Pagar pels medicaments

Un comentari em demana l’opinió sobre el pagament dels medicaments per part dels jubilats: ssr fa temps que et segueixo i veig que tens tendències convergents, que penses del pagament dels medicaments? soc jubilat i un dels meus fills cobra molt poc i no estem d'acord en pagar els medicaments, durat anys ja hem pagat molts d'impostos, pensem que haurien de fer pagar a qui ha estafat durant molts d'anys. Nosaltres ens plantaríem com ha fet el País Basc.

D’entrada diré que, havent viscut molt de temps a França, on els jubilats paguen el mateix percentatge pels medicaments que els actius, i on hi ha copagament cada vegada que vas al metge, estic convençut que una sanitat pública i de qualitat no pot ser gratuïta.

Hi ha, actualment, tres coses noves sobre els medicaments: l’euro per recepta, que només es paga a Catalunya, l’augment de l’aportació per la compra dels medicaments, que és proporcional a la renda de cadascú, i la retirada de més de 400 medicaments de la llista de medicaments a càrrec dels sistemes de salut.

Primera consideració: Espanya és el segon país del món on es consumeixen més medicaments per persona, després del Estats Units, i davant de França, Dinamarca i Austràlia. Això s’ha de corregir, tant per motius de salut com per motius econòmics. I una de les maneres de fer-ho és augmentar l’aportació dels consumidors, principalment dels jubilats, ja que de tot el que és gratuït tenim una tendència natural a abusar-ne.

Segona consideració: el sistema de salut espanyol és econòmicament insostenible. L’any 2002 va costar 36.500 milions d’euros, mentre que l’any 2009 el seu cost va ser de 70.300 milions, un augment del 82 %, mentre que la població espanyola va augmentar, durant el mateix període, un 12 %. A Catalunya, l’any 2002 la sanitat pública va costar 5.500 milions, i l’any 2009, 10.500. Un augment del 91 %. Alguna cosa s’haurà de fer si no volem que la sanitat pública acabi com el rosari de l’aurora.

Els medicaments representen una part relativament important d’aquesta despesa. L’any 2009, van costar 13.435 milions d’euros; aquest cost comprèn els medicaments amb recepta i els dispensats directament als hospitals i altres centres sanitaris. Ens limitarem als medicaments amb recepta, que són els que ara els jubilats hauran de pagar parcialment (un 10 %). Els seu cost, pel que fa als medicaments amb recepta, es pot veure als gràfics següents, per Espanya i per Catalunya. Hi veiem un augment continuat, des del 2003 al 2009, però una baixada important els dos darrers anys. Si mirem la despesa per habitant, podem veure que, des de fa anys, la despesa per habitant és inferior a Catalunya que a la mitjana d’Espanya. També aquesta despesa baixa els dos darrers anys.

Les mesures del govern socialista per rebaixar la despesa en medicaments van consistir en reduir els preus unitaris i fomentar l’ús dels medicaments genèrics. L’objectiu era estalviar 2.400 milions d’euros. L’any 2011 l’estalvi, respecte del 2009, va ser de 1.370 milions d’euros (202 milions a Catalunya). Segons sembla, per aquesta via de reduir el preu dels medicaments, ja no hi gaire camí més a recòrrer.

L’actual ministra de Sanitat, Ana Mato, ha optat per continuar reduint la despesa en medicaments a base de cobrar més als ciutadans. És el copagament. Dins de la retallada de 7.000 milions d’euros a la Sanitat (sense comptar las mesures que les Comunitats Autònomes ja havien pres), la ministra va anunciar que volia estalviar 3.000 milions d’euros més en medicaments. En realitat, amb el copagament anunciat, s’estalviaran uns 1.300 milions. Els jubilats que cobrin una pensió contributiva pagaran el 10 % dels medicaments, com ho fan els malalts crònics, amb un màxim mensual variable segons els ingressos. Els no jubilats, pagaran entre el 40 i el 60 %, segons els seus ingressos (ara paguen el 40 %). No pagaran els medicaments els aturats de llarga duració que hagin esgotat la prestació de l’atur i els titulars de pensions no contributives.

A Catalunya, s’ha establert el pagament d’un euro per recepta. A Espanya, l’any passat, la sanitat pública va pagar medicaments corresponents a 957,7 milions de receptes. A Catalunya, 151,5 milions de receptes. Això vol dir que, amb l’euro per recepta, la Generalitat ingressarà, si no fallen els comptes, 151,5 milions d’euros. Però l’estalvi més important serà, possiblement, la reducció del número de receptes.

Conclusions

Un cop vistos els números, sembla clar que el sistema nacional de salut de qualitat, universal i gratuït és una visió de l’esperit, ja que és insostenible. Hi ha, penso, dues solucions: el copagament, no solament de receptes, sinó també per les visites als metges, i la creació d’un impost finalista, per finançar la sanitat pública (a França hi ha un impost així, que costa aproximadament un 5 % dels ingressos de cadascú). Tristament, penso que, d’aquí a poc temps, s’hauran d’implantar tant una solució com l’altra.

Es pot pensar que podríem fer pagar a qui ha estafat durant molts anys, però serà difícil. Primer s’ha de saber de qui es tracta, condemnar-lo, i això demana molt de temps. I la quantitat necessària, que es de 10 a 15.000 milions anuals, serà difícil d’obtenir.

El fet d’haver pagat molts impostos durant molt de temps té el seu mèrit, però no dóna dret a res pel futur, entre altres coses perquè les administracions públiques estan arruïnades, i perquè la sanitat pública es finança amb impostos, no amb cotitzacions.

Si el govern del País Basc es pot permetre, per ara, de no aplicar el decret de copagament és perquè les seves finances, a causa del seu finançament especial, per ara encara estan relativament sanejades, però això no durarà pas massa temps.

Una recuperació de l’economia faria que els ingressos per impostos augmentessin, però no fins al nivell de l’any 2007, sinó molt menys. Aquest augment no seria suficient per finançar el forat de la sanitat pública.

A Espanya, i a Catalunya, el frau fiscal és molt elevat, un 20 %, diuen, mentre que a altres països europeus no supera el 15 %. Si es pogués reduir el frau fiscal al nivell europeu, no hi ha cap dubte que es podria modular el copagament. Però aquest és un país on regna la picaresca, i reduir el frau fiscal no serà gens senzill.

De manera que, ho vulguem o no, sigui just o no, ens haurem de rascar les butxaques si volem continuar tenint una sanitat pública d’una certa qualitat.