Estic llegint un llibre molt interessant sobre la història del planeta, sobre les variacions extremes de clima que hi ha hagut, sobre l'évolució de la vida. Tot és extraordinari i et fa pensar que, finalment, el que som ara no té cap importància, ja que de totes maneres el planeta seguirà la seva evolució, una vegada que la nostra espècie hagi desaparegut, com si res.
Tot això ho estic pensant mentre observo la marea pujar i baixar. Tant de neguits, tant de lluites per res, ja que la marea continuarà a pujar i a baixar, tal com ho ha fet fa millions d'anys, i tant com ho continuarà fent durant al menys altres millions d'anys, insensible als nostres afanys.
Passes el temps mirant com una pedra, poc a poc, va quedant coberta per l'aigua que va pujant, i relativitzes tot el que passa.
En Janí, però, comença a impacientar-se. Es que per ell ja és la hora de menjar.
Li explico el que penso, però no té l'aire de fer-me molt de cas.
Finalment, arribo a la conclusió que les marees, la història del planeta, la relativitat de l'existència són pensaments molt nobles, però que s'han de tenir amb la panxa plena. I és que en Janí et torna desseguida als valors reals de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada