Als anys setanta, la gent d’esquerres afirmava que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos de les colònies (o de les antigues colònies). De manera que el dia que aquests països decidissin que els seus recursos eren seus, i ens els fessin pagar a un preu raonable, el benestar occidental s’acabaria.
Però comencem pel començament. Tot va començar fa uns 250 anys a Anglaterra amb la revolució industrial, conseqüència de la invenció de la màquina de vapor i del consum massiu de carbó (i més tard de petroli), que va permetre que la humanitat utilitzés una força mecànica monumental, que va impulsar la fabricació de molts més objectes que el que permetia fer una activitat manual. Això va incrementar l’activitat creativa, amb la creació de nous aparells, que ens han anat fent la vida més senzilla.
Al principi, es pensava que la maquinària destruiria llocs de treball, de manera que hi va haver molta oposició a la industrialització. Però es varen anar creant nous mercats i nous sectors productius que anaven substituint els antics, de manera que, per cada lloc de treball destruït, se’n creaven més en sectors emergents. La roda anava girant, i ho feia cada vegada més de pressa.
Quan va començar la revolució industrial, la majoria de la població es dedicava a l’agricultura. De mica en mica, durant dos-cents anys, la indústria va agafar el relleu, i, més recentment, ara fa cinquanta anys, són els serveis els que paguen la majoria dels sous a les nostres societats.
Va ser als anys vint quan va començar la segona part d’aquesta història, quan es va descobrir que un crèdit abundant podia accelerar el creixement econòmic, teoritzat, entre altres, per l’economista Keynes. En aquell temps, el deute d’un país no superava el 150 % del producte interior brut (deute públic i privat, de les empreses i del sistema financer). Al crèdit abundant li va seguir una enorme bombolla financera, que només es va poder resoldre amb la segona guerra mundial.
Al acabar aquesta guerra, els països occidentals disposaven d’una quantitat gairebé il•limitada de recursos naturals i energètics a un preu gairebé gratuït, i es podia contaminar el planeta ja que es pensava que la contaminació no tenia cap importància ni cap cost econòmic, el que va permetre un desenvolupament del nivell de vida espectacular. Com a conseqüència, el deute dels països occidentals més importants ha arribat a ser d’un 400 % del PIB, el que vol dir que hem gaudit d’un benestar que hauran de pagar els nostres fills i els nostres nets.
Però ara fa més de vint anys que va caure el mur de Berlín, i els països dominats per l’antiga URSS també volien millorar el seu nivell de vida. I els famosos BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud), també s’han apuntat al carro. I tot això en un planeta on els recursos són limitats, on els recursos naturals i energètics ja no són gratuïts, i on els costos de la contaminació ja són evidents.
De manera que la roda, sense haver-se parat del tot, s’ha frenat una mica, ja que ha d’arrossegar molta més gent amb la mateixa energia. I ens trobem amb una crisi important. Les causes que fins ara han fet créixer l’economia s’estan esgotant, i no veiem noves fonts de treball que substitueixin les que van desapareixent. Estem endeutats i som cada vegada més vells.
Els xinesos basen la millora del seu nivell de vida en el nostre consum. Consum que ens financen ells mateixos, ja que nosaltres no el podem pagar. I així anem augmentant el nostre deute. Fins quan? Perquè si no comprem als xinesos i altres països emergents, encara que ho contaminin tot, la roda acabarà per parar-se completament, i el castell de cartes econòmic i financer es desplomarà, i anirem tots a fer punyetes. I si seguim consumint al mateix ritme que fins ara, sense analitzar el problemes de fons, accelerarem l’esgotament dels recursos i la destrucció mediambiental.
La solució? La moderació. I començar a estudiar com podrem modificar un model econòmic esgotat per trobar-ne un altre més racional, més estable i més humà. La gent d’esquerres dels anys setanta tenien raó. Hem perdut més de quaranta anys fent l’ase.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada