Ja fa sis anys que estem en crisi, i amb les polítiques d’austeritat no arreglem res. La reforma laboral, que redueix la rigidesa dels contractes, té parts positives, però en té una de negativa, i és que els sous estan disminuint. Però això augmenta la productivitat, direm. Però també redueix el consum. I tenim una crisi de consum. Trobar el punt d’equilibri és complicat. La "devaluació interna" és un procés llarg i molt difícil de pilotar.
S’ha de promoure el creixement econòmic, i això només es pot fer mitjançant la mutualització del deute. El preu del crèdit baixaria, i així el crèdit tornaria a les empreses i als particulars. Però això topa amb la “ètica” dels països que, per ara, van bé. Per què, diuen, ens hauríem de fer càrrec d’una part del deutes dels països malgastadors? El problema és que, fora de Grècia, cap dels altres països europeus amb problemes ha sigut malgastador. El seu dèficit prové, no de les seves despeses, sinó de la crisi: la baixada dels ingressos per impostos i els problemes dels bancs, dels que l’estat s’ha hagut de fer càrrec.
Mutualitzant el deute, no hi ha cap dubte que els interessos baixarien per tothom. Com als Estats Units, els interessos serien menors que la inflació, és a dir, serien negatius. Amb uns interessos més baixos, negatius, les despeses de l’estat baixarien, el dèficit es reduiria, es dedicarien més recursos a l’activitat productiva i es generaria creixement econòmic, ja que el crèdit seria més barat.
Finalment, s’ha de promoure un sistema financer europeu estable. Això requereix tres condicions: una supervisió comuna, una garantia de dipòsits comuna i una política fiscal comuna. S’ha de començar per la supervisió, després per la política fiscal i, finalment, per la garantia de dipòsits. I això és urgent. Se’n parla des de fa dos anys i no s’avança. Mentrestant els mercats actuen. Aquest retard té un cost molt important i, si es triga massa, pot carregar-se, no ja el sistema bancari dels països més febles, sinó tota la seva economia.
Que els dirigents europeus decideixin atacar aquests problemes és, ens ho diu l’experiència, molt difícil, gairebé impossible. De manera que el destí de l’euro sembla marcat.
Una ruptura de l’euro basada en la sortida de la moneda única dels països febles (Grècia, Portugal, Espanya) tindria unes conseqüències calamitoses per aquests països: fugida de capitals, “corralito”, més atur, més misèria. Els deutes exteriors, que seguirien sent en euros, s’haurien de pagar amb monedes devaluades, i no es podrien pagar. Calamitats que durarien uns quants anys. I les nacions europees més pròsperes també serien tocades per aquesta crisi, ja que els seus bancs no veurien ni un euro del deute dels països pobres que tenen en el seu poder, creant una crisi financera molt important. Amb aquest tipus de ruptura, tothom hi surt perdent.
Una altre solució seria que qui sortís de l’euro fos Alemanya. L’euro resultant, l’euro dels pobres, es depreciaria respecte del marc alemany, el que augmentaria les exportacions, promovent un creixement econòmic i equilibrant el balanç comercial europeu. Per Alemanya, l’avantatge seria el de disminuir el valor del seu deute, que, sent en euros (devaluats) li seria molt més senzill de pagar. Amb aquesta ruptura de l’euro, tothom hi sortiria guanyant.
Com deia George Soros als alemanys: “lead or leave”. O lidereu les reformes necessàries per salvar l’euro i perquè la prosperitat torni a Europa, o foteu el camp.
De tot això ningú en parla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada