diumenge, de març 30, 2014

Munors de 18 anys en risc de pobresa


Aquests últims dies hi ha hagut una polèmica protagonitzada pel ministre d'Hisenda, el senyor Montoro, sobre dos informes de Càritas, un publicat per Càritas Espanya i el segon per Càritas Europa, en els que es mostra de manera contundent la dimensió dels efectes socials de la crisi sobre les persones més pobres, i en els que s'indica que Espanya és el segon país de la Unió Europea amb l’índex de risc de pobresa infantil més important, superat només per Romania. El percentatge a Espanya dels menors de 18 anys que es troben en risc de pobresa era del 30 % el 2012, per un 21 % de la mitjana europea. A França, aquest percentatge era del 19% i a Alemanya del 15 (encara no es coneixen les dades de 2013)

Per precisar, direm que el llindar de pobresa es fixa en el 60 % de la mediana dels ingressos de la població. Segons les dades de l' INE de 2012, a Espanya el valor del llindar de pobresa d'una llar d'una sola persona era de 7.182 euros anuals. Una persona amb uns ingressos inferiors als valors del llindar de pobresa segons el tipus de llar que li correspongui es considera que està en risc de pobresa.

Al ser interpel·lat sobre les dades contingudes a aquests informes de Càritas, el ministre va contestar dues coses: primera , que els informes que elabora Càritas sobre la pobresa a Espanya "no es corresponen amb la realitat" perquè només es basen en "mesures estadístiques", i li va demanar a aquesta organització que no "provoqui" debats en aquest sentit, i segona, que això s'arreglava amb creixement econòmic.

Té raó parcialment el ministre quan diu que aquestes dades no són exactes, ja que són estadístiques . En efecte, per realitzar l'Enquesta de Condicions de Vida s'estudien uns 1.000 llars i es fan unes 2.000 entrevistes a cada país. A les estadístiques sempre hi ha un marge d'error, que en aquest cas és de l'ordre d'un 1% per dalt i per baix. El tercer país d'Europa en pobresa infantil és Bulgària, que té un 28%, dos punts menys que l'espanyola, més enllà del marge d'error estadístic. Per tant, posar en dubte que Espanya és el segon país d'Europa en pobresa infantil és, si més no, una temeritat del ministre. I la tendència és que aquesta pobresa infantil està augmentant a Espanya, ja que era del 25 % el 2004.


Diu el ministre que això es resol amb creixement econòmic. Però ho hem de matisar, ja que depèn com sigui aquest creixement econòmic. Aquests darrers anys, el percentatge del Producte Interior Brut espanyol corresponent a la remuneració dels assalariats ha anat disminuint, el que vol dir que, encara que hi hagi creixement econòmic, serà pel cantó financer, i no pel cantó dels sous. En resum, encara que hi hagi creixement econòmic, amb el model econòmic actual, el problema de les persones que es troben en risc d’exclusió no solament no s’arreglarà, sinó que anirà empitjorant, almenys durant els propers anys.


 Es clar que això no preocupa gaire al ministre ni als del PP, el que demostra la seva sensibilitat social. A més, no volen veure que un augment de la desigualtat social dificulta el creixement econòmic, com està àmpliament demostrat.

dissabte, de març 22, 2014

L'acidificació dels oceans

Un 25 - 30% de les emissions de CO2 a l' atmosfera va als oceans. És a dir, de les més de 30.000 milions de tones de CO2 emeses anualment a l'atmosfera, de l'ordre d'uns 10.000 milions es dissolen als oceans.

El CO2 dissolt en l'aigua reacciona amb aquesta, donant lloc a un ió H+ i a un ió bicarbonat HCO3- , segons la reacció

CO2 + H2O = H+ + HCO3-

A l'aigua del mar, els ió H+ formats en la reacció anterior reaccionen amb els ions carbonat CO3= existents en l'aigua (provinents de la meteorització de les roques), donant lloc a un altre ió bicarbonat

H+ + CO3 == HCO3-

La reacció global és , doncs

CO2 + CO3= + H2O = 2 HCO3-

Aquesta reacció no és completa, ja que l'equilibri entre el CO2 dissolt els ions carbonat i bicarbonat se situa , en les condicions de l'Atlàntic Nord , aproximadament en un 90% de bicarbonat , un 9% de carbonat i un 1 % de CO2 dissolt . En no ser completes , es produeix un augment dels ions H+ en l'aigua del mar, el que es coneix com acidificació dels oceans . La concentració total dels tres és de l'ordre de 2 × 10-3 mol / kg .

El pH mesura l'acidesa de l' aigua . Des de l'inici de la revolució industrial s'estima que el pH de l' oceà ha disminuït en 0,11, des d'un pH inicial de 8,18. Pot semblar poc, però, al ser el pH una funció logarítmica, l'increment d’ions H+ a l'aigua dels oceans ha crescut un 29 %. Es calcula que, si es continua emetent CO2 a l' atmosfera al ritme actual, l'any 2100 el pH s'haurà reduït de 0,3 a 0,4, que equival a un augment del 100 al 150 % de la concentració d'ions H+.


Com que una bona part dels organismes marins necessiten calcificar-se per existir, i que un augment del pH a causa de la dissolució de CO2 a l'aigua dels oceans condueix a una disminució de la concentració d'ions carbonat, pot arribar un moment en què no hi hagi prou ions carbonat per a la calcificació dels organismes. Això es produeix quan la concentració d'ions carbonat no estigui sobresaturada .

A algunes zones de les aigües àrtiques i antàrtiques, on es dissol una major quantitat de CO2 a l'aigua, a l'estar aquesta més freda, ja s'ha arribat a un nivell de concentració de ions carbonat inferior a la saturació, i ja s'estan començant a trobar petites criatures amb indicis de dissolució de les seves closques càlciques.

Però la calcificació no és l'únic procés que es pot veure alterat per l'acidificació dels oceans, ja que l'augment de la concentració de CO2 dissolt té el potencial d'alterar la fisiologia bàsica de molts organismes marins. Tots els organismes produeixen CO2 en respirar. I han de desempallegar-se d'aquest CO2 per prevenir la seva pròpia acidificació. Nosaltres tenim uns mecanismes molt bons per alliberar-nos d'aquest CO2, però no tots els animals respiren de la mateixa manera que nosaltres, i molts d'ells tenen sistemes per desempallegar-se del CO2 pitjors que el nostre.

Els crancs, per exemple, es mouen molt i produeixen, per tant, molt CO2 . Se’n lliuren mitjançant la generació de bicarbonat a les seves cèl·lules. Altres animals més sedentaris, com les pegellides o lapes, no tenen sistemes tan sofisticats com els crancs per eliminar el CO2 que produeixen, ja que per la seva baixa activitat en produeixen poc. Aquest tipus d'organismes és molt més propici a tenir acidosi amb una acidificació dels oceans.

La reproducció dels petits animals marins és especialment sensible a l'acidificació dels oceans, ja que molts ous són fertilitzats per l'esperma a l'aigua. Al ser, tant ous com esperma, de grandària molt reduïda, són molt sensibles a les condicions químiques de l'aigua.

Una altra fase del desenvolupament dels invertebrats sensible a l'acidificació és la seva fase larval, on desenvolupen petits esquelets de carbonat de calci que els permeten nedar correctament i, per tant, poder menjar. Amb les condicions de pH que s'esperen per finals de segle, és molt probable que hi haurà menys larves que podran desenvolupar aquest miniesquelet, pel que, al no poder alimentar-se, no arribaran a convertir-se en animals adults.

I, recordem, aquest animals petits són la base de la cadena alimentària dels oceans, que ens pot afectar molt negativament si disminueix la pesca.

Per totes aquestes raons, l'acidificació dels oceans es coneix com el bessó "malvat" del canvi climàtic.

diumenge, de març 16, 2014

El nou Pla Hidrològic de l’Ebre

El govern central acaba d’aprovar mitjançant un reial decret el nou Pla Hidrològic de la conca del riu Ebre. El reial decret té 195 pàgines, amb molts annexes, de manera que és complicat resumir-lo en una pàgina. Parlarem de dues coses: de les quantitats reservades per a usos futurs i del cabal ecològic al delta.

Les quantitats reservades per a usos futurs són les següents:


Veiem que no es recondueix el transvasament al País Valencià, que era, en èpoques del govern Aznar, de 1.050 hectòmetres cúbics (Hm3) anuals. En canvi, s’han conservat els 6.650 Hm3 per l’Aragó que també havia previst el govern Aznar.

Si mirem el cabal anual del riu mesurat a Tortosa, podem veure com el cabdal mitjà des de l’any hidràulic 1989/90 fins al darrer conegut, 2010/11, ha sigut de 8.657 Hm3/any, amb un mínim de 4.121 i un màxim de 14.051.


 Si al cabal mitjà li restem les quantitats reservades, ens quedem amb 8.657 – 7.249 = 1.408 Hm3/any a Tortosa, quantitat molt insuficient, com veurem seguidament.

El cabal ecològic que contempla el reial decret a Tortosa és de 3.220 Hm3/any, és a dir uns 100 m3/segon (superior al del Pla del govern Aznar, que era de 2.520, equivalents a 80 m3/segon), que, segons la Generalitat, són clarament insuficients per poder assegurar que el Delta es conservi i no es salinitzi. Encara que no es veu gens clar que es pugui garantir, en mitjana, el cabal ecològic que proposa el govern central.

La Generalitat s’ha alineat amb la Plataforma per a la Defensa de l’Ebre, i demana un cabal ecològic de més del doble, 7.000 Hm3/any (220 m3/segon). El problema és, per la Generalitat, que va estar d’acord amb el Pla del govern Aznar, amb l’única modificació que el cabal ecològic hauria de ser de 3.950 Hm3/any (125 m3/segon).

En resum, el vell problema de l’Ebre ha ressuscitat, com es podia preveure amb un govern del PP. Sembla que el transvasament al País Valencià ha caigut, però es conserven les reserves per l’Aragó (la presidenta de l’Aragó és un pes pesat del PP). Si no es torna a derogar, aquest nou Pla Hidrològic de l’Ebre és la sentència de mort pel Delta. Amb el problema afegit que la posició de la Generalitat no és gens sòlida, ja que havia acceptat un cabal ecològic netament insuficient, probablement per raons purament polítiques (llavors tenia un pacte amb el PP), que ara pagarem molt car. I recordem que un tal Artur Mas va ser Conseller en Cap del 2001 al 2003, a l’època del pacte amb el PP.

dilluns, de març 10, 2014

La petjada de carboni

Acabo de calcular la meva petjada de carboni i em surt que és de 6,6 tones de CO2 per any (0,5 tones de CO2 a casa, 1,9 tones de CO2 pel transport i 4,2 tones de CO2 per altres consums). A Espanya la mitjana és de 7,7 tones per any i en els països industrialitzats és d'11. Com en el món hi ha 7.000 milions d'habitants i l’any 2012 es van emetre 34.500 milions de tones de CO2, la petjada de carboni mitjana és de 4,9 tones per cap.

Diuen els experts que perquè l'augment global de la temperatura no sobrepassi 2 ºC, les emissions de CO2 s’han de reduir un 60% d'aquí a l'any 2050. En aquells dies el planeta tindrà 9.000 milions d'habitants, de manera que la petjada de carboni mitjana s'hauria de reduir fins a 1,5 tones de CO2 per barba. El que em sembla una missió impossible, a no ser que el preu dels combustibles fòssils augmenti de manera molt important.

De manera que si els especialistes del canvi climàtic no s’equivoquen, el futur que ens espera és, o bé fregir-nos, o bé tornar a una vida molt més austera. O potser les dues coses al mateix temps.

Aquí es pot calcular la petjada de carboni.

dissabte, de març 08, 2014

Malgrat 1914 – Moviment marítim

La Vanguardia del dissabte 7 de març del 1914 publicava que, des del port de Barcelona, s’havia despatxat el vapor holandès Rijn, amb destí a Malgrat.


divendres, de març 07, 2014

El principi del fi?

Al blog Our Finite World s'acaba de publicar un estudi molt inquietant sobre el futur del petroli (Beginning the end - Oil companies cut back on spending). Ja sabem que sense petroli el món, tal com el coneixem, s'enfonsarà. Doncs bé, sembla que les empreses petrolíferes privades estan disminuit les inversions per trobar, explorar i desenvolupar nous jaciments, el que vol dir que la producció de petroli s'estancarà o disminuirà, mentre el consum segueix augmentant. Em direu que aquestes empreses privades només representen el 35% de la producció mundial de petroli. Però es dona el cas que les empreses publiques són majoritàriament deficitàries, i que necessiten cada vegada més capital privat.

Per què aquestes empreses petrolíferes disminueixen les inversions? Doncs perquè el preu del petroli és massa baix per poder treballar. Recordem que aquest preu està, des de fa gairebé tres anys, entre 105 i 110 dòlars per barril. Doncs bé, la meitat de la industria petrolífera necessita preus de més de 120 dòlars per barril per poder seguir existint, i el 25% necessita preus d'almenys 130 dòlars. I les nostres economies no poden pagar aquests preus.

El que diu aquest blog té moltes possibilitats de ser cert, ja que està basat en estudis molt seriosos, com ho podrà comprovar qui el llegeixi. Si de veritat l'encerta, la crisi que estem passant serà una broma comparat amb la que vindrà.

I no oblidem que Rússia subministra el 26% del gas natural i més del 40% del petroli que consumeix Europa, i la crisi de Crimea podria accelerar aquest augment del preu del petroli.

I nosaltres, amb les nostres caralladetes.

Kopits 45 Industry needs oil prices over 100
Per veure la figura amb més claredat, la versió original es pot trobar aquí: original presentation.



dimarts, de març 04, 2014

El futur que ens espera

El senyor José Luis Oller-Ariño, economista i antic director de la Borsa de Barcelona, opina que el diagnòstic de la situació socioeconòmica actual que creu que la política està sotmesa a l'economia, que la democràcia està sotmesa als mercats, que la desigualtat creix, que l'estat del benestar s'està desmuntant pel designi dels seus enemics, i que el capitalisme està descontrolat, no és més que una retòrica buida, encara que la defensin fins i tot publicacions suposadament conservadores.

Diu aquest senyor que el que passa no és més que el símptoma i les conseqüències d'un corrent potentíssim: 500 milions de ciutadans asiàtics (de moment, ja que són 3.000 els que fan cua) inunden el planeta de manufactures barates que enfonsen els nostres mercats, els nostres sous, els nostres beneficis, la nostra ocupació i, com a conseqüència, els ingressos dels nostres governs. Com que la política no pot donar més que el que l'economia pot pagar, qualsevol discussió sobre si hi ha d'haver més o menys austeritat és patètica. L'economia no pot pagar més sense créixer, i el creixement és complicat a causa del deute públic i privat i per la competència global.

Per això, continua, la terapèutica de més recerca, més educació, més sanitat, més justícia, més igualtat, no és més que un tòpic irreflexiu, ja que tot això no ho podrem pagar. Hem de reinventar com educar, curar, jutjar, investigar, etc., gastant 50.000 milions menys a l'any. Mentre ho intentem, una quantitat cada vegada més important d'asiàtics molt treballadors anirà igualant la distribució mundial de la renda, reduint la nostra i augmentant la seva.

Un diagnòstic que té el mèrit de ser senzill i clar.

El premi Nobel d'economia 1996 James Mirrlees ho explica d'una altre manera: el gran fenomen econòmic és que mentre la desigualtat entre països pobres i rics disminueix, dins de cada pais, en canvi, augmenta. I és perquè els països rics inverteixen cada vegada més als països pobres per aprofitar els seus sous baixos, i així donen accés als països emergents a les seves mateixes tecnologies productives. Però aquests capitals que la gent rica dels països rics inverteixen als països pobres els detreuen de les economies dels seus propis països, amb el resultat que els sous dels països rics baixen.

Per això, a Occident, els que per guanyar-se la vida només tenen la seva força de treball i el seu talent veuen com baixen els seus ingressos, mentre que, en canvi, els poquíssims que tenen capital per invertir-lo als països emergents guanyen cada vegada més. Aquesta és la raó per la que els països pobres ho són cada cop menys, però dins dels països rics, tant els pobres com els rics ho són cada vegada més, i les classes mitjanes es van empobrint. Aquest procés ens pot portar a tornar a les grans desigualtats de la revolució industrial, amb tota la seva inestabilitat política i social.

Les opinions d'aquests dos senyors eren al diari de diumenge i d'avui mateix.

Es clar que un es pregunta com pot ser que aquí, amb uns tipus d'imposts més o menys com als altres països del nostre entorn, es tingui una recaptació de l'ordre de 10 punts percentuals menys del PIB. Com pot ser que les empreses paguin uns beneficis més petits que els contribuents assalariats? Com pot ser que les SICAV siguin tributant un ú per cent? Com pot ser que les rendes del treball paguin més que les del capital? Com pot ser que tinguem una economia submergida de 5 a 10 punts percentuals superior a la d'altres països europeus? Potser si tot això es corregís podríem educar, curar, jutjar, investigar, etc., sense necessitat d'haver de gastar 50.000 milions menys, cosa que és molt complicada de fer. Però cap governant, ni central, ni regional, ni local, fan ni faran res: tenen massa por dels que de veritat tenen el poder a aquest país.

Hi ha alguna raó per ser optimista?

Misèries del minifundisme sobiranista català

No sé si el que escriu en Jordi Barbeta a la Vanguàrdia d'avui en un article del mateix títol és o no veritat. Però si ho és, n'hi ha per llogar-hi cadires. Diu:

"Segons un sondeig en poder d'alguns partits, una candidatura sobiranista unitària a les eleccions europees hauria arrasat gràcies a un augment específic de la participació a Catalunya que proporcionaria cinc diputats soberanistes a Estrasburg. El segon partit només n'obtindrà un. L'acord no va prosperar per una cosa tan trascendent des del punt de vista del procés català com que el candidat proposat per ERC no estava disposat a anar de segon. El mateix sondeig pronosticava, en cas que els sobiranistes es presentessin per separat, un resultat de dos a un a la pugna CiU-ERC, amb possibilitat d'empat, encara que el segon escó de CiU se'l quedaria el PNB. El sondeig no descartava en aquest cas que CiU i ERC es veiessin superats pel PSC després d'una campanya espanyolitzada pel PP pel PSOE."

Ja quan es va celebrar el referèndum per l'estatut, ERC va preconitzar l'abstenció, donant arguments als unionistes que afirmen que l'estatut no va interessar gaire gent ja que l'abstenció va ser del 50 %. Ara, els mateixos, amb una excusa ridícula, fan perdre l'oportunitat al moviment sobiranista de tenir un excel.lent resultat electoral i una representació significativa al parlament europeu.

Com conclou en Jordi Barbeta, "si no fos per la fúria de l'antisobiranisme espanyol, el minifundisme polític català ja hauria convertit el procés en una altra il·lusió perduda."

I després s'estranyen que siguem profundament escèptics respecte de la politiqueta catalana.

diumenge, de març 02, 2014

Nou diputats del PP voten a favor de la consulta

Sí, ja sabem que va ser per error, però el que per a mi és important no és l'error en si mateix (errar és humà), sinó com es va produir: el portaveu del PP al Parlament es va equivocar en una primera  instància, i va fer un signe amb els dits indicant que es votés que sí. Al cap d'un moment es va donar compte de l'error i, diuen les notícies, va fer un signe amb dos dits (senyal de vot negatiu, segons ens expliquen), però nou dels seus diputats no es van adonar del subtil canvi de posició dels dits del portaveu i van votar sí.

Què vol dir això? Que els diputats, sinó tots, sí una bona part, no saben el que voten ni, potser, els importa el més mínim; l'única cosa que els deu importar és fer el que mani el partit per tornar a estar a les llistes, a poder ser en en una posició elegible, per poder continuar a viure de la rifeta.

Això no és nou. Ja fa temps el diputat Manuel Pizarro ve deixar el seu escó del Congrés perquè, va dir, la seva feina només consistia en apretar el botó que el partit li digués que havia d'apretar. Més recentment, el senador Paco Granados (que va ser persona important a la Comunitat de Madrid fins que va ser defenestrat per la lideressa Espe) ha dimitit del Senat per tenir diners a Suïssa, segurament no declarats, ha posat com a excusa de la dimissió que ja estava avorrit de no fer més que votar el que li manessin.

Això és democràcia? Penso que no. El diputat també ha de ser responsable davant els electors, i no només davant del seu partit, però aquesta independència dels diputats no interessa. Per aquesta raó les llistes electorals són tancades. Però les llistes obertes tampoc resoldrien el problema, ja que es fa difícil conèixer tots els candidats de totes les llistes provincials. L'única solució és fer circumscripcions electorals més petites, cadascuna amb un diputat. Així tindríem el nostre diputat, que seria una mica menys dependent dels partits i una mica més dependent del votant. La democràcia hi guanyaria, però no tinc cap esperança de veure-ho ni a Catalunya ni a Espanya. Tinc, però, el consol de que ja ho he viscut a França.