La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.
Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?
És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.
No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.
Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.
La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.
Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.
Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?
Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.
El telescopi James Webb ha vist aquest interrogant al cel. Un avís per la humanitat? Molt probablement, la imatge de la fusió de dues galàxies.
Amb 2 bilions de galàxies (2 milions de milions) i amb cent mil milions d’estrelles per galaxia, queda clar que som molt poca cosa.
L'economista John Maynard Keynes va introduir el concepte “atur tecnològic” el 1930. Va anticipar un escenari sorprenent per a aquell temps: pensava que, un segle més tard, cap a l'any 2030, la tecnologia permetria solucionar tots els problemes materials i productius de la humanitat. Gràcies a la tecnologia, es podria produir de tot a cost pràcticament zero. Però taquesta producció es faria bàsicament amb màquines sense humans. Què passaria si tinguéssim de tot per a tothom, excepte una feina?
Estem a prop de l'any 2030. Quina és la situació actual sobre això? En molts aspectes, sembla possible que la “profecia” de Keynes pugui ser realitat relativament aviat. Vegem-ho.
En un recent article, The Economist es feia ressò dels extraordinaris avenços en tecnologia solar. Aquest any, al món es fabricaran més de 70.000 milions de cèl·lules solars (bàsicament, a la Xina) que, un cop instal·lades, produiran energia a cost marginal pràcticament nul. Sense contaminació, aquestes cèl·lules estaran durant anys generant electricitat natural. Es fabriquen amb silici, un dels elements més abundants de la terra. El ritme d'expansió d'aquesta energia, l'eficiència de la qual està millorant, és exponencial: la capacitat solar instal·lada es duplica aproximadament cada tres anys i, per tant, es multiplica per deu cada dècada.
Un creixement tan sostingut poques vegades es veu en una cosa que tingui importància com la que té la producció d'energia. Quan fa deu anys tenia una desena part de la capacitat actual, l'energia solar encara era considerada marginal i amb un futur incert. Ara la Societat Internacional d'Energia Solar afirma que el 2026 la llum del sol generarà més electricitat que totes les plantes nuclears del planeta. Si en els propers deu anys l'energia solar augmentés novament deu vegades, equivaldria a multiplicar per vuit la capacitat de tots els reactors nuclears del món, i ho faria en menys del temps del que normalment porta construir-ne només un.
Això vol dir que és possible que ens encaminem cap a un món on l'energia elèctrica renovable sigui abundant i barata. Gran part del món (inclosa Àfrica, on 600 milions de persones encara no poden il·luminar casa seva) començarà a sentir-se rica en energia. Aquest sentiment serà nou i transformador per a la humanitat. Si això es compleix, les cèl·lules solars seran la font d'energia elèctrica més gran del planeta a mitjans de la dècada del 2030. Per a la dècada del 2040, segons The Economist, podrien ser la font més gran no només d'electricitat sinó de tota l'energia que consumim, encara que això no sembla gaire realista, si ens atenim a les dificultats que tenen els vehicles elèctrics per imposar-se al mercat.
Però la veritat és que en aquests moments ens trobem en una era de desenvolupament tecnològic impressionant. Disposem d´informació infinita a internet a cost pràcticament zero per al consumidor. Tenim lleure digital inacabable a costos molt baixos (vídeos, podcasts, e-books, jocs, música, etc). La ciència és crucial per al progrés, i mai com ara no s'han invertit tants recursos en recerca i desenvolupament. La interacció entre els descobriments científics i la innovació aplicada ens pot acostar a un món d'abundància. Per primera vegada a la història posseïm coneixements per crear una prosperitat gairebé il·limitada.
La robòtica donarà lloc a revolucionaris tipus de robots intel·ligents i flexibles que tindran aplicacions en producció, logística, atenció sanitària o domèstica a, restauració o hostaleria, que podran interactuar en llenguatge natural i aprendre de l’experiència. Elon Musk parla de vendre milions d'aquest tipus de robots intel·ligents els propers anys.
Quan es va produir la revolució industrial, la gran massa de treball agrícola es va desplaçar a la indústria. Amb la creixent automatització de la indústria, van quedar els serveis com a gran reserva de treball humà. Però la nova revolució tecnològica en curs es basa en la robotització i la intel·ligència artificial (IA), amb empreses que operen mitjançant algoritmes i robots, comencen a distribuir els seus productes amb cotxes que no necessiten conductor i amb drons, prenen decisions amb IA i generen beneficis gairebé sense intervenció humana.
Tot apunta que no trigarem gaires anys a trobar-nos en la situació que Keynes va imaginar ara fa gairebé un segle. I la qüestió continua sent la mateixa, què passarà si tenim pràcticament de tot per a tothom, excepte una ocupació? Veurem l'emergència d'una classe inútil, és a dir, les persones expulsades del mercat de treball a causa de l'automatització i incapaces d'adaptar-se a les noves tecnologies, que pot arribar a ser la immensa majoria de la població?
T ot això, sempre que no vagi tot en orris si ens veiem embolicats en les conseqüències catastròfiques d'un canvi climàtic que s'accelera, submergits (i enverinats) per la pol·lució deguda a les deixalles que genera una civilització cada cop més consumista o destruïts per una guerra descontrolada que acabi utilitzant armes nuclears.
