dilluns, d’octubre 28, 2019

Els policies locals de Mataró i l’independentisme

Llegim al diari que un grup de policies locals de Mataró tenen un grup de WhatsApp, i que el 15 d’octubre hi posaven el següent:

A ver si machacan a estas turbas que no hacen más que reventar la paz y el orden social”, escrivia a les 21:36 h l’agent C.

Limpieza étnica de independentistas y perroflautas ya; dónde coño está el Ejército español”, reclamava l’agent P a les 23.08.

A les 23.20 continuava: “Yo [estoy] por la limpieza de independentistas y volver a la normalidad”,

Dadme un par de metralletas y se acaba el problema. Jaja. Una ráfaga y corren como conejos”, escrivia l’agent P a las 23.16.

No val la pena seguir més la conversa per entendre el que pensen aquests policies locals mataronins.

Si aquestes frases les haguessin escrit uns independentistes sobre els no independentistes, probablement serien considerades per la fiscalia com delictes, com a mínim d’incitació a la violència. Com que es tracta d’espanyols de bé, es diu que són converses privades sobre les que no hi ha res a dir.

Si no fos perquè aquests senyors porten armes a sobre, estaria d’acord que es tracta de converses privades sense massa importància, però es tracta de persones a qui hem confiat armes de foc per protegir la convivència i per fer front als delictes. Amb aquestes converses demostren que són uns eixelebrats i, la veritat, confiar armes de foc a gent així no és pas massa prudent.

Aquest tipus de converses entre policies no deu ser pas una excepció, i és probable que es pensi el mateix entre molts militars.

Podem llegir al darrer llibre de l’historiador hispanista Paul Preston, Un poble traït, que l’any 1905 l'actitud militar davant el catalanisme va ser especialment agressiva, ratllant el racisme. Traumatitzats per la pèrdua de Cuba, els alts comandaments colonials veien en el creixent moviment nacionalista català i basc una amenaça comparable a l'independentisme cubà i, per tant, un desafiament intolerable.

Es titllava els catalans de covards, traïdors i avars. Es solia descriure als catalans com «els jueus» d'Espanya, qualificatiu del que es feia ressò la premsa militar. El diari de l'Exèrcit, La Correspondència Militar, del 4 d’octubre del 1905 exigia que s’expulsés d'Espanya als nacionalistes catalans i bascos: «Que vaguin pel món, sense Pàtria, com la raça maleïda dels jueus. Sigui aquest un càstig etern».

Els oficials es picaven fàcilment amb els comentaris antimilitaristes dels polítics catalanistes i les paròdies sarcàstiques de la seva premsa. Cu-Cut!, la revista satírica setmanal dels regionalistes de la Lliga, solia publicar caricatures burletes que representaven als oficials de l'Exèrcit i la Marina com pallassos grandiloqüents. L’exèrcit es va venjar la nit del 25 de novembre de 1905, en què 300 oficials armats i uniformats van assaltar la impremta i la seu de Cu-Cut! i les oficines del diari La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga. 46 persones van resultar greument ferides.

No només els culpables no van ser castigats, sinó que van rebre missatges de felicitació de part d'unitats de tota Espanya. El mateix rei Alfons XIII es va posar al seu costat, animant als militars sediciosos de diferents formes: com a «primer soldat de la nació», va enviar «una afectuosa salutació» i la seva aprovació a les que, segons ell , eren «les legítimes aspiracions de l'Exèrcit».

Molts diran que els temps, el rei, i els policies i militars han canviat molt des de l’any 1905. Jo no n’estaria pas tant segur.

dissabte, d’octubre 19, 2019

Volen convertir Catalunya en una gran presó?

En aquests dies tan complicats (i, potser, històrics), llegir diaris de fora de Catalunya és llegir gairebé sempre la mateixa cantarella. Per això quan trobes a un diari com El Progreso de Lugo un article diferent es pot considerar una notícia. L’escriu Mario Outeiro i es va publicar ahir. El deixo en gallec, ja que no és pas massa difícil d’entendre. Potser dir que “cadea” vol dir presó.


Queren converter Catalunya nunha gran cadea?

Ditadura do medo foi a ferramenta escollida por Francisco Franco para manter un réxime antidemocrático durante catro décadas neste estado. Durante ese período empregou as forzas da orde e a xustiza para eliminar a toda facción que non pensara coma el, impoñendo o medo como único cemento dese novo estado. Esas catro letras xustificaron as máis terríbeis actitudes que se poden agardar dos seres humanos, inoculándoo entre a poboación civil de tal xeito que aínda hoxe (44 anos despois da súa morte!) hai persoas maiores que non gustan falar dese período.

Os últimos estertores daquela ditadura, coa colaboración tácita e necesaria dalgún ‘opositor rehabilitado’, decidiron mudar de traxe co fin de homologarse a nivel internacional como así pedían as principais empresas estatais. Hai que lembrar que foi xusto nese intre cando se xestou a carta fundamental que rexe os nosos designios. Moitos dirán que foi aprobada maioritariamente nun referendo popular, pero quen non asinaría un contrato cos ollos pechados despois de corenta anos ‘na cadea’? Calquera saída naquel intre sería beneficiosa a curto prazo, e así foi para moita xente que non foi capaz de ver máis aló.

Polo tanto, toda canta ‘xustiza’ temos emana desa situación que acabo de relatar. Esa vara de medir coa que discriminamos aos "malos" e aos "bos", como lle gusta dicir a Rivera e non ‘ao Primo’ (perdón pola brincadeira), é froito dun acordo nun momento puntual cando a xustiza é unha verba infinitamente máis ampla e duradeira. Naquel decembro do 1978 votaron os meus pais e os meus avós (eu tan só contaba con 16 días), e semella que nos roubaron ás novas xeracións o dereito a votar cousas importantes. Porque efectivamente votamos, claro que votamos! Eliximos maioritariamente o que nos din os grandes medios de comunicación, e se non gusta á primeira, volvemos votar ata que saia o resultado que queren! Non hai problema, mentres votamos esquecemos outros problemas máis importantes e total, o gasto que supoñen unhas votacións son o ‘chocolate del loro’ para as grandes fortunas que nos dominan. Democracia e xustiza, dúas palabras que o enxeño humano tan ben deturpou na actualidade!

E volvendo ao título do artigo preguntaría á caverna madrileña, que pensan facer con Catalunya? Pensaron que o pobo catalán tragaría cun Estatut coas ás recortadas polas hábiles tesoiras ‘mesetarias’. Ignoraron ao pobo nas miles de multitudinarias manifestacións, no 9-N, no 1-O ou no resto de ‘eleccións legais’ de Catalunya (como as posteriores ao 155). Pensaron que o independentismo catalán se circunscribía a unhas elites políticas que poderían eliminar do taboleiro de xogo co paripé do Tribunal Supremo. Pensaron que as porras, pistolas de goma e outras ferramentas policiais funcionarían como armas de sedución cara unha sociedade cabreada, pero outra volta máis ficaron errados.

Cada nova decisión do Estado, dende hai xa moitísimos anos, é un bocado que alimenta un independentismo catalán á alza (non hai máis que analizar o acontecido esta semana). Unhas masas que non se ven afectadas polo medo e que nunca se sabe cara onde evolucionaran. Un conflito enquistado que nunca se solucionará coas forzas da orde e a xustiza, senón co diálogo e a negociación política para que os cataláns poidan decidir que queren para o seu futuro. De nada valerá a aplicación da Lei de Seguridade Nacional, nin un novo 155, nin a ilegalización dos partidos nacionalistas, ou si. A este paso, Catalunya será independente, máis polos méritos dos españois que polos desexos dos cataláns!

dissabte, de setembre 28, 2019

Gel àrtic

Segons les dades publicades per la Universitat de Colorado, el passat dia 17 de setembre l’extensió del gel marí de l’oceà Àrtic va arribar al seu mínim anual, amb 4,10 milions de km2. Es tracta de la segona extensió més petita des de que es fan mesures per satèl·lit. La primera va ser l’any 2012.

La tendència és que cada any, quan s'arriba a l'extensió mínima, es perd una extensió de 82.300 km2 per any, una extensió equivalent a 2,5 vegades la de Catalunya.




diumenge, de setembre 22, 2019

El càlcul del desguàs de la riera, desfasat

Llegim a La Vanguardia d’avui una entrevista molt interessant a Jorge Olina, director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant, sobre les recents inundacions a la comarca del Baix Segura, al sud de la província d’Alacant.

Les conclusions a les que arriba sobre els defectes de la canalització del riu Segura es poden traslladar a la canalització da la riera de Palafolls al seu pas per Malgrat.

La canalització del riu Segura duta a terme després de l’anterior inundació el 1987, no serveix per a res”. En efecte, l’escalfament del mar del litoral mediterrani d’1,5ºC des del 1980 fa que les gotes fredes siguin més freqüents i més intenses que abans.

El que ha passat ha tornat a demostrar que els períodes de retorn (probabilitat que tingui lloc un esdeveniment en un període determinat) no serveixen al litoral mediterrani per calcular el volum capaç d’acollir les canalitzacions. Repeteixo, no serveixen. Cal recórrer a altres criteris: històrics, geomorfològics i biogeogràfics. Aquí, qualsevol canalització eficaç ha d’estar calibrada per rebre 800 litres per metre quadrat en 24 hores; si no, no serveix i causarà problemes reiteradament.”. La riera de Malgrat té una capacitat de desguàs corresponent a una pluja de 100 litres per metre quadrat en 24 hores, amb un sòl ja saturat per pluges anteriors. Estem molt lluny dels 800 l/m2 que proposa l’entrevistat.

Hem de complementar la canalització amb altres mesures de reducció de la làmina d’aigua als terrenys veïns. No tot és traçar un canal, com es va fer. Cal repensar l’espai limítrof.” Ben al revés del que s’ha fet a Malgrat, on s’ha construït molt de l’espai limítrof de la riera canalitzada.

A Alacant les pluges que van provocar la inundació d’octubre del 1982 es van calcular per a un període de retorn de 500 anys. El 1997 es va ultrapassar aquesta quantitat i la ciutat es va tornar a inundar. La canalització del Segura es va projectar per afrontar inundacions com la del 1987 i es deia que tenia lloc cada 100 anys. Tot i això, en 32 anys s’han ensorrat aquests càlculs.” A la riera de Malgrat el període de retorn calculat és de 100 anys. Amb el canvi climàtic, aquest període podria ser molt més curt.

En resum, les inundacions de la comarca del Baix Segura ens haurien de fer reflexionar sobre la idoneïtat de la canalització i cobertura de la riera, així com del que s’ha deixat fer a l’espai limítrof. Les condicions a les que ens està portant l’escalfament de l’aigua del mar a casa nostra fa que les previsions fetes fa uns anys hagin quedat antiquades i siguin netament insuficients per les condicions climàtiques actuals. Però el mal ja està fet. Només ens queda esperar que tinguem sort i que no ens toqui una gota freda massa grossa i, sobretot, mantenir sempre net l’espai canalitzat i soterrat, així com la llera de la riera no canalitzada per, si arribés el problema, minimitzar-ne les conseqüències.

dimarts, de setembre 10, 2019

Escoltant una entrevista



Escoltava ahir la ràdio mentre esmorzava. La Mònica Terribas estava entrevistant la Marta Rovira, actual secretària general d’ERC i amb residència a Suïssa, on s’hi va instal·lar fa una mica més d’un any per evadir la justícia espanyola.

Amb aquest historial, l’entrevista prometia ser interessant, de manera que la vaig escoltar amb tota l’atenció que el soroll de les torrades al mossegar-les em va permetre. La conclusió que en vaig treure va ser que no havia entès gairebé res del seu parlament. A més, parlava amb una cantarella que em posava nerviós.

Aquesta senyora, pel que sembla, té com una de les seves missions “cosir” (paraula de moda) les diferències entre independentistes. Penso que, precisament perquè quan parla les persones corrents com un servidor no entenem gran cosa del que diu, pot ser una gran “cosidora” de diferències.

Fa falta moltes ganes d’independència perquè encara hi hagi un 50% (més o menys) dels catalans partidaris d’un país independent després d’escoltar la senyora Marta Rovira. Però el pitjor del cas és que aquesta senyora no és la única que sembla treballar per l’enemic: 
  • l’Oriol Junqueras, quan va fer el ridícul amb en Josep Borrell, sent conseller d’economia, i havent escrit el senyor Borrell un llibre on explicitava totes les xifres que li va posar al davant, sense que el bo de l’Oriol tingués cap resposta coherent, com si no s’hagués preparat la trobada.
  • en Carles Puigdemont que, en un moment decisiu, quan semblava que havia pres una decisió, va canviar-la per quatre tuïts mal formats i pitjor escrits, on l’acusaven de botifler. I que ara, des de Brussel·les, té idees que no les entén ningú, com ara l’invent de la Crida.
  •  en Quim Torra, que ni governa ni deixa governar. 
  •  l’Artur Mas, que mai havia sigut independentista i que va convocar unes eleccions per augmentar el número de diputats del seu partit, i que, en canvi, el va disminuir.  


Repeteixo: amb aquests dirigents, té molt mèrit que encara hi hagi la meitat de la població catalana independentista. És un signe de la fortalesa de l’independentisme.

diumenge, d’agost 25, 2019

Miserables



Veiem cada dia morir a centenars de persones davant les portes d'Europa. Quan algunes d'aquestes persones són salvades de morir ofegades per organitzacions no governamentals, ningú vol que recalin al seu país. Ningú vol compartir el benestar major o menor del qual gaudim als nostres països, amb aquestes persones l'únic pecat de les quals és haver nascut a l'Àfrica subsahariana, una de les zones més pobres del planeta.

Els governs reaccionen tard i malament a aquesta tragèdia, tractant com a problemes puntuals, com a casos aïllats, aquesta pressió migratòria que no cessa. I no solament no cessa, sinó que anirà augmentant cada vegada més. I bona part de la població aplaudeix als polítics que tanquen les seves fronteres a aquests emigrants, no vagi a ser que hàgim de repartir amb ells el que ens queda de l'estat del benestar.

La població actual de l'Àfrica subsahariana, segons dades del Banc Mundial, és de 1.078 milions d'habitants, que equival a un 14% de la població mundial, que és de 7.600 milions. La població de l'Àfrica subsahariana era de 227 milions l'any 1960, un 7,5% dels 3.000 milions d'habitants de llavors.

Les previsions de Nacions Unides són que l'any 2030 la població de l'Àfrica subsahariana serà de 1.400 milions de persones (16% del total), l'any 2040 serà de 1.700 milions (18% del total) i l'any 2050 arribarà als 2.200 milions (22% del total), el doble de la població actual.

La tendència, segons Nacions Unides, és que, dels 20 països més poblats en 2100, la meitat seran africans. L'explicació d'aquesta explosió demogràfica és el resultat, d'una banda, del descens de la mortalitat, però per l'altre, i a diferència d'altres parts del món, de l'alta taxa de fertilitat a Àfrica. Als països subsaharians, està en 4,8, mentre que en el planeta és de 2,5 fills per dona.

Si aquest augment demogràfic no ve acompanyat de creació d'ocupació, generarà cada vegada més descontent en la població, que pot derivar en conflictes socials (i fins i tot bèl·lics) que generen incertesa i, com a conseqüència, desincentiven l'atracció d'inversió estrangera. És a dir, el peix que es mossega la cua.

Resultat: la pressió migratòria cap a Europa no farà més que augmentar. Cada vegada hi haurà més persones que fugiran, pagant el que sigui a màfies per a escapar amb les seves famílies d'inferns que moltes vegades hem creat nosaltres.

Hi ha solució? Ens diem, i és veritat, que cal actuar en origen, que cal aconseguir millorar les condicions de vida d'aquesta gent perquè no vulguin fugir del seu país. En la majoria dels casos la manera més eficaç d'aconseguir aquesta millora seria que, senzillament, els deixéssim tranquils i no intentéssim apropiar-nos dels seus recursos, ja sigui per mitjà de governs titella que ens venen barat, ja sigui per mitjans més directes si no s'avenen a vendre’ns barat (pensem en el cas de les forces franceses i espanyoles desplegades en Mali per a protegir l'explotació d'urani i altres minerals a un preu raonable per als nostres interessos). La base del nostre benestar consisteix a vendre car el que produïm i a comprar-los barat les seves matèries primeres, el que es diu comerç asimètric.

Siguem sincers, el problema no té solució, ja que no volem que aquestes persones vinguin als nostres països, però, d'altra banda, tampoc volem que els seus països progressin, ja que si nosaltres vivim raonablement bé és, en bona part, pel fet que el nostre benestar té com a base que ells es mantinguin en la misèria.

El diccionari defineix diverses accepcions per a la paraula miserable: una d'elles és la d'extrema pobresa, la que es correspon als que intenten escapar de l'infern de l'Àfrica subsahariana. Una altra és la del que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa. Aquesta és la que es correspon amb nosaltres, els que vivim en països raonablement pròspers.

dissabte, d’agost 03, 2019

Malgrat 1919 - Mort de l’ex alcalde Joan Arnau i Mayoral

La Vanguardia del 1 de juliol del 1919 portava la mort de l’ex alcalde Joan Arnau i Mayoral.





Malgrat 1919 - Corpus als Maristes i altres notícies

La Vanguardia del 28 de juny del 1919 publicava la celebració del Corpus a la residència dels Maristes, així com els espectacles de cine i opereta al teatre Guimerà i l’anunci de la festa de Sant Joan i Sant Pau.


dimecres, de juliol 31, 2019

La inversió de l’estat per comunitats autònomes

La Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) acaba de publicar les inversions que l’estat ha fet a cada comunitat autònoma l’any 2018. No es tracta de les inversions pressupostades, sinó de les inversions realitzades, el que s’anomena comptablement com “obligacions reconegudes”.

El total d’inversions de l’estat regionalitzables del 2018 ha sigut de 3.239 milions d’euros. Aquestes inversions han anat disminuint any rere any des de l’any 2009. L’any 2018 presenta, per primera vegada des de 2009, un augment respecte de l’any anterior.


Per comunitats autònomes, aquesta inversió s’ha repartit de manera molt desigual. L’any 2018, Galícia ha estat la comunitat més afavorida, amb 664 milions d’euros, un 20,5 % del total, mentre que Catalunya només ha rebut 133 milions, un 4,1 % del total.


Aquesta distribució per un període d’un any podria no ser significativa, ja que alguna regió pot haver beneficiat d’una important inversió puntual. Per això convé agafar les inversions acumulades durant un període més llarg, per exemple, 10 anys.

Si agafem els darrers 10 anys, del 2009 al 2018, la regió que ha rebut més inversions ha sigut Andalusia, amb un 16,4 % del total, seguida de Madrid, amb un 14,6 % del total, de Castella i Lleó, amb un 12,5 % del total i de Galícia, amb un 10,6 % del total. A Catalunya, l’estat ha invertit, durant aquests deu anys, només un 7,9 % del total, quan té una població del 15 % del total de l’estat i el seu PIB és el 19 % del total.


L’evolució anual d’aquest percentatge d’inversió a Catalunya no ha arribat al 10 % cap dels darrers 10 anys. 


Amb aquestes xifres d’inversió clarament discriminatòries per Catalunya, alguns encara es pregunten perquè molta gent vol la independència.

dilluns, de juliol 08, 2019

Aturada de les centrals elèctriques de carbó

Les centrals elèctriques de carbó estan alentint la seva producció, i algunes estan aturades. Una de les principals causes d'aquesta situació és la forta pujada que estan experimentant els preus dels drets d'emissió de CO2 a l'atmosfera, és a dir, el que paguen les centrals elèctriques de gas i carbó per poder emetre CO2. Però, com funcionen aquests drets d'emissió a Europa i per què estan pujant?

Les emissions de carboni de les centrals elèctriques i industrials estan limitades i gestionades pel règim de comerç de drets d'emissió de la Unió Europea (UE), que opera als 28 països comunitaris i a Islàndia, Liechtenstein i Noruega. En total, engloba 11.000 instal·lacions de gran consum d'energia (a més de companyies aèries) i cobreix al voltant del 45% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de la UE.

El sistema estableix un límit màxim a la quantitat total de determinats gasos d'efecte hivernacle que poden emetre les instal·lacions previstes en el règim. Sobre la base del límit establert, les empreses afectades reben (si emeten menys CO2 del que tenen assignat) o compren (si emeten més CO2 del que tenen assignat) drets d'emissió, amb els que poden comerciar en funció de les seves necessitats. Al final de cada any, les empreses han de lliurar suficients drets per cobrir les seves emissions ja que, en cas contrari, se'ls imposen fortes sancions.


Aquest règim va arrencar fa una dècada, amb l'objectiu d'anar reduint el límit d'emissions permeses perquè el seu cost anés augmentant, i d'aquesta manera, fomentar la inversió en energies netes. Fins ara, el mecanisme no ha funcionat, ja que el preu per contaminar era molt baix. En efecte, l'any 2008 el seu preu va ser, de mitjana, a 22 € per tona de CO2 emesa, un preu que es va considerar adequat per fomentar la inversió en energies netes. De l'any 2009 al 2011, el preu mitjà va baixar als 13 € / tona, i del 2012 al 2017 es va mantenir en 6 € / tona. Amb aquest preu, les empreses elèctriques preferien pagar a invertir en energies menys contaminants.

No obstant això, a partir de 2018 la situació comença a donar un gir, entre altres coses a causa de la reducció dels drets d'emissions, en el marc dels compromisos globals i europeus en la lluita contra el canvi climàtic. En 2018, el preu mitjà va ser de 16 € / tona i, en el que va de l'any 2019, ha pujat fins als 25 € / tona al mes de juny. Els especialistes estimen que aquest preu pot arribar als 35 o 40 euros per tona de CO2 emesa a l'atmosfera a finals de l'any 2020. Amb aquest preu, les actuals centrals tèrmiques de carbó serien, molt probablement, inviables econòmicament.

Aquest increment del cost de les emissions de CO2 tindrà com a conseqüència la transició del carbó al gas (que emet menys CO2 per kWh produït) a Alemanya, Itàlia, Països Baixos i Espanya, que són les nacions de l'Europa Occidental amb més centrals tèrmiques de carbó, i fomentarà una major aposta per les renovables.

Es complirà l'objectiu de disminuir les emissions de CO2 a l'atmosfera, però serà a canvi del tancament de moltes instal·lacions actuals i, com a conseqüència, de la ruïna de les comarques on s'ubiquen aquestes instal·lacions. Mai s'obté res a canvi de res.

Vaya yo caliente...

Després de l’allau de retrets que durant 48 hores han llançat dirigents d’ERC als seus socis de Govern per haver pactat amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, JxCat ha passat al contraatac. I ho ha fet per mitjà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, el primer membre de l’Executiu català que es pronuncia públicament sobre la guerra oberta entre els dos partits. Calvet va respondre a les pressions dels republicans, que exigeixen a JxCat que trenqui l’acord amb els socialistes, i els va desafiar a posar a sobre la taula, avui mateix, una proposta en ferm per desfer tots els pactes locals i supramunicipals amb formacions no sobiranistes.

Calvet va remarcar que els republicans també han facilitat governs del PSC, com ara a Platja d’Aro, on ERC “va regalar” l’alcaldia als socialistes catalans.”

Això és el que diu La Vanguardia d’avui. Si ho analitzem, ERC protesta perquè JxCat (els ex convergents, per entendre’ns) ha pactat amb els socialistes per repartir-se els càrrecs a la Diputació de Barcelona. Recordem que a la Diputació de Barcelona es mouen molt quartos, i els partits professionalitzats han d’alimentar moltes boques.

Si els socialistes van recolzar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i si durant la campanya electoral uns i altres deien que als del 155 ni aigua, es fa complicat d’entendre que tant els ex convergents com els republicans hagin pactat, aquí o allà, amb ells. Fins ara, però, ni uns ni altres en feien un casus belli. Fins que ha arribat el tema de la Diputació de Barcelona.

Els que no som polítics, els que no som res més que ciutadans que paguen els seus impostos, mirem aquesta picabaralla sense entendre-hi res. O potser no. Potser ho hem acabat d’entendre tot. A aquesta colla no els interessa una Catalunya independent (si no, no pactarien amb qui va recolzar el 155), només els interessa asseure’s on hi hagi un bon sou, on hi hagi calers a prop, en definitiva, on s’estigui calentet, que l’hivern pot ser molt llarg. Tota la resta, tururú.

dissabte, de juny 15, 2019

Alcalde de tots

Bé, ja s'ha constituït el nou consistori. Cada grup ha tingut l'oportunitat de dir la seva, amb més o menys gracia, amb més o menys encert.

El que m'ha cridat l'atenció han estat les afirmacions de la fins ara alcaldessa dient que havia sigut l'alcaldessa de tots els malgratencs, i la del nou alcalde prometent que seria l'alcalde de tots els malgratencs. Em sembla que també han afegit que ho han sigut, d'una part, i que ho seran, de l'altre, de totes les malgratenques.

Em fa gracia aquesta manera de parlar. Quan algú afirma que ha governat o que governarà per tots (i per totes) en realitat diu que ha fet o farà quelcom d'impossible. Ja que és perfectament impossible, en una societat complexa, governar per tothom. Sempre hi haurà persones afavorides amb les decisions que es prenguin, i persones perjudicades. I, quan prenen aquestes decisions, ja saben (o haurien de saber) a qui afavoreixen i a qui perjudiquen. Més d'una vegada, les decisions s'han pres precisament per afavorir als que són de la nostra corda o per perjudicar als que no ho són.

Quan sento, i cada vegada ho sento més sovint, que s'ha governat o es governarà per tothom, penso que qui ho diu, bé no sap el que diu, o bé ens pren el pel. Es el que els francesos anomenen "langue de bois", dir frases que sonen bé, però buides. Desconfiem tant dels polítics perquè no saben mesurar les seves paraules, diuen que volen agradar a tothom quan saben perfectament que no és així, però la realitat és que hi ha moltes coses que ja no ens empassem. No sé si se n'han donat compte.

dijous, de juny 13, 2019

El final de la civilització?

S'ha publicat fa unes setmanes, a petició del senat australià, l'estudi "Existential climate-related security risk: A scenario approach". Dins d'aquest estudi, s'hi inclou un escenari del que probablement succeirà fins l'any 2050, és a dir, durant els propers 30 anys.

2020-2030: els legisladors i els responsables polítics no actuen sobre l'evidència de que el que afirma l'Acord de París, que diu que les emissions d'efecte hivernacle causades per l'home a nivell mundial no arribaran el seu punt màxim fins al 2030, ens conduirà almenys a un escalfament de 3 °C. La posada en marxa d'una mobilització global d'emergència de mà d'obra i recursos pro-clima i per construir una economia de zero emissions i accelerar una reducció de carboni per tenir una possibilitat realista de mantenir l'escalfament molt per sota de 2 °C  s’ignora educadament. En 2030 els nivells de diòxid de carboni hauran arribat 437 parts per milió, el que no té precedents en els últims 20 milions d'anys, i l'escalfament arribarà als 1.6 °C.

2030-2050: les emissions arriben al seu punt màxim en 2030 i comencen a disminuir de manera relativament important, amb una reducció del 80% en la intensitat d'energia de combustibles fòssils per 2100 en comparació de la intensitat d'energia de 2010. Això porta a un escalfament de 2.4 °C per al 2050, d'acord amb l'escenari "de referència". No obstant això, es produeixen uns altres 0,6 °C d'escalfament, el que porta el total a 3 °C per 2050, a causa de l'activació d'una sèrie de retroalimentacions del cicle del carboni i d'uns nivells més alts de l'albedo del gel i de la retroalimentació de núvols que el que suposen els models actuals. [Cal assenyalar que això queda lluny de ser un escenari extrem: l'escalfament de baixa probabilitat i alt impacte (5% de probabilitat) pot superar els 3,5 o 4 °C per al 2050]

2050: Hi ha una àmplia acceptació científica que els punts d'inflexió del sistema de la capa de gel de l'Antàrtida Occidental i un estiu àrtic lliure de gel marí succeiran molt abans de l'escalfament de 1.5 °C, per a la capa de gel de Groenlàndia molt abans dels 2 °C, i per la pèrdua generalitzada de permafrost i la sequera i mort a gran escala de l'Amazones als 2,5 °C d'escalfament. Al 2050 s'haurà arribat a l'escenari de la "Terra hivernacle", i la Terra s'estarà encaminant cap a un escalfament d'un altre grau o potser una mica més, especialment perquè les emissions humanes de gasos d'efecte hivernacle encara seran importants a l'any 2050.

Si bé els nivells de la mar hauran augmentat 0,5 metres per al 2050, l'augment pot ser de 2 a 3 metres per 2100, i es pot suposar, per anàlegs històrics, que els mars poden finalment pujar més de 25 metres.

El 35% de la superfície terrestre global, i el 55% de la població mundial, estaran subjectes a més de 20 dies a l'any de condicions de calor letal, més enllà del llindar de la supervivència humana.

La desestabilització del corrent de raig (Jet Stream) haurà afectat significativament la intensitat i la distribució geogràfica dels monsons d'Àsia i Àfrica occidental i, juntament amb una important desacceleració del Corrent del Golf, afectarà els sistemes de suport de vida a Europa. Amèrica del Nord patirà extrems climàtics devastadors, inclosos incendis forestals, onades de calor, sequeres i inundacions. Els monsons d'estiu a la Xina ja no es produiran, i el flux d'aigua als grans rius d'Àsia es veurà severament reduït per la pèrdua de més d'un terç de la capa de gel de l'Himàlaia. La pèrdua glacial arriba al 70% en els Andes, i les precipitacions a Mèxic i Amèrica Central es redueixen a la meitat. Les condicions climàtiques de El Niño es faran semi permanents.

La aridificació arribarà a més del 30% de la superfície terrestre del món. La desertificació serà severa al sud d'Àfrica, el sud de la Mediterrània, a l'oest d'Àsia, a l'Orient Mitjà, a l'interior d'Austràlia i al sud-oest dels Estats Units.

Els impactes sobre la població seran:

Diversos ecosistemes col·lapsaran, entre ells els sistemes d'esculls de coral, la selva amazònica i l'Àrtic. Algunes nacions i regions més pobres, que no tenen la capacitat de proporcionar ambients refredats artificialment per les seves poblacions, es tornaran inviables.

Les condicions de calor mortal persistiran durant més de 100 dies a l'any a Àfrica occidental, Amèrica del Sud tropical, Orient Mitjà i Àsia sud-oriental, el que contribuirà al fet que més de 1000 milions de persones hauran de desplaçar-de la zona tropical. La disponibilitat d'aigua disminuirà considerablement en les regions més afectades en latituds més baixes (tròpics secs i subtròpics), afectant prop de 2000 milions de persones a tot el món. L'agricultura es tornarà inviable als subtròpics secs.

La majoria de les regions del món veuran una caiguda significativa en la producció d'aliments i un nombre creixent de fenòmens meteorològics extrems, incloses onades de calor, inundacions i tempestes. La producció d'aliments serà insuficient per alimentar la població mundial i els preus dels aliments es dispararan, com a conseqüència d'una disminució d'un cinquè en els rendiments dels cultius, una disminució en el contingut nutricional dels cultius d'aliments, una disminució catastròfica en les poblacions d'insectes, desertificació, falta de monsons, escassetat crònica d'aigua i temperatures massa altes per poder ser habitades en importants regions productores d'aliments.

Els trams més baixos dels deltes dels rius d'importància agrícola com el Mekong, el Ganges i el Nil estaran inundats, i sectors importants d'algunes de les ciutats més poblades del món, com Chennai, Mumbai, Jakarta, Guangzhou, Tianjin, Hong Kong, Ho Chi Minh Ciutat, Xangai, Lagos, Bangkok i Manila, estaran abandonades. Algunes illes petites s'hauran tornat inhabitables. El 10% de Bangla Desh estarà inundat, desplaçant a 15 milions de persones.

Fins i tot amb un escalfament de només 2 °C és possible que més de 1000 milions de persones hagin de ser reubicades i, en els pitjors escenaris, l'escala de destrucció està més enllà de la nostra capacitat de modelitzar-la, però hi ha una alta probabilitat que la civilització humana arribi a la seva fi.

Davant tot això, els petits problemes que ocupen els nostres polítics fan riure.

dimarts, de juny 04, 2019

La comèdia postelectoral

Quan passats dos quarts d’una de la matinada del dilluns 27 de maig una dirigent malgratenca de Convergència (perdó, de JxC) expressava que “vistos els resultats a Malgrat caldrà pensar molt bé cada pas”, la cosa ja feia olor de cremat.

Després, exactament ahir, el comunicat d’aquesta formació dient que les negociacions s’havien trencat i que difícilment es podria repetir l’acord de govern entre els quatre partits que havien format govern els darrers dos anys, ens confirmava que era molt probable que els convergents contribuirien, per activa o per passiva, a donar l’alcaldia el senyor Mercader, del PSC. Les raons? Ni idea. Com sempre, els comunicats són essencialment ambigus, poc concrets.

La frase del comunicat de JxC: “Com a partit clarament independentista la nostra primera opció sempre ha estat reeditar el quatripartit, però com a grup municipal no podem oblidar que el nostre projecte és de poble i cal que els nostres esforços s’orientin prioritàriament a desenvolupar el nostre projecte per Malgrat” és perfectament inintel·ligible pels cervells normals. Quines parts del projecte convergent no es podien realitzar amb el quatripartit? Segurament són moltes i molt importants, però si no s’especifiquen, els lectors ens quedem “in albis”.

De manera que, sense explicacions convincents, no ens queda més remei que jugar a esbrinar per què la posició dels convergents segurament contribuirà a que, a Malgrat, hi hagi un alcalde del PSC. A Calella, Junts per Catalunya i PSC reediten el pacte que torna a donar l'alcaldia a Monserrat Candini, figura important de JxC. A Malgrat, JxC sembla que vol donar l'alcaldia al PSC. Casualitat o causalitat? Canvi de cromos? No ho sabem ni, probablement, ho sabrem mai. Una escena més de la comèdia postelectoral.

diumenge, de juny 02, 2019

Cada vegada pitjor



El govern de la Generalitat va iniciar un camí cap a la insignificança ja fa anys, durant la presidència del senyor Mas. Primer, poc a poc, després, cada vegada més de pressa, fins arribar al moment actual, on el daltabaix és evident. Evident pels que quan miren, procuren veure el què passa. Potser menys evident pel que, quan miren, no volen veure res que no els interessi.

L’altre dia, a la seva intervenció a la reunió anual que el Cercle d’Economia celebra a Sitges, el President Torra va fer, al meu parer, un ridícul espantós. Va afirmar que el trasllat de seus empresarials després del referèndum del 1 d’octubre del 2017 havia tingut poc impacte sobre l’economia catalana (“va ser més nominal que real, en mantenir-se aquí les seus operatives”, va dir) i va repetir la teoria que hi van ser les pressions de les institucions de l’Estat per forçar les principals empreses catalanes a traslladar la seu social fora de Catalunya les que són a l’origen d’aquest trasllat (oblidant que institucions com la Caixa van demanar al govern central un canvi de la normativa per poder fugir més ràpidament de Catalunya)

Que el senyor Torra és un xicot que només veu el que vol veure, és evident. Pensar que ens creurem que el trasllat de seus no té cap importància per l’economia catalana és tractar-nos de poc informats. I canviar la realitat de que les empreses van marxar més per protegir els seus interessos que per imposicions de no se sap ben bé qui, per molt que ho repeteixi, només convencerà als ja convençuts que, com ell, tenen idees fixes.

Llegim avui al diari el problema de les universitats catalanes. “Amb uns pressupostos prorrogats per part de la Generalitat els tres últims exercicis, el finançament públic de les universitats amb prou feines s’ha mogut. El sistema universitari català ha passat de rebre 900 milions d’euros en el seu conjunt el 2011 als 700 milions actuals. Reduir les hores de neteja, deixar per a temps millors la pintura de les aules, la reparació de les esquerdes dels edificis més antics, la modernització dels laboratoris, l’adquisició de noves tecnologies... Aquestes són algunes de les decisions que les universitats catalanes es veuen forçades a prendre per poder seguir endavant A les despeses habituals ara s’hi ha d’afegir l’augment del salari del personal (un 2,2% el 2019), aprovat pels polítics i que ha de sortir de les seves pròpies arques.”

El govern de la Generalitat, preocupat únicament per assolir la independència de Catalunya, el que està fent és treballar perquè el futur dels catalans sigui cada vegada més negre. Un país on la universitat (recordem, tan ben atesa pel conseller Mas Collell, que era perfectament conscient de la seva importància) es deixa caure a trossos és un país que no té futur.

Anem cada vegada més malament. Tres anys amb un pressupost prorrogat, i ningú dimiteix. Ens diuen que tot això passa perquè estem en un moment excepcional, amb exiliats i presos polítics. Si ho diuen, serà així. Però això també passa perquè tenim uns dirigents perfectament incapaços. Estan enfonsant el país davant els nostres nassos i encara volen que els hi donem les gràcies.

dimarts, de maig 28, 2019

Un problema important

Ara que s’han acabat les campanyes electorals, potser algú hauria de posar calma al galliner polític i pensar en els problemes importants que tenim plantejats.

L'any 1972 es va publicar el primer estudi important sobre els límits del creixement. Aquesta publicació va ser molt discutida, però posteriors estudis, amb moltes més dades i, sobretot, amb més capacitat de modelització, han anat confirmant que les previsions fetes hi ha 47 anys no tenien res d'absurdes.

Un exemple el trobem a l’article Revisiting the Limits to Growth After Peak Oil, publicat fa deu anys, l’any 2009, que reprèn el gràfic publicat l'any 1972, posant-li les dates en que cada una de les previsions podria succeir. Si aquest gràfic modificat s’acosta a la veritat, el problema més important i més immediat que es presenta a la humanitat és el problema de la disminució dels recursos, sobretot dels recursos energètics, previst pels propers anys. Si la disponibilitat dels recursos energètics disminueix, tota l’economia mundial col·lapsarà. La darrera crisi econòmica que hem viscut serà una broma comparat amb el que ens espera.


Sense entrar en detalls, una de les figures que presenta l’article citat és prou expressiva: al disminuir els recursos (línia blava)

·         Els aliments per càpita (línia lila) disminuiran de manera molt important.

·         Els serveis per càpita (línia carbassa) s’enfonsaran.

·         La producció industrial (línia blau gris) baixarà molt.

·         La pol·lució (línia blau verd) continuarà augmentant, per disminuir molt al baixar la producció industrial.

·         La població mundial (línia marró clar) augmentarà fins l’any 2050, després disminuirà.

·         La mortalitat (línia negra) anirà augmentant poc a poc, per accelerar-se bruscament cap a l’any 2050.

·         La natalitat (línia marró fosc) continuarà baixant, per augmentar molt a mesura que la mortalitat es dispara.

Ja sabem que el futur és la cosa més complicada de pronosticar, però molts anàlisis com el d’aquest article condueixen a la mateixa conclusió. Els economistes són incapaços de veure venir aquesta crisi ja que no n´hi ha gairebé cap que hagi sigut capaç d’adonar-se que l’energia és absolutament necessària per fer rutllar l’economia mundial. Al fer les seves previsions econòmiques, no incorporen el fet que la disponibilitat de carbó i de petroli és la base del creixement econòmic. I la realitat és que aquesta disponibilitat, almenys a uns preus assequibles, està disminuint. Pensar que les energies renovables podran substituir aquesta disminució de la disponibilitat de carbó i petroli és somiar despert.

Quan hi ha falta de recursos, la guerra és la única possibilitat que queda a les nacions.

Davant d’aquest panorama, els petits problemes de casa nostra (que nosaltres considerem com molt importants) no són més que una pura carallada.

dilluns, de maig 20, 2019

La producció de petroli a Veneçuela

Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el mes d'abril de 2019, la producció mitjana de petroli cru de Veneçuela ve ser de 830.000 barrils per dia (b/d), a comparar amb els 1.2 milions b/d al començament de l'any i molt lluny dels 2,5 a 3,2 milions b/d fins a l’any 2015. 


Aquesta producció és troba al nivell més baix des del gener del 2003, quan una vaga nacional i el malestar civil van aturar en bona mesura les operacions de l'empresa estatal Petróleos de Venezuela, S.A. (PdVSA).

Les causes de la impressionant davallada actual de la producció de petroli cru veneçolà es deuen, d’una part,  a la mala gestió de la indústria petrolera veneçolana, amb una corrupció generalitzada i una tecnologia molt precària, també als talls freqüents d’energia elèctrica que sofreix el país, i, finalment, a les sancions i les traves dels Estats Units dirigides al sector energètic veneçolà.

Tenint en compte que la indústria del petroli és la principal riquesa de l’estat veneçolà, no és gens d’estranyar tot el que està passant a aquell país. El problema és de difícil solució, i no tota la culpa la té el règim veneçolà actual.

dimecres, de maig 15, 2019

Debats i comentaris

Ahir hi va haver un debat a TV3 sobre les eleccions europees. El candidat d’ERC, Oriol Junqueras, no hi va poder assistir ja que la presó de Madrid on està tancat va dir que l’horari no era l’apropiat tenint en compte el règim de la presó. Vista aquesta decisió, el candidat de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, que també havia de participar al debat des de Brussel·les, va decidir no participar-hi. Ambdues candidatures van enviar al debat un altre membre de la llista. El de Junts per Catalunya va fer un discurs i va marxar. El d’ERC, en canvi, es va quedar. Al final, es va passar un vídeo gravat des de la presó pel candidat Junqueras, mentre que no es va passar un altre vídeo gravat pel candidat Puigdemont.

Com que ens trobem en una època en que les xarxes socials ho envaeixen tot, de seguida s’han pogut llegir comentaris de tota mena. Que si els d’ERC no tenen la dignitat que tenen els de Junts per Catalunya, ja que no van abandonar el debat, que si els dirigents de TV3 són uns venuts per no haver passat el vídeo del seu candidat, etc.

Fa molts anys que no segueixo cap debat de candidats. Acostumat al nivell que aquest tipus de debats tenen (o tenien) a França, els debats que es fan aquí em semblen completament inútils, i considero una pèrdua de temps escoltar uns polítics tan mediocres, per no fer servir una paraula més forta. Per la mateixa raó, cada vegada que hi ha una tertúlia política, canvio de canal. En canvi, una entrevista d’un polític amb un bon periodista pot arribar a ser molt interessant, però no se’n fan massa.



Mogut per la curiositat, he mirat els denominats “minuts d’or” dels dos candidats esmentats, el que es va emetre i el que no. El candidat Puigdemont semblava cansat, sense cap esperit de lideratge, sense més missatge que dir que portarà el problema català a Europa. El candidat Junqueras va començar amb una mica més d’energia, però de seguida es va apagar: el seu missatge és que segueix defensant, malgrat la presó, el mateix que defensava abans.

La veritat és que tant l’un com l’altre semblaven ànimes en pena (no és estrany vistes les circumstàncies en les que es troben). El seus minuts d’or van ser més aviat minuts de llautó. El seus missatges va tenir molt poca substància. Missatges que no sé si interessen a ningú. A mi, no.

Això sí, a les xarxes socials, uns i altres competien per lloar el seu candidat i per dir que l’altre ho havia fet malament. I tot amb poques paraules i bastants adjectius més aviat desqualificatius. Llegint aquest comentaris, dona la impressió que es tracta de comentaristes incapaços d’enllaçar més d’una frase amb sentit. El pitjor és que els polítics que tenim no semblen tenir molta més capacitat que els comentaristes de les xarxes. Probablement per això els voten.

dijous, de maig 02, 2019

La qualitat de les nostres institucions públiques

Cada cop més especialistes estan convençuts que la prosperitat d'un país està estretament lligada a la qualitat de les seves institucions públiques. És per això que és imprescindible saber en quin punt estem en aquest tema.

L'Index Europeu de la Qualitat del Govern (European Quality of Government Index - EQI) ens dona aquestes dades a nivell regional dins de la Unió Europea. Aquest índex se centra en les percepcions i experiències amb la corrupció en el sector públic, així com en com els ciutadans creuen si els serveis públics són de bona qualitat i es tracten de manera imparcial (és a dir, sense "enxufisme"). Aquest índex va de 0 a 100.

La primera vegada que es va publicar aquest índex va ser en l'any 2010, i s'ha tornat a publicar els anys 2013 i 2017. Cobreix els 28 estats membres de la Unió, i l'edició 2017 cobreix les 202 regions que els componen.

Quan sortim d'Espanya, tenim la impressió que en alguns països funcionen millor que el nostre, mentre que d'altres semblen funcionar igual o pitjor. Aquest índex permet quantificar aquestes impressions i, en general, les confirma.


Entrant en matèria, l'edició de l'any 2017 atorga a Espanya un índex global de 42, mentre que la mitjana dels 28 països de la Unió és de 49. No crec que ningú se sorprengui si els països europeus amb millor índex són els escandinaus: Finlàndia, Suècia i Dinamarca tenen un índex de 80. Altres països millor situats que nosaltres són Alemanya (71), Regne Unit (71), França (61) o Portugal (50), per citar-ne alguns. Darrere nostre trobem Itàlia (25) i Grècia (16). El país amb el pitjor índex és Bulgària (11).

Podem comprovar que el Espanya no surt gaire bé a aquesta classificació. Tenim un llarg camí per recórrer si volem esdevenir un país "seriós" i amb un bon funcionament de les institucions públiques, diguin el que diuen aquells que estan reclamant per davant que Espanya és una gran nació.

A nivell regional l'índex també coincideix força bé amb les impressions que habitualment tenim. Les regions espanyoles que tenen un índex més alt (on les institucions públiques funcionen millor) són al nord: País Basc (64), Navarra (60) i Cantàbria (58). El pitjor, les Illes Canàries (34) i Andalusia (33).


Catalunya té un índex de 41, més baix que la mitjana espanyola, el que vol dir que la governança a casa nostra té molt de camí a fer per millorar.

·         Pel que fa a la qualitat dels serveis públics, Catalunya només té a darrere Galícia, les Balears, Andalusia i Canàries.

·         Pel que fa a la imparcialitat amb què es distribueixen aquests serveis, Catalunya ocupa el desè lloc entre les 17 autonomies espanyoles,

·         En termes de corrupció del sector públic, ocupa el vuitè lloc, exactament el lloc del mig.





La publicació d'aquests índexs té com a objectiu final que cada país, que cada regió, pugui conèixer com les seves institucions públiques i, d'aquesta manera, implementar polítiques per millorar-les. Res d'això ha estat discutit en la llarga campanya electoral de les últimes eleccions generals, probablement perquè els partits polítics són molt còmodes en la desgovernança que patim i que aquests índexs ens mostren.

No, Espanya no és una gran nació ni serà sempre que les nostres institucions públiques no funcionin millor. I ni nosaltres ni els polítics que hem estat triant semblen ser conscients d'això, perquè, aparentment, ningú no proposa res per sortir del forat en el qual ens trobem. No estarem lluny de la realitat si pensem que els que diuen a si mateixos patriotes i que repeteixen dia sí i dia també que Espanya és una gran nació són els primers interessats en res a canviar, no van a perdre els prebendes que gaudeixen de la situació actual.

I a Catalunya, la situació és encara pitjor. I no estic gens segur que milloraria si fóssim un estat independent. Ai, que lluny estem, no ja del País Basc, sinó dels nostres veïns de l’Aragó. Aquest és el mirall on ens hem de mirar, encara que a alguns la imatge que donem com a país no ens agradi gens. Ens queda molta feina per arribar a ser la Dinamarca del sud que alguns ens prometien, mentre contribuïen per activa i per passiva a mantenir el país en aquest estat lamentable.

dimarts, d’abril 23, 2019

Les despeses de recerca als programes electorals

Un dels elements clau per assegurar el benestar d’un país és l’esforç de recerca, innovació i desenvolupament que fa. La recerca no assegura el benestar, però la manca de recerca assegura un país on la competitivitat es basa només en salaris baixos, que no poden finançar l’estat del benestar i que no permeten a les famílies arribar a final de mes.

Els partits polítics que es presenten a les properes eleccions tenen un objectiu comú: tots volen augmentar les despeses en recerca, innovació i desenvolupament (R+I+D) fins el 2 % del PIB.

Partit Popular: Promourem un Acord sobre la Ciència a Espanya entre les administracions i la societat civil que incorpori un compromís financer plurianual que permeti assolir durant la legislatura una inversió del 2% del PIB en R+D+I.

Partit Socialista: Es recuperarà en aquesta nova legislatura el nivell de despesa del 2,5% dels pressupostos generals de l'Estat en R+D+I civil assolit entre 2007 i 2010, i que en 2018 es va situar en l'1,5%. Facilitar i estimular la inversió privada per arribar a una inversió total en innovació i R+D que representi com a mínim el 2% del PIB, la mitjana actual de la UE.

Podem: Convertir la ciència i la R+D+I en un puntal de la nostra economia augmentant la inversió pública en R+D+I al 2% del PIB al final de la legislatura per liderar sectors com la producció de vehicles elèctrics, energies renovables, intel·ligència artificial, fàrmacs i biotecnologies. Assignar al sector públic un paper d'impuls i de coordinació estratègica de la R+D+I.

Ciutadans: Elevarem el pressupost en R+D+I per arribar al 2% del PIB al final de la legislatura. Prioritzarem la inversió en R+D+I en aquelles CCAA que parteixen de nivells més baixos per evitar una Espanya a dues velocitats.

ERC: Per una futura república catalana es proposa una política de finançament estable del sistema de recerca, amb l'objectiu d'assolir un finançament del 3,5 % del PIB, una aportació pública del 40-50 % del finançament global, amb contractes programa de finançament per objectius, finançament directe de contractació  de captació/retenció de talent i amb actuacions anticícliques per garantir l’estabilitat del finançament independent de la conjuntura econòmica.

JxC: Incrementar la inversió pública en R+D en un 10% anual amb un primer objectiu: destinar-hi, com a mínim, el 2% del PIB al final de la legislatura; i, segon objectiu, el compromís d’establir una Estratègia per a la Recerca a mitjà i llarg termini que contempli destinar-hi el 3% del PIB en el lapse més breu possible.

La situació actual de la recerca a Espanya es troba en un estat que podríem denominar catatònic: l’any 2017 les despeses totals (incloses les públiques i les privades) van ser del 1,20 % del PIB, de les més baixes de la Unió Europea.


Durant el govern socialista del president Rz. Zapatero, aquest percentatge va augmentar del 1,02 al 1,35 %. Aquest augment va costar molt de dur a terme, ja que la formació d’equips d’investigació no s’improvisa fàcilment. En arribar el govern popular del Sr. Rajoy es va iniciar una etapa de destrucció de la recerca espanyola, que va baixar fins representar 1,20 % del PIB, del que un 55 % prové de les empreses. Aquesta actuació irresponsable del govern del partit popular ens dona una pista sobre el nul interès que els populars tenen sobre aquest tema. La seva proposta, doncs, és molt poc creïble.


Donada la complexitat de formar equips d’investigació, dir que en quatre anys es passarà del 1,20 al 2 % del PIB és, quan menys, difícil de creure.

ERC vol que una futura república catalana destini el 3,5 % del PIB a la recerca. Objectiu lloable, però digne de gent que somnia desperta. L’any 2016, el darrer del que Eurostat ha publicat dades a nivell regional, Catalunya hi dedicava només un 1,45 % del PIB.


Ciutadans vol promocionar la recerca a les regions més pobres. Això farà que la recerca serà menys eficaç, ja que els investigadors són més productius en ambients on hi ha molta gent del seu nivell. Es tracta d’una proposta purament demagògica.

Els únics que diuen quines serien les seves prioritats de recerca són Podem. És important augmentar el pressupost de recerca, però ho és tant o més senyalar objectius i pensar en gran quan es parla de la recerca finançada pel diner públic. Cap dels altres partits ho fa; demostren que parlen per parlar.


dissabte, d’abril 20, 2019

El problema de l’energia a Espanya

Com que Catalunya no es podrà independitzar durant els propers anys, faríem bé, si volem veure el que el futur ens depara, que llegíssim els programes dels partits polítics espanyols, que són, ens agradi més o menys, els que tallaran al bacallà. El tema de l'energia és molt important, ja que si la quantitat d'energia de la que disposem disminueix, també ho farà el nostre nivell de vida.

Globalment, el tema de l'energia és molt complicat: les emissions de CO2 augmenten i contribueixen a l'escalfament del planeta, pel que hauríem de disminuir l'ús de combustibles fòssils i, d'altre banda, l'economia es ressentirà si augmenta el preu de l'energia. Les companyies petrolíferes disminueixen les seves inversions perquè són conscients que no podrem pagar el cost del petroli que trobin que, al ser de més difícil extracció que fins ara, serà més car.

Un bon resum dels problemes globals de l'energia el trobem al blog Our Finit World:

1. La importància que poden assolir les energies alternatives és més petita del que ens pensem.

2. Quan els països han reduït el seu consum d'energia per càpita els resultats han sigut insatisfactoris.

3. El consum d'energia té un impacte sobre les nostres vides molt més important del que ens pensem.

4.  Probablement els combustibles fòssils ens abandonaran abans que nosaltres els poguem abandonar.

5. Els combustibles fòssils ens abandonaran quan els bancs centrals perdin la seva capacitat d'estimular l'economia amb interessos baixos.

6. Si els combustibles fòssils ens abandonen, el resultat podria ser el col·lapse del sisteme financer i el dels governs.

Aquests són problemes que afecten a tot el món i pels que ningú ha trobat, fins ara, una sortida. Per això, ens limitarem a analitzar els "petits" problemes específics a Espanya, que els partits que es presenten a les eleccions tenen ( o tindrien) l'obligació de conèixer i de proposar solucions.




L’any 2017, gairebé la meitat del consum d’energia va venir del petroli. Un 20 % del gas natural, un 10 % del carbó, un altre 10 % va ser d’origen nuclear, un 3 % hidroelèctric i un 11 % de les energies renovables. Comparant-la amb la de l’any 2010, la diferència fonamental és que les energies renovables han augmentat del 8,4 al 11,3 %, un augment relatiu molt considerable. També ha augmentat l’energia provinent del carbó, probablement per fer front a una baixa de l’energia hidroelèctrica.

Depenem molt dels recursos fòssils: el petroli, el gas natural i el carbó representen un 76 % del consum total. D’altra banda, les centrals nuclears tancaran d’aquí a pocs anys, més o menys anys segons qui governi.



Les importacions de petroli cru han anat augmentat any rere any: l’any passat s’han situat en més de 67 milions de tones, mentre que les de gas natural s’estabilitzen entre els 31 i els 35 milions de tep (tones equivalents de petroli).

Les importacions de petroli de l’any 2018 han estat més o menys equilibrades entre diferents països. No hi ha un país dominant, i podem dir que Espanya, en aquest aspecte, sofrirà les variacions del mercat, però la política d’importacions és correcta. Serà complicat disminuir el pes del petroli els propers anys, per molt que es parli del vehicle elèctric.


En canvi, pel gas natural, Espanya depèn molt d’Argèlia. La meitat del gas importat prové d’aquest país. 


Recordem que es tracta d’un país políticament inestable i que sembla haver arribat a la seva producció màxima de gas, que està estancada, en els seus millors anys, entre 75 i 80 milions de tones equivalents de petroli (tep). A més, cada vegada augmenta més el seu consum de gas, que ha passat de 16 milions de tep l’any 2000 a 33 l’any 2017, pel que queda cada vegada menys per la exportació. Espanya representa més de la quarta part de les exportacions de gas natural d’aquest país. 



Un problema polític seriós a Argèlia implicaria un enorme problema per Espanya. No es pot descartar una intervenció militar, juntament amb França i Itàlia.

En resum, el problema energètic espanyol és que haurà de trobar l’equivalent de les centrals nuclears, que representen un 10 % del consum, es tancaran, en un termini curt, la meitat de les centrals de carbó, i hi haurà probablement problemes amb el gas argelí.

Davant aquest panorama, què ens proposen els partits als seus programes electorals?

Partit Popular

Punt 333: Defensem una barreja d'energia que ens permetrà complir amb els objectius de seguretat de l'oferta, el canvi climàtic i el preu de l’energia. Això requereix aprofitar al màxim la majoria de les opcions renovables que ja són competitives, però sense sacrificar altres tecnologies que encara són útils per al nostre país. Amb aquesta finalitat, impulsem l'aprovació d'un pacte estatal per establir un mix d'energia estable a 40 anys que doni certesa al sector i al consumidor.

Probablement volen renovar per 10 anys el permís de funcionament de les centrals nuclears. Però no diuen res de com anar substituint els combustibles fòssils.

Proposar un "mix d'energia estable a 40 anys" no sé si fa riure o plorar. És una prova de la poca consciència que té aquest partit del futur immediat que ens espera.

Partit Socialista

Punt 1.21: Augment del pes de les energies renovables en el consum energètic final, almenys fins al 35% en 2030, amb almenys 74% de la generació d'energia elèctrica d'origen renovable, amb el compromís d'arribar, a l'horitzó del 2050, un 100% de l'electricitat d'origen renovable.

Actualment el pes de l’energia renovable sobre l’energia total és del 11 %, i si comptem l’energia hidroelèctrica, arribem al 14 %. Multiplicar aquestes xifres per 2,5 serà complicat, però es podria fer. Almenys tenen un objectiu pel 2030. Passar al 100 % d’energia elèctrica renovable pel 2040 no sembla gens realista.

Ciutadans

He estat incapaç de trobar cap menció a l’energia al programa d’aquest partit.

Podem

Reduir la producció d'energia primària a partir de combustibles fòssils per la meitat en una dècada i arribar al 100% de la producció de fonts renovables en 2040. Es garantirà per llei que, amb caràcter previ a la pèrdua d'ocupació en el sector dels combustibles fòssils, es crearan dos llocs de treball amb condicions idèntiques o millors en la mateixa regió i que les persones interessades tinguin prioritat absoluta d'accés als mateixos. La transició energètica que recaptem serà justa o no serà.

Creació d’una empresa pública elèctrica.

Establir una línia d'ajuts directes a la inversió en instal·lacions renovables petites i mitjanes.

Objectius de tancament de les plantes de carbó abans del final de 2025 (i sempre garantint l'ús del carbó nacional) i de les plantes nuclears abans del final de 2024.

No ens expliquen, probablement perquè no saben com fer-ho, com reduiran a la meitat la producció d’energia de combustibles fòssils d’aquí el 2030 (recordem que la majoria va al transport). No parlem del 100 % de renovables  per l’any 2040, que és més una utopia que el que realment es pot fer.

Tancar les nuclears presenta el problema de la seva substitució, i tancar les centrals de carbó, inclòs les que s’adapten, fent inversions importants, a les noves normes de la Unió Europea pot ser il·legal. I no parlem de fer servir carbó nacional, una autèntica bestiesa, ja que les centrals s’han adaptat al carbó d’importació, menys contaminant i més energètic. No podrien tornar a fer servir el carbó nacional.

Conclusió

Molt poca concreció als programes electorals sobre aquest tema. Els més sincers son Ciutadans, que no proposen res perquè no tenen ni punyetera idea de com tractar aquest tema. I els altres, tampoc.

Ningú diu res de com es pot tractar el problema del gas natural. No volen que ens espantem.