dissabte, de març 31, 2018

Els comptes municipals de l’any 2017 (Ingressos)

Els comptes municipals de l’any 2017 s’han tancat amb uns ingressos de 21,17 milions d’euros i unes despeses de 19,16 milions. És a dir, amb un superàvit de 2,01 milions.

El romanent de tresoreria líquid (és a dir, en euros comptants i sonants) a final del 2017 era de 6,14 milions, mentre que un any abans era de 3,79 milions.

El deute financer de l’ajuntament ha disminuït de 3,52 milions a finals del 2016 fins a 2,44 a finals del 2017.

Els gràfics següents ens donen l’evolució dels ingressos i de les despeses dels darrers anys.




Avui analitzarem els ingressos.

Capítols 1 i 2 - En primer lloc, els impostos municipals, que han representat 10,02 milions, l’import més elevat dels darrers anys.

·         L’element més important ha estat, com sempre, la contribució urbana (IBI urbà), que ha sigut de 6,88 milions, un augment del 8,2 % respecte del 2016.

·         Després, i molt lluny darrere, tenim l’impost de l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (la plusvàlua), amb 1,14 milions, un 29,5 % més que el 2016.

·         L’impost sobre els vehicles ha estat de 0,96 milions, un 2,8 % més que l’any anterior.

·         L’impost sobre activitats econòmiques, amb 0,55 milions, un 10,4% més que l’any 2016.

·         Finalment, l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres ha sigut de 0,46 milions, un 63 % més que un any enrere.



Capítol 3 - Pel que fa a taxes i altres ingressos, el total ha sigut de 5,00 milions, el valor més elevat des de l’any 2010.

·         La taxa més elevada ha sigut la de recollida i tractament d’escombraries, amb 1,95 milions, per 1,94 milions l’any 2016.

·         Segueixen les multes, amb 0,61 milions, igual que l’any 2016.

·         Com a tercer ingrés més important d’aquest capítol hi trobem la compensació de companyies elèctriques i de gas, amb 0,24 milions, per 0,23 l’any anterior.

·         Un altre capítol és el de les entrades de vehicles (guals) i reserves de la via pública, amb 0,17 milions, per 0,16 el 2016.

·         Finalment, per no allargar-nos excessivament, veiem que les sancions per infraccions a ordenances han disminuït: 0,17 milions el 2017 per 0,26 el 2016.



Capítol 4 – Són les transferències corrents, és a dir, les que no van per finançar inversions. L’ajuntament ha rebut 5,50 milions, la xifra més elevada des de que fem aquest seguiment.

·         En primer lloc, la participació en els tributs de l’estat, que ha sigut de 3,54 milions.

·         La Diputació ha aportat 0,79 milions per projectes diversos.

·         El Consell Comarcal ha aportat 0,43 milions.

·         El Fons de Cooperació Local de Catalunya ha aportat 0,20 milions.

·         El Servei d’Ocupació de Catalunya ha transferit 0,27 milions.

·         Pel que fa a transferències directes de la Generalitat, han sigut de 94.000 €.

Nota: El Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) té com a objecte les inversions en obres i serveis de competència municipal, i està finançat per la Generalitat.



Capítol 5Ingressos patrimonials: son els interessos dels banc pels dipòsits que hi té l’ajuntament, i els ingressos per diverses concessions.

Els drets reconeguts nets de 2017 han sigut de 0,17 milions, sensiblement iguals als de l’any anterior. El quadre següent ens en dona el detall.


Ingressos per operacions corrents

La suma dels ingressos dels capítols 1 al 5 ens dona els ingressos corrents de l’exercici. Pel 2017 aquests ingressos corrents han sigut de 20,69 milions, els més elevats de la sèrie històrica.

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar perquè aquests ingressos han sigut més elevats que mai, i si l’ajuntament podria abaixar alguns impostos. És molt còmode pels gestors tenir uns ingressos importants, que els permetent de presentar superàvits i terminis de pagament curts, però tenir diners improductius al banc no sembla la feina d’un ajuntament. I, com que la capacitat inversora és la que és, que ja veurem que no és pas massa important, la reducció d’impostos hauria de ser avaluada.


Capítol 6 – Alienació d’inversions reals: sobre aquest nom complicat hi ha les vendes de terrenys, edificis, etc. que fa l’ajuntament de coses que estan inventariades al seu patrimoni. Ja fa anys que no hi ha ingressos per aquest concepte.

Capítol 6 – Transferències de capital: la diferència entre aquestes transferències i les transferències corrents és que les de capital son subvencions per inversions concretes. L’any 2017 s’han rebut 0,45 milions per aquest concepte.



Capítol 8 - Actius financers: són els ingressos procedents del reintegrament de fiances i dipòsits. En al cas de l’ajuntament de Malgrat, de les bestretes o diners anticipats al personal.

Aquests ingressos són d’uns 35.000 € des de fa alguns anys.

Capítol 9 - Passius financers: es tracta dels ingressos per emissió de deute o per préstecs rebuts.

Al gràfic podem veure que, des del 2010, l’ajuntament no ha demanat cap préstec.


Resum dels ingressos totals

Al quadre següent podem veure els ingressos per capítol des de l’any 2011 fins al 2017, en milions d’euros.


Un altre dia ens entretindrem comentant les despeses.

dilluns, de març 26, 2018

La detenció d’un President



Ahir ens va arribar la notícia de la detenció del senyor Puigdemont a Alemanya. Fins aquí, res a dir. Esperarem a veure què diuen els jutges teutons.

Dues reaccions a aquesta detenció m’han cridat l’atenció. Una, de la senyora Rahola, demanant la investidura al Parlament d’en Puigdemont com a President de la Generalitat. La segona, la qualificació de “colpista” que el senyor Rivera fa del ex-president.

Primer: investir en Carles Puigdemont com a President de la Generalitat, sense la seva presència física al Parlament, ja sabem on ens portarà: a més empresonaments i més problemes. Ni el reglament de la càmera ni el Tribunal Constitucional permeten una investidura sense presència física. Fer el que diu la senyora Rahola seria un acte més del sentiment que de la raó. Les conseqüències serien més repressió inútil, i un retard encara més important per intentar resoldre els problemes que té Catalunya, que no són només independència sí o independència no.

El senyor Rivera. El que els gallecs en diuen un “falabarata”, un home que enraona molt per no dir res. Acusa de “colpista”, però no deu haver llegit la definició de cop d’estat: “Acció violenta i ràpida, normalment els militars o forces rebels, per la qual un grup determinat s'apodera o intenta aprofitar les fonts del govern d'un estat, desplaçant les autoritats existents”. Hi ha hagut violència? No. Hi ha intervingut militars o forces rebels? No. Algú s’ha intentat apoderar de les fonts de govern d’un estat, desplaçant les autoritats existents? No, ja que ningú ha intentat desplaçar el govern espanyol que, si no vaig errat, és l’únic govern d’un estat que hi ha ara mateix a Espanya. El senyor Puigdemont no és un colpista, ja que ho ha perpetrat cap cop d’estat, i l’amic Rivera ho sap. Però continua amb aquest qualificatiu, per alimentar la demagògia i el populisme. I això que havia vingut per regenerar el règim polític.

diumenge, de març 25, 2018

El galliner està esvalotat



No és nou que el galliner estigui esvalotat. Ja fa anys que dura. Però ara, amb l’empresonament de més dirigents independentistes, la febre augmenta. Molts dels comentaris sobre el fet que ahir, al Parlament, mentre la meitat dels diputats aplaudien els familiars dels nous presos, l’altra meitat quedaven asseguts, dissimulant, són incendiaris. La senyora Arrimadas és la diana de molts d’aquests comentaris.

Ens trobem davant d’una situació complicada, però també ridícula. D’una banda, la trista actuació dels responsables polítics del cantó independentista (irresponsables, segons en Jordi Amat), de l’altre, un govern central format per gent que la única cosa que ha fet a la seva vida és guanyar unes oposicions, que no saben fora dels temes que van estudiar quan eren joves, i que no han treballat mai fora de l’administració. Resultat, els uns per irresponsables, els altres per immobilistes, aquí qui decideix l’orientació política són els jutges. Uns jutges que, si és veritat el que diuen els diaris, comparen les actuacions de l’independentisme català amb el cop d’estat del 23 de febrer. Uns jutges, almenys el que s’encarrega actualment de la instrucció del procés, a qui el cap no els deu funcionar pas massa bé, quan fan aquest tipus de comparacions. Els que hem viscut aquell 23 F i la situació actual tenim elements suficients per dir que és molt possible que el jutge que ha fet aquesta comparació estigui malalt.

D’una situació complicada se’n pot sortir amb intel·ligència. D’una situació ridícula és més complicat sortir-ne. El primer problema, però, és que falta intel·ligència, tant d’un cantó com de l’altre.

Del cantó independentista, amb un percentatge de vots netament insuficient, es vol aconseguir una fita per la que, per començar, faria falta que fos recolzada per una majoria important de catalans. Si haguessin fet aquesta reflexió, avui no estaríem on estem.

De l’altre costat, es parla de rebel·lió, de sedició, de cop d’estat. És una llàstima que no tinguem parlamentaris com els del PNB, que tenen una formació jurídica sòlida, i que més d’una vegada  han desmuntat aquestes acusacions al Congrés dels Diputats, sense que cap parlamentari català els hagi seguit. No és estrany, ja que amb diputats del nivell del senyor Rufián, un cap privilegiat per tuitejar, però incapaç d’articular dues frases seguides, no podem anar gaire lluny.

Desmuntada CiU per la política equivocada del senyor Mas, i demostrada la incapacitat d’ERC de presentar candidats sòlids, un es pregunta quin pot ser el futur, no ja de l’independentisme, sinó del catalanisme. La culpa del que passa no només és de l’estat central, també és dels polítics d’aquí, perfectament millorables. Potser seria hora de deixar-nos de punyetes i recomençar a parlar de coses concretes, però em sembla que en serem totalment incapaços.

dimecres, de març 14, 2018

El govern dels diners

Quan el president Roosevelt es presentava a la seva primera reelecció, l’any 1932, després d’haver aplicat amb èxit el seu New Deal que va permetre als Estats Units sortir de la crisi del 1929, en un míting va pronunciar aquestes paraules: “Durant gairebé quatre anys vostès han tingut un govern que, en lloc de entretenir-se amb tonteries, es va arremangar. Seguirem amb les mànigues aixecades. Vam haver de lluitar contra els vells enemics de la pau: els monopolis empresarials i financers, l'especulació, la banca insensible, els antagonismes de classe, el sectarisme, els interessos bèl·lics. Havien començat a considerar al govern com un mer apèndix dels seus propis negocis. Ara sabem que un govern dels diners organitzat és tan perillós com un govern de la màfia organitzada ... ".

Si no sabéssim que això ho va pronunciar el president americà, diríem que aquestes paraules són d’un extremista antisistema.

El pitjor és que, 85 anys més tard, aquestes paraules són de gran actualitat. Tenim especulació, monopolis empresarials i financers, una banca insensible, sectarisme, interessos bèl·lics. I tornen a sortir els antagonismes de classe. El poder econòmic considera el govern (i no només el govern espanyol, sinó arreu) un instrument al servei dels seus propis negocis. Tornem a tenir un govern dels diners.

Com es governa Espanya? és un llibre publicat fa un any, més o menys. Analitza els últims governs democràtics com xarxes de poder que incorporen sectors d'influència política, autonòmica, empresarial, parlamentària i comunitària, entre d'altres. La comparació de les xarxes governamentals del PP i del PSOE permet estudiar com el progressiu allunyament entre els governants i els ciutadans es deu a la configuració d’aquestes xarxes de poder, que no són només polítiques, sinó que tenen una presència rellevant d'alguns grups de poder d'origen no electoral, que condicionen i dirigeixen, cada cop més, l'acció democràtica representativa.

 En aquests moments sembla que aquests grups de poder no elegits, és a dir, el que Roosevelt anomenava el govern dels diners, veuen que, amb el problema de les pensions, el Partit Popular té poc futur. La seva base electoral, els jubilats, probablement li negarà el seu vot. Sembla que no poden recolzar-se, com ho varen fer abans, amb el Partit Socialista, ja que no es fien del seu líder, Pedro Sánchez, a qui no controlen (podria ser còmic, si no fos patètic, veure com antics dirigents del Partit Socialista estan contra l’actual direcció perquè sembla que no vol deixar-se manipular pel poder econòmic). De manera que els grups de poder ja fa temps que han començat la seva campanya particular a favor de Ciutadans, que veuen com la única manera de seguir dirigint el país a la seva conveniència i d'acord amb el seu interès.

Val més que desconfiem dels partits polítics empesos per les elits extractives. Poden ser pitjor que la màfia. I, si no estem atents, també governaran Catalunya.

dilluns, de març 12, 2018

Jubilats al carrer



Els jubilats han sortit al carrer. No entenen (o potser ho entenen massa) que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social d'un govern que es vanta que l'economia espanyola va com un coet, que és la que més creix i la que més llocs de treball crea, que és l'admiració mundial, els hagi enviat una carta en què els informa que la seva pensió augmenta el 0,25%, quan l'índex de preus de consum (IPC) ha crescut un 1,6% l'any 2016 i un 1,1% l'any 2017. Han constatat que en els dos últims anys l'IPC ha crescut un 2,7% mentre que les seves pensions de jubilació ho han fet un 0,5%. Fins al 2020, les pensions podrien haver perdut un 7% del seu poder adquisitiu.

Però hi ha més. L'augment del cost de la vida no és el mateix per a tots els nivells de renda. Els que tenen un nivell de renda més baix tenen un percentatge més elevat de la seva despesa quotidiana en aliments i productes energètics (llum, gas, calefacció). I el preu d'aquests productes ha augmentat més que l'IPC: els productes energètics ho han fet un 8% entre 2016 i 2017, mentre que els aliments elaborats han pujat un 5% en aquest mateix període. Per tant, com més petita és la pensió, més s'ha notat el desfasament entre la pujada de les pensions i l'augment del cost de la vida.

A Espanya hi ha 9,2 milions de pensionistes: 8,7 milions tenen pensions contributives (és a dir, que han cotitzat) i mig milió tenen pensions no contributives. Com que hi ha 18,2 milions de cotitzants a la Seguretat Social, una simple divisió ens diu que hi ha una mica menys de 2 cotitzants per cada pensionista, el que aprofiten alguns per dir que el sistema de pensions de jubilació és inviable. Però hi ha un detall que cal tenir en compte: dels 8,7 milions de pensionistes amb pensions contributives, només 5,7 milions són pensions de jubilació. La resta són pensions de viduïtat (1,6 milions), d'incapacitat (940.000), d'orfandat (320.000) i de favor familiar (40.000). Per tant, en puritat, podem dir que hi ha una mica més de 3 cotitzants per cada pensionista jubilat, una xifra molt menys dramàtica que la que volen que ens creiem.

Si analitzem els comptes de la Seguretat Social de l'any 2016 (l'últim any del que s'han publicat els comptes) veiem que s'han pagat 112.000 milions en pensions contributives (dels quals 80.000 han estat per a pensions de jubilació), 11.000 milions per a pensions no contributives, i 10.000 milions per a altres prestacions (la majoria per incapacitat temporal i maternitat). Les cotitzacions socials han representat uns ingressos de 104.000 milions. Hi ha, en efecte, un dèficit estructural en el sistema de pensions.

Quant costaria augmentar les pensions segons l'IPC? Uns 1.500 milions el 2006 i uns 1.000 milions el 2017. Si, com fa el govern, mirem únicament la comptabilitat del sistema, direm que és una despesa inassumible. Si ho fem des del punt de vista dels jubilats, tenint en compte que l'economia creix a més del 3% anual (més de 30.000 milions a l'any), no els sembla raonable que no puguin participar d'aquest "miracle espanyol". La indignació puja de nivell quan tots els dies ens assabentem de nous casos de corrupció al nostre país, el cost dels quals és molt superior al que suposaria que els jubilats no perdessin poder adquisitiu, o quan la ministra de Defensa anuncia l'augment de diversos milers de milions anuals de la despesa militar en els propers anys, per respondre a l'exigència del president dels Estats Units de què els països membres de l'OTAN augmentin les despeses de defensa fins al 2% de producte interior brut.

La realitat és que el creixement de l'economia d'aquests últims anys no ha beneficiat a tots per igual. Ha beneficiat els que més tenen, mentre que els que menys tenen han vist reduir la seva capacitat adquisitiva. Els pensionistes, que formen part d'aquest últim grup, han sortit al carrer per reclamar la part del pastís que creuen que els correspon. El govern ha estat víctima de la seva pròpia loquacitat presumint d'una economia pròspera, mentre que no ha fet res per reduir les desigualtats en la societat espanyola; al contrari, Espanya ha estat el país del nostre entorn en què la desigualtat social ha crescut més. I, és clar, es troba amb els jubilats que envaeixen els carrers. Jubilats que són una part important dels seus votants.

Aquesta incapacitat del govern per atendre més als que més ho necessiten només afavoreix els populistes i els demagogs.

dissabte, de març 03, 2018

La situació actual

La situació actual és confusa, inintel·ligible. Potser ens trobarem amb el que va escriure en Josep Pla al Quadern Gris:

"—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d'una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d'un extrem a l'altre. Sempre ha estat igual".