Extensió del gel marí als pols

 

L’extensió del gel marí àrtic, aquest hivern, ha arribat a un màxim de 14.350.000 km², l’extensió mínima des de que es fan les mesures per satèl·lit, des de finals de l’any 1978. Si tracem la tendència, podem veure que cada any, en mitjana, es perden 39.500 km², una extensió més gran que Catalunya.

En mitjana anual, l’extensió del gel marí àrtic ha passat de 12,3 milions de km² el 1979 fins als 10,5 dels darrers anys. S’ha perdut una superfície de gairebé 2 milions de km², més de 50.000 km² per any.

 

Pel que fa al l’extensió del gel marí antàrtic, aquest hivern (estiu a l’hemisferi sud)  s’ha arribat a un mínim de 1.960.000 km². A la regió antàrtica, els mínims anuals es mantenen relativament constants, encara que s’hi pot apreciar, també, una lleugera tendència a la baixa, que sembla més important aquests quatre darrers anys.

La mitjana anual de l’extensió del gel antàrtic ha estat estable durant molts anys, amb uns 12 milions de km². Aquests darrers dos anys, en canvi, ha disminuït fins als 10 milions de km². No sabem si es tracta d’un fenomen passatger o bé si és una tendència de fons. 

 

Treballar menys, viure millor

 

Suposo que deu ser el darrer eslògan de l’esquerra: “treballar menys, viure millor”. Pels que hem viscut l’aplicació d’aquest lema a França, quan es va passar de 40 hores per setmana a 35, aquest eslògan ens sembla una manera de somiar truites. 

Així com anar pujant el salari mínim és una manera d’obligar uns i altres a augmentar la productivitat i, per tant, a millorar el rendiment econòmic i permetre que es visqui millor, això de treballar menys condueix a l’empobriment general. 

Per poder treballar menys, si no ens volem empobrir, primer hem d’augmentar la productivitat. Ni a Espanya ni a Catalunya la productivitat no ha augmentat de manera significativa els darrers 30 anys. Proposar en aquestes circumstàncies treballar menys sense disminució del salari equival, per tant, a un empobriment general.

Proposar aquesta mesura en un temps com l’actual, quan, a més, comencem a entrar en un període de mancança d’energia no és una bona manera d’ajudar a millorar la vida del personal.

Preparatius de guerra

Comunicat de la Unió Europea

En una època de ràpids canvis geopolítics, la Unió Europea està fent passos per protegir els seus ciutadans i reforçar les seves capacitats de defensa.

La preparació és clau: assumir la responsabilitat de la nostra pròpia seguretat significa invertir en una defensa sòlida, salvaguardar la nostra gent i assegurar-nos que tenim els recursos per actuar quan sigui necessari.

El “Llibre blanc per a la defensa europea - Preparació 2030” estableix una visió per rearmar Europa mitjançant:

- garantint que la indústria de defensa europea pugui produir a la velocitat i el volum sol·licitats

- facilitar el desplegament ràpid de tropes i actius militars a tota la UE

L'augment de la despesa en defensa es farà a Europa: assegurant tant la nostra seguretat a llarg termini com els beneficis econòmics per tots els països de la UE. També ajudarà la UE a respondre a la urgència a curt termini de donar suport a Ucraïna.

Basada en aquestes premisses, la Unió Europea posa en marxa el pla ReArm Europa, dotat amb 800.000 milions d’euros, que oficialment encara no se sap d’on han de sortir (pista: de les nostres butxaques) 

Quina és la por? Clarament, Rússia. Si bé es pot entendre que els països europeus fronterers amb Rússia, sobretot els tres països bàltics i Polònia, tinguin por de Rússia, ja que no fa gaire estaven sota la seva influència o bé formaven part de l’extinta  URSS, no queda tant clar que a un país com Alemanya fins i tot hagin canviat la seva constitució per poder augmentar el seu endeutament i la seva despesa en armament. 

Es clar que… Alemanya atravessa ara mateix una crisi industrial de primera. Volkswagen ha decidit tancar fàbriques a la mateixa Alemanya, cosa mai vista. La crisi és alarmant al país teutó. Doncs bé, una solució seria transformar alguna de les actuals fàbriques de cotxes en producció de tancs. Els beneficis de Volkswagen quedarien assegurats, només que, en comptes de que aquests beneficis vinguin dels clients que compren cotxes, vindran ara dels 800.000 milions d’euros que, encara que ningú ho digui, pagarem amb els nostres impostos.

Probablement aquesta hipòtesi sigui una de les bases del pla ReArm Europa. El problema serà que, un cop estem armats fins a les dents, algú tindrà la peregrina idea de fer-nos anar a la guerra. Això permetrà de seguir construint armes i seguir fent beneficis.

I no oblidem que, per garantir una certa prosperitat, necessitem controlar fonts d’energia. N’hi ha a l’Africa. Aquest podria ser, un cop armats fins a les dents, el proper escenari de guerra. No descartem una invasió europea d’aquest continent.

I si en Trump tingués raó?

A l'hora d'escriure aquestes línies es compleixen dos mesos de l'arribada per segona vegada del senyor Trump a la presidència dels Estats Units. S'han caricaturitzat molt les escenes en què, amb un traç gros, signa, una darrere l'altra, en públic i sense parar, les ordres executives (el que aquí anomenaríem decrets), moltes de les quals el seu equip ja tenia preparades des d'abans d'accedir a la presidència.

A banda de tot allò referent a l'emigració il·legal, algunes de les mesures més impactants han estat l'acomiadament massiu de treballadors públics de nombroses agències estatals, la sortida dels Estats Units de l'Organització Mundial de la Salut o del Tractat de París sobre el canvi climàtic, la disminució de l'ajuda internacional americana i l'aplicació d'aranzels a tort i a dret.

Tenim la tendència d'afirmar que el president Trump, a la vista de la seva frenètica activitat, no sap què fa, no entén les conseqüències del que està fent i, per tant, tot el que fa es tornarà en contra seu. Pensem que els Estats Units seran els primers a patir les conseqüències de tants disbarats. Però, i si no fos així? I si l'equip que assessora el president tingués les seves raons per aconsellar-lo actuar d'aquesta manera que a primera vista ens sembla tan incoherent?

Probablement actuen així perquè saben que ens espera una crisi energètica sense precedents, que posarà l'economia mundial de cap per avall. Els que assessoren el president han arribat a la conclusió que les energies renovables no poden mantenir la competitivitat de l'economia americana, i per això, tot i ser conscients dels problemes del canvi climàtic, han decidit apostar per les energies fòssils mentre durin (drill, baby, drill; perfora, noi, perfora). El mateix Musk sap que la seva empresa de vehicles elèctrics Tesla acabarà tenint una producció limitada per a rics, i accepta que es retallin subsidis a la instal·lació de nous punts de càrrega per a vehicles elèctrics, el que va contra els interessos de la seva empresa.

L'aposta de l'administració Trump es basa que el seu país té una considerable quantitat de recursos al seu propi territori, a més de tenir una població seriosament amenaçada per la pobresa, a causa de la deslocalització de la indústria en les darreres dècades. El que interessa és relocalitzar les fàbriques al seu territori per crear ocupació d’una certa qualitat, oferint energia barata als inversors i imposant aranzels de forma massiva als productes fabricats a altres països. En resum, mantenir la seva economia a costa d’un empobriment generalitzat de la resta del món. L'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del seu país es veurà més o menys compensat per la disminució de les emissions a la resta del món.

Aquest pla té la seva lògica. El famós MAGA (Make America Great Again, Fem de nou gran Amèrica) en realitat ve a dir: “Prosperarem nosaltres, mentre vosaltres sou cada cop més pobres”. I dins aquest “vosaltres” estem els europeus. Europa té pocs recursos energètics, una població envellida i una desindustrialització galopant. Només cal veure la crisi industrial alemanya. Si volem defensar Ucraïna, ho haurem de fer sols, cosa que implicarà més despesa i més impostos, és a dir, menys recursos socials, diguin el que diguin els nostres dirigents.

Un pla lògic i cínic alhora. I que tindrà (ja està tenint) com a conseqüència un augment del populisme a Europa, atesa la incapacitat de la política i l'economia clàssiques per evitar continuar caient pel pendent en què estem fa temps. Un populisme que tampoc no serà la solució de res.

Democràcia, mon amour

En paraules de Winston Churchill: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”.

Si llegim el periodista H. L. Mencken (1880-1956): “Algun dia gran i gloriós la gent senzilla assolirà el desig més profund del seu cor, i la Casa Blanca s’adornarà amb un complet imbècil”.

El comediant i actor nord-americà George Carlin (1937-2008) va afirmar: “No subestimeu mai el poder de la gent estúpida sobre els grans grups”.

No és cap secret que un idiota pot ser escollit president dels Estats Units. Només cal mirar els votants. La veritable pregunta és com un delinqüent condemnat, un insurrecte i un agresor sexual provat ha pogut ser escollit president dels Estats Units. Tot el que havia de fer era proclamar que podia baixar el preu dels queviures, deportar 10 milions d'immigrants sense papers i pagar-ho tot amb aranzels a altres països.

No subestimem mai el poder de la gent estúpida.

Confiem, o no confiem?

Fa unes setmanes, algú, segurament a Brussel·les, es va aixecar del llit amb una idea genial. Demanarem al parlament espanyol que exigeixi al president del govern que presenti una moció de confiança, i en farem una qüestió sine qua non, i així podrem demostrar que de nosaltres no s’en riu ningú. 

Dit i fet. Mira que ens van donar la llauna amb aquesta moció de confiança. 

Es clar que… Primer la van descafeïnar, canviant, grosso modo, l’exigència per una simple demanda. No es van donar compte que el parlament no pot exigir al govern que presenti una moció de confiança, ja que és una potestat exclusiva del president del govern. A aquest moviment el van batejar com a reformulació.

I ara, aquest mateix matí, retiren la petició…

És el que passa quan t’aixeques del llit eufòric i no medites cinc minuts si la idea que has tingut és tan genial com et penses o és, senzillament, ridícula.

Un mal dia

El secretari de defensa del Estats Units acaba de dir que Ucraïna no pot tornar a les fronteres de 2014. Recordem que el 2014 Rússia va envair Crimea i se la va apropiar. Ahir el president Trump va parlar amb el president de Rússia, Vladímir Putin, durant més d’una hora. Probablement van dir el mateix.

Va ser un gran dia pels interessos russos, però un molt mal dia per Ucraïna i per Europa. En menys d’un mes s’ha abandonat la política que durava des de fa 80 anys, que deia que els Estats Units eren els garants de la defensa d’Europa.

En Putin està encantat, Europa no està en condicions de garantir la seva pròpia defensa i en Putin ho sap. Sense els Estats Units com a garant a tots els nivells, no només nuclears, Europa està fotuda. La influència de Putin creixerà de manera espectacular a Europa, ja que cap dels països europeus està preparat per assumir el relleu i liderar. A Alemanya hauran de lluitar contra l’extrema dreta del AfD, aniran movent-se dràsticament cap a la dreta, i acabaran per donar suport a Putin i Rússia. Hongria ja és un satèl·lit rus i n'hi ha d’altres a Europa que s’aniran movent en aquesta direcció. En Putin és el nou amo d’Europa sense haver hagut de disparar un sol tret, i tothom ho sap.

Europa fa temps que estava advertida. Però cap país europeu ha volgut renunciar a res de les prestacions socials i avançar cap a més defensa. Espanya la primera. Ara tindran de prendre una opció molt dura, o treballar junts sense tenir els Estats Units com a garant i líder, o caure a les mans de Rússia.

Ahir va ser un mal dia per la democràcia, tant a Europa com a Ucraïna com als Estats Units.

S'ha dit a Ucraïna que accepti la pèrdua de Crimea com a definitiva, i és molt probable que s’hi afegeixi la pèrdua actual de territori ocupat pels russos, que no el tornaran. Els europeus hauran de defensar Ucraïna en el futur, cosa que inequívocament no poden fer i, com a cop final, Ucraïna no entrarà a formar part de la OTAN.

En Putin ha guanyat i en Trump ha cedit, proclamant unilateralment la rendició de Ucraïna i d’Europa, ja que ni a l’un ni a l’altre els convé una Europa forta i amb criteri propi. 

Preparem-nos, que ara tocarà gastar més en armes i soldats i menys en pensions, salut i educació. 

Drill, baby, drill

Durant els darrers 20 anys, les emissions globals de diòxid de carboni (CO2) d'origen fòssil no han deixat de créixer. A principis de segle eren d'aproximadament 23.500 milions de tones mètriques anuals. Des d'aleshores, aquestes emissions no han deixat d'augmentar, amb les excepcions de l'any 2009, a causa de la crisi econòmica, i de l'any 20122, pel COVID. Les previsions per al 2024 apunten a unes emissions de 37.400 milions de tones, un augment del 0,8% respecte al 2023 i de 3.000 milions de tones si les comparem amb les del 2020.

D'aquestes emissions, el 41% correspon a l'ús del carbó, el 33% al del petroli i el 21% al del gas. Per països, la Xina en va emetre el 32%, els Estats Units el 13%, l'Índia el 8% i la Unió Europea el 7%.

Com a resultat, la concentració de CO2 a l'atmosfera ha estat de 424 parts per milió (ppm) el 2024, enfront de les 317 de l'any 1960. Aquesta concentració de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle és la responsable de l'escalfament global, ja que impedeix l'escapament de la calor fora de l'atmosfera. Des de la dècada de 1980, hi ha hagut un constant augment de les temperatures globals. L'any 2024 va ser l'any més càlid des que hi ha registres i el primer en què es va superar el llindar dels 1,5 graus respecte als nivells preindustrials. El 3 i 4 de juliol d'aquest any, la Terra va assolir les temperatures mitjanes més elevades des que hi ha dades.

La temperatura global augmenta de manera alarmant i les seves conseqüències ja es comencen a veure. Des de la Conferència d'Estocolm (1972), passant per la Cimera de Rio (1992), fins a l'última COP de Bakú (2024), s'ha consolidat un discurs per fer-nos creure que s'està avançant en la lluita contra el canvi climàtic. Res més lluny de la realitat. La substitució de les energies fòssils per les renovables està estancada.

Mentrestant, Donald Trump, el flamant president dels Estats Units, es presenta cridant «Drill, baby, drill!» («Perfora noi, perfora!») en el discurs de la seva investidura al Capitoli, animant les petrolieres i gasistes a seguir explotant els recursos fòssils, cosa que ha estat un obús dirigit a la línia de flotació de la transició energètica per més que la Comissió Europea vulgui desdramatitzar-lo. Entre les 42 primeres directives que va signar l'endemà destaquen les que afecten l'energia i l'entorn: reactivació de les explotacions de gas i petroli a Alaska; moratòria a la construcció de nous parcs eòlics marins («espatllen el paisatge i fereixen les balenes», segons el president); acabar amb les subvencions a les energies renovables i, finalment, sortir dels Acords climàtics de la COP 21 de París.

De moment, la Unió Europea segueix amb la política de descarbonització de l'energia, amb la transició energètica cap a fonts renovables. A més de dir que aquesta política té molt poques possibilitats de tenir èxit, entre altres coses, per la manca de matèries primeres per poder-la realitzar (liti, terres rares, coure), observem que cada cop hi ha més partidaris a Europa de seguir la política de l'actual administració americana. No seria gens estrany que aquests partits arribessin més aviat que tard a controlar la política europea.

Ens trobem davant d'una emergència climàtica excepcional produïda per l'activitat humana i, davant d'ella, dues opcions tan dolentes l’una com l’altre: continuar perforant i augmentar cada cop més el canvi climàtic, amb totes les conseqüències, o intentar descarbonitzar la producció d'energia, com proposa de moment la Unió Europea, cosa que és una missió pràcticament impossible. Si a això afegim que, segons molts experts, la intel·ligència artificial representarà un augment molt substancial del consum elèctric mundial, sembla clar que ens enfrontem a un atzucac.