divendres, de juliol 24, 2015

La EPA del segon trimestre

El govern central està satisfet: gràcies a les seves polítiques, la EPA del segon trimestre registra 5.149.000 aturats, mentre que la del quart trimestre del 2011, darrer del govern socialista, aquesta xifra era de 5.287.300 persones. És a dir, hi ha menys aturats avui que quan el govern del senyor Rajoy va arribar al govern.

Però..., sempre hi ha un però, la quantitat de persones ocupades era de 18.153.000 persones al darrer trimestre del 2011, mentre que ara és de 17.866.500. Hi ha 138.300 aturats menys, però també 286.500 ocupats menys. També ha disminuït el col·lectiu dels assalariats, que ha baixat en 388.200 persones, per arribar a 14.762.300 assalariats.

Com es pot explicar aquesta “anomalia”? Doncs perquè la quantitat de persones actives era de 23.440.300 al quart trimestre del 2011, i ara ha baixat fins a 23.015.500, és a dir, hi ha 424.800 actius menys. Hi ha moltes menys persones que busquen ocupació, potser perquè han marxat del país o perquè estan desanimats.

Hi ha menys ocupació, però el pitjor és que els assalariats a jornada complerta han passat de 12.993.400 a 12.249.500, una baixada de 749.900. És a dir, la ocupació és de menys qualitat que la que hi havia al final del 2011.

El govern central ens explica el que li convé. És positiu que la quantitat d’aturats hagi disminuït, però no tot són flors i violes. I del cantó menys positiu de la EPA del segon trimestre els dels govern central no en volen ni parlar.



Malgrat 1915 – Lloguer d’una torre

La Vanguardia del 24 de juliol del 1915 publicava un anunci del lloguer d’una torre al punt més cèntric de Malgrat.


dilluns, de juliol 13, 2015

Malgrat 1915 – Funerals, banys i festes d’estiu

La Vanguardia del dimecres 14 de juliol de 1915 publicava una ressenya de Malgrat sobre dos funerals, el començament de la temporada de banys i les festes d’estiu.

Uns dies més tard es publicava l’esquela del senyor Onofre Viada, sogre del senyor Emili Ragull, una de les persones socialment importants de Malgrat al primer terç del segle passat.



dissabte, de juliol 11, 2015

La dignitat de Grècia

M'ha semblat molt bo l'article d'avui d'en Manuel Castells a La Vanguàrdia, que reprodueixo, i que em sembla un bon resum del que està passant ara i avui, a Europa i a Grècia.

El rebuig del poble grec a la imposició autoritària de les polítiques d'austeritat que han portat a una part d'Europa a la crisi social i a l'estancament econòmic canvia el curs de la política europea més enllà dels resultats de les negociacions de Brussel·les. El vot per la dignitat i la sobirania ciutadana va superar el vot de la por. I quan la gent supera la por qualsevol cosa és possible. Però això és només el principi. Perquè els dirigents europeus no poden permetre que els ciutadans prenguin la paraula en les decisions clau per a la construcció d'Europa. Els tractats que van configurar Europa van ser cuinats entre les elits polítiques conservadores o socialistes, defuigint el debat amb els seus representats, considerats incapaços d'entendre la problemàtica. I quan el projecte de Constitució va ser rebutjat en els referèndums francès i holandès, es va reconvertir en tractat aprovat pels partits majoritaris.

Europa pateix d'un enorme dèficit democràtic perquè s'ha estat fent a l’esquena dels seus ciutadans. Per això la decisió de Tsipras de sotmetre a votació directa mesures que afecten la vida de la gent va causar pànic en els corredors del poder. On aniríem a parar? Així es va mobilitzar la màquina de propaganda, amb els líders de diferents països intentant condicionar el vot grec amb amenaces apocalíptiques fins i tot el mateix dia de la votació. Va poder més la dignitat. Davant aquesta rebel·lió ciutadana Merkel i els seus aliats (inclòs Rajoy) van decidir endurir encara més les condicions per prestar a Grècia prou perquè es mantingui dins de l'euro. Han de doblegar la resistència o provocar una catàstrofe social per donar una lliçó als ciutadans d'altres països del sud, en particular Espanya, on s'esquerda el seu poder. El conflicte amb Grècia és fonamentalment polític: es tracta de liquidar a Tsipras i el que Syriza representa. I per a això es deforma sistemàticament, en particular als mitjans de comunicació, la realitat de la crisi financera grega.

No s'està salvant a Grècia sinó al deute dels bancs grecs i dels bancs alemanys, francesos i altres que van ser els que els van prestar sense control i sense prudència financera.

Com va dir Tsipras al Parlament Europeu, el 73% dels 320.000 milions aportats pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional han estat emprats en pagament del deute públic i privat assumida per l'Estat grec. I la totalitat del deute grec (175% del PIB) és impagable segons la majoria d'experts internacionals. Per això la reestructuració a llarg termini, que és el que proposa Tsipras, és en realitat una quitació encoberta i inevitable. Però Merkel i altres han d’ocultar als seus electors la dimensió de la transferència de recursos que es va produir amb els governs grecs que eren els seus aliats, assessorats per Goldman Sachs (on treballava un tal Mario Draghi) en la falsificació de la comptabilitat pública.

El que estan calculant les institucions europees és l'impacte possible d'un Grexit sobre l'euro. Si poguessin, es traurien de sobre al replicaire soci grec. El problema és que els mercats financers podrien desencadenar una especulació massiva sobre l'euro i sobre el deute públic dels països més febles, precipitant una nova crisi.

Per això, moltes de les postures de Merkel i Juncker són una fanfarronada per doblegar Syriza. La realitat és que Grècia pot optar per altres polítiques. En particular pot tenir un doble sistema monetari en dracmes per als pagaments i consums interns i en euros per a les operacions internacionals. Ni més ni menys que el que fan la majoria dels països del món, inclosa la Xina. En la pràctica seria una devaluació massiva de la moneda interna. Les exportacions, i sobretot el turisme, la exportació principal, es veurien enormement afavorides, els turistes alemanys portarien a Grècia els euros que neguen al seu govern per prestar-los. Les importacions serien penalitzades, però passaria com a Rússia el 1999: la producció domèstica (i l'ocupació) es van incrementar, sobretot en les pimes, que llavors van poder competir amb els productes estrangers. Més seriós seria l'impacte sobre les importacions energètiques, amb perill d'inflació generalitzada. Però en cas d'emergència hi ha ja algun contacte discret per a subministrament favorable per part de Rússia, amb pagaments diferits. Una hipòtesi que horroritza als Estats Units, que pressiona Europa perquè no porti a Syriza a buscar aquesta taula de salvació. No estem encara en aquesta situació perquè un raonable Tsipras intenta obtenir un respir de tres anys perquè l'economia pugui créixer en lloc de treballar per pagar el deute, sortint així del cercle viciós de tots els països intervinguts per l'FMI. I per això, accepta algunes exigències però no cedeix en punts essencials. A canvi del nou rescat Tsipras proposa equilibrar pressupost augmentant impostos a grans empreses i classe mitjana alta, incrementant l'IVA (però no tant com demana Europa) i eliminant abusos en el sistema de pensions, sobretot en les jubilacions anticipades.

Va ser el tema de les pensions baixes, que Syriza es nega a retallar encara més, el que va provocar la ruptura de negociacions. Per tant, en termes econòmics és possible un acord i pot desembocar en una estratègia raonable de creixement a mig termini. I es deixa per a l'octubre la reestructuració del deute. Però no és suficient per al merkelisme. Es tracta d'imposar disciplina als díscols sud-europeus i segar l'herba sota els peus dels partits contestataris. I d'oferir als xenòfobs d'Alemanya i nord d'Europa la cap de Tsipras. De moment han perdut. Però no desistiran fins aconseguir-ho. O fins que altres pobles recuperin també la seva dignitat, projectant-se en una nova Europa democràtica.

Malgrat 1915 – Atropellament d’un nen

La Vanguardia del diumenge 11 de juliol del 1915 publicava la detenció d’un home per haver atropellat amb un carro un nen de dos anys.


dimecres, de juliol 08, 2015

Malgrat 1915 – Lloguer d’una casa per estiuejar

La Vanguardia del dimecres 7 de juliol de l’any 1915 publicava un anunci del lloguer d’una casa del carrer d’Emili per estiuejar.


dilluns, de juliol 06, 2015

Les urnes són perilloses


Arran del referèndum grec, que ha sigut acollit amb indignació per les persones que ocupen el poder, tant polític com econòmic, ja que és una amenaça per la seva influència, hem sentit a dir moltes tonteries. La senyora ministra d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient del govern central, per exemple, va expressar una opinió molt curiosa, ja que va dir que les urnes, de vegades, eren perilloses. Suposo que es referia a que els resultats de les votacions eren perillosos si els votants tenien l’acudit de votar a un partit que no sigui el seu. En aquest cas, i difícilment podria ser diferent, el Partit Popular.

Tots aquests que pensen que consultar el poble és perillós posen com a exemple que Adolf Hitler va obtenir el poder de manera democràtica. De vegades, també posen l’exemple de Veneçuela, ja que l’Hugo Chávez també va ser votat democràticament.

El que no expliquen aquesta gent que tenen por de les urnes és perquè el poble alemany va votar en Hitler i el poble veneçolà va votar en Crávez. La raó és clara: degut a les exigències desmesurades dels aliats que van guanyar la primera guerra mundial a Alemanya, demanant compensacions que no es podien pagar, el poble alemany va sofrir una inflació descomunal que va portar-lo a la misèria. En Hitler, populista, va oferir als alemanys una solució, i el van votar. No donem la culpa a les urnes, sinó a les exigències dels aliats.

A Veneçuela, durant molts anys, les classes dirigents, un 10 o un 15 % de la població, eren cada vegada més rics, mentre que la resta de la gent eren cada vegada més miserables. De manera que, en arribar en Chávez, populista, i oferir una esperança de vida millor a la majoria, el poble el va votar. La culpa no va ser de les urnes, sinó de la situació d’injustícia que travessava el país.

A Grècia ha passat més o menys el mateix. Els errors i les exigències de la Unió Europea i els mals governs dels conservadors i dels socialistes grecs han dut al país a una situació de misèria que no podíem imaginar a Europa. La gent ha votat als populistes de Syriza, però la culpa no és de la democràcia, sinó de les bajaneries de la Unió Europea quan va fer els dos primers rescats de Grècia i les males polítiques dels dos partits tradicionals.

No, les urnes no són perilloses. El que realment és perillós és donar el poder a uns polítics ineptes que fan el que dicten els que tenen el poder econòmic. I les urnes són la única arma que pot tornar a posar les coses al seu lloc: que el poder econòmic estigui al servei de la gent, no al revés. Però, per ara, a Europa, el poder econòmic és l’únic que mana. De manera que les polítiques actuals ens portaran inevitablement, si no canvien, a governs populistes. Després de Grècia, el torn és a Espanya. I la culpa no serà deguda a les urnes, sinó a la miopia del senyor Rajoy i del partit que el recolza.

Malgrat 1915 – Ingrés a Sant Boi

El dimarts 6 de juliol de 1915, La Vanguardia donava la llista dels malalts que havien d’ingressar al manicomi de Sant Boi, entre els que figurava un veí de Malgrat.