Manifest de Foment del Treball

 

Llegint el diari he trobat una pàgina sencera del Foment del Treball amb el títol de Catalunya Productiva presenta un Pla per a la Productivitat i la Competivitat. 

Llegint-lo amb atenció hi trobem, dels 18 punts descrita, 5 que reclamen una baixada d’impostos (supressió de l’impost del patrimoni, un topall del 5% en successions i donacions, reducció fiscal als autònoms, eliminació de l’impost a la banca i del 7% a la generació elèctrica).

D’altra banda, hi trobem 5 punts que representen una despesa pública (5500 milions/any per les AAPP, millora de rodalies, ampliació de l’aeroport, incentius fiscals per compra, rehabilitació i lloguer d’habitatge, execució de les infraestructures hídriques previstes).

Els altres punts semblen, en principi, neutres des del punt de vista de l’equilibri fiscal.

Tot el que demana Foment ens pot semblar raonable, i segurament ho és. El problema el trobem quan, d’una part, volem disminuir els impostos i, de l’altre, augmentar les despeses públiques, i, si hi ha un dèficit pressupostari, protestem. I això és tant difícil com la quadratura del cercle. 

Podem considerar aquest manifest de Foment com un brindis al sol. I després voldran que ens els prenguem seriosament!

Nota: referent a allargar el cicle productiu de les centrals nuclears en parlarem a un altre moment. Es un tema important i no tan senzill.

Per què el decreixement?

El terme “decreixement” neix a la dècada del 1980 per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum que deriva d’un sistema neoliberal o capitalista.

Per què el decreixement?

• El creixement econòmic sense fi no és possible. El PIB està estretament lligat al consum d'energia.
• Els combustibles fòssils són finits i s'esgotaran.
• L'energia alternativa (renovable) no salvarà la situació. L'energia alternativa generada fins ara no ha substituït el petroli, sinó que ha augmentat el nostre consum energètic general.
• Augmentar l'energia alternativa requerirà una mineria massiva que comporta les seves pròpies amenaces ambientals, inclosa l'aigua dolça.
• La justícia social exigeix ​​un canvi: Les economies impulsades pel creixement han creat grans i creixents disparitats en la riquesa i els ingressos. Això no és ni sostenible ni just.
• Hem de canviar la nostra manera de pensar sobre el benestar: Més enllà d'un cert punt, més consum no porta més felicitat, només un desig infinit de més coses.
• Millorar la resiliència: Les comunitats centrades en la cura i la sostenibilitat estaran més ben preparades per respondre a les crisis.

Decreixement:

• Redueix l'ús de recursos i energia per respectar els límits planetaris.
• Construeix societats equitatives, on el benestar no està lligat al consum excessiu.
• Valora el treball de cures, la comunitat, la restauració ecològica i la democràcia.
• Dona suport a canvis com ara jornades laborals més curtes i fomenta els serveis públics.
• Rebutja el Producte Interior Brut (PIB) com la millor mesura del benestar de la societat.

El decreixement NO és:

• Antitecnologia, antiinnovació o antiactivitat econòmica, sinó redefinir prioritats i la nostra comprensió del benestar.
• Control de la població.
• Recessió, austeritat, col·lapse econòmic o privacions, sino que tothom en té prou.
• El Nord Global "es retira", però la solidaritat global assegura la supervivència.

Sembla evident que estem arribant al punt en que, voluntàriament o per força, haurem de “decréixer”. Fer-ho bé o malament dependrà només de nosaltres.

La reducció de la jornada laboral

El projecte de llei per reduir la jornada laboral de 40 a 37,5 hores setmanals no ha estat aprovat pel Congrés dels Diputats, amb gran disgust dels sindicats i de la ministra Yolanda Díaz, la seva principal impulsora. ¿Aquesta decisió del Congrés ha estat bona o dolenta per al conjunt del país?

En principi, la reducció de la jornada laboral, sense pèrdua de poder adquisitiu, és possible en la mesura en què la productivitat estigui augmentant. El problema és que, a Espanya, la productivitat no ha augmentat significativament els últims 30 anys. Per tant, es pot afirmar que no hi ha marge per reduir la jornada laboral, per molt que els promotors d'aquesta ley afirmin que el 83% de la població hi està d'acord, i que aquest és motiu suficient per a la seva aprovació. Tenen una concepció de la democràcia molt particular: no perquè una majoria de la població estigui d'acord n’hi ha prou per aprobar lleis l'aplicació de les quals es pot pensar que conduiran a situacions pitjors que les actuals. Ni la ciutadania espanyola ni la seva classe política estan preparades per a una democràcia directa com la suïssa, on es va sotmetre a referèndum una baixada d'impostos que va ser rebutjada.

La principal causa de la baixa productivitat espanyola radica en que la nostra economia es basa en sectors productius amb una força laboral poc formada i poc pagada, entre els que el turisme és l'exemple més evident, però no l'únic. El turisme té com a característiques uns baixos salaris i que durant molts mesos l'activitat disminueix molt i els treballadors s’han d’acollir a l’atur. Durant aquest temps la seva productivitat és nula i la seva contribució fiscal és negativa.

Hi ha una cosa que es té molt clara en economia: només els països amb una productivitat elevada tenen un nivell de vida alt. El creixement de la productivitat laboral, mesurada en termes del Producte Interior Brut (PIB) per hora treballada, ha estat especialment feble a Espanya en les tres darreres dècades. Segons el Ministeri de Treball (Reactivar el crecimiento de la productividad en España, publicació de l’any 2024) els darrers anys va créixer en mitjana un 0,5% anual, una de las tasses més baixes entre els països de la OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), mentre que la mitjana de la OCDE va créixer un 1,2%. Amb una reducció generalitzada i obligatòria de la jornada laboral tindríem menys hores treballades per la mateixa producció i la productivitat creixeria encara menys, el que acabaria afectant negativament el nivell de vida. Deixem que cada empresa negociï amb els seus treballadors segons les seves possibilitats.

Un remei per subsanar aquesta dinámica de baix creixement de la productivitat és augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) per frenar la creació de llocs de treball amb contribució fiscal negativa (que, de fet, són llocs de treball subvencionats pel conjunt de la societat). La frontera està aproximadament en els 22.000 euros anuals. Des del 2018 fins al 2025, el SMI a Espanya ha augmentat un 61%. Des dels 735,9 euros mensuals del 2018, ha passat 1.184 euros pel 2025, és a dir, 16.576 euros bruts anuals. Es tracta, doncs, de que augmenti encara més per incentivar els empresaris que tinguin empreses amb poca productivitat (que són les que paguen el salari mínim) a invertir per augmentar la productivitat dels seus negocis, el que conduiria a augmentar la producció amb la mateixa mà d'obra, però millor pagada, en comptes de produir el mateix amb més mà d'obra, que seria la conseqüència d'una reducció de jornada. En aquest sentit, una sortida al conflicte actual podria ser augmentar el SMI en la proporció equivalent a la reducció de la jornada de 40 a 37,5 hores (un 6,25%).

Els que hem viscut la reducció de l'any 2000 de la jornada laboral a França de 39 a 35 hores setmanals podem atestiguar els efectes negatius que aquesta mesura va causar a aquell país, dels que encara no s'ha recuperat. Per això, quan sentim dir als sindicats que el seu objectiu final és una jornada laboral de 32 hores setmanals, ens podem preguntar si saben en quin món viuen.

La importància de l’energia

Aquesta societat avançada de persones que tenim temps per pensar, que treballem només 40 hores a la setmana amb vacances pagades, que tenim comoditats, tenim accés a la cultura, l'atenció mèdica i l'oci, que ens podem jubilar amb una pensió, es deu en gran part a una energia abundant que ha permès substituir els éssers humans per màquines. La importància de l'energia probablement està subestimada en la increïble evolució que hem experimentat durant els darrers dos-cents anys. Sense màquines i transports que consumeixen energia, la majoria de nosaltres encara estaríem al camp. 

Aquestes metamorfosis de la societat han fet que les feines siguin menys esgotadores, la fabricació de màquines i materials ha permès alliberar la mà d'obra que ara s'utilitza, per exemple, per augmentar i transmetre coneixements, per cuidar, per ajudar, per informar, per gestionar. Aquest desenvolupament ha contribuït a augmentar l'esperança de vida de 35 anys a principis del segle XIX a més de 80 avui als països rics. Certament, la medicina i els avenços en higiene han contribuït en gran mesura a augmentar l'esperança de vida. Però seria impossible pagar a la gent per prevenir i tractar malalties, per formar aquestes persones, per intentar millorar les tècniques mèdiques, per construir hospitals, etc., si tota aquesta mà d'obra fos necessària per produir aliments. A més, la higiene, la construcció d'hospitals, el seu funcionament, la producció i el transport d'equips sanitaris, etc., requereixen energia.

Avui dia, gairebé totes les llars tenen rentadora i aigua corrent. Aquest electrodomèstic ha canviat la vida de les famílies en comparació amb els temps en què la gent rentava la roba a mà després d'anar a buscar aigua del pou, anar a buscar carbó o fins i tot tallar llenya per escalfar-la. La rentadora és un objecte tan comú que sovint oblidem la seva importància. Tot i això, aquests electrodomèstics estarien molt menys estesos sense una energia abundant. Això els permet funcionar, però també fabricar-los alimentant una xarxa de fàbriques i maquinària intensives en consum d’energia capaces d'extreure, transportar i transformar minerals en acer, vidre, motors, components electrònics i un munt de coses més.

És difícil tenir una societat desenvolupada sense consumir molta energia. No ho oblidem mai. I pensem què passaria si un dia aquesta energia de que disposem avui ens arrivés a faltar.

Avui dia consumim, a Catalunya, 3 tep (tones equivalents de petroli) d’energia total per habitant, com la mitjana europea. Això ens permet viure com vivim. Si tots els habitants del planeta tinguessin el mateix nivell de vida que tenim nosaltres, la producció d’energia mundial hauria de ser el doble de l’actual. I això, ara per ara, és impossible. I encara més impossible si tenim en compte que el creixement de la població mundial no s’atura. Es lògic pensar, doncs, que d’aquí relativament poc temps podrem tenir problemes de subministrament d’energia. Sobretot si pensem que ni a Espanya ni a Europa tenim recursos energètics. Els haurem d’anar a buscar a altres llocs, potser per la força, ara que ens armarem fins a les dents.

Final four

Cada dia podem llegir als diaris o escoltar a la ràdio o a la televisió que tal o tal equip podrà participar a la “final four” (pronunciat “fainal for”, si us plau). Amb lo fàcil que seria dir final a quatre, com ho han fet, per exemple, al cartell de la copa Catalunya de la federació de bàsquet.

Cap a una contracció de l’economia

Quan es duu a terme l'extracció d'un mineral, normalment s'extreu primer la part més fàcil (i més barata). Després d'extreure la part més productiva, el cost de l'extracció augmenta gradualment. Aquest procés es descriu com a "rendiments decreixents". Generalment, es necessita més energia per extreure minerals de menor qualitat.

L'economia ara està tenint cada vegada més rendiments decreixents. Tot tipus de recursos es veuen afectats, inclosos els combustibles fòssils, l'urani, l'aigua dolça, el coure, el liti, el titani i molts altres minerals. Fins i tot la producció d’aliments es veu afectada per aquests rendiments decreixents: cada vegada és més car produir els aliments per una població que no para d’augmentar.

El problema bàsic és que l'augment de la població té lloc mentre que els recursos més fàcils d'extreure s'esgoten. Aquest tipus de problema ha estat extremadament comú al llarg de la història.

La manera exacta com es desenvolupa aquest problema varia segons les especificitats de cada situació. Els nivells creixents de deute i l'augment de la disparitat salarial són símptomes comuns abans del col·lapse. Els governs es tornen vulnerables i són enderrocats des de dins. Les epidèmies tendeixen a propagar-se fàcilment perquè l'alta disparitat salarial condueix a una mala nutrició per a molts treballadors amb sous baixos. La societat ja no té la capacitat de donar suport a alguns dels programes que abans podia mantenir.

Hi ha molts indicis que l'economia mundial està arribant a un punt d'inflexió a causa de l'augment de la població i la disminució dels rendiments respecte a l'extracció de recursos. Per exemple:

1. Els nivells de deute són molt alts a molts països. Un nivell de deute creixent es pot utilitzar temporalment per fer avançar una economia sense un subministrament energètic adequat, ja que indirectament proporciona als treballadors i a les empreses més ingressos disponibles. Aquests ingressos es poden utilitzar per solucionar la manca de productes energètics econòmics de diverses maneres:

- Pot permetre als consumidors pagar un preu més alt pels productes energètics existents, si els fons addicionals tornen als clients en forma d'ingressos més alts o impostos més baixos.

- Pot permetre a les empreses trobar maneres més eficients d'utilitzar els recursos, com ara augmentar el comerç internacional o construir vehicles més eficients.

- Pot permetre el desenvolupament de nous productes energètics, com ara la generació d'energia nuclear i l'electricitat eòlica i solar.

El problema és que aquests nous enfocaments tendeixen a trobar-se amb colls d'ampolla. Per exemple, el subministrament de petroli està tant limitat que el nivell actual de comerç internacional ja no sembla factible. A més, l'energia eòlica i solar no substitueixen directament el petroli. L'electricitat basada en aerogeneradors i panells solars pot provocar apagades. A més, la disminució dels rendiments respecte al petroli i altres recursos tendeix a empitjorar amb el temps, cosa que fa que calguin cada cop més solucions alternatives.

Si en algun moment l'extracció esdevé més restringida i les solucions alternatives no proporcionen un alleujament adequat, el deute afegit conduirà a la inflació en lloc del creixement econòmic esperat. Una inflació més alta és el problema amb què moltes economies avançades han estat lluitant recentment. Això indica que el món ha arribat als límits del creixement.

2. A causa dels baixos preus del petroli, les empreses estan decidint reduir les noves inversions en l'extracció de petroli de l'esquist i, probablement, en altres tipus d’extracció.

Els preus del petroli pugen i baixen; no pugen sense parar. Van pujar després que la producció de petroli dels EUA arribés als seus primers límits el 1970, però això es va solucionar augmentant la producció de petroli en altres llocs. Els preus van pujar en el període 2003-2008 i després van baixar temporalment a causa de la recessió. Van tornar a un nivell més alt entre el 2011 i el 2013, però s'han estabilitzat en un nivell més baix des de llavors.

Un factor en la disminució dels preus des del 2013 ha estat la producció de petroli d'esquist dels EUA, que augmenta l'oferta mundial de petroli. Un altre factor ha estat la creixent disparitat salarial, ja que els treballadors dels països rics han començat a competir indirectament amb els treballadors dels països amb salaris baixos per molts tipus de llocs de treball. Els treballadors amb salaris baixos no es poden permetre cotxes, motocicletes o vacances molt lluny de casa, i aquest problema d'assequibilitat està frenant la demanda de petroli.

La producció de petroli d'esquist dels EUA corre el perill de col·lapsar durant els propers anys perquè els preus són baixos, cosa que fa que les noves inversions no siguin rendibles per a molts productors. El preu recent disponible per al petroli dels EUA és de només uns 62 dòlars per barril.

3. La producció mundial de carbó per càpita ha disminuït des del 2014. 

Un problema recent han estat els baixos preus.

Els costos de transport són un factor important en el preu de lliurament del carbó. La reducció de la producció de carbó és, almenys en part, el resultat de l'extracció de mines de carbó properes als centres de població i l'alt cost de transportar el carbó des de mines més llunyanes. Els preus actuals del carbó no semblen ser prou alts per adaptar-se als costos més elevats relacionats amb la disminució dels rendiments.

Conclusió

El món té un problema enorme. Tal com està organitzada actualment l'economia mundial, depèn en gran mesura tant del petroli com del carbó. El petroli s'utilitza molt en l'agricultura i en el transport de tota mena (cotxes, camions, trens, avions i vaixells). El carbó s'utilitza especialment en la fabricació d'acer i formigó, i en el refinament de metalls. No tenim substituts directes del carbó i el petroli per a aquests usos. L'energia eòlica i solar són molt deficients en aquest aspecte.

Donada la infraestructura actual del món, una reducció de la disponibilitat tant de petroli cru com de carbó comportarà retallades en la producció de molts tipus de béns i serveis a tot el món. Per tant, podem esperar que el PIB es contragui, potser durant un llarg període, fins que es puguin desenvolupar solucions alternatives per a les nostres dificultats. Els aerogeneradors i els panells solars actuals no poden resoldre el problema per moltes raons, una de les quals és el fet que la producció i el transport d'aquests dispositius depenen del subministrament de carbó i petroli.

Per tant, sense un petroli i un carbó suficients per satisfer les necessitats de la creixent població mundial, l'economia mundial es veurà obligada a contraure's gradualment:

- Es pot esperar que el nivell de vida en general disminueixi durant la propera dècada.

- Els governs seran especialment vulnerables a aquesta disminució del nivell de vida.

- D'aquí a deu anys, les universitats i els centres d'educació superior matricularan molts menys estudiants.

- En una economia en contracció, els impagaments del deute es convertiran en un problema creixent.

- A mesura que augmenten els impagaments del deute, els bancs tendeixen a fer fallida. Això pot conduir a hiperinflació o deflació.

- Podem esperar més aranzels i més conflictes entre països.

- Hi haurà cada vegada més “prestatges buits” a mesura que passi el temps. 

La gran apagada

Encara no fa un any que escrivíem sobre la possibilitat d’un apagada del sistema elèctric a algun país, que podria ser també de tot un continent. A la península ibèrica, ens deien, aquesta possibilitat no existeix, ja que, d’una part, és gairebé una illa des del punt de vista de la xarxa elèctrica, ja la capacitat de la seva connexió amb l’exterior (França en el nostre cas) és molt limitada, el que fa que si una sobrecàrrega o algun problema vingués de l’exterior, ens afectaria molt poc, ja que la connexió es podria tallar molt fàcilment. D’altre part, la capacitat de producció és molt superior al consum, de manera que sempre hi hauria energia disponible per fer front a un augment no previst del consum.

Doncs bé, ja sabem què és una apagada general. L’hem sofert en les nostres pròpies carns. S’ha demostrat que estem gairebé en una illa des del punt de vista de la xarxa elèctrica, però en sentit contrari al que ens explicaven: la nostra apagada ha tingut poca influència de l’altre costat. Només el sud de França s’ha vist afectat, i no pas massa temps. Els francesos han desconnectat la connexió elèctrica amb Espanya (en aquell moment  uns 1.000 MW, una part mínima del consum francès) i l’han compensat ràpidament.

Ara mateix no sabem exactament què va passar, però aquest era el panorama en aquell moment: 

- Durant la nit, es generaven entre 5 i 7.000 MW d’energia eòlica, 3.000 MW de nuclear, 4.000 de centrals de cicle combinat, 1.500 MW de cogeneració, 6.000 MW d'hidràulica i poca cosa més.

- Quan es va fer de dia, la generació d’energia eòlica va baixar fins als 3.000MW, la nuclear va seguir igual, la fotovoltaica es va posar en marxa poc a poc, fins arribar als 18.000 MW, mentre que les centrals de cicle combinat van baixar a 1.600 MW i la hidràulica a 3.000 MW, potser per no malgastar l’aigua dels embassaments. La cogeneració es va mantenir més o menys igual. Per reduir les emissions de CO2 i el preu de l’energia, es va donar prioritat a la fotovoltaica, que entra en el mix al preu a 0€. 

Fent això es va reduir la estabilitat de la xarxa. Les energies clàssiques fan l’electricitat a partir d’alternadors de gran potència, que tenen molta inèrcia i que, per aquesta raó, mantenen molt fàcilment tant la freqüència con la fase de l’electricitat que produeixen. Com que són alternadors síncrons, s’adapten molt bé a les petites variacions de freqüència que hi pugui haver, el que dona una gran estabilitat al sistema.

 

Que totes les centrals donin exactament la mateixa freqüència és molt important. Si no es podrien produir harmònics que podrien donar sobretensions molt importants si entren en ressonància (tots recordem el cas d’una tropa travessant un pont tot marcant el pas, que pot esfondrar el pont si el ritme del pas entra en ressonància amb el pont). A Europa l’electricitat té una freqüència de 50 cicles per segon. Quan aquesta freqüència es desvia en 0,2 cicles per segon, s’ha d’actuar ràpidament. Si es produeix un desequilibri entre la generació i la demanda, la freqüència varia, i algunes centrals, sobretot les fotovoltaiques i les eòliques, poden accionar els seus sistemes de desconnexió, agreujant el problema i provocant una desconnexió rere l’altre.

No sabem concretament el que va passar, però la xarxa elèctrica mostrava signes d'inestabilitat des de com a mínim les 12:00. Cap a les 12:22 la xarxa ja va estar a prop de caure. En el moment de la caiguda, a les 12.33, es produeix una separació en freqüència d'aproximadament 0.15 Hz. Tot això sembla confirmar que la causa va ser la poca estabilitat de la xarxa deguda a la generació tan important d’electricitat renovable que, el passat dia 28 d’abril, no va aguantar un desequilibri entre la generació i la demanda, que va provocar una variació de freqüència massa important.

El problema de fons és la integració de grans volums de generació renovable a la xarxa d'alta tensió sense acompanyar-los dels necessaris sistemes d'estabilització de la corrent. És un tema ben conegut. Si no s’instal·len el perill seguirà. El problema és que costa molts diners equipar les instal·lacions, i això les fa menys rendibles. apuest problema ja fa anys que es coneix. Si, des del bon principi, s’hagués obligat a les renovables a instal·lar aquests sistemes d’estabilització, probablement els parcs eòlics i fotovoltaics no hagueren crescut com bolets.