Conseqüències de la globalització

La globalització de l'economia va començar fa una mica més de dues dècades, i ha tingut com conseqüència positiva que els habitants de molts països en vies de desenvolupament han augmentat el seu nivell de vida, de vegades de forma espectacular. Aquests països necessiten una economia cada vegada més global per seguir reduint la seva bretxa respecte dels països desenvolupats i poder garantir un nivell de vida correcte als seus ciutadans.

Un exemple de la globalització dels serveis el tenim en el fet que hi ha hospitals a Espanya en que els serveis d'urgències envien els seus TAC nocturns perquè els estudiïn metges argentins. Un altre, que cada vegada hi ha més empreses, sobretot financeres, la comptabilitat de les quals la fan a altres països on la mà d'obra és més barata, com pot ser l'Índia per a empreses angleses. I, si mirem del costat dels productes, no tenim més que fixar-nos en les etiquetes del que comprem per adonar-nos d'on s'ha fabricat.

Aquesta convergència de les rendes per càpita dels països en desenvolupament amb les dels països desenvolupats es produeix (i se seguirà produint) per dues vies: l'augment de la renda dels països emergents, però també per la disminució de la dels països desenvolupats. En un món globalitzat impera, cada vegada més, el principi del preu únic per a cada producte. És a dir, si un espanyol treballa fent el mateix producte o donant el mateix servei que un xinès, acabarà cobrant el mateix que un xinès. En cas contrari, acabarà perdent la seva feina (que és el que està succeint).

La globalització és un fet imparable. L'única manera de mantenir una diferència entre la renda per càpita dels països desenvolupats (com ho és encara Espanya) amb la dels països emergents, és fer productes i serveis més sofisticats que els que ells puguin i sàpiguen fer, per al que fa cal tenir un capital humà prou preparat. Hi ha molts països europeus que s'adaptaran sense massa problemes, però Espanya, que porta arrossegant des de fa segles un dèficit molt important de capital humà, ho té molt més difícil.

El principal projecte per a Espanya durant els propers decennis hauria de ser el d'intentar seguir al mapa dels països desenvolupats. Per a això caldrà fer un esforç molt important i sostingut en educació, investigació, innovació, desenvolupament i foment de l'emprenedoria. I no sembla que, de moment, estiguem per la feina.

Llegíem a El País del passat 25 de juny un article titulat "Un panorama desolador per als investigadors", en què l'autor compara la convocatòria espanyola per 175 places d'investigador, amb la convocatòria per a una plaça de tres anys, prorrogables a tres, per a professor ajudant en una universitat alemanya. A Espanya, als sol·licitants se'ls demanava únicament un currículum vitae (CV), sense demanar-los ni una carta de motivació ni un projecte d'investigació. Per a la plaça de professor no permanent de la universitat alemanya, primer s'anuncia profusament en xarxes i butlletins internacionals, després els candidats han d'enviar una carta de motivació, un projecte d'investigació detallat i, és clar, un CV. Analitzada la documentació, se seleccionen uns pocs candidats i se'ls sotmet a unes proves a la universitat en qüestió, que consisteixen en donar una classe de 30 minuts que ha de ser avaluada per escrit no només per professors, sinó també per estudiants. Els candidats han de fer una altra exposició científica, també de 30 minuts, que serà avaluada per investigadors i estudiants de doctorat i, finalment, se sotmeten a entrevistes amb un especialista en la seva àrea de recerca, amb un especialista en temes docents i amb el director de la comissió que ha de fer la selecció de candidats. És fàcil deduir que l'eficàcia de la selecció entre un i altre sistema és completament diferent, i que l'espanyola no és la millor.

Aquest exemple és un de tants que ens indica que a Espanya no ens preocupem de manera suficient per desenvolupar el nostre capital humà. De seguir així, Espanya va a perdre el tren dels països desenvolupats. El preu que pagarem per això, si no espavilem, pot ser molt alt.

(Si substituïm Espanya per Catalunya arribem exactament a la mateixa conclusió).