Estat del benestar i mercats

Estava esmorzant tranquil•lament aquest matí quan una veu profunda, pausada, deia, des de la ràdio: el que passa és que els mercats volen destruir l’estat de benestar. Aquesta veu profunda i pausada era inconfusible, era la veu d’un home d’esquerres, la veu del periodista Enric Sopena.

Aquest és ara el leit motiv de la gent d’esquerres. Els mercats volen que s’acabi l’estat del benestar que amb tant d’esforç hem anat construint, i sense el qual la vida ens sembla impossible. O, al menys, una vida digne de ser viscuda.

Ai, els mercats! Però, qui o què són aquests mercats? Segurament es tracta d’una gent dolentíssima, guarnits amb jaqué i barret de copa, que fumen puros, i que només gaudeixen amb l’acumulació de diners i el sofriment del poble. Si això fos així de senzill, aviat ho podríem resoldre: s’agafa aquesta gent i se’ls dona una bona pallissa, se’ls fica a la cangrí, se’ls impedeix de fer mal, i els pobres seguim vivint com sempre.

Com sempre? Si fins no fa gaire ens havíem de pagar els metges (qui no recorda la iguala, que, mitjançant un pagament mensual, ens permetia poder ser atesos pel Dr. Russiñol i pel Dr. Torné?), ens havíem de pagar els col•legis (un mes a cal Sr. Ragull costava 25 pessetes), no teníem res de franc. Qui es quedava sense feina es quedava de seguida sense cap ingrés.

Però aquesta realitat, que ara ens sembla la prehistòria, ha anat canviant. Avui l’accés a la medicina és gratuït, no s’ha de pagar per anar al col•legi, i si un es queda sense feina, té dret a un subsidi, més o menys llarg, més o menys important, però no es queda de seguida a la lluna de València.

A Catalunya, segons la consellera Geli, “gastem més en sanitat del que tenim”. La sanitat catalana inverteix 1.600 euros per persona, però el pressupost només és de 1.200 euros per persona. De manera que l’estat del benestar que ens hem construït no el podem pagar, hem d’endeutar-nos per fer-ho, i hem de demanar diners als mercats. I com que els mercats ens troben insolvents, ens diuen que tururú. Qui és el dolent de la pel•lícula: el que estira més el braç que la màniga o el que es nega a finançar la nostra poca solvència?

I no parlem de la llei de dependència, feta sabent que mai es podria finançar. També són els mercats els culpables de que no es pugui aplicar? O bé no serà que hem estat més ambiciosos del que podíem ser?

El personal d’esquerra repeteix sempre el mateix nyigo-nyigo: si no podem tenir de franc l’ensenyament, la sanitat, la dependència, l’estat del benestar, no és per culpa nostra; la culpa és d’una gent molt dolenta que especulen amb els nostres diners. No serà, però, que els diners amb els que hem anat construint aquesta societat del tot gratuït per tots i ara mateix, l’hem construïda amb els diners dels altres? Que ens hem endeutat fins al coll i que ara hem de tornar els calés?

L’únic estat del benestar sostenible és aquell que ens podem pagar. Ni mercats ni hòsties. I hem estat tan imprudents que ens hem cregut que érem més rics del que érem. Els agradi o no a la gent d’esquerres.