Escoltava ahir la ràdio mentre esmorzava. La
Mònica Terribas estava entrevistant la Marta Rovira, actual secretària general
d’ERC i amb residència a Suïssa, on s’hi va instal·lar fa una mica més d’un any
per evadir la justícia espanyola.
Amb aquest historial, l’entrevista prometia ser
interessant, de manera que la vaig escoltar amb tota l’atenció que el soroll de
les torrades al mossegar-les em va permetre. La conclusió que en vaig treure va
ser que no havia entès gairebé res del seu parlament. A més, parlava amb una cantarella
que em posava nerviós.
Aquesta senyora, pel que sembla, té com una de les
seves missions “cosir” (paraula de moda) les diferències entre
independentistes. Penso que, precisament perquè quan parla les persones
corrents com un servidor no entenem gran cosa del que diu, pot ser una gran “cosidora”
de diferències.
Fa falta moltes ganes d’independència perquè
encara hi hagi un 50% (més o menys) dels catalans partidaris d’un país independent
després d’escoltar la senyora Marta Rovira. Però el pitjor del cas és que
aquesta senyora no és la única que sembla treballar per l’enemic:
- l’Oriol Junqueras, quan va fer el ridícul amb en Josep Borrell, sent conseller d’economia, i havent escrit el senyor Borrell un llibre on explicitava totes les xifres que li va posar al davant, sense que el bo de l’Oriol tingués cap resposta coherent, com si no s’hagués preparat la trobada.
- en Carles Puigdemont que, en un moment decisiu, quan semblava que havia pres una decisió, va canviar-la per quatre tuïts mal formats i pitjor escrits, on l’acusaven de botifler. I que ara, des de Brussel·les, té idees que no les entén ningú, com ara l’invent de la Crida.
- en Quim Torra, que ni governa ni deixa governar.
- l’Artur Mas, que mai havia sigut independentista i que va convocar unes eleccions per augmentar el número de diputats del seu partit, i que, en canvi, el va disminuir.
Repeteixo: amb aquests dirigents, té molt mèrit
que encara hi hagi la meitat de la població catalana independentista. És un
signe de la fortalesa de l’independentisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada