Educació: perquè Espanya no sortirà de la crisi

A qui interessi el tema del trist estat de l’educació a Espanya pot llegir al País d’avui l’article  Educación:cambiarlo todo para que todo siga igual. La seva lectura és molt instructiva i aclaridora.

Copio ara un tros del llibre Qué hacer con España, d’en Cèsar Molinas, corresponent a l’apartat que dedica a l’educació:

Al novembre del 2011, la Comunitat de Madrid va convocar 489 places de mestre d’Ensenyament Primari a la que es varen presentar 14.110 aspirants, tots ells amb titulació de Magisteri, equivalent o superior. La prova consistia en fases eliminatòries que s’havien de superar totes per aprovar. Varen aprovar 1.913 aspirants, el 13,5 %. Les places interines es varen cobrir amb els que havien aprovat la prova, però no havien obtingut plaça fixa. La prova incloïa preguntes que deuen saber contestar els alumnes de 12 anys.

El 93 % dels aspirants no van saber completar una taula que demanava calcular l’equivalent en grams de dos quilos i 30 grams, l’equivalent en metres quadrats de 10 hectàrees, l’equivalent en minuts de 2 hores i 24 minuts, i l’equivalent en minuts de 2,2 hores.

El 69 % no va saber explicar el significat de les paraules “escrúpulo” (hi va haver qui va contestar que era una posta de sol), “disertación”, “extasiar” o “pronóstico”.

El 87 % no va poder descriure correctament les formes gramaticals d’una oració. El 62 % no va saber situar al mapa les ciutats de Pamplona i Avila. Les faltes d’ortografia vares sen nombrosíssimes i que cridaven l’atenció.

Tots els candidats tenien títol universitari. Els sindicats van contestar a la publicació de la notícia amb els improperis habituals i amb l’exigència que les places de mestre interí s’assignessin per estricte ordre d’antiguitat, sense tenir en comte els resultats de la prova.

Llegint això, et cau l’ànima als peus, i et dones compte que això de que tenim la joventut millor formada de la història d’Espanya no és més que un mal acudit que molta gent creu. (a l’escola del senyor Ragull, als anys cinquanta, la majoria sabíem totes les equivalències que a la prova van fallar el 93 % dels candidats).

L’explicació d’aquesta inoperància de la Universitat espanyola? El mateix llibre ens ho explica: la universitat Complutense de Madrid té 75.000 estudiants de primer grau(llicenciatura i assimilats) i 3.100 docents. Harvard té 7.200 estudiants de primer grau i 2.100 docents. Yale té 5.200 estudiants de primer grau i 3.600 docents.

Conclou Cèsar Molinas: la universitat espanyola és un exemple extrem de tot lo dolent que pot passar a una institució quan se li dona autonomia i no se li exigeix ni que rendeixi comptes ni responsabilitat a cap dels col·lectius que la conformen.

Com que la única manera de sortir de la crisi és disposar d’un capital humà ben format, queda clar que Espanya està prenent el camí d’un país en vies de desenvolupament. I a Catalunya les coses estan més o menys igual, de manera que seguim el mateix camí.