Retallant, que així ens enfonsem cada vegada més

Avui mateix, Cèsar Molinas acaba de publicar un article al País  sobre el suïcidi econòmic que comporten les retallades que s’han estat fent, i que continuen, dels pressupostos de recerca (però pel senyor Anderson, el dels casinos i les cases de fornicació, si que hi hauran diners). Ens diuen que les retallades a la recerca serveixen per retallar menys a les prestacions socials, quan les retallades a la recerca serviran per augmentar les retallades de les futures prestacions socials. Les retallades indiscriminades que s’estan fent a la recerca llasten de manera irreversible el futur de l’economia i de la societat espanyola.

Es retalla a la sanitat. S’implanten copagaments. La conseqüència és clara: la gent anirà menys al metge, prendrà menys medicaments, però, d’aquí a uns mesos, d’aquí a un o dos anys, els mateixos que no han anat al metge ni han pres els medicaments que necessitaven per no poder pagar-los, tindran unes malalties més greus i, per tant, més cares pel sistema de sanitat pública. Al llibre Per què l’austeritat mata? – El cost humà de les polítiques de retallades, escrit per dos economistes americans especialitzats en economia de la medicina, s’afirma que “hi ha proves claríssimes de que els pagaments d’usuari redueixen l’accés a les atencions necessàries i no estalvien diners a llarg termini”.

En aquest mateix llibre es parla del cas espanyol: “Segons els criteris del propi govern espanyol, l’austeritat no ha donat cap resultat. Tant l’executiu de Zapatero com el de Rajoy varen manifestar que el principal objectiu de les mesures d’austeritat era reduir el deute públic i, així, incrementar el creixement econòmic. Però, en comptes de disminuir, el deute d’Espanya va passar del 37 % del PIB el 2007 fins el 85 % al mes de març del 2013, i el govern preveu que continuarà creixent fins al 91,4 % a finals d’any.”

On són els polítics que sabent tot això, callen? Mentre l’única qualitat que ha de tenir un polític per que el posin a les llistes electorals sigui la de dir sempre que si als que manen, ningú s’oposarà a les polítiques, tant espanyoles com catalanes, que ens van acostant cada vegada més al precipici.