diumenge, de juny 14, 2020

El canvi climàtic ha fet que la sequera del sud-oest dels Estats Units fos una de les pitjors dels últims 1.200 anys

Segons un nou estudi, “Large contribution from anthropogenic warming to an emerging North American megadrought”, la sequera del sud-oest de l’Amèrica del Nord que ha durat des del 2000 fins al 2018 és una de les més severes de la regió durant els darrers 1.200 anys. Les reconstruccions del clima dels darrers segles basades en els anells dels arbres revelen que només hi va haver un període més sec que durés més de 19 anys: una poderosa "megasequera" a finals del segle XVI. 

Segons expliquen els investigadors, la recent sequera es va agreujar un 47 % pel canvi climàtic que estem provocant amb les nostres emissions de gasos d’efecte invernacle.



Els anells dels arbres són bandes de creixement anuals d'amplada variable. Aquesta amplada depèn de l’aigua disponible. Fent servir registres d'anells d'arbres procedents de 1.586 llocs de l'oest dels Estats Units i del nord-oest de Mèxic, que representen milers d'arbres, l'hidroclimatòleg Park Williams de la Universitat de Columbia i els seus col·laboradors van crear una història climàtica per a la regió que es remunta a l'any 800. Entre els anys 850 i 1600, intenses “megasequeres”, de les que algunes van durar algunes dècades, van assolar la regió.

Hi va haver una sequera especialment devastadora que va durar aproximadament entre 1575 i 1593, que la trobem citada en registres històrics i que també s’ha trobat estudiant els anells dels arbres. Va ser un esdeveniment realment impressionant, i una mena d’últim esclat de l'època de les “megasequeres”. La sequera podria haver contribuït a l’abandonament dels “pueblos” de Nou Mèxic i a la devastadora propagació de la malaltia importada pels conquistadors espanyols entre els nadius americans.

Un dels majors factors que controlen la precipitació al sud-oest d’Amèrica del Nord és l’Oscil·lació del Niño, un cicle natural en què els canvis en les temperatures tropicals de l’oceà Pacífic poden alterar els patrons meteorològics regionals. Durant els episodis de "La Niña" d'aquest patró, les temperatures més fredes de les aigües del Pacífic creen situacions atmosfèriques que impedeixen que les tempestes del Pacífic arribin al sud-oest d'Amèrica del Nord, reduint les precipitacions. La “megasequera” del segle XVI, per exemple, va coincidir amb un potent esdeveniment de La Niña.

En les darreres dues dècades, hem tingut més anys semblants a La Niña que anys semblants a El Niño.

Però la Niña sola no ha sigut responsable de la intensitat de la recent sequera, segons l’article citat. Els científics van examinar 31 simulacions climàtiques i es van separar les tendències comunes de temperatura i precipitació relacionades amb el canvi climàtic causat per l’home, deixant només una variabilitat natural. El resultat d’aquestes simulacions és que la sequera del 2000 al 2018 hauria estat un 47% menys greu sense el canvi climàtic actual.

Aquestes conclusions se sumen a una evidència que la pujada de les temperatures globals en les darreres dècades ha agreujat l’impacte d’una precipitació reduïda deguda als esdeveniments de La Niña: l’assecament dels sòls i la reducció de la quantitat de neu i del cabal dels rius degut a l’augment global de les temperatures no tenen res a veure amb els esdeveniments El Niño-La Niña, però contribueixen a agreujar-ne els impactes.

Un 2019 molt humit ha ofert un breu respir a la regió, de la mateixa manera que les “megasequeres” del passat també tenien algun any més humit entremig. Les condicions seques han tornat a reprendre el 2020 i les simulacions climàtiques de les pròximes dècades preveuen tant l'augment de la temperatura com la reducció de les precipitacions en aquesta part del món.



El fet principal és que el Sud-oest americà està immers en una greu sequera, no només la pitjor dels darrers 50 anys, sinó d’una importància temporal de tipus mil·lenari.

La variabilitat natural, com un any de El Niño, que podria aportar més pluja a la regió, podria ajudar a alleujar la sequera durant els propers anys, però a mesura que passa el temps, serà cada vegada més difícil acabar amb aquest tipus de sequeres i cada vegada mes fàcil tornar-hi a entrar.

I això no és exclusiu del Sud-oest dels Estats Units. Ens haurem d’anar preparant per afrontar unes condicions climàtiques cada vegada més extremes, ja que no volem, o no podem, aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle.