Elits extractives catalanes

A La Contra d’avui de La Vanguardia entrevisten Daron Acemoglu, coautor de “Per què fracassen els països”, un llibre que hauria ser de lectura obligada per tots aquells que, de lluny o de prop, es dediquin a la política. En resum, aquest llibre ve a dir que l’èxit o fracàs d’un país el determinen la qualitat de les seves institucions.

Tant a Espanya com a Catalunya, la qualitat de les institucions és molt defectuosa, el que explica el per què es tracta de països que es troben més a prop del fracàs que de l’èxit. Som uns països on la corrupció és reina a tots els nivells, on els polítics han estat massa amics de determinats empresaris en detriment dels contribuents i dels emprenedors i petits empresaris, postergats en benefici de qui tenia connexions polítiques.

A més del problema de la corrupció, tant a Catalunya com a Espanya, el pertànyer a l’elit i dur determinats cognoms et dona avantatge sobre els que només tenen talent, encara que s’esforcin. I això és una rèmora per a la innovació i la productivitat de l’economia i de la prosperitat. Un país té èxit quan aconsegueix que les seves institucions siguin inclusives, sense deixar que les capturin elits extractives, fent que el talent i l’esforç comptin més que els cognoms i les relacions.

A una Catalunya independent l’elit extractiva catalana s’apropiaria amb massa facilitat del nou Estat igual que s’ha apropiat de l’Administració catalana. Hi ha massa proximitat i connivència entre els negociants i els polítics, i les institucions no són prou inclusives.

En resum, entre Espanya i Catalunya no hi ha pas massa diferència. Es tracta de dos països podrits per dintre. A Espanya, tant els socialistes com els populars no han depurat els elements i les maneres d’actuar del franquisme encara observables. La Catalunya convergent va seguir el mateix camí.

Mentre els ciutadans no controlem els polítics, no els fiscalitzem i, si no ens serveixen, els substituïm fins que reformin les institucions i les facin transparents i inclusives, que Catalunya sigui o no sigui independent no tindrà cap importància. Seguirem com fins ara, sent un país amb molt potencial però fracassat.

Malgrat 1967 - Pèrdues a la collita de patata

La Vanguardia del 13 de juny del 1967, ara fa cinquanta anys, publicava un balanç molt negatiu de la collita de la patata, amb unes pèrdues de 3,5 milions de pessetes.

La pregunta

Ja tenim pregunta. Una pregunta que jo m’atreviria a qualificar com més aviat poca solta.

Anem per parts. Quan es feien consultes pels pobles, la pregunta era: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Què passaria si la Unió Europea no ens admetés? I què coi vol dir això d’estat social? Ganes de fer preguntes complicades.

A la consulta del 9N, però,la pregunta encara es va complicar més. Eren dues preguntes, i només els que havien contestat sí a la primera podien votar la segona. El cervell que va pondre la pregunta doble va quedar, suposo, descansat.

Em pensava que la gent d’Amer eren persones pràctiques, i que serien capaces de fer una pregunta clara i senzilla. Però no, es veu que també els agrada embolicar la troca. Hauria estat bé que es preguntés si volíem o no que Catalunya fos un estat independent. Hauria sigut una pregunta concreta, rodona. Però hi han afegit, “en forma de república”. Un afegit perfectament inútil, que no aporta res. I no em digueu que aquest afegit l’han posat per deixar contents als d’Esquerra, perquè el redactat d’una pregunta per un referendum és suficientment important per no haver de tenir en compte aquestes “politiquetes”

Es veu que som un país on ens agrada complicar, afegir detalls inútils a les coses. Som, en definitiva, un país barroc.

La consulta

No em refereixo a la consulta sobre la independència, sinó a la consulta sobre la zona comercial que es vol construir on abans hi havia d’anar l’ARE. Per qui no ho recordi, un ARE és una Àrea Residencial Estratègica, que l’any 2008 el govern municipal volia fer a la zona del carrer Escultor Clarà. es tractava de construir 525 habitatges a una zona que, segons el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), només en podia contenir 361.

Resulta que a Pineda, pel que diuen els diaris, la construcció d’una zona comercial entre el nucli de Pineda i el Poble Nou està en via morta. La inversió era molt important, diuen que de 40 milions d’euros, ja que els inversors francesos que ho havien de tirar endavant, no han aconseguit el 51% dels drets dels terrenys.

Alguns han proposat una alternativa a aquesta zona comercial de Pineda. I és “la creació d'una gran llacuna a l'estil de Platja d'Aro a terrenys amb característiques similars (situació interurbana i connectat a un curs fluvial) permetria minimitzar riscos d'inundació a les zones urbanitzades limítrofes (fins i tot laminant grans avingudes de la riera) i en la seva creació es generarien centenars de milers de m³ de sorra que es podrien fer servir per ampliar platges del municipi”.

A la fotografia hi podem veure la llacuna de Platja d’Aro.

La zona comercial que es pretén crear a Malgrat té unes característiques similars a la zona de Pineda, ja que és una zona on antigament hi havia aiguamolls. Alguns pensen que la idea de la llacuna tipus Platja d’Aro es podria extrapolar també a Malgrat. Cal a dir que l’espai creat a Platja d’Aro és una atracció per moltes persones com a zona d’esbarjo. Per tant, de fer-se, també aportaria riquesa.

Quan es fa una consulta, el votant hauria de poder decidir entre, almenys, dues opcions. Hi ha actualment una segona opció que es pugui oferir al poble?

Malgrat 1967 - Accident d’aviació

La Vanguardia del dimarts 6 de juny del 1967 portava l’accident d’un avió anglès que portava turistes cap a Malgrat.

Malgrat 1967 - Premi cinematogràfic

La Vanguardia del dimecres 31 de maig del 1967 publicava que el malgratenc Ernest Aldea havia obtingut un premi cinematogràfic a Ripoll.

Malgrat 1917 - Exportació de patates primerenques

La Vanguardia del dijous 31 de maig de l’any 1917 continuava publicant el què passava sobre l’assumpte de l’exportació de patates primerenques. Es demanava un primer permís per exportar-ne 5.000 tones, i un segon per, més endavant, exportar-ne 35.000 més.

Finalment, la decisió ve ser de no donar permís per la seva exportació, amb l’argument de que d’aquesta manera les patates venudes al mercat nacional serien més barates.

Petroli de l'aire?

L’acord de París preveu disminuir dràsticament els combustibles fòssils per intentar assolir un escalfament global de menys de 2°C. L’extracció de petroli haurà de disminuir de manera molt important.

Però els productes del petroli i del gas encara seran necessaris en un món de zero emissions,  on s’arribés a una eliminació total de tots els combustibles fòssils. Els hidrocarburs seran encara necessaris per a sectors com ara la marina i l’aviació, així com per la indústria química.

La inversió en tecnologia podria ser la resposta.

La solució es basa en la captura de diòxid de carboni, l'electròlisi de l'aigua i unitats de síntesi, com ara metanització per produir metà i el procés Fischer-Tropsch per produir combustibles líquids. Es tracta d’un procés químic per la producció d’hidrocarburs líquids com la gasolina, el querosè, el gasoil i els lubricants, a partir de gas de síntesis (CO y H₂). Va ser inventat pels alemanys Franz Fischer i Hans Tropsch l’any 1925. La seva viabilitat econòmica depèn de tenir una electricitat renovable de molt baix cost, basada en energia eòlica i solar, i pot produir combustibles sintètics gairebé neutrals en carboni, ja que el CO₂ que produirien al cremar-se seria recollit per fabricar nous combustibles. Això podria conduir a una nova economia de carboni circular conjunt.

El cost estimat pels anys 2040/2050 seria de 140 $ per barril de combustible. Recordem que aquest preu, pel petroli cru, ja es va assolir l’any 2008. I ara parlem del preu del combustible final, que seria de menys d’un dòlar per litre.

Les matèries primeres necessàries per aquest procés són el diòxid de carboni i aigua. El CO₂ es separa de l'aire, i l'hidrogen es genera a partir d'aigua per mitjà de l'electròlisi. L’electricitat consumida a l'electròlisi es subministraria des de fonts d'energia renovables.

Finalment, el CO₂ i hidrogen es combinen per formar hidrocarburs en un reactor de síntesi que funciona a alta pressió i temperatura.

Una millora futura podria ser utilitzar també aigua de l'aire, ja que és un subproducte de la separació de CO₂ de l'aire.

Un avantatge d’aquesta producció sintètica de combustibles líquids és que el gasoil no conté sofre.

Aquest tipus de producció, que ja va ser intentat, sense èxit, per l’Alemanya de Hitler, podria ser actualment realitzable si es pogués obtenir electricitat molt barata. Si els preus de l’energia renovable, sobretot la fotovoltaica, continuen la seva davallada, no és pas ser massa optimista suposar que aquesta producció pugui ser rendible d’aquí a pocs anys.

Es poden trobar més detalls a la  Lappeenranta University of Technology, a Finlandia.

Malgrat 1917 - L’exportació de la patata primerenca

Ara fa cent anys, el problema de l’exportació de la patata primerenca preocupava molt als agricultors de la comarca. Ja hem vist com es va crear una comissió per mirar d’obtenis el permís d’exportació d’aquest producte. La Vanguardia del divendres 25 de maig del 1917 tornava a parlar d’aquest tema, considerat com de vida o mort.

Malgrat 1917 – Exportació de patata primerenca

La Vanguardia del dilluns 21 de maig del 1917 portava la notícia de la designació de la comissió de pagesos de Malgrat que gestionaria el permís d’exportació de la patata primerenca.

Per cert, els noms dels comissionats estava equivocat: en lloc de Viladecaballs hauria d'haver posat Viladevall, i en lloc de Vía, hauria d'haver posat Badia.

Un senyor de Badalona

Que el senyor Garcia Albiol, ex alcalde de Badalona, és més aviat curt de gambals, almenys pel que fa referencia a la política, no és nou. Ahir ho va continuar demostrant.

Primer, afirmant que el retorn de Sánchez Castejón a la secretaria general del PSOE era “una desgràcia per Espanya”. Serà una desgràcia pel concepte que ell té d’Espanya, concepte que, com tots els que són com ell, considera que és l’únic que es pot tenir.

Segon, quan va dir "covard" a Carles Puigdemont per no anar al Congrés a defensar el seu pla. Un polític mitjanament enraonat (en el sentit de fer servir la raó) sap que al Congrés s’hi ha d’anar un cop es tinguin els pactes suficients per no quedar totalment esclafat. Però no, el senyor Albiol, com els pistolers del Far West, tot ho redueix a ser valent o a ser covard.

Personatges com aquest són els que fan que a molta gent, el Partit Popular ens faci fàstic.

Malgrat 1917 – Visita a la Fàbrica de l’Aigua

La Vanguardia del dissabte 19 de maig del 1917 ressenyava la visita a la Fàbrica de l’Aigua d’uns alumnes de la secció de teixits de l’Escola Industrial.

Veneçuela

Un dia sí i l'altre també, diaris, ràdios i televisions espanyols ens expliquen l'estat deplorable en què es troben els ciutadans de la República Bolivariana de Veneçuela. I això amb l'única finalitat que no votem a Podem.

No hi ha dubte que Veneçuela està malament, molt pitjor que quan, fa gairebé vint anys, Hugo Chávez Frías va ser elegit president. No hi ha dubte, tampoc, que si s'apliquessin a Espanya les polítiques chavistes, el més probable és que, com els crancs, aniríem enrere.

Però el tema del qual no es parla és de perquè els veneçolans van triar a Chávez l'any 1998. Ja que no s'ha d'oblidar que va ser elegit democràticament, i que va seguir sent reelegit un parell de mandats més. Alguna cosa devia anar molt malament a Veneçuela perquè un militar colpista i populista com en Chávez fos triat.

Fem una mica d'història. A Veneçuela es va instaurar la democràcia a l'any 1958, sent Rómulo Betancourt seu primer president, de febrer del 1959 a març del 1964. Pertanyia al partit Acció Democràtica (AD). El va seguir Raúl Leoni, del mateix partit, i en 1969 va ser triat Rafael Caldera, fundador del partit Comitè d'Organització Política Electoral Independent, conegut popularment com COPEI.

A Rafael Caldera li succeeix, l’any 1974, Carlos Andrés Pérez, d'AD, que s'aprofita dels alts preus del petroli que van seguir a la primera crisi del petroli per incrementar la despesa pública en infraestructures i educació, nacionalitza la indústria siderúrgica i la del petroli, però s'incrementa de manera molt notable el deute públic.

A Carlos Andrés Pérez li succeeixen Luis Herrera Campins (COPEI) i Jaime Lusinchi (AD), fins que, al desembre de 1988, torna a ser reelegit. Però en aquest mandat s'enfronta a un període de preus baixos del petroli, el febrer del mateix any de la seva reelecció s'ha d'enfrontar a l'anomenat "caracazo", una revolta popular que s'estén a altres ciutats del país, que se salda amb, almenys, 300 morts i 3000 desapareguts. Les causes del "caracazo" les trobem en què l'economia veneçolana va caure a partir de l'endeutament que va generar el país després del "boom" petrolier en els 70, que va donar lloc a devaluacions de la moneda, controls de preus (amb les seves conseqüències de corrupció administrativa i mercats negres de divises i béns), una alta inflació i una escassetat gradual.

Carlos Andrés Pérez va guanyar les eleccions amb un discurs populista que apel·lava a la justícia social, però en arribar al poder, en lloc de buscar un canvi cap a la inclusió social, va alliberar l'economia, imposant la seva desregulació a través d'un programa d'ajustos macroeconòmics promogut pel Fons Monetari Internacional. Aquests ajustos econòmics varen afectar negativament els sectors populars i va créixer el descontentament. Diferents sectors de la societat van començar una campanya sistemàtica de desprestigi a la democràcia i al govern. Al febrer de 1992 Hugo Chávez i altres oficials donen un cop d'Estat fallit. Les crítiques cap al govern augmenten malgrat un creixement econòmic de 10%, ja que aquest creixement no arribava a les classes populars.

Al març de 1993 el fiscal general de la República interposa una acusació contra Carlos Andrés Pérez per malversació de fons. Al maig la Cort Suprema de Justícia va declarar la sol·licitud d'un judici al president, i l'endemà el Congrés decideix la separació de Carlos Andrés Pérez del seu càrrec.

Després de dos presidents interins per acabar el mandat presidencial, al desembre de 1993 és elegit novament president Rafael Caldera. Durant el seu mandat s’agreuja la crisi financera i diversos bancs són intervinguts, en un context de preus del petroli baixos i estables.

El deteriorament en els nivells de vida dels veneçolans va deteriorar i va erosionar la legitimitat i suport al sistema bipartidista que havia governat Veneçuela durant 40 anys, que es va evidenciar per l'augment constant de l'abstenció a partir de les eleccions de 1988. Un factor condicionant en el deteriorament de la governabilitat a Veneçuela va ser l'aplicació d'un conjunt de receptes i mesures d'ajust de tall eminentment "neoliberal", que va reduir el marge d'actuació de l'Estat a un mer paper d'observador, la qual cosa implica que deixés de prestar moltes de les funcions pel que fa a serveis i assistència en matèria de salut, educació, ocupació o seguretat.

Un altre factor important del deteriorament polític veneçolà va ser l'acció nociva dels partits polítics. Aquestes organitzacions, lluny de generar processos d'obertura i democratització, es van convertir en pops que van aconseguir instal·lar-se i tenir ingerència en tota la xarxa d'organitzacions que conformava la societat civil, arribant a nivells de corrupció tan alts que fins i tot un president va ser destituït.

En resum, la crisi dels partits polítics a Veneçuela, la crisi econòmica dels anys vuitanta i la introducció d'elements neoliberals en el canvi del model econòmic, van generar problemes de legitimitat al sistema que havia governat Veneçuela durant 40 anys, donant lloc al triomf electoral d'un populista com Chávez, amb les conseqüències que veiem ara mateix.

Si comparem Veneçuela amb Espanya, veiem que el nostre sistema bipartidista també porta 40 anys, que hem respost a la crisi econòmica amb receptes neoliberals que han augmentat la desigualtat i han fet que el creixement econòmic no es reparteixi entre tots, i que els nostres partits polítics es s'han convertit en entitats depredadores i corruptes. En resum, hem fet els mateixos mèrits que va fer Veneçuela per donar pas a un govern populista. Quan les barbes del veí vegis tallar...

Una de pardals

Al moment més alt del seu poder, el President Mao va llançar una guerra contra el pardals. En una missió per accelerar la productivitat de la Xina, el líder comunista va decidir que les aus estaven menjant massa gra de les collites. Un dia d'hivern del 1958, va mobilitzar la població de la Xina per matar-los. La campanya va ser coordinada sense pietat, com si els pardals fossin l’enemic més important del país. Es van donar instruccions, es van repartir armes, i els mitjans de comunicació van recalcar la importància de la victòria. A la matinada del dia especificat, joves i vells, a la ciutat i al camp, es van reunir per llançar un atac simultani. Tothom tenia un paper, des dels vells que estaven sota arbres onejant banderes i colpejant olles i paelles per espantar els ocells, als escolars equipats amb fusells i entrenats a disparar als pardals que sortissin volant, i als adolescents que pujaven als arbres per arrancar nius, trencar els ous i matar les cries.

Incitats a l'acció pels buròcrates locals del partit, esperonats pels himnes nacionals que sonaven a Ràdio Pequín, es van llançar a la tasca. Contra un atac d’aquesta magnitud, els pardals no tenien cap possibilitat. Segons un diari, al final del primer dia de l’operació, només a Xangai s’estimava que havien mort 194,432 pardals. En tota la Xina, la població de pardals va ser delmada. Milions d'aus jeien mortes.

Massa tard, el règim es va adonar que els pardals no eren plagues que mengessin les collites, sinó que eren un element vital per a la cadena alimentària. Quan van desaparèixer, les cuques que servien d’aliment als pardals van prosperar. La població de llagostes va quedar fora de control. Els insectes van devorar les collites i la gent es moria de fam.

Al mes d’abril del 1960, el president Mao va haver de suprimir la campanya i va manar que es deixessin en pau els pardals. Però han de passar dècades perquè les espècies es recuperin. Mentrestant, l'equilibri de la naturalesa era tan fora d'ordre que es va parlar d'importar pardals de la Unió Soviètica.

La desembocadura de la riera

Ja hi tornem a ser. L’Ajuntament diu que vol portar l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) als tribunals per no haver executat la urbanització del tram de la desembocadura de la riera.

L’any 2009, quan el govern de la Generalitat estava presidit pel senyor Montilla, es va signar un acord on l’ACA es va comprometre a enllestir la urbanització del tram de la desembocadura de la riera. Aquest acord especificava concretament les accions que s'havien de desenvolupar en els pròxims anys. Deia que l'Agència «promourà i assumirà el finançament de la redacció de tots els estudis i projectes constructius [...] encara pendents en el tram urbà de la riera de Palafolls en el seu pas per Malgrat». Entre els projectes hi havia el de canalització al tram de la desembocadura sota la via del tren, que en aquell moment estava en fase de redacció i que incloïa les obres de connexió viària per al trànsit de vehicles i vianants amb la zona de la platja. L'aprovació del projecte no s'hauria d'allargar més d'un any, i tenia un pressupost estimat de 2,4 milions d'euros.

Aquest acord, així com l’aprovació del cobriment del tram de Can Feliciano, es va fer després d’unes gestions de l’alcaldessa al carrer Nicaragua, seu del PSC. Van predominar els criteris polítics sobre els criteris tècnics, de manera que no és estrany que, quan va canviar el govern, l’any 2010, van canviar els criteris polítics i aquest acord se’n va anar en orris.

L’any 2012, l’ACA va proposar el 2012 a l'Ajuntament un annex al conveni signat el 2009 sobre els projectes dels trams pendents de la riera. En aquest nou document s'especificava que no s'havia pogut complir els terminis previstos per redactar dues de les propostes pendents i es proposava una addenda del conveni inicial per ampliar-ne el termini de redacció. Sembla que l’Ajuntament, molt probablement per criteris de fer la punyeta al govern de CiU, no va voler col·laborar, i es va entossudir en un acompliment literal del conveni del 2009, malgrat la crisi econòmica i els problemes financers de la Generalitat.

I així hem arribat al dia d’avui. L’ACA trasllada com a mínim al 2021 la possibilitat d'incloure una partida destinada a urbanitzar l'últim tram de la riera de Malgrat. Durant els darrers cinc anys, del 2012 al 2016, l’Ajuntament no s’ha preocupat ni ha fet pressió perquè aquest projecte fos inclòs en els programes d’actuació de l’Agència Catalana de l’Aigua ni als pressupostos de la Generalitat, emparant-se sempre en que s’havia d’acomplir l’acord del 2009. Aquesta falta de mà esquerra o de cintura de l’Ajuntament per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i econòmiques ha fet que, ara per ara, aquest projecte no existeixi.

Portar-lo al jutjat és una mesura que només pot fer que endarrerir l’execució del projecte. Al meu humil entendre, correspon a l’Ajuntament actual treballar silenciosament i amb la màxima col·laboració amb el govern de la Generalitat i amb l’ACA, per veure si aquest termini del 2012 no es pot escurçar. Les promeses sobre aquest tema del llavors diputat Sánchez Llibre, a les darreres eleccions municipals, van ser fruit d’un treball fet des de Malgrat, que possiblement s’haguessin fet realitat si els resultats electorals no haguessin sigut els que van ser.

Quan, com es va fer l’any 2012, es tria l’enfrontament en comptes del diàleg, la conseqüència és la que ha sigut. Si ara es fa el mateix, i es fa per la via judicial, el resultat no serà cap altre que un nou endarreriment.

2,4 milions per una obra que no és prioritària des del punt de vista de la seguretat no s’aconsegueixen fàcilment, sobretot en temps de vaques magres. De manera que, si es tria la via judicial, podem esperar asseguts la urbanització del tram de la desembocadura de la riera.

La "recuperació"

Fa pocs dies, en el discurs de clausura del XIV Congrés Regional del PP valencià, Mariano Rajoy va sorprendre amb aquestes paraules: "Ja podem fer coses que no podíem fer quan estàvem, i perdonin l'expressió, en la indigència". El president del govern, sempre amant de les paraules impactants, va optar per l'expressió més extrema per qualificar l'estat de l'economia espanyola fa cinc anys: "estàvem en la indigència".

Però ara ja no. Ara podem fer coses que no podíem fer fa cinc anys. Per això, les inversions pressupostades per a l'any 2017, que es van donar a conèixer dos o tres dies després del discurs presidencial, es redueixen ni més ni menys que un 22% respecte de les pressupostades per a l'any 2016. Visca la coherència.

Segons les paraules del president del govern, ja hauríem sortit de la "indigència". El que no ens diu és on som ara mateix, però dóna fa servir molt sovint la paraula "recuperació". El sociòleg alemany Wolfgang Streeck, en el seu llibre "Com acabarà el capitalisme?", on parla del conflicte entre el capitalisme i democràcia en l'era neoliberal(*) en què ens trobem, escriu la paraula "recuperació" sempre entre cometes, ja que des el seu punt de vista no indicaria més que la substitució de l’atur per l’ocupació de baixa qualitat. A això es referirà don Mariano? Què hem sortit de la indigència per entrar a la precarietat?

Wolfgang Streeck sosté que el capitalisme està ara en una condició crítica. El creixement està donant pas a un estancament. La desigualtat està conduint a la inestabilitat. I la confiança en l'economia monetària capitalista s'ha evaporat. El matrimoni de conveniència del capitalisme amb la democràcia, que existia des de 1945, s'està trencant a mesura que les institucions reguladores que havien de controlar-lo s'han anat esfondrant, i després de la victòria final del capitalisme sobre els seus enemics no hi ha una organització política internacional capaç de reconstruir aquest matrimoni.

El sistema capitalista està afectat per almenys cinc trastorns que van empitjorant amb el pas del temps, i per als quals no hi ha cura: el creixement en declivi, l'oligarquia, la manca de recursos de l'esfera pública, la corrupció i l'anarquia internacional .

En aquest context tan complicat, Espanya no està massa ben situada. L'esfera pública a Espanya és molt menor que la dels països del nostre entorn: la pressió fiscal espanyola és del 38% del PIB, mentre que la mitjana de la zona euro és de 7 punts més elevada. Volem tenir un estat del benestar com el dels països europeus del nostre entorn, però no volem pagar els impostos que permetin finançar-lo. No s'actua eficaçment sobre la corrupció. La desigualtat creix, i és de les més grans de la Unió Europea. L’oligarquia té cada vegada més poder.

Hem sortit de la indigència, ens diu el president del govern. La "recuperació" espanyola meravella al món sencer, ens repeteixen. Una recuperació que no permet augmentar les inversions públiques s'assembla més a un miratge que a una realitat. Espanya, si Wolfgang Streeck encerta en la seva anàlisi, és un dels primers països europeus on el conflicte entre capitalisme i democràcia es farà palpable. L'optimisme dels nostres governants sembla, per tant, molt fora de lloc.

(*) El neoliberalisme és una escola econòmica sorgida a mitjans de la dècada de 1970 i que es caracteritza per quatre polítiques econòmiques significatives:

·         En primer lloc, l'abandonament de la plena ocupació com a objectiu polític desitjable i el seu reemplaçament per objectius d'inflació.

·         En segon lloc, un augment en la globalització dels fluxos de persones, capital, i comerç.

·         En tercer lloc, un enfocament a nivell empresarial basat en la maximització del valor per als accionistes en lloc de la reinversió i el creixement econòmic.

·         Finalment, la recerca de mercats laborals flexibles amb la pràctica desaparició dels sindicats de treballadors.

L’austeritat mata

Llegíem ahir al diari que s’està investigant si la mort de deu pacients a l’hospital Vall d’Hebron estan relacionades amb les retallades de les despeses de Sanitat que hi ha hagut a Catalunya, tal com va denunciar el que llavors era cap del servei de cirurgia cardiovascular de l’hospital, Manuel Galiñanes, qui, per cert, ha estat destituït d’aquest càrrec després d’haver fet la denúncia.

“L’ Audiència de Barcelona ha ordenat que s’investigui si la mort de deu pacients del servei de cardiologia de l’hospital Vall d’Hebron estan relacionades amb les retallades econòmiques al centre sanitari i amb la seva incidència en les llistes d’espera.

En la seva denúncia, Galiñanes deia que hi havia pacients amb malalties greus que havien de ser operats urgentment i no es va fer. La causa: les retallades, que van fer que en lloc de quinze intervencions a la setmana, només se’n fessin tres. Per amagar-ho es van modificar, segons la denúncia, les llistes d’espera del servei.

En total, esmenta deu casos entre l’agost del 2015 i el maig del 2016. Sobre això, s’aporta la dada que la Societat Espanyola de Cardiologia i la Societat Espanyola de Cirurgia Cardiovascular in­diquen que un pacient d’aquest tipus no pugui esperar la intervenció més de 90 dies, i tots els denunciats superen aquesta barrera, i fins i tot arriben als 140 dies. I també s’explica que un d’ells havia de passar per quiròfan el 30 de juliol del 2015, però aquell dia només es va dur a terme una operació, que no va ser la seva. Va morir l’1 d’agost. Un altre va ingressar per un infart el 5 de març del 2016; hauria d’haver estat operat en 72 hores; se li va donar cita per a l’11 de març i va morir el 9.”

Que hi ha hagut retallades al departament de salut ho demostren els pressupostos dels darrers anys, com es pot comprovar al gràfic (l'any 2013 no es van aprovar els pressupostos). Es doncs, molt possible que el doctor Galiñanes tingui raó, i que aquesta austeritat hagi sigut la causa d’aquestes morts. Ja fa molt de temps que se sap que l’austeritat mata.

Ara bé, qui va ser el responsable d’aquesta austeritat? Trobem una resposta a l’article de La Vanguardia de l’Enric Juliana, titulat La Pell, del passat dia 2:

“Això va començar, venia a dir Rajoy, el dia que Artur Mas va creure que ja no li sortia a compte ser el disciplinat executor de la política d’austeritat. Fem memòria. Convergència i Unió va recuperar el Govern de la Generalitat la tardor del 2010 amb un programa d’ alè jansenista. Rigor i bon govern després dels alts i baixos tripartits. “El govern dels millors ”, era el lema. Bona administració, política proempresa (business) i acords pragmàtics amb el PP català (entre ells, deixar via lliure a l’experiment de Xavier García Albiol a Badalona). El president català creia en la política d’austeritat i no va dubtar a aplicar-la amb autèntica disciplina merkeliana.

Mas retallava amb severitat jansenista.”

Ja fa temps que penso que l’ex president Artur Mas va ser un mal polític. Ara tinc un altre argument que em reafirma en la idea que tenia d’aquest senyor.

Les inversions de l’estat a Catalunya

El govern central ha enviat al parlament el projecte de pressupostos de l’estat per aquest any 2017. Una bona ocasió per comprovar si les paraules del senyor president l’altre dia a Barcelona són fum o poden ser realitats.

Començarem per dir que les inversions en infraestructures pressupostades per l’any 2017 per l’estat i els organismes i empreses públiques són de 7.540 milions d’euros, mentre que per l’any 2016 eren de 9.545 milions. Una rebaixa del 21 %. Comencem malament. Per ara no s’ha publicat com es repartiran entre les diferents comunitats autònomes.

El que sí es coneix són les inversions regionalitzades del govern central, que inclouen les infraestructures i la resta d’inversions. Són de 8.597 milions d’euros per l’any 2017, per 11.053 milions l’any 2016, una baixada del 22 %. D’aquestes inversions, Catalunya és la segona que en rep més, amb un 13,4 %, darrere Andalusia, que rep un 13,5 %. En canvi, quan ho mirem en euros per habitant, Catalunya queda molt més mal parada, amb 155 €/habitant, mentre que la mitjana nacional és de 185.

Catalunya té un 16 % de la població del país, i un PIB del 19 % del total. Les inversions, bon any mal any, haurien d’estar entre aquestes dues xifres. Mai les inversions regionalitzades pressupostades han arribat a aquestes xifres, i el percentatge ha disminuït des de que governa el PP.

Preguntat el senyor ministre d’hisenda perquè no es veuen en aquests pressupostos les promeses del president del govern, ha contestat que les podrem veure al pressupost del 2018. No sembla la millor manera de convèncer la gent que el que va dir el senyor president es pot creure.

L’extensió de gel marí polar

L’extensió de gal marí àrtic ha arribat al seu màxim anual el passat 5 de març, amb una extensió de 14,45 milions de km², la més petita des de que es mesura per satèl·lit, i la del gel antàrtic va arribar el passat 1^er de març a la seva extensió mínima, amb un valor de 2,08 milions de km², també la més petita des de que es tenen dades.

Així com l’extensió màxima de gel marí àrtic té una neta tendència a la disminució, amb 44.100 km² anuals, no es pot treure cap tendència de l’extensió mínima del gel antàrtic, que és molt irregular.

Pel que fa al gel marí total, des de fa mesos s’observa que la seva extensió és, amb diferència, la més petita des de l’any 1979, dada en que varen començar les mesures per satèl·lit.

Una mostra més de l'escalfament global.

Malgrat 1917 - Concert a la Barretina Vermella

La Vanguardia del dimecres 14 de març de fa un segle anunciava, entre altres notícies,  l'actuació de la Societat coral orfeònica La Sirena Calellenca a la Barretina Vermella. Ja el mes de març de l'any 1916 havia vingut a Malgrat l'Orfeó Calellenc.

La retirada de l’Artur Mas

Ja fa anys que penso que l’Artur Mas és un polític acabat. Ho penso des de que va convocar eleccions anticipades al novembre del 2012 (s’havien de celebrar dos anys més tard), pensant que el seu partit augmentaria el número d’escons. En tenia 62 abans d’aquestes eleccions, molt prop de la majoria absoluta, i es va quedar amb 50. Quan un polític convoca eleccions anticipades per poder augmentar la seva majoria i té un resultat pitjor que el que tenia, demostra que ha avaluat malament el sentir dels votants. El bon home havia quedat enlluernat amb la manifestació de la diada del 2012. La reacció que s’espera en un cas així és la dimissió del convocant de les eleccions. Però el senyor Mas no va dimitir. Al meu parer, va ser un error molt greu.

A partir d’aquell moment les coses han anat cada vegada pitjor per Convergència. Ara tenen una trentena d’escons. L’Artur Mas, que mai havia sigut independentista, tot d’una es va convertir, malgrat que, al sortir de la seva reunió a la Moncloa amb en Mariano Rajoy del mes de setembre del 2012, deia que havia deixat obertes totes les vies, incloent-hi les d'eleccions anticipades. Totes excepte total ruptura amb Espanya, perquè "això a Europa no s’entendria".  Un parell de mesos després, teníem un Artur Mas independentista.

Llegeixo a La Vanguardia digital, que sortirà demà en paper, que la direcció del PDeCAT veu inviable la continuïtat de Mas com a líder del partit. Una decisió que no es prendrà, diuen, de seguida, sinó que esperaran que el tribunal inhabiliti al fins ara president del partit, per permetre-li una sortida honorable.

Han trigat molt, els convergents, a donar-se compte que el senyor Mas ja fa temps que no és un actiu pel partit. Han trigat tant que potser ara faran tard.

Prosperitat sense educació?

La Comissió Europea ha presentat l'Índex de Competitivitat Regional de l'any 2016. La competitivitat regional és la capacitat d'una regió per oferir un ambient atractiu i sostenible per a les empreses i els residents que viuen i treballen en ella. En resum, és una foto de la prosperitat present i futura de la regió.

Les regions espanyoles no surten molt bé parades. De les 215 regions que componen la Unió Europea dels 15 (és a dir, els països del nostre entorn, incloent a Grècia) la millor situada és la Comunitat de Madrid, que ocupa el número 94, amb una competitivitat del 68%, seguida del País Basc, amb el número 127 i una competitivitat del 60%. Catalunya se situa en un molt discret lloc 157, amb una competitivitat del 49%, és a dir, està en el tram inferior de les regions europees.

La mitjana de la competitivitat de les regions espanyoles és del 37%, a comparar amb el 75% del Regne Unit, el 73% d'Alemanya, el 59% de França, el 36% d'Itàlia i de Portugal. Per això és poc comprensible l'optimisme dels nostres governants quan repeteixen dia i nit que Espanya és un gran país. És, comparat amb altres països de la Unió, un país gran (en superfície) però és un país petit quant a la seva capacitat de sostenir el seu Estat de benestar i el nivell de vida dels seus habitants.

Un dels factors que es tenen en compte en el càlcul de l'Índex de Competitivitat Regional és l'educació. El fet que un 37% de la nostra població activa (els que treballen o volen fer-ho) tingui, com a màxim, una formació bàsica (la primera etapa de la formació secundària), és una proporció impròpia d'un país europeu: a Suïssa i a Finlàndia aquesta proporció és d'un 8%, a Alemanya i a Àustria és d'un 10%, a França és d'un 11%, a Gran Bretanya i a Holanda és d'un 12%. I no és un problema solament de la gent gran: a Espanya, un 34 % de la població entre els 25 i els 34 anys també té, com a màxim, la formació bàsica, segons podem veure en l'Enquesta de Població Activa de l'últim trimestre de 2016.

Aquest diferencial en educació amb altres països del nostre entorn és una conseqüència de la bogeria constructora de la primera dècada del segle XXI, així com de l'aposta per un turisme barat, que encara segueix vigent, que van induir i segueixen induint un abandó escolar anormalment elevat. Aquestes persones amb poca formació es veuen i es veuran obligades a competir per uns llocs de treball precaris i malament pagats, mentre la indústria espanyola té problemes per trobar treballadors qualificats. La dècada prodigiosa d'Aznar Lopez i Rodríguez Zapatero ha deixat un país notablement empobrit, una economia poc competitiva, una societat més desigual i una enorme quantitat de joves que, atrets pels alts salaris que es pagaven en la construcció, van abandonar els estudis i ara tenen un futur molt compromès.

Sembla que, des de fa uns anys, les comunitats autònomes estan fent un esforç per oferir la formació professional als joves de 15 a 20 anys. D'aquests joves, els que cursen una formació dual, és a dir, alternant escola i treball en una empresa, no arriben al 10 % (a la Vanguardia d’ahir es deia que a Catalunya hi ha més de 8.000 alumnes fent FP dual, aproximadament un 6% dels estudiants potencials) mentre que a Alemanya segueixen l'educació dual la meitat dels qui acaben la secundària obligatòria. Estem encara lluny d'aconseguir aquestes xifres. D'altra banda, ningú sembla conscient de la necessitat d'un reciclatge massiu a aquells centenars de milers de joves entre 25 i 35 anys que es troben atrapats en un món laboral de poca qualificació i baixa remuneració.

L'educació de la població no és una condició suficient per assegurar el futur d'un país, però és una condició necessària. Sense educació no hi ha competitivitat, i sense competitivitat no hi ha prosperitat. Reduir la proporció de la població activa poc qualificada hauria de ser un dels objectius nacionals més importants per construir un país millor.

Sí, ja sabem que, un cop independents, serem com Dinamarca. El problema és que l’índex de competitivitat mitjà de les regions daneses és del 76%. Potser algú hauria d’explicar com ens ho farem per posar-nos al seu nivell.

Els comptes de l’ajuntament per l’any 2016

S’han publicat els estats dels comptes de l’any passat, que queden resumits als quadres següents, on hi trobem uns ingressos de 19,97 milions d’euros i unes despeses de 18,54 milions, el que dóna un superàvit total de 1,43 milions. El superàvit no financer ha sigut de 2,50 milions.

Podem veure l’evolució de les despeses i dels ingressos, totals i no financers, dels darrers anys, en els gràfics següents:

1. Ingressos

Pel que fa als ingressos no financers, han sigut de 19,94 milions, per una previsió inicial de 17,75 i una previsió actualitzada de 18,40. És a dir, s’ha recaptat molt més que el que s’havia previst. Les diferències principals les trobem a:

·         Impost Increment Valor terrenys naturalesa urbana = 179.000 €

·         Impost sobre construccions, instal·lacions i obres = 132.000 €

·         Multes = 277.000 €

·         Sancions infraccions ordenances = 173.000 €

·         Participació en els Tributs de l'Estat = 154.000 €

·         Generalitat de Catalunya: Subvenció actuacions Barri Castell = 312.000 €

·         Diputació subvenció rehabilitació pavelló av. de Tarragona = 135.000 €

·         Preu públic llar infants = -125.000 €

Hem de tenir en compte que de la subvenció pel Barri del Castell la Generalitat no ha pagat res. No seria estrany que no reconegués aquest deute.

Podem veure que, al capítol de multes i sancions, s'han ingressat, almenys en teoria, 450.000 € més dels pressupostats. Veurem si es cobren totes.

Si parlem d’ingressos financers, han sigut més petits del que s’havia pressupostat per la senzilla raó que no s´ha hagut de demanar cap crèdit, fonamentalment perquè no s’han fet les inversions pressupostades.

2. Despeses

2.1 - Les despeses de personal han quedat al mig antre el pressupost inicial i el final. Al quadre en tenim el detall: 8,12 milions per un pressupost inicial de 8,00 i un pressupost final de 8,49 milions.

2.2 - Béns i serveis: aquí la sorpresa és important, ja que s’ha gastat molt menys que el previst. En efecte, les despeses reals han sigut de 6,56 milions, per un pressupost inicial de 7,04 i un pressupost final de 7,43 milions. En realitat, però, si ho comparem amb les despeses dels anys anteriors, veiem que estan més o menys en línia. Això voldria dir que els pressupostos , o bé estaven inflats, o bé s’han fet menys coses de les previstes.

Al quadre següent podem veure el detall de les partides més importants.

Les diferències principals entre el realment gastat i els pressupostos són:

-          Neteja viària: s’han estalviat 41.000 € respecte del pressupost

-          Escombraries (RSU): en total s’havia pressupostat 1,70 milions, i el cost real ha sigut de 1,65 milions. S’han estalviat 35.000 €.

-          Serveis de recaptació: un estalvi de 44.000 € respecte del pressupost.

-          Gestió de l’escola bressol: s’han gastat 88.000 € menys del pressupostat.

-          Conservació: 36.000 € menys que el pressupost inicial i 102.000 menys que el final.

2.3 - Despeses financeres: al baixar els interessos, han baixat aquestes despeses, que són els interessos pagats per l’ajuntament.

2.4 - Transferències corrents: s’han gastat 589.000 €, per un pressupost inicial de 710.000 i un pressupost final de 704.000.

Al quadre següent hi trobem les principals transferències corrents. La més important, com sempre, és la transferència a l’empresa de turisme, que s’emporta una mica menys de la meitat del total.

2.5 - Inversions: les despeses han sigut de 2,09 milions, per un pressupost inicial de 1,92 i un pressupost final de 4,31 milions.

Al quadre següent tenim la llista de totes les inversions pressupostades i de les despeses fetes. Els retards més importants corresponen a la urbanització de l’avinguda de Barcelona i als sistemes de control i regulació del transit.

Es tracta d’un any amb relativament poques inversions, per sota de la mitjana dels darrers 13 anys, com es pot veure al gràfic.

2.6 - Actius financers: corresponen a les bestretes al personal de la Corporació. Una xifra que es va repetint any rere any.

2.7 - Passius financers: corresponen a l’amortització de préstecs. S’han amortitzat 60.000 € d’ajudes de caixa de la Diputació, i 895.000 de préstecs bancaris, quan s’havien pressupostat 1,03 milions.

3. Conclusions

Un bon punt dels comptes de l’any 2016 el trobem en la bona marxa de les despeses de béns i serveis, molt inferiors als pressupostos. Però, si comparem aquestes despeses amb les reals d’anys anteriors, veurem que, des de l’any 2010, cada any es troben entre els 6,4 i els 6,7 milions, exactament com l’any 2016. El que fa pensar que els pressupostos potser estaven una mica inflats.

Des de fa uns anys l’ajuntament acaba l’any amb superàvit. Es pot considerar com una bona cosa, però també es pot considerar que, donat les necessitats del poble que no estan cobertes, l’ajuntament té dificultats per gestionar els diners disponibles. Com a resultat d’això, l’endeutament va disminuint i el romanent de tresoreria augmentant, com es pot veure al quadre següent (en milions d’euros):

En resum, una gestió prudent, probablement massa prudent. Amb la situació actual de l’ajuntament, l’ideal seria no tenir ni dèficit ni superàvit, el que permetria fer moltes més coses tot seguint amb una gestió prudent. De manera que el nou equip municipal té elements financers suficients per treballar. Veurem si són capaços d’aprofitar aquesta circumstància.