parcs solars i parcs eòlics.

I què farem les nits sense vent, senyor López. Ens il•luminarem amb espelmes?

En resum, en aquesta entrevista el senyor López de Uralde no es mostra tan aiatol•là com a la tele: com que era ell sol a ser entrevistat, no va poder fer callar ningú. Però he quedat amb la impressió de que és un somiatruites de molta qualitat. Probablement per això és director executiu de Greenpeace Espanya.

dimecres, de novembre 28, 2007

Llençar diners al mar

El Diari de Girona del passat 24 de novembre ens informa que els 180.000 metres cúbics de sorra que es varen abocar al final de la platja de S’Abanell fins al delta de la Tordera, abocament que es va acabar l’onze de novembre, estan desapareixent amb la mateixa rapidesa a la que es varen abocar.

L’abocament, que va durar cinc dies, treballant les vint-i-quatre hores, va ser fet per una draga que provenia de Romania. L’efecte va ser espectacular: on no hi havia platja dos dies abans, s’havia convertit en una platja artificial de grans dimensions. Així, l´ACA veia acomplert el seu desig de protegir el transformador de la dessalinitzadora i els cinc pous que hi ha a la platja. Amb el temporal de la setmana passada, la part visible de l’actuació ha quedat minvada en gran part. L’onatge ha actuat com una llengua que erosiona de nord a sud i s’ha menjat part de la sorra que s’hi va abocar. La part més afectada per aquest efecte natural és justament on es troba el transformador. I és que l’equipament de la dessalinitzadora es troba ubicat en la zona sud més pròxima al delta de la Tordera. Paral•lelament, el passeig de S´Abanell va patir també les conseqüències de la virulència de la mar. Més de 20 metres es van descalçar en una nit.

No es coneix el cost de l’operació, però si que es sap que estava pressupostada en un milió i mig d’euros. Encara que el cost d’aquesta actuació puntual hagi estat molt més econòmica, el resultat és que s’han llençat diners al mar.

Això demostra la dificultat de preveure què passarà amb abocaments com aquest, així com que la ciència del manteniment de la línia costera encara no està suficientment desenvolupada, ni a Catalunya ni enlloc. De manera que no criticarem el que, per ara, sembla ser un fracàs. S’havia de fer alguna cosa, s’ha fet el que als tècnics els semblava millor, i no ha donat el resultat esperat.


Reconec que no tinc cap idea de per què la costa retrocedeix al delta de la Tordera. La causa és la sorra que es va treure per recuperar les platges de Malgrat i de Lloret, com diuen alguns? Potser, però res no és menys segur. En canvi, al blog La Natura a la Baixa Tordera hi he trobat una discussió molt interessant sobre el tema, entre en Marc Monguilod i en Xavi (autor del blog).

Dedueixo d’aquesta interessant discussió les següents conclusions:

- un del problemes és que, com a resultat de la excessiva canalització del riu, quan hi ha una torderada (com la del 2004) els sediments que baixen pel riu surten disparats mar endins i es perden. La solució seria obrir la desembocadura perquè els sediments arribin al mar amb menys velocitat i així afavorir la sedimentació davant mateix de la desembocadura, desprès l’onatge distribuirà la sorra uniformement (com sempre havia fet).

- les dragues de sorra per portar-se-les a les platges de més al sud va ser una BURRADA i que ara paguem les conseqüències. La dessaladora... més del mateix.

- històricament sempre hi ha hagut zones humides on ara són els càmpings, gorgs, vernedes inundables, aiguamolls,... , i si ara són només a la desembocadura (dintre del riu) és perquè no els hem deixat altre lloc. Si aquestes zones continuessin sent inundables, de manera natural, les zones humides amb canyissars i herbassars es formarien (com anys enrere) al sud de la desembocadura, principalment per culpa dels corrents marins i la direcció dominant dels vents a la zona. Es a dir, s’hauria de tornar parcialment a la situació anterior a les modificacions per part dels càmping de ribes i zones inundables properes, reubicar càmpings, adquirir terrenys,... Per això fa falta voluntat política i privada, i demana una implicació important de les autoritats locals, que avui no es veu enlloc.


En resum, un problema important i difícil, tant des del punt de vista tècnic com econòmic i polític. Algú, a la Casa Gran de Malgrat, s’hi interessa?

diumenge, de novembre 25, 2007

L’educació del personal a Catalunya

Una vegada més, un estudi sobre el sistema educatiu català ens diu que anem malament. Molt malament. Els 1.136.000 alumnes de primària i secundària, els 88.000 professors, sofreixen d’un sistema que aboca als primers al fracàs, i als segons al desànim. El darrer estudi publicat ens diu que, si a la Unió Europea dels 25 l’abandó escolar és del 15 %, a Espanya és del 31 % i a Catalunya, del 34 %. Catalunya només té, a l’estat espanyol, Canàries al darrera.

Aquestes dades negatives sobre l’efectivitat del sistema educatiu català no són cap novetat. Fa relativament poc, un altre estudi ens deia que Catalunya va a la cua pel que es refereix a l’aprenentatge d’idiomes estrangers. Una altra manera de dir que l’educació va malament. I és difícil dir que la culpa és, com sempre, de Madrid.

Falta de mitjans? Segurament. A Catalunya es dedica a l’educació un 2,2 % de Producte Interior Brut, al conjunt d’Espanya, el 3,0 %, a la Unió Europea, el 4,0 %. Però a la Comunitat de Madrid, que no té dades tan dolentes com Catalunya, només s’hi dedica l’1,7 %. En euros comptants i sonants, el País basc dedica a l’educació 5380 €/alumne, Catalunya, 3540, i Madrid només 3052. Hi ha un problema de mitjans econòmics, és clar i notori, però això no ho explica tot, ja que a Madrid, amb menys mitjans, estan millor. Però és cert que, amb més mitjans econòmics, menys alumnes per classe i més eficàcia.

Molta emigració? Es veritat. Catalunya té un 12,3 % d’alumnes estrangers, per un 8,7 % al conjunt de l’estat. Catalunya tenia, el curs 98-99, només un 1,9 % d’alumnes estrangers. El canvi ha estat molt ràpid, i el sistema no s’hi ha pogut adaptar. Però el mateix ha passat a Madrid i al País Basc, i l’educació, sense ser perfecte, és millor que la d’aquí.

Massa canvis dels consellers d’educació? Si i no. Na Carme-Laura Gil ho va ser del 1999 al 2003. En Josep Bargalló, del desembre del 2003 a febrer del 2004. Na Marta Cid, del 2004 al 2006. En Joan Manuel del Pozo, del maig al novembre del 2006. L’Ernest Maragall, del novembre del 2006 fins ara. Quatre consellers en quatre anys és un canvi difícil de pair. Però el sistema és com un mamut, té una inèrcia important, i el canvi de conseller no és determinant. Un conseller comença a tenir influència sobre el sistema al cap de dos anys. Això vol dir que els darrers quatre anys el sistema ha funcionat per inèrcia. Però el mal ja ve d’abans.

Ensenyament públic o ensenyament privat? Hem de saber que, dels 4270 centres escolars de Catalunya, 2880 són públics i 1390 són concertats. Un 62 % dels alumnes van als centres públics. Als centres públics hi trobem un 19 % de repetidors de quart d’ESO, mentre que als centres privats, el nombre de repetidors de quart d’ESO és del 7 %. Encara que el percentatge d’escolars estrangers sigui més important als centres públics, aquesta diferència tan important mostra que els centres públics donen un ensenyament menys bo que els centres privats. Cosa que, per altra banda, ja la sabíem tots, inclòs el president Montilla, que, per si de cas, no porta les seves criatures a un centre públic (i jo el felicito, per què en això almenys, demostra ser una persona intel•ligent).

Mestres poc preparats i poc valorats? Que els mestres estan poc valorats és un fet. En els centres públics, cobra el mateix un professor que no fa res que un mestre motivat i inquiet. Els professors no haurien de ser funcionaris amb la feina assegurada de per vida. Cada centre hauria de poder “fitxar” els professors que trobés que són eficaços, i hauria de poder desfer-se dels que no serveixen. Això, més o menys, és el que fan els centres privats. Probablement per això obtenen millors resultats. L’administració hauria de fer atractiva la feina de professor, oferint sous que fessin que la gent brillant no tingués cap reserva en fer de professor.

Model d’ensenyament equivocat? Si, i des de que es va voler que l’ensenyament fos per tothom, encara més. Hi ha un petit percentatge d’alumnes que no volen estudiar, i que, pel seu comportament, no deixen que els altres estudiïn. No s’hauria de tenir remordiments de poder sortir aquests alumnes del sistema. Amb ells a classe, el ritme escolar es redueix, s’adapta als alumnes menys dotats o més ganduls, quan s’hauria d’adaptar, com a mínim, a la part mitjana de la classe.

Classes en català? Encara que sigui tabú el parlar d’aquest tema com un dels motius del fracàs del sistema educatiu català, hem de dir que el fet de fer les classes en català a alumnes de parla castellana no afavoreix gens el seu aprenentatge. I no diguem quan es tracta d’alumnes estrangers. No critico la decisió de fer les classes en català, ja que tots volem la defensa de la nostra llengua, però hem de tenir clar que això té un cost pedagògic. I el voler-ho amagar no resol el problema.

Solucions? Mentre el Parlament de Catalunya es dediqui a discutir coses per les que no té cap competència (la dimissió d’un ministres del govern central, per exemple), mentre els líders dels diferents partits estiguin més preocupats per dret a decidir que pels problemes reals del país, no hi haurà solució al problema. Un pacte nacional per l’educació, basat en premisses serioses, que definís una política d’ensenyament que es mantingués al llarg del temps, malgrat canvis de govern, hauria de ser el tema més important que es tractés al Parlament. Més important que tot aquest enrenou de la manca d’inversions. Perdent el temps amb tonteries, com fan ara els prohoms que ens representen, estem preparant la davallada de Catalunya cap a un país de serveis de poc cost per la gent més espavilada que nosaltres.

En resum, un problema molt important que, pel que sembla, ningú tracta com caldria. A molts se’ls hi omple la boca parlant de la societat del coneixement mentre, sota la seva responsabilitat, ens estem dirigint cap a la societat del desconeixement. Cal ser optimista sobre el futur del país?

dimecres, de novembre 21, 2007

Què passa a l’hemisferi sud?


Poso aquest gràfic només per veure que la temperatura de l’aire sembla que s’està refredant a l’hemisferi sud aquests darrers cinc o sis anys.

I la concentració de CO2 és la mateixa que la de l’hemisferi nord!

Algú té l’explicació? Què en diuen els especialistes del canvi climàtic? Haig de confessar que encara no he trobat enlloc una explicació. Serà que no he buscat bé.

Si és el CO2 el principal factor que fa augmentar les temperatures, aquí hi ha un misteri. Aquesta observació, i no només aquesta, és una de les que em fa dubtar del bon fonament de la nova religió d'aquest començament de segle que és el canvi climàtic, dit tanbé escalfament global del planeta.

Macroeconomia versus economia domèstica


El govern, i no solament el que tenim ara, sinó tots els governs, ens diuen que el creixement econòmic del país és important, superior a la mitjana de la Unió Europea. En conclouen que l’economia va bé, que la política econòmica del govern de torn és la política adequada, i ens demanen el nostre vot per poder seguir governant, ja que només ells, amb la seva política econòmica, ens poden assegurar que tot seguirà progressant, cosa que ens ajudarà a ser feliços.

El ciutadà, però, no veu aquesta bonança econòmica enlloc. A la gent normal li costa arribar a final de mes, veu que les coses de menjar s’apugen, que les hipoteques els ofeguen, econòmicament parlant. Cada vegada els joves triguen més a independitzar-se, cada vegada el personal té menys criatures, ja que a més criatures, més despeses, que no poden pagar.

Com pot ser que la economia del país vagi cada vegada millor, i que les economies particulars no? On es troba la contradicció?

La ciència de l’economia és enrevessada, i molt poca gent és capaç d’explicar-ne totes les interioritats. Una primera aproximació al dilema del que acabem de parlar és que la comptabilitat de l’economia global del país, de la macroeconomia, és falsa, no es correspon a la realitat. El PIB (producte interior brut) que, en teoria, comptabilitza la creació de riquesa, és massa optimista. El PIB per càpita, que voldria indicar el grau de benestar dels ciutadans, també.

Per què? Posarem dos exemples, sabent que n’hi ha d’altres: la comptabilització de la riquesa creada per la construcció i la comptabilització de la riquesa creada per les despeses públiques.


La construcció

Si ens venen un pis per 300.000 euros, la meitat o menys es correspon al valor real dels materials i de la ma d’obra dels paletes. L’altre meitat correspon a la plusvàlua del constructor i al preu del sòl. Ni la plusvàlua és creació de riquesa, ni el preu del sòl tampoc. El preu del sòl augmenta, moltes vegades, per una signatura d’un funcionari que requalifica el terreny. Però el terreny és exactament el mateix que hi havia abans. La signatura del tal funcionari no ha creat cap riquesa. La comptabilitat nacional, en canvi, contempla aquesta “creació de riquesa” purament artificiosa com creació real de riquesa.


La despesa pública

Quan es fa una terminal aeroportuària com la famosa T4 de Barajas, es crea una riquesa. Quan aquesta terminal costa el doble del que estava pressupostat, únicament perquè s’ha volgut fer una obra arquitectònica que deixi parat al badoc, s’ha creat una riquesa sumptuosa que no té cap valor pràctic per a ningú. Aquesta riquesa es pot considerar com purament artificiosa. Aquest sobre cost totalment innecessari s’hauria pogut destinar a altres obres públiques que tinguessin una utilitat certa pel ciutadà. Ídem amb la nova terminal del Prat, amb els edificis d’en Calatrava a València, etc, etc.

La inversió gegantesca que actualment s’està fent amb l’AVE es pot també considerar com una obra que no crea la riquesa del seu cost. Si es fes menys AVE (o més poc a poc) i, en canvi, es potenciés el transport de rodalies, no només a Barcelona, sinó a tants altres llocs de l’estat on no n’hi ha, la creació de riquesa seria més real.

I no parlem de molta despesa pública que no arriba al ciutadà pel valor que costa, com per exemple l’educació i la sanitat.

La despesa pública, sigui la que sigui, es comptabilitza sencera quan es fa el càlcul del PIB. D’aquesta despesa, el ciutadà en percep només una part, de vegades perquè es tracta de despeses inútils, de vegades perquè el seu resultat és més aviat magre, per una gestió poc eficient.

Hem de saber que, com que la despesa pública augmenta més que l’economia real, aquesta distorsió comptable augmenta artificialment el PIB que la gent “toca”, el que podríem anomenar PIB del poble.


Conclusió

Quan el senyor Ansar deia que Espanya va bien, ho deia perquè mirava el creixement comptable de l’economia, el creixement del PIB per càpita. El govern socialista actual raona de la mateixa manera.

Les xifres oficials que ens donen són, doncs, optimistes pel que fa a l’economia individual. Això explica la contradicció entre el que els governants ens diuen i el que cadascú de nosaltres veu.

El que no sé si ens ho diuen perquè s’ho creuen, és a dir, perquè no en saben més, o bé ens ho diuen perquè ens volen enganyar.

dilluns, de novembre 19, 2007

Cartells en castellà? Why not?

Diuen els diaris que ERC ha discutit una proposta de l’agència publicitària que s’encarrega de la seva campanya electoral, en el sentit que es fessin alguns cartells en castellà. Suposo que es tracta de la mateixa agència que va programar la campanya humans com tu, que va ser, almenys, original.

La proposta està basada en que un 20 % dels votants de la formació independentista no són catalanoparlants, i que voten ERC per motius diferents dels que fan referència a la identitat catalana. Finalment, han decidit no fer-ho, però deixen oberta la possibilitat de fer-ho més endavant.

Un, que és catalanista des d’abans que molts dels dirigents d’ERC tinguessin ús de raó (i no per mèrits propis, sinó per haver nascut ben abans que ells), no és ni nacionalista ni independentista. No és nacionalista perquè no sap què és ser-ho. I no és independentista perquè encara no ha vist publicat enlloc els beneficis que la independència aportarà als ciutadans. Es veu que aquest 20 % que voten ERC i que no parlen català tenen clar que la independència serà beneficiosa.

Penso que ja seria hora que els independentistes fessin l’esforç de fer una llista raonada dels beneficis que la independència en la que ells creuen tant ens aportarà a tots. Els impostos, baixaran o pujaran?, la sanitat, millorarà?, es podran pagar les pensions?, millorarà la seguretat?, l’educació serà tant dolenta com ara?, quina serà la seva repercussió sobre el nivell de vida?, etc.

Ah, i una darrera pregunta: un cop siguem independents, hi haurà una llengua oficial o n’hi hauran dues? I, si n’hi ha una, quina serà?

diumenge, de novembre 18, 2007

Apagades i ximpleries

Llegeixo a la web de l’ajuntament que l’ajuntament de Malgrat de Mar s’ha adherit a la campanya que organitza Ecologistes en acció amb el lema "Enfront del canvi climàtic: actua ja”.

L’acte contra el Canvi Climàtic consisteix en apagar les llums de les dependències i l’enllumenat públic durant 5 minuts a partir de les vuit del vespre. L’apagada "Enfront del canvi climàtic: actua ja”, és una iniciativa ciutadana que busca sensibilitzar a l’opinió pública sobre les greus conseqüències i la necessitat de prendre mesures urgents davant aquesta greu amenaça. L’ajuntament de Malgrat s'ha adherit a la iniciativa i anima a tots els ciutadans de Malgrat a fer el mateix i sumar-se a aquesta apagada general aquest vespre.


Vull aclarir que aquest escrit no va dirigit contra l’ajuntament de Malgrat, sinó contra d’una iniciativa, i sento molt repetir-ho, molt poc responsable d’alguns que es diuen ecologistes i que, per mi, són més aviat uns pobres aiatoles il•luminats i amb un sentit de la realitat més aviat esotèric.

Que per què? Doncs molt senzill. Una xarxa elèctrica és un sistema relativament inestable, a qui van molt malament els canvis bruscos de càrrega. Per molt que els tècnics que estan a la comanda de la xarxa estiguin avisats de que hi haurà una apagada de cinc minuts, no saben ni de quina intensitat serà ni on es produirà. Poden preveure més o menys el que hauran de fer, però hauran, en part d’actuar sobre la marxa.

Un error en aquesta actuació poc corrent pot engendrar, en una xarxa de la que tothom, amb el que ha passat aquest estiu a Barcelona, sap que és deficient, problemes de sobretensions importants que poden fer caure les centrals productores una rere l’altre, causant danys que poden ser importants i dels que, si es produeixen, ens lamentarem més tard.

Quan es diu que la societat actual no vol córrer riscs, penso que no val pas la pena el provocar-los. I això és el que fan els pseudo ecologistes que han tingut aquesta iniciativa. I els rucs que l’han seguit. Entre els que es troba l’ajuntament de Malgrat. Es clar que, en defensa de l’ajuntament podem preguntar-nos si, políticament, podien negar-se a ser coautors d’aquesta ximpleria?

dimecres, de novembre 14, 2007

Canvi climàtic (6) Els models matemàtics de predicció del clima


Introducció

“La naturalesa és massa complexa i depèn de processos massa complicats, poc coneguts i mesurats de manera poc rigorosa, perquè els models matemàtics que prediuen la seva evolució siguin fiables, tant si es tracta del moviment dels grans de sorra a la costa com els efectes de retroalimentació de la coberta de núvols sobre el canvi climàtic.”

Aquesta frase la podem trobar en un llibre molt interessant, escrit per un pare i la seva filla, titulat Why Environmental Scientists Can’t Predict the Future. Es tracta de Orrin H. Pilkey and Linda Pilkey-Jarvis, i el llibre ha estat editat per la Universitat de Columbia.

Els autors argumenten que la majoria dels models sobre l’evolució de la naturalesa i del medi ambient són pitjor que inútils, i proporcionen un fals sentit de seguretat i una confiança injustificada en els nostres coneixements científics.

Els qui hem tingut l’ocasió de treballar amb models d’aquest tipus sabem, per experiència, que les afirmacions dels autors dels llibres no són gens ni mica exagerades.


El model de l’escalfament degut als gasos d’efecte hivernacle

Ja hem dit en un altre capítol que el CO2 (i els altres gasos d’efecte hivernacle) només capten els raigs infraroigs d’una certa longitud d’onda, i que són una part relativament petita dels raigs infraroigs emesos per la superfície de la terra. Això vol dir que el seu efecte hivernacle va disminuint cada vegada que augmenta la seva concentració. Es a dir, que si les primeres cent parts per milió d’un gas d’efecte hivernacle retenen dos watts/m2, les cent següents en retindran, diguem, un o un i mig, i les cent següents només mig o tres quarts, etc. Es el que es diu un increment logarítmic, per contrapunt a un increment exponencial.

Si acceptem que el que diuen els experts de l’IPCC, trobem que, des del principi de l’era industrial:

- El CO2 ha passat de 280 a 380 ppm; aquest augment de 100 ppm ha provocat una retenció de 1,7 watts/m2.
- El metà ha passat de 0,7 a 1,8 ppm; aquest augment de 1,1 ppm ha provocat una retenció de 0,5 watts/m2.
- El NO2 ha passat de 0,27 a 0,32 ppm; aquest augment de 0,5 ppm ha provocat una retenció de 0,1 watts/m2
- Aquets augment de la retenció de calor per aquests tres gasos d’efecte hivernacle, que és de 2,3 watts/m2, ha causat un augment de temperatura de 0,7 ºC.

Actualment, el CO2 augmenta de 2 ppm per any aproximadament. Si suposem que aquest augment continuarà durant tot el segle, ens trobem que, l’any 2100, hi haurà 600 ppm de CO2 (+ 220). Els altres dos gasos, que tenen una durada de vida a l’atmosfera relativament curta, augmentaran relativament poc.

Tenint compte de que l’efecte d’aquests gasos sobre l’efecte hivernacle és del tipus logarítmic, aquest augment del CO2 tindrà un efecte que no és senzill de calcular, però que, segons els experts, serà el següent:

- segons Lindzen 0,64 ºC
- segons Kondratjew i Mosalenko 0,87 ºC
- segons Charnock i Shine, 1, 46 ºC

Ara bé, les previsions del IPCC són molt més pessimistes. Ens diuen que:

- en el cas que el CO2 augmenti a 600 ppm, la temperatura global augmentarà de 1,8 ºC
- en el cas que el CO2 augmenti a 700 ppm, la temperatura global augmentarà de 2,4 ºC
- en el cas que el CO2 augmenti a 800 ppm, la temperatura global augmentarà de 2,4 ºC
- en el cas que el CO2 augmenti a 850 ppm, la temperatura global augmentarà de 2,8 ºC
- en el cas que el CO2 augmenti a 1250 ppm, la temperatura global augmentarà de 3,4 ºC
- en el cas que el CO2 augmenti a 1550 ppm, la temperatura global augmentarà de 4,0 ºC

Perquè l’IPCC troba aquests valors?. Doncs perquè els seus experts es llancen a fer una sèrie de càlculs dits de “retroelimentació”. Es a dir, preveuen que si augmenta la temperatura de l’aire, la quantitat d’aigua evaporada dels mars augmentarà, es formaran més o menys núvols en funció d’aquest augment, la quantitat de vapor d’aigua a l’atmosfera augmentarà, fent-ho també el seu efecte hivernacle (recordem que l’efecte hivernacle del vapor d’aigua és més important que els dels altres gasos d’efecte hivernacle), etc, etc. Preveuen tota una sèrie d’esdeveniments dels que no se sap pas massa bé com evolucionaran en realitat. Totes aquestes previsions les converteixen en models matemàtics, que van calculant el que passarà, pas a pas. Si una sola d’aquestes previsions és errònia, l’error es va acumulant a cada pas del programa.

De vegades, els resultats d’aquests errors es van anul•lant. Però de vegades es van acumulant. Per això els experts del IPCC donen uns límits màxim i mínim al seu resultat. Així, pel cas d’una augment del CO2 a 600 ppm, donen un augment de temperatura mitjà de 1,8 ºC, amb un marge que va de 1,1 a 2,9 ºC.

Està clar que si ja hi ha discussions entre els que calculen quelcom de tan “senzill” com l’efecte del CO2 sobre la temperatura, i els resultats que ens donen varien tant, quina confiança podem tenir quan a aquest càlcul s’hi afegeixen les retroalimentacions? La resposta és que, al menys, hem de tenir dubtes raonables sobre les previsions del IPCC.

Quan, en els models del IPCC surt al final un augment de la temperatura que va de 1,8 a 4,0 ºC, és perquè a l’efecte directe del CO2 se li afegeix altres “forçaments” i retroalimentacions, a més de canvis circulatoris de les corrents marines que modifiquen la posició dels anticiclons, i de la disminució de la quantitat de CO2 que la terra i els oceans podran absorbir, i que aneu a saber si es compliran o no. No ho sabem nosaltres ni els experts.


El cas dels núvols

Una de les tantes coses que encara no s’entenen del tot és com es formen els núvols. Millor dit, com es forma cada tipus de núvol. Això depèn de molts factors, entre els que hi ha la concentració d’aerosols i la radiació còsmica.

Segons el tipus de núvol, pot ajudar a escalfar o a refredar la terra:

- Els núvols baixos i espessos i de temperatures càlides reflecten molta llum solar i emeten des del seu damunt una radiació infraroja important cap a fora. Per tant, refreden la superfície.
- Els núvols alts i fins, de petits cristalls de gel, són transparents a la radiació solar i la seva emissió cap a l’espai és petita perquè la seva superfície és molt freda. Per tant, augmenten la superfície de la terra.

Ni els experts del IPCC ni ningú és capaç avui dia de dir quin tipus de núvol es formarà amb més freqüència al canviar la temperatura de l’aire. Aquest és un dels fenòmens que poden generar més dubtes sobre la fiabilitat dels models en que es basen les previsions dels experts.

dilluns, de novembre 12, 2007

Les temperatures del mes de setembre


Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 0,85 ºC, el segon setembre més calorós (el darrer rècord el té l’any 2005)
Oceà = + 0,38 ºC, el novè setembre més calorós ( el rècord el té l’any 1997)
Terra i oceà = + 0,51 ºC, el cinquè setembre més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,84 ºC, el segon setembre més calorós (el rècord el té l’any 2005)
Oceà = + 0,45 ºC, el sisè setembre més calorós ( el rècord el té l’any 2003)
Terra i oceà = + 0,60 ºC, el quart setembre més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,89 ºC, el cinquè setembre més calorós (el rècord el té l’any 1997)
Oceà = + 0,32 ºC, l’onzè setembre més calorós ( el rècord el té l’any 1997)
Terra i oceà = + 0,41 ºC, el setè setembre més calorós (el rècord el té l’any 1997)

Si agafem el període que va del mes de gener al mes de setembre, hi trobem que la terra ha batut un rècord de temperatura en aquest 2007, tant globalment (+ 1,04 ºC) com a l’hemisferi nord (+1,31 ºC), mentre que, a l’hemisferi sud, la terra s’ha escalfat menys durant aquest període (+ 0,51ºC), essent el cinquè anys més calorós.

Més dades i comentaris interessants a http://www.ncdc.noaa.gov/oa/climate/research/2007/sep/global.html#temp

Mitges veritats

El panorama catalanista està imbuït de certeses que no són més que mitges veritats. O veritats a mitges, que és el mateix. Els “gurus” de la mediocritat, del nacionalisme i del independentisme volen enganyar a la resta d’Espanya (diuen que fan pedagogia) i als catalans explicant que tots els mals de Catalunya venen d’Espanya, o de Madrid. Trobo aquesta actitud poc seriosa.

Passo a comentar algunes mitges veritats. Una històrica i dues econòmiques.


La pèrdua de les llibertats del 1714

Catalunya va perdre les seves llibertats l’any 1714, de la ma del Borbó Felip V. De quines llibertats ens parlen? Catalunya tenia un règim foral que es corresponia més amb l’edat mitjana que amb l’edat moderna, i aquest règim foral era més un fre que un agulló pel progrés.

Intentar resumir la història de Catalunya del 1630 al 1750 en tres paràgrafs és una barroeria i una temeritat, però es pot intentar presentar unes poques idees bàsiques d’aquest període tant intens de la nostra història.

Catalunya, al acabar el segle XVII, tenia els mateixos habitants que cent anys enrere, el que demostra l’estancament econòmic que va patir durant gairebé tot el segle.

Catalunya, amb les seves llibertats (i probablement a causa d’elles), ve ser un niu de bandolers fins cap al 1680.

Catalunya, quan el 1640, es va rebel•lar contra els Austries i es va decantar cap a França, va poder comprovar dues coses: que era incapaç de governar-se per ella mateixa i que França la tractava pitjor que Castella. Quan Catalunya va decidir tornar cap a Espanya, com a resultat de la rebel•lió poc responsable, es va perdre la Catalunya Nord.

Només cap a l’any 1680 les llibertats de Catalunya varen poder concretar-se en alguna cosa útil. A causa de la seva independència monetària, no va sofrir els greus inconvenients de la enorme inflació de la moneda castellana ni la salvatge deflació subsegüent, que va portar la fam a Castella. A Catalunya, una certa estabilitat monetària a partir de 1660, amb una inflació reduïda, va permetre l’acumulació de capital, amb la corresponent recuperació de l’economia catalana, que fins llavors havia estat una de les més endarrerides de la península.

Quan, el 1714, el decret de Nova Planta va anul•lar tots els privilegis i furs catalans, en va seguir una quinzena d’anys en què l’economia catalana va estar a prop de la ruïna, a causa d’una transformació massa brutal. Però desprès va resultar que l’anul•lació dels privilegis va afavorir insospitadament Catalunya, ja que va fer que els catalans haguessin de mirar endavant. A més, els catalans varen tenir els mateixos privilegis que els castellans en el regne. Es a dir, varen poder comerciar lliurement amb Amèrica.

Dir que Catalunya va perdre les seves llibertats el 1714 és una veritat. Però una veritat a mitges, ja que aquesta pèrdua va ser un dels fonaments de la prosperitat catalana. Aquesta pèrdua va permetre a Catalunya de passar de l’edat mitjana a la moderna.

La veritat completa és que el millor per Catalunya hagués estat que es perdessin els privilegis i furs antiquats, i que es conservessin els que donaven un cert avantatge, com es va fer a les “províncies exemptes”, és a dir, al País Basc i a Navarra. Però el País Basc i Navarra varen escollir el camp guanyador, i Catalunya, no. Qui va tenir la culpa d’aquesta equivocació?


El balanç fiscal

S’ha posat de moda entre els nacionalistes i els independentistes demanar la publicació del balanç fiscal. Aquest balanç fiscal permetrà de demostrar que, en els comptes de l’estat, Catalunya és una regió que paga més del que rep. El que és una veritat com un temple. Però que no és tota la veritat econòmica de Catalunya envers Espanya.

També Alemanya, al si de la Unió Europea, és un estat que dona més al pressupost comú del que rep. Discuteixen per disminuir aquest dèficit, però continuen, malgrat tot, dins de la Unió, i pagant. Per què? Per què els alemanys són així, altruistes, generosos, solidaris? No. Alemanya continua dins de la Unió, i pagant, malgrat el seu dèficit fiscal, perquè l’economia és molt més que la fiscalitat. L’economia és també transferència de capitals i de rendes. I Alemanya, dins de la Unió, té uns balanços de transferència de capitals i de rendes positius. I aquests balanços són més importants que el balanç fiscal.

El mateix passa a Catalunya dins d’Espanya. El balanç fiscal li és negatiu. Però, i els altres? Per què no se’n vol parlar? Perquè, econòmicament, ara per ara, a Catalunya li és beneficiós estar dins d’Espanya. Demanar només el balanç fiscal i oblidar-se de la resta de l’economia és una altre mitja veritat.


La manca d’inversions

Ai, la manca d’inversions! Quins escarafalls que en fem. Dir que a Catalunya hi ha mancat inversions de l’estat central durant els darrers deu anys és veritat. Com han mancat a Galícia, a València i a altres llocs. Inclòs a Madrid.

A Madrid, dieu? Si a Madrid s’hi ha fet desenes de quilòmetres de metro! Es veritat, però el metro de Madrid ha estat pagat, en gran part, per la Comunitat i per l’Ajuntament de la capital. L’estat central n’ha pagat una part relativament petita.

Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat han estat capaços, durant el mateix període, de fer un avanç substancial al metro de la ciutat i de l’àrea metropolitana. Per què? Per dues raons, una estructural i una altra circumstancial. Una estructural, ja que a Catalunya tenim altres despeses que no té la comunitat de Madrid, com és la defensa de la nostra cultura, la defensa del català, etc, que, ho vulguem o no, ens costen diners i temps. Diners i temps que no podrem dedicar a infraestructures. La circumstancial és que, desprès del desastre del Carmel, les obres s’han gairebé parat.

A Catalunya, ho hem de reconèixer, no sabem decidir ni fer inversions públiques: el Carmel, la manca de previsió de l’eix transversal... I l’AVE del que, recordem-ho, el trajecte va ser decidit per consens entre els diversos ajuntaments (entre els que hi havia el senyor Montilla), la Generalitat del darrer període del president Pujol i el ministeri, obviant les dificultats tècniques que, ja llavors, els que consensuaven tenien l'obligació d'haver previst que hi hauria ... I el túnel de l’AVE per sota Barcelona, que encara es discuteix...

A més, Catalunya és incapaç de decidir quines infraestructures s’han de prioritzar. En tenim molts exemples: el quart cinturó, la línea d’alta tensió, etc. La Generalitat ha esta incapaç, des de fa almenys deu anys, de detectar els problemes i de exigir-ne la solució quan eren de competència estatal. Diputats catalans (i catalanistes) han aprovat gairebé sempre els pressupostos de l’estat central, amb la seva manca d’inversions per Catalunya inclosa. I no recordo que mai s’hagi exigit, clar i fort, una inversió substancial per rodalies. Fins ara, que no funcionen.

La veritat sencera és que a Catalunya hi manquen inversions, sense cap dubte, però que els responsables no es troben només a Madrid.


Conclusió

Els mediocres, els nacionalistes i els independentistes, amb aquestes mitges veritats, no enganyen a ningú de fora de Catalunya. Allà ja han après que les protestes polítiques de Catalunya no són, gairebé mai, serioses. Els és molt senzill el rebatre-les.

Potser el que pretenen els mediocres, els nacionalistes i els independentistes és enganyar als catalans. Si és així, és que ens prenen per enzes. Si voleu trobar una altre causa per justificar l’abstenció, aquesta n’és una més.

No sé si els nostres polítics, amb aquestes mitges veritats, ens volen enganyar (que seria greu) o senzillament que, ignorants, se les creuen (que no sé si seria encara més greu). El que si sé és que estan creant un sentiment de desafecció, no envers Espanya, com ara és moda de dir, sinó envers ells mateixos.

A veure si, d’una vegada, Catalunya arriba a tenir un o dos líders (com a la primera època del president Pujol), que ens diguin la veritat sencera (no mitges veritats), que es facin respectar a fora de Catalunya per la seva seriositat, i que facin tirar endavant aquest projecte que, ara per ara, els mediocres, els nacionalistes i els independentistes tenen encallat: tirar Catalunya endavant.