A l'hora d'escriure aquestes línies es compleixen dos mesos de l'arribada per segona vegada del senyor Trump a la presidència dels Estats Units. S'han caricaturitzat molt les escenes en què, amb un traç gros, signa, una darrere l'altra, en públic i sense parar, les ordres executives (el que aquí anomenaríem decrets), moltes de les quals el seu equip ja tenia preparades des d'abans d'accedir a la presidència.
A banda de tot allò referent a l'emigració il·legal, algunes de les mesures més impactants han estat l'acomiadament massiu de treballadors públics de nombroses agències estatals, la sortida dels Estats Units de l'Organització Mundial de la Salut o del Tractat de París sobre el canvi climàtic, la disminució de l'ajuda internacional americana i l'aplicació d'aranzels a tort i a dret.
Tenim la tendència d'afirmar que el president Trump, a la vista de la seva frenètica activitat, no sap què fa, no entén les conseqüències del que està fent i, per tant, tot el que fa es tornarà en contra seu. Pensem que els Estats Units seran els primers a patir les conseqüències de tants disbarats. Però, i si no fos així? I si l'equip que assessora el president tingués les seves raons per aconsellar-lo actuar d'aquesta manera que a primera vista ens sembla tan incoherent?
Probablement actuen així perquè saben que ens espera una crisi energètica sense precedents, que posarà l'economia mundial de cap per avall. Els que assessoren el president han arribat a la conclusió que les energies renovables no poden mantenir la competitivitat de l'economia americana, i per això, tot i ser conscients dels problemes del canvi climàtic, han decidit apostar per les energies fòssils mentre durin (drill, baby, drill; perfora, noi, perfora). El mateix Musk sap que la seva empresa de vehicles elèctrics Tesla acabarà tenint una producció limitada per a rics, i accepta que es retallin subsidis a la instal·lació de nous punts de càrrega per a vehicles elèctrics, el que va contra els interessos de la seva empresa.
L'aposta de l'administració Trump es basa que el seu país té una considerable quantitat de recursos al seu propi territori, a més de tenir una població seriosament amenaçada per la pobresa, a causa de la deslocalització de la indústria en les darreres dècades. El que interessa és relocalitzar les fàbriques al seu territori per crear ocupació d’una certa qualitat, oferint energia barata als inversors i imposant aranzels de forma massiva als productes fabricats a altres països. En resum, mantenir la seva economia a costa d’un empobriment generalitzat de la resta del món. L'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del seu país es veurà més o menys compensat per la disminució de les emissions a la resta del món.
Aquest pla té la seva lògica. El famós MAGA (Make America Great Again, Fem de nou gran Amèrica) en realitat ve a dir: “Prosperarem nosaltres, mentre vosaltres sou cada cop més pobres”. I dins aquest “vosaltres” estem els europeus. Europa té pocs recursos energètics, una població envellida i una desindustrialització galopant. Només cal veure la crisi industrial alemanya. Si volem defensar Ucraïna, ho haurem de fer sols, cosa que implicarà més despesa i més impostos, és a dir, menys recursos socials, diguin el que diguin els nostres dirigents.
Un pla lògic i cínic alhora. I que tindrà (ja està tenint) com a conseqüència un augment del populisme a Europa, atesa la incapacitat de la política i l'economia clàssiques per evitar continuar caient pel pendent en què estem fa temps. Un populisme que tampoc no serà la solució de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada