A Europa, amb la situació política italiana i amb l’avanç dels populismes,
gràcies a una classe mitjana desorientada, que veu com va baixant el seu nivell
de vida, s’està caminant cap a una desintegració del sistema.
A Espanya es viu un final, no de legislatura, sinó de règim. Els successius
governs han anat desacreditant el sistema regit per la constitució del 1978 amb
la seva corrupció, i ningú no acaba de presentar una política creïble per una
reforma, per una posada al dia (un aggiornamento,
que diuen els italians) de les institucions. El partit que s’autotitula com a
reformista, el d’Albert Rivera, ha demostrat com seria la reforma que proposa: “Rojo y amarillo, colores que brillan en mi
corazón y no pido perdón”. Pura comèdia. Els socialistes, amb un dirigent
que un dia proposa un estat plurinacional, que l’endemà recolza que hi hagi
independentistes a la presó, que més tard titlla de racista al nou president de
la Generalitat i que després proposa canviar la definició de rebel·lió al Codi
Penal, demostra que no sap on va (el que, afegirem, no és cap novetat).
A Catalunya anem de mal en pitjor. Si el president Mas va demostrar ser un
mal polític quan va convocar eleccions per assolir una majoria absoluta, i
resulta que va perdre uns quants escons, el president Puigdemont va fer el
ridícul, si el que diuen les cròniques és cert, quan tenia decidit convocar
eleccions i es va tornar enrere degut a quatre tuits mal redactats, i ara tenim
el president Torra que fa tot el possible per no haver de governar,
probablement perquè sap que no ho farà bé. Tant Puigdemont com Torra són
tuitaires empedreïts, el que, penso jo, equival a no tenir la capacitat d’entendre
realitats complexes que no càpiguen en 140 caràcters, el que potser vol dir que
tenen un caparró molt senzill.
Un temps s’està acabant, tant a Europa com a Espanya i com a Catalunya. El
moment és complicat, i tenim uns polítics mediocres, per no dir dolents. Pel
que fa al problema entre Catalunya i Espanya, s’ha d’enfrontar la realitat, s’ha
de parlamentar amb l’enemic (el govern central, pels independentistes, i els
independentistes, pel govern central) per sortir de l’embolic. A Catalunya,
però, abans s’ha de tenir un mínim comú denominador entre els independentistes de
l’interior i els de l’exili. Probablement això és el més complicat de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada