La història pot servir per formar-se una idea del que passa en el present.
Per aquesta raó es pot acudir a la Primera Restauració (la de 1875, en la
persona d'Alfons XII), per entendre la Segona (la de 1975, en la persona de
Joan Carles I). Totes dues van ser concebudes com una manera de superar una
situació complicada: en el 1875, es va tractar del final del període iniciat
per la Gloriosa Revolució de 1868, i, en el 1975, de la sortida d'una llarga dictadura.
Les dues van fer possible un prolongat període de pau social i creixement
econòmic; però, al cap d'un terç de segle, les dues van començar a enfonsar per
la mateixa causa: els partits que s'alternaven en el govern van ser, en la
Primera Restauració, i són, en la Segona, incapaços de regenerar el sistema.
El desgovern de la primera restauració va desembocar, l'any 1923, a la
dictadura del general Primo de Rivera, amb el beneplàcit de part del país i del
rei. Ortega i Gasset va parlar el 1917 de "l'Espanya oficial i l'Espanya
vital". Va quedar clar que "l'Espanya real" era la segona. I,
quan es nega la realitat, el fi del sistema és proper.
Ha passat un segle i, avui dia, la situació és semblant. La Transició es va
saldar amb èxit, obrint pas a una llarga etapa de creixement econòmic, pau
social i reconeixement internacional. Però, ja des del seu inici, després
desfer-se de Suárez i la UCD, l'antiga oligarquia dominant durant la dictadura
franquista es va anar apoderant de les cúpules dels dos partits que
s'alternaven en el poder. La corrupció estava servida, i la decadència del
sistema en marxa. No cal sorprendre que, també com fa un segle, hagi arribat el
moment en què molta gent ha començat a creure que els partits que s'han
alternat en el poder no els representen, i ha decidit votar a uns nous partits
(Ciutadans i Podem ), confiant a ells la defensa dels seus interessos. El que
constitueix una gran novetat respecte a la Primera Restauració i una
possibilitat de regeneració del sistema, potser l'última.
Si el sistema vol subsistir, sobretot després d'una crisi econòmica brutal,
els costos de la qual han recaigut fonamentalment sobre el tram més desafavorit
de la població, no queda més remei que aprendre de la Primera Restauració, i
buscar fórmules que facilitin que "l’Espanya vital" de la qual
parlava Ortega pugui assolir cotes de poder per defensar els seus interessos,
que són els de la majoria, i que són contradictoris amb els de "l’Espanya
oficial". Aquest no serà el cas mentre Mariano Rajoy, el més decimonònic
dels nostres polítics, incapaç de qualsevol iniciativa política de calat,
segueixi portant les regnes del govern. Ni sembla albirar-se en el seu partit
ningú amb idees per regenerar la política espanyola: ja s'ha encarregat don
Mariano de tallar les ales a tot el que volgués tenir alguna iniciativa.
L'altre partit "turnant" d'aquesta segona transició, el Partit
Socialista, ha demostrat, mentre governava, ser tan insensible als problemes de
"l’Espanya real" com els seus col·legues populars. Probablement per
aquesta raó la candidata oficialista ha estat rebutjada per la militància.
La lliçó a extreure de l'agonia de la Primera Restauració està clara: els
governants han de acostar-se a "l’Espanya real" i han de desfer-se de
l'oligarquia que domina la cúpula dels dos partits que s'han alternat al
govern. De no fer-ho, la història es repetirà. Sembla que els socialistes han
emprès aquest camí. Els afanys independentistes de bona part de la població de
Catalunya són un símptoma que aquesta Segona Restauració està agonitzant, per
la paràlisi i l'immobilisme dels governants de torn, que han demostrat la seva
incapacitat per adaptar el sistema als nous temps i a les necessitats de la
majoria de la població.
L'any 1923 es va acabar la Primera Restauració, 48 anys després del seu
inici. Arribarà la Segona l'any 2023 si abans no s'emprenen les reformes que
facin viable la seva supervivència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada